CARLES IV.

1. L'ANTIC RÈGIM

• Societat: estamentada o tancada, és a dir, una persona no es mou del grup social en el que naix. Es divideix en:

• Privilegiats: la noblesa. Els més importants són els Grans d'Espanya. També una part del clergat (els bisbes, els cardenals, el Papa...).

Tenien drets jurisdiccionals sobre les seues terres i no pagaven impostos.

• No privilegiats: els comerciants, artesans i campesins que vivien al camp.

• Els campesins lliures: pagaven però tenien les seues pròpies terres.

• Els campesins que no eren lliures: treballaven en terres d'algú a canvi d'un jornal.

• Els esclaus: eren persones que es compraven i que no tenien drets ni res. Solien vindre d'Àfrica.

• Les dones: no tenien cap dret. Eren moneda d'intercanvi del pare i l'home que la comprava podia fer en ella el que volguera.

• Política: en general quasi tot el món europeu són monarquies de tipus absoluta, d'origen diví (se és Rei per la gràcia de Déu i ningú li ho pot llevar) i el Rei té tot el poder (ejecutiu, legislatiu, judicial, militar...)

Els nobles tenen dret jurisdiccional, és a dir, cada noble fa la llei de les seues terres, les aplica i les interpreta a la seua manera.

• Economia: Destaca l'existència de gremis, que són les associacions de treballadors d'un mateix ofici o sector que controlen la producció i el preu de tots els productes. També controlen la quantitat d'artesans que n'hi han. El que dirigeix cada taller és el mestre. Per a aplegar a ser un mestre i poder obrir un taller tenien que passar un examen.

També existien les duanes: que eren els llocs on tenien que pagar per a portar objectes d'un lloc a un altre; cosa que va provocar que el comerç estiguera controlat i limitat.

Altra de les coses que existia eren les monopolis: cada tipus de feina era controlada per una persona diferent. Els productes eren controlats per diferents tipus d'empresa (una per a cada tipus de producte). Aquestes empreses podien posar el preu que volgueren i eren controlades per un senyor.

La base de l'economia era l'agricultura: quasi tots treballaven al camp. La gent viu en el camp i del camp.

2. EL LIBERALISME (filòsofs)

Amb l'aparició dels primers filòsofs canvia la mentalitat, cosa que porta al Liberalisme.

• Política: el Rei ja no és d'origen diví. És Rei perquè tots l'hem triat i el podem llevar si fa el seu treball malament.

Tots som iguals davant la llei i el poder no pot estar en una persona sinó que es divideix en:

• Legislatiu; Fa les lleis. (parlament i les Corts)

• Ejecutiu: Aplica les lleis (govern)

• Judicial: Interpreta les lleis (jutges)

• Societat: passa a ser una societat oberta, és a dir, qualsevol persona pot pujar o baixar en el seu lloc en la societat. S'és important per la persona que tu eres i no per la família.

• Economia: Es suprimeixen els gremis, les aduanes i les monopolis sempre i quan no afecten al negoci d'un mateixa.

En Espanya es voldrà la supressió dels “mayorazgos” (tot el patrimoni del mayorazgo passa al seu fill major i que en teoria soles és d'ell el títol, per això no el pot vendre ni regalar)

En aquest moment tot el món deu pagar impostos i no te'n podien llevar les terres ni podies anar a una presó per deutes. Quan s'heretava un mayorazgo també s'heretaven els deutes.

3. CARLES IV (1788-1808)

El seu regnat seguia els passos de son pare Carles III, és a dir, comença a regnar com es feia a l'Antic Règim.

Continua el despotisme il·lustrat “Tot per al poble però sense el poble”.

La guerra forma part de la política.

Carles intentarà portar endavant unes reformes perquè comencen a haver problemes a les colònies. Però seran curtes perquè no canviarà res de l'Antic Règim.

Durant el regnat de Carles IV té lloc la Revolució Francesa, que significa el principi del final. En el moment en que comença la Revolució, el primer ministre era Florida-Blanca, que el primer que va fer va ser tancar la frontera per a que no passaren les idees de la Revolució Francesa però aquestes es van expandir per tota Espanya. Poc temps després és substituïda per Aranda, que mantindrà la mateixa política i la seua finalitat era alliberar a Lluís XVI, però va fracassar i li van tallar el cap. Carles IV va anomenar a Godoy com a primer ministre, que era de la baixa noblesa; cosa que va provocar que l'alta noblesa no estiguera d'acord amb Godoy encara que haguera sigut anomenat per la influència de la Reina.

Espanya junt a altres països comencen una guerra amb la França Republicana. En un primer moment pareix que perd però l'exèrcit francès és capaç de parar l'avanç, recuperar territoris i, a la volta, conquistar noves terres de països dels voltants. L'exèrcit espanyol no va tindre molt que fer, ja que l'exèrcit francès va ocupar terres. En aquest moment es firma el Tractar de Basilea a França i amb aquest tractat França li torna a Espanya les terres ocupades, però Espanya en compensació li cedeix un terç de l'illa de Santo Domingo i Godoy és recompensat amb el títol honorífic de Príncep de la Pau. A partir d'aquest moment les relacions entre Espanya i França comencen a canviar i tornen a ser aliats; cosa que portarà a un nou tractat que és el Tractat de Sant Idelfons, el que fa que Espanya i França estiguen aliats i els enemics siguen Anglaterra i Portugal.

També tindrà lloc la recuperació de Menorca.

En França, Napoleó s'ha fet amb el control del país i la burgesia necessita parar la revolució. Per a fer açò, busca el recolzament de l'exèrcit. Finalment la Revolució triomfa perquè es crea un nou imperi amb un nou rei d'origen quasi diví.

En el moment en que Napoleó controla França sap que el principal enemic és Anglaterra i decideix fer-li un bloqueig continental, és a dir, cap vaixell d'Anglaterra podrà descarregar a Europa ni cap vaixell d'Europa podrà descarregar a Anglaterra. Però Portugal s'oposa a això i Napoleó firmarà amb Godoy el Tractat de Fontainebleau, en el qual Espanya facilitarà a l'exèrcit francès per a envair Portugal a canvi de que quan Portugal estiguera ocupada es dividira en tres; la part del sud per a Godoy, la del centre per a Espanya i la part del nord per a un borbó d'Itàlia.

