• Índex

• Cap de Creus

• Olot

1.- Introducció i Localització geogràfica

2.- Geologia

• Litologia preexistent

• Situació tectònica del vulcanisme

• Tipus de vulcanisme

• Materials volcànics

• Història cronològica

3.- Biologia

• Factors ambientals

1.- solana /obaga

2.- Altitud

• Inversió tèrmica

• Ecosistemes

• Impacte humà : explotació de les grederes

abocador

conreus

parc natural

LA GARROTXA

La Garrotxa té una superfície de 734,18 km2, repartida en 21 municipis. Aquesta regió volcànica, coneguda també com a regió volcànica d'Olot, constitueix el millor exponent de paisatge volcànic de la península Ibèrica i un dels més interessants d'Europa. S'exten per l'alta vall del riu Flucià (amb la plana d'Olot i les valls afluents de Ridaura i de Bianya) fins Castellfollit de la Roca, per l'altipla de Batet, per les altes valls del Ser (plana de Santa Pau), del Brugent (vessant Sud de la serra de “El Corb”) i del Llémena (vessant Sud de la serra de Finestres). Compta amb uns trenta cons volcànics de tipus estrombolià, alguns cràters d'explossió i més de vint colades de lava bassàltiques de morfologia molt singular. Des del punt de vista geològic és molt complicada ; hi predominen les calcàries i les formes de plegament amb espectaculars encavalcaments degut a la presència d'algunes falles paral.leles. Està configurada per un paisatge intricat i abrupte, eixut per la filtració de les aigües, on destaquen les cingleres, gorges, congostos, barrancs, penya-segats, muntanyes aspres, amb una marcada pobresa en la vegetació i en els conreus que deixen veure en tot moment les tonalitats clares de la roca nua. A l'interés geològic se li afegeix una rica i variada vegetació, deguda a un clima excepcionalment humit i un paisatge de gran bellesa que va inspirar a una important escola de pintura.

La comarca d'Olot contrasta amb l'Alta Garrotxa pel seu paisatge suau, amb boscos abundants i una catifa de vegetació que li dóna l'aspecte de les valls atlàntiques. Aquest canvi està íntimament relacionat amb la absència de les calcàries ; els materials d'aquest sector, poc permeables, permeten una circulació superficial de les aigües. Els materials més tendres i poc afectats pels plecs estan dividits per una sèrie de falles, en fosses tectòniques que permeten la constitució de planes per a l'establiment de terres de conreu, fertilitzades pels productes dels volcans.

PARC NATURAL DE LA ZONA VOLCÀNICA DE LA GARROTXA

* LA SEVA HISTÒRIA

La primera obra científica sobre l'existència d'aquests volcans apagats es deu a l'olotense Francesc Xavier de Bolòs, i fou publicada al 1820. Des de llavors s'han realitzat incomptables estudis per geòlegs catalans i extrangers. La voluntat de dotar a aquesta zona volcànica de protecció legal es remunta a l'any 1917, quan el naturalista i sacerdot Josep Gelabert va solicitar que fos declarat Parc Nacional el sector del bosc de Tosca, la fageda de Jordà i de Ventós i els cons volcànics, en una època en que la preocupació per la conservació dels espais naturals era pràcticament inexistent.

La protecció no es va realitzar i el tradicional equilibri de boscos, pastos i cultius en un paisatge harmoniosament humanitzat, tacat amb petites poblacions i masies, es va veure greument alterat a partir dels anys 50, a causa del fort creixement urbà i industrial de la zona. Un factor especialment negatiu ha estat l'explotació minera dels depòsits de lapilli (molt valorats en la fabricació de ciment i de materials de construcció), vertadera amenassa per la integritat d'alguns dels volcans més interessants de la Garrotxa. Aquesta situació va fer que les forces ciutadanes i polítiques d'Olot s'unissin des del 1975, en la organització d'una campanya proteccionista ajudada per els mitjans científics de tot el país, i que va tenir gran repercussió.

Finalment, el 3 de març de 1982, el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la Llei 2/1982 de protecció de la zona volcànica de la Garrotxa, que es va convertir així en el primer espai natural protegit del gobern autonómic de la Generalitat de Catalunya, institució que té la competència exclusiva en matèria de protecció de la natura. La zona volcànica fou declarada Paratge Natural d'Interés Nacional amb unes àrees de Reserves Integrals d'Interés Geobotànic. La Llei de Catalunya 12/1985 d'espais naturals, de 13 de juny de 1985, declarà el conjunt Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i Reserves Naturals la majoria dels volcans i la Fageda de Jordà.

