Introducció

Pere Calders: vida i obra

Pere Calders va néixer el 1912 a Barcelona, però va viure en una masia del Vallès Occidental els primers vuit anys de la seva vida. Pels volts de 1920, la seva família es va instal·lar a Barcelona, fet que li va possibilitar l'accés a l'Escola Superior de Belles Arts, després dels estudis primaris. Posteriorment va treballar com a dibuixant d'un publicitari, i com a periodista a El Diario Mercantil i a l'Avui dels anys trenta, i a revistes com L'Esquella de la Torratxa. A l'Avui va publicar el seu primer conte, encara que ell considerava el dibuix i la il·lustració el seu ofici principal, entre altres motius perquè coneixia la dificultat de guanyar-se la vida com a escriptor professional en català.

Ben aviat, l'any 1936, va publicar els seus dos primers llibres, el recull de contes El primer arlequí i la novel·la curta La glòria del doctor Larén, on ja s'insinuaven els trets característics del que havia de ser la seva obra posterior, com l'absurd, l'imprevist o l'atzar. Amb l'esclat de la guerra civil espanyola, va adoptar un actitud compromesa col·laborant en publicacions polítiques i de suport al soldat, sense abandonar el conreu de la ficció: els contes de L'any de la meva gràcia (que anys més tard inclouria, en la seva major part, a Cròniques de la veritat oculta), i la narració La cèl·lula, que es va perdre sense publicar-se.

El 1937 es va allistar com a voluntari a l'exèrcit de la República i va ser destinat com a cartògraf a la reraguarda de Terol, on va escriure per encàrrec les seves impressions personals a la crònica Unitats de xoc. Aquest dietari de guerra es va publicar el 1938 amb un pròleg de l'escriptor Carles Riba, i constitueix un dels documents literaris més significatius de la guerra civil espanyola.

De retirada cap a Barcelona va ser capaç d'escriure la seva primera novel·la llarga, Gaeli I'home Déu, tot i que no es va publicar fins al 1986. Amb la caiguda de la República, Calders va ser internat al camp de concentració de Prats de Molló, fet que descriu en un article de

1974: "A la falda dels Pirineus i en ple hivern amb la moral i el cos malalt, érem una desgraciada gent. La major part d'aquells milers i milers de soldats patíem disenteria o altres afeccions intestinals i el camp va quedar cobert d'excrements en un espai increïblement curt; (...) dormíem i vivíem al ras al mig de la brutícia, i alguns, massa, van morir també al ras sobre una neu i una terra inundades. La merda era alguna cosa més que una interjecció proferida per un personatge de novel·la o per un recurs d'estil "vigorós" per a qualificar una situació."

Va aconseguir evadir-se del camp de concentració i, després d'una curta estada a França, havent deixat a Catalunya la seva primera dona i un fill, es va exiliar a Mèxic, on de seguida va contactar amb els catalans també exiliats, com Josep Carner, de qui va rebre el primer ajut. A Mèxic, hi va estar vint-i-tres anys, va tenir tres fills amb Rosa Artís, la seva segona dona, germana de l'escriptor Avel·lí Artís Gener "Tísner".

Pere Calders no es va integrar mai del tot a Mèxic perquè va mantenir viu el desig de tornar a Catalunya, a part que es va relacionar de manera habitual amb els cercles intel·lectuals i socials dels catalans exiliats.

Tot i així, Joan Fuster va escriure: «És ben possible que, sense el pas per l'exili -sense l'escenari i sense els personatges que li proporciona Mèxic-, els contes de Calders haguessin derivat a factures més acostades a Poe, Pirandello o Kafka: al conte "filosòfic" tradicional. Mèxic li brindava una "realitat" susceptible d'interpretacions suggestives».

En aquell país, va treballar per a la editorial Uteha a més de fer altres feines per a la subsistència econòmica, sense deixar mai de promoure i col·laborar en les revistes que els catalans de Mèxic feien possible. Per exemple, durant uns mesos de 1958 i 1959 va editar els Fascicles literaris, de periodicitat mensual, escrits i pagats íntegrament per ell, on parlava de l'actualitat catalana. Alhora, no va deixar d'aprofundir en la seva faceta de contista i novel·lista, i va anar publicant tota la seva obra de ficció a Barcelona, encara que al principi va tenir moltes dificultats per trobar editor.

