1. LOCALITZACIÓ I CONTEXTUALITZACIÓ:

Sergi Belbel (al que veiem a la fotografia de l'esquerra) és l'autor de molts llibres incluit “Carícies”, a partir del qual realitzaré tot aquest treball, va nèixer a Terrassa a l'any 1963. Aquest autor, director i traductor teatral és llicenciat en Filologia Romànica i és professor de Dramaturgia en l'Institut del Teatre de Barcelona desde 1988.

Sergi Belbel és l'autor, entre d'altres, d'obres com Òpera, Elsa Schneider (Premi Nacional Ignasi Iglésias 1987), Carícies, Després de la pluja (Premi Nacional de Literatura Dramàtica de la Generalitat de Catalunya 1993-95 i Premi Serra d'Or 1994), Morir (Premi Nacional de Literatura Dramàtica del Ministeri de Cultura 1996) i Sóc lletja. Ha dirigit obres d'altres autors com Guimerà (La filla del mar), Benet i Jornet (Desig i Testament), Shakespeare (El mercader de Venècia) i Molière (L'avar), entre d'altres. Ha obtingut el Premi de la Crítica a la Millor Direcció per Desig. Ha fet l'adaptació dramàtica i el guió de la telenovel·la Secrets de família.

Ha obtingut molts premis al llarg de la seva trajectòria, entre els que destaquen el Premi a la millor direcció, el Premi Ciutat de Barcelona de les Arts Escèniques, el Premi Nacional de Literatura Dramàtica de la Generalitat, el Premi Nacional de Literatura Dramàtica del Ministeri de Cultura, el Premi Molière de França, el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya, el Premi de la Crítica Serra d'Or, el Premi Butaca a la millor direcció i el Premi Max de les Artes Escèniques.

Ha estrenat i traduït obres pròpies i d'altres autors arreu d'Europa, a Amèrica del Sud i Japó.

Podem dir que al moviment literari de referencia que pertany aquest autor és al de la dramaturgia catalana contemporània.

El gènere d'aquest llibre és el teatre, i concretament podem dir que es tracta d'un drama que succeix al canvi de mil·leni. Tot transcurreix a finals del segle XX. Onze personatges, amb els seus conflictes es barregen per explicar-nos petites històries intimes, de comunicació i incomunicació. Pares i fills, parelles, germans i companys , tots comparteixen el mateix problema d'efectivitat. Només desitgen unes carícies, tots ells necessiten aquestes carícies, aconseguir l'amor i la felicitat.

Amb la concepció del premi Marqués de Bradomín de Teatre 1985, Sergi Belbel es donà a conèixer públicament en un context en què la figura de l'autor dramàtic, injustament arraconada i rebutjada al llarg de la dècada dels setanta i inicis dels vuitanta, ressorgia i de nou començava un lent, però necessari i irreversible camí de restauració i de revalorització.

L'atorgament del premi Ignasi Iglésias 1987 a Elsa Schneider va representar el punt de partença d'una nova i original proposta de literatura dramàtica per a l'escena catalana dels noranta.La concepció i la visió sobre el teatre s'ha vist substancialment modificada i transformada en els últims trenta anys, fins al punt que els referents d'un jove autor dramàtic, com ho és en Sergi Belbel, són avui lògicament uns altres, distints, i que sense haver de renegar de la tradició clàssica universal s'inscriuen en una determinada orientació del teatre contemporani més immediat: Beckett, Bernhard, Koltès, Mamet, entre d'altres. Un teatre, a més, en què l'humor i la ironia esdevenen els instruments bàsics i imprencindibles per tal d'enfrontar amb decisió i coratge a la complexa quotidianitat del present.

Per tant, podem dir que “Carícies” és una obra dramàtica despullada, essencialitzada, localitzada en la quotidianitat urbana actual, que tendeix a la minimalització dels elements dramàtics i escènics.