Com Godoy tenia la impressió de que els francesos volien quedar-se amb Espanya, la primera decisió va ser que el Rei i la Cort es traslladaren a Cadis. La primera parada la van fer a Aranjuez, on es va produir un motí o revolta en el qual van participar els jesuïtes, l'alta noblesa i Ferran VII (fill del Rei Carles III). El motí va triomfar i el rei va abdicar en el seu fill Ferran VII, i Godoy se'n va anar a la presó.

El nou Rei és Ferran VII. Carles se'n va a França a veure a Napoleó, que estava a Baiona, i li conta que l'han obligat a abdicar. Quan Ferran se'n adona d'això li mana una carta a Napoleó per a dir-li que el que mana a Espanya ara és ell i Napoleó li diu que es veuran en Vitòria però Napoleó no apareix i, finalment, Ferran va a Baiona; on es troba també amb son pare Carles.

Napoleó consegueix que Carles abdique en ell. Al dia següent consegueix que Ferran abdique en Carles que, com que ja havia abdicat, la Corona d'Espanya passa a mans de Napoleó i, poc després, aquest abdicarà en el seu germà José I. Napoleó es compromet a fer una assemblea consultiva i, a partir d'ací la regència d'Espanya (els que substitueixen al Rei si és menor d'edat o no està al país) accepta el que va passar a Baiona junt a la noblesa; però el poble no està d'acord perquè cada volta que es canviava de dinastia expoliaven el país. (si el Rei era de fora, tot el seu govern també ho era)

4. LA GUERRA D'INDEPENDÈNCIA (1808-1814)

Feia molt de temps (des de l'any 711) que Espanya no tenia una guerra al seu propi país. En aquesta època estaven passant 3 coses a la vegada.

• Origen de la guerra: La noblesa accepta els fets de Baiona però el poble espanyol no, aleshores comencen una sèrie de revoltes contra els francesos; declarant d'aquesta manera la guerra a França.

També hi ha guerra per l'interès dels francesos per controlar Espanya i aplegar fins Portugal.

I, per últim, perquè els anglesos van recolzar les revoltes espanyoles ja que volien complicar la vida a França. Un general anglès anomenat Wellinton es convertirà en el general de les tropes aliades (Anglaterra, Portugal i Espanya). La Marina va ser una de les coses més importants que van aportar els anglesos per a ajudar Espanya amb armaments.

• Fases de la guerra:

• 1a fase: L'exèrcit francès comença a fer efectiva l'ocupació d'Espanya. Napoleó esperava un control ràpid de tota la Península, però li van començar a sorgir una sèrie de preocupacions:

• Els pobles es van organitzar en juntes per a la defensa de tot el territori.

• Algunes grans ciutats van resistir l'ocupació francesa (Saragossa, Girona..)

L'avanç francès és més lent del que s'esperava; inclòs en Bailén va tindre lloc una batalla en què l'exèrcit de Napoleó va ser derrotat pels espanyols; cosa que té dos significats:

• Els francesos no apleguen al sud de la península.

• Es demostra que es pot derrotar a França.

• 2a fase: Davant no poder controlar tota la Península Napoleó decideix augmentar el seu exèrcit a Espanya i envia a les millors unitats de l'exèrcit francès “El Gran exèrcit”. I d'aquesta manera controla quasi tota la Península fins que arriba a Ferrol, on l'exèrcit anglès es veu perdut i se'n tornen a Anglaterra abandonant Espanya.

En la Península segueixen havent guerres en guerrilles espanyoles per a lluitar contra els francesos, cosa que suposarà un desgast total i continu de l'exèrcit francès. Les guerrilles no atacaven als exèrcits sinó a parts xicotetes.

En aquest moment José s'instal·larà a Madrid i el govern de la monarquia Bonaparte està a Madrid.

• 3a fase: (Fase final) Quan Napoleó decideix envair Rússia retira gran part de l'exèrcit que tenia a Espanya. La conquesta de Rússia és més complicada del previst. L'hivern i la posterior primavera acabaran en l'exèrcit de Napoleó i això farà que aquest decidisca retirar el seu exèrcit d'Espanya per a defensar-se en Centre Europa. Açò portarà al “Tractat de Valençay” entre Napoleó i Ferran pel qual Napoleó li torna la corona a Ferran.

A Rússia s'havia d'arribar a les grans ciutats abans que fora hivern perquè com feia molt de fred i nevava no es podia fer guerra. A la primavera el que passava era que la neu es feia aigua amb fang i tampoc podien avançar amb la conquesta. Els russos cremaven tota la part per la qual entraven els francesos i ells se'n anaven cap a l'altre costat, aleshores els francesos no tenien res que menjar i no podien avançar i s'havien d'esperar a que els suministres que manava França els aplegaren.

• La tasca dels francesos dins la guerra: Després de les abdicacions de Baiona, Napoleó convoca una assemblea consultiva a Baiona on actuava l'Estatut de Baiona, que és una Carta Atorgada (una declaració de drets que fa el Rei però que ell renúncia a uns quants perquè vol. Està feta a la concessió d'us drets) que declara que Espanya serà una monarquia, que la religió obligatòria serà la catòlica, que es suprimeixen els mayorazgos i les aduanes internes, que es suprimeix la Inquisició, que es redueixen els convents i que es crea una assemblea consultiva dividida en estaments.

5. LES CORTS DE CADIS

Va tindre lloc al mateix temps que la Guerra de la Independència.

Després dels fets de Baiona la major part dels pobles espanyols no reconeixen el que havia passat i comencen a crear-se juntes revolucionàries que es faran en el control de tots els pobles; substituint a les autoritats que hi havia fins a eixe moment. Aquestes juntes locals s'uniran en juntes provincials i, a la fi, en una junta nacional.

En aquest moment a Espanya hi havien: francesos, revolucionaris i espanyols que recolzaven a França.

Eixa junta en contra de l'opinió de la regència convoca Corts i els representants acudeixen a Cadis (que era el lloc més lluny que hi havia dels francesos), inclòs les Corts d'Aragó manen als seus representants. Però com que Espanya està en guerra havia gent que tenia dificultats per aplegar a temps i va ser substituïda per habitants de Cadis.

