EL DESARROLLO DEL ROCK

Rock, terme que agrupa d'una manera general el conjunt de corrents musicals que van sorgir a mitjan segle XX als Estats Units. Amb els anys ha perdut el marcat caràcter anglosaxó que va tindre en els seus orígens per a transformar-se en un llenguatge universal, sotmés a continu canvi.

Al sorgir d'una manera espectacular i desenrotllar-se en principi com un fenomen de masses que va trastornar la vida i els ideals d'Amèrica, no pot considerar-se com un moviment musical en sentit estricte. Les seues arrels són tan plurals que sintetitzen les principals branques de l'anomenada música popular nord-americà, sobretot el blues, el rhythm and blues, el gospel i el country and western.

No obstant els evidents vincles que posseïx amb les més profundes essències de la música de la comunitat afroamericana, el rock és en realitat el resultat, després d'una llarga síntesi que s'inicia amb el segle, de l'adaptació d'estes fonts a una concepció i una estètica “blanca”, la qual cosa va generar les primeres actituds públiques de rebuig, algunes d'elles molt conflictives. Si el compositor i bluesman negre Muddy Waters el considerava com "un fill del rhythm and blues a què van cridar rock", nombroses organitzacions racistes nord-americans afirmaven amb menyspreu i energia, segons els seus pamflets i els abundants testimonis dels seus líders de llavors, que representava la música que "rebaixava l'home blanc a la categoria del negre". La variant, en qualsevol cas, d'acord amb estes interpretacions, radicaria en el fet que la base del rock, el vell blues, estava revisada, per a major glòria de la raça blanca, a través d'injeccions de ritme tan prompte dolç, com d'andanades de so estrident, ràpid i energètic.

Esta via de ”desencontre”, conforme amb les seues arrels negres, la seguirien cantants com Bessie Smith (l'Emperadriu del Blues), Billie Holiday, Little Richard i, ja en l'esfera de la música de finals de la dècada de 1960 cantada per dones blanques, Janis Joplin. Per a llavors, pels espasmòdics balls que suscitava en grans masses de jóvens i els seus ritmes trepidants, el rock s'havia transformat en una miqueta més que música, era rock and roll, energia en estat pur.

ELVIS, L'ELEGIT

Elvis Presley (1935-1977), cantant i actor nord-americà, un dels músics més populars del segle XX i pioner del rock and roll als Estats Units. Està considerat per molts com l'artista més important d'este gènere.

Va nàixer el 8 de gener de 1935 en Atapeïx-lo (Mississippi). Durant la seua joventut va assistir a esglésies pentecostales, on va entrar en contacte amb la música gospel i prompte va destacar com a cantant en els servicis religiosos i en les reunions musicals. Així mateix va conéixer la música de blues i el country and western i als deu anys va guanyar un concurs per a jóvens talents amb la seua interpretació de la balada “Old Sheep”, escrita pel cantant de country Xàrcia Foley. En la seua adolescència va deprendre a tocar la guitarra i va aconseguir atraure's un nodrit grup de seguidors.

Al finalitzar els estudis secundaris, va treballar com a camioner. En 1953, quan gravava algunes cançons com a regal d'aniversari per a sa mare en uns estudis de Memphis (Tennessee), va deixar impressionat al gerent dels estudis pel seu peculiar estil que posava de manifest una qualitat de veu excepcional i la influència del rhythm and blues. Esta experiència li va proporcionar altres gravacions amb Sam Phillips, el propietari dels estudis, per a la seua marca de discos Sun Rècords. A l'edat de 21 anys va gravar les seues primeres cançons per a una marca important de discos, la Ràdio Corporation of Amèrica (RCA), inclosa el seu original i popular cançó “Heartbreak Hotel” (1956). A continuació va publicar amb èxit irresistible el disc senzill de doble cara “Hound Dog”/”El senyor't Be Cruel” (1956) i “All Shook Up” (1957).