Obtenido de «http://enciclopedia.us.es/index.php/Sergi_Belbel»

2. ANÀLISI DEL TEXT:

Aquest llibre titulat “Carícies” tracta sobre onze històries de personatges amb diferents relacions: parelles, mare-filla, companys, amants, germans, joves-vells, pare-fill, pare-filla, mare-fill... que cap d'ells aconsegueix comunicar-se i estimar-se amb l'altra persona, no aconsegueixen acariciar-se. Aquest seria el tema central d'aquesta obra, i els temes secundàris series les diferents escenes encadenades, les quals ens presenten onze històries diferents entre diferents personatges de l'obra.

Pel que fa a l'argument d'aquesta obra, hauríem de fer una distinció entre les diferents històries que formen aquesta. Per aquest motiu, a continuació intentaré sintetitzar l'argument de cada una de les onze històries que formen aquesta obra teatral. Començant per la primera història podem dir que tracta sobre un matrimoni que viu un maquinal i desapassionat recordatori de les més desinhibides formes del maltractament humà. ¿Potser la parella ha tingut un mal dia? Ho preferim admetre amb un somriure lleument inquiet, i cataloguem l'estranya situació conjugal com un fet extravagant, massa excepcional en la seva duresa com per ser quotidià.
Al llarg de deu seqüències més, se'ns expliquen altres duríssimes i cruels trobades entre diferents persones. Per exemple en l'escena dos, la història està centrada en la conversa entre una mare i una filla (la mateixa noia de l'escena anterior). La mare l'explica que es sent molt sola i que al final tindrà que anar a parar a l'asil i la filla mostra una gran fredor i crueltat davant la seva mare. L'explica que serà el millor per ella i que d'aquesta manera no la molestaria.

A la següent escena, veiem a la mare d'aquesta noia, un cop que ha decidit ingresar a l'asil, parlant amb una dona gran que es troba allà. Veuen que tenen molts aspectes en comú, a les dues els hi agradava ballar molt quan eren joves, i les dues havien tingut males experiències amb els homes. A l'escena quarta, aquesta dona vella de l'asil va a trobar-se amb el seu germà que viu en la veritable pobresa. Aquest fa com si no s'enrecordès que té una germana, ja que aquesta el va fer molt de mal. A continuació (a l'escena 5) aquest vell pobre és intentat robar per un nen. Aquest al veure que el vell no tenia res, va començar a explicar-li algunes de les seves històries viscudes, les que parlaven sobre les seves aventures per aconseguir droga, beguda o simplement per robar. És a l'escena sis quan podem conèixer l'ambient familiar d'aquest nen. Sorprenentment viu en un pis cèntric de la ciutat, pertany a un estatus social mig, i per tant veiem que realitza tots els robatoris, no per necessitat, sinó per cridar l'atenció, per pura rebeldia. En aquesta escena , pare i fill, mantenen una conversa peculiar sobre molts aspectes, entre els que crida l'atenció, el tamany del seu aparell reproductor. A l'escena set, ens apareix la història del pare d'aquest nen amb la seva amant. Aquest li diu que la seva dona ha descubert que hi havia una altra dona i que no podran tornar-se a veure. L'home insulta a la seva amants fins a aquell moment. Li falta molt al respecte, i la noia marxa dient la última paraula, com a resposta de tots els insults propiciats per aquell home.

Aquesta dona parla amb el seu pare durant l'escena vuit. Aquí apareixen sentiments de dolor entre els dos personatges, i es evident una falta d'estimació entre ells. El pare acaba explotant i llença tot el menjar que estava preparant i tots els plants que hi havia sobre la taula a terra.

Però, després aquest home es relaxa, com veiem a l'escena nou, quan va a visitar al seu amant. El seu amant és un noi que li satisfà en tot el que li demana i amb ell és quan realment se sent feliç i obté el veritable plaer sexual. En aquesta escena veiem que l'home gran li regala un mirall al noi perquè d'aquesta manera es poguin veure mentre realitzen determinades pràctiques sexuals.