L'any 1942 va publicar el seu primer recull de contes posterior a la guerra civil espanyola, Memòries especials, però no va ser plenament reconegut per la major part de la crítica catalana fins a l'any 1955 amb una altre recull anomenat Cròniques de la veritat oculta, on va incloure molts contes de la seva primera època. També són reculls de contes els dos llibres que van seguir: Gent de l'alta vall (1957) i Demà a les tres de la matinada (1959).

L'editorial mexicana on treballava va comprar la barcelonina Montaner i Simon, i aquest fet li va facilitar el retorn a Catalunya l'any 1962. En el viatge de tornada portava alguns originals inèdits, però un d'ells va extraviar-se irremeiablement per la pèrdua d'una maleta. De nou a Catalunya va practicar "un periodisme de caire polèmic, segons Montserrat Roig, a revistes com Tele-Estel, Canigó i Serra d'Or. De seguida va publicar les novel·les L'ombra de l'atzavara (1964), amb la qual va guanyar el premi Sant Jordi i Ronda naval sota la boira (1966)- per a alguns crítics la seva millor obra-, i la narració curta Aquí descansa Nevares (1967).

Aquesta obra, els contes de Gent de l'alta vall i La batalla del 5 de maig (que inclouria a Invasió subtil), conformen el que el mateix Calders anomenava "l'obra de tema mexicà" o "les mexicanes". D'altra banda, a L'ombra de l'atzavara mostra la dura experiència de l'exili, tant individual com col·lectiva.

Pel que fa als contes, l'any 1968 els reuneix tots i n'afegeix algun d'inèdit al volum Tots els contes, que va obtenir el Premi de la Crítica Serra d'Or l'any següent. Per llegir més contes inèdits, els lectors van haver d'esperar fins al 1978, amb Invasió subtil i altres contes (Premi Lletra d'Or i Premi de la Crítica Serra d'Or el 1979), i posteriorment Tot s'aprofita (1983, Premi de Creació Literària de la Generalitat), De teves a meves (1984) o El barret fort (1987). Val a dir que, malgrat el reconeixement dels cercles intel·lectuals a la seva obra, no va aconseguir un èxit popular important fins que, el setembre de 1978, el grup de teatre Dagoll Dagom va escenificar alguns contes seus amb el muntatge Antaviana, que va representar un dels èxits teatrals del moment.

Pere Calders va col·laborar en llibres col·lectius i va continuar escrivint articles per a Canigó, Serra d'Or, El Temps i Avui. Ell equiparava la literatura i el periodisme, vàlids tots dos per explicar la realitat, malgrat que confessés: «He viscut una monarquia que va caure, un parell o tres o dictadures, una República, una guerra, dos intents d'autonomia, un llarg exili, una transició democràtica (amb restauració monàrquica) i un espectacular triomf del socialisme. Sembla que, en una ocasió o altra, m'hauria d'haver estat possible de practicar el periodisme (que m'atreu força) sense reserves ni pors. Doncs no ha estat -ni és- així».

L'any 1984 es va iniciar la publicació de les seves Obres Completes a la col·lecció Clàssics Catalans del segle XX, d'Edicions 62, i el 1986 va rebre el Premi d'honor de les Lletres Catalanes. Va morir a Barcelona la nit del 21 de juliol de 1994. El seu llegat literari, amb nombrós material narratiu inèdit, està dipositat a la Universitat Autònoma de Barcelona, que el va donant a conèixer gradualment. El primer volum -no venal- ha estat Entre la ratlla i el desig (1996). Cal destacar finalment que el passat any 2000, Pere Calders i la seva obra van protagonitzar una exposició temàtica al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Cròniques de la veritat oculta

resum, comentari i reflexió de contes inclosos dins les

1. La imprevista certesa

• El desert:

Calders explica la singular història de l'Espol, un personatge al qual uns dolors intensos li canviaran la vida. L'autor primerament fa una descripció psicològica del personatge i el presenta al lector. A continuació comença la història. L'Espol es lleva com qualsevol altre dia, però ràpidament nota uns dolors forts a la part dreta del cos i un ofec lleuger. Retorçant-se de dolor aconsegueix arribar al llit, el personatge s'estira i per casualitat agafa un objecte, que l'autor no descriu, el qual li liquida el dolor per complet. L'Espol al no voler que li tornés el dolor, es fa una bena que li cobreix el puny que té tancat amb el misteriós objecte i decideix trencar amb la seva rutina diària. El primer que fa és anar a parlar amb el gerent de l'empresa on treballa per tal de comunicar-li que al tenir una mà inutilitzable no podria seguir treballant. Així mateix durant tot el dia l'Espol va explicant a tothom a qui coneix la seva situació que és acceptada com a una cosa ben normal.