El primer que van fer les Corts de Cadis és canviar el sistema de vots (que va ser un altre acte revolucionari) que va passar d'estamental a individual; aleshores el poble guanya perquè són majoria. (L'Antic Règim està aplegant al seu fi)

El següent que fan les Corts va ser aprovar una sèrie de decrets: (Decret--> ordre d'efecte immediat)

• S'aprovarà la supressió de la Inquisició.

• Es suprimeixen els gremis i els mayorazgos.

• Es suprimeix el dret jurisdiccional; (cada senyor deixa de tindre les lleis sobre les seues terres) però les terres segueixen sent seues.

• S'aprova la plena llibertat d'impremta (el que huí diríem “llibertat d'expressió”)

• Es suprimeixen també les aduanes internes.

• S'expropiaran els bens de tots els traïdors (els afrancesats)

• I en Cadis s'aprovarà una Constitució que tindrà molta influència fora d'Espanya. Aquesta Constitució s'aprova el 19 de març de 1812 i rep el nom de “La Pepa”; que estarà en vigor de 1812 fins 1814, quan tindrà lloc el Tractat de Valençay. També estarà en vigor durant el Trienni Liberal (de 1820 a 1823) i després dels fets de “la Granja”.

• Característiques de la Constitució “La Pepa”:

• La sobirania és nacional de tots els espanyols dels dos hemisferis (la gent que vivia a les colònies que tenia Espanya per tota la Terra eren iguals, tenen els mateixos drets).

• Divisió de poders:

• Legislatiu: les Corts i el Rei. (fan les lleis) El Rei té poder de veto durant dues legislacions.

• Ejecutiu: el rei i els secretaris (que huí anomenem ministres)

• Judicial: és independent.

• Les Corts estaran formades per una única cambra.

• El sufragi és censitari: voten els homes majors d'edat i que paguen. A més, és indirecte en 3 estadis (les parròquies, el municipi i la província)

• La legislatura és de 2 anys.

• Hi haurà una ampla declaració de llibertat i drets.

• Es crearà un exèrcit i una milícia nacional (com la policia)

• S'aprova una reforma en l'educació que tindrà poca incidència.

• La religió oficial d'Espanya és la catòlica.

6. SEXENI ABSOLUTISTA (1814-1820)

Després del Tractat de Valençay Ferran torna a la Península però en compte d'anar a Madrid per a firmar la Constitució de Cadis se'n va a València, on el general Elio li presenta el “Manifest dels Perses” on posa que tot tornarà a ser com abans de les corts de Cadis, ja que per als rics convé l'Antic Règim davant el liberalisme on tots són iguals.

Ferran firma a València un decret dient que queda anul·lat tot el que es va dir a Cadis. Es torna a l'Antic Règim i Espanya torna a estar igual que abans de les abdicacions de Baiona; igual que a l'any 1808. Aleshores Ferran es convertirà en un traïdor per als espanyols.

Els liberals només podien exiliar-se (se'n van anar a Londres perquè a França també van tornar els Borbons i no estarien segurs) o anar a la presó (ja que tot el món sabia qui eren). I els seus bens van ser confiscats per l'Estat.

Quan torna Ferran la situació del país és catastròfica. Les infrastructures estan destruïdes i el camp està desfet, aleshores el primer és reconstruir-les. També estaven les fàbriques destruïdes i la base econòmica d'Espanya venia de les colònies americanes i, aquestes, havien començat un procés d'independència i no manaven ni or ni plata a Espanya. I també s'havia de manar una part de l'exèrcit a Amèrica perquè estava en guerra.

El govern de Ferran necessita diners per a poder traure el país endavant. Ferran governarà seguint els criteris del Despotisme il·lustrat i moltes vegades farà més cas a la camarilla (amics) que als ministres.

7. LA INDEPENDÈNCIA D'AMÈRICA

• Societat: La societat americana estava dividida en 4 grans grups:

• Els peninsulars: espanyols que van a Amèrica per un temps determinat i per a tindre un càrrec. Després tornen a Espanya més rics del que se'n van anar.

• Els criolls: eren descendents d'espanyols que vivien a Amèrica i controlaven l'activitat de les colònies, encara que no manaven.

• Els indis: eren descendents dels que vivien a Amèrica quan van aplegar els espanyols. Treballen a l'agricultura, mineria o ramaderia i no tenen drets.

• Els esclaus: no tenen cap dret i són comprats i venuts. Espanya tindrà pocs esclaus al continent però molts a les illes. Eres d'Àfrica.

• Economia: es basava en l'agricultura, la ramaderia i la mineria. Però el comerç està controlat per la metròpolis (Espanya). Tot passava per Sevilla o per Cadis (depenent del moment). I tot està controlat per monopolis, que eren controlats per espanyols.

• Política: estem a l'Antic Règim, per tant, tots els càrrecs polítics els tenen la noblesa, que està a la província. (Per tant són els nobles els que van i tornen a Amèrica)

• Procés d'independència: Quan comença la Guerra d'Independència es creen juntes que ocupen el poder. Aquestes juntes eren ocupades pels criolls i són les que donaran origen als posteriors governs independents. A més, durant la guerra, la flota anglesa intentarà ocupar algunes ciutats americanes.

El procés d'independència durarà molts anys perquè unitats dels exèrcits espanyols en Amèrica seran fidels a la metròpolis, la qual cosa allargarà el conflicte.

En 1830 sols li queden a Espanya les colònies de Cuba i Puerto Rico, tota l'Amèrica continental s'ha perdut.

En l'Amèrica espanyola trobarem 2 tendències sobre la seua organització política:

• Federalista: de quasi tota Amèrica, a excepció d'Estat Units que fracassà.

• Desintegradora: que segueix les divisions administratives espanyoles per a formar molts països independents.

8. TRIENNI LIBERAL (1820-1823)

En gener de 1820 el Coronel Riego ha d'embarcar cap Amèrica per evitar la independència d'aquesta però no vol. Aleshores es fa un pronunciament, o colp d'estat, per a que torne la Constitució del 1812 dient que amb aquesta constitució a Espanya, Amèrica no es podrà independitzar.

Quan anava a abandonar la proclamació de la constitució, a les grans ciutats com Barcelona, València, Saragossa... comencen a recolzar-lo en juntes revolucionàries.