* EL MEDI FÍSIC : RELLEU, HIDROGRAFIA I CLIMA

El parc Natural es troba situat a la Serralada Transversal, unitat morfológica que enllaça els Pirineus amb el Montseny, sector de muntanya mitjana que aquí només supera els 1000 m en el Puigsallança (1027m), el punt més alt de la serra de Finestres, al sud del Parc. L'espoló rocós sobre el que s'aixeca Castellfollit de la Roca té 296 m d'altitut, les planes d'Olot i Santa Pau es troben entre els 300 i 500 m, l'altiplà de Batet i el nucli volcànic de Sacot sobrepassen els 600m i les serres que enquadren la zona volcànica (El Corb, Finestres, Sant Julià del Mont, Canadell, Sant miquel del Mont) sobrepassen, generalment, els 800m.

Des del punt de vista hidrogràfic cal distingir dos sectors. El septentrional que correspon a la conca alta del riu Fluvià, rep aquí diversos afluents, com la riera de Bianya i el Ridaura (units una mica abans de la seva confluència) i el Turonell ; també forma part de la conca del Fluvià el Ser, que té la capçalera a prop de Santa Pau. El sector meridional pertany a la conca mitjana del Ter, amb les rieres de Sant Iscle i de Vallac o Aiguabella, afluents del riu Brugent, i la capçalera de la riera de Llémena. Els límits del Parc Natural segueixen les crestes que formen les divisories d'aigües i corresponen així a límits visuals ben definits.

Els relleus de les valls d'aquesta zona així com la red hídrica foren modificats pel vulcanisme i presenten, per tant, trets fisiogràfics particulars : valls fluvials de fons pla on posen els peus de les muntanyes i els contraforts així com una sèrie de ràpids i petites cascades on s'establiren els aprofitaments hidràulics medievals (molins) que van donar lloc a nuclis de població. Baix els corrents de lava surgeixen més d'un centenar de fonts, algunes molt conegudes, com la Font Moixina, La Deu, Les Tries, Can Xerbanda, Can Gridó, etc.

El clima de la zona volcànica és mediterrani de muntanya humida, caracteritzat per una abundant pluviositat, fins i tot a l'estiu, però amb una influència mediterrània moderada. En conjunt, les precipitacions acostumen a superar els 1000 mm/any i arriben als 1200 en els punts més elevats. A Olot es produeixen pluges mesurables 96 dies a l'any, mentres que la mitja de dies amb nevades oscil.la en el Parc entre els 3 i 8 dies, depenent de l'altitud.

La temperatura mitja anual és de 12'4º C a Olot. A l'estiu les temperatures diurnes poden superar els 30º C mentres que les nits són fresques i agradables. Hi ha perill de gelades des d'octubre fins maig i, en el fons de les valls, arriba als 112 dies a causa del fenòmen climatològic de la inversió tèrmica.

De fet, el Parc presenta una gran varietat de climes locals a cada vall segons la seva orientació, altitud i situació. A les valls obertes cap a llevant, la influència de la brisa marina amortigua els contrastos. Aquesta varietat de climes explica la diversitat del paisatge vegetal.

* LA GEOLOGIA : TERRA DE VOLCANS

Les serres que configuren el relleu del Parc estan formades per roques sedimentàries eocèniques que contenen una sèrie de materials molt diversos : els conglomerats i arenisques dels riscs de la serra de Sant Julià del Mont i de la serra de El Corb, arenisques margoses, marques, guixos, etc. Les fractures i falles geològiques que afecten a aquestes roques són les responsables dela morfologia de les valls, generalment rectilinis, així com de la disposició dels centres eruptius.

El vulcanisme és un dels principals centres d'interès del Parc. Es tracta d'un vulcanisme de tipus bàsic, amb laves basàltiques i basomítiques. Les erupcions es van anar escalonant des de la interglacial Mindel-Riss, fa uns 350.000 anys, fins l'epipaleolític, amb una crisi volcànica cada 10.000 anys, aproximadament. La última erupció datada va tenir lloc en el volcà El Croscat, fa uns 11.500 anys. Es tracta, doncs, d'un vulcanisme inactiu però que no pot ser considerat definitivament extingit.

El dinamisme de les erupcions volcàniques ha estat de signe molt divers, tot i la monotonia del magma degut a les característiques del substrat que la ximeneia va atravessar i, en particular, al fet que el magma entrés en colisió amb nivells saturats d'aigua. Moltes erupcions foren estrombolianes (El Croscat, Motsacopa, Puig Astrol, etc. ) altres foren explosives (de tipus freatomagmàtic) com el cas del volcà Cairat, i en altres es van succeir episodis estrombolians i explosius (Santa Margarida, El Racó, La Garrinada, El Traiter).

