1. BILINGÜÍSME O CONFLICTE?

1.0. Introducció: Estructura i ambients

L'ús de dues llengües al País Valencià delata ben clarament un conflicte que només ésser enunciat i resolt aclarant els problemes socials, econòmics i polítics que estan implicats en la seua estructura. Descobrir i desarticular aquest mecanisme és la condició prèvia a tot intent de normalització cultural.

Un plantejament radical ens portaria a:

Localitzar aquells estrats que directament mantenen la producció

cultural en castellà.

Analitzar aquells mecanismes que, un cop engegats, fan

globalment vulnerable la nostra societat a la castellanització.

1.1. Bilingüísme

El nostre bilingüísme estereotipat ha estat ojecte de repeticions que per a elles hi hauria suficient per a provocar el bilingüísme.

El bilingüísme és més un problema d'ús, i cla dir que és d'interes públic. És un plet fictici, un plet que ha estat resolt per davant a benefici d'una de les llengües en conficte.

1.1.1. L'estracció ideològica

El bilingüísme respon molt clarament al propòsit de donar un sentit absolut i definitiu al procés de castellanització de la nostra societat. Volen fer del castellà un fenòmen natural.

La significació social del bilingüísme permaneix en el seu ús per a ligitimar tota capitulació de l'idioma propi.

El bilingüísme ha arribat a ser un lema ideològic que un instrument d'anàlisi:

Engloba i confon fets.

Funciona com una ideologia.

Valor psicològic (aparent conciliador) adlhesionsing.

Valor pragmàtic (substitució d'una explicació per una ficció més compartida.

Posició ambigua.

Neutralitzar la fricció social.

Designi (establir un “compatibilitat” jeràrquica entre els dos idomes).

1.1.2. Els fets

Invocar la “valencianitat” de les comarques de terra endins equival a córrer una cortina de fum sobre el vertader problema, i desviar l'assumpte del seu fons real.

L'estereotip del bilingüísme seria mantingut, de manera directa, dins i pels sectors castellanitzats de la nostra societat.

1.1.3. Recapitulació

Ideològicament, el bilingüísme “explica” i alhora encobreix un mateix procés: el desplaçament d'un idioma per l'altre. Serveix per a expulsar i radicalitzar el canvi lingüístic.

1.2. Bilingüíme i disglòssia

1.2.1. L'escissió lingüística

Disglòssia: situació en què l'ús de dues llengües comporta una diversificació regida de funcions i llur vinculació a un status cultural especific. (Charles a. Ferguson).

Situacions en que es produeix una escissió o superposició lingüística

Una varietat “alta” que s'utilitza en comunicació formal.

Una varietat “baixa”, poc cultivada, de caràcter no formal i familiar.

Aqueta dualitat o escissió lingüística no comporta el desplaçament d'un idioma per l'altre, ja que la intercomunicació dels dos grups culturals és molt limitada. D'aquesta manera la situació pot ser no conflictiva, sinó glovalment estable.

- El bilingüísme és un concepte propi del comportament lingüístic individual, mentre que disglàssia a nivell socio-cultural, la podem classificar en:

Disglòssia i Bilingüísme: situació pròpia de comuniats en que l'ús de dues llengües o varietats lingüístiques, al mateix temps és fàcilment accessible a la majoria dels membres i pressuposa una distribució de funcions culturals.

Bilingüísme sense disglòssia: és carácterística d'aquelles societats en què llur població ha experimentat canvis socials profunds i ràpids fins al punt que les normes que establien una determinada regularitat lingüística han esdvingut inoperants.

Disglòssia sense Bilingüísme: es produeix quan dues o més comunitats són unides religiosamnet, políticament o econòmicament dins una sola unitat, malgrat les escissions socio-culturasl que les separen.

- L'escissió pot marcar fronteres de classe, i l'ús de dues llengües vindrà condicionat pel fet que una arribe a funcionar com a llengua literària i les inferiors l'adopten per aquest ús.