El govern mana a l'exèrcit contra Riego però l'exèrcit es passa al bàndol del coronel. A partir d'aquest moment Ferran té 3 opcions:

• Enviar un nou exèrcit contra Riego.

• Abdicar o exiliar-se

• Acceptar la Constitució.

Aleshores accepta la Constitució i la jura en un decret. Ara s'ha de crear una junta provisional que després es convertirà en el nou govern format pels lliberals (que vénen de l'exili o de la presó).

Espanya ja no és a l'Antic Règim perquè torna la Constitució de 1812 i això vol dir que queden suprimides les aduanes, els mayorazgos, etc. Açò s'escampa per mitja Europa ràpidament i comencen a tindre lloc revolucions que, poc a poc, són sufocades pels governs absolutistes. Aquests governs s'uneixen en una aliança front al liberalisme. Aquesta aliança és coneguda com la “Santa Aliança”, i que intervindrà allà on triomfe el liberalisme.

A Espanya van tardar a vindre els governs absolutistes perquè Anglaterra ho va retardar ja que quant més inestable fora Espanya, més possibilitats havia de que Amèrica s'independitzara; que és el que volia Anglaterra per a tindre més beneficis en el seu comerç.

En Espanya els liberals van començar a dividir-se en 2 grups:

• Els exaltats: són l'origen dels progressistes, que volen mantenir la Constitució i l'esperit de Cadis (que hi haja una sola cambra, el vot universal, l'expropiació dels bens de l'Església, els té igual les relacions amb el Rei i la noblesa...) Són las burgesia mitjana, els de les ciutats.

• Els doceanistes: són els futurs moderats, que volen reformar la Constitució de Cadis (que n'hi hagen dues cambres, sufragi censitari...) Són l'alta burgesia i volen dur-se bé en el Rei, en l'Església i en la noblesa.

Ferran, en canvi, no col·labora i es dedica a conspirar, veta totes les lleis que pot i, al mateix temps, demana a la Santa Aliança la seua intervenció a Espanya. Els governs liberals comencen a trobar-se amb una sèrie d'enemics:

• La noblesa: perquè considera que l'Antic règim és millor.

• L'Església: ja que el delme (diezmo) s'ha reduït i qualsevol acte de l'Església és jutjat per un jutge normal i no per algú especial. També perquè els jesuïtes han sigut expulsats d'espanya i es planteja que els furtaran les seues terres.

• La gent del camp: ja que abans els impostos que pagaven al senyor eren en espècies i ara ha de ser en diners.

Per altre costat la situació econòmica del país segueix sent dolenta (les despeses augmenten i els ingressos disminueixen) fins a tindre que demanar préstecs a bancs estrangers.

En abril de 1823, un exèrcit de la Santa Aliança conegut com “Els cent mil fills de Sant Lluís” irrompen a Espanya , amb la funció de tornar a l'absolutisme. L'exèrcit avança sense cap oposició. Els liberals van agarrar a Ferran i el van portar a Cadis, fins que l'exèrcit aplegà allí i va sitiar la ciutat. Aleshores els liberals van negociar amb Ferran la seua alliberació a canvi del perdó. Ferran accepta i el Duc d `Angulema quan Ferran ha sigut alliberat el reconeix com a Rei absolut; Ferran es converteix en Rei publicant un decret amb la Constitució. Tornant d'aquesta manera a l'Antic règim.

9. DÈCADA OMINOSA (o absolutista) (1823-1833)

Ferran és alliberat i es torna a l'Antic Règim (tot torna a ser igual excepte la Inquisició, que desapareix completament d'Espanya. Però la seua funció serà realitzada per una espècie de policia)

En el moment en què torna la monarquia absoluta, es desdiu als liberals i comença la seua persecució (o s'exilien, o van a la presó o són executats). Si els executaven era pel mètode de l'aforcament com li van fer a Riego; com a delinqüents.

En aquest període les societats patriòtiques són clausurades i si es reunien, anaven a la presó. La premsa és censurada i les universitats són tancades durant dos anys.

Amèrica s'acaba d'independitzar en aquest període, per tant, ja no arribarà cap recurs d'allí i tots els intents de modernitzar el país que fa Ferran es fa dins del despotisme il·lustrat. Però les reformes ací són curtes ja que el sistema no dóna per a més. Dins d'aquestes reformes destaca la creació d'un banc “Banc de Sant Ferran”, que és l'origen de l'actual Banc d'Espanya.

La situació econòmica del país segueix sent crítica: Els bancs d'Europa ja no li deixen a Ferran diners perquè no reconeix els seus deutes. Soles li queda l'opció de demanar diners als industrials catalans que, li deixaran el diner a canvi d'uns beneficis en el comerç (reformes comercials; que redueixen les aduanes...)

Els lliberals sols podran intentar fer-se en el poder per mig de pronunciaments (colps d'Estat), però tots fracassaran un darrere de l'altre, com el de Torrijos, que desembarcarà a Màlaga i el van fusilar només va aplegar a la platja.

Conforme va passant el temps pareix que Ferran és menys absolutista de l'esperat i açò farà que el grup dels més absolutistes vaja separant-se de Ferran i vagen apropant-se al seu germà, el futur Carles V. Aquestos són els coneguts com realistes.

Aquestos realistes crearan grups armats per defensar l'absolutisme, sobre tot en Catalunya, on són anomenats “malcontents”.

En 1830 Ferran es casa en 4a volta en la seua neboda Mª Cristina, que es queda embarassada i té una xiqueta; Isabel. I com que és xica no passa res i en 1833 torna a tindre altra xiqueta. Tot segueix igual però Ferran és convençut i publica la Pragmàtica Sanció, per la qual anul·la la Llei Sàlica; en la qual cosa Carles ja no seria Rei.

Però poc després tornen a convèncer a Ferran i l'anul·la, i poc abans de morir la torna a posar en funcionament.

En aquest moment Carles s'exilia a Lisboa perquè Ferran vol obligar-li a que jure que Isabel seria princesa d'Astúries, aleshores no firma res i segueix tenint accés a la Corona, ja que és príncep d'Astúries.

Quan Ferran es mori, Isabel serà la reina però com és xicoteta, sa mare farà el paper de Regenta.