La trentena de cons volcànics presenten un grau de conservació natural molt bo si tenim en compte la seva antiguitat. A la majoria d'ells, el cràter és visible, ja sigui centrat sobre el con o desplaçat cap el flanc, des del cual va partir l'emissió de lava. Tenen de 10 a 160m d'altura i de 300 a 1500m de diàmetre a la base. Estan formats per escories i lapilli (la greda del país) amb nivells de bombes volcàniques intercalats. Tambés s'observen en ells bretxes d'explosió, depòsits d'onades piroclàstiques i cinerítics.

Les valls fluvials foren invaïdes, de forma successiva, per una treintena d'emissions de laves bassàltiques fluides o escoriàcies que arriben a tenir fins a 16 km de llarg i algunes desenes de metres de grossor.

En els riscos de Fontfreda, en El Noc d'en Cols, poden observar-se magnífiques columnes prismàtiques. En Castellfollit de la Roca i en el El Borcarró apareixen , a més, vistoses superposicions de vàries colades. La corrent de lava de El Croscat, que té uns 17.000 anys, presenta una superfície rugosa, coberta de blocs de lava i amb abundants protuberàncies tumoidals que són en realitat bombolles gegants de gasos que han deformat la part exterior de la colada.

Algunes vegades, les emissions de lava van obstruir el lloc per on sortia l'aigua de les valls i van donar lloc a la formació de llacs. Aquests antics llacs tancats per una presa de lava s'han anat reomplint de sediments fins la colmatació i, avui en dia constitueixen camps de cultiu molt fèrtils. Els llacs de Les Preses i de Les Fonts, de Llacs i de Els Estanys són els últims que van ser dessecats.

* LA COLADA DEL CROSCAT

La superfície de la base del Croscat és de 101 ha. I la seva alçària relativa és de 156m. Les dimensions del cràter són 600m de llargada, 350m d'amplada màxima i 300m a la sortida de la boca.

L'emissió de la colada de lava viscosa i la construcció del con volcànic foren simultànies ;així ho demostra l'obertura del cràter en la direcció de l'escolament de la colada de lava i el parcial recobriment d'aquesta per material piroclàstic.

Els dipòsits piroclàsatics són majoritàriament lapilli amb cendres estratificades. La resta correspon a algun nivell escoriaci i a bombes de volums diversos que poden excedir d'un metre de longitud.

L'emissió de lava va lliscar damunt de terrenys pantanosos convertint sobtadament l'aigua en vapor, el qual va formar grans acumulacions de bombolles.

Les bombolles ascendiren cap a la superfície, la qual, refredada, havia fomat una escorça dura. Les bombolles s'acumulaven sota l'escorça fins a aixecar-la, produint grans deformacions que encara podem veure i que reben el nom local de tossols.

* LA CINGLERA DE CASTELLFOLLIT DE LA ROCA

La cinglera de Castellfollit de la Roca és el resultat de la superposició de dues potents sèries d'emissions de lava que davallaren, respectivament, perls rius Fluvià i Turonell.

Les formes que adopta el basalt en solidificar-se una colada s'anomenen hàbits de retracció.

Quan la colada es solidifica sense que es produeixin esquerdes, parlem d'hàbit massiu.

Quan la solidificació succeeix mentre encara es produeixen moviments de la lava a l'interior de la colada es formen grans lloses, és l'hàbit lenticular.

Quan la colada de lava queda immobilitzada es produeix la solidificació de la seva superfície, mentre l'interior resta encara calent. En refredar-se la part interna de la colada, la lava es contrau i redueix el seu volum esquerdant-se i donant lloc a prismes, és l'hàbit prismàtic. Aquest fenomen és comparable a l'esquerdament del fang d'un riu o d'una bassa secs.

* UN VOLCÀ MIXT : SANTA MARGARIDA

Les dimensions de la planta d'aquest volcà són 1.400m per 1.100m. La superfície de la base medeix 19'8 ha. I la seva alçària relativa és de 82m. El diàmetre del seu cràter és de 350m i la fondària del mateix és de 72m. La superfície del cràter a la base és de 4'6 ha.

El volcà Santa Margarida és, actualment un dels més coneguts pel gran públic. La seva popularitat ve de molt antic. Es pot atribuir a la forma tan regular del con i del cràter, com també a l'existència d'una ermita al fons del cràter.

