Bilingüisme

Pàgina

1.- Perquè he triat el bilingüisme? 2

2.- Bilingüisme, què és? 2

3.-Bilingüisme a l'escola. 8

4.-Bilingüisme i interessos polítics. 10

5.-Contacte de llengües, conflicte lingüístic. 11

6.- Bilingüisme a Espanya. 15

7.- Bilingüisme a altres països. 15

8.- Prejudicis lingüístics. 20

9.- Opinió personal. 28

10.- Bibliografia. 29

1 Perquè he triat el bilingüisme?

He decidit fer un monogràfic sobre el bilingüisme per varies raons, les quals exposaré ara. La llengua és un tema molt important per a totes les persones, les quals tenen la necessitat de comunicar-se, sigui quina sigui la manera o el seu idioma. No obstant això, hi ha gent que intenta fer desaparèixer algunes llengües sense cap motiu.

Una de les raons que m'han fet escollir el tema del bilingüisme, ha estat que a Mallorca tenim dues llengües, per lo tant tenim dues opcions a escollir i comunicar-nos amb la resta, la llengua catalana i la llengua castellana. Una altra raó ha estat, que és un tema molt ampli i que te diferents caires. Els que volen governar, juguen amb la teva llengua per poder obtenir la seva satisfacció personal i poder comandar.

Més raons, poden ser raons socials, culturals, ètniques, històriques... hi ha molts punts de vista d'on es pot collir informació, veure opinions, i poder tenir una visió mes objectiva sobre la teva pròpia llengua i tot el que es cou al voltant d'ella.

2 Bilingüisme, què és?

Bilingüisme, és un terme que etimològicament fa referència a l'existència de dues llengües en un individu o un grup social, és una concreció del plurilingüisme.

En la pràctica, el bilingüisme no és un fenomen de la llengua, sinó del seu ús. La sociolingüística s'ocupa de les relacions entre dues llengües en contacte.

La psicologia i la pedagogia, estudien les conseqüències del bilingüisme en la formació de l'individu, ja sigui per viure en un territori amb llengües en contacte o pel coneixement i ús de dues llengües a través del seu estudi.

En matèria de política o de normalització lingüística, el bilingüisme pot tenir funcions diferents; així, en països amb dues llengües en contacte, el foment del bilingüisme, pot ésser útil a una política assimilista que comportaria la pèrdua d'ús d'una de les llengües.

Al contrari, és quan el que s'estableix és una situació relativament estable implantant la cooficialitat lingüística; és a dir, un bilingüisme oficial amb voluntat d'igualtat.

Hi ha teories que veuen el bilingüisme com una situació transitòria, que porta a la llarga (aquí hi ha una “a” que sobra) l'abandonament d'una de les llengües i es cita, com exemple el cas dels ibers, que malgrat l'existència de monedes i altres evidències de bilingüisme, van acabar llatinitzant-se i actualment no es pot desxifrar la llengua ibera.

En el cas de la llengua catalana, el procés d'adquisició de les dues llengües ha comportat adquirir el coneixement també de la llengua castellana, per part de pràcticament la totalitat de la població catalanoparlant i el procés invers per part d'una gran part de la població castellanoparlant.

Els grups socials, dits bilingües no ho solen ésser de manera homogènia, ja que es donen moltes diferències individuals en el grau de competència lingüística.

La diglòssia encara que etimològicament (deriva del grec), significa el mateix que bilingüisme, és un terme reservat per definir un ús d'una llengua caracteritzat per la percepció d'inferioritat d'aquesta.

Tipus de bilingüisme:

Hauríem de dir per començar, que la paraula bilingüisme sola no ens serveix o no podem definir-la per ser massa ampla i ambigua, per tant, haurem de concretar més, en bilingüisme social i bilingüisme individual. Però abans podem esmentar tots els tipus de bilingüisme que hi ha.

Bilingüisme integratiu: quan s'aprèn la 2a. llengua amb la intenció d'integrar-se plenament a la nova realitat i abandonar l'anterior.

Bilingüisme instrumental: quan s'aprèn la 2a. Llengua per raons estrictament practiques, sense cap desig d'integració social.

Bilingüisme ordenat: quan es mantenen perfectament diferenciats els dos sistemes lingüístics, amb poca o nul·la interferència.

Bilingüisme desordenat: quan es barregen els sistemes, tot creant, de vegades, un altre “suprasistema” que aplega les característiques de tots dos sistemes.

Bilingüisme simètric: es dominen dues llengües d'igual manera, encara que es tracti de situacions diferents.

Bilingüisme asimètric: no es dominen de manera equivalent les dues llengües.

Bilingüisme neutre: l'ús d'una o altra llengua és lliure, indistintament i sense conflictes. També s'anomena funcional.

Bilingüisme diglòssic: la tria no és lliure perquè existeix una insubordinació entre les llengües.

Bilingüisme limitat: afecta una part de la comunitat, tant des d'un punt de vista geogràfic com social.

Bilingüisme generalitzat: quan el fenomen s'estén a tota la comunitat sense excepcions considerables.

