1r BATX C

Gae Aulenti

(Gaetana Aulenti, 1927-) Arquitecte italiana, n. En Palazzolo dello Stella (Undine). Després de llicenciar-se en el Politècnic de Milà, es va establir en aquesta ciutat. És la primera dona que deixa empremta en l'arquitectura mundial, en el camp del disseny
industrial i d'interiors, així com en el de la escenografia teatral. Entre els seus projectes arquitectònics, alguns molt polèmics, sobresurten la remodelació de l'Estació d'Orsay (París, 1382-85) com el nou Museu dels Impressionistes i de l'art del segle xix en general; l'acondicionament de la quarta planta del Centre Pompidou de París per el Museu Nacional d'Art Modern (1985); la restauració del palau Grazzi de Venècia, en col·laboració amb l'arquitecte A. Foscari; la remodelació de l'antic Palau Nacional de Montjuïc com el Museu Nacional d'Art de Catalunya; i el pavelló d'Itàlia en la Exposició Universal de Sevilla
de 1992.

Arquitecte, urbanista, interiorista, disenyadora, escenògrafa d'exposicions i de teatre, Gae Aulenti posseeix en el seu actiu un palmarès vertiginós de realitzacions internacionals, especialment en París, on la seva obra més coneguda segueix siguent el Museu de Orsay. Dels seus més recents projectes, destaquen, entre d'altres la escenografia, molt pop, de la exposició Made in Italy. 1951-2001 Memòria, per la Trienal de Milà d'abril del 2001.

Entre els seus projectes en curs, es troben la construcció del Mount Zion, un hotel de Jerusalem, el nou Aisian Art Museum es San Fracinsco o el Museu d'Art de Catalunya-Palau Nacional de Monjuïc a Barcelona.

Als seus 74 anys, la que és familiarment coneguda com “La Gae”, desborda encara activitat i passa molt temps en els avions. Es reconeguda en el món per la seva arquitectura teatral i el seu estilitzat disseny.

Molts mobles formen part dels clàssics del disseny Italià. Com mostra la làmpada Pipistrello editada per Martinelli Luce en 1965 o la taula amb rodes, una taula baixa, de vidre, amb gruixudes rodes industrials, editada per Fontana Art en 1980. Des de mitjans dels anys 60, les més prestigioses firmes de disseny han necessitat els seus treballs: Knoll Vouitton, Poltrona Frau, Maxalto o Tecno. En aquest terreny, ella a aportat un sense fi d'innovacions, quasi sempre apartada de les modes. Gae Aulenti estima les formes corbades i els materials nobles i naturals, com la fusta, el marbre, el vidre, l'acer... Que determinen la majoria de les seves línies “Es pot, diu ella, fer servir més sovint amb els materials que amb les formes”.

Però Orsay (1980-1986) no serà el seu únic desafiament. Gae Aulenti es constitueix en la deessa dels més grans conservadors europeus, que li encarreguen grans projectes: la rehabilitació de les sales del Museu Nacional d'Art Modern, del centre Georges Pompidou (1982-1985), del Palau Gras a Venècia (1985-1986), i per fi, del Museu d'Art Català a Barcelona (1987), encara en curs de realització.

Ella es converteix així en mestre de l'art de rehabilitar llocs carregats d'història, amb la idea constant d'imprimir-lis un segell contemporani.

William Morris

Escriptor, pintor, dissenyador i reformador anglès. Junt amb Webb, Rosseti, Burne, Jones, Ford Madox, Browm, P.P Marshall (investigador) i Carles Faulkner (contable) va fundar l'empresa de manufactures i decoració “Morris, Marshall, Faulkner i Cia” en 1861.

Darrere un inici vacil·lant la empresa va prospera i va fabricà mobiliari, tapiceries, vidriera, teixits, etc.Morris va repudiar el concepte de Belles Arts i la seva companyia es basà a l'ideal del gremi medieval, en el quals els artesans dissenyaven i efectuaven la seva obra. Va definir l'art com “ l'expressió humana de l'alegria del treball” i ho va considerar part essencial del bé humà.