El que tradicionalment s'ha considerat com l'aparell volcànic més gran i perfecte de la zona, realment no ho és ni de bon tros. Les seves dimensions i sobretot el volum dels seus dipòsits són totalment aparents, segons es pot veure en el tall geològic. Bona part de la seva forma prové del fet que la boca eruptiva es va emplaçar en els contraforts de la serra del Corb i el relleu d'aqueta fàcilment s'endevina pel mig de l'estructura volcànica. Únicament en el quadrant Nord-oest és possible que els dipòsits volcànics tinguin una espessor considerable.

En la formació d'aquest edifici volcànic es poden distingir dues fases : una primera estromboliana amb projeccions escoriàcies predominantment situades a la meitat nord ; i posteriorment o simultània, una o algunes explosins freatomagmàtiques en direcció sud-oest que dipositaren grans blocs de basalt i fragments de sócol i donaren forma al gran cràter.

Més tard, tots aquests materials foren recoberts per un mantell pirocástic de lapilli fi i cendres, provinent del Croscat. La seva espessor mitjana oscil.la entre 1 i 4 m.

* ELS MATERIALS PIROCLÀSTICS COM A RECURS

Les erupcions estrombolianes van projectar bombes, escóries i lapilli o greda. Les erupcions explosives van projectar bretxes d'explosió i onades piroclàstiques fluïdals humides o seques.

Tots aquests materials han estat aprofitats des de temps immemorial. La greda, sobretot, fou molt utitlitzada en la construcció per a fer morter.

A principi de segle s'explotava manualment a les grederes del volcà Montsacopa (Olot) i a les grederes de les Forques (Santa Pau).

A partir dels anys 70 l'extracció es mecanitza i se centra entorn del volcà Croscat, on s'assoleix un volum d'explotació superior a les 300.000 Tm/any. La primavera de l'any 1991 la Generalitat de Catalunya adquireix la concessió minera per a evitar que continuin les extraccions de greda.

* EL BASALT COM A RECURS

A partir del segle XVIII les pedreres de basalt varen multiplicar-se a la comarca. A la darreria del segle passat van assolir el seu apogeu amb la producció massiva de llambordes i llambordins. Avui queda tan sols una pedrera que proporciona basalt per a la construcció i l'escultura.

* RECURSOS NATURALS DERIVATS DEL VULCANISME

El vulcanisme ha intruduït un seguit d'importants variacions en el paisatge de les valls olotines, que poden ésser considerades com els recursos naturals que els volcans ens han llegat.

Com a conseqüència, les valls de la zona volcànica són les més riques de la comarca, i per això és on viu la major part del a població.

* LA VEGETACIÓ

El paisatge vegetal de la zona volcànica es caracteritza per la seva gran diversitat. Els caràcters fisiogràfics de la zona, especialment el clima i el substrat, determinen una transició entre un paisatge vegetal mediterrani, submediterrani i cetreeuropeu de caràcter atlàntic.

La flora representada en aquest espai és extremadament rica, tant quantitativament (han estat identificades més de 1500 espècies de plantes superiors) com cualitativament, amb un predomini clar de les espècies mediterànies i centreeuropees.

Gairebé un 75% del Parc Natural està cobert de formacions boscoses, integrades tant per arbres perennifolis com per caducifolis, que s'extenen per les vessants muntanyoses, per la majoria dels cons volcànics i també per algunes de les colades de superfície més irregulars.

- L'ALZINAR

L'alzinar de muntanya (Quercetum mediterraneo-montanum) domina en tot el territori i cobreix pràcticament totes les solanes, des dels sectors més baixos fins el nivell dels cims. Entre els alzinars poden diferenciar-se els propis de les terres volcàniques, molt rics en espècies acidòfiles i els que apareixen sobre un substracte de roca calcària, més rics en plantes arbustives. D'uns i d'altres queden encara mostres madures d'aspecte majestuós. En els sectors més secs dels límits meridionals arriba a aparèixer l'alzinar litoral amb “durillo” (Quercetum ilicis galloproviciale).

És el bosc en el qual l'arbre dominant és l'alzina. A la Garrotxa només resten petits reductes d'alzinars madurs. L'explotació intensa de l'alzinar, sobretot per a l'obtenció de carbó i de llenya com a combustile, ha donat lloc a alzinars poc desenvolupats, sovint nascuts de rebrot.

A la comarca tenim dues menes de boscos d'alzina : l'alzinar muntanyenc i l'alzinar amb marfull.

L'alzinar amb marfull, quan està ben desenvolupat, és una densa massa continua de capçades verdes, amb un ambient marcadament humit en el seu intetior. Sota el seu abric creix un ric sotabosc d'arbustos, lianes i plantes herbàcies.

