Índex

Fitxa bibliogràfica .......................................................... 2

Contingut ..................................................................... 2

Qüestions sobre el llibre ............................................. 3

CALAVERES ATÒNITES de Jesús Moncada

Fitxa bibliogràfica

Autor: Jesús Moncada

Títol: Calaveres atònites

Editorial: La Magrana

Lloc i any d'edició: 2001 Barcelona

Nombre de pagines: 348

Contingut

Jesús Moncada Estruga va néixer a Mequinensa, Baix Cinca, l'1 de desembre de 1941. De ben jove va combinar l'afecció per narrar històries i el dibuix i la pintura. Va guanyar premis literaris molt aviat malgrat que, per circumstàncies diverses, va publicar tard.

Va estudiar a Saragossa entre els anys 1953-1958. Els darrers cursos de batxillerat els va cursar intern al Colegio de Santo Tomás de Aquino, una escola liberal, rara avis en l'època franquista:

"Era un col·legi laic, dirigit per un conegudíssim poeta aragonès i la seva família. Miguel Labordeta, el cantaautor. És a dir, dintre el col·legi es respirava una 'llibertat' que no es trobava en cap altre col·legi de l'època. [...] A més a més, a Saragossa vaig tenir la sort de trobar-m'hi molts professors de literatura, en una època en què la gent no llegia gens ni mica; en això, jo tenia un avantatge enorme sobre la resta dels meus companys, perquè jo era un devorador de llibres." (Entrevista de Josep Gras. Regió 7, 2.I.1998)

Va fer magisteri a la Escuela de Magisterio, del barri de la Magdalena, a Saragossa, carrera que va exercir alguns anys a la seva vila nadiua fins que va anar a fer el soldat, primer al regiment d'Artilleria Antiaèria de Calataiud i, després, a la Jefatura del mateix cos a Saragossa.

Animat pel seu compatrici Edmon Vallès, novel·lista, assagista i historiador, es va instal·lar a Barcelona per tal de dedicar-se a la literatura i a la pintura. Va començar a treballar a l'editorial Montaner y Simón, del carrer Aragó [en l'actualitat seu de la Fundació Tàpies], al departament de producció amb Pere Calders (que havia retornat de l'exili el 1962) i es va relacionar amb altres escriptors exiliats com Avel·lí Artís Gener "Tísner" i Xavier Benguerel, que li van ampliar la visió de la guerra civil i les seves conseqüències.

Es va donar a conèixer amb el recull de narracions Històries de la mà esquerra, premi Joan Santamaria 1971, publicat per l'entitat organitzadora del premi, el 1973. L'autor reconeix en l'estil d'aquest primer recull, el mestratge de Pere Calders:

"Vaig estar treballant amb ell durant dotze anys, a [l'editorial] Montaner y Simón. Per a mi, era un gran mestre. Un gran mestre des del punt de vista del rigor a l'hora d'escriure. Ell va tenir la paciència de llegir les meves primeres coses en català. El que també és cert és que va tenir la delicadesa d'animar-me a seguir el meu propi camí a l'hora d'escriure. És a dir, no va intentar mai fer de mi un deixeble. Ell va veure de seguida que jo tenia el meu propi món i, per tant, la meva pròpia manera d'expressar-me. Ara, el que sí que és evident, perquè això és inevitable, és que a les primeres històries, en algunes narracions, és claríssim la influència de Calders. A partir de El cafè de la Granota jo ja tinc el meu propi món i és el que intento d'explicar."

Tant en el primer recull, que va reeditar ampliat amb noves narracions i pròleg de Pere Calders, el 1981, Editorial la Magrana (des d'aquell moment editorial on Moncada ha publicat en exclusiva), com en el segon, El cafè de la granota, (1985) recrea, a cavall entre el realisme i la fantasia, el passat mític de l'antiga població de Mequinensa --ara soterrada sota les aigües del riu Ebre--, temàtica que va reprendre en les seves altres produccions (novel·les i narracions).

Moncada fa reviure Mequinensa amb precisió històrica, el 1988, amb la publicació de la primera novel·la Camí de sirga, que va ser rebuda pel públic i la crítica com una de les novel·les més importants de la darrera narrativa catalana. Va ser guardonada amb el Joan Crexells, amb el premi Fundació d'Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, el Nacional de la Crítica, el Ciutat de Barcelona, el de la Crítica Serra d'Or i va ser finalista del Nacional de Literatura, 1990. Aquesta obra, a més, ha estat traduïda a una dotzena de llengües.

A la novel·la La galeria de les estàtues (1992), Mequinensa queda en segon terme enfront de la ciutat imaginària de Torrelloba, capital de província inspirada en Saragossa on l'autor va estudiar els anys cinquanta. L'acció transcorre en aquesta època i fa flashbacks referits als anys trenta i quaranta a partir de la revolta que es va produir a la colònia africana d'Ifni.

El 1997 va publicar la novel·la Estremida memòria, que va obtenir els premis Joan Crexells i el de la Crítica Serra d'Or, 1998. En aquesta novel·la d'intriga, Moncada furga en la memòria col·lectiva, estremida per l'afusellament d'uns bandolers a Mequinensa --gent del poble-- que van assaltar el recaptador del Banc d'Espanya i l'escorta, a la primera etapa de la Restauració alfonsina.

El 1999 va publicar un nou recull de narracions amb històries sorprenents, evocadores, humanes: Calaveres atònites, des dels ulls d'un jove advocat barceloní, que va a Mequinensa, a la dècada dels cinquanta, a ocupar la plaça de secretari del jutjat de pau.

Les seves obres s'han traduït a l'alemany, l'anglès, el castellà, el danès, l'eslovac, el francès, el gallec, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el romanès, el suec, el vietnamita... El mateix autor ha traduït un nombre considerable d'obres del castellà, del francès i de l'anglès.

Pel conjunt de la seva trajectòria literària ha estat distingit amb el Premi dels Escriptors Catalans (2000) i la Creu de Sant Jordi (2001).

Qüestions sobre el llibre

· Pròleg

En el pròleg es fa referència al significat del títol. Com ho interpretes?

Les calaveres fan referència al conjunt de desgracies del llibre, i atònites fa referència a la sorpresa que s'endú en el viatge de Lleida Mequinensa debut a la diferencia entre la vida de la ciutat i la vida del poble.

· Amb segell d'urgència

A qui escriu la Berta? Per què?

La Berta escriu al oncle Maties, per què el sagrat cor li va explicar el que havia de fer per ajudar a en Jaume. Ella ho va explicar, però com que no la creien va escriure al oncle Maties per que la ajudes, ja que eia no podia suportar que cada cop es creies menys en la fe cristiana.

· Cinc cobriments de cor al casal dels Móra

Què ha provocat la indignació de la Caietana?

La Caietana es la successora del primer difunt enterrat al cementiri del poble, i per aquest fet es creu amb dret de ser informada sobra tot els que es faci al cementiri, però un dia descobreix que hi estan fen obres. A ella no li sembla be el que hi estan fen i s'intenta queixar al crònides, però aquest no la escolta i la evadeix.

· Assentament comptable

Quin assumpte de “comptabilitat” preocupa tant la protagonista del conte?

El marit de l'Elisenda fica un gra d'arròs dins un pot cada cop que fan l'amor, i cada cert temps els compta i substitueix els grans corcats, però un dia la sogra de l'Elisenda cuina arròs amb els grans d'aquell pot, per a que el seu marit no s'adoni de la desgracia, i sabent que feia poc que hi havia uns 3000 grans, l'Elisenda va haver de fe un càlcul aproximat del grans d'arròs.

· Una finestra al carrer de l'ham

Quin conflicte familiar s'explica en aquesta història?

L'Alfred es un noi va lluitar amb les tropes franquistes, però la seva família era comunista. El pare de l'Alfred es ficat a la presó quan acaba la guerra, i les seves germanes mortes o exiliades. A l'Alfred en canvi li va be al exercit franquista. L'Alfred intenta comunicar-se amb el seu pare però aquest no respon. Quan el seu pare surt de la presó se'n fot del seu propi fill davant de tothom perquè treballava rentant el carrer dient que va guanyar la guerra però renta el carrer per als que la van perdre.

· Preparatius de viatge

Què li demana la Carola a la tia Penèlope abans de morir?

La Carola li demana a la tia Penèlope que aconsegueixi deixa per escrit que renuncia a la fe cristiana i que vol ser enterrada al costat del seu estimat que es ateu. I que si no es compleix la seva darrera voluntat la seva herència, en comptes de passar la família i l'església, la deixarà en mans de una leproseria filipina.

· Aparició providencial de la sardina

Quina jugada li reserva el destí al protagonista del conte?

El protagonista havia calculat que viuria uns 25 anys més a partir dels 50, i va fer càlculs sobre tot el patrimoni que tenia, ho va sumar tot i ho va dividir entre els mesos que suposadament li quedaven de vida, va viure sense fotre brot venent-se tot allò que tenia per anar vivint d'una forma folgada durant el que li quedava de vida, però quan va arribar als 75 anys, no solament no s'havia mort sinó que es trobava perfectament. Com que ja no li queden diners decideix suïcidar-se, pro al final no te prou valor i no ho fa.

· Un dimecres de cendra

Amb quin problema notarial es troba la protagonista?

Una dona portava el seu sogre al bordell de la protagonista per evitar que s'enamores d'una jovenalla, en una ocasió l'home es deixa uns documents notarials al bordell, la dona necessita aquests documents per assegurar-se que els seus fills rebin la herència del sogre, però tan la dona com el sogre moren en un accident. I la protagonista no sap que fer amb els documents per assegurar-se de que la herència faci cap als fills de la dona, i per això escriu al jutge.

· Obres piadoses

Explica quina és la ironia del títol.

Les dones de la congregació compren els preservatius de Roma suposadament per evitar el deteriorament dels edificis de l'Església catòlica però el que realment fa la Leucofrina es quedar-se els diners. A més a més, encara que els preservatius estaven prohibits per l'Església, totes els utilitzaven i van acollir amb molt d'entusiasme els preservatius de Roma.

· En el llibre hi ha una sèrie de personatges, el Crònides, la tia Penèlope, l'Arnau de Roda, l'Honorat del Rom, que van apareixent repetidament. Explica breument qui són i quina relació hi ha entre ells.

El Crònides es el jutge, La tia Penèlope es una dona rica del poble, L'Honorat del Rom es el apotecari, es a dir, el farmacèutic.

1