Les cases de Morris en Walthamstow (Londres) i Kelmscott Manor e Oxfordshire contenen bons exemples de l'obra dissenyada per ell i els seus socis

Marcel Breuer

(Pecs, Hongria, 1902, Nova York, 1981) Arquitecte i dissenyador, d'origen Húngar. Desprès d'una curta estancia en Viena, quan tenia divuit anys, va marxar a Alemanya per estudiar en la Bauhaus de Weimer. Cinc anys més tard va dissenyar la primera cadira de tub d'acer, i poc desprès va accedir a la docència en la Bauhaus. Quan Hitler va tenir la presidència de la República, va emigrar al Regne Unit i d'allà als Estats Units, on va desarrollar la faceta més creativa i original de la seva carrera.

En 1937 va iniciar la seva carrera com arquitecte, i fins 1941 va col·laborar amb Gropius, que havia sigut el seu mestre en la Bauhaus i feia de professor d'arquitectura en La universitat de Harvard.

Entre 1953 i 1958 va construir l'edifici de la UNESCO en París en col·laboració amb Nervi i Zehrfuss, i el Centre d'Art Dramàtic del Sarah Lawrence Collage.

Oscar Tusquets

(Barcelona, 1941) Arquitecte espanyol. Autor de l'ampliació de l'Hospital Clínic i de la remodelació del Palau de la música, els dos de Barcelona, la seva actitud comprèn també el disseny industrial, terreny en el que ha realitzat interessants aportacions (estantería Hipóstila, banc català, cadira Gaulina).

En 1992 va col·laborà en el projecte col·lectiu de la ciutat residencial en Fukoka (Japó)

Bruno Munari

(Milán, 1907-id., 1998) Artista i dissenyador italià. Les seves investigacions des de els anys trenta sobre les possibilitats del moviment i de les formes abstractes l'han portat a una original expressió dintre de l'art cinètic. A partir de 1958 es va dedicà, sobre tot, al disseny (treballs per B.Danese).

Raymond Loewy

(París, 1893-Mónaco, id., 1986) Dissenyador d'origen francès. Va cursà estudis en La universitat de París i en la École de Lanneau, on es va licencia en 1918 desprès d'un paréntesis degut a la participació en la Pimera Guerra Mundial. En 1919 es va traslladar a Estats Units, on va treballà per la revista Vogue. Posteriorment, en 1929, va fundar la seva propia empresa de disseny, un dels projectes, una nevera encarregada per Sears, Roebuck and Co, va ser un éxit de vendes i li va suposar el primer premi en l' Expossició Universal de París de 1937. En 1945 va fundar, junt amb uns altres cinc socis, l'empresa Raymond Loewy Associates, que es va convertir, amb el pas del temps, en la major firma mundial de disseny industrial. Entre les seves obres destaca l'ampolla de vidre de Coca-Cola, potser el seu disseny més conegut, i el paquet de tabac de Lucky Strike, emtre d'altres. A partir de 1960 va treballar per l'Administració estadounidense, col.laboran en el disseny de l'avió del president J.F. Kennedy i dels satèlits Apollo i Skylab.

Enzo Mari

(Novara, 1932) Artista plàstic i dissenyador italià. A principis dels anys cinquanta va indagar sobre la percepció visual i sobre les possibilitats de la producció en sèrie i de la programació. Va realitzar obres cinètiques experimentals i, a partir de 1956, es va centrar en el disseny (jocs pedagògics, serigrafies, objectes domèstics i per a oficina, mobles).

Jordi Labanda

Jordi Labanda és un jove ilustador que va néixer a Uruguai l'any 1968, i que viu a Barcelona des dels 3 anys. Després d'estudiar disseny industrial a Barcelona va decidir fer-se il·lustrador comercial, fins que va arribar ha ésser un dels il·lustradors mes cotitzats del món gràcies a la sencillesa dels seus traços al dibuixar. Li va cridar molt l'atenció els dibuixos de les revistes americanes i la idea de dibuixar dibuixos tan estupends. BACKGROUND? Jordi Labanda va estudiar disseny industrial a Barcelona, on després va decidir fer-se il·lustrador comercial. Des de l'any 1994 Jordi Labanda va treballar en diferents periòdics i revistes procedents d'Espanya, incluindo La Vanguardia, El País, Woman, Doble ela i Vogue, on la mateixa editorial incloïa també les revistes americanes menjo Interview, Cosmopolitan, Marie Claire, The Nova York Estafis, Wallpaper, entre moltíssimes altres. Fins que l'any 1995 va començar a treballar extensivament en el mercat internacional. El que Jordi va decidir fer va ser un "Book" perquè es coneguessin mes els seus dibuixos, i ésser mes cotitzat. Doncs gràcies a una agència d'il·lustradors que li van donar un treball per a dibuixar, va poder anar A Nova York i a altres llocs mes. Els dibuixos de Jordi Labanda a més de sortir en revistes, paginas web, periòdics i fins i tot en anuncis de televisió, també van sortir en portades de discos de música.

