ÍNDEX

1.-A MODE DE INTRODUCCIÓ

1.1.-ESTRUCTURA Y AMBIENTS

1.2.-EL BILINGÜISME

1.2.1.-L'extracció ideológica

1.2.2.-Els fets

1.2.3.-Recapitulació

1.3.-BILINGÜISME I DOGLÒSSIA

1.3.1.-L'escissió lingüística

2.-EL CONFLICTE LINGÜÍSTIC

2.1.-EL PROCÉS DE CASTELLANITZACIÓ

2.1.1.-L'altra cara del prestigi

2.1.2.-Aliances i antagonismes

2.1.3.-Caracteriístiques generals

2.2.-DIRECCIÓ DESCENDENT ESPONTÀNIA

2.2.1.-Introducció: imitació i distància

2.2.2.-Mobilitat i canvi lingüístic

2.2.3.-Falsa consciència

2.2.4.-Diferenciació i emulació. La moda

2.3.-DIFUSIÓ COACTIVA

3.-PRESSIONS I TIPUS DE RESPOSTA

3.1.-INTRODUCCIÓ: IN-GROUP I OUT-GROUP

3.2.-REPRESISIÓ DEL CONFLICTE

3.2.1.-L'autoodi

3.2.2.-Idees generals

3.2.3.-Els valencians “fins”

3.3.-RECAPITULACIÓ: NEGACIÓ I CAMUFLATGE

4.-AVENTURES DE LA NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

4.1.-RENAIXENÇA O PUR CONSERVATISME?

4.2.-ANTINÒMIES, AMBIVALÈNCIES, JERARQUIES I COMPENSACIONS

4.2.1.-Dissimetria i contradicció

4.2.2.-La llengua materna

4.2.3.-Llengua vernacla

4.2.3.-Llengua valenciana

4.3.-QÜESTIÓ DE NOMS? RECAPITULACIÓ

4.3.1.-Tabú verbal i prevaricació

4.3.2.-La dupticitat

5.-RECAPITULACIÓ. UNA FALSA ESTRATÈGIA

7.- BIOGRAFIA

6.-OPINIÓ PERSONAL

A MODE DE INTRODUCCIÓ:

ESTRUCTURA Y AMBIENTS:

L'ús de dues llengües al País Valencià delata ben claramente un conflicte que només pot ésser enunciat i resolt acarant els problemes socials, econòmics i polítics implicats en la seua estructura. Descobrir i desarticular aquest mecanisme és la condició prèvia a tot intent de normalització cultural.

El conflicte emergeix de l'estructura mateixa de la nostra societat, i no pot així ésser correctament definit. Caldrà analitzar factors econòmics, socials i polítics, més enllà de les situacions o ambients específics que els individus “viuen” de manera immediata. Haurem de superar la dissociació entre el que experimentes com a “inquietuds” i el que ha d'ésser plantejat, i decidit, com a “problemens”. El conflicte és d'interés públic. Reconstruir-lo a base de juxtaposar o contraposar situacions microscòpiques d'índole subjetiva, fóra perfectament estèril. Véncer la viciosa propensió a convertir el nostre conflicte lingüístic en un dossier inacabable d'anècdotes i de controvèrsies autobiogràfiques.

Un plantejament radical portaria a:

locatitzar aquells estrats que directament mantenen la producció cultural en castellà

analitzar aquells mecanismes que, un cop engegats, fan globalment vulnerable la nostra societat a la castellanització.

EL BILINGÜISME:

El Presumpte bilingüisme dels valencians ha esdevingut un tópic.

El plet del bilingüisme és, sobretot, un plet fictici. Un plet que ja està resolt per davant a benefici d'una de las llengües en conflicte.

L'extracció ideológica:

No ens ha de sorprendre que les afirmacions de bilingüisme s'hagen produït sempre en l'idioma dominant, i que hagen estat justament castellanoparlants. El bilingüisme respon molt clarament al propòsit de donar un sentit absolut i definitiu al procés de castellanització de la nostra societat.

La significació social del bilingüisme, com a ressort ideològic, rau en el seu ús per a legitimar tota capitulació de l'idioma propi.

Formular el problema en termes de bilingüisme equival a ocultar els aspectes més centrals (dinàmics) del conflicte. És, sobretot, camuflar valoracions.