Després d'un llarg dia que li ha resultat agotador, el protagonista decideix anar a casa la seva tia per explicar-li la situació. Aquesta decideix treure-li la vena que porta posada l'Espol perquè la considera molt lletja. De tornada a casa seva decideix posar-se a descansar en un banc del carrer i veure passar la desfilada d'un circ. En un moment determinat una espectacular trapezista rossa que munta sobre un cavall i que el saluda. Ell sense pensar-s'ho li torna aixecant el braç dret i obrint la mà. L'Estol, estupefacte, veu com de cop i volta l'objecte que havia estat sostenint amb la mà i que li havia estat calmant el dolor, surt poc a poc volant per davant seu. Finalment acabem veient una volva que vola suaument per davant del protagonista.

Comentari del conte

En el conte Calders fa una reflexió sobre la vida i la facilitat que té aquesta per canviar d'un moment a l'altre sense poder-hi fer res. És interessant també veure el final del conte quan per una distracció del protagonista, aquest obre la mà i deixa perdre allò que l'havia estat salvant del dolor i que amb tanta obsessió havia estat protegint dins la seva mà.

• La ratlla i el desig.

Explica la història d'un home que viatja perdut i sense rumb per trobar resposta a un problema que el turmenta. La història es remunta un temps enrere quan el protagonista acaba de treballar i es dirigia a casa seva després d'un dur dia de feina. Però amb les ànsies i presses per arribar a casa i a causa de la rapidesa amb la qual anava amb cavall, aquest va patir una relliscada i va caure per un barranc. Així doncs el protagonista es trobava a mig camí de casa, sol i entre els últims raigs de llum abans que fes presència la nit. Caminant, el protagonista arriba un moment en què imagina que en acabar la corba per la qual està caminant trobarà casa seva, i així és. Un cop feta la corba, veu la casa amb la seva dona a fora esperant-lo, i ell la saluda com sempre, rebent per part d'ella el mateix senyal de sempre.

Però un cop arribat a la casa l'home sap perfectament que no està situada on realment hauria d'estar i decideix marxar per anar a trobar la que creu que és realment la seva llar. Així doncs abans de marxar la seva muller li entrega un petit record perquè pensi en ella i torni aviat. Després d'una estona de caminar l'home arriba a un punt on enfilat i mirant més endavant veu la que creu que és realment la seva residència. Confós per la misteriosa situació que ha viscut decideix deixar córrer la seva empresa i fugir per no haver d'afrontar aquella sobtada realitat.

Comentari del conte

És interessant observar en aquest conte, no l'argument en si, que no amaga gaire cosa, sinó la caracterització dels personatges. El protagonista és poruc i indecís per afrontar el que realment estan veient els seus ulls. L'home gran al qual li explica la història per demanar-li consell, està totalment absent i només li fa un comentari al final que el farà dubtar més. Al venedor no li interessa per a res la narració i només mostra interès quan es fan referències a objectes i coses materials. És doncs un clar reflex de la societat de l'època.

• La consciència, visitadora social.

Narra la història d'un assassí, però amb una normalitat i lleugeresa admirables. La història comença un bon matí en què Depa Carel·lí, està ultimant els detalls per al seu proper assassinat. Així doncs després de llevar-se fa una ullada al seu material i decideix la seva pròxima víctima serà morta amb una arma blanca. Però al moment en que es disposava a empunyar l'arma a casa seva li apareix un àngel que li fa unes quantes reflexions referents a la seva propera acció i que porta un maletí vermell on hi ha totes les conseqüències de la seva futura acció. Finalment l'àngel no aconsegueix convèncer-lo i Depa decideix dur a terme la seva acció. Un cop ha arribat al lloc on es produirà el crim, es tornar a trobar l'àngel que intenta parlar amb ell un altre cop però li resulta impossible. Depa acompleix els seus objectiu si torna tranquil·lament cap a casa seva.