Bilingüisme natural (familiar): l'individu esdevé bilingüe a causa de l'influencia familiar.

Bilingüisme ambiental: quan s'adquireix per l'ambient extra familiar.

Bilingüisme oficial: quan les dues llengües gaudeixen d'un marc legal igualitari.

Bilingüisme no oficial: quan una de les llengües no és reconeguda oficialment.

16. Bilingüisme

Social

Individual

Territorial

Bilingüisme social.

Segons Weinreich, el bilingüisme es la pràctica d'usar alternativament dues llengües. Per altra part, tenim la definició de A.J. Aucamp, que diu que el bilingüisme és la condició de coexistència de dos o més idiomes vius en una societat.

El tercer en definir-ho fou J.Solé, i ho defineix com ”Dins d'una mateixa societat utilitzar dues llengües o varietats lingüístiques per necessitats comunicatives internes”.

En la definició de Aucamp parla de coexistència, és a dir, no implica que tothom les utilitzi, mentre que en la de Solé, que parla d'una societat que dóna ús a dues llengües, implica que tothom les coneix i les empra.

Altra diferència és que, al primer cas es parla de nació i l'altra parla de societat. El terme més correcte seria el de societat per ser més ambigu, ja que el concepte nació tanca massa el camp i societat també pot fer referència a una nació.

Per a aplicar-ho al nostre cas hauríem de barrejar ambdues definicions i quedaria “Dins d'una mateixa societat coexistència de dues llengües o varietats dialectals lingüístiques per necessitats comunicatives internes”.

Segons Txepetx, seria “Situació en la qual dins d'una unitat territorial apareixen, d'una manera més o menys ordenada i regular uns conjunts d'individus (que formen grups socials) que utilitzen més d'un idioma: un propi après per transmissió natural i un altre el propi d'un altre grup”.

Aquesta definició, no contempla el valor social de les llengües i, a més, també diu que tota la societat és bilingüe, i trobem que en una societat hi ha gent que és monolingüe, perquè atenent a la definició de LA i LB veiem que una és imprescindible i altre prescindible.

El concepte de bilingüisme social, dóna a entendre una situació de bilingüisme en igualtat de condicions quan no és real, ja que sempre hi ha una LA i una LB.

Per a Joshua Fishman el terme bilingüisme està reservat a l'àmbit individual perquè no pot respondre a la realitat social.

Tipus de Bilingüisme Social.

Segons les funcions socials que el parlant atribueix a cada llengua.

• B. Neutre: L'ús d'una o l'altra llengua és lliure, indistint i sense conflicte.

• B. Diglòssic: La tria no és lliure perquè existeix una subordinació entre les llengües.

Segons la seva extensió social.

• B. Limitat: Afecta una part de la comunitat tant des d'un punt de vista geogràfic com social.

• B. Generalitzat: Quan el fenomen s'estén a tota la comunitat sense excepcions considerables.

Segons la situació Legal.

• B. Oficial: Les dues llengües són oficials.

• B. No oficial: No més una de les llengües és oficial.

Si el bilingüisme és, no oficial haurà necessàriament de ser diglòssic ,no pot ser mai neutre i a nivell teòric podrà ser limitat o generalitzat, però generalment el Bilingüisme no oficial es limitat.

El Bilingüisme Oficial no és incompatible a ser B. Neutre o diglòssic i tampoc és incompatible a ser limitat o generalitzat.

Se suposa, que en una societat democràtica hi hagi un Bilingüisme Neutre. El 1er pas es aconseguir un Bilingüisme Oficial i desprès generalitzat. Per tant la tasca de l'escola és aconseguir un B. Generalitzat i la lluita envers els prejudicis de la llengua.

Bilingüisme territorial: Un territori bilingüe es un espai geogràfic dividit de dues zones clarament delimitades lingüísticament. Zona A- llengua 1, zona B-llengua 2: Aquesta solució no te per què ser font de tensions, però no es una solució massa freqüent.

L1 - llengua pròpia

L2 - llengua adquirida

• Bilingüisme a l'escola.

Darrerament, determinats grups mediàtics, polítics i de divers tipus, estan qüestionant alguns aspectes del sistema educatiu, incidint principalment en la impossibilitat de triar la llengua en què s'imparteix l'ensenyament dels infants. Mantenen que els pares haurien de tenir l'oportunitat de triar el castellà com a llengua vehicular en l'educació dels seus fills, i es queixen que se'ls obliga a estudiar en català.

La majoria de les escoles mallorquines són bilingües, s'ensenya el català i el castellà, també n'hi ha que son trilingües, on hi ha l'anglès el català i el castellà. Cada col·legi té establertes les normes relacionades amb l'ensenyament de la llengua en el PLC (Projecte Lingüístic de Centre) on està reflectit, quin serà l'idioma en el que s'ensenyarà les classes, entre moltes altres coses.