El bilingüista procalama un enfocament “realista” -apolític- del problema. Hom suposa que el bilingüisme, un cop establert, no és sols una situació estable, sinó també intrínsecament harmoniosa.

El bilingüista és essencialment ambigu i capciosament pacífic. No hi ha dubte que el seu designi és d'establir una “compatibilitat” clarament jeràrquica entre tots dos idiomes.

Els fets:

El nostre pretés bilingüisme mai no ha estat un “argument” de les minories castellanes de l'interior, ni menys encara dels immigrants castellanòfons. Invocar la “valencianitat” de les comarques de terra endins equival a córrer una cortina de fum sobre el vetader problema, i desviar l'assumpte del seu fons real.

L'estereotip del bilingüisme seria mantingut, de manera directa, dins i pels sectors castellanitzats de la nostra societat. Al capdavall, per aquells qui podien controlar la maquinària ideològica del país.

Recapitulació:

Ideológicament, el bilingüisme “explica” i alhora encobreix un mateix procés: el desplaçament d'un idioma per l'altre.

BILINGÜISME I DOGLÒSSIA:

L'escissió lingüística:

Diglòssia sense bilingüisme. Segons Fishman, aquesta situació es produeix quan “dues o més comunitats són unides religiosament, políticament o econòmicament dins una sola unitat, malgrat les escissions socioculturals que les separen”. En tal condicions, és possible que una d'aquestes comunitats -o ambdues- vulga mantenir-se culturalment diversificada, i que l'accés en aquest grup siga severament restringit. l'escissió lingüística pot marcar les fronteres de classe, i l'ús de dues llengües vindrà condicionat pel fet que una d'aquestes -adscrita a les classes superiors- arribe a ésser prevalent dins l'àrea d'expressió culta, és a dir: funcione com a llengua literària. Les classes inferiors hauran d'emprar, lògicament, l'idioma o varietat lingüística “alta” en aquest ús concret.

Teòricament, aquesta dualitat o escissió lingüística no comporta el desplaçament d'un idioma per l'altre, ja que la intercomunicació dels dos grups culturals és molt limitada. Així, la situació pot ésser, no conflictiva, sinó globalment estable.

Històricament, el fenomen de diglòssia sense bilingüisme s'ha produït al nostre país durant els segles XVI, XVII, XVIII i XIX. La situació de diglòssia i bilingüisme tendeix a difondre's actualemnt, gràcies a una eficaç política assimilacionista , sobreto dins la segona meitat del segle XX.

EL CONFLICTE LINGÜÍSTIC:

EL PROCÉS DE CASTELLANITZACIÓ:

El conflicte lingüístic ha estar, en conjunt, un rocés de castellanització de la nostra societat.

L'ús literari del castellà no sempre ha reflectit fidelment l'extensió del ser ús real. Per exemple: sembla que, almenys durant el segle XVIII, les mateixes classes superiors, que mantenien aqueix idioma com a llengua literària, feien un ún familiar i diari del català.

Podem dir, doncs, que el procés de castellanització literària, i el confinament del català dins l'àmbit d'expressió familiar, no suposà, en principi, el canvi lingüístic. Aixó és particularment evident pel que fa als estrats inferiors.

DIRECCIÓ HORITZONTAL I SELECTIVA:

Recepció del castellà:

Al llarg d'aquella etapa, la recepció del castellà es va produis dins un mateix estrat social: aristocràcia i alta clerencia.

La funció oculta és de crear distàncies i axí conservar el poder de la minoria governant.

El poder crea la distància. Les diferències de llenguatge, i més clarament les diferències d'idioma, són un exemple important de distanciació dins les societats jeràrquicament estratificades.

L'altra cara del prestigi:

Poder més prestigi igual a autoritat.

Dos textos molt significatius: l'un del notari Marc Antoni Ortí, amb data del 1640; diu: “Si en algun temps -i no tan antic que io no l'haia alcançat- solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana, que quant en les juntes de la ciutat, estaments i altres comunitatas, algú dels valencians que es trobava en elles, se posava a parlar en castellà, tots els demés d'enfurien contra ell dient-li que parlàs en sa llengua. És ara tan al revés, que casi en totes len juntes de parla el castellà.”