Comentari del conte

Una vegada més cal destacar la gran musicalitat que té el text i la forma tan brillant que té Calders per presentar-nos la vida quotidiana d'un assassí que es lleva com aquell que va a treballar a la fàbrica i que es prepara pel seu pròxim treball que serà un assassinat. A part d'això també destaca la manera que utilitza per fer aparèixer l'àngel, com una cosa totalment habitual.

• L'any de la meva gràcia.

Calders explica la història d'un personatge que des del seu naixement ha tingut una marca divina al seu cos, concretament un creu al paladar. Però anaven passant els anys i no es mostrava res de diví en la seva vida. Un bon dia pels volts de Nadal, quan l'home havia arribat gairebé a l'equador de la seva vida, es dirigia a casa quan va veure en un aparador una preciosa nina que el va atraure. El seu baix preu el va interessar per regalar-la a la seva filla. Un cop amb el regal a la mà i apunt d'entrar a casa, l'home va descobrir finalment i després de molta espera la seva divinitat. Va tocar la nina i aquesta va prendre uns colors totalment especials i bonics, sense que ell hagués de fer res de res per aconseguir-los, simplement tocar la nina. Al arribar a casa va presentar l'esdeveniment a la seva família i els va deixar totalment sorpresos. Després de cavil·lar-ho molt, i gràcies a la idea de la seva dona que era d'esperit emprenedor, van decidir muntar una fàbrica de nines. El negoci va engegar prou bé, i van aconseguir passar pròsperament algun temps, fins que es va acabar la sort. El llançament al mercat d'unes nines austríaques més boniques i barates que les seves els va portar a la ruïna. Ell, desesperat, va intentar demanar protecció al govern contra la importació de les nines austríaques o si més no una protecció de les seves nines, apel·lant a la protecció que abans oferia l'Estat. La resposta, però, va ser molt clara: l'Estat abans no us hauria pogut ajudar, haguéssiu estat cremat per bruixot.

Comentari del conte

És aquesta una història que com totes les anteriors planteja un fet totalment impossible i irreal com una cosa quotidiana a la qual ningú dins de la història li dóna importància.

• El príncep de la saviesa

Aquesta història narra la història d'un milionari d'opulent casa i jardí que un bon dia troba una mà humana entre unes flors. Sorprès per la troballa i desitjós de saber la història, l'origen i el propietari de la mà, decideix posar un anunci al diari dient que es busca el propietari d'una important mercaderia que ha estat oblidada en una casa bona. Amb aquest pretext passen per casa el protagonista diferents personatges tots ells realment especials i amb històries molt peculiars, els quals que asseguren haver perdut al jardí del milionari importants pertinences. Des d'un lladre que ha perdut la seva cartera, un lampista que ha perdut la memòria fins a un enamorat en busca d'un vis de vandi del gramòfon. Finalment arriba a la casa del milionari un personatge que es dedica a la quiromància al qual li donen la mà amputada perquè la llegeixi. Finalment es descobreix que la mà és d'un conegut filòsof de la contrada. Després d'estar parlant una estona amb el protagonista, el filòsof li diu que l'únic que volia fer deixant-li la mà al jardí era donar-li una lliçó. La conversa continua i llavors el milionari s'adona que realment el seu jardí té una atracció especial per a la gent de la contrada i li pregunta al filòsof què pot fer per arreglar-ho. La frase final que pronuncia el filòsof és desconcertant: convertiu el vostre jardí en municipal i ompliu-lo de rètols que diguin que està permès fer malbé les flors i desplomar els ocells, llavors no hi vindrà ningú.

Comentari del conte

Aquest, és un conte on Pere Calders aconsegueix mantenir l'atenció del lector i tenir alhora una ironia i cinisme molt picants i especials. La crítica que acaba fent de la societat és força important, sobretot en la última frase que és senzillament genial.