A la següent escena veiem a aquest noi amb la seva mare. Estan dinant. La conversa comença a ésser amargant i el noi descobreix que la seva mare l'havia trucat perquè necessitava diners, així que després de parlar i de donar-li el que volia, marxa. Poc després de la seva sortida, truquen a la porta. El que succeeix posteriorment queda reflexat a l'epíleg. La dona obra la porta. És el seu veï (l'home que surt a la primera escena de l'obra), està ferit després de la pallisa rebuda per part de la seva dona. La dona li fa creure que pensa que ha tingut un accident a les escales, però en realitat s'imagina el que ha pogut passar. La dona el fa seure i li cura les ferides. Els dos personatges es miren amb molta tendressa i es començen a donar les carícies que tant necessitaven tots dos.

Si parlem de l'estructura interna veiem que es difícil establir un plantejament, nus i desenllaç per estructurar l'obra, ja que té una estructura bastant lineal. Però si ho fem, ho podríem realitzar de la següent manera: com a plantejament podríem dir que és quan se'ns presenten les històries, que mica en mica van agafant forma i el nus de l'obra ens permet conèixer molt més de totes aquestes persones, que a la vegada veiem la diferent relació que tenen amb diferents persones. I com a conclusió, és a dir, com a desenllaç de l'obra podem dir que seria quan cada personatge se n'adona realment del que està fent amb la seva vida, quines són les persones que realment l'estimen i a qui ells estimen, encara que el desenllaç de l'obra el podríem localitzar en l'epíleg d'aquesta, concretament en el moment en què l'home apallisat per la seva dona, i la veïna, la mare del noi, es propícien carícies sense res a canvi, només per intercanviar i rebre l'afecte que necessitaven. Aquesta és realment la conclusió de l'obra, ja que aquests aconsegueixen el que tots els personatges de l'obra intenten aconseguir amb els seus actes, els quals demostren la gran infeliçitat de la seves vides.

En tant a l'estructura externa, veiem que l'obra està dividida en deu escenes i en un epíleg final. Cada escena explica la història particular d'un dels personatges de l'obra que en la següent escena enllaça la seva història amb un altre personatge, que després també continuarà la seva història en l'escena posterior amb un personatge diferent.

En la primera escena veiem la història d'un home jove i d'una dona jove , a l'escena 2 parla la mateixa dona jove amb una dona gran. A l'escena 3 aquesta última parla amb una dona vella. A l'escena 4 la dona vella parla amb un home vell. A la següent escena és l'home vell qui parla amb un nen. Aquest mateix nen, a la següent escena parla amb un home. Aquest home comparteix dialeg amb una noia a l'escena 7. A l'escena 8 surt aquesta noia parlant amb un home gran. Aquest, comparteix protagonisme amb un noi, a l'escena 9. A l'escena posterior, aquest noi comparteix escena amb una dona. I finalment a l'epíleg surt la dona de l'última escena amb l'home jove de la primera.

Normalment en totes les obres de teatre es pot classificar els personatges que hi apareixen establint una jerarquització, però en aquest cas, en aquesta obra no podem classificar els personatges segons si són personatges principals o secundaris, ja que tots els personatges que apareixen en aquesta obra presenten el mateix grau d'importància dins l'obra, no hi ha uns que surtin més que els altres, ja que la història es forma a partir de les onze històries, i no hi ha una història que sobresurti més que les altres, totes són importants, ja que entre totes formen aquesta obra anomenada “Carícies”.

El que si que podem fer es establir és una caracterització essencial d'aquests personatges.

En aquest llibre aparèixen onze personatges que cadascú té uns determinats trets físics i psicològics. En aquesta obra més que els trets físics queden molt retratats els trets psicològics de cada un dels protagonistes.