Un altre text, bastant anterior, d'Onofre Almudèver (1561), que posava en guàrdia contra “un gran engan que està demesadament estés en que s'han persuadit molts ignorants: que [llur lengua] és fala de vocables o freda en si, com sia veritat que és molt abundant i molt faceta.”

Per a molts contemporanis d'Ortí, parlar castellà esa ja una froma de guanyar prestigi: l'ús d'aquest idioma -llegim en la cita- conferia “autoritat”. La posició del castellà com a idioma de pestigi estava intimament connectada amb L'estructura vigent de domini.

Aliances i antagonismes:

És ben conegut que la sobtada castellanització de l'estrar superior, en el segle XVI, fou efecte immediat de les Germanies (1520-1522). Las guerra civil hauria de produir en la noblesa una reacció d'insolidaritat respecte al poble i d'agraïment a la monarquia. Aquesta situació es reflecteix en l'abandonament del català i en la identificació amb la política de Castella.

La castellanització de la noblesa no va oporarse, evidentment, sense resisatències internes.

El procés de castellanització de la noblesa sembla haver-se consumat a finals d'aquest segle. La fundació, pels jesuïes, de la Universitat de Gandia (1548) i del Col·legi de San Pablo (1552) va implantar el castellà en l'educació d'aquell estament. Els nuclis intel·lectuals dominants -castellans o dubtosament castellanitzats- es van organitzar en diverses “Academias”, com la de “los Nocturnos” (1591-1594), “los Adoradores”, etc., d'on serà generalment exclos el català.. I els alts càrrecs de la jerarquia eclesiàstica van ésser sistemàticament ocupats poer forasters, elmás destacat dels quals fou l'arquebisbe, virrei i capità general, Joan de Ribera (1553-1611), recentemt canonitzat.

Caracteriístiques generals:

La situació durant aquesta estapa -i, bàsicament, també als segles XVII i XVIII- pot ésser, doncs, esbossada així:

Una escissió lingüística al llarg de les línies de classe: el castellà serà usat pero les classes superiors, mentre el català restarà adscrit a l'estament popular; i

L'a vinculació del castellà a l'activitat literària i la correlativa “plebeïtzació” del català i de la literatura produïda en aquest idioma. Com és lògic, tal situació impedirà de fet l'emergència d'una literatura autènticament popular, en castellà, fins l'època present.

La instauració oficial del castellà dins l'activitat burocràtica i administrativa.

DIRECCIÓ DESCENDENT ESPONTÀNIA

Introducció: imitació i distància:

A mitjan segle XIX -una època de reestratificació de la societat valenciana-, el conflicte lingüístic es va reactivar, desplaçant-se verticalment.

El quadre social de la València del segle XIX va èsser presidit pero un estrat -la landed gentry de la Resturació, catòlica, desprensiva i conservadora-. Aquest estrat seuperior - conveetit en “grup de referencia” dins el mecanisme de l'emulació- classes mitjanes, obrers i llauradors- imitarien; sobretot aquells qui miraven de “pujar” socialment.

L'adopció del catsellà per un determitat estrat, engegant el mecanisme de l'emulació, produiria una nova ona d'imitacions a nivell inferior.

Mobilitat i canvi lingüístic:

Que l'ús ostentatori del castellà hauria de contribuir a fer pública una posició eminent dins l'escala social, sembla indubtable.

“Passar” d'una classe a una altra exigiria una integració cultural anticpada bastant probelemàtica. L'undividu que canviarà de llengua -tràmit ineludible per a “pujar” l'escala de prestigi- despertarà els recels d'aqueslls qui no veuen amb bons ulls l'ingrés en llur domini cultural. I d'altra banda, provocarà la desconfiança d'aquells consocis d'status que no volen que deserte del seu “propi” domini.

Falsa consciència:

L'adopció d'un idioma sumptuari per part del estrats inferiors no solament podia deixar insatisfetes les necessitats més reals -la qual cosa és òvia-, sinó que, anivellant superficialment les diferències, podia impedir i, de fet, impedia un canvi efectiu de l'estructura social vigent, d'acord amb llurs propis interessos econòmics.

L'ús del castellà pero part dels estrats inferiors podia ésser només un esforç desplaçat per a adquirir un status fictici: seria un cas flagrant de compensació per substitució.

