L'IMAGINARI SOCIAL: CONTINUITATS I RUPTURES CULTURALS

El nou marc: cap a una societat urbana

Avui dia, la major part de persones vivim en ciutats, cosa que sembla estable i irreversible.

Del 1850 ençà, la ciutat va canviant, am el traçat de nous carrers i avingudes, construcció de ponts i edificis nous, com ara mercats i estacions de trens,etc. Es va constituir l'espai de gestió econòmica, política i comercial. Els barris antics, van ser ocupats per la població més desafavorida, mentre que els nous, sectors més benestants.

Les diferències socials, es traduïren en la ciutat en una segregació de l'espai. Als Estats Units, van començar a aparèixer els barris diferenciats ètnicament, com ara el Westend de Chicago, habitat majoritàriament per negres, mentre que els blancs més rics es traslladaven als gratacels.

Les elits urbanes: l'alta burgesia i l'aristocràcia

Als països industrialitzats, l'alta burgesia industrial i financera, definida per la riquesa mobiliària i immobiliària, posseïa gairebé tota la fortuna urbana. Això feia que es constituïssin autèntiques dinasties, com ara la dels Ford i la dels Rockefeller als Estats Units, i la dels Schneider i la dels Renault a França.

L'aristocràcia, mantenia encara la propietat de grans finques i posseïa accions de diverses empreses. Aquest sector mantenia el seu prestigi i continuava acaparant càrrecs importants. Als països industrialitzats, l'aristocràcia i l'alta burgesia van tendir a fusionar-se per mitjà d'enllaços matrimonials, i van formar un únic bloc dirigent. En canvi, a l'Europa central i oriental i a l'àrea mediterrània la noblesa terratinent sempre va ser la classe dominant a causa de la feblesa de la burgesia.

Aquesta elit urbana monopolitzava, el poder econòmic, el poder polític i sobretot, el poder cultural.

Així difonia els seus valors a través dels mitjans de comunicació: la ideologia liberal, el dret de la propietat, la valoració de l'estalvi i l'esforç individual.

L'alta burgesia i l'aristocràcia exhibien la seva riquesa, disposaven d'un nombrós servei domèstic i animaven la vida mundana amb festes, estades en balnearis i la participació dels homes en clubs privats.

El proletariat

Durant la primera meitat del segle XX, la classe obrera constituïa entre el 30% i el 40% de la població activa. No era, un grup homogeni. Els obrers qualificats, els capatassos, els encarregats i els artesans formaven la part més alta de la jerarquia, mentre que els obrers no qualificats, els treballadors emigrats i les dones, solien ocupar els llocs menys considerats.

Les mobilitzacions van permetre que la classe obrera passés de la misèria a la precarietat.

Durant la primera meitat del segle XX, l'evolució de les condicions de la vida de la classe obrera fou contradictòria. En molts països es van aplicar mesures com ara la jornada de vuit hores, millores salarials, vacances pagades, alguns drets sindicals i una certa protecció social, però la depressió de la dècada del 1930, amb la reaparició de la misèria, van aturar la tímida millora del nivell de vida del proletariat.

Aquest sector, desenvolupà un sentiment de pertinença a un grup social particular, al qual estava prohibit l'accés al consum. Gràcies a les mobilitzacions, el proletariat construí una memòria col·lectiva que s'alimentava de determinats símbols (les manifestacions del Primer de Maig, la bandera vermella...). Aquestes idees s'expandiren arran del triomf de la revolució bolxevic a Rússia (1917), moment en què un sector de la classe obrera es va creure dipositari d'una tasca de transformació social: la construcció del socialisme.

La classe obrera va afirmar valors com ara la solidaritat i la consciència del grup enfront de l'individualisme. Aquest sentiment es manifestava també en la seva vida quotidiana i en les seves formes d'oci: els balls populars, els parcs d'atraccions i, sobretot, el cinema.

La classe camperola, va evolucionar més lentament. A més, va disminuir progressivament, ja que molts jornalers van emigrar cap a la ciutat per buscar feina a les fàbriques.

L'entorn quotidià de l'àmbit rural no va evolucionar gaire: l'hàbitat continuava sent el de sempre.

L'arrelament de la terra, les creences religioses i el control del clan familiar continuaven sent els valors tradicionals.

La classe mitjana

El procés d'urbanització, explica el gran increment de la classe mitjana durant la primera meitat del segle XX.

Situat entre la fortuna de les elits i la precarietat de la classe treballadora, aquest grup social es caracteritzava per obtenir ingressos amb un treball no manual i per gaudir d'un nivell cultural més alt que el del proletariat.

La classe mitjana la formaven des dels artesans, els dependents, passant pels empleats, fins als mestres d'escola i professionals liberals (metges, advocats,etc.)

La classe mitjana sovint s'engrossia amb persones procedents del proletariat. El seu sou mensual els procurava uns ingressos estables. Aquest grup valorava d'una manera especial la instrucció, el treball, l'esforç personal i l'estalvi.

És per això que les persones que formaven part d'aquesta classe social tenien conscientment pocs fills, així en podien garantir el pagament dels estudis.