1.2.2. Idioma i classe

L'ús de llengües estrangeres per part de les classes superiors pot arribar-se a la preocupació per mantenir una distinció respecte a les altres classes.

Cal remarcar que la persistència d'aquesta escissió lingüística al llarg de les línies de classe ha estat un fenòmen summament generalitzat dins els grups d'idioma políticament dependents.

Fishman diea que una classe superior i una inferior, cadascuna havia de tenir un llengua per als assumptes restringits.

L'agudització del conflicte lingüístic és un índex probable de l'avanç democràtic.

2. EL CONFLICTE LINGÜÍSTIC

2.0. El procés de castellanització

El conflicte lingüístic ha estat, en conjunt, un procés de castellanització de la nostra societat.

L'ús literari dels castellà no sempre ha reflectit fedelment l'extinsió del ser ús real. Podem dir, que el procés de castellanització literàrias, i el confirmament dels català disn l'àmbit d'expressió familiar, no suposà, en principi, el canvi lingüític. Això és particularmant evident pel que fa als estrats inferiors.

2.1. Direcció horitzontal i selecitva

2.1.1. Recepció del castellà

La recepció del castellà es va produir dins d'unmateix estrat social: aristrocràcia i alta clerecia.

La funció oculta és de craer distàncies i així conservar el poder de la minoria governant. El poder creà la distància. Les diferències del llenguatge, i més clarament les diferències d'idioma, són un exemple important de distanciació dins les societats jeràrquicament estratificades.

L'escissió lingüística en dues varietats superposades esdevé expressió de les reaccions de poder.

2.1.2. L'altra cara del prestigi

Poder més prestigi igual a autoritat.

Element unificador dins d'estrats superiors. Adopció de pautes per a mantenir l'esperit, cohesió. Suport del poder.

També es manifesta en contra d'uns altres. Engendra prejudici.

Castellà: forma de guanyar pretigi. Crexement del prestigi del castellà que està lligat al manyspreu de l'idioma propi. La posisió del castellà com a idioma de prestigi estava intimament connectada amb L'estructura vigent de domini.

2.1.3. Aliances i antafonismes

• Classes dominants valencianes - aliances amb Poder i Antagonismes respecte del poble.

• Castellanització del classe social alta, al s.XVI, va ser efecte immediat de les Germanies.

• La Guerra Civil hauria de produir en la noblesa una reacció d'insolidaritat respecte al poble i d'agaïment a la monarquia.

Aquesta situació es reflecteix en l'abandonament del català i en la identificació amb la política de Castella.

• La castellanització de la noblesa no va operar-se, evidentment, sense resistències internes. Els nuclis intel·lectuals dominants es van organitzar en diverses “Academias”. I els alts càrrecs de la jerarquia eclesiàstica van ésser sistemàticament ocupats per forasters, el més destacat dels quals fou l'arquebisbe, verrei i capità general, Joan de Ribera (1553-1611), recentmant canonitzat.

2.1.4. Característiques generals

La situació durant aquesta pot ser, esbossada així:

• Una escissió lingüística al llarg de les linies de classe: el castellà serà usat per les classes superiors, mentre que el català restarà adscrit a l'estament popular.

• La vinculació del castellà a l'activitat literària i la correlativa “plebeïtzació” del català i de la literatura produïda en aquest idioma.

La instauració oficial del caste``a dins l'activitat burocràtica i administrativa.

2.2. Direcció descendent espontània

2.2.1. Introducció: Imitació i distància

A mitjans del segle XIX, el conflicte lingüístic es va reactivar, desplaçant-se. La València del segle XIX va ser presidida per un estrat superior de la restauració, catòlica, desprensiva i conservadora. Aquest estrat superior -convertit en “grup de referència” dins el mecanisme de l'emulació- classes mitjanes, obreres i llauradors- sobretot aquells que miraven de ascendir socialment.

L'adopció del castellà per un determinat estrat, engegant el mecanisme de l'emulació, va produir una nova onada d'imitacions a nivell inferior.

