TEMA X

EL CRAC DE 1929

Introducció

El període d'entreguerres presenta per a l'economia mundial profundes modificacions respecte a la d'abans de 1914. Els anys 20 veuen com s'intensifiquen alguns aspectes de la segona revolució industrial, com la concentració capitalista o la intensificació de les relacions entre els diferents capitalismes estatals. D'altra banda, la guerra de 1914 va ser responsable d'un canvi important en l'equilibri entre els principals estats industrialitzats. Ocupats a destruir-se, als estats europeus s'empobreixen considerablement, mentre que els EUA es configuren com l'economia dominant. Ells són, doncs, després de la guerra, el primer país exportador de capitals i de mercaderies i el primer creditor dels països europeus.

El fenomen econòmic que dóna a aquest període tot el seu significat és el crac del 29. Els vint anys d'entreguerres es poden dividir en dues etapes contraposades: una, la dels anys 20, d'expansió de l'economia mundial, i una altra, durant els anys 30, de depressió. Configuren un cicle econòmic complet típic del sistema capitalista, però excepcional per la gravetat de la crisi i de la depressió subsegüent, amb conseqüències socials i polítiques de gran abast.

La fase expansiva del cicle

Després d'una crisi profunda però breu posterior a la guerra i es pot definir una crisi de reconversió d'unes economies orientades fins aleshores cap a la guerra, s'entra en una fase expansiva que durarà fins al 1929. A part de la Gran Bretanya, aquesta expansió és perceptible arreu del món. Els Estats Units, que es beneficien de la seva nova posició, experimenten una important expansió de la indústria, estimulada tant per la intensa demanda dels països devastats per la guerra com per l'augment de la seva demanda interna.

Es desenvolupa un veritable boom de la construcció, i dues indústries sorgides de la segona revolució industrial, com la de l'automòbil i la de les construccions mecàniques, són les veritables indústries motrius del període.

El rol de la indústria de l'automòbil fou essencial en la mesura que exercia potents efectes multiplicadors sobre nombroses activitats: refineries i distribució de carburants, pneumàtics, equipaments de carreteres, etc. La indústria de components elèctrics produeix en massa i popularitza el consum de nous elements.

La permanència dels equilibris

Malgrat l'expansió econòmica, resten durant aquests anys tot un seguit de problemes no resolts que comporten un creixement molt fràgil. Els principals són els següents:

Les causes de la crisi

Des de 1925, una sèrie de bones collites als EUA agreugen la crisi agrícola. Els agricultors, molts d'ells endeutats, han de reduir les seves compres manufactureres. La demanda interior nord-americana es ressenteix d'aquesta crisi així com la de la disminució relativa del conjunt dels salaris en el total d'ingressos del país. Les alces espectaculars de la productivitat del treball que el taylorisme ha comportat, especialment a les indústries mecàniques, on s'aplica el treball en cadena, no s'han repartit equitativament entre els beneficis i els salaris. I aquests últims pujaren molt poc.

S'estableix una contradicció evident a la indústria nord-americana entre producció i consum. Una producció en massa, estandarditzada, exigeix un consum en massa estandarditzat i per tant un increment en el poder de compra dels assalariats. La crisi no podia tardar a fer-se present. La gravetat d'aquesta crisi va fer que diversos autors es plantegessin si era una crisi de sobreproducció, que per tant se la podia qualificar també de crisi de realització o de subconsum relatiu, per la gran desigualtat en el repartiment dels ingressos que no permetia a les masses un poder de compra suficient per absorbir la producció.

Les tesis d'un dels economistes fonamentals de l'època, Keynes, s'orienten cap a l'explicació de la crisi per l'acumulació excessiva de capital, que fa disminuir la taxa de beneficis. Aquestes observacions de Keynes assenyalaven els beneficis industrials, lligats als baixos preus de les matèries primeres i a l'alça moderada dels salaris, com els causants que havien permès alhora l'especulació borsària i les inversions desenfrenades. El potencial de producció havia crescut més ràpidament que la demanda i havia provocat una “sobrecapacitat productiva”. Aquest desequilibri havia estat responsable de la caiguda dels beneficis del capital, la inquietud borsària i finalment el pànic.

