Calaveres atònites. Jesús Moncada

• Títol del llibre

El títol anomenat Calaveres atònites és conegut per a molts d'escriptors, el títol pot donar lloc a cranis que sorprenen com a traducció de cada paraula.

• Síntesi

Calaveres atònites és un llibre de narracions, el fil conductor del qual gira a l'entorn d'un personatge. Mallol Fontcalda, un jove advocat barceloní, que a la dècada dels cinquanta busca un indret tranquil per poder preparar les oposicions a l'administració de justicia. L'atzar i una ràpida consulta al mapa el duran a Mequinensa, lloc que, d'entrada, creu el més idoni per portar a terme els seus proyectes. Només arribar, però, es veurà immers en un seguit de situacions inesperades i sorprenents que el portaran més enllà dels seus propòsits professionals i superaran totes les seves expectativas.

• L'autor del llibre

Jesús Moncada (Mequinensa, 1941) ha publicat tres reculls de narracions: Històries de la mà esquerra (1981). El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (2000), i tres novel·les: Camí de sirga (premis Joan Crexells 1988, Ciutat de Barcelona 1989, Crítica Serra d'Or 1989 i Nacional de la Crítica 1989). La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (premis Joan Crexells 1997 i Crítica Serra d'Or 1998). Bona part d'aquestes obres han estat traduïdes a una vintena de llengües.

• Resum específic per a la preparació del control

Mallol Fontcalda, xicot barceloní de vint-i-dos anys, acabava de penjar el títol d'advocat al costat d'un retrat de la boda dels seus pares, un lampista modest casat amb una dependenta d'una botiga de vetesifíls. Mallol disposava a ocupar la plaça de secretari del jutjat d'una població (Mequinensa) tot i que sols sabia on era amb un mapa de cartografía. Situat a la confluencia del Segre amb l'Ebre. Per a preparar unes oposicions, hores més tard redacta l'acta d'un judici preprant les oposicions davant un jutge de Pau anomenat Crònides. Idoni per a un viatge estrafolari.

Un tren l'havia duit de Barcelona a Lleida, arriba a una estació ni més bruta, ni més trista, ni més encrostonada que ell pareixia un noi de capital.

Llavors, adquireix el bitllet per Mequinensa en una taquilla del vetust edifici de l'administració. On hi havia unes letrinas embussades, problema crònic de desguàs,… Quant agafada el bitllet de color rosa amb la punta dels dits per l'extrem que no regalimava saliva.

Ell cercant el bus que va cap a Mequinensa, estaria allà on hi ha dos cotxes, un que posa Lleida-Fraga i l'altre que no posa res serà el que s'hi dirigeix o també els podràs conèixer amb el parlar. El va acompanyar el cobrador. L'autocar estava ple, ningú respectava les normes fumant, blasfemant, abocar-se,… La seva companya de viatge (treballava el tema de malalties familiars diverses) sostenia un diàleg a crits amb una coneguda premsada i acabava de malmetre el pitram.

Mentrestant, Mallol, observava l'autobús interior, veié una velleta situada a la penúltima fila de seients, elogant amb uns ulls vivíssims.

A la sortida de Lleida, quan enfilàvem la carretera a un pas processional, el xòfer crida: Ajoqueu-vos! Per la velocitat supersònica i la vista de personal policial. Una cosa curiosa va ser que se va encarcarar i va pensar que les companyies d'autobusos els feim fer taules de gimnàstica dirigides pel conductor. Podria començar amb un energètic: Mans enlaire! Después, Flexió del tronc!,…

Una niatgera dels cabells blancs li deia que feia dret si havia d'estar assegut, i la velleta de l'altra banda li va dir que no es pensés que estaven guillats sinó que era per el cas policial.

A la parada d'Alcarràs baixa personal i la gent dreta almenys es va poder asseure's. Pasta Fraga la pagessa se'n va anar a Torrent de Cinca, tot el vehícle es va buidar i vam poder acomodar-nos a plaer.

Érem a una dotzena de quilòmetres de Mequinensa. De sobte, xocàrem contra l'espona d'un bancal d'oliveres. La vella dels cabells blancs li pregunta si s'havia fet mal. Un camió de miners s'atura al costat seu, miners plens de lignit, i no els queda més remei que pujar-hi.

Quant arriben al lloc esperat, una senyora que hi havia per el camió li diu que és la tia de'n Crònides, anomenada Penèlope. Assenyalant-li Ca la Vila i el jutjat de Pau. Li diu que el vespre hi ha sopar i que ho digui a Crònides i també ell si hi vol anar ho pot fer.

Arriba al jutjat, trobant un gos anomenat Carbó, Crònides amb unes ulleres bosques, una dona amb una cama enguixada i plena de narres,…

Comença un judici…

Mallol Fontcada explica seguint l'ordre del jutge Crònides… L'Agutzil va surtir del vestíbul i va reclamar a crits la compareixença del Sagrat Cor de Jesús.

Después d'aquest judici, na Penèlope, en Mallol i Crònides sopen en aquesta vila. Tres anys después d'haver abandonar aquest poble va ser molt punxant per a la seva vida.

L'Antiga Mequinensa va desaparèixer, com si la mort, la gran cabronada, en paraules del jutge Crònides. Aquest morí d'un infart a l'escriptori del magatzem familiar de majoristes de mel al moll de les Vídues. Tenguent absència de'n Carbó que morí de vell quan escoltava Otello amb el seu amo en una vella tremola. Penèlope seguí els noranta anys a ratja al jutge, Mallol va suposar menjar samfaina (plat no preferit) i al cap d'un any una passa de grip va delmar els seus amics.

Mallol va asistir a l'enterrament de Penèlope i Crònides, l'última vegada que va posar els peus a Mequinensa va ser quant va anar a l'enterrament de Crònides.

La mort d'Arnau de Roda (últim dels amics del jutge). Mallol va llegir l'epíleg de Estremida memòria, novel·la e Jesús Moncada, autor mequinensà que viu a Barcelona com Mallol al barri de Gràcia que li va fer una carta on li demanava una entrevista aplegant històries sobre el jutge Crònides i volia contrastar-les amb els records de Mallol. Es varen citar i parlaren (aquell xicot tenia quinze anys).

Aquest llibre conté pròleg per orientar al lector a quin món estam tant diferent com l'actual.