2.2.2. Mobilitat i canvi lingüític

Allò que caracteritza a questa etapa és el fet que mobilitat social i canvi lingüístic esdevenen fenòmens connexos.

El canvi d'idioma constituirà el resultat inevitable dels canvis que es varen produir en la posició social d'individus i grups.

• L'ascens i l'accés a classes superiors imposà un determinat mòdul de comportament lingüístic.

• El castellà als sectors superiors i d'àmbit literari va impedir el procés d'integració de vastes proporcions. La premsa era l'únic vehicle de comunicació massiva.

• Les resistències a la “circulació vertical”, per part dels estrats superiors. La perdua de la pròpia identitat cultural. L'individu que canvia de llengua despertarà els recels d'aquells qui no veuen amb bons ulls l'ingrés en llur domini cultural. I d'altra banda, provocarà la desconfiança d'aquells consocis d'status que no volen que desete del seu “propi” domini.

• La mobilitat social barraria d'alguna manera el procés de castellanització, mentre l'ascens social de l'individu o grup tingués uns límits, aquests treballarien coma frens del canvi lingüístic.

2.2.3. Falsa consciència

L'adopcií d'un idioma sumptuari per part de les classes socials baixes, impedia un canvi efectiu de l'estructura social vigent, d'acord amb llurs propis interessos econòmics.

L'ús dels castellà per part de les classes socials més baixes podia ser un esforç desplaçat per tal d'adquirir un status fictici.

Per alguns individus de baix nivell social, parlar aquest idioma era un mitjà indirecte d'elevar-se dins l'escala de prestigi.

És un absurd piadós de voler explicar el comportament lingüístic al nostre país fent abstracció de les situacions de classe. Però fòra igualment absurd de creure que l'abandonament del català s'rigina només en el simple mecanisme de la “imitació”.

2.2.4. Diferència i emulació. La moda

Un fet característic de la imitació a distància és la moda. Serveix per interpretar l'extenció descendent del castellà al nostre país i també caratirístic “espontani” del fenomen.

Dues observacions semblen necessàries. En primer lloc, que dins una societat de classes, els mòduls distintius establerts pels estrats superiors tendeixen a la difusió. I en segon lloc, aquesta mateixa força expansiva, diríem, els fe inútils tan bon punt comencen a ser generalitzats.

2.3. Difució coactiva

Dins la segona meitat del segle XX, el canvi de llengua s'ha independitzat de la mobilitat social i ha desbordat tots els límits, gràcies als mass media. V.Badia Marín, quan afirmava: “El fet incontrovertible és que la llengua oficial s'imposa inclús com a aspiració del poble, aspiració malentesa si acà, però aspiració, a la fi, d'obtenir la distinció d'home cultivat... No convé, puix, que caiguem en l'error d'estimar més la parla casolana, puix que moltes vegades, i salvant honorables excepcions, si la mantenen és perquè no han tingut ocasió d'abandonar-la...”

3. PRESSIONS I TIPUS DE RESPOSTA

3.0. Introducció: In-group i Out-group

Hi ha dues direccions o motivacions bàsiques en l'aprenentetge s'un segon idioma. Una motivació “instrumental” i d'una altra d'”integradora”. La primera reflecteix una valoració utilitaria, purament pràctica, de l'idioma en qüestió.pensem, per exemple, en L'aprenetatge d'una llengua “comercial” per tal d'aconseguir un millorament econòmic. En aquest cas, és evident que el dessig de conéixer un altre idioma no afecta gens L'identitat social i cultural de L'individu, el qual mantindrà probablement la seua anterior actitud respecte al seu grup lingüístic. L'ús “instrumental d'un idioma funciona com a llengua literària dins d'un grup de llengua distinta. En ambdues situacions, la dualitat lingüística no implica la substitució.

