Cosmologia a través de la historia:

Teories:

Aristòtil (s.IV aC.): La seva teoria partia de una crítica al Platònic. Els dos partien de Sòcrates i el concepte d'eidos. El seu sistema era que la Terra es trobava fixa i al seu voltant esferes circulars. A cada esfera es trobava un planeta i les estrelles estaven fixes al voltant. Aquesta planetes giraven al voltant de la Terra.

Terra

Sol

Aristarc de Samos (s.III aC): Va formular la primera concepció heliocèntrica de l'univers. Va idear un mètode que permetia calcular la distància de la Terra al Sol a partir de l'observació dels eclipses solars i Lunars i de les fases de la lluna.

Claudi Ptolomeüs (s. I - II dC): Ptolomeüs va considerar que el sol i la lluna eren cossos dinàmics que evolucionaven en torn a la Terra, sobre un fons d'estrelles immòbils. Va crear la teoria de que els planetes giraven al voltant de la terra en les esferes, però que dins aquestes hi havia unes petites circumferències on els planetes giraven sobre si mateixos.

També va inventar un instrument per mesurar la posició dels cossos celests. Consta d'un cercle dividit en graus amb un braç mòbil muntat sobre l'eix del cercle. Quan el grau 0 s'orienta cap a l'horitzó qualsevol cos celests es pot mesurar observant el braç mòbil.

Nicolau Copernic (s. XVI dC): Va exposar un sistema astronòmic heliocèntric, en que sostenia el moviment de la Terra i la immobilitat del Sol. Això vol dir que La Terra és un planeta més que gira al voltant del Sol. Aquest sistema estava mancat de desenvolupaments matemàtics.

Sistema heliocèntric:

Galileu Galilei (s. XVII dC): Va demostrar la teoria del sistema heliocèntric. Es va demostrar que Júpiter tenia 4 satèl·lits, cosa que va demostrar que no tot girava al voltant de la Terra. Venus tenia fases semblants a les Lunars, això li va semblar que aportava una confirmació empírica al sistema heliocèntric.

Johannes Kepler (s. XVII dC): Va demostrar que les òrbites planetàries eren el·líptiques amb el sol situat en un dels seus focus i que les velocitats recorregudes pels planetes eren tal que els radis vectors que els unien amb el sol recorrien àrees iguals en temps iguals. Això va eliminar els conceptes de circularitat de les òrbites i la uniformitat dels seus moviments. Va explicar els moviments dels planetes com a conseqüència de l'acció alternativament atractiva i repulsiva exercida sobre ells pel Sol.