1)La societat del classicisme:

El classicisme va des de la segona meitat del segle XVIII fins a primers del segle XIX. En aquesta època van succeir una sèrie d'esdeveniments històrics que van influir en aquest estil musical. Aquesta època va estar marcada per altres arts com l'escultura i la pintura com també per l'arquitectura i les arts decoratives que van mostrar un especial desenvolupament; a aquest estil se li va dir neoclassicisme; va sorgir a Europa i als Estats Units des de l'any 1750 fins a començaments de 1800 i es va inspirar en les formes grecorromanes. Els moviments revolucionaris van establir repúbliques a França i a Amèrica del Nord, els nous governs republicans van adoptar el neoclassicisme com estil oficial perquè relacionaven la democràcia amb l'antiga Grècia i la República romana, els prenien com a exemple. Quan Napoleó I va pujar al poder a França, aquest estil es va modificar per a servir a les seves necessitats propagandístiques. Amb el naixement del moviment romàntic la prioritat per l'expressió personal va substituir. En aquesta època Austràlia va ser descoberta per James Watt, això va contribuir en la filosofia, la ciència, la literatura i les belles arts i en la música, llavors es va començar a tenir en compte al públic general, en lloc d'un selecte grup d'experts i privilegiats. La música es va veure afectada d'una manera similar i van néixer els mecenatges i el públic musical modern. Els canvis en el llenguatge musical es van centrar en els nous enfocaments de la melodia i l'harmonia. El període del classicisme va veure un canvi radical en el paper dels instruments de teclat, a mesura que anava desapareixent la funció del baix continu. En el nord d'Alemanya, el classicisme se li va anomenar empfindsamer Stil (en alemany, `estil sentimental'). Aquest té un camp més ampli de contrastos emocionals.

A Espanya hi ha un canvi de política, de la monarquia dels Austríacs a la dels Borbó. Aquest canvi es va desenvolupar el 1700. El testament de Carles II d'Espanya va permetre l'accés al tron de Felip d'Anjou. No obstant això, el temor que els Borbó estenguessin el seu domini sobre l'herència dels Habsburg espanyols, va moure a Gran Bretanya, les Províncies Unides i al Sacre Imperi a impugnar el testament i a declarar la guerra. La guerra de Successió espanyola va finalitzar amb el reconeixement general de Felip V, a canvi de la renúncia d'aquest als seus drets al tron de França i de la pèrdua dels territoris italians i flamencs.

2) La música del classicisme

En el classicisme la gent del poble pot tenir més accés a la música, que en altres èpoques. Les obres musicals resulten fàcils d'escoltar, encara que la seva senzillesa amaga una perfecció compositora que demostra la gran tècnica dels compositors. També és una època en que els compositors mostraven la bellesa natural de la melodia i l'harmonia. En aquesta època es quan comencen a oferir-se concerts públics a canvi d'una entrada.

Llenguatge musical del classicisme

Melodia! Els compositors del Classicisme volien que la seva música donés la impressió de naturalitat. Les melodies acostumaven a tenir una estructura molt clara formada per frases quadrades (de 4, 8 o 16 compassos). Les línies melòdiques són elegants i amb poca ornamentació.

Ritme! El ritme tendeix a ser regular i amb poques complicacions, amb motius rítmics curts i definits que són fàcils de retenir per part de l'oient. A mesura que transcorre l'obra, aquests motius es van repetint.

Harmonia! Esta basada en la tonalitat (s'usen escales majors i menors). A partir de les funcions tonals bàsiques, els compositors exploren els recursos que ofereix la tonalitat i creen efectes harmònics interessants. La música del classicisme presenta seccions musicals relativament llargues harmonitzades amb un sol acord.

Textura! En aquesta època el contrapunt va perdent importància i la melodia acompanyada passa a ser la textura més utilitzada. Però l'acompanyament harmònic ja no es realitza, de manera improvisada, el baix continu. Els compositors escriuen els acords nota per nota, tant quan els ha de tocar un instrument harmònic, com quan l'han de tocar un conjunt de cambra o una secció orquestral

També es fa típic utilitzar el baix Alberti, que és un tipus d'acompanyament pianístic, que consisteix en tocar els acords amb la mà esquerra arpegiant-los.