El personatge de l'home jove s'ens presenta com un noi d'uns 30 anys que està casat amb una dona i viu amb ella. Aquest home al principi de la seva escena se'ns el presenta com un home segur de sí mateix, que creu que té dominada i controlada a la seva dona. No és feliç amb la seva dona, i és un home pensatiu.

Presenta una evolució dins l'escena on surt, ja que a mesura que evoluciona l'escena es torna més violent i insatisfet, encara que cap al final de l'escena tot canvia. Arriba un moment en què té una por enorme a la seva dona, i es torna un home indefens, poruc i desconcertat, amb una gran falta d'estimació.

El personatge de la Dona jove és una dona molt freda, que no mostra estimació per cap persona que l'envolta i que l'estima. Es rebel·la contra la seva parella (home jove), li apallisa i es comporta com si res hagués passat. Amb la seva mare se'ns presenta amb una gran indiferència, amb una gran falta d'estimació maternal. És una persona que sembla que no li importi ningú del seu cercle més proper, ni la seva mare, a la qual tracta d'una manera cruel i despreciativa.

El personatge de la Dona gran se'ns presenta com una dona jubilada desde fa anys, i que ara anirà a un asil, (una residència per la gent gran) en contra de la seva voluntat, encara que ella veu que fa nosa a la seva filla i decideix que és el millor. Pateix una malaltia i és conscient que no pot viure sola. Manté una relació bastant freda i dolenta amb la seva filla (dona jove) i parla d'ella com la causant de la seva desgraciada vida.

La Dona vella és una companya de residència de la Dona gran. Presenta un gran rebuig pels homes, ja que encara que ella es suposa que no ho sap, en realitat se sent atraida per les dones. Li agrada molt ballar el tango, i està farta de la gent de la residència.

El personatge de l'Home vell representa la pobresa, la marginació, la misèria i en part la bogeria. Aquest vell pobre és el germà de la dona vella que apareix anteriorment. Ell rebutja la seva invitació per anar a la residència, per tant, podem dir que accepta viure al vida de pobresa que porta.

El personatge més jove d'aquesta obra, el nen es representat com a un nen d'uns quinze anys que roba, beu i es droga. Podriem pensar que prové d'una llar pobre i d'un àmbient marginal, però com veiem després no és així. Precisament perquè pot aconseguir diners de casa seva es droga i compra tantes begudes com pot.

L'home és el típic marit, para de familia (el seu fill és el personatge del nen), però amb una petita característica: no estima a la seva dona de veritat, ja que com es pot saber més tard, té una amant ( personatge anomenat “Noia”), a la qual tracta com un simple objecte sexual ja que li arriba a dir coses molt desagradables per a qualsevol dona.

Aquesta noia, amant de l'home anterior, és una dona molt seria i formal, amb un caràcter segur i dominador. Sempre guarda la compostura i creu que ningú l'estima, ni els seus propis pares, als quals veu bastant poc. És una dona treballadora, tant, que la única motivació de la seva vida és el seu treball, ja que se sent abandonada per tots els que l'envoltaven.

L'Home gran resulta ser el pare d'aquesta noia. És un home aficionat a la cuina, casat amb una dona, però que se n'adona que realment mai ha estat feliç, ja que se sent frustat perquè ara ha descobert realment el que li fa disfrutar de la vida: un noi molt més jove que ell, i per això ha decidit viure tot el temps que li queda disfrutant la vida i deixar de banda el que ell entenia per valors morals, ja que sempre havia viscut en una mentida.

L'amant d'aquest home, és el personatge anomenat “noi” . Aquest noi és molt jove i homosexual, encara que sembla no tenir molt clara la seva orientació sexual. Presenta un gran respecte davant el seu amant, i sembla que faci tot el que ell volgui sense protestar per res. Ens dona la sensació que és un personatge que encara s'està formant i encara no té clar que vol fer amb la seva vida. Manté una relació distant amb la seva mare, la qual sempre li demana diners.