Durant gairebé tot el segle XX, la classe mitjana ha constituït el fonament del sufragi universal i de la democratització de les societats occidentals. Una bona part de la classe política va sortir precisament d'aquest grup.

Amb tot, la classe mitjana tendia a sentir-se profundament ferida en el seu orgull i experimentava una por intensa de la seva proletarització.

La família i la condició femenina

La família, va experimentar entre el 1900 i el 1950 algunes modificacions importants relacionades amb el lent progrés de la condició femenina.

A la ciutat, la institució familiar va perdre progressivament el caràcter extens que tenia en l'àmbit rural i va accentuar la condició nuclear, és a dir, la reducció al nucli format pel pare i la mare i els fills i les filles, amb algun avi o alguna àvia. La institució familiar no va perdre el caràcter patriarcal. Aquesta desigualtat social i jurídica de la dona va començar a canviar lentament durant aquest període com a conseqüència, de les noves circumstàncies sanitàries de la ciutat i de la disminució de la mortalitat infantil. Els canvis més importants, es van aconseguir gràcies a la lluita de les dones des de la segona meitat del segle XIX i a les circumstàncies propiciades per la primera guerra mundial.

La Gran Bretanya i els Estats Units van ser els escenaris de les primeres reivindicacions de les dones. L'any 1848 es va convocar per primera vegada, a Nova York, una convenció sobre els drets de la dona.

El 1869 les dones van obtenir un primer triomf: l'estat nord-americà de Wyoming els va concedir el dret de votar. El moviment sufragista, no va ser només l'existència d'un dret particular, sinó que es va emmarcar en una lluita per la igualtat jurídica respecte dels homes.

La primera guerra mundial contribuí a accelerar el progrés de la condició femenina. Quan el conflicte es va allargar va caldre reclutar més homes, les dones van haver de substituir-los a les feines. Per primera vegada, doncs, les dones conduïen trens i camions, feien feines que requerien esforç físic i tasques burocràtiques. Gràcies a aquesta nova situació, moltes dones van descobrir la independència i van demostrar que la seva aptitud productiva era equivalent a la dels homes. Quan va acabar la guerra, algunes dones es van tornar a ocupar de la llar, però moltes van continuar treballant.

La moda de la dècada de 1920 va reflectir aquest canvi social i de mentalitat. Va ser particularment famosa la dissenyadora francesa Coco Chanel. Cabells i faldilla curts i les bruses i els jerseis esdevenien amplis i senzills.

L'impacte de la ciència i de la tècnica

Una nova era tecnocientífica: la revolució del so i de la imatge

El mètode experimental va fer avançar a un ritme extraordinari el coneixement sobre la realitat i la matèria, en el camp de la química orgànica, de la física, de la biologia i de la medicina.

La tecnologia de Freud, va millorar la salut i l'alimentació, van modificar la vida quotidiana de les persones i van tenir repercussions importants en el camp de la filosofia i de la moral.

Un del canvis més espectaculars del període d'entreguerres: la revolució del so i de la imatge.

Als anys 20, la telegrafia sense fils va permetre travessar les fronteres per mitjà de les emissores i dels receptors particulars de ràdio.

Als 30, els polítics van començar a utilitzar la ràdio per fer arribar les seves propostes a l'electorat, o bé per difondre propaganda directa.

D'alta banda, la imatge, va inaugurar una altra època caracteritzada per l'homogeneïtzació dels gustos i de les opinions.

El cinema va viure la primera edat d'or i va esdevenir un espectacle de masses. El cinema nord-americà de Hollywood, concentrat en quatre grans companyies (Universal, Paramount, Twentieth Century Fox i Metro-Goldwym-Mayer), va diversificar els seus gèneres; el còmic, l'epopeia o el de gàngsters. A Europa, la cinematografia era menys potent i les pel·lícules, reflectien les angoixes i les tensions, especialment en els films expressionistes alemanys o en els francesos.

A l'URSS, s'orientà en exclusiva a la propaganda revolucionària.

A partir del 1927, Warner Bross, va introduir la novetat del cinema sonor amb El cantor de jazz . Aquesta troballa va tenir un èxit insospitat i va comportar canvis al cinema, es va renovar el ventall d'actors i d'actrius.

Els actors i les actrius es van convertir, en ídols de les masses, per exemple: l'actriu alemanya Marlene Dietrch arran de la pel·lícula L'àngel blau.

L'impacte de la ciència en la mentalitat

Durant la primera meitat del segle XX va aparèixer un optimisme gairebé mític, i en les possibilitats de la ciència per resoldre problemes humans. Aquest corrent, va rebre el nom de cientisme.

En el camp de les ciències humanes, es traduí en el desenvolupament del positivisme, fundat per Auguste Comte, segons el qual en el món social l'únic coneixement vàlid era, el que es derivava directament de les dades dels sentits.

En l'àmbit de la física, es va començar a qüestionar el determinisme, i s'hi va oposar el concepte de relativisme.

Els científics van anar abandonant la idea de les lleis i dels coneixements absoluts, van proposar que la ciència avancés a força de formular hipòtesis revisables i qüestionables.

Aquesta nova actitud, va posar fi a la fe cega que s'havia tingut en la ciència.