• La clara consciència

Aquest és un conte en què Calders explica la història d'un home que ha estat víctima de les bombes durant la Guerra Civil. La narració comença amb les reflexions que fa un amic a un altre respecte la invariabilitat del destí i la impossibilitat de fer res per evitar que allò que ha de passar passi i que totes les accions que realitzem tenen una conseqüència en un futur. Després d'aquesta filosòfica conversa els dos amics s'acomiaden i al cap d'uns dies un rep la notícia, des de l'hospital, que l'altre company ha estat ferit per un bombardeig. Així doncs un cop a l'habitació el ferit li diu al seu amic que està a punt de morir però que abans li vol explicar alguna cosa. I li explica la seva vivència sobre la reflexió que havien fet uns dies abans sobre el destí. Explica l'amic que com qualsevol altre dia es va llevar i va tenir una sensació estranya, de seguida va entendre i sentir que la mort l'esperava al final del dia al mig d'un bombardeig. La seva reacció va ser intentar canviar el destí i enfrontar-se evitant-lo i fent tot allò que de ben segur mai hauria fet en aquest dia. Però la desesperació es va anar apoderant d'ell fins que es va haver de rendir i seguir amb la seva vida rutinària i normal. Després de refer el camí va arribar a l'oficina i un cop allà va sentir les sirenes i va començar el bombardeig. Després ja es trobava a l'hospital. Un cop havia explicat aquesta història al seu amic i havia reflexionat sobre el destí, va morir a mans de l'amic. I quan aquest sortia de l'habitació fa al metge el següent comentari: “l'han matat les il·lusions, no us sembla?” i el doctor respon “No ho cregueu pas. Les il·lusions no maten a ningú”

Comentari del conte

Aquest conte com tots els de l'obra de Pere Calders, destaca per la normalitat amb què passen coses bastant surrealistes. Però cal fer menció també en l'època que està escrit el conte i el missatge que es transmet amb un final com aquest. Escrit el 1938 en plena Guerra Civil queda plasmat en l'ambient i l'entorn, però potser el que crida més l'atenció són les dues últimes frases que en mig d'aquella època i en aquell ambient, destaquen per ser optimistes i transmetre l'esperança i ganes que el conflicte i el sofriment s'acabin ben aviat.

• L'home i l'ofici

Explica la història d'un inventor que vivia totalment tancat en si mateix i al seu taller sense pensar en res que inventar i idear nous utensilis. Aquest home no menjava, ni dormia, ni feia res més que passar-se les 24 hores del dia pensant nous objectes, i fins i tot no sentia el dolor a causa de l'estat en què estava. Fins que un dia a causa d'uns dolors que sentia va haver d'anar al metge i aquest li va dir que no tenia res en especial i que potser el seu remei estaria en la conveniència enamorar-se. Sortint de la consulta capficat en allò que el metge li havia dit, va xocar amb una noia i degut al cop, aquesta es va fer sang provocant l'escàndol de tota la gent que estava esperant el seu torn. L'inventor veient la consternació del públic i per intentar arreglar la situació, va decidir proclamar allà mateix que es casaria amb la noia.

Així doncs queda amb la mare de la jove per tal d'anar el dia següent a conèixer el patriarca de la família per veure si realment era un home de profit per a la seva filla. L'endemà l'inventor es presentava elegant a la porta de la casa de la seva futura esposa. Després d'entrar, parlar amb el pare i de passar algun moment de tensió arriben a un acord per casar-se. Però la relació amb l'inventor no funcionava perquè dedicava la seva ànima a la invenció sense deixar temps per a la seva esposa, ja que encara que l'anava a veure cada dia només hi estava de cos present i la seva ànima estava pensant en invents. Així doncs cada dia arribava a casa la seva muller més pàl·lid sense esma de res, fins que finalment un dia estant tota la família junta el telèfon va sonar i era l'ànima de l'inventor que demanava pel seu cos ja que li havia de comunicar una cosa molt important. L'inventor va fugir de la casa esperitat per tal d'anar ràpidament al taller mentre el pare consolava la seva filla i li deia que el seu marit moriria ben aviat de mal d'amor.