L'alzinar muntanyenc té una estructura similar a l'alzinar amb marfull, però les espècies típicament mediterrànies han desaparegut i en el seu lloc hi podem trobar altres espècies típiques de la muntanya mitjana.

Les espècies presents en l'alzinar són :

• Arbres

Alzina (Quercus ilex)

• Arbusts

Marfull (Viburnum tinus)

Aladern (Rhamnus alaternus)

Arboç (Arbutus unedo)

Boix marí (Ruscus aculeatus)

Lloreret (Daphne laureola)

Arítjol (Smilax aspera)

Estepa (Cistus sp.)

Llentiscle (Pistacia lentiscus)

Olivereta (Ligustrum vulgare)

• Herbes

Maduixera (Gragaria vesca)

Prímula comuna (Primula veris)

Viola (Viola silvestris)

• Bolets

Tòfona negra (Tuber melanosporum)

Escarlot ( Hygrophorus russula)

Ou de reig (amanita caesarea)

Cualbra llora (Russula cyanoxantha)

Pet de llop (Lycoperdon echinatum)

Sureny fosc (Boletus aereus)

Peu de rata bord (Ramaria formosa)

- LA ROUREDA

Les rouredes representen, en extensió el segon tipus de paisatge vegetal pero són, probablement, el primer en interés biogeogràfic. El més corrent és la roureda submediterrània de roure pubescent i roure albar (quercion pubescenti-petraea), en el domini del qual subsisteixen, sobre sòls descalcificats, algunes rouredes acidòfiles de roure africà (Carici depressae-Quercetum canariensis). No obstant, una de les comunitats més valuoses del Parc és la roureda de roure pènol (Isopyro-Quercetum roboris) que constitueix un bon testimoni de l'extensió dels paisatges pirineo-atlàntics de roureda humida en la vessant S de la cordillera. Antigament, la roureda de roure pènol havia ocupat els sòls profunds de les valls d'Olot, però actualment la seva extensió es limita a uns pocs reductes al Parc Nou, a la Moixina i a la Vall de Bianya. El seu estrat herbàci, de floració primaveral és molt ric i de gran bellesa, amb Isopyrum thalictroides, Anemone nemorosa i A. ranunculoides, Pulmonaria affinis, etc.

La roureda és el bosc on domina el roure ; és el bosc rei de la muntanya mitjana, tant si és de clima mediterrani com si és de clima atlàntic. La més estesa és la roureda de roure martinenc. La roureda de roure martinenc no ofereix mal l'aspecte d'un conjunt d'arbres atapeït. La llum que arriba al sotabosc permet l'establiment d'una gran diversitat i densitat d'espècies arbustives i herbàcies.

El bosc humit de roure pènol s'assembla en molts aspectes a la fageda, particularment per la presència d'una rica vegetació herbàcia primaveral, molt tendra, que floreix sobretot abans de la sortida del fullatge dels arbres.

L'estrat herbaci de les rouredes és força dens i de gran diversitat, la qual cosa fa que aquests boscos siguin sotmesos a un intens pasturatge, suficient per a fer perillar la continuïtat de les noves generacions de roures.

Les espècies presents en aquest ecosistema són :

• Arbres

Roure martinenc (Quercus pubescens)

Roure pènol (Quercus robur)

• Arbusts

Tortellatge (Viburnum lantana)

Olivereta (Ligustrum vulgare)

Xuclamel (Lonicera xylosteum)

Ginebre (Juniperus communis)

• Herbes

Marxívol (Helleborus foetidus)

Ortiga morta (Lamium galeobdolon)

Buixol (Anemone nemerosa)

Rèvola (Stellaria holostea)

Herba d'all (Alliaria officinalis)

Sarriassa (Arum italicum)

Segell de ram (Polygonatum multiflorum)

Falguera comuna (Pteriduim aquilinum)

- LA FAGEDA

Les fagedes constitueixen el tercer tipus de paisatge forestal i colonitzen la major part de les vessants d'ombra i també alguns cons volcànics. N'hi ha de característiques diverses : la fageda amb anémone de bosc (Helleboro-Fagetum), la fageda amb boj (Buxo-Fagetum), que cobreix la major part de les obagues de les serres transversals del Parc, la fageda amb festuca (Luzulo-Fafetum), que es troba en la Fageda de Jordà i en terrenys plans i àcids que baixa fins els 500m d'altitud, i la fageda amb escil.la del Pirineu (Scillo-Fagetum), que ocupa les fondalades més riques i húmides.