En contrast, existeix una orientació “integradora”, la qual ens revelaria el propòsit d'incorporar-se a un altre grup social i lingüístic, abandonant el grup d'origen. En aqusta situació, hi haurà un conflicte entre les demandes -sistemes de valor i de conducta- relacionades amb cadascun dels grups.

3.1. Repreció del conflicte

L'abandonament de l'idioma propi, produeix quasi sempre una “identificació conflictiva”. És a dir: una identificació que exigeix una opció incòmoda; la deslleialtat, més o menys conscient, respecte al grup social i cultural originari.

La seva pressió sol presentar-se en alguna d'aquestes formes característiques:

Incapacitat par a “veure” el conflicte (L'individu s'inclina a “tancar els ulls” davant el problema).

Minimització del conflicte (exclusió dparcial del problema).

Les evasives i el confusionisme (per exemple, la idiologia bilingüísta).

La pura apatia o confessió d'impotència.

L'establiment d'un “compatibilitat” jeràrquica entre les demandes conflictives (per exemple, “lengua materna”, “lengua vernacla”).

3.1.1. L'autoodi

Dins aquests conjunts de respostes, requereix una major atenció el fenomen d'autoodi o d'identificació amb el grup dominant.

Kurt Lewin ha definit el sentiment d'autoodi com el “sentimen de vergonya que pot tenir algú per posseir les qualitats que menysprea en el seu propi grup, ja siguen aquestes qualitats reals o imaginàries”.

3.1.2. Idees generals

L'autoodi té com a primer efecte la identificació amb els interesos culturals dels grups dirigents. L'individu arriba a aquest manifestamnet d'acord amb els seus propis superiors, és a dir: a completar el seu propi grup “a traves dels ulls d'aquells”.

La identificació amb el grup dominant condueix, naturalment, a una sensibilitat més aguda respecte a la pròpia inferioritat, i impulsa l'infividu a repudiar aquelles característiques culturals i socials del grup al qual pertany.

3.1.3. Els valencians “fins”

Un dels processos que impulsen dins la nostra societat el canvi d'idioma és aquest sentiment d'autoodi.

El fenomen d'autoodi està íntimament lligat al procés de mobilitat social i, el que fa al nostre país és summamnet característic de les classes mitjanes urbanes.

L'autoodi no apareix:

ni entre els individus de la classe dominant

ni als estrats baixos de l'escala social, on sol existir una consciènci lingüística bastant espontània.

3.2. Recapitulació: regació i camuflatge

No és fàcil distingir autoodi i una adaptació necessària. L'autoodi s'explica per:

la pressió exercida per un grup majoritari o dominant sobre la minoria.

la introjecció o adaptació d'aquesta situació per part del segon grup.

Podem trobar tre formes d'ajustament o resposta:

l'enfrontament del propi grup i la integració al dominant.

El reforçament dels vincles amb el rpopi grup i l'enfrontament amb el dominant.

L'apatia (repressió del conflicte).

4. AVENTURES DE LA NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

4.1 Renaixença o pur conservatisme?

Al segle XVI es produeix una separació entre el culte i el popular. Es tracta d'una situació de disglòsia que acabarà en forma ideològica.

El castellà esdevingué una llengua oficial i literària en ple auge renaixentista. L'èlit intel·lectual en mans de les classes castellanitzades. En aquesta època es produeix la consagració del bilingüísme.

4.2. Antinòmies, ambivalències, jerarquies i compensacions

4.2.1. Dissimetria i contracció

En una situació d'antagonisme, els sectors socials en nom i en benefici dels quals es fa una demanda, tendeixen a ésser redïts al mínim, i els símbols dels qui els representen són formats en els termes més específics i particulars, dissociats de les situacions globals en què són realment subsimits.

Podriem conjugar una sèrie de dicotomies: “pobles naturals” i “pobles culturals” ... “llengua natural” i “llengua materna” contraposades a “llengua de cultura” ...