Entre 1956 i 1958 va actuar en quatre pel·lícules i va ser l'autor de les bandes sonores de totes elles: Love M'Estendre (1956, de Robert D. Webb), Jailhouse Rock (1957, de Richard Thorpe), Loving You (1957, d'Hal Kanter) i El barri contra mi (1958, de Michael Curtiz). Entre 1958 i 1960 va complir el servici militar en les Forces Armades dels Estats Units i a continuació va aparéixer en diversos musicals com L'estrela de foc (1960, del senyor Siegel), Amor a Hawaii (1961, de Norman Taurog), Xiques, xiques, xiques (1962, de Norman Taurog), Cita en Les Vegas (1964, de George Sidney), Roustabout (1964, de John Rich), Frankie and Johnny (1966, de Frederick De Cordova) i Live a Little, Love a Little (1968, de Norman Taurog). El seu encant entre el públic se va anar esvaint lentament a mesura que la seua imatge rebel anava deixant pas a un personatge més convencional.

Durant la dècada de 1970, en la que es va enfrontar a certs problemes personals, va abandonar les aparicions en públic i a penes va ser vist fora de la seua mansió en Memphis, batejada com Graceland. La seua mort el 16 d'agost de 1977, subjecta a certa controvèrsia, va ser atribuïda oficialment a un fallida cardíaca, conseqüència probable de l'abús continuat de barbitúrics.

Conegut com el Rei del Western Bop i de l'Hillbilly Cat, va fusionar els sons de la música country, el rhythm and blues de la comunitat negra i el que llavors era el nou estil rock and roll. Les seues electrizantes actuacions, sense precedents fins a l'època, van contribuir a convertir a Presley en un dels primers ídols de masses de la cultura popular dels Estats Units. Va ser, a més, font d'inspiració per a un infinitat d'artistes musicals. Entre els seus nombrosos èxits cap citar les cançons “Love M'Estendre” (1956), “Blue Suede Shoes” (1956) i “Hard Headed Woman” (1958).

La fortuna esperava a Elvis Presley, nascut en Atapeïx-lo, Mississippi, al gener de 1935. Pertanyia a una família humil del sud dels Estats Units (white trash, 'fem blanca per als hereus dels ideals esclavistes de la Confederació Sudista) que es va establir en Memphis en 1948, però en 1954 ja cantava i gravava temes d'Arthur Crudup i Bill Monroe, oscil·lant entre el blues, el gospel i el country rural.

Per aquella època, el propòsit d'algunes companyies discogràfiques, davant de la decadència del country (l'any nou de 1953 moria Hank Williams), consistia a descobrir a cantants que expressaren "sentiments blancs" amb força, veus i cors negres, i Elvis va resultar l'artista elegit en una època en què ja gaudien de relatiu crèdit solistes com Jerry Llig Lewis, Carl Perkins, Johnny Cash, Roy Orbison i Chuck Berry. Excepte Berry, recolzat per Muddy Waters i una discogràfica independent de Chicago, els altres coincidirien en els seus primers treballs al gravar en 1955 amb el segell Sun Rècords, i d'ací va nàixer la primera llegenda dels cinc pioners o, en qualsevol cas —en paraules de Jesús Ordovás—, de "els cinc grans creadors del rock and roll". Però Elvis, gràcies a la seua participació en diversos espectacles massius de la ciutat de Nashville-Davidson a principis de 1956, de clara significació country, va poder renunciar a la seua condició d'heroi local que gaudix de l'interés d'una audiència reduïda però fidel, i amb habilitat, recolzant-se en el seu tema “Heartbreak Hotel”, atípic en el context on el presenta, enlluerna, hipnotitza a masses de quinceañeras i s'alça amb un triomf que li catapulta en qüestió de pocs dies al primer lloc de la llista d'èxits dels Estats Units.

Amb “Heartbreak Hotel” esclata el fenomen dels teenagers (seguidors jóvens d'edats compreses entre els 13 i els 19 anys, xifres que en anglés conclouen en teen), que donarà l'esquenada al jovençà i tímid cantant procedent dels més baixos estrats socials, reconvertit en escasses setmanes en ídol de multituds de jóvens que vine personificat en ell, hàbil vocalista, diletante, bromista de gesticulació agressiva i dau a les audàcies sensuals en directe, al rebel blanc que aconseguix l'irrenunciable son americà: triomfar. En 1955 havia mort en accident automobilístic James Degà, encarnació mítica i cinematogràfica de la joventut rebel i sense causa. Elvis Presley tenia una causa, el rock, i transmetia inconformisme, ànsia de rebel·lió i joventut.