Musica vocal del classicisme

Religiosa! Es continuen utilitzant les formes d'èpoques anteriors: misses, motets, oratoris, etc.

Profana! Gluck estableix les bases de l'òpera moderna. Algunes de les bases són: el lligam melòdic entre l'obertura i les àries, l'establiment d'un màxim de tres o quatre actes o la introducció de grans escenes corals.

Mozart tenia un tarannà més proper a l'òpera bufa. Va aportar la preocupació pel caràcter i comportament humà i la quotidianitat dels seus personatges. Va elevar l'expressió musical al seu punt més alt.

Música instrumental del classicisme

Durant el Classicisme, el concert i la sonata evolucionen fins arribar a unes dormes que s'utilitzaran en el futur.

La innovació més important és la forma sonata, una estructura que es farà servir en la majoria d'obres instrumentals. Consisteix en que, dos temes (A i B), primer s'exposen després hi ha un desenvolupament i finalment es reexposen.

• Música orquestral:

En aquesta època l'estil orquestral rep la influència de l'orquestra de la cort de Mannheim, considerada la millor orquestra d'Europa. Tenien uns espectacular efectes d'intensitat: fortes i pianos que passava del piano al fortissimo.

Es continuen component concerts per a orquestra i un instrument solista o més.

Apareix la simfonia, que és una peça orquestral sense solistes dividida en moviments, el primer del quals acostuma a seguir la forma sonata.

• Música de cambra:

Es consoliden el quartet de corda i el trio amb piano. L'estructura formal de la música de cambra s'ajusta en molts casos a la forma sonata.

• Música per a teclat:

La sonata té un altre significat diferent al que tenia en el Barroc: La sonata és una obra per a piano sol en diversos moviments, un o més dels quals segueixen la forma sonata. També existeixen sonata per a piano i un altre instrument.

3) Explica amb les teves paraules l'argument d'una de les òperes que has vist a la pel·lícula:

ARGUMENT DE “LA FLAUTA MÀGICA”:

“La flauta màgica” es desenvolupa a Egipte en èpoques llegendàries.

Acte Primer:

Primer surt el príncep Tamino que fuig d'un drac, caient desmaiat de l'espant. Les Tres Dames de la Reina de la Nit maten al monstre i admiren la valentia del noi. Quan desperta, Tamino està amb Papageno, un ornitòleg. Tornen a apareixen les Tres Dames, que castiguen a Papageno per mentider, posant-li cadenes a la boca, i li mostren a Tamino un retrat de Pamina, filla de la Reina de la Nit, segrestada per Sarastro. Només veure el retrat, Tamino sent una enorme atracció per Pamina. Apareix la Reina de la Nit i li explica al príncep que li han raptat la seva filla, i diu que si la salva ella serà per ell. Les Tres Dames donen a Tamino una flauta màgica d'or i a Papageno unes campanetes, que els serviran per a evitar tot tipus de perills fins trobar a Pamina. En el viatge són guiats per Tres Nens Follets. En un saló del palau de Sarastro, el servent Monostatos, encarregat de la custòdia de Pamina, la recrimina per voler fugir. Arriba aquí Papageno, i Monostatos espantat s'allunya. L'ornitòleg informa a Pamina que el príncep Tamino, qui l'estima sense haver-la conegut, la vol salvar. En un bosc, els Tres Follets condueixen a Tamino fins l'entrada de tres temples: el de “La Saviesa”, el de “La Raó” i el de “La Naturalesa”. De l'últim surt un orador que li explica qui és realment Sarastro. El príncep està confús. Tamino toca la flauta màgica aconseguint així el retrobo amb Papageno i Pamina, perseguits per Monostatos. Però el so de les campanetes els estalvia de la difícil situació. Pamina li diu a Sarastro que intentava fugir per culpa de Monostatos perquè la perseguia sempre. Sarastro perdona a la noia. Arriba Monostatos portant a Tamino. Sarastro castiga a Monostatos i ordena que duguin a Tamino i Pamina al Temple de les Proves, mentre tots canten a la virtut i la justícia.