2.L'ESTAT LIBERAL. ISABEL II (1833-1868)

1. Final de Ferran.

Els darrers anys del Regnat de Ferran suposen una xicoteta apertura de l'absolutisme (la universitat es torna a obrir, hi ha una amnistia per als liberals “perdó”, es permetrà que tornen els liberals que s'havien exiliat...). Aquestos canvis són a conseqüència de la situació econòmica i de la situació política i familiar. Els canvis continus de l'últim moment comportaran que els realistes (absolutistes) vagen perdent poder.

En 1833 Ferran mori i Isabel és reconeguda com a Reina en Madrid pels lliberals i l'estat en general, mentre que Carles en Lisboa també es proclama Rei (com a Carles V) i és reconegut pels carlistes.

2. El carlisme.

Els carlistes són els partidaris de l'Antic Règim, de la unió de l'altar i el tro (Església i Estat). I també volen que es torne a implantar la Inquisició.

• Des d'un punt de vista social: Els carlistes són els propietaris rurals i els treballadors del camp que es veuen perjudicats pel liberalisme. També el cura rural (el baix clergat), que veu perill en el liberalisme perquè l'Església perd poder i influències. També està format per una part reduïda de la noblesa.

• Des d'un punt de vista geogràfic: Fonamentalment estarà a Euskadi i Navarra perquè tenen por de perdre els seus furs. També tindran recolzament del nord d'Aragó, el nord de Catalunya i el nord de València perquè Carles els promet que tornarà a donar furs.

3. La I Guerra Carlina.

Comença pràcticament al mateix temps que es mori Ferran i durarà de 1833 fins 1839 perquè els liberals tardaran molt en reaccionar, cosa que donarà lloc a que els carlistes es fagen més forts.

• Els carlistes estaran recolzats per: Àustria, Prússia i Rússia; que eren estats absolutistes. Li donaran diner i recolzament moral.

• A Isabel la recolzaran: França, Portugal i el Regne Unit (sobre tot és fonamental el recolzament naval).

• El General més importat de l'exèrcit carlista serà ZUMALACARREGUI, que morirà a la Batalla de Bilbao. Els carlistes intenten envair Bilbao perquè no tenien cap gran ciutat i volien convertir-la en una base o capital dels pobles que tenien. Però Bilbao va resistir l'atac carlista i el seu setge gràcies al subministrament pel mar dels vaixells anglesos.

Després de no conquerir Madrid i e la mort del general els carlistes comencen a veure lluny la seua victòria i començaran a dividir-se en dos grups:

• Els que volen sols la victòria.

• Els que estan dispostos a negociar alguna solució. (transaccionistes).

El líder d'aquest sector és el General MAROTO, que després de la mort de ZUMALACARREGUI s'havia convertit en el principal general carlista.

En 1839 el general carlista MAROTO i el general liberal ESPARTERO signen un acord conegut com “El abraç de Bergara” . Aquest tractat de Bergara suposarà:

• Es tornaven les terres d'aquells que deixen les armes si hi havien sigut expropiades.

• Es tornaven les propietats de tots aquells que deixaren la guerra.

• Ningú serà jutjat per haver sigut carlista.

• Els oficials i suboficials carlistes que vulguen s'incorporaran a l'exèrcit espanyol liberal en el mateix càrrec que tenien abans.

• Tots els soldats se'n poden anar a casa en les seues armes.

Un grup de carlistes continuarà la guerra però no tindrà importància. L'únic foc important de la resistència carlista serà el de la zona controlada pel General CABRERA, a la zona nord de Castelló.

Carles acabarà exiliant-se i, d'aquesta manera, acaba la primera guerra.

4.El govern de Mª Cristina.

Està ocorrent al mateix temps que la I Guerra Carlista.

Amb la mort de Ferran, Isabel es converteix en Reina però com és menor sa mare Mª Cristina serà la Regent.

Mª Cristina no era liberal però necessita el seu recolzament i el de l'exèrcit per a mantenir-se en el poder. Aquesta importància de l'exèrcit donarà lloc a que des del primer moment i durant tot el segle XIX els militars i els generals tinguen molta importància en la política espanyola.

En un primer moment Mª Cristina nomenarà 1er ministre a un liberal molt conservador anomenat CEA BERMÚDEZ, que havia estat en el govern de Ferran VII a la fi. Però al poc temps nomenarà 1er ministre a MARTÍNEZ DE LA ROSA, que aprovarà l'Estatut Real. (l'estatut és una mena de carta atorgada, no és una constitució però és un principi que acaba amb l'Antic Règim. L'Estatut Real diu que:

• Hi ha divisió de poders teòrics però les lleis soles les pot presentar el Rei. Les corts i el parlament soles poden votar les lleis.

• Les corts estan formades per 2 cambres:

• El congrés: és electiu (es vota en vot censitari; sols l'1 % de la població i que paga molts impostos)

• El senat: és hereditari per als nobles (Els Grans d'Espanya). També formaran part del senat els alts càrrecs eclesiàstics i militars. També podran ser senadors les grans fortunes d'espanya.

• El poder ejecutiu el té el Rei.

• La declaració de drets i llibertats és reduïda.

En aquest període també destaca la supressió de la “mesta” (associació de ramaders que traslladaven el seu ramat de nord a sud depenen de l'època de l'any).

L'Estatut Real està acabant en l'Antic Règim.

Es suprimirà també el delme per a que la gent del camp siguen partidaris del liberalisme.

Trobarem una nova divisió provincial que, pràcticament és la mateixa que tenim ara, feta per JAVIER DE BURGOS. La divisió provincial de Burgos suposa acabar administrativament en l'estructura de l'antic Règim i es fa a imitació dels departaments francesos, que eren un resultat de la Revolució Francesa.

La pressió dels liberals sobre Mª Cristina farà que aquesta nomene 1er ministre a MENDIZÀBAL (era un liberal molt reconegut per tots. Era un bon economista i estava exiliat a Londres). Tenia clar que per tal d'instaurar definitivament el liberalisme a Espanya calia guanyar la guerra i, per tant, decideix desamortitzar les erres de l'Església i així llevar-li poder perquè està en contra del liberalisme. També volia amortitzar el deute i obtindre més fons i recursos econòmics per a finançar l'exèrcit liberal i, al mateix temps, vincular als compradors de les terres amb el liberalisme.

