La Dictadura Franquista

Què és un dictador?

Un dictador es un personatge que conquereix o roba un poder que no li correspon, i un cop em el poder es manté amb absolut menyspreu de qualsevol consideració democràtica.

El general Franco ve ser exactament això: el dirigent que va encapçalar una guerra civil nascuda d'un aixecament militar contra la voluntat popular reflectida en les eleccions democràtiques del mes de febrer del 1936.

Un cop guanyada la guerra (1 d'abril de 1939) Franco va imposar a tot Espanya les seves idees `per força bruta i terror.

Els suports de Franco.

Un dictador per mes habilitats i voluntat que tingui no es pot mantenir en el poder per pura repressió sense comptar amb un suport econòmic, socials, i fins i tot internacionals.

Els suports econòmics interior de la dictadura franquista foren els mateixos que el van ajudar durant la guerra civil: els terratinents que havien rebutjat la reforma agrària de la república, la banca, etc.

Els suports socials van ser més extensos. Moltes persones, no enquadrades en cap partit però d'idees tradicionals o conservadores que no veien bé la política laica de la república o que se sentien amants de l'ordre públic, van donar-li progressivament el seu suport.

Les circumstancies internacionals van ser favorables per a Franco. A partir del 1951, a més en el marc de la guerra freda l'anticomunisme vuseral del franquisme el va situar al costat del bloc occidental en espècia gràcies al suport nord-americà.

La dictadura i Catalunya

Hi ha força fonts per deduir una especial aversió de Franco per Catalunya i el País basc com a nacions, fins el punt que l'existència de l'estatut d'Autonomia català es considera una de les causes de la guerra civil.

Alguns personatges mítics com el Cid Comprador s'atribuïa la decadència d'Espanya en els últims dos-cents anys.

D'aquí que, al costat del Rojo -Franco considerava comunista qualsevol demòcrata o sindicalista independent-, el segon insult propagandístic o acusatiu adreçat als suposats enemics d'Espanya fos el de separatista.

Un cop instal·lada la dictadura, per omissió om per comoditat, després d'haver viscut els horrors de la guerra, es conformessin amb la situació que havia quedat.

L'Essència del Franquisme i les Seves Fases

La destrucció dels partits polítics i de les llibertada democràtiques, i la repressió institucionalitzada de qualsevol dissidència i, sobretot, l'arbitrarietat jurídica. En l'última estàtica depenia de la voluntat del cap, és a dir, del mateix Franco. Lògicament aquest principi és irracional i resulta propi dels feixismes representats per Titllar i Mussolini a la dècada de 1930.

El que sí va fer Franco fou crear una institució única on intentar fondre totes aquestes tendències. De primer, ja durant la guerra, es va anomenar FET y de la JONS, a partir del 1958 passà a dir-se Moviment Nacional.

La dictadura franquista va ser molt llanguia, en aspectes externs, va evolucionar força, com també van canviar molt l'economia i les aportacions de les joves generacions que no havien fet la guerra.

Guerra Mundial i Aïllament (1939-1945)

Durant el primers anys de la postguerra el règim del general Franco no va pas dissimular les seves semblances amb el nazisme alemany i el feixisme italià.

Van ser èpoques d¡euforia oficial, pobresa popular, es calcula que en aquests primers anys un de cada nou espanyols estava a la presó. Més de 25000 persones van ser afusellades. A Catalunya es van haver mes de 350000 persones, i més de 3000 van ser executades entre els anys 1939- i el 1953.

Però en el 1945, però, les circumstancies exteriors van canviar, la derrota de Titllar i el triomf de les democràcies i els comunistes Franco va quedar com el darrer feixista d'Europa. L'ONU, formada el juny de 1945, no ha va admetre Espanya com a membre.

Espanya va quedar econòmicament desfeta, i els principis feixistes sobre intervencionisme es van aplicar pràcticament fins al 1959.

L'oposició al règim de Franco no va tenir gaires oportunitats, durant aquells anys es formà el front Nacional de Catalunya i el 1945, el moviment Socialista de Catalunya. El sindicat Confederació Nacional del Treball i el partit Socialista Unificat de Catalunya van prosseguir una tasca de resistència malgrat les detencions dels seus militars.

La Fi de l'Aïllament i el Canvi Econòmic (1951-1963)

A partir del 1948 la tensió creixent entre l'URSÍ i els EEUU va donar lloc a l'època coneguda com guerra freda.

El 1957 la situació era tan preocupant que gairebé s'arribarà al col·lapse. La gravetat de la situació de Franco va donar entrada al govern a un grup de tècnics econòmics que van preparar l'anomenat Pla d'Estabilització.

Després d'un parell d'anys molt durs les expectatives i el nivell de vida van començar a millorar clarament.

Pel que fan a Catalunya, destacarem d'aquestes anys dos fets molt simbòlics, el de elecció de Joan Tardaneres com a president de la Generalitat a l'exili.

La dècada del “miracle econòmic” (1963-1973)

L'anomenada Leu orgànica del estaco (1966), que fou sotmesa a un referèndum sense garanties, però el que s'ha revelat com el més interès va ser la proclamació per Franco l'any 1969, del príncep Joan Carles, nét d'Àfons XIII, coma successor del seu títol com a rei.

Finalment, l'expansió econòmica d'Europa produí molts llocs de treball que no volien ocupar els habitants d'aquells països per considerar-los marginals.

L'assemblea de Catalunya, un grup ampli i plural que aplegava partits polítics, sindicats clandestins entitats cíviques, persones a títol individual, etc.

La llibertat es a dir les llibertats democràtiques de reunió, associació, expressió i manifestació, l'amnistia és a dir l'anul·lació de la consideració com a delicte d'allò que havien fet els presos polítics i l'Estatut d'Autonomia.

La crisi del sistema i la fi del franquisme (1973-1975)

Els darrers anys dels franquisme van ser molt moguts: mobilitzacions obreres, vagues en nombroses serveis i no hi van faltar tampoc atemptats terroristes.

Econòmicament l'any 1973 representa l'inici d'una profunda crisi de l'economia occidental marcada per l'augment del preu del petroli.

L'any 1974 Franco va patir la primera malaltia greu reconeguda públicament, i va haver de ser internat en un hospital, el mes de juliol ve seder la direcció de l'Estat al príncep Joan Callós,

Al final del mes d'octubre de 1975, la malaltia del general Franco es va agreujar i va esdevenir irreversible, morí el 20 de novembre, una etapa de la història d'Espanya s'havia acabat.