La fageda és el bosc en què domina plenament el faig ; és un bosc d'aspecte majestuós i compacte ; canvia completament d'una època de l'any

a l'altra. A l'estiu, la seva densa massa de fulles obstacultiza l'entrada de llum a l'interior del bosc. Al a primavera, quan les fulles dels faigs encara no han rebrotat, es poden contemplar florides unes poques espècies de plantes herbàcies. A l'hivern el terra roman cobert per una gran quantitat de fullaraca.

A la comarca podem trobar-hi quatre tipus de fagedes diferents, segons la naturalesa i les característiques del sòl.

La fageda amb joliu és la més esplèndida de les fagedes del nostre territori. Ocupa petits claps en llocs humits, damunt sòls molt rics ; per exemple, en fondalades del Puigsacalm.

La fageda amb el.lèbor verd és considerablement més pobra que la fageda amb joliu pel que fa a l'estrat herbaci. Es dóna en sòls calcaris i poc profunds de les zones humides, amb un sotabosc molt semblant al de les rouredes humides. A la serra de Finestres en podem observar.

La fageda amb descàmpsia es caracteritza per un estrat herbaci molt escàs. Es dóna en pendents de sòls poc profunds i pobres a causa de l'absència d'humus i de virosta, per exemple els tossols de lava.

Les espècies que trobem a la fageda són :

• Arbres

Faig (Fagus sylvatica)

• Arbusts

Grèvol (Ilex aquifolium)

Boix (Buxus sempervirens)

Heura (Hedera helix)

• Herbes

Falguera mascla (Dryopteris filix-mas)

Falguera femella (Athyrium filix-femina)

Herba fetgera (Anemone hepatica)

Pulmonària (Pulmonaria affinis)

Canuguera (Dentaria pinnata)

Joliu (Scilla lilio-hiacinthus)

Lloreret (Daphne laureola)

• Bolets

Fals “negrito” (Trhicholoma pardinum)

Fals carlet (Entoloma lividum)

Reig bord (Amanita muscaria)

Bolet de mantellina (Cortinarius praestans)

Llengua de bou (Hydnum repandum)

Ou del diable (Phallus impudicus)

- ALTRES FORMACIONS DE VEGETACIÓ

L'aliseda (Lamio-Alnetum) es limita als llocs més humits i forma la major part dels boscos de ribera. Quan no està molt alterada és també una comunitat rica en herbes silvàtiques pròpies del centre d'Europa com la campaneta d'hivern (Galanthus nivalis). Al peu de les vessants d'obaga i al llarg dels riberals es troba l'avellaneda (Polysticho-Coryletum), en el domini de l'alzinar montà.

Els boscos citats són els més característics de la zona volcànica ; la resta de la superfície forestal, en realitat molt fragmentada, està constituïda per boscos caducifolis mixtos, bosquets d'Om tremolós, brugueres i matorrals, a més de petites taques amb plantacions de castanyers i de pins.

Tot i la seva poca extensió, s'ha de citar també la vegetació rupícola, o sigui, la que creix en llocs rocosos (riscos, canxals o pedrisses (tarteres), roques a flor de terra (codines)) entre la que es destaquen espècies tan valusos com la orella d'ós (Ramonda miconi), la corona de rei (Saxifraga longifolia), així com las comunitats higròfiles actualment confinades en les reliquies de marjals que encara perduren, biòtops de gran valor botànic i estètic, amb cardamine amarga (Cardamine amara).

Un altre element que caracteritza el paisatge vegetals del Parc són els cultius, disposats en forma de mosaic i ben adaptats als condicionaments fisiogràfics del terreny. Molts dels cràters havien estat cultivats i també la major part de les colades on s'han desenvolupat sòls rics, les anomenades terres fosques negres. En l'actualitat els cultius ocupen la quarta part de la superfície, i predominen els ferratges i els cereals ferratgers a causa de l'especialització bovina que es produeix en el sector ramader.

Els prats i els zones de pastura de jonc florit (Aphyllanthion), de festuques (Xerobromion), entre altres, tenen gran significació tot i la seva reducció que han experimentat per la disminució de la ramaderia extensiva i constitueixen un dels elements de paisatge més apreciats.

La BOSQUINA és una formació arbustiva constituïda per espècies amants de la llum, adaptades a viure fora del bosc i a suportar, per tant, un ambient menys protegit.

N'hi ha de moltes menes : les màquies, les brolles, les landes i els matollars. La màquia és una formació densa d'arbusts mediterranis, de 1'5-2 m ; la brolla és una formació més o menys densa, o poc densa i amb clarianes, de petits arbusts de 0'5 a 1m (farigola, romaní, bruc) ; la landa és molt densa, humida i baixa (argelaga, bruguerola, ginestola) ; el matollar és dens, format per mates altes (ginesta i gòdua).