Segons les darreres investigacions damunt els plurilingüisme, l'adquisició de mes de dues llengües, és possible, tan en el medi natural com en el medi escolar i això no presenta problemes en el desenvolupament cognitiu de i lingüístic (Genoz & Genesse 1998). La introducció primerenca de la segona o tercera llengua requereix un anàlisis i adequació del projecte curricular de cada centre: dels objectius generals de cada una de les llengües, del temps que se li dedica, dels espais i diferents àmbits d'utilització.

Sempre s'ha de tenir com a punt de partir de les característiques i capacitats dels nins/es. Un idioma, és una eina que es manipula i es tracta del professor crear situacions adequades (jocs, poemes, cançons...)

Per altre banda, com més naturals siguin les situacions, l'aprofitament serà major, ja que l'ús de la llengua és espontània. El professor a més de ser el qui planteja situacions comunicatives apropiades, és també un model lingüístic. Això suposa per una part adequar l'ús de la llengua als nins/es (pronunciar correctament, to apropiat, utilització de gestos i mímica per a facilitar la comprensió...) i per altre banda, garantir la qualitat del llenguatge que s'utilitza.

Resulta fonamental, l'aspecte de “seguretat” per lo que és primordial respectar tant les diferencies com les característiques dels nin/es amb la finalitat de que es sentin segurs.

Gran part de les llengües que els nins i nines van interioritzant, ho aconsegueixen mitjançant rutines, és a dir, aquells aspectes de les sessions que es repeteixen quotidianament. Sempre s'ha de partir de situacions conegudes per introduir una nova llengua i una vegada la llengua és coneguda, s'introduiran situacions noves.

El bilingüisme requereix una concepció funcional ( que té sentit en funció de les necessitats derivades de l'eficàcia del seu ús) de l'ensenyança de la llengua que implicarà que les dues llengües, segons la distribució de cada ocasió es transformi en instrument de transmissió de coneixement i a més requereix que l'organització del tractament de les llengües, es dugui a terme en funció del context sociolingüístic de la institució escolar. Una bona planificació d'una ensenyança bilingüe necessita del compromís i coordinació de tot el professorat i especialment del de llengües.

4 Bilingüisme i interessos polítics.

Tots els governs tenen una direcció general de política lingüística, fet que implica que els partits polítics, tinguin una visió diferent, o almenys una manera d'actuar diferent, sobre la llengua, la qual mai pot ser favorable sobre aquesta, en el nostre cas la catalana, hi haurà partits polítics que defensaran més el català i alguns que ho defensaran menys.

A mallorca, hi ha dues llengües oficials, com són el català i el castellà. Això provoca que la llengua sigui tema de discussió a molts de debats, diaris, temes de conversació, etc. Hi ha partits que històricament sempre han defensat més la llengua ( com son el partits de esquerres), en canvi n'hi ha que han estat sempre més contraris a la llengua catalana (el de dretes). Tot son interessos polítics, uns defensaran una llengua mes forta amb més parlants que pugui aportar mes beneficis personals o beneficis més concrets ( com pot ser al turisme) i altres defensaran mes la cultura envers al turisme.

5 Contacte de llengües, conflicte lingüístic.

Dins el conflicte lingüístic cal esmentar el concepte de Diglòssia.

Diglòssia Interna.

Ferguson, el 1959, afirma que la situació sociolingüística relativament estable en què, al costat dels principals dialectes d'una llengua hi ha una varietat molt divergent, altament codificada, vehicle d'un cos de literatura escrita ampli i respectat, que és àmpliament apresa en l'educació i usada sobretot com a llengua escrita i com a parlar formal, però que no ho és de cap sector de la comunitat en la conversa ordinària o col·loquial.

Segons aquesta definició a banda dels dialectes hi ha una varietat usada en contextos formals diferent de tots els dialectes.

La diglòssia és considerar la Koiné (estàndard) com a intrínsecament bona i positiva mentre que el parlar propi com una deformació del estàndard. La varietat estàndard és artificial, ha estat creada a partir de les varietats pròpies.

Diglòssia Externa.

Fishman parteix de la consideració que el bilingüisme és una caracterització de la conducta lingüística a nivell individual, mentre que la diglòssia seria un fenomen de caràcter social, seria l'objecte d'estudi de la sociologia (del llenguatge), Fishman identifica la diglòssia amb allò que nosaltres hem estat anomenant bilingüisme social, sols que la diglòssia d'entrada ha estat caracteritzada de manera correcta aquest bilingüisme social (noció de prestigi).

Vol aprofitar la definició de Ferguson per al contacte de llengües. Quan hi ha dues llengües en un territori, diu Fishman, que una tindrà unes connotacions de prestigi i l'altre unes connotacions negatives. Aquestes diferents connotacions dona a les llengües el repartiment d'àmbits d'ús, la de prestigi per a ús formal i l'altre per als altres usos.

Les sigles LA y LB sorgeixen de la proposta anterior de Fishman, ell ho representava:

LA

LB

L'esquema de Fishman no és ja quasi aplicable al cas del valencià perquè està començant a usar-se la LB també en àmbits d'ús formals (literatura, universitats,...), altre cosa que caldria remarcar, es que la LA també és usada en àmbits d'ús informals.