Estrela del rock

Entre 1955 i 1958 l'ascens d'Elvis és imparable: és un mite, un ídol que rendix bons rèdits; qualsevol de les seues cançons, que no s'atenen a un estil únic o definit, aconseguix vendes milionària i gana la devoció de milions de persones, dins i fora del seu país. Les cançons, la histèria col·lectiva dels seus seguidors en els concerts i, en conseqüència, la comercialidad, li obrin les portes del cine. Pel·lícules com El barri contra mi (1958, de Michael Curtiz) o L'estrela de foc (1960, del senyor Siegel) es convertixen en un mig privilegiat per a gaudir del magnetisme espasmòdic del que ja comença a ser cridat el Rei del Rock, en perjuí no sols de Chuck Berry, Bill Haley, Jerry Llig Lewis, Roy Orbison, Cash i Perkins, sinó de talents que s'incorporen als insòlits ritmes frenètics i juvenils d'estos anys, com Buddy Holly, Gene Vincent, Eddie Cochran, Ritchie Val-nos, Johnny Burnette, entre molts altres. Elvis no és només una veu ni una capacitat per a embogir el públic per mitjà dels seus atrevits moviments (es va prohibir emetre'ls per televisió) i temes tan dolços o sinuosos com “Love M'Estendre”, “Teddy Bear”, “Hound Dog”, “Jailhouse Rock” i “King Cree-li”: és una imatge, el restaurat símbol de la joventut, el carisma de la “Gran Amèrica”, però no per això pot deixar de complir amb la pàtria com a soldat.

És en 1958 quan Elvis s'incorpora a l'exèrcit, per a tornar al seu país dos anys després i tractar-se amb mites d'altres generacions i integrar-se en la societat de les grans estreles: Frank Sinatra, Ann Margret, James Brown, Ed Sullivan i multitud de personalitats nord-americanes li tractaven com a un igual. A partir de llavors es plegarà, coincidint amb un reblaniment de les línies mestres del rock, en una dinàmica per la que haurà de rodar tres pel·lícules a l'any i gravar alguns discos mentre espaia cada vegada més les seues actuacions en públic. Instal·lat en la seua mansió de Memphis, Graceland, donarà els seus concerts en Les Vegas.

Hauran de transcórrer 10 anys perquè es produïsca la seua reaparició pública, amb la gravació de “In the Gueto”, que li torna a situar en el primer lloc de les llistes d'èxits. Paral·lelament, en el panorama del rock s'han succeït fenòmens transcendentals cap als quals el Rei es mostra alié, per la comoditat de la seua situació d'heroi popular indiscutit, crooner (cantant melodicoromàntic) ocasional i nostàlgic de les melodies religioses de la seua infància: l'eclosió de la música de la dècada de 1960. L'aparició de Bob Dylan, The Beatles, Van Morrison, The Who, The Band, The Rolling Stones, The Kinks, Yardbirds, per exemple, no reflectiran la seua influència més enllà d'un reconeixement de caràcter generacional, perquè segons repetida expressió de l'època, "tots havien crescut amb Elvis". Després de brindar el seu suport a la dura política internacional de Richard Nixon, president dels Estats Units, i prestar-se a col·laborar com a agent federal en la lluita contra el tràfic de drogues en el seu país —va demanar armes i placa al president en persona, després de ser desestimada la seua proposta pel FBI— la decadència d'Elvis Presley va ser imparable. Consumit per la seua addicció als fàrmacs i a l'alcohol, vençut per l'insomni i les depressions, va sucumbir en la matinada del 16 al 17 d'agost de 1977 en la seua finca de Graceland.

3 THE BEATLES

Paul McCartney El cantant i compositor britànic Paul McCartney va formar part del mític grup The Beatles des de la seua fundació en 1962 fins a la seua dissolució en 1971. A partir de llavors va seguir una reeixida carrera en solitari.John Garrett/Corbis

Des de principis de la dècada de 1960 el factor més destacat en el panorama del rock consistix en el que ha vingut en denominar-se la “resposta britànica”, expressió que engloba les nombroses formes en què els músics anglesos van assumir les rutilants novetats procedents dels Estats Units.