Per a alguns individus de baix status, palat aquest idioma era un mitjà indirecte d'elevar-se dins l'escala de prestigi.

És un absurd piadós de voler explicar el comportament lingüístic al nostre país fent abstracció de les situacions de classe. Però fòra igualment absurd de creure que l'abandonament del català s'origina només en el simple mecanisme de la “imitació”.

Diferenciació i emulació. La moda:

La moda és un fenomen social fonamental canviant: el seu funcionament comporta una societat “mòbil”, estructurada en classes. El procés de castellanització de l'estament superior arriba a consumar-se totalment en el curt lapse d'uns lustres.

Diferenciació, per un costat, i emulació, per l'altre, són els rodaments indipensables en el mecanisme de la moda.

Els signes externs de classe seran imitats -adoptats- successivament pels estrats inferiors. Són, per tant, fluids, i s'orienten en sentit desdendent. I, en segon lloc, aquesta mateixa força expansiva, diríem, els fa inútils tan bon punt comencen a ésser generalitzts.

Conclusions importants. L'adopció d'aquells distintius, per part dels individus de nivells inferiors, tendiria a una uniformització externa entre classes. I això significa: 1) que les classes superiors han de buscar i alterar constantement les pautes de diferenciació, i 2) que el que en un moment donat d'aquest procés serveix com a criteri de distanciació, dins un determinat nivell social, pot no ésser vàlid a un altre nivell.

DIFUSIÓ COACTIVA:

Dins la segona meitat del segle XX, el canvi de llengua s'ha independitzat de la mobilitat social -que elhauria frenat- i ha desbordat totsd el límits, gràcies als mass media. V.Badia Marín, quan afirmaba: “El fet incontrovertible és que la llengua oficial s'imposà inclús com a aspiració del poble, aspiració malentesa si acà, però aspiració, a la fi, d'obtenir la distinció d'home cultivat... No convé, puix, que caiguem en L'error d'estimar més la parla casolana, puix que moltes vegades, i salvant honorables excepcions, si la mantenen és perquè no han tingut ocasió d'abandonar-la...”

PRESSIONS I TIPUS DE RESPOSTA:

INTRODUCCIÓ: IN-GROUP I OUT-GROUP:

Hi ha dues direccions o motivacions bàsiques en l'aprenentatge d'un segon idioma. Una motivació “instrumental” i d'una altra d'”integradora”. La primera reflecteix una valoració utilitaria, purament pràctica, de l'idioma en qüestió. Pensem, per exemple, en L'aprenenatge d'una llengua “comercial” per tal d'aconsequir un milloramente económic. En aquest cas, és evident que el desig de conéixer un altre idioma no afecta gens L'identitat social i cultural de L'individu, el qual mantindrà probablement la seua anterior actitud respecte al seu grup lingüístic. L'ús “instrumental” d'un idioma funcione com a llengua literària dins un grup de llengua distinta. En ambdues situacions, la dualitat lingüística no implica la substitució.

En contrast, existeix una orientació “integradora”, la qual ens revelaria el propòsit d'incorporar-se a un altre grup social i lingüístic, abandonant el grup d'origen. En aquesta situació, hi haurà un conflicte entre les demandes -sistemes de valor i de conducta- relacionades amb cadascun dels grups.

REPRESISIÓ DEL CONFLICTE:

L'abandonament de L'idioma propi, produeix quasi sempre una “identificació conflictiva”. És a dir: una identificació que exigeix una opció incòmoda: la deslleialtat, más o menys conscient, respecte al grup social i cultural originari.

La seua pressió sol presentar-se en alguna d'aquestes formes característiques:

Incapacitat per a “veure” el conflicte (L'individu s'inclina a “tancar els uls” davnat el problema)

Minimització del conflicte (exclusió parcial del problema)

Les evasives i el confusionisme (per exemple, la ideologia bilibngüísta)

La pura apatia o confessió d'impotència.

KL'establiment d'una “compatibilitat” jeràrquica entre les demandes conflictives (per exemple, “llengua materna”, “llengua vernacla”).

L'autoodi:

Dins aquets conjunt de respostes, requerixen una major atenció el fenomen d'autoodi o d'identificació amb el grup dominant.

Kurt Lewin ha definit el sentiment d'autoodi con le “sentimen de vergonya que pot tenir algú per posseir les qualitats que menysprea en el seu propi grup, ja siguen aquestes qulitats reals o imaginàries”.

Idees generals:

En contrast amb el fenomen d'imitació -segons el qual L'individu s'integra externament a les pautes dominant-, L'autoodi t'e com a primer efecte la identificació amb els interessons culturals dels grups dirgents. L'individu arriba a estar manifestament d'acord amb els seus propis superiors, és a dir: a contemplar el seu propi grup “ a traves dels ulls d'aquells”.

La identificació amb el grup dominant condueix, naturalment, a una sensibilitata más aguda respecte a la pròpia inferioritat, i impulsa L'individu a repudiar aquelles característiques culturals i socials del grup al qual pertany.

Els valencians “fins”:

Un dels processos que impulsen dins la nostra societat el canvi d'idioma és aquest sentiment d'auoodi. Seria, però, inexacte de generalitzar quest mecanisme a tots els estrats socials. Entenc que el fenomen d'autoodi està íntimament lligat al procés de mobilitat social i, el que fa al nostre país, ñes summament característic de les classes mitjanes urbanes.

L'autoodi no apareix: 1) ni entre els individus de la classe dominant, i 2) ni als estrats baixos de L'escala social, on sol existir una consciència lingüística bastant espontània.

Així, la submissió, d'una banda, es converteix en insolència d'una altra. Esl valencians “fins” menyspreen els valencians “baixos”. En aquest fet, hem de veure L'indicador més exacte de la frustració i L'autoodi que pesen sobre el nostre país.

RECAPITULACIÓ: NEGACIÓ I CAMUFLATGE:

Tot pas cap a L'assimilació, és, en definitiva, una “negació” de cara al grup d'origen.

Les formes d'ajustament o de resposta significatives es tradueixen en tres actituds fonamentals:

enfrontament al propi grup i integració en el grup dominant;

reforçament dels vincles amb el propi grup i esfrotament al grup dominant; i

L'apatia (repressió del conflicte).

AVENTURES DE LA NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA:

RENAIXENÇA O PUR CONSERVATISME?

En el segle XVI s'inicia al Pais Valencià una separació entre els nivells o circuits culturals que, convencionalment, designem “popular” i “culte”.

Quan la Intelligenttsia renaixentista restaurava el català com a vehicle d'expresiió culta, era molt lluny dem pretendre una normalització lingüística al país. És notable, en aquest sentit, que L'élite intel·lectual e la restauració formàs part d'unes classes que acabaven precisament d ecastellanitzar-se. Imputar als renaixentistes valencins aquella voluntat innovadora, ni que fos dins el terreny literari, seria un autèntic absurd i una estricta projecció nostra.

Quina va ésser doncs L'actitud dels renaixentites valencians davant el procés de castellanització? Naturalment, la consagració ormal del bilingüisme per auqests sectors no era, al captavall, sinó una derivació especifica, i plenament coherent, de llur perspectiva global, vull dir: de llur concepció d'un tipus de societat jeràrquicament organitzada.

ANTINÒMIES, AMBIVALÈNCIES, JERARQUIES I COMPENSACIONS:

Dissimetria i contradicció:

En una situació d'antagonisme, els sectors socials en nom i en benefici dels quals es fa una demanda, tendeixen a ésser reuïts al mínim, i els símbols de els representen són formulats en els termes més especícs i particulars, dissociats de les situacions globals en què són realment subsumits.

Ho entendrem amb facilitat. Si prenen, per exempre, el símbol català, identifiquem un grup de més de sis milions de persones. Les demandes formulades en nom d'aqueix grup seran, no cal dir-ho, més peremptòries que si usem la contracció parroquial “llengua valenciana”, que englobaria dos milions escassos de persones.

La llengua materna:

Cap llengua no és materna de cap comunitat, per tal com tampoc és materna de cap comunitat, per tal com tampoc hi ha mares col·lectives. Les societats modernes són especialment complexes, i contenen individus que, per diverses causes, han estat criats en llengües diferents. Aixó encara és més notori a un país com el nostre, on “llengua materna” té forçosament significats diferents segons els individus de que es tracte.

Els parlants de qulsevol idioma poden arribar a abandonar-lo, si ha esdevingut un objecte odiós.

La societat valenciana s'ha trobat en aqueix cas, i el fenómen de la sibstutició lingüística és un dels fets més importants de la nostra històri contemporània. En aquestes condicions, el sector de persones per a les quals el català és llengua materna, va disminuint.

També és possible una altra contradicció molt important. La noció de la llengua maerna deriva tot el seu encant del fet d'aparéixer vinculada al milieu domèstico-familiar de quan érem infants. Una llengua excusivament “materna”, en el sentit d'”infantil”, no seria per tota la vida, sinó que les persones haurien d'abandonar-la, junt amb les altres puerilitats, en accedir a L'edat adulta. La castellanització esdevinaria aleshores un inidcador de maduresa.

Llengua vernacla:

“Vernacle” significa, en la seu aacepció immediata, “domèstic”, “familiar”.

Segons la inspirada doctrina de Julián Marías, la majoria dels catalans habiten una casa de “dos pisos”: en el primer [el català], auqell en què es fa la vida quotidiana, passen moltes hores del dia i porten a terme aquelles operacions que són, alhora, més elementals i entranyables; però pugen amb tota freqüència i normalitat, moltes vegades al dia, al segon pis [el castellà] i, quan fn això, continuen estant a casa.

Segons la Unesco, cal considerar llengua “vernacla” la “llengua materna d'un grup dominat docialment per un altre que parla una llengua diferent”. Hom advberteix tot seguir que “no” es vernacla “la llengua d'una minoria d'un país quan és la llengua ofiacial d'un altre”.

Busuqets Bragulat ens explica per exemple que: “tot allò que requereix facilitat d'expressió, intimitat o levació d'esperit, com la poesia, L'oració o la vida privada”, troba el seu vehicle “més adequat” en el català. El castellà, en canvi, sembla més apte per a les activitats menys “espirituals” o grolleres, o sia: tot allò concernent al “llenguatge tècnic o [que] requereix una àmplia difusió, com el comerç, la ciència o la vida oficial”.

Els senyors Marías i Busquets, en suma, no creien que els àmbits dels idiomes fossen dos nivells socials, sinó dos nivells psíquics a L'interior de cada individu.

Salta a la vista que totes aquestes contraposicons dón denigratòries per llur mateix plantejament.

Llengua valenciana:

Recrudescència anacrònica del terme “llengua valenciana”. Aquesta denominació grataficaria els sentiments d'inferioritat dels valencians.

Ha cristal·litzat la doctrina del “perill català”.

Les obsessions cròniques sel localisme valencià nohan estat gratuiïtes, però sí exagerades. La història contemporània desmenteix totalment L'existència d'un “imperialisme català”. Al contrari: és massa evident la quasi completa insouciance de Barcelona respecte al País Valencià. El localisme valencià s'ha covat a L'interior del País.

El localisme ha tingut un factor concomitant que era les tensions internes de la nostra societat. Tensions que L'han alimentt, d'altra banda, perque es tractava de projectar cap enfora el nostre propi descontent.

El fet sospitós és que les persones que més conspícuament han proclamat la independència del la “llengua valenciana” no han demostrat estimar-la prou par a donar-se la molèstia de normalitzar-la ni de dignificar-la en el seu ús dins la nostra societat. En efecte: els paladins més esforçats de la nostra “independència” lingüística són massa sovint membres destacats d'auqelles classes que han abandonat ostentosament L'idioma del país. ¿Per què defensen tan generosamente L'idioma que ells mateixos menyspreen(?) I també: ¿por què fan només aquesta defensa supèrflua i no intenten altres mesures, que són més peremptòries(?)

Per a aquestes persones, el “velancià” és un “dialecte”, e el sentit denigratori de la paraula. No creuen que siga un idioma normal. Compredrem que si L'elevem improvisadament a la categoria de “llengua”, és tan sols a efectes defensius: per oposar-lo al català. Cal suposar que, si aqueste “català” no existia, al “valencià” no mereixeria mai L'apel·latiu de “llengua”.

En conseqüència: “valencià” i “català” no sols han d'ésser diferents sinó que també han de trobar-se permanentment a diferent nivell.

QÜESTIÓ DE NOMS? RECAPITULACIÓ:

El Català ha rebut, doncs, una sèrie de denominacions intercamviables: llengua materna, llengua venacla, llengua autòctona, etc. La qüestió és: són veritables sinònims?