Ella, la mare del noi, és anomenada “Dona” . Aquesta dona sempre es fa la víctima, i sempre plora les seves desgracies. Sembla que truqui al fill simplement per explicar-li les seves penes i demanar-li diners. Podriem dir que és una mica aprensiva, ja que sempre creu tenir alguna molestia o mal.

En l'epíleg hi ha una aproximació entre dos personatges de l'obra, entre l'home jove, que apareix en la primera escena i la dona que apareix en l'última. Aquest epíleg és molt important, ja que és quan dos dels personatges troben l'estimació i les carícies que els hi mancaven.

Pel que fa al temps en que es desenvolupa la història podem dir que és en els anys noranta, abans del canvi de mil·leni, i arribem a l'any 2000. Per tant, podem dir que es desenvolupa aproximadament en l'època actual.

No podem dir amb claretat quan temps dura la història, ja que com són diferents històries i no tenen perquè succeir amb una determinada continuitat en el temps, ja que pot existir una certa distància temporal entre cada història o inclús podríem dir que tot això podria succeïr en una setmana, per tant no podem dir amb exactitud quan dura la història desde el principi d'una història i la última, encara que aquestes dos semblen estar conectades i que després de la primera succeixi seguidament l'altre, inclús podem dir que en la primera escena i la deu succeixen en un mateix temps, i després l'epíleg succeix a continuació d'aquestes dues escenes. Però les altres històries no sabem el temps de distància que existeix entre elles.

L'espai on es desenvolupa aquestes històries és a diferents llocs d'una mateixa ciutat. En cada escena l'espai és diferent. Per exemple en la primera escena l'acció transcorre en el saló d'un pis cèntric, concretament al pis de la parella protagonista de l'escena. A l'escena 2 tot passa en un parc de la ciutat, i concretament les dues protagonistes estan assegudes en un banc de pedra. A la següent escena l'acció te lloc al saló d'un asil, i la conversació que mantenen les protagonistes de l'escena, a un sofà. L'escena 4 succeeix en un carrer, els personatges es situen al costat d'un contenidor d'escombraries. La següent escena succeeix aproximadament al mateix lloc, ja que és el mateix protagonista de l'escena anterior, encara que ara es situen als graons d'un bar tancat, però continua éssent el mateix carrer. A l'escena 6 tot transcorre l'acció transcorre en el bany d'un pis cèntric, concretament l'acció es centra a la banyera. A la següent escena tot succeeix en una estació de trens i una bona part de l'escena en uns seients de plàstics que es trobaven en aquesta estació. A l'escena 8 els personatges interactuen dintre d'una cuina d'un pis cèntric. Mentre que a l'escena 9 l'acció transcorre en un petit estudi-mansarda cèntric, que pertany al personatges anomenat “noi”. El punt de màxima acció se situa en un llit. A l'útlima escena trobem que l'acció se'ns és presentada en una menjador d'un pis cèntric, i els personatges estan situats en una taula asseguts en unes cadires. A l'epileg tota l'acció transcorreix en el pis de l'escena anterior.

3. ANÀLISI DEL DISCURS:

Tota la determinació de l'espai escènic de l'obra ja l'he descrit en l'explicació de l'espai de l'obra. Tots els elements escenogràfics ja els he incluit en aquesta explicació anterior, però a continuació faré una breu sintesí.

En l'escena primera els elements escenogràfics que hi apareixen és un sofà, i la típica decoració d'un menjador d'un pis cèntric. A l'escena apareix un banc de pedra. A la següent escena apareéis un sofà. L'escena 4 succeeix en un carrer, els personatges es situen al costat d'un contenidor d'escombraries. En la següent escena han d'aparèixer els graons d'un bar tancat, i la corresponent decoració a un carrer marginal. A l'escena 6 ha de sortir una banyera. A la següent escena com tot succeeix en una estació de trens, han d'aparèixer coma elements escenogràfics uns seients de plàstics. A l'escena 8 els personatges estan a la cuina, i a part de la decoració propia d'una cuina és molt important l'existència d'uns marbres. Mentre que a l'escena 9 el punt de màxima acció se situa en un llit, i la decoració d'aquesta escena ha de ser la d'un pis petit, cèntric, d'un noi solter, i que per tant, no té molts luxes. A l'útlima escena trobem que com a elements escenogràfics han d'aparèixer una taula i cadires. I la decoració d'aquesta escena ha de ser la d'un menjador de dona gran, tradicional i que no té diners per renovar el pis, per tant, no el té gens modern ni nou, els mobles són vells.