Per tant, no podem dir que a la societat hi ha una diglòssia externa, és molt difícil que es doni per tant usarem el terme conflicte lingüístic.

Concepte de Conflicte Lingüístic. Etapes.

J.V. Aracil, fou el principal difusor d'aquest terme, el que fa és buscar un concepte que no presenta el problema com una cosa estàtica com feu la diglòssia, ja que, sempre que hi ha dues llengües convivint, la situació no serà mai estàtica, sinó dinàmica per tant no hi haurà un estat de coses sinó un procés.

Quan hi hagi dues llengües en un territori, hi haurà un procés on les coses comencen, conviuen i acaben, i així podrem definir una situació segons el punt del procés on es troba i aquesta és la raó perquè és tan difícil enquadrar-ho estàticament. Aquest procés caracteritza el terme de conflicte lingüístic. Hem de veure que el procés està descrit en termes de conflicte, amb lluites entre les llengües per als àmbits d'ús. Els processos de conflicte lingüístic són molt llargs. El que postula Aracil és que el procés pot tenir dos finals: la substitució lingüística o la normalització lingüística.

Etapes del Conflicte lingüístic.

Procés de Substitució.

La 1ª etapa es diu inicial, en aquesta etapa una llengua fins aquest moment forastera, comença a introduir-se en certs àmbits d'ús formals d'un territori on es parla una altra, per prestigi o per poder.

Per prestigi es donarà quan una llengua tingui grans autors en àmbits literaris i altres autors que no la usen comencen a usar-la, i per poder, mitjançant una invasió militar. Solen anar combinades ambdues. Els romans (llengua llatina) ho implantaren mitjançant una barreja de ambdues ja que es donava molta importància a la cultura.

La Segona etapa seria la de bilingüització social, aquesta etapa normalment és molt lenta i molt llarga en el temps, dura segles. Consisteix en que la societat que és monolingüe comença a aprendre la llengua nova, la societat comença a ser bilingüe i comencen a usar-se indistintament. En aquesta segona etapa, es donen unes pautes característiques: a nivell social comença per les classes altes, a nivell funcional comença per els àmbits d'ús formals i / o cultes i a nivell espacial, els urbans serien els primers a bilingüitzar-se, i pel que fa a l'edat, els joves són els primers a aprendre-la.

La tercera etapa que és la més curta, és la de monolingüització o nativització (segons autors), la llengua nova comença a transmetre's de forma natural com a llengua primera. El final d'aquesta etapa es la substitució lingüística per la llengua forastera.

Per a que en l'etapa final arriben a la substitució lingüística són necessaris dos factors:

• Bilingüisme Unilateral: Només els parlants de la LB son bilingües, mentre que els parlants de la LA son monolingües.

• Autoodi (Identificació conflictiva): Consisteix en que els parlants de LB canvien les connotacions positives que normalment té el fet de parlar una llengua, per connotacions negatives.

A banda d'aquestos factors també hi ha indicadors que indiquen que el procés de substitució està avançat:

• Interposició Lingüística: És un indicador extern (de la llengua cap a les altres llengües), consisteix en que la LA s'interposa entre la LB i la resta de llengües. No hi ha relacions entre els parlants de la LB i els parlants de les altres llengües, ja que es fan a través de la LA sense que sigui necessari.

• Interferència Lingüística: És un indicador intern de la llengua (afecta a l'estructura de la llengua), consisteix en que la LB pren una quantitat d'unitats lingüístiques de tots els nivells lingüístics de la LA que acaba desplaçant a les unitats lingüístiques pròpies.

Procés de Normalització.

És l'altre possible final del conflicte lingüístic, i consisteix en fer normal l'ús de la LB, és a dir, fer que s'usa en qualsevol àmbit d'ús, que es pugui fer un ús ple. Si arribem a una normalització desapareix la diferenciació LA i LB. La normalització és una resposta conscient al procés de conflicte lingüístic, pretén trencar la dinàmica del procés de conflicte lingüístic. El procés de conflicte lingüístic per si sol va cap a la substitució lingüística per tant és un final inconscient, mentre que la normalització és un procés conscient.

Normativització.

Ve de normativa, és a dir, un concepte sinònim de codificació i és el procés pel qual es dota a una llengua d'un codi i d'una normativa. Establim les regles gramaticals i ortogràfiques d'una llengua. Sempre que una llengua estigui normativitzada, no ha d'estar necessàriament normalitzada, però si la llengua està normalitzada haurà d'estar necessàriament normativitzada.

La normativització, és un procés que fan els especialistes, gramàtics, mentre que la normalització la fa possible, o no, el conjunt de la societat.

6 Bilingüisme a Espanya.

Espanya es un país on hi ha un idioma oficial, que és el castellà. Però així i tot hi ha comunitats autònomes on també hi ha una altre llengua cooficial, així com a Catalunya, València, Illes Balears, Galícia, País Basc. Després a cada comunitat autònoma, no es parla el castellà estàndard, sinó que empren un dialecte del castellà com és l'andalús a Andalusia.