D'una banda, llengua materna, vernacla, autòctona, etc., suggereixen una pauta vertical o jeràrquica. Català, en canvi, vol dir simplement un idioma determinat com els altres i al costat del altres: en un mateix pla.

Al País Valencià posseïm, encara designació: “llengua valenciana” i serveix poe a escindir “psicològicament” la nostra comunitat lingüística, eternitzant els desnivells i els anacronismes.

La confusió actual de la nostra ciència lingüística és prodigiosa.

Tabú verbal i prevaricació:

O bé “el bilingüisme no és problema” i el català ha d'ésser definitivament “matern”, “vernacle” i “autòcton”, o bé caldrà fonamentar L'edifici sencer damunt tota una altra base.

D'una banda hi ha hagut el sector que ha mantingut sempre la nostra “independència” idiomàtica, confusament relacionada amb el “perill català”. Ara: “L'intent secessionista” ha comptata amb la col·laboració decisiva de persones ben informades que havien usta més o menys normalmente L'idioma. I aixó ens indica que L'autèntica qüestió no és pas la lluita entre la sana doctrina gramatical, d'una banda, i d'altra la ignorància i la desorientació. Las resistències són, sens dubte, més profundes.

La por instintiva al terme “català” es basa en la reacció de provocar entre les classes superiors. I diguem.ho clarament: és de cara a aquestes classes, i no de cara al “poble”, que les inhibicions, la dupticitat i L'oportunisme son plenament intel·ligibles.

La dupticitat:

Es veu clarament en L'ús local del terme “llengua valenciana”. Allò que per a les classes superiors de la nostra societat és una clara maniobra defensiva, no ho és pas per als estrats inferiors, en què aqueix terme mantè encara el seu significat purment designatiu i històric.

En L'ús corrent i majoritari, el terme “valencià” ha pres tot el seu sentit del contrast valencià-castelà que , com hem vist, h arribat a tenir caràcter conflictiu. En canvi, els estrats superiors -que segons aquell mateix contrast, parlaven L'idioma “no-valència”- han volgut desviar últimament el sentit originari, diluint les tensions conflictives internes de la nostra societat i fabricant una oposició “externa”: valencià-català.

RECAPITULACIÓ. UNA FALSA ESTRATÈGIA:

Hi ha un malentés clarament explicable. La ideoligia satisfeta ha ceat L'”argument”, tan controvertible, de la “llengua materna”. I ha volgut desconèixer que, si hi ha valencians que abandonen el català, és precisamente peroquè és llur llengua materna i el vincle més enèrgic que els lliga al grup originari del qual volen sortir. En vista d'aquesta realitata, és obvi que qualsevol vindicació popularment acceptable i eficaç del català al País Valencià hauira de formar part d'una visió prospectiva. I és exactament aqueixa vindicació prospectiva que tracten de frustar els mites conciliadors i estacionaris de la “llengua vernacla”. El “bilingüisme” i la “llengua materna”.

Contratarem, d'altra banda, que L'ús d'una llengua estranya per part dels estrats inferiors, i com a estratègia de desdistanciament, no pot resoldre cap problema real, i sí que impedeix, en canvi, una presa de consciència de la pr`òpia situació cultural i econòmica. El petit burgés primerament, L'obrer i el llaurador més tard, paral·lelament a llur adopció d'un idioma que imaginen “superior”, arriben inconscientment a adoptar la perspectiva social de llurs models: la de llurs supeiors. El canvi de llengua, avui, és inseparable d'aquesta influència ideològica.

L'abandó de la llengua originària lhora que esconnecta L'individu del seu propi grup social i cultural, no li ofereix la contrapartida avantatjosa d'un ingrés objectiu dins els estrats socials més opulents. I és per aixó que la infiltració del castellà dins les capes populars produeix resultats contradictoris i imprevistos.

BIOGRAFIA:OPINIÓ PERSONAL:

En acabar de llegir aquest llibre, m'ha quedat ben clar el procés que ha sufrit el valenciá al llarg del temps.

A estat molt bé el llibre, perque es molt amé y fàcil de llegir. Estic d'acord amb les reflexions que fa el autor, es nota que ha estudiat el tema en profunditat i que sap del que parla.