Acte Segon:

Al costat d'un bosc arriben els sacerdots al costat de Sarastro. Aquest diu que Pamina està destinada a casar-se amb Tamino, que haurà de superar diverses proves abans d'entrar al temple. Les Tres Dames intenten enganyar-los, però els dos es queden callats, superant així la primera prova. En el jardí del palau de Sarastro, apareix la Reina de la Nit, qui plena de fúria dóna un punyal a la seva filla perquè mati a Sarastro. Sarastro arriba i li comunica a Pamina que només Tamino pot alliberar-la perquè és l'amor l'única salvació de l'home. En un gran saló, Tamino i Papageno van a passar una altra prova de silenci, però el ornitòleg parla amb un vella que al·lega ser el seu amant. Arriba Pamina que pateix perquè el seu estimat Tamino no li parla. Sarastro recomana als joves que s'acomiadin ja que Tamino ha d'afrontar més proves. De nou apareix l'anciana, l'ornitòleg decideix acceptar-la i aquesta es transforma en una atractiva Papagena. Un sacerdot impedeix a Papageno seguir a la dona. Fins els Tres Follets arriba Pamina, que es creu abandonada per Tamino i vol suïcidar-se. Però els Follets la convencen de que és una mala decisió i prometen dur-la fins el príncep. Tamino es prepara a passar les proves de l'aigua i del foc. Al final superen les proves i es donen un mutu amor. Però Papageno, desolat per no trobar a la seva estimada intenta suïcidar-se. Però l'oportuna aparició dels Tres Follets canvia les coses. Aquests li aconsellen que toqui les campanetes màgiques i així apareixerà la dona. Papageno les toca i torna Papagena. Monostatos condueix a la Reina de la Nit i a les seves Tres Dames fins el palau de Sarastro perquè es volen venjar. Però de sobte tot s'omple de llum. Les forces del mal desapareixen, mentre Tamino i Pamina són rebuts en el temple per Sarastro. Allí són rebuts amb cants a la bellesa i a la saviesa que dóna el coneixement de la veritat.

4) Importància del Rèquiem

L'interès de Mozart pel Rèquiem va ser bastant menor del que li atribueix la literatura mítica. Mozart només va treballar en el Rèquiem durant un màxim de trenta-tres dies en els quals va escriure 99 fulles. Poc abans de la coronació de l'emperador Leopold i de les instruccions perquè Mozart es traslladés a Praga, un anònim missatger li va lliurar una carta sense signatura en la qual se li oferia l'encàrrec de compondre una missa de rèquiem i on hi posava el preu i el termini de lliurament. Mozart va comentar amb Constanze (la seva dona) aquest estrany encàrrec i la seva curiositat per veure com se li donaria aquest tipus de composició. Constanze li va animar a acceptar l'encàrrec i ell va contestar al seu anònim que feia de mecenes, confirmant que compondria el rèquiem per una quantitat determinada però no podia determinar exactament quant temps li ocuparia la seva composició. També volia saber on hauria de deixar l'obra una vegada que l'hagués completat. Les condicions de l'encàrrec eren que disposava de la més absoluta llibertat per a compondre segons el seu talent i estil però no havia de voler saber la identitat del missatger. Mentrestant, Mozart va rebre una altre oferta: la composició d'una òpera seriosa per a la coronació de l'emperador Leopold a Praga. Era una temptació massa gran com per a negar-se a viatjar a Praga i oferir una nova obra al públic bohemi. Després va seguir component el Rèquiem. Al poc temps va tornar a aparèixer el mateix missatger portant no només la quantitat de diners, sinó que també la promesa d'un altre pagament per la composició. El missatger havia perdut recentment a una persona molt estimada i desitjava recordar el dia de la seva mort, per això realitzava l'encàrrec. Mozart va quedar molt impressionat pel misteri de l'encàrrec i va acceptar compondre el rèquiem per cent ducats que li van ser abonats en l'acte. Finalment va es va posar immediatament a atendre l'encàrrec en forma tan obsessiva que el seu interès en l'assumpte creixia a cada compàs i passava les nits i els dies component. El seu cos no aconseguia suportar un esforç semblant i es va desmaiar diverses vegades mentre treballava. Dies més tard, Constanze va aconseguir que l'acompanyés a fer una passejada i Mozart li va confessar el seu convenciment d'estar component el rèquiem per al seu propi funeral. Mozart va haver d'ajornar l'encàrrec del Rèquiem fins el seu retorn de Praga. D'acord amb el metge, Constanze va ocultar l'obra a l'espera que el seu marit calmés les seves lúgubres obsessions. El Rèquiem va quedar sense acabar en la taula de treball de Mozart ja que va caure malalt i al cap d'un temps va morir.

5) T'imaginaves a W. A. Mozart tal i com l'has vist a la pel·lícula? Per què? Què t'ha sorprès?

Opinió Cristina:

No me'l imaginava així, perquè el veia una mica infantil i també divertit, i sobretot innocent, encara que també t'ho passes bé. No és com les altres persones que es creuen que ho saben tot i que van presumint de que tenen molt talent; és una persona li importa el que pensi d'ell la gent i també es comprensiu i bona persona, encara que a vegades no es preocupi per altres persones que l'estimen. Jo penso que es passa moltes hores treballant de la música, que a vegades només es preocupa per ell mateix i no presta molta atenció per les altres persones del seu entorn. Jo m'imaginava que seria mes seriós, una mica més responsable. Jo creia que seria una de les típiques persones que són orgulloses i que no els preocupa les altres persones, només es preocupen d'ells, i res més.

Opinió Amaia:

Jo pensava que Mozart seria una persona molt més centrada, més serena i més seria. Me l'imaginava com si fos un home que sempre estava tancat en el seu estudi creant diferents partitures i que sempre estigués pensant únicament en la música, però a la pel·lícula es mostra molt més juvenil i menys centrat del que esperava. La cosa que no m'esperava gens era la seva forma de riure perquè no sembla un riure d'un geni de la música com ens mostren tots els llibres i biografies d'ell que en algun moment em pogut llegir. A més, en aquella època i amb la gent que normalment tractava (persones nobles i privilegiades), no era molt normal veure una persona tan jovial i amb un bon sentit de l'humor. També m'esperava que Mozart fos una persona amb molts recursos econòmics i que fos molt reconegut durant la seva curta vida, al igual que també ho fos després de la seva mort, que sent un geni de la música, ell morí en la misèria als 35 anys i sense haver pogut concloure la seva important obra: Rèquiem.

6) T'ha agradat la pel·lícula? Creus que val la pena veure-la? Per què?

Ha estat una bona pel·lícula per veure perquè ens centra molt en l'època del classicisme i ens parla de forma biogràfica de la vida de Wolfang Amadeus Mozart. Trobem molt encertada la manera de com es comença a explicar la història perquè és l'escena quan surt Joseph Leopold Eybler que li explica a un religiós la vida de Mozart i des d'aquí ens mostra tota la història de Mozart. El final també està molt ben trobat perquè és quan es veu que aquest home que està explicant la història de Mozart surt acompanyat per un jove que l'acompanya per uns passadissos i la imatge ens mostra que ell està internat en un manicomi amb altres persones que pateixen altres problemes. Està molt ben representada i et fa posar en la situació que aleshores hi havia en aquella època i ens fa entendre millor que podia sentir Mozart com a músic i ens transmet millor el missatge de la seva música ja que si ho haguéssim d'estudiar seria una cosa més objectiva. Una cosa que no ens ha agradat de la pel·lícula és que la haguem d'haver vist per episodis, a trossos perquè a vegades costava enganxar el fil de la pel·lícula i perquè si s'hagués emès tota seguida s'hauria entès millor i ens recordaríem de tot una mica millor que ara. En global nosaltres la puntuaríem amb un 8 perquè és de fàcil comprensió i està molt ben realitzada.