Mendizàbal va expropiar les terres de l'Església i les va posar en venda. Amb açò aconseguirà la fidelitat dels compradors (la noblesa) però no de la gent del camp. Al mateix temps segueix mantenint a l'Església com a enemic.

El resultat de la desamortització no va ser tan bo com s'esperava ja que els anglesos van ser els reduïts com a conseqüència de la venda massiva de terres.

En 1836, per unes lleis electorals que ampliaren el cens electoral i per uns nomenaments militars, Mendizàbal perd la confiança de la Regent i serà destituït. En l'estiu de 1836 quan la Regent està de vacances a la Granja, els sergents de la Granja fan un pronunciament i obliguen a la Regent a instaurar la Constitució de 1812, aleshores l'Estatut Reial deixa d'estar.

Al mateix temps també obliguen a la Regent a nomenar ministre a Mendizàbal. I es convocaran noves eleccions, les quals seran guanyades pels liberals conservadors (o moderats). Com a conseqüència les noves corts crearan una nova constitució, la Constitució de 1837.

---> LA CONSTITUCIÓ DE 1837:

• És una constitució intermija entre la de 1812 i l'Estatut Reial. ´

• És menys revolucionària que la de 1812 i més que l'Estatut.

• La sobirania és compartida entre el Rei i les corts.

• N'hi ha divisió de poders com de costum:

• Ejecutiu: és el Rei i els secretaris (ministres).

• Legislatiu: està format per dos cambres:

• Congrés: (serà triat per vot censitari d'aquells homes que paguen impostos).

• Senat: una part serà elegida i altra nomenada pel Rei.

• Judicial: és independent però està controlat pel govern

• Hi ha una declaració de drets i deures, no excessivament ampla, i moltes voltes els drets van remitits a posteriors lleis.

• Els alcaldes són triats pel govern (no hi ha eleccions municipals)

En aquest període de la Regència és quan es creen les bases dels dos grans partits polítics espanyols del segle XIX. En general són partits de masses que segueixen al líder més que a la ideologia. Els 2 grans partits liberals que hi ha a Espanya al segle XIX:

• El partit conservador o moderat: són els hereus dels doceanistes. Volen bones relacions amb la corona, la noblesa i l'Església. Són partidaris del sufragi censitari reduït. També volen que el poder ejecutiu tinga més poder que els altres i que els alcaldes siguen nomenats pel Governs Central. En general són l'Alta Burgesia, la noblesa.

• El partit progressista: Són els hereus dels exaltats. Són anticlericals (en contra de l'Església) i partidaris d'un sufragi més ampli fins arribar al vot universal dels homes. El poder més poderós volen que siga el legislatiu. Els ajuntaments han de ser triats pel poble. Són la mitja i baixa burgesia i les professions liberals (els que tenen uns estudis).

En 1840 la situació comença a ser insostenible; els desprestigi de la Regent va en augment i els progressistes veuen que sols per mig de la revolta es pot accedir al poder. Davant aquesta situació, en 1840 les grans ciutats iniciaren unes revoltes contra el govern. El govern sols trobava com a solució que una persona de prestigi controle la situació; el General ESPARTERO, però aquest es nega a intervindre i recolza les revoltes. Davant eixa situació, a la Regent, que s'havia casat en secret amb un soldat de la guàrdia i que estava embarassada, no li queda més remei que exiliar-se perquè ha perdut el prestigi. S'exilia a París i Espartero es converteix en Regent, sent la primera persona de fora de prestigi que governa Espanya.

Isabel es queda en Madrid perquè és la Reina.

5. La Regència d'Espartero (1840-1844)

En 1840 comencen les revoltes en contra de la Regència.

Podríem dir que la Regència de Mª Cristina va durar el mateix que dura la Guerra Carlina.

Espartero es fa amb el control del país i és la primera persona que sense ser d'origen noble arriba a un alt càrrec de l'Estat.

La situació econòmica del país és complicada i Espartero per a millorar-la tornarà a portar endavant la desamortització de Mendizàbal amb els bens del clergat secular (el cura, que viu soles o amb algú que el cuida) amb la diferència de que els bens seculars esta dins de la ciutat i aleshores molts d'aquestos bens seran utilitzats per a fer hospitals, ajuntaments, mercats... (utilització civil i comunitari).

Una altra de les mesures que portarà per a millorar la situació econòmica serà demanar un crèdit als bancs anglesos i això suposarà que els anglesos pressionen per a que les barreres aduaneres espanyoles baixen, és a dir, que s'instaurara el lliure canvisme (mesura que perjudicarà la indústria tèxtil catalana i alcoiana) per tant Espartero comença a crear-se dos enemics: els catalans i el clergat.

Espartero comença poc a poc a governar sense el recolzament de les corts, que intenten controlar el govern. Davant eixa situació Espartero dissol les corts i convoca eleccions, que són guanyades pels opositors a Espartero. Les noves corts insisteixen en controlar el governs i, com que Espartero no pot controlar-les, es trobarem en una paràlisis política.

En aquestes circumstàncies la ciutat de Barcelona decideix enderrocar la Ciutadella (una mena de defensa, com un castell) per afavorir la ciutat. Espartero, que s'havia oposat, ho considera un acte de traïció i decideix bombardejar la ciutat (des de terra i mar). Açò provocarà que altres grans ciutats com València, recolzen a Barcelona i comencen també alçaments contra Espartero.

En 1844 un grup de generals conservadors dirigits per NARVÀEZ comencen un pronunciament en contra del Regent. Seran recolzats inclòs per molts militars progressistes com PRIM. Aleshores es creen juntes revolucionàries a totes les ciutats i el govern perd el control. Davant aquesta situació Espartero dimiteix i Narváez es fa en el poder.

6. La Dècada Moderada (1844-1854)

Estan governant els moderats o conservadors.

Narváez, que s'ha fet amb el poder, destitueix les juntes revolucionàries utilitzant l'exèrcit i controla als militars progressistes com Prim. Isabel és declarada major d'edat i es converteix en reina.

Els conservadors de Narvaez comencen a dividir-se en 3 grups:

• Els partidaris de la Constitució de 1837.

• Els partidaris de l'Estatut Reial.

