La crisi de l'antic regim (1808-1833)

La guerra del francès (1808-1814)

El rei Carles IV accedí al tro espanyol l'any 1788, i immediatament es veié desbordat per la complexa situació creada per la revolució francesa 1789. la por a l'expansió revolucionaria congela totes les reformes iniciades durant el regnat de Carles III y decanta del govern als vells ministres il·lustrats, Jovellanos y Floridablanca. El nou monarca declara la guerra a França fent coalició amb altres monarquies absolutistes europees 1793-1795. a causa del protagonisme de les classes populars en la revolució francesa, el caràcter radical de moltes de les seves reformes i per la mort de Lluís XVI el 1793 a la guillotina.

La guerra acaba amb una derrota total de les tropes espanyoles. A partir d'aquest moments, i amb l'arribada al poder de Napoleó Bonaparte 1799, la política espanyola, conduïda pel nou primer ministre, Manuel Godoy, vacil·la front el temor a França i l'intent de pactar per evitar l'enfrontament amb el poderós exercit napoleònic.

El motí d'Aranjuez.

En 1792, Carles VI confia el poder a un jove militar, Manuel Godoy, d'origen plebeu.

Godoy aborda una sèrie de reformes interiors:

Intents de desamortització

Reducció de l'activitat i poder de la inquisició.

Promoció de les societats econòmiques d'amics del país.

Protecció d'artistes i intel·lectuals, etc.

En la política exterior s'alia amb França, y firmà varis pactes amb Napoleó. Espanya es convertí en aliada de França y s'enfronta a Anglaterra. En la batalla marítima de Trafalgar (1805) perd tota la flota desprès que l'almirall Nelson destrosses l'armada francoespanyola. En 1807, Napoleó obté el consentiment del rei Carles VI per a que el seu exercit atravesses Espanya per atacar Portugal, aliada d'Anglaterra, a canvi d'un futur repartiment de Portugal entre França, espanya y un principal per a Godoy (tractat de Fontainebleau).

El 18 de març de 1808 explota un motí a Aranjuez. El motí, era dirigit pels nobles i el clergat, perseguia la destitució de Godoy i l'abdicació de Carles VI per posar fi a la influencia de Godoy.

La monarquia de José Bonaparte.

Els amotinats aconseguirán els seus objectius, i posaren en evidencia una crisi en la monarquia espanyola. Carles VI escriurà a Napoleó per a recuperar el tro. L'emperador decideix envair espanya, ocupar el tro i annexionar el país a l'imperi.

Carles VI i Ferran VII foren cridats per Napoleó a Baiona (França) en la que ells renuncien al tro y Napoleó nomena a Josep Bonaparte rei d'espanya. Per a ratificar-lo i anunciar les seves intencions de futur, convocà en juny, corts de Baiona, per atorgar una constitució al país.

Amb el suport escàs i la incomprensió total, j. Bonaparte intenta una sèrie de reformes per a rompre amb l'antic regim:

Desamortitzà una part de les terres de l'església.

Desvincula els mayorazgos i les terres de mans mortes.

Legisla la fi del regim senyorial.

L'estatut de Baiona reconeixia la igualtat dels espanyols davant la llei, els impostor i l'accés als càrrecs públics. Finalment es suprimí la inquisició i s'inicia la reforma de l'administració.

La resistència popular.

El 2 de maig el poble de Madrid s'alça contra la presencia francesa. A pesar de que foren reprimides per les tropes manades pel general Murat, el seu exemple s'escampa per tot el país i la població s'alça contra l'invasor. Davant la sorpresa dels francesos, un moviment de resistència popular frenà l'avanç de les tropes imperials.

La població reclama la defensa contra la invasió francesa i sorgiren les juntes d'armament i defensa, que reaccionen davant del desconcert de les classes privilegiades, incapaces d'organitzar el país front el buit de poder creat per a la renuncia de les monarquies en Baiona. Les juntes tenen que ser locals i expressaven la forma d'organització del moviment popular. S'organitzaren juntes en l'àmbit provincial que reclamaren l'acció de les autoritats i forçaren la reunió d'una junta central que coordini l'acció contra els francesos. La guerrilla i els Sitges foren les formes d'impedir el domini francès sobre el territori espanyol.

Els Sitges consistien en la resistència de les ciutats espanyoles en l'avanç francès. Les ciutats assetjades resistien bombardejo, la manca d'aliments i d'aigua a que els sotmetia el setge francès per a no deixar avançar l'exercit invasor i d'aquesta manera, desgastar les tropes napoleòniques i donar temps a l'organització de la resistència en la resta del país.

La guerrilla fou la forma espontania y popular de resistència armada contra l'invasor. Partides formades per camperols, burguesos, cures o gent de qualsevol altra ocupacio s'organitzaren amb un cap de quadrilla al front per a lluitar contra els francesos. La seva millor arma: el coneixement del terreny i el suport de la poblacio.

Les diferents forces politiques.

Una petita part dels espanyols, els que eres coneguts com a afrancesats, acceptaren al nou monarca j. Bonaparte i participaren en el seu govern. La majoria procedien del despotisme il·lustrat i se sentien vinculats amb el programa reformista de la nova monarquia; creien que la monarquia napoleonica era la millor garantia si volien evitar els excesos revolucionaris. Pensaven que un poder fort podia dur a terme les reformes que se necessiten per a la modernitzacio del pais.

La major part de la poblacio espanyola que formava el front patriotic eren aquells que s'oposaren a la invasio. Per una part estava la noblesa i el clergat que lluitaren contra els francesos per a tornar a la vella monarquia, de ferran VII, per a la defensa de la tradició i la religio catolica.

Els il·lustrats representats per jovellanos i floridablanca, desitjaven la derrota del francesos per al retorn de ferran VII, per a que impulses les reformes per a la permanencia de l'antiga monarquia tradicional i la modernització del pais.

La burguesia, els intel·lectuals, els sectors clarament liberals, tenien altres objectius y altres aspiracions. Les seves aspiracions eren la sobirania nacional, la divisio de poders, la promulgacio d'una constitucio i l'abolicio d'uns privilegis estamentals i gremials, de manera que permetis el desenvolupament del capitalisme.

Finalment, la poblacio afronta la guerra com un metode de defensa contra un invasor extranger. La majoria expressà el desig de que tornas el monarca ferran VII i defendre a ultrança el restabliment de les prerrogatives i el poder de l'esglesia catolica, tot i amb una actitud de rebeldia contra el monarca de j. Bonaparte, aquest adopta actituds revolucionaries.

El curs de la guerra.

Per a napoleo, la invasio de portugal anava lligada al domini complet de la peninsula. Per aixo, disposà tropes estrategicament colocades a barcelona, vitoria i madrid, pero napoleo no esperava trobar-se amb grans resistencies populars. Girona i saragossa mostraren una gran resistencia front les tropes franceses. En juliol de 1808, les tropes franceses foren derrotades per les espanyoles a bailen.

Mes tard, napoleo arriba a espanya i situa les seves tropes i aixi controla els pobles, camins i ciutats. La guerrilla fou la unica resistència contra l'invasor. En 1812, russia derrotà napoleo en la seva campanya i obligà a aquest a llevar tropes d'espanya. No obstant, intervingue gran bretanya, general wellington, en la peninsula contra napoleo i finalment, en 1814, napoleo fou derrotat ja que no pogue mantenir dos fronts.

LES CORTS DE CADIS I LA CONSTITUCIO DE 1812.

El proces de formacio de les corts.

Des del començament de la guerra, en l'estiu de 1808, les juntes locals i provincials que dirigiren la resistencia enviaren representants per a formar la junta central suprema, per a que coordinas les accions beliques i dirigis el pais durant la guerra. La junta reconeixia ferran VII com a rei espanyol. Davant l'avanç frances, la junta fou a sevilla i des d'alla (1810) a cadis, la unica ciutat que, ajudada pels anglesos, resistia el setge frances.

La junta general es mostra incapaç de dirigir la guera i decidi convocar unes corts en les quals els representant de la nacio decidirien la seva organització i el seu desti. En gener de 1810, es dessolgue per a mantenir una regencia de cinc membres.

Les corts s'abriren 10-1810, el sector liberal consegui la formacio d'una camara unica. Aprovaren el principi de la sobirania nacional, es a dir, el reconeixement de que el poder resideix en el poble i que s'expressa a traves de les corts formades per representants de la nacio.

La constitucio de 1812

La constitucio fou promulgada el 19.03.1812 (la pepa). Conte una declaracio dels drets dels ciutadans: la llibertat d'imprempta, la igualtt del espanyols davant la llei, etc. La nacio es definida com el conjunt de tots els ciutadans.

L'estructura de l'estat es correspon amb la d'una monarquia limitada, basada en la divisio de poders. El poder legislatiu representa la voluntat nacional i tenen amplis poders: com l'elaboracio de lleis... el sistema electoral queda fixat en la constitucio: el sufragi universal masculi i indirecte.

Altres decrets de les corts de cadis son: la supressio de senyorius, llibertat de treball, abolicio de gremis, anulacio de la inquisicio i desamortitzacions.

El monarca es el cap del poder executiu, te la direccio del govern i interve en la elaboració de lleis. Te dret a veto dues vegades, passades aqueste dues, la llei pot sera aprovada.

L'obra de cadis. El primer liberalisme espanyol.

La constitucio de 1812, constitueix un exemple de constitucio liberal, inspirada en els principis de la constitucio francesa de 1791, pero mes avançada i progressita. La constitucio no només pretenia regular l'exercici del poder, sino tambe conseguir una reordenacio de la societat: acceptava el principi de sufragi universal i establia una amplia garantia de drets.

El regnat de ferran VII (1814-1833)

Al final de 1813, napoleo firma la pau amb espanya, per la qual reconeixia a ferran VII com a rei espanyol.

El retorn de l'absolutisme.

La tornada de ferran VII planteja el problema d'integrar-se al nou model politic i ell temia enfrentar-se a aquells que resistiren a l'invasor.

Liberals, absolutistes, nobles i clergat, sabien que era l'oportunitat per a tornar a l'antic regim. No obstant això, s'organitzaren per mostrar al rei el seu recolçament per a que es restaures l'absolutisme (manifest dels perses)

Amb l'arribada de Ferran VII, protagonitza un cop d'estat, i aixi deixa la constitucio nul·la i els decrets de cadis abolits anunciant aixi la tornada de l'absolutisme.