Diccionari

Per a

Ociosos

Joan Fuster

Fitxa tècnica

Informació tèncica

Nom: Diccionari per a ociosos

Autor: Joan Fuster

Edició: 13ª edició

Editorial: Edicions 62

Autor

Joan Fuster va nàixer a Sueca (comarca de la Ribera Baixa), el 23 de novembre de 1922. La seva família era de procedència pagesa. Joan Fuster no va ser un home de lletres per tradició familiar. Aquest paràmetres cronològics, geogràfics i familiars són revellants a la llum de la seva obra posterior i el singularitzaren en el migrat panorama assagístic de les darreres èpoques.

El 1943 va començar els estudis de Dret a la Universitat de València i a combinar els estudis amb la formació autodidacta que l'encaminarà cap a la via de crític i columnista d'ofici. Un any després va publicar a l'almanac de “Las Provincias” el primer article escrit en català: “Vint-i-cinc anys de poesia valenciana”.

A partir del 47, que es llicencià en Dret, i durant uns anys, va exercir d'advocat a la seva vil·la nadiua, on va residir sempre. Paral·lelament feia col·laboracions periòdiques a la premsa, una de les facetes més constants de la seva producció: “València”, “Levante”, i també al setmanari barceloní “Destino” i en algunes revistes catalanes que veien la llum a l'estranger. Els seus primers llibres van ser de poemes. La poesia fusteriana, que va recollir després en el volum “Set llibres de versos” (1987), s'insereix en una línia existencialista i reflecteix les preocupacions del moment històric.

El 1954 el filòleg i editor Francesc de Borja Moll li editava a Mallorca l'assaig d'estètica “El descrèdit de la realitat”, amb el qual inicia una brillant carrera d'assagista de vasta amplitud temàtica, servida per un estil incisiu, d'adjectivació hàbil i precisa. Un altre aspecte de la seua va ser el de l'erudició, la història i la crítica literària, que va alternar amb antologies de prosa. Fuster entra així en un procés personal de professionalització al mateix temps que es produïa tot un procés de comprensió de la realitat valenciana.

Una part molt considerable de l'obra de Fuster tracta de temes sobre el País València i, més concretament, amb les peculiaritats socials, polítiques i culturals. És un conjunt d'escrits que neixen de la posició moral i política compromesa de l'escriptor amb la seva terra i amb el seu temps. Al llarg de la seva trajectòria intel·lectual va haver de vèncer diverses adversitats: censura, hostilitat oficial, atemptats... Als anys seixanta la seva obra va esdevenir més incisiva i polèmica, que el van convertir en un intel·lectual d'incidència frondosa i eficaç.

Joan Fuster va morir el 13 de Setembre de l'any 1997.

Localització

El génere de l'assaig naix en el Renaixement de la ploma del francés Michel de Montaigne. Per tant, si tenim en compte que, per raons polítiques, socials, culturals..., en aquest període i fins al XIX la nostra llegua i cultura van retrocedir més que no avançar, sebretot pel que fa a l'expressió culta, comprendrem que, en la nostra literalura, aquest gènere no tinga una presència digna d'estudi fins al segle XX.

Però, com ara veurem, el fet de no haver estat conreat pels nostres clàssics no ha impedit que l'assaig haja assolit qualitat i ressò, haja estat en consonància amb la resta de gèneres -en sintonia amb els diversos moviments esètics tractats en les Unitats 11, 12 i 13- i haja vehiculat l'evolució de l'expressió del pensament de les ments preocupades per la nostra societat.

Lògicament, si parlem de ressò -dins i fora del nostre àmbit lingüístic- i de consolidació del gènere, haurem de dedicar una atenció especial a Joan Fuster, l'autor d'aquest llibre. Així comprendrem per què és una figura cabdal an l'aspecte literari, sociològic, cultural i polític, i per què les seues idees i la seua actitud, des del principi dels seixanta, estimules la reflexió i la maduresa col·lectiva i literària.

Cal afegir que relacionem l'evolució de l'assaig amb la d'altres expressions en prosa no narrativa, en auge al segle XX, perquè solen compartir alguns correadors, recursos, canal, formes expressives... Ens referim a la literatura tesimonial o del jo.

El nostre assagista més important i l'autor d'aquesta obra, Joan Fuster, té un concepte de l'assaig com una proposta de diàleg sobre qualsevol tema: artístic, polític o humanístic. La seua intenció no és donar respostes definitives, sinó aportar-hi la seua opinió, discutible i provisional, plantejar preguntes i suggerir nous camps d'estudi. A fi d'aconseguir el seu objectiu, Fuster comença per desmuntar esquemes preconcebuts i falses creences, i empra un estil “conversacional” i irònic.