L'especulació borsària, estimulada per l'abundància de capitals es dispara a l'Amèrica del Nord a partir de 1927. El valor de les accions es duplica entre 1927 i 1929, sense que correspongui ni al dinamisme de la producció, ni a les expectatives empresarials de beneficis. Es produeix, doncs, un boom borsari que relativitza a l'alça els valors de les accions en relació a la situació real de les empreses. Aquesta expansió fou reforçada pels intermediaris financers que negociaven la compra a crèdit de les accions, no exigint més que el pagament en efectiu d'un 10% del seu valor de compra. Centenars de milers de nord-americans es converteixen així, doncs, en petits accionistes.

La crisi

La crisi s'inicia als EUA amb un pànic borsari. Al 1929 diversos índexs assenyalaven les dificultats de l'economia nord-americana, amb una caiguda dels beneficis, especialment en la indústria de l'automòbil, considerada com un test de la prosperitat. Mentre que la gran massa d'accionistes es manté confiada, alguns especuladors atents posen a la venda els seus títols en el moment en què el preu de les accions era encara elevat. Però, de seguida l'acumulació d'ordres de venda va fer baixar el preu de les accions. El pànic va aparèixer definitivament entre els accionistes, i malgrat alguns intents de restablir la situació, l'enfonsament de les cotitzacions era un fet fins al 1932, arruïnant així a centenars de milers d'accionistes.

La crisi de la borsa es converteix ràpidament en crisi financera quan la banca nord-americana, que necessitava diner líquid per fer front als seus pagaments, suspèn els crèdits a l'estranger i repatria els capitals invertits a curt termini.

La retirada de capitals americans accelera la crisi, primerament als països que als anys 20 s'havien beneficiat dels crèdits, Àustria i Alemanya, i de retruc la Gran Bretanya, que no podia fer front al seu deute extern. Al 1931 la lliura deixà de ser convertible en or i es va desvalorar, arrossegant més de trenta monedes satèl·lits.

La crisi financera s'estén des de Wall Street a arreu del món, agreujant extraordinàriament la crisi de sobreproducció. Des de 1928 o 1929, segons els països i el tipus de producte, va haver-hi una saturació dels mercats. Els preus a l'engròs baixaven, mentre que el consum anava disminuint i els estocs s'anaven acumulant. Les empreses necessitaven facilitats creditícies en el moment que el crac financer pertorbava totalment el mercat de capitals. La reducció de la producció es fa inevitable i amb ella les fallides empresarials i l'atur. La baixa de la massa salarial i del poder de compra comporta una nova disminució del consum, que repercuteix en la producció. La crisi alimenta la crisi.

L'amplitud de la catàstrofe

La manifestació més clara de la crisi és la contracció ràpida i violenta de la producció industrial mundial. La producció industrial s'enfonsa molt més en països com els EUA i el Canadà, on l'expansió del crèdit havia estat més elevada en els últims anys, i en aquells països que havien necessitat per al seu redreçament, durant els anys 20, capitals estrangers. Per contra, a la Gran Bretanya o a França la davallada experimentada és molt menor.

La crisi agrícola és espectacular. L'agricultura, tant l'europea com la nord-americana o la colonial, veia com s'incrementaven espectacularment els seus estocs, si no volia acabar d'ensorrar els preus.

Els intercanvis internacionals declinaven des del 1930, per arribar al seu mínim el 1932. Aquesta disminució anava lligada a una transformació del seu mateix caràcter. Sense l'abundància de capitals i les facilitats que l'expansió econòmica oferia per a l'intercanvi de mercaderies, el comerç internacional, que s'ha d'enfrontar igualment a les polítiques proteccionistes generalitzades, viu una nova etapa d'intercanvis molt limitats, caracteritzada pels acords bilaterals entre estats o per l'existència de zones monetàries fortament protegides. Els recurs al dumping agreuja la concurrència. Els nacionalismes econòmics i les barreres aranzelàries típiques dels anys 30 faran que el comerç internacional no es recuperi i que es mantingui l'aïllament econòmic.