El castellà pur podríem dir que no existeix més que a la televisió, perquè arreu d'espanya no podem trobar cap lloc o casi cap, on es parli el castellà estàndard. Ja que per exemple, a Andalusia es parla l'andalús i així a cada lloc tenim un dialecte del castellà, però això sí alhora d'escriure tothom ha d'escriure en Castellà estàndard.

7 Bilingüisme a altres països

En l'actualitat existeixen en el nostre planeta prop de 200 Estats sobirans i es considera que el nombre de llengües vives pot situar-se entorn de les 6000. La desproporció existent entre una i altra xifra dóna una primera idea de la dificultat que suposa l'organització pública de l'ús de les llengües en els diferents Estats. Per descomptat, una aproximació que parteixi del caràcter bàsicament monocultural i unilingüe dels diferents Estats no pot resultar d'acord amb la realitat lingüística ni amb la identitat cultural de les persones i dels grups que formen la Humanitat.

No obstant això, la visió reduccionista i uniformadora és la qual, de bon tros, s'ha imposat en la construcció dels Estats moderns. Encara avui dia, immersos en ple procés de globalització, es parteix majoritàriament de l'assumpció que l'Estat és monocultural. La identitat cultural queda així entesa d'una manera incorrecta en l'àmbit de la Política. Es parteix que qui formen un mateix espai polític, comparteixen o aspiren a compartir igualment una cultura i una llengua. En la base, s'amaga la presumpció que no hi ha comunitat política sense homogeneïtat, pel que la creació o el manteniment d'aquesta es converteix en un dels objectius d'aquella. La creació de l'estatut d'oficialitat lingüística en els diferents Estats, té molt a veure amb aquesta assumpció identitaria. Les comunitats polítiques, han de reafirmar els elements d'identitat sobre els quals pretenen construir-se i entorn dels quals aspiren, de manera més o menys explícit, a uniformitzar als seus ciutadans. Oficialitzar una llengua suposa, en aquest sentit, una sort de reconeixement públic sobre quin és el seu element d'identitat lingüística. Però al mateix temps, la idea d'Estats- Nació unilingües és una amenaça a la pluralitat lingüística existent en el nostre planeta.

Si en els començaments de l'Edat Moderna, el principal factor d'expressió d'identitat comunitària era la religió professada, a partir del segle XIX, la llengua comença a destacar com la principal dada de pertinença, el que implica que els diferents Estats explicitin progressivament quina llengua adopten com referència simbòlica i com instrument quotidià, això és, quina llengua proclamen com oficial. En efecte, si l'àmbit religiós pot ser reduït a l'esfera particular de les persones en la societat contemporània, la comunitat política no podrà evitar la seva definició lingüística, atès que l'idioma resulta un element necessari en l'exercici de moltes de les funcions pròpies de tot l'Estat. Aquest procés *uniformizador al que ens hem referit, provoca que avui dia menys del 4% de les llengües del món tinguin alguna sort d'estatut oficial en algun dels 200 Estats existents.

Es inqüestionable que el nombre de normes lingüístiques tendeix a augmentar en quantitat i en qualitat. En les últimes dècades s'han dictat normes sobre el fet lingüístic en nombrosos països que abans no les tenien explicitades. Al mateix temps, s'observa com les disposicions lingüístiques bàsiques, van guanyant rang jurídic i assentant-se en el centre del Dret constitucional, quan no en el propi text constitucional. En efecte, en els últims anys, vàries han estat les constitucions europees que han incorporat o ampliat les seves disposicions lingüístiques: França, Portugal, Suïssa, Finlàndia o Bielorússia. A més, de l'anàlisi de les 48 constitucions dels Estats europeus 2, podem concloure que solament són 9 els Estats que no fan cap esment al tema lingüístic en les seves normes constitucionals: Països Baixos, Islàndia, Vaticà, San Marino, República *checa, Sèrbia i Montenegro, Dinamarca, Luxemburg i Regne Unit. Encara així, els quatre últims països citats inclouen disposicions relatives a les llengües en altres normes polítiques bàsiques distintes de la pròpia Constitució.

Recordarem que són 32 els Estats europeus que han inclòs en les seves constitucions una declaració lingüística 28. Les categories utilitzades que es deriven de l'anàlisi comparada d'aquestes constitucions i d'altres normes jurídiques rellevant són les següents:

Llengua Oficial: Aquesta categoria està expressament inclosa en les Constitucions de 22 Estats: Albània (art. 14), Àustria (art. 8), Andorra (art. 2), Bielorússia (art. 17), Bulgària (art. 3), Xipre (art. 3), Croàcia (art. 12), Eslovènia (art. 11), Eslovàquia (art. 6), Espanya (art. 3), Estònia (art. 6), Irlanda (art. 8)29, Letònia (*art. 4), Liechtenstein (art.6), Malta (art. 5), Macedònia (art. 7), Mònaco (art. 8), Portugal (art. 11), Polònia (art.27), Romania (art. 13), Suïssa (art. 116) i Turquia (art. 3).