Javier Mariscal

(Javier Errant Mariscal, València, 1950) Dibuixant i dissenyador espanyol. Considerat com un dels renovadors del còmic espanyol (Històries de Garriris), ha treballat en els àmbits del interiorismo i del disseny. En les seves obres, fons i forma no s'adeqüen en la forma tradicional. Va dissenyar la mascota (Cobi, 1988) dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. En 1999 va estrenar el seu primer treball com realitzador Colors, la història dels colors a mig camí entre l'òpera i el musical. Aquest mateix any va ser guardonat amb el Premi Nacional de Disseny.

April Greiman

Antoni Miró

Nascut a Barcelona en 1947, va tenir en la sastrería del seu pare l'escola que li ha dut a convertir-se en un dels dissenyadors espanyols que gaudeix de més prestigi internacional. ALS vint anys va obrir la seva pròpia botiga, cridada “Groc”, amb roba per a homes i dones, amb la qual va tenir un èxit arrollador en una època en la qual el disseny espanyol mancava de presència alguna. En l'any 1976, crea la marca Antonio Miró, pionera dintre del mercat nacional, i amb ella va arribar gran notorietat al presentar les seves col·leccions a Europa i Estats Units. El seu treball va ser premiat en 1988 amb el guardó Cristóbal Balenciaga al millor dissenyador espanyol. En les Olimpíades de 1992 va ser l'encarregat de realitzar tot el vestuari de les cerimònies olímpiques. La simplicitat del seu estil no defuig la perfecció a l'hora de construir les peces, fetes amb teixits suaus i naturals. La seva roba té un segell molt personal. La seva empresa va facturar 15 milions d'euros en el primer semestre de 2001, un gran volum de negoci al que han contribuït les línies Va mirar Jeans, les seves col·leccions de mobles, accessoris, uniformes i el seu perfum 'Migdiada', llançat al mercat en 1996 i produït i distribuït per Myrurgia-El Puig. Antonio Miró fa que les seves desfilades siguin sempre originals, ell va ser el primer que va pujar a la passarel·la a gent normal, del carrer, amb edats compreses entre els 18 7 els 75 anys, en lloc de models, donant amb això la seva personal visió de la moda.

Ágatha Ruiz de la Prada

Rebel inquieta i original, Així és Ágatha Ruiz de la Prada, una disenyadora que ha sapigut donar a la moda espanyola un aire fresc i colorista desconegut fins a la seva arribada.

Corrien els anys vuitanta en un Madrid embriagat per una espècie de bogeria col·lectiva quan Ágatha presentava per primera vegada els seus dissenys en Local, el Centre de Disseny de la capital espanyola. Desprès d'una segona desfilada en el Museu d'Art Modern, per el cap de la modista espanyola rondava un repte obsessiu: esposar una col·lecció de vestits fets amb tela pintada en la galeria d'art Vijande. Un somni que, si bé al Príncipe va empassegar amb la negativa del creador de la galeria, finalment es va veure fet realitat. Una espectacular festa d'inauguració, que va congregar a quasi 3.000 persones, vas e l'escenari on Ágatha va presentar 20 vestits en els que l'art i moda, pintura i disseny, es fonien en una atrevida barreja.

Filla d'un famós arquitecte col·leccionista d'art i de una aristòcrata catalana, Ágatha va cursar els estudis en l'escola d'art i Tècniques de la Moda de Barcelona. Fent patent molt aviat el seu talent i estil a l'hora de crear. Els seus vestits amb aros, vestits caixa i vestits quilomètrics, adornats amb estrelles, sols, llunes, s'ha passejat per les passarel·les de Madrid, Barcelona, Santander, San Sebastià, Burdeos, Milà, Berlín, Kyoto, París, Nova York...

Però la creadora no s'ha limitat a confeccionar únicament vestits de vestir, sinó que a més dissenya cadires, baldoses, taules, aigües de colònia, discos, portades de llibres...

Res se li resisteix aquesta dona que estima la llibertat i segons les seves paraules, “ la roba feliç”. Avui ha aconseguit el que molts anhelen: un estil propi i inimitable.