Si realitzem una determinació dels recursos estilístics, cal dir que el registre lingüístic que s'utilitza en tota l'obra és un llengüatge col·loquial i en certs moments de l'obra, arriba a vulgar (com per exemple es pot observar en les frases següents apareixen en l'escena 7 de l'obra, concretmanet en un diàleg entre l'home i la noia: “l'olor del teu cony”, “et penedeixes de no haver-te rentat la polla?”, i com poder observar en la segona escena, quan una filla li diu a la seva mare: “Que callis d'una puta vegada. Collons, quina pallissa! (....) Jo no puc perdre el temps com una vella boja...)

El grau de teatralitat, és a dir, la manera en que actuen els personatges crec que és bastant espontània, ja que les seves accions són reaccions per determinades situacions viscudes o per converses que han resultat desagradables.

Tota l'obra està escrita en prosa, ja que no trobem cap poema dintre d'aquesta obra de teatre.

4. CONCLUSIONS VALORATIVES

Com a recapitulació de les valoracions fetes al llarg de l'anàlisi podem dir que aquesta obra de Sergi Belbel ( autor, director i traductor teatral, llicenciat en Filologia Romànica i professor de Dramaturgia en l'Institut del Teatre de Barcelona desde 1988) és novadosa en el seu gènere (és a dir, en el teatre contemporani), ja que l'autor sap expresar molt bé els sentiments de la nova societat que estava sorgint amb l'aparició d'un nou mil·leni, i amb l'entrada del segle XXI.

Aquesta obra tracta sobre onze històries encadenades, en les que aparèixen situacions violentes, desagradables, tenses, i on tots els personatges tenen un punt en comú: necessiten rebre unes carícies, rebre i donar amor, i en les seves vides aquest fet és fa molt rellevant ja que no han aconseguit portar una vida feliç i plena d'amor.

Crec que l'obra està molt bé, ja que ens fa reflexionar sobre les diferents manera que té l'ésser humà de reaccions davant d'uns fets concrets, i la manera en que ens podem arribar a relacionar amb unes persones o amb unes altres.

Veiem que l'obra succeieix a diversos punts d'una ciutat, cosa que ens fa pensar que l'estrés, els nervis, i les tensions són majors, ja que en una ciutat se sol viure d'una manera més estressant, sense parar ni un moment, i per tant, ens fa entendre algún dels comportaments dels personatges de l'obra. Per últim, també cal destacar el registre de parla que aparèixen en “Carícies”. Per comunicar-se, els personatges utilitzen el registre col·loquial, i a vegades, fins i tot, el registre vulgar. Personalment crec que aquests registres són els més apropiats per les situacions que hi viuen, ja que són espontànies i intenten reflexar la vida quotidiàna , i aquí quan succeeixen aquestes escenes (moltes d'elles violentes) és ridícul que s'utilitza el registre literàri, per exemple.

Establint una valoració més personal i altres valoracions més globals crec que aquesta obra de Sergi Belbel és molt creativa i original, ja que a més de ser situacions quotidiànes en segons quins ambients (ja que la violencia i el maltracte, tant psíquic com físic, en aquesta obra, està molt generalitzat i és bastant abundant), totes les accions són molt espontànies i reflexen diferents comportaments humans que sorgeixen en determinades circumstàncies. També podem dir que l'obra és original ja que mai s'havia fet una obra que reflexés tant clarament tots els comportaments violents que pot tenir l'ésser humà i a més intentar deixar veure l'origen d'aquests, ja que sempre hi ha un perquè que ens fa realitzar les nostres accions i un motiu per comportar-nos d'una manera o d'una altra.