Llengua estatal o d'Estat: Aquesta categoria és reconeguda per 6 Constitucions europees: Armènia (art. 12), Azerbaitjan (art. 21), Geòrgia (*art. 8)30, Lituània (art. 14), Rússia (art. 68) i Ucraïna (art. 10).

Llengua nacional: Aquesta fórmula és l'empleada per 6 Constitucions: Finlàndia (art.
17), Moldàvia (art. 13), Irlanda (*art. 8), Liechtenstein (art. 6), Malta (art. 5) i Suïssa (art. 4). Aquests quatre últims països la utilitzen en afegiment de la fórmula de llengua oficial. El concepte de llengua nacional està també incorporat en el Dret constitucional de Luxemburg, a través de la seva Llei sobre llengües de 1984. Igualment, el terme apareix en l'article 138 de la Constitució d'Ucraïna al referir-se a les competències de la república autònoma de *Crimea, però no en forma de declaració.

Cal recordar que així i tot hi ha alguns estats monolingües com son: Eslovaquia, Estònia i Hongria

8 Prejudicis lingüístics.

Prejudici i estereotips són conceptes molt utilitzats en sociolingüística però molt poc definits, o en tot cas quan són definits no es delimiten clarament sinó que es confonen. Això passa perquè la sociolingüística és interdisciplinària.

Prejudici.

Provindria de la psicologia, de la psicologia social i de la sociologia, aleshores, podem comprovar com en aquestes disciplines tampoc està clarament diferenciat dels altres dos (estereotips i discriminació).

És una paraula d'ús comú, no és un terme tècnic i, per tant, moltes vegades apel·la el sentit comú, ja que tot el mon te una idea del que és el terme.

Des de les seves ciències naturals (la psicologia, la psicologia social i la sociologia) es donen dos concepcions de prejudici:

• Considerar el prejudici com un creença (negativa) prèvia a comprovar.

• La situa com una actitud negativa cap a un individu o grup. En aquesta concepció sempre el prejudici és negatiu. Aquí parlem d'actitud i no de creença. La primera concepció es troba al camp cognitiu, mentre que aquesta segona es troba en el plànol actitudinal. Hem de tenir en compte que la actitud pot venir determinada per una pressió social.

En Psicologia social molts autors avui en dia, s'inclinen per la segon concepció. La primera concepció ha estat vigent fins els anys 70, quan es considerava el prejudici com un problema psicològic. L'altre visió que prové de la psicologia social i de la sociologia vol subratllar el paper de la societat, és aquesta la que determina els prejudicis. Es basen en que no es pot explicar d'una manera individualista el canvi dels prejudicis.

La postura actual considera el prejudici com una creença prèvia a comprovació però tenint en compte la importància dels factors socials i no lingüístics.

Estereotip.

Creença negativa que consisteix a otorgar a priori característiques a un individu pel fet de pertànyer a un grup lingüístic.

Discriminació.

Qualsevol actuació que dificulta o impedeix l'exercici dels drets d'una persona o grup. Aquest concepte te menys problemes perquè es dona en camps diferents. Els dos primers es donen en el camp cognitiu mentre que el tercer es dona en el camp de l'acció.

Hi ha una relació entre ambdós àmbits, ja que una persona amb prejudicis o estereotips generalment és molt susceptible d'efectuar discriminacions, però no sempre es dona esta correlació causa- efecte. Aquesta relació causa- efecte no es donarà quan la pressió ambiental no concorda amb els prejudicis.

Exemples
Prejudici	Estereotip	Discriminació
· Una persona no parla Mallorquí perquè es pensa que és una llengua inferior. · Castellà sona millor. · Ús determinat. · La no unitat de la llengua.	· Creure que tots els que parlen Mallorquí son de poble. · Literatura Mallorquina = literatura popular.	· Una persona no es relaciona amb una altra per parlar en Mallorquí. · Háblame en Cristiano. · Quan en l'àmbit públic ens facin parlar castellà.

Incidència dels prejudicis i els estereotips en el aprenentatge de llengües.

Competència Comunicativa.

És un conjunt de sistemes, de coneixements i habilitats necessaris per a la comunicació actualitzada. No és una facultat innata, sinó un conjunt de destreses susceptibles de ser desenvolupades.

Competència Discursiva	Competència Gramatical	Competència Estratègica	Competència Literària	Competència Sociolingüística
· Coherència. · Cohesió.	· Fonologia · Morfologia. · Sintaxi. · Vocabulari.	· Func. Ideatives. · F. De Manipulació. · F. Heurístiques. · F. Imaginatives.	· Generes. · Tradició Literària. · Recursos.	· Creences. · Actituds. · Normes d'ús.

a. Competència discursiva Capacitat de construir discursos (orals o escrits) coherents i cohesionats, es a dir, que tinguin una estructura semàntica i sintàctica correcta.

Exemple: Coherència, sinònims, temàtica, polisèmia,...