L'aparició de The Beatles en 1962, després de diverses temptatives prèvies per a formar una banda estable, estimulades per l'inquiet John Winston Lennon (va tindre noms com The Quarrymen o Johnny and the Moondogs, 1956-1959, Long John and the Silver Beatles, 1960, Beat Brothers o The Cavern, 1961, i The Silver Beatles, 1962) a qui secundaven d'una forma regular Paul McCartney i George Harrison i amb menor freqüència el baixista Stu Sutcliffe i el bateria Pete Best, va suposar el germen de la “revolució britànica del rock”. Estos jóvens de Liverpool van realitzar diverses gires per Escòcia i Alemanya, i gravacions com a grup de suport de figures de segona categoria, fins a trobar en Brian Epstein al productor idoni i idíl·lic que portarà la seua carrera a la fama.

A partir d'eixe moment, guiats per Epstein, amb un nou i potent bateria cridat Ringo Starr, graven en els dos anys següents més de 60 temes. El punt de partida és “Love me Do”, del que s'embenen més de 10.000 còpies. El pas següent serà el cine, de la mà del realitzador Richard Lester (Quina nit la d'aquell dia!, 1964 i Socorro!, 1965), en un to molt distint a què va caracteritzar la variable i populista carrera d'Elvis en este camp. És a través de les pel·lícules i de la denominada beatlemanía que recorre el món, que la suma d'individualitats que cristal·litza en la banda es diversifica: Lennon actua com a líder concís però agressiu després del seu aspecte tímid i intel·lectual; Harrison és l'inquiet del conjunt, interessat pel country i l'orientalisme; Ringo Starr és el desenfadat, un fester que descàrrega la seua força en l'escenari; Paul McCartney, atret pel mercat discogràfic —o potser fascinat— no oculta el seu interés per compondre temes estàndard, d'acord amb les demandes del públic adolescent, visibles en les llistes comercials. Són quatre mons molt distints que acabaran per prendre rumbs divergents.

En 1964 Allen Ginsberg el poeta de la generació Beat declararà que "la consciència universal de la humanitat es troba ara en Liverpool". L'èxit dels quatre jóvens britànics vestits de negre i amb característica franja (anomenats en 1965 cavallers de l'Orde de l'Imperi Britànic) és absolut i desborda als components de la banda. En 1966, una vegada que el grup ha triomfat als Estats Units, actuen junts per última vegada en Sant Francesc i es despedixen dels escenaris. Després d'una època d'intensa dedicació a doctrines orientals i les seues primeres experiències amb LSD (realitzen a Rebolicar, 1966, una versió musical del Llibre dels morts —“Tomorrow Never Knows”— i publiquen el seu celebèrrim “Yellow Submarine”) en 1967 graven Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, on empren música electrònica i canten lletres emblemàtiques, com “Lucy in the Sky with Diamonds”, la més famosa de les seues composicions psicodèliques. Eixe mateix any, la mort d'Epstein coincidix amb l'esclat de les diferències intestines de la banda, que mamprén al cap d'un any l'aventura de la productora Apple, concebuda per a recolzar en diferents camps artístics (cine, moda, música) la revolució pop de què The Beatles se sentien portadors privilegiats. Apple va ser tancada en 1969, anticipant dos anys la ruptura definitiva dels components de la banda, els integrants de la qual van mamprendre a partir de 1971 camins en solitari, amb distinta fortuna.

The Beatles, grup musical britànic de la dècada de 1960 que va revolucionar la música rock i pop; les seues composicions es troben entre les més notables d'estos gèneres. Estava format per quatre jóvens de Liverpool: John Winston Lennon (1940-1980), com a guitarra rítmica; Richard Starkey (1940), més conegut amb el nom de Ringo Starr, com a bateria; James Paul McCartney (1942), com a baixista; i George Harrison (1943-2001), com a guitarra solista.