Després del tractament personal i no lineal de la comèdia com a gènere que va significar “Tàlem”, Belbel redactà la que molts lingüístes anomenen com la seva obra més madura: “Carícies”, un text que, pel que fa a l'estructura i a l'adopció d'un mínim conflicte dramàtic , s'acosta a la línia “més humanitzada” i “més convencional” del seu teatre. Belbel presenta en Carícies una estructura travada i precisa, que procedéis de “La ronda” d'Arthur Schnitzñer. La solidesa de l'estructura lineal de Carícies (onze histories encadenades) s'afageix a la pervivència dels trets més definidors del conjunt de la seva obra, com ara l'essencialització dels diversos elements dramàtics i escènics, la presentació d'un conjunt de personatges contrastats, de distinta condició social, profesional i moral, que deriven cap a l'abstracció, per mostrar el món de relacions despersonalitzades, mancedes d'afectivitat, d'instintives actituds humanes, ja presents en la resta del seu teatre.

Podem dir que l'obra de Sergi Belbel ja no es basa en la contaminació biológica i moral per comerç sexual, sinó en una epidemia ciutadana: la del malestar urbà d'unes persones incapaces d'obtenir el que somnien, una carícies, sense manifestar-se tampoc gens disposades a cedir-lo als altres. L'obra està plena de dolor, i ens fa arribar a pensar que es tracta d'una ciutat maleïda, ja que molts dels seus habitants viuen situacions miserables, però es tracta d'una miseria psíquica, anímica i sentimental.

Per tant podem dir que l'obra reflecteix molt bé la situació del període en què transcorreix la història, és a dir, a punt d'entrar al segle XXI, ja que representa que la historia succeix poc abans del canvi de mil·leni, i arribem a l'any 2000. Per tant, podem dir que es desenvolupa aproximadament en l'època actual. I en aquesta època la gent viu molt estrassada, amb molta càrrega acomulada de tot l'estrés laboral i familiar. En aquesta obra es veu clarament les tensions, els nervis i l'estrés d'alguns dels personatges, que viuen cansats de la seva vida agotadora. Aquestes situacions desagradables, violentes i tenses, són causa de la vida tan estressant que avui en dia es porta. A més, la història succeix dintre d'una ciutat i els nuclis urbans són el major punt d'estrés i on trobem una major contaminació, Tots aquests factors efecten anímicament i psicològicament als personatges d'aquesta obra, com podríen efectar a les persones de la nostra societat actual que porten aquest tipus de vida.

Per tant podem dir que l'obra és molt representativa de la nostra societat actual, de l'era tecnológica i moderna, on seguim trobant bosses de pobresa enmig de la riqueza (aquest fet es pot observar a l'obra amb l'aparició del personatge de l'home vell).

En aquesta obra s'aprecia la corrosiva, radical i dura visió de la societat i del món actual d'un autor dramàtic de vint-i-vuit anys.

L'obra de Sergi Belbel es pot considerar com a un model de literatura dramática per als noranta. Ell representà un dels punts de partença d'una nova i original proposta de literatura dramática per a l'escena catalana dels noranta, com en el seu moment ho van ser determinats textos escrits sota l'empremta brechtiana, dels seixanta/setanta.

Certament, la concepció i la visió sobre el teatre s'ha vist substancialment modificada i transformada en els últims trenta anys, fins els punts que els referents d'un jove autor dramàtic, com ho és en Sergi Belbel, són actualment uns altres distints, i que sense haver de renegar de la tradició clásica universal s'inscriuen en una orientació del teatre contemporani més immediat: Becket, Bernhard, Koltès, Mamet, Müller, o Shepard.

11