4.2.2. La llengua materna

Cap llengua és materna de cap comunitat, per tal com no hi ha mares col·lectives. Les societats modernes són especialment complexes, i contenen individus que, per diverses causes, han estat criats en llengües diferents. Això encara és més notori a un país com el nostre, on “llengua materna” té forçosament significat diferent segons els individus de que es tracta.

També és possible una altra contradicció molt important. La noció de la llengua materna deriva tot el seu encant del fet d'aparéixer vinculada al milieu domestico-familiar de quan erem infants. Una llengua exclusivament “materna”, en el sentit d'”infantil”, no seria per tota la vida, sinó que les persones haurien d'abandonar-la, junt amb les altres puerititats, accendir a l'edat adulta. La castellanització esdevindria aleshores un iniciador de maduresa.

4.2.3. Llengua vernacla

“Vernacle” significa, en la seva acepció immediata, “domèstic”, “familiar”.

El mecanisme de la llengua vernacla és:

Contracció símbol. Vernacle significa domèstic i implica tota una ideologia. La connexió entre la vernaculitat de l'idioma i la necessitat d'abandonar-lo no podia ser més explícita a l'exemple del pis.

Dissimetria. Segons la Unesco una llengua vernacla és la llengua materna d'un grup dominat clarament per un altre que parle una llengua diferent. El mot és encara equivalent eufemístic de criat.

Idealització. Els aspaectes importants de tot dualisme jeràrquic consisteix en la idealització de les situacions de desavantatge. Català--poesis, l'oració o vida privada. Castellà--lenguatge tècnic que requereix ampla difusió.

La idealització és el revers d'una situació real odiosa.

4.2.4. Llengua valenciana

Aquesta denominació gratificaria els sentiments d'inferioritat dels valencians afalagant llur pròpia estimació. D'altra banda es produeixen manipulacions compensatòries que permeten menysprear i parlar l'idioma malament.

El mite domèstic de la llengua valenciana és reactiu i negatiu. Ha perviscut per interceptar l'efecte de l'evolució barcelonina. Amb la inversió de dues llengües exclourien les analogies i comparacions, la contraposició català-valencià havia de tenir un efecte psicològic.

El fet sospitos és que les persones que més conspícuament han proclamat la independència de la “llengua valenciana” no han demostrat estimar-la prou per a donar-se la molèstia de normalitzar-la ni de dignificar-laen el seu ús dins la nostra societat.

Per a aquestes persones el “valencià” és un “dialecte”, el sentit denigratori de la paraula. No ceuen que siga un idioma normal. En conseqüència: el “valencià” i el “català” no sols han de ser diferents sinó que també han de trobar-se permanentment a diferent nivell.

4.3. Qüestió de noms? Recapitulació

El català ha rebut una sèrie de denominacions intercanviables: llengua materna, llengua vernacla, llengua autòctona, etc. La qüestió és: són veritables sinònims?

D'una banda, llengua materna, vernacla, autòctona, etc., sugereixen una pauta vertical o jeràrquica. Català, en canvi, vol dir simplement un idioma determinat com els altres i al costat dels altres en un mateix pla.

Al País Valencià posseïm, encara designació: “llengua valenciana” i serveix per a escindir “psicològicamnet” la nostra comunitat lingüística, eternitzant els desnivels i els anacronismes.

La confusió actual de la nostra ciència lingüística és prodigiosa.

4.3.1. Tabú verbal i prevariació

L'esforç clarificador haurà d'aïllar als que passant inadvertits fins ara. Individus que han usat la terminologia en qüestió amb recalcitrània obssesiva i eufemística. Aquests adictes a l'ambigüetat no voldran abandonar-la car: o el bilingüísme no és problema i ha de ser matern, vernacle,... o caldrà fonamentar l'edifici sencer damunt de tota una altra base.

Hi ha hagut el sector a ca nostra que ha mantingut la nostra independència idiomàtica relacionada amb el perill cataà. L'intent secessionista ha comptat amb la col·laboració decisiva de persones que havien usat l'idioma, més o menys.