El grup va ser creat a finals de la dècada de 1950 per Lennon, amb el nom de The Quarrymen, a què posteriorment van ingressar Paul McCartney i, a instàncies d'este últim, George Harrison. El lloc de bateria va constituir sempre una font de problemes fins que va recaure definitivament en Ringo Starr a l'octubre de 1962, en vespres de la primera sessió de gravació del grup.

El conjunt era un més entre els múltiples grups que van sorgir en Liverpool, ciutat portuària a la que arribaven els ecos del rock and roll nord-americà de mitjan de la dècada de 1950. En efecte, la qual cosa The Beatles feia en els seus inicis era la seua pròpia interpretació de la música que realitzaven figures com Elvis Presley, Chuck Berry, Little Richard, Carl Perkins, Fats Domine i altres pioners d'este tipus de música. L'any 1960 el grup va anar a Hamburg, contractat per a tocar en locals nocturns d'esta ciutat. Eixe període va resultar fonamental per a la banda. Quan van tornar de nou a Anglaterra ja havien aconseguit la seua maduresa personal i musical. Van començar a gaudir de gran popularitat en la zona del Mersey, encara que no aconseguien firmar un contracte amb una casa discogràfica. Per fi, i quan es trobaven en una situació desesperada, van aconseguir firmar un contracte gràcies a George Martin, productor amb formació de música clàssica i personatge fonamental en la posterior carrera del conjunt.

Les seues primeres gravacions van consistir fonamentalment en el repertori que tocaven en directe, açò és, rhythm and blues i rock and roll. Però al seu torn van començar a compondre les seues pròpies cançons, en les que destacava la part vocal. La fama del grup va créixer i va sobrepassar les fronteres de la seua regió natal per a aconseguir l'any 1963 dimensions nacionals, donant origen al fenomen conegut com beatlemanía, que en 1964 va aconseguir de forma espectacular a Estats Units amb ocasió de la primera gira que van fer per eixe país.

En 1964 van protagonitzar, davall la direcció de Richard Lester, el seu primer llargmetratge, Quina nit la d'aquell dia!, en el que es relatava un dia en la vida del grup. A l'any següent, i amb el mateix director, van rodar Help! Entre 1964 i 1966 van compaginar gires per quasi tot el món amb sessions de gravació en què la música resultava cada vegada més complexa amb la utilització de nous instruments i innovadors mètodes de gravació. Exemple d'això és la utilització d'un doble quartet de corda en el tema “Eleanor Rigby” com a única instrumentació. A més, el seu estil era ja difícil d'encasellar, ja que incloïa rock and roll pur, soul, jazz electrònic, blues o música índia. A l'agost de 1966 van posar fi als seus concerts davant de la impossibilitat de plasmar en un escenari la seua música. Resultat d'esta experimentació va ser la publicació al juny de 1967 del seu famós disc Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, en el que The Beatles van culminar totes les seues experimentacions, tant amb instruments com amb sistemes de gravació. En 1967 van protagonitzar Magical Mistery Tour, una pel·lícula per a televisió, que va constituir el primer fracàs de crítica.

Al gener de 1969 van gravar, mentres eren filmats en l'estudi, la qual cosa es convertiria en el Lp titulat Let It Be que pretenia arreplegar les seues primeres cançons en directe, és a dir, sense emprar els recursos de l'estudi de gravació. No obstant, les diferències personals i musicals es van fer patents i les gravacions no eixirien a la llum fins a abril de 1970. A l'estiu de 1969 van tornar als estudis per a realitzar les que serien les seues últimes gravacions, el Lp titulat Abbey Road, que per a molts constituïx la millor obra del grup a pesar de l'animositat existent entre els seus membres. A l'abril de 1971 Paul McCartney va portar als seus companys als tribunals per a dissoldre legalment el grup.

Cada u dels seus membres va continuar la seua carrera en solitari, amb èxit desigual. John Lennon va ser assassinat en 1980. Entre 1994 i 1995 els tres membres restants van treballar amb les maquetes de cançons de Lennon, superposant instruments i veus. Estes melodies s'han publicat com a cançons del grup, al costat d'una col·lecció de composicions inèdites i preses prèvies o alternatives d'altres ja existents, i a un documental sobre la història del grup narrada pels seus components.

Alguns dels seus títols son: