CULTURA CLÀSSICA I. 1ª ACTIVITAT D'A.C.

1- SOBRE ARQUíLOC

En l'àmbit de la poesia lírica grega, de l'època arcaica, no hi ha cap autor més oposat a la tradició de l'heroi ideal homèric que Arquíloc. Cal recorda que hi havia una estreta vinculació en la mentalitat grega, entre els valors estètics i els concepte ètics de caire moralitzant, que cercaven una restricció dels impulsos en la conducta, i on fins aleshores la literatura havia jugat un paper d'educador i d'exhortació envers el demos. Tanmateix, Arquíloc trenca eixa tradició i va més enllà, donant, per primer cop, veu i protagonisme als instints de l'home corrent, en el procés de creació literària. Les seves pròpies paraules ho confirmen, doncs ells mateix es considerava “el femer de Grècia” i afirmava sense rubor que amb la seva llança es guanyava el pa que menjava i el vi que es bevia. Allò de més humà, de més primera persona que podia manifestar l'autor, quedava palès en l'obra. S'enfrontava així als principis dels seus contemporanis, tan lligats a la tradició. En la lírica tradicional, tot el que deia el poeta, devia de passar per un procés de transformació, en el que tot allò que fos quotidià i casual devia ser esporgat de les manifestacions de l'autor. Les obres adquirien així llur validesa al deslligar-se del aquí i ara dels sentiments humans, sense perdre, en essència, el aquí i ara del poeta, tal i com feien Cal·li i Tirteu, el poeta de les virtuts del soldat, del guerrer que fa sobreeixir el seu valor individual, que lluita colze a colze junt a la resta dels seus companys, on sota l'aparent descripció d'allò quotidià, amaga la descripció narrativa de la idealització de l'heroi homèric que ens evoca a Aquil·les.

Front aquesta idealització d'allò quotidià, de la reformulació de l'ètica aristocràtica, el contingut de l'obra d'Arquíloc es rebel·la contra les opinions més acceptades i que es consideraven més sòlides. Alhora és irrespectuós amb els principis tradicionals, en nom d'una ferma independència personal. Arquíloc no sent cap reparo en declarar, en els seus versos, com en una lluita contra els bàrbars tracis no es va comportar de forma gaire valenta, llançant fins i tot el seu escut, anteposant el seu instint per sobreviure al desig de guanyar fama en el combat, i no ho oculta i ho manifesta obertament, negat així la tradició del guerrer heroi. Per a ell no existeix la fama del guerrer que, mort en campanya, es recordat amb admiració i venerat amb respecte. Tot el contrari del que fa Tirteu a les seves obres. Per Arquíloc ja no cal mantenir l'antiga concepció aristocràtica de la fama que permetia a l'heroi sobreviure després de la seva pròpia mort. Cal recordar que Arquíloc fou un mercenari que feia la guerra per poder sobreviure. Arquíloc no veia en els seus caps militars la figura idealitzada de l'heroi epopeic, que altres autors pretenien ressuscitar en les seves obres. Arquíloc fa aparèixer en les seves obres als seus enemics amb els quals debat, interpel·la, raona. La seva poesia adquireix cert to d'autodefensa, en oposició als continguts moralitzants dels altres autors. L'odi personal, passió fins aleshores no tractada en la lírica grega, troba la seva cabuda en la poesia d'Arquíloc. La pròpia vitalitat d'Arquíloc també el va llançar a enfrontar-se amb els sentiments amorosos, fins i tot, en els més humanament desgarradors: el pas de l'amor al desamor, de l'odi envers la persona estimada. Parlem dels desconsiderats poemes injuriosos que Arquíloc composa contra Neobule, filla del distingit Licambs, la mà de la qual li havia segut concedida i després denegada. Per molt que li dolga a ell, o al públic que escoltes les seves obres Arquíloc opta, en contra de la tradició d'aleshores, per exposar nus els seus sentiments i idees.

2- SOBRE LA COMÈDIA ARISTOFÀNICA

A- La comèdia passava ara i aquí: i per això Aristòfanes situa els seus personatges en els propis carrers d'Atenes, on viuen els seus espectadors, dels qual pren model pels seus personatges, prenent aquestos tota la gamma cromàtica que podia donar una realitat immediata a la que Aristòfanes s'abocava, i així els seus personatges són ridículs, fatus, ambiciosos, mesquins, murmuradors, babaus, malvats i tot el seguit de visions que pot donar l'ànima humana. Tots els quefers quotidians dels habitants d'Atenes, Aristòfanes els recollirà, ho exagerarà i el satiritzarà d'un mode directe, cru i divertit. Aristòfanes recull la crítica pública, des de la que opina sobre els personatges de l'època. Ningú es troba a resguard de la seva punyent sàtira. Seran objecte del seu atac, entre altres, Cleó, Sòcrates i el propi Eurípides, el gran autor de la tragèdia grega. També seran objectiu de la seva hilaritat i construccions còmiques les innovacions que es pretenien obrir pas en Atenes, tals com la nova educació i la sofistica, així com aquells que, aferrats en la tradició, no veien aquestes innovacions en bons ulls.

La comèdia era un seguit d'al·lusions de jocs de paraules, un enfilall de bromes i ironies: I en tot això Aristòfanes era un mestre, doncs, els seus diàlegs estan plens d'acudits, d'eixides grotesques i còmicament inesperades, d'al·lusions envers el desfogament de l'alegria, de la joventut i la seva lubricitat, no sent estranyes les situacions de pura farsa i d'humor gratuït on fins i tot sembla burlar-se del propi públic. No es estrany descobrir en el seus diàlegs referències de caire escatològic i fins i tot bast. El seu diàleg és viu i ricament matisat, adequat a la condició i el temperament del personatge que parla. Les seves construccions denotaven una fantasia desbordant.

B- Amb Menandre, la comèdia esdevé plena de situacions típiques i tòpiques, sense la desbordant fantasia d'Aristòfanes. Els personatges son emprats dels tipus prototípics de la comèdia humana, tals com el soldat enamorat; el fons bo que hi ha en les persones sembla que al final hagi de triomfar sempre. Menandre, compartint el gust de l'època, construeix llurs obres minvades de l'obscenitat i de les bromes gruixudes, canviant-se cap a un cert somriure elegant. La comicitat de les seus obres semblen cercar més el somriure que la riallada. Així mateix, desapareix en el desenvolupament de l'obra tota construcció fantàstica, ara els homes sols estan subjectes a l'atzar, a la fortuna. Sent agosarats podríem dir, que la seua és una comèdia burgesa, centrada en l'individu, que tanmateix no deixa de captar la realitat social, però on els referents de construcció narrativa d'Aristòfanes semblen quedar lluny. El cor, que en Aristòfanes jugava un paper important, compleix sols papers d'interludi. Cal ressaltar però, que Menandre aconsegueix un estil molt més natural, utilitzant uns diàlegs més acurats i més propers als diàlegs de la vida quotidiana.

C- En la tragèdia Prometeu d'Esquil, apareix el deu Zeus per castigar a Prometeu per haver robat el foc i haver-lo donat als homes. En la trilogia l'Orestíada, d'Èsquil, en la tercera peça, Les Eumènides, apareix la deessa Atena per fer de mitjancera a favor d'Orestes, decantant el vot per absoldre-lo de la seva culpa per la mort de Clitemnestra i Egist. En l'obra Les Suplicants d'Eurípides, també apareix la deessa Atena, per anunciar l'Aliança entre Atenes i Argos i la conquesta de Tebes a les mares dels sets caps d'Argos morts en el fracassat primer assalt a Tebes.

3- SOBRE EL MITE D'ULISSES.

El mite d'Ulisses crea un estil literari que ha vingut en denominar-se els Nostos, (tornada, viatge de tornada) que conta el retorn del herois grecs després de la destrucció de ciutat de Troia. Amb una clara diferenciació dels herois esdevinguts mite en la Iliada, que combaten per la glòria, per l'honor, per demostrar el seu valor, per aconseguir una vida millor per als homes, herois que no canvien, monolítics, capaços d'accions elevades i completes, herois que, en veu d'Hesíode, es trobarien en l'edat d'or. Per contra, Ulisses és l'heroi de les moltes cares, dels molts viatges, de les moltes veritats. Ulisses esdevé un heroi-home, capaç d'expressar-se de forma natural i oberta, que enganya, que es presenta com si fos un altre, que creu que si donar la pròpia identitat li pot crear problemes no ho fa i contesta que l'anomenen Outis: Ningú, quan desprès de venjar-se del Ciclop aquest li pregunta com li diuen, però tanmateix, sense deixar d'ésser una persona noble. Ulisses és un heroi fet de carn humana, com ho és l'Àiax de Sòfocles, un heroi pel que la identitat de l'heroi èpic és senzillament impossible, un heroi d'humà tarannà, que dubta i es renega de si mateix, un heroi lluny d'Aquil·les i prop d'Ulisses. Ulisses esdevé en el referent de l'heroi que no pot defugir del seu destí, que l'assumeix en totes les seves conseqüències, figura que fou utilitzada sovint en les tragèdies gregues, com en Antígona o Èdip. Si Homer fou el primer gran educador dels grecs, la figura d'Ulisses fou un model de la humana natura, esdevinguent en l'exemple de l'home reflexiu i calculador, de la perseverància intrèpida i de l'adaptabilitat incansable a totes les adaptacions vitals.

4- SOBRE ELS MISTERIS

Els misteris estaven connectats amb varis cultes religiosos en la antiga Grècia. Es desconeix l'origen i propòsit dels misteris, però tanmateix, es coneix que eren pràctiques de ritus i cerimònies secretes practicades per congregacions d'homes i dones adults, les dones amb major llibertat en el culte a Dionís, que devien gaudir de la condició de ciutadans atenesos. Aquestos participants havien segut degudament iniciats. Aquestes pràctiques consistien en purificacions, ofrenes, sacrificis, processons, cançons, danses i accions dramàtiques. Sovint es representaven, mitjançant una forma dramàtica, el naixement, sofriment, mort i resurrecció d'un deu. No era permès que participaren persones alienes a aquesta iniciació. Els rituals sagrats introduïen als iniciats en la doctrina religiosa secreta. Els misteris tenien un doble propòsit: donar consolació i instrucció moral per a la vida en la terra, i inspirar esperança en la vida després de la mort. Alguns dels ritus practicats, tenien com intenció, desvetllar als iniciats el pas de la vida després de la mort. En aquest fet era on es plasmava la doctrina de la transmigració, on es pressuposa que l'home es pensa com un individu, un ego, que vol preservar la seva identitat més enllà de la mort.

Els més importants misteris grecs foren els eleusíacs i els dionisíacs. Així mateix, també cal fer menció dels misteris òrfics i els pitagòrics. Els misteris òrfics eren els d'un culte místic creat, segons la tradició, pel poeta i músic Orfeu. Molt més celebrats foren els misteris relacionats amb Demèter i Dionís. Els misteris eleusíacs, estaven vinculats i connectats amb el culte de les deesses Demèter i Persèfone en Eleusis, Àtica. Aquestos misteris són, sens dubte, els més documentats. Aquestos misteris estaven vinculats a dues famílies, els Eusmòlpides i els Kerykes, que proporcionaven els portadors de torxes i l'herald sagrat.

Els actes d'iniciació consistien, en un primer moment, en una processó que anava des d'Atenes fins Eleusis, on s'obria el període del festival. La part pròpia de la iniciació començava amb el sacrifici d'un porcell, després venia la cerimònia de purificació. El procés concloïa amb una apoteosi per mitjà del foc.

El culte de Dionís estava acompanyat en Atenes per festes, processons i actuacions musicals i dramàtiques. En èpoques posteriors, els misteris associats amb Dionís es convertiren en ocasions per la beguda i la relaxació dels instints primerencs. Foren prohibides en Tebes i posteriorment en tota Grècia. Com les bacanals, aquestos ritus es varen introduir en Roma a principis del segle II a.C. Al principi, eren sols les dones les que celebraven els misteris; quan s'obriren als homes, les reunions es feren sospitoses d'immoralitat, i en el 186 a.C. el Senat romà va suprimir els ritus per decret. Malgrat les prohibicions, el culte per les deïtats dels misteris es va estendre pel món grecorromà i fou força popular en els primers segles de l'Imperi Romà. Isis, identificada inicialment amb Demèter, fou venerada en Itàlia fins el segle V d.C.

Vinculat, de forma indirecta, als misteris, podem dir que aquestos també van lligats a la religió apol·línia. Aquesta es troba entre les religions més antigues de Grècia, tant com la del culte a Zeus. Els tres elements que caracteritzaven la religió d'Apol·lo eren el temple, l'ídol i el sacerdot. Els sacerdots eren elegits i renovats pel poble. El sacerdot era abans que res un ciutadà, i sols després era sacerdot. La vida de l'Estat grec ignorava el clericalisme. La religió apol·línia impregnava tota la vida grega, la pública i la privada, però sols la vida, la religió apol·línia no entrava en el misteri de la mort. Aquest neguit vital és el que era satisfet pels Misteris.

La separació entre l'esperit dionisíac, que transmet els misteris, i l'esperit religiós apol·lini, podem dir que va lligada a la separació entre raó i vida. Els ritus dels misteris dionisíacs es basaven en la música, la dansa el furor l'èxtasi. En contrast el deu Apol·lo és la divinitat de la mesura, dels llenguatge, i de la raó (del logos). Amb l'apol·lini naix una nova forma de representació, la tragèdia clàssica, on allò individual sobrepassa allò comunitari, la música es fa cantada, cobra importància el discurs, i allò culte s'imposa sobre tot allò que és més pròpiament popular. Es a dir, s'imposa la raó sobre la vida, la qual cosa farà possible el naixement de la filosofia.

Fguillem 1AC

6