Cohesió, unió entre les parts, connectors, conjuncions, preposicions.

b. Competència Gramatical Capacitat de construir textos gramaticalment correctes, es a dir, saber aplicar les regles de derivació, correcció de grafemes, sintaxi i vocabulari.

c. Competència Estratègica Capacitat de compensar els errors i les mancances, és a dir, davant d'una cosa que diem malament, l'altre no ens entén o nosaltres no sabem dir-ho, som capaços de fer-nos entendre.

d. Competència Literària Molts autors no la situen dins de la comunicativa, seria la capacitat de produir i comprendre textos literaris.

e. Competència Sociolingüística Capacitat de posar en joc les normes d'ús socials d'una llengua tenint en compte cada context específic.

Els prejudicis i els estereotips afecten a totes les subcompetències de la competència comunicativa.

Prejudicis.

a. Competència discursiva impedeixen l'adquisició i l'ús de mecanismes de coherència i de cohesió més enllà dels propis del llenguatge col·loquial, és a dir, impedeixen l'adquisició dels recursos d'expressió, no sabria estructurar bé un text acadèmic. Afecta a l'estructura semàntica i sintàctica dels textos.

b. Competència Gramatical Dificulten l'interiorització de les regles, és a dir, d'alguna manera no veu la llengua com un sistema regular i en lloc de aprendre a interioritzar les regles treballa a partir de memòria.

c. Competència Estratègica Entrebanquen la posada en pràctica de les estratègies compensatòries dels errors, és a dir, l'aprenent en compte de superar els errors es queda bloquejat, no continua la comunicació o canvia de llengua.

Estereotips.

a. Competència Comunicativa Proporcionant una imatge negativa del grup, el aprenent de la llengua no vol que l'identifiquen amb aquell grup que no usarà la llengua si no és estrictament necessari, per tant tampoc l'aprendrà bé perquè les llengües s'aprenen usant-les.

b. Competència Literària Donant una imatge negativa de la producció literària, tindrà una imatge de la literatura com a literatura popular per tant no s'interessa per la literatura d'aquesta llengua.

Els prejudicis tenen una gran importància en les situacions de conflicte lingüístic perquè afecten a la normalització lingüística en dos sentits:

a. Les persones amb prejudicis i estereotips s'oposaran a la normalització lingüística per coherència interna, és a dir, perquè creuran que aquella llengua i aquells parlants no tenen els mateixos drets que la resta de llengües i parlants.

b. Dificulten i de vegades impedeixen el aprenentatge de la llengua sobre la que tenen prejudicis.

Tècniques per a reduir el prejudici i l'estereotip (Psicologia Social).

1. Trencar el cicle del prejudici Es tracta de modificar la informació que es rep dels mitjans de socialització amb campanyes institucionals que facin veure la falsedat o poca consistència d'aquella, és a dir, caldria introduir la versió científica, ètica,... en la societat ja que aquest cicle es retroalimenta, perquè es transmet de pares a fills i dins de grups socials. L'escola aquí té un paper fonamental per a trencar-lo, al igual que els mitjans de socialització.

2. Contacte Intergrupal Directe El contacte amb el grup estereotipat redueix l'estereotip, és a dir, barrejar i posar en comunicació ambdós grups els que tenen l'estereotip i els estereotipats, funcionarà si es donen les següents condicions:

a. Suport social i institucional per a les mesures afavoridores del contacte que crea un clima social propici. Sense ambigüitats.

b. Freqüència, durada i proximitat del contacte suficients per a crear relacions significatives, sinó, augmentarà la confiança en l'estereotip.

c. Participants d'igual estàtus de diferents grups. Si no, es poden confondre les diferències d'un estàtus amb les diferències del grup.

d. Proposar tasques que requereixen la cooperació d'individus dels diferents grups.

3. Recategorització Consisteix a dividir els diferents grups en un subgrup, a partir dels contactes intergrupals, un exemple podria no ser fer activitats on cada grup vaga per la seva banda o posar en comú les semblances entre els diferents grups.

4. Intervencions Cognitives Mostren els membres de l'altre grup com a individus amb característiques pròpies, més enllà de les estrictament grupals. L'estereotip anul·la la individualitat.

Reduir els prejudicis a partir de les llengües.

Pautes.

1. Trencar el cicle del prejudici És l'única de les tècniques anteriors directament aplicable al prejudici. El paper de l'escola és fonamental però són imprescindibles altres mesures dirigides al conjunt de la societat.

2. No ridiculitzar els individus amb prejudicis Si qui te el prejudici veu atacada la seva imatge o la de l'endogrup, és tancarà a l'evidència i es resistirà a abandonar-lo. Cal presentar el prejudici com un error, no com una barbaritat.

La persona que defensa un prejudici és perquè és el que li han donat i hi ha que tractar-lo com un error, i al alumne no hi ha que ridiculitzar-lo perquè si l'ataquem es tancarà i no farà cas.

3. Reconstruir l'esquema causa-efecte Quan es té un prejudici sobre una llegua el fet de que no s'empra en un àmbit s'identifica com a causa de que aqueixa llengua no és apta per a usar-se i això és un error ja que si no està en determinats àmbits és l'efecte i no la causa marcada per la història.

4. Fer activitats de tipus deductiu Activitats de les quals l'alumne pugui deduir que estava equivocat, com utilitzar textos reals.

Reduir els estereotips lingüístics.

Els Parlants.

Companys.

a. Contacte Intergrupal mesclar nins d'una i d'altra llengua, això és natural a la zona catalanoparlants i caldria aplicar-ho a tota la zona castellanoparlant per a que els nins vegin que tots dos són iguals.

b. Recategorització Formar un supragrup que els integra a tots. La teoria pluralista diu que convé al supragrup que les característiques del punt de partida, així la llengua, serveixin per a assolir els objectes comuns.

c. Intervencions Cognitives Fer veure l'altre com un igual.

El Professor.

No “adoctrinar”, és a dir, no sembla gens adequat que el o la docent de llengua posi en un mateix pla d'autoritat acadèmica les qüestions lingüístiques i les polítiques, ja que si l'alumne no està d'acord amb la ideologia, rebutjarà també els aspecte acadèmics.

La literatura.

a. Tria de textos Si seleccionem textos en català caldrà anar en compte de no triar un tipus per a una llengua i un altre tipus per a l'altra ja que podem identificar la literatura d'una llengua amb la llengua.

b. Literatura Comparada És una tècnica nova, no molt usual i positiva. Comprar textos de diferents llengües i diferents cultures per a veure que aqueixa literatura en algun moment ha esta a la mateixa altura que les de nivell europeu.

Prejudici Sobre Llengua.

• Llengua basta i malsonant Comparació amb els diferents estils musicals, els gustos i fer veure així que la malsonancia és cosa de gustos: Respecte a la Diversitat. Escoltar cançons populars infantils en E.P. comparar amb altres coses i mostrar tipus de text (poemes amorosos, cançons infantils).

• Llengua Rural i parlants rurals Adaptar una sèrie de TV al mallorquí o usar alguna que es faci en mallorquí (seria preferible mostrar-la o que la descobriren fora de l'escola perquè vegin això també es dona en la realitat i no és un invent de classe. En E.P. qualsevol activitat que mostra l'ús de la llengua en una capital... textos de Conselleria, premsa o aprofitar alguna sortida de l'aula per comprovar l'ús de la llengua a la ciutat.

• Llengua inculta Treball amb textos formals: portar els textos a classe o que els cerquin els nois. En ells es pot treballar sobre el registre... {Tant per a prejudici com per a estereotip parlants incultes seria bo mostrar persones de l'àmbit de la cultura que parlen mallorquí (poder llegir un llibre d'actualitat en mallorquí i que després pugui fer-los una conferència)} Mostrar llibres en mallorquí traduïts a altres llengües.

• Unitat de la Llengua Donar-los textos dialectals per a que els comparem (que es fixen en les semblances i diferències) o que les conten... aquesta activitat se sol completar comparant la llengua amb textos d'altres llengües romàniques per veure que hi ha moltes diferències (Si els textos surten del mateix tema o són els mateixos en diferents llengües o dialectes millor). Establir algun tipus de correspondència amb les zones de l'àmbit lingüístic (com cartejar-se amb gent de Catalunya, València,...).

• Usos de la Llengua Mostrar altres usos amb textos, rock català,...

9.- Opinió personal

El bilingüisme és un terme que engloba molts d'aspectes, tan d'actuació, com històrics, polítics etc. Després d'haver fet aquest monogràfic he pogut veure alguns temes que ja vàrem veure a classe i m'ha ajudat alhora d'elaborar-ho, com son els prejudicis.

Opino que el bilingüisme ha d'existir, però la llengua oficial de les Illes Balears, hauria d'ésser el català, o el mallorquí. És a dir, que si vas a un centre comercial, a una botiga a qualsevol lloc que estan cara al públic, doncs haurien de contestar amb català, i si la persona no l'entén en aquest cas si que parli el castellà, però que si no hi ha una necessitat es parli el català.

A les illes balears la llengua pròpia de aquí forma part de la cultura, per això penso que s'hauria de defensar envers la llengua castellana i ja que es una llengua que de cada cop, sobretot a Palma, es va deixant d'utilitzar. Als pobles això no passa tant.

Els immigrants, de cada vegada són més i la llengua que parlen majoritàriament és la castellana i com que així les entenen no es preocupen massa de aprendre la llengua pròpia de les Illes Balears.

Trobo que això és un error que perjudica a la llengua d'aquí, ja que si els que arriben no l'aprenen, els seus fills tampoc la parlaran a casa seva, i només la parlaran a l'escola, o al carrer, i si a l'escola no ensenyen en català, probablement ni la parlin en cap lloc. I sinó la parlen ja es un factor més contra el català. Per això penso que s'hauria de fer un canvi en la societat i un esforç per tots per poder conservar la nostra llengua que ha servit des de sempre als mallorquins per comunicar-se entre sí.

10.- Bibliografia

Llibres:

ARNAU, Joaquim: (1980) Escola i contacte de llengües.

JESÚS, Tusón: Mal de Llengües.

Gran Enciclopèdia catalana.

http://www.sociolinguistica.org/

29