Comentari del conte

Pere Calders pretén en aquest conte fer una reflexió sobre la importància de dedicar-se completament a la feina sense realitzar-se en cap més aspecte humà. Així doncs el protagonista és un inventor obsessionat en inventar i inventar sense ni tan sols viure ni relacionar-se amb altra gent, ni menjar, ni dormir, ... L'autor també fa una reflexió sobre els matrimonis de conveniència encara usuals en l'època en la que està escrita el conte, 1949. A part de les reflexions que fa Calders sobre la seva societat, també inclou com sempre trets del realisme màgic com és el de l'aparició d'un àngel de la guarda que acompanya el protagonista durant un trajecte pel carrer i amb el que fins i tot l'inventor parla i s'enfada.

• Coses de la providència

El protagonista de la narració és un home que viu una experiència si més no sorprenent i curiosa. L'acció es situa en un matí de diumenge quan el protagonista es lleva i com que se sent d'una manera especial decideix vestir-se elegantment per anar a fer una volta pel barri. Tot el que passa és normal fins que un cop l'home està a punt d'arribar a casa i busca les claus, no les troba perquè les té en un altre vestit. La situació en principi però no li planteja cap problema, perquè a casa seva hi ha d'haver una criada que l'hauria d'obrir. La història però dóna un gir copernicà quan al trucar al timbre al protagonista li obra la porta un home de mitjana edat i que li pregunta què desitja. Aquest totalment desorientat pregunta per la seva criada i l'home li respon que al pis no viu ningú amb aquest nom però que de totes maneres el convida a entrar i a dinar amb la família. Un cop a dins l'home tot sorprès veient com el seu pis amb els mateixos mobles, decoració, catifes, ... és habitat per altres persones, insisteix en demostrar que el pis és seu, però pare de família li ensenya els papers que justifiquen qui és el propietari.

Després d'aquesta absurda situació inicial el pare li comenta ràpidament al convidat si la manera com ha entrat a la casa és un truc per estar amb la filla gran de la família i li pregunta si és el seu promès. Tot sorprès l'home diu que no mentre veu com apareix la filla i és captivat per la seva bellesa. Després d'aquests fetes Calders torna al present i el narrador, que és a la vegada el protagonista de la història, explica com és actualment la seva vida i el matrimoni amb aquesta noia.

Comentari del conte

Si els contes de Calders sorprenen per la seva singularitat, aquest seria un dels exemples més clars. L'escriptor presenta una situació absurd i totalment extravagant a partir de la qual fa una reflexió sobre el destí i com aquest influeix en les nostres vides marcant-nos el camí a seguir sense que hi puguem fer res.

El REALISME MÀGIC

Al llarg del resum s'ha parlat del realisme màgic. Aquestes són algunes de les característiques més importants del moviment.

El realisme màgic és un moviment literari hispanoamericà que neix com a via d'experimentació de noves formes narratives. Recull aspectes del regionalisme, del neorrealisme i de la novel·la de protesta, i intenta adoptar els recursos estilístics de la poesia a la prosa. Amb la imaginació com millor aliada, transforma els fets normals i quotidians, en un relat mític i fantàstic, i el dóna un aire més eteri gràcies a la utilització de recursos onírics. És un moviment innovador, que ha integrat en la literatura el univers físic i simbòlic del mon indígena americà: les creences ancestrals, la natura, la història, el mite i la màgia. Amb la combinació de tots aquests aspectes, i buscant la autenticitat, aconsegueix que l'irreal sembli real, i que la narració es converteixi en una "història-somni-poesía".

El primer escriptor que va començar a impregnar la realitat de la màgia va ser Demetrio Aguilera Malta, encara que no va ser conscient de la rellevància que tindria la seva innovació estilística. Alguns anys després de la aparició de les primeres obres de Aguilar Malta, Miguel Ángel Asturias i Alejo Carpentier anunciarien la teoria de "lo maravilloso", i marcarien les bases i característiques del nou estil. Posteriorment, el realisme màgic ha donat escriptors com Gabriel García Márquez, Isabel Allende o Laura Esquivel.

Arundhati Roy ha estat comparada amb Gabriel García Márquez, pel poder de evocació que té la seva narrativa, la riquesa de la descripció i la seva capacitat per anar més enllà dels límits palpables de la realitat. Qualificada per molts com escriptora del realisme màgic, la seva prosa reuneix la tríade "història-somni-poesia", i el seu domini absolut de les imatges i del llenguatge, fan que la seva recreació del món de la infància sigui insuperable.