Resum

Abans de tot, l'autor fa una petita introducció d'aquest llibre, explicant que la seva intenció no era fer un “diccionari”, ja que és una mica pretenciós, i per això li afegeix al títol “per a ociosos”.

Amor : Defineix aquest sentiment com una “invenció del segle XII”, posant exemples de diversos períodes de temps en què l'amor estava vist d'una altra manera: la submissió de la dona d'aquest amor fa impossible la seva vella concepció, donat lemancipació d'aquesta.

Atzar : Explica l'actuació de l'atzar en la història mitjançant exemples com el de la importància de la bellesa de Cleopatra per als esdeveniments que li van seguir. Així, l'atzar al cap i a la fi juga un paper secundari, ja que la história seguieix el seu curs imperturbable.

Avarícia : Tracta de no confondre aquesta definició amb altres com l'avarícia que provoca el capitalisme. L'avar és una persona a la que els diners li provoquen un fenesí, un plaer, un feixisme per a la materialitat de l'or i plata de que estava fet abans.

Bellesa : Presenta la relació entre la bellesa i la concupiscència, una relació que per a ell és molt estreta.

Bestiesa : Identifica aquesta paraula amb “flaquesa”, que hem que perdonar-nos els uns als altes per a la convivència.

Cadira : Parla de la comoditat d'aquest objecte, poc evolucionat fins ara, com a l'evolució en el pensament de les persones de la concepció de la vida: d'un sacrifici fins al plaer de viure,

Caracterologia : En algún moment, tots imitem a algú ridículament.

Cinisme : Per a ell, el cinisme és una cosa remarcable, una oposició al “fariseu”.

Cómplice : L'importància d'algú que ajuda al desenvolupament de la persona.

Convicció : Parla de la convicció com a una gàbia de la nostra llibertat, ja que forma prejudicis.

Covardia : Per a ell és un sentiment comú, del que no hi ha que avergonyir-se ni tractar de encobrir.

Defecte : Originàriament entés com un dèficit, l'exposa com a « pecat »  junt amb l'excés, el contrari.

Diners : Són en realitat el fruit del treball, per tant, no hi ha que menysprear-lo.

Egoisme : Qui no és egoista és un beneit.

Epitafi : Posa un exemple prou satíric d'aquesta definició.

Esepticisme : Fa una descripció d'aquesta paraula desde diferents termes: l'intelectual, el moral, el polític, el tècnic i el literari.

Ètica : Fa una descripció partint de tot el que envolta l'ésser humà i ha creat ell mateix.

Fatuïtat : És la forma que hem trobat per a poder passar el temps de manera agradable, amb el luxe i la vanitat.

Fer : Segons ell, sempre estem fent coses distintes de la que estàvem obligats.

Flâner : A través d'un diàleg amb el seu amic, aquest tracta de explicar-li aquesta paraula diguent-li que és com passejar, però sols es dóna a París.

Gent : Mai ens referim a nosaltres mateixos quan utilitzem aquesta paraula.

Guerra : Diu que la guerra és una categoria al·lucinant, ja que està tot permés.

Home : Fuster critica aquells que diuen que la vida és una passió inútil, per qué deixa de ser-ho quan ho pensem.

Humiliació : Tots ens sentim humiliats per coses que de vegades no tenen importància, com el de no parèixer-nos a un cànon concret.

Idees : Diu que tota coincidència de les seves idees i les teves es precisament pura coincidència.

Indignació : Per a ell, aquesta paraula no s'ha de confondre amb la ira, per qué és en realitat l'explosió d'algú davant d'algú indignant.

Infern : Suposant que l'infern és un lloc de dolor, de vegades enviem algú allà.

Intel·lectual : Segons ell, l'intel·lectualisme està de decadència.

Interés : És un sentiment que ens mou a tdre una atenció especial cap alguna cosa.

Justícia : L'autor posa diversos exemples pels que mostra que no està d'acord amb la concepció d'aquesta paraula, massa relativa.

Lectura : Llegir no és fugir, com alguna gent ho entén, sinó comprendre als altres i a sí mateix, el present i el passat.

Llibertat : És un bé poc valorat, ja que no ens donem compre del que comporta fins que la perdem en una dictadura.

Malícia : Troba que exagerem la concepció de la nostra poròpia malícia per què ho som menys del que ho pensem.

Mediterrani : Veu aquest mar com un amic del que es sent orgullós, amb un cert patriotisme.

