0.- Introducció:

Contextualització:

L'episodi catastròfic que es tractarà en aquest treball, va tenir lloc a Bhopal, un municipi a l'estat de Mahys Pradesh a l'Índia Central que té prop d'un milió d'habitants i està situat a uns 580 quilòmetres al sud de Nova Deli. El fet va tenir lloc la nit del 2 al 3 de desembre del 1984. Està considerat un dels pitjors desastres de la indústria química i va ser produït per una fuga d'isocianat de metil d'una fàbrica de la companyia nord americana Union Carbide de productes químics.

L'isocianat de metil s'utilitzava com a producte intermedi en la fabricació del carbaril, un pesticida de la família dels carbamats utilitzat com a substitut dels pesticides organoclorats per la seva baixa toxicitat en animals i la seva fàcil biodegradació.

Antecedents de desastres industrials:

Els pitjors accidents industrials ocorreguts abans del 1.984 van ser el 1.921 a la ciutat alemanya d'Oppau on va explotar una mescla 50:50 de sulfat amònic i nitrat amònic en aquest accident van morir 430 persones. Un altre accident destacat va tenir lloc al 1.947 al port de Texas City on va explotar un vaixell carregat amb nitrat d'amoni que va provocar 552 morts.

L'isocianat de metil:

L'isocianat de metil és un compost líquid a temperatura ambient, incolor, altament volàtil i amb una olor acre. És més dens que l'aire i pot escampar-se a grans distàncies a ras de terra produint la ignició en un punt distant de la fuga.

És altament inflamable i moltes de les reaccions que origina poden produir incendi o explosió. En la seva combustió desprèn vapors i gasos com l'àcid cianhídric, òxids de nitrogen i monòxid de carboni que són altament tòxics i irritants. És un producte inestable que reacciona violentament en contacte amb l'aigua, àcids, alcohols, amines, ferro, acer, zinc, estany, coure i les seves aleacions originen perill d'incendi i d'explosió.

Els símptomes que apareixen en les persones per la seva inhalació són els següents: tos, vertigen, dificultats respiratòries, mal de coll, vòmits, pèrdua del coneixement i edema pulmonar. Si algun dels seus vapors entra en contacte amb la pell, origina cremades greus i a més és fàcilment absorbible. En contacte amb els ulls origina pèrdua de visió i cremades severes i irreversibles.

La gravetat dels símptomes depèn en gran mesura del temps d'exposició i de la seva concentració, però és un compost altament letal que pot provocar la mort.

1.- Condicionants de la catàstrofe:

L'urbanisme incontrolat:

El complex industrial es va construir originàriament a 1,5 milles de distància del habitatge més proper, però ràpidament es va crear una ciutat de “chabolas” adjacent al complex industrial. En molts països les lleis urbanístiques prohibeixen aquest tipus de desenvolupament. A l´ Índia però, aquest desenvolupament no està ben legislat i no hi ha cap organisme ni administració encarregada de controlar i de prevenir els possibles riscos industrials. La tragèdia de Bhopal ha posat de manifest la necessitat de controls per evitar que instal·lacions perilloses sorgeixin prop de nuclis habitats.

La instal·lació del complex industrial:

En una entrevista realitzada a Edward A. Muñoz, ex Director Executiu de Union Carbide Índia Limited, explica alguns dels motius de la instal·lació del complex a l'India: el primer era d'imatge i de relaciones públiques. En aquell temps, els plaguicides no eren mal vistos. Els empresaris de l´Índia pensaven en augmentar la producció agrícola i els plaguicides eren considerats part important del programa.

En un principi el govern de l´ Índia només els permetia la producció de 20 tones de plaguicida per any perquè era un sector no obert a companyies estrangeres. Aquesta quantitat era ridículament petita per fer viable una planta, però s'hi instal·là igualment i es van començar a preparar algunes fórmules.

El 1966 un habitant de Bhopal va aconseguir el permís per instal·lar una planta de producció de pesticides, però li mancaven els recursos econòmics. Va parlar amb gerents de Union Carbide, filial de South Charleston, i van crear una nova societat anomenada Union Carbide Índia. En sis mesos van instal·lar una gran fàbrica de producció de pesticides.

Socialment aquesta instal·lació va ser ben acceptada, ja que es veia com una porta d'entrada de tecnologia occidental a un país en vies de desenvolupament. A més Union Cardibe proporcionava electricitat a moltes petites poblacions del centre de l´ Índia.

La planta es va sobredimensionar, i de les 1.000 tones any, es va passar a les 10.000 per tenir una previsió de futur i per evitar que altres empreses químiques entressin al nou mercat impossibilitant qualsevol tipus de competència.

Els enginyers de South Charleston, volien construir grans tancs d'emmagatzematge d'isocianat de metil, al·legant que es tenia la tecnologia adient per controlar el líquid i que a la planta de Charleston ja existien tancs d'aquestes característiques que no havien representat cap problema.

A la planta de l´ Índia, els tancs d'emmagatzematge no tenien cap sentit ja que, a diferència de Charleston, en aquest país no existia cap demanda d'aquest producte. Així, la construcció dels tancs s'interpreta sabent que els sou dels funcionaris es justificava per la quantitat gastada en infrastructures ,comportant doncs grans beneficis econòmics.

En aquest moment el directiu de Union Carbide, Edward A. Muñoz, que pretenia instal·lar un procés de consum a mesura que el producte es preparava, evitant així grans volums de reactius perillosos, va abandonar les seves funcions de director. La manca d'oposició al projecte va provocar la construcció dels tancs en una clara mostra d'inconsciència de la multinacional.

Interessos econòmics i polítics:

En aquest punt cal destacar les observacions que els escriptors Dominque Lapierre i Javier Moro van fer després de la catàstrofe. Un equip d'experts americans de Union Carbide va realitzar una auditoria dels sistemes de seguretat i es van detectar importants deficiències de funcionament i un deteriorament important en els esmentats mecanismes. Es van realitzar un seguit de recomanacions però no es van complir degut a la manca de seguiment dels auditors.

A més a més l'empresa no tenia beneficis econòmics degut a la menor demanda de carbaril i a la creixent competència d'altres insecticides. Aquest fet va fer plantejar el tancament de la fàbrica. Les autoritats locals s'hi van negar ja que suposava la pèrdua d'un miler de llocs de treball en una zona amb un índex d'atur elevat. La companyia va acceptar però va reduir presupostos i va començar a acomiadar personal qualificat i va retallar substancialment les despeses de seguretat fins al punt que, el dia de la catàstrofe, feia 6 mesos que tots els mecanismes necessaris per la protecció, estaven desconnectats.

Les administracions locals sabien que havien de fer un pla o sistema d'evacuació, però les obres es van retardar perquè, amb les eleccions a prop, no es volia crear una alarma social ni el perill de perdre vots.

3.- Descripció dels fets:

L'accident químic va tenir lloc la nit del dos al tres de desembre de 1984 cap a les dotze de la nit, es va produir una explosió que va alliberar a l'atmosfera unes 40 tones d'isocianat de metil. Els motius de l'