En el PRAT, totes les plantes són herbes de talla petita o mitjana. No tots els prats són iguals i depenen de l'aportació d'aigua i de la fondària del sòl on viuen ; les herbes de prat viuen un sol any o molts.

A la Garrotxa la regressió de la ramaderia no estabulada ha comportat la progressiva transformació de molts prats de pastura en benefici de les comunitats arbustives en primer terme i de les forestals en darrer.

L'AGRICULTURA de la Garrotxa ha sofert en els darrers decennis una clara reorientació en el sentit d'un major suport a les activitats ramaderes. La superfície de conreu dedicada als cereals ha anat disminuint, mentre que els farratges i els prats de sembra han guanyat terreny.

En conjunt, però, s'ha perdut sòl agrícola en els darrers anys a causa de l'expansió del bosc i de la dedicació a altres usos.

Els AMBIENTS RUDERALS estan sotmesos a una gran influència de l'home. Ruderal significa propi de ruines, abocadors de runes, vores de camins o de cases, solars urbans... En aquests llocs la nitrificació del sòl i la compactació del terra afavoreixen una vegetació diferent formada per plantes nitròfiles, les més populars de les quals són les ortigues.

Les espècies presents en aquestes altres formacions de vegetació són :

• Arbusts

Aranyoner (Prunus spinosa)

Gòdua (Sarothamnus scoparius)

Bruc (Erica arborea)

Roser (Rosa sp.)

Roldor (Coriaria myrtifolia)

Romeguera (Rubus sp.)

Vidalba (Clematis vitalba)

Olivarda (Inula viscosa)

Heura (Hedera helix)

• Herbes

Gallaret (Papaver rhoeas)

Llet de gallina (Ornithogalum umbellatum)

Jonça (Aphyllanthes mospeliensis)

Ortiga (Urtica sp.)

Herba de sant Robert (Geranium robertianum)

Herba d'orenetes (Chelidonium majus)

Margall bord (Hordeum murinum)

• Bolets

Cassoleta taronja (Aleuria aurantia)

Moixernó (Calocybe gamobosa)

Candela de bruc (Clitocybe geotropa)

Cama-sec (Marasmius oreades)

Bolet de tinta (Coprinus comatus)

* LA FAUNA

La fauna del Parc Natural es caracteritza per la seva diversitat, resultat de la diferència d'ambients que es donen en ell, amb especialitats de gran interès, especialment el que es refereix als invertebrats.

A causa de l'extensió de les superfícies forestals, s'han conservat mamífers que en altres llocs s'han fet insólits, tals com la gardunya (Martes foina), el gat montés (Felis sylvestris), la jineta (Genetta genetta), el teixó (Meles meles), diferents mussaranyes com la colicuadrada (Sorex araneus), la menuda (S. minutus) i la etrusca (Suncus etruscus), el liró caret (Eliomys quercinus), etc.

Els grans hervívos i carnívors, com el cabirol o el llop, foren exterminats a finals del segle passat, mentre que el porc senglar (Sus scrofa) es troba en expansió i la llúdriga (Lutra lutra) realitza incursions esporàdiques.

En quant a les aus, de les 143 espècies observades en el Parc, es destaquen l'astor (Accipiter gentilis), l'àguila culebrera (Circaetus gallicus), el falcó peregrí (Falco peregrinus), el gamarús (Strix aluco), el pic picapins (Dendrocopus major), el trepador blau (Sitta europaea), el torçacoll (Jynx Torquilla), el picgruixut (Coccothraustes coccothraustes), el carboner palustre (Parus palustris), entre altres.

Les espècies presents a cadascuna de les formacions de vegetació comentades són les següents :

- L'alzinar :

• Mamífers

Teixó (Meles meles)

Gat mesquer (Genetta genetta)

Esquirol (Sciurus vulgaris)

Musaranya menuda (Sorex minutus)

Talpó roig (Clethrionomys glareolus)

• Ocells

Tudó (Comuba palumbus)

Merla (Turdus merula)

Oriol (Oriolus oriolus)

Gamarús (Strix aluco)

Mallerenga carbonera (Parus major)

Mallerenga cuallarga (Aegithalos caudatus)

Gaig (Garrulus glandarius)

• Rèptils / Amfibis

Escurçó (Vipera aspis)

Tòtil (Alytes obstetricans)

Nina (Anguis fragilis)

Serp d'esculapi (Elaphe longisima)