L'estratègia consisteix a no desafiar obertament cap de les dues pressions en conflicte, mantenint fórmules subtils de compromís, la contemporització i l'equívoc.

La por instintiva al terme català es basava en la reacció defensiva que un plantejament inequívoc hauria de provicar entre les classes superiors. I és de cara a aquestes, i no al poble, que les inhibicions, la duplicitat i l'opotunisme eren i són plenament inetl·ligibles.

4.3.2. La duplicitat

Es veu clarament en l'ús local del terme “llengua valenciana”. Allò que per a les classes superiors de la nostra societat és una clara maniobra defensiva, no ho és pas per als estrats inferiors, en què aqueix terme manté encara el seu significat purament designatiu i històric.

En l'ús corrent i majoritari, el terme “valencià” ha pres tot el seu sentit del contrst valencià-català que, com hem vist, ha arribat a tenir caràcter conflictiu. En canvi, els estrats superiors -que segons aquell mateix contrast, parlaven l'idioma “no-valencià”- han volgut desviar últimament el sentit originari, diluint les tensions conflicitves internes de la nostra societat i fabricant una oposició “externa”: valencià-català.

5. CULTURA AUTÒCTONA I AUTISME: UN “EXCURSUS”

Les cultures autòctones. Autòcton és un terme grec que al pas del temps ha anat adquirint connotacions de tipus xenófobes. Aquest terme i els seus equivalents es van incorporar al vocabulari de la ideologia i el prejudisi. Dins el context colonial, l'autòcton era inferior per definició.

Pensament autístic: forma de pensar en què predominen els elements fantàtics i la dissociació. Hom nega que el seu pensament és autístic, car tot procés mental correcte excou qualsevol obsessió particularista. Però sol acceptar que la seua cultura és autòctona sense experimentar cap transtorn. El paral·lelisme entre la simptomatologia de l'esquizofrènia i les fantasies autístiques de la nostra cultura local ha de ser una teoria impopular.

En la cultura autòctona la descomposició social i l'estagnació econòmica duen a l'esterotípia i al conjunt d'aberracions sedimentàries que anomenem folklore. La cultura autòctona es converteix forçosamnet en un residu inert d'ella mateixa.

La incapacitat per a relacionar-nos amb l'exterior és l'ecidència de la mancança de cohesió interna, i no al contrari. La relació dialèctica necessària entre la fantasia autística local i l'exterior és poc intensa. Aquest mètode és una bona garantia de que l'impacte de fets exemplars no esdevinga positiu.

L'estereotip és característic de les cultures autòctones perquè justifica un optimisme fictici.

6. RECAPITULACIÓ. UNA FALSA ESTRATÈGIA

L'abandó de la llengua per part dels valencians és impulsat per una visió perspectiva.som situats en terreny dels macanismes més elementals de classe. Els estrats superiors, satisfets, centren llur atenció en els aspectes estàtics. Mentre els inferiors, ho fan en els aspectes dinàmics de la societat.

Malentés: la ideologia satisfeta ha creat l'argument de la llengua materna, però ha volgut desconèixer que si hi ha valencians que abandonen el català és perquè és llur llengua materna el vincle que més el lliga al grup del qual volen sortir-se'n

L'ús d'una llengua estranya per part dels estrats inferiors no funciona com a estratègia de desdistanciament, no resol el problema, en canvi si que impedeix una presa de consciència de la pròpia situació econòmica i cultural. Paral·lelament a l'adopció d'un idioma que creuen superior arribaen inconsientment a adoptar la perspectiva social de llurs models, de llurs superior.

La filtració del castellà dins les capes populars produeix resultats contradictoris i imprevistos ja que:

Té un efecte hipnòtic amb el grup, dificultant la seva autoconciència independent i privant-lo d'una actuació congruent dins la societat global.

Psicològicament converteix l'idividu en un ser alienat, propens a contraure aquell virus endèmic al País Valencià conegut amb el nom d'autoodi.