• Un grup intermig que són partidaris d'una nova constitució més conservadora que la de 1837. A aquest grup pertany Narváez i en 1845 s'aprova una nova Constitució.

Aquesta Costitució de 1845 és més conservadora que la e 1837 on hi ha una reducció dels drets (sobre tot del d'expressió), on s'augmenta el poder de l'ejecutiu i el legislatiu serà bicameral però amb una reducció del cens electoral (votarà menys gent i serà menys democràtica). El poder ejecutiu resideix en la Reina.

També es mantenen alguns furs especials i es porten endavant una sèrie de reformes:

• La implantació de la Guàrdia Civil, que substitueix a la Milícia Nacional. La Guàrdia Civil és un cos militar però dirigit pel ministeri de l'interior, van sempre en parella i defenen la propietat privada. Sempre tenen raó davant una infracció i, evidentment, viuen en casernes. La Guàrdia Civil es convertirà en un instrument del govern.

• Altra de les reformes que es porten endavant és la reforma tributària; pel ministre Alejandro Mon. Aquesta reforma dels impostos estarà en vigor pràcticament 100 anys i es basa en 2 tipus d'impostos:

• Els indirectes: sobre el consum; impostos de consums.

• Els directes: sobre la propietat; impostos de catastre.

• També hi ha una reforma en l'educació: la primària estarà controlada pels ajuntaments, serà legislada per l'Estat i serà per a tots. La secundària ja no serà obligatòria i, per tant, sols podran accedir un grup reduït.

• Les universitats es reduiran i el doctorat sols es podrà fer a Madrid.

• Una llei d'ajuntaments: per la qual els ajuntaments de les capitals de província i les grans ciutats són nomenats pel governs i la resta d'alcaldes són nomenats pel governador civil (el que mana a la província)

• També hi ha una reforma en el codi civil.

• S'intenta unificar el sistema de peses i mesures però tindrà poc èxit.

• També s'aprova una llei que marca l'accés al funcionariat.

• En 1852 Bravo Murillo (primer ministre) fa una reforma de la Constitució reduint els drets i les llibertats i augmentant el poder ejecutiu front al legislatiu.

• En 1751 es signa el Concordat en els estats Pontificis. Per aquest concordat l'Església:

• Reconeix a Isabel com a reina (en teoria no recolzarà als carlistes).

• Accepta la pèrdua de les terres desamortitzades venudes.

• Accepta també la pèrdua del dret jurisdiccional.

Però a canvi:

• Les terres desamortitzades i no venudes les recupera.

• La religió catòlica serà l'única i obligatòria a Espanya.

• L'únic matrimoni vàlid serà el religiós.

• L'Església manté el dret a l'educació (pot tindre els col·legis que vulga)

• El jornal dels cures serà pagat per l'Estat.

• Els cementeris són controlats per l'Església.

--->MATRIMONI D'ISABEL:

El matrimoni de la Reina és una qüestió de l'Estat: El govern decidia, segons els interessos polítics del país, quan i amb qui es casava.

Candidats:

• Un portuguès de la Dinastia dels Braganza: Era el fill del rei de Portugal. El matrimoni tenia l'interès de la suposta unificació de la Península.

• Carles: Era carlista i cosí germà d'Isabel. L'església estava a favor d'aquest matrimoni perquè es suposaria el fi de la guerra. Els liberals estaven en contra del matrimoni perquè Carles no és de la seua ideologia.

• Antonio, de la dinastia dels Orleans: el matrimoni fracassa perquè els anglesos no volien. Antonio es casà amb la germana d'Isabel el mateix dia per a compensar als francesos.

• Francisco d'Asís: és el cosí germà d'Isabel. És un borbó i pot llevar recolzament als carlistes. Isabel no volia casar-se i els fills que va tindre no eren d'ell. Isabel es va casar en 16 anys i la seua germana en 14.

7. Bienni Progressista (1854-1856)

Com a conseqüència d'una pujada molt important del preu del blat (el pa), que era l'aliment principal, que provocà una sèrie de revoltes en les ciutats i començà a sorgir en Espanya el desprestigi de la Reina perquè la premsa conta coses de la sua vida privada.

Al final es produeix una revolta militar dirigida pel General O' DONNEL. El govern mana a l'exèrcit a controlar la situació però els sublevats guanyaran en l'enfrontament.

També destaca la publicació per part d'un jove polític, Cánovas Del Castillo, d'un manifest a favor de la democràcia. És conegut com El manifest de Manzanares.

Davant eixa situació la Reina ha de buscar una persona de prestigi per a fer-se amb el govern i nomena primer ministre a Espartero però O' Donnel serà el ministre de la guerra i tindrà més poder que el primer ministre.

En aquest període destaca la desamortització de MADOZ, que desamortitzarà les terres de l'Església, les terres propietat de la Reina i les terres propietat de l'ajuntament. Açò perjudicarà als camperols.

Per total de quantitat de terres desamortitzades i pel total del valor, aquesta serà més important que la de MENDIZÁBAL.

En un primer moment sols s'acceptarà el pagament en efectiu però al poc temps s'haurà d'acceptar també el deute de l?Estat.

Els diners que s'obtenen de la desamortització anaven a estar destinats fonamentalment a la inversió en infrastructures, bàsicament el ferrocarril.

Una volta que Espartero `ha fet amb el governs anul·la la Constitució de 1845 i es torna a posar en vigor la de 1837. Es convoquen eleccions i les noves corts elaboren una nova Constitució.

Aquesta serà aprovada però no entrarà en vigor és coneguda com la “Non Nata” i presenta aquestes característiques:

• Sobirania nacional.

• Divisió de poders: el legislatiu amb més poder.

• Declaració llarga de drets i llibertats.

• Cens més ampli.

• Ajuntaments democràtics elegits pel poble.

• Torna la Milícia Nacional i la Guàrdia Civil continua.

• Es suprimirà la pena de mort per delits polítics.

En aquest període també s'aprova una llei de ferrocarrils per a facilitar les invasions en el sector i també s'aprova una llei de societats anònimes; que donarà lloc a la creació de les grans empreses i la Gran Banca. També hi haurà una emissió sobre el control de bitllets, que passaran a ser controlats pel banc d'Espanya.