Llangardaix comú (Lacerta lepida)

• Invertebrats

(Charaxes jasius)

(Gonepteryx cleopatra)

(Limenitis camilla)

Petit paó de nit (Eudia pavonia)

(Potasia aeruginosa)

(Pomatias elegans)

(Pseudotachea splendida)

- La roureda

• Mamífers

Porc senglar (Sus scrofa)

Liró gris (Glis glis)

Rata cellarda (Eliomys quercinus)

Talpó roig (Clethrionomys glareolus)

Musaranya cua-quadrada (Sorex araneus)

• Ocells

Picot verd (Picus viridis)

Pica-soques blau (Sitta europaea)

Papamosques gris (Muscicapa striata)

Pit-roig (Erithacus rubecula)

Cargolet (Troglodytes troglodytes)

Mallerenga blava (Parus caeruleus)

• Rèptils / Amfibis

Galàpet (Bufo bufo)

Llangardaix comú (Lacerta lepida)

Serp blanca (Elaphe scalaris)

• Invertebrats

(Britensia circe)

(Lasiocampa quercifolia)

Banyarriquer (Cerambyx sp.)

Escanyapolls (Lucanus cervus)

Escarabat rinoceront (Oryctes nasicornis)

(Staphilinus olens)

(Capaea nemoralis)

(Helicigona lapicida)

- La fageda

• Mamífers

Musaranya (Crocidura russula)

Mostela (Mustela nivalis)

Ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus)

Guinetu (Vulpes vulpes)

• Ocells

Bosqueta vulgar (Hippolais polyglotta)

Pinsà borroner (Pyrrhula pyrrhula)

Tord comú (Turdus philomelos)

Mallarenga emplomallada (Parcus cristatus)

Gaig (Garrulus glandarius)

Becada (Scolopax rusticola)

Pinsà comú (Fringilla coelebs)

Picot garser gros (Dendrocopos major)

• Rèptils / Amfibis

Lluert (Lacerta viridis)

Escurçó (Vipera aspis)

Colobra llisa (Coronella austriaca)

• Invertebrats

(Pararge aegeria)

(Aglia tau)

Escarabat daurat (Carabus rutilans)

(Clytus arietis)

(Rosalia alpina)

(Mikiola fagi)

(Heliocodonta obvoluta)

(Euscorpius flavicaudis)

- Altres formacions de vegetació

• Mamífers

Eriçó comú (Erinaceus europaeus)

Guineu (Vulpes vulpes)

Llebre (Lepus europaeus)

Conill (Olyctolagus cuniculus)

Talp (Talpa europaea)

Rata negra (Rattus rattus)

Perdiu roja (Alectoris rufa)

Mussol comú (Atene noctua)

Xot (Otus socps)

Guatlla (coturnix coturnix)

Tórtora (Streptopelia turtur)

Puput (Upupa epops)

Fredeluga (Vanellus vanellus)

Aligot comú (Buteo buteo)

Oreneta vulgar (Hirundo rustica)

Falciot negre (Apus apus)

Óliba (Tyto alba)

Cadernera (Carduelis carduelis)

Merla (Turdus merula)

Cargolet (Troglodytes troglodytes)

Mallerenga cuallarga (Aegithalos caudatus)

• Rèptils / Amfibis

Sargantana (Podarcis sp.)

Serp verda (Malpolon monspesulanus)

• Invertebrats

Papallona reina (Papilio machaon)

Papallona zebrada (Iphiclides feisthamelii)

(Zerynthia rumina)

(Melitaea didyma)

(Melanargia galathea)

(Maniola jurtina)

(Colias crocea)

Papallona de la col (Pieris brassicae)

Vanessa de les ortigues (Aglais urticae)

Paó de dia (Inachis io)

(Lysandra coridon)

Blaveta (Lysandra hispana)

(Zygaena trifolii)

Esfinx de les corretjoles (Agrius convolvuli)

(Hemaris fuciformis)

Papallona de la calavera (Acherontia atropos)

(Clytus arietis)

(Leptura cordigera)

(Geotrupes sp.)

(Blaps sp.)

Escarabat de la patata (Leptinotarsa decemlineata)

Marieta (Coccinella septempunctata)

Cardenal (Pyrochroa coccienea)

Formiga negra (lasius niger)

Vespa comuna (Vespa sp.)

Mosca domèstica (Musca domestica)

Moscarda (Asillus sp.)

Mosca vironera (Calliphora erythorocephala)

Tàvec (Tavanus sp.)

(Palomera parisina)

(Lygaeus sp.)

Grill (Gryllus campestris)

Cargol bover (Helix aspersa)