Mentir : És un art difícil de dominar, i la gent retira la seva confiança amb les persones que saven que ho fan.

Metafísica : La metafísica es troba en tots els aspectes de l'irracionalisme, i entre nosaltres.

Morir : És en realitat un error, i aquesta definició es podria aplicar també a viure.

Nacionalisme : Segons ell, hui en dia ser nacionalista és un anacronisme.

Novel·la : La novel·la ha de transmetre sentiment i sensació al lector.

Ordre : Entre la injustícia i l'desordre, hi ha que de decantar-se pel primer, ja que un ordre injust semre serà millor que el caos.

Orgull : Tots necessiten sentir-nos orgullosos, és a dir, superiors als demés, per a sentir-nos millor.

Penediment : És un sentiment inútil, ja que no s'arriba a cap lloc amb ell.

Pensament : Tota originalitat, tota mostra de inteligéncia està mal vista.

Perdó : Com a moltres altres coses, per a ell el perdó està en decadència, ja que sols s'utilitza en els jutjats, que el autèntic apareix darrede d'un insult important, una ofensa.

Plagi : El menyspreu actual contra el plagi no està bé, per que es necessita talent.

Política : És ni més ni menys que l'art de convéncer.

Quixotisme : Parla de l'història de Don Quixot i d'Ulises: mentre que el primer estava destinat a perdre, aquest últim ho estava per a guanyar sempre.

Rellotge : Després de fer una comparació amb altres tipus de rellotges al llarg del temps, diu que el temps és una invenció de l'home, controlat per ell.

Salvatges : El salvatge està al nivell més baix respecte a la civilització, però son inofensius: els veritables salvatges sóm nosaltres, els occidentals.

Ser : La concepció distinta de nosaltres mateixos per poder aguantar-nos.

Servilisme : Tot servilisme té un interés amagat.

Sexe : Reflexiona el tema àmpliament, passant per tots els seus aspectes, i compara el comportament humà amb el animal en aquest sentit.

Silenci : És de vegades també la mentida.

Temprança : És un tipus de conducta encertat, però també és inofensiu una mica d'excés de tant en tant.

Temps : El temps és envellir.

Uxordici : El provoca el matrimoni.

Venjança : És el recurs del dèbil, amb elements més psicológics que físics.

Vici : El nostre comportament, els nostres vicis, no han canviat al llarg de la història.

Xarlatà : Per als mediterranis és una prova de la nostra llibertat.

Xenofòbia : És un sentiment d'adversió que durarà sempre, ja que tots sóm “estrangers” (és a dir, desconeguts) per a tots.

Zero : Critica als matemàtics per haver inventat la nul·litat com a número, com a quantitat.

Referències estilístiques

La nostra prosa d'idees era, des del 1939, un retrat de la desoladora realitat social, ja que la rígida censura política i la manca de diaris i revistes en català imposibilità la creació d'estats d'oió. L'article de diari, “forma lavada de l'assaig », segons Fuster, fou inaccesible als lectors en català. Aquests nomé tenien un cert contrapés positiu en les publicacions de l'exili. Així i tot, el 1956 nasqué el primer premi de gènere, el Josep Ixart i els anys seixanta s'inicià la recuperació. Aparegueren col·leccions i premis: el Joan Fuster, el Xarxa, lEiximenis, el Josep Pla...

La reflexió sobre el país hi fou capdavantera: Gaziel, Josep Ferrater Mora, Jaume Vicens Vices (Notícia de Catalunya), Joan Fuster (Nosaltres els valencians), Josep Melià (Els mallorquins), Josep Pla i Maurici Serrahima... donaven testimoni d'un temps i d'un món minoritzat, amb la intenció de fer-lo conéixer. Després, aniria ampliant-se el ventall temàtic: literatura, antropologia, sociolingüística, ecologia...

A poc a poc, anava diferenciant-s'hi la prosa literària d'idees d'aquella més testimonial. L'assaig català, en sentit ampli, reprenia el camí de la desitjada normalitat.

Opinió personal

Vaig agafar aquest llibre pensat que no sería massa pesat, però crec que em vaig equivocar.

És cert que era fàcil treure el tema d'algunes paraules encara que tinguessin una deifinició molt llarga, però hi havia d'altres que m'han costat prou, ja que em pareixia veure en moltes un missaatge amagat. Él que sí m'ha cridat l'atenció es el que l'autor ha fet amb el concepte de diccionari: l'ha convertit completament d'unes definicions objectives a unes completament subjectives ( i crec que a la definició d' “idees” ens ho deixa molt clar), és a dir: pots estar d'acord amb ell o no.