Les conseqüències de la crisi

La incidència fonamental de la crisi en el camp social és l'expansió de l'atur. Avaluats en menys de 10 milions el 1929, els desocupats sumen més de 30 milions el 1932, i encara les estadístiques eren mol poc fiables per als països no industrialitzats, la qual cosa contribueix a disminuir la xifra. L'atur afectava totes les branques de la producció, des dels obrers de la indústria als treballadors del sector terciari, passant pels agricultors. La crisi, però, també va afectar les classes mitjanes. Als EUA els petits agrícoles, fortament endeutats, perdien les terres, confiscades pels bancs. A Europa, mentre que els agricultors retornaven parcialment a l'autosubsistència, les classes urbanes, rendistes, comerciants, artesans o petits industrials s'empobrien. Les devaluacions successives i la convivència de les grans firmes el arruïnaven.

Els antagonismes es fan doncs més virulents i l'ordre social es troba amenaçada. La gravetat de la crisi, econòmica i social, imposa l'intervenció de l'estat, però aquestes resulten fallides. Hi ha, doncs, una modificació profunda del paper de l'estat en les relacions econòmiques i socials. L'estat esdevé així àrbitre i organitzador de l'economia.

Serà l'economista anglès Jonh M. Keynes, autor d'una Teoria general de l'ocupació, l'interès i la moneda, qui definirà el nou rol de l'estat, el qual ha d'ajudar l'economia planificada que no ha estat quasi afectada per la crisi, denuncia les contradiccions del capitalisme en els medis obrers, i assenyala aquesta economia planificada com a model a imitar. Però també dins les classes mitjanes es difon un missatge anticapitalista. Atrapades per una crisi davant la qual se senten impotents i que les porta a un risc evident de proletarització, aquestes classes ataquen els “grans” (empreses, monopolis, etc.) considerats responsables de la seva desfeta econòmica. D'aquesta manera es desenvolupen teories que pretenen disciplinar la producció i evitar a la vegada el domini dels monopolis i la lluita de classes. Les teories corporatives serien utilitzades per la ideologia que més s'expandia a causa de la crisi: el feixisme.

Les solucions nacionals

Les polítiques proteccionistes que s'imposen arreu no desorganitzaven únicament els intercanvis internacionals, sinó que a més a més acceleraven la disparitat entre les grans potències. Les polítiques de redreçament no tenien en compte les relacions externes, en conseqüència, el fet que no era possible la salvació dels uns sense els altres. D'aquesta manera es va desenvolupar una veritable guerra comercial entre estats pel control dels mercats i les fonts de matèries primeres, la qual cosa feia conèixer al món una atmosfera d'inquietud política.

Les solucions nacionals eren diferents segons les circumstàncies de cada país. En el cas nord-americà, el New Deal del president Rossevelt comporta des de 1933 una legislació intervencionista i compromesa amb l'expansió. Van ser igualment destacades les mesures per fer recular l'atur, com els programes de treballs públics a càrrec de l'estat.

En el cas britànic era fonamental considerar els acords d'Otawwa que posaren en marxa el sistema de preferències imperials que relligaven l'imperi amb la metròpoli, creant de fet un espai “reservat” per a la producció britànica. En general tant els EUA com la Gran Bretanya o França gaudien de condicions favorables per sortir de la crisi. Disposaven de la major part de reserves d'or mundials i també d'àrees de mercat reservades. L'inrevés succeeix a Alemanya, Itàlia o al Japó, on no hi havia ni reserves de divises ni crèdits exteriors i per tant han de recórrer a l'autarquia. Tanmateix, la seva insuficiència en recursos naturals va fer imprescindible que necessitessin comprar matèries primeres estrangeres per funcionar, en un món on la lluita pels mercats o les matèries primeres fa difícils els intercanvis. El dumping alemany, italià o japonès era l'ordre del dia. El 1936 més de 40 països havien posat taxes excepcionals a l'entrada de productes japonesos. Els estats sense colònies reivindicaven l'accés a les matèries primeres i als mercats, el dret a les colònies i a les àrees d'influència imprescindibles per a la seva supervivència nacional. La crisi i l'autarquia portaren a una política de rearmament, d'expansió territorial i de conquestes, o sigui, a nous conflictes. Així la crisi va aparèixer com una etapa determinant en la marxa cap a una nova conflagració mundial.