En aquest període anem a trobar diferents partits polítics:

• La Unió Liberal: és el partit creat per O'DONNEL amb la idea d'unir a gent del partit progressista amb gent del partit conservador. Formaran part d'aquest partit els més progressistes dels conservadors i els més conservadors dels progressistes.

• Partit Demòcrata: és una escissió (divisió) dels progressistes. Demanen el sufragi universal masculí.

• Els carlistes: són autoritaris, absolutistes.

En 1856 unes eleccions acords donen la victòria als partidaris d' O'Donnel, que des d'eixe moment controla el governs i les corts. Al mateix temps es produeix una pujada del preu del blat i un descontent dels treballadors del a indústria que demanen menys hores, més diners i millors condicions; coses que donaran lloc a una sèrie de revoltes i el governs es veurà obligat a utilitzar l'exèrcit per a sufocar-les. Això provocà que Espartero dimira i que O'Donnel controle tota la situació.

Amb el control del poder per part d' O'Donnel s'acaba el Bienni Progressista.

8. El liberalisme moderat (1856-1868)

Una vegada O'Donnel es fa en el control del país, paralitza l'entrada en vigor de la Constitució i torna a posar en vigor la de 1845. Aquest període, en general, es pot considerar de tranquil·litat política, controlat per la recuperació econòmica i, fins i tot, d'una política exterior que torna a buscar que es considere a Espanya com una potència.

La situació econòmica anirà millorant en general. Les inversions en infrastructures (sobre tot en ferrocarril) van en augment. I les condicions de vida dels agricultors i dels treballadors millorarà una mica.

D'aquesta manera i tot, els progressistes consideren que ha hagut un retrocés en les garanties democràtiques això provocarà alguns intents de pronunciament, com el del general PRIM que fracassarà i tindrà que exiliar-se; o la sublevació dels sergents de la Caserna de Sant Gil, que acabaran sent fusilats.

En aquest període els carlistes intentaran un altre alçaments. Després del fracàs de 1855 quan van intentar començar un altra guerra i que va suposar un fracàs en pocs dies aquest alçament és conegut com “Els matiners”

Ara els carlistes intentaran un desembarcament en Tarragona. El fracàs carlista va ser total i inclòs el pretendent carlista, que li deien Carles Luís, va ser detingut i el van enviar a Madrid. Va ser posat en llibertat a canvi de que renunciara als seus drets però quan va aplegar a la frontera no va reconèixer aquesta renúncia.

A final d'aquest període començaran a haver sublevacions, sobre tot per part de la gent del camp i, més concretament, a Andalusia; com a conseqüència de l desamortització de Madoz. Totes els revoltes són sufocades per la Guàrdia Civil.

També a finals d'aquest període anem entrant en una crisi econòmica que ve produïda sobre tot per 3 aspectes:

• Una crisi industrial: moltes indústries no poden competir amb els productes estrangers i acabaran tancant.

• Una crisi monetària: el valor de la moneda espanyola va perdent importància i, per tant, es necessiten més recursos per a pagar els deutes a l'estranger.

• Una crisi financera: fonamentalment perquè les inversions en el ferrocarril van ser moltes i no van donar els beneficis esperats. Moltes empreses van quebrar i van portar amb elles als bancs.

Al final d'aquest període O'Donnel es veu obligat a dimitir per les pressions, i serà substituït per Narváez, qui dona a la política espanyola un funcionament més absolutista: cosa que portarà a noves sublevacions en el camp, en les universitats i en el propi exèrcit.

En 1866 els progressistes i els demòcrates signen el pacte de OSTENDE en contra d'Isabel i a favor de començar una revolta. En 1867 els unionistes s'afegiran també a aquest pacte en la condició que quan es tire a Isabel Espanya continue sent una monarquia.

En setembre de 1868 tindrà lloc la “Revolució Gloriosa”, que acabarà en Isabel.

9. Política exterior del Regnat d'Isabel (1833-1868)

La premissa més important de la política interior que té Espanya al principi del regnat d'Isabel és el reconeixement d'aquesta com a Reina, ja que n'hi ha països que no la reconeixen. Dins d'aquest aspecte cal recordar el Concordat de 1851.

Per enfortir el prestigi espanyol, Espanya participa de la Quàdruple Aliança; que és una aliança internacional contra l'absolutisme.

Destaca d'aquest període el fet de la República Dominicana, que sol·licita tornar a ser part d'Espanya; la qual cosa és acceptada i durant un temps tornarà a formar part d'Espanya però poc després tornarà a ser independent.

Es porten endavant unes guerres de prestigi per a demostrar que encara som una gran potència:

• A Amèrica: intervindrem directament en Mèxic; primer en la Guerra Civil i després aliats amb els francesos. Però amb molt coneixement es vam retirar abans que els francesos imposaren al seu pretendent MAXIMILIANO com a Emperador.

• Al Nord d'Àfrica: ampliant la zona de control de Ceuta i Melilla i aplegant a controlar Tetuan.

• A Àsia: al sud-est asiàtic; en la Conchinchina per a defensar les Filipines i també perquè uns missioners catòlics que estaven predicant van ser assassinats. Vam intervindre aliats a França però es vam retirar després de signar un tractat que permetia la llibertat religiosa a eixes terres.

• Les relacions amb Estats Units començaran a ser complicades ja que estos comences a pressionar a Espanya buscant la independència de Cuba i Puerto Rico o comprar-les. El motiu o l'excusa és que estan colonitzats per una metròpolis europea i també que encara hi ha esclavitud. La realitat és que EEUU manté interessos econòmics amb les illes pels tipus de productes d'allí (cotó, canya de sucre...) i perquè està també una política expansiva. Espanya resistirà les pressions i el conflicte s'aplaçarà.

10. La Revolució de 1868.

E setembre de 1868 com a conseqüència de la crisi política, de la crisi econòmica, del dèficit de subsistències, de la política e la Reina i del descontent de l'exèrcit s'inicien unes revoltes en les grans ciutats.

El moment clau és quan l'almirant TOPETE en Cadis, fa un pronunciament a favor de “VIVA ESPAÑA CON HONRA” . Aquest pronunciament és recolzat per l'exèrcit (entre ells Serrano i Prim) i això portarà a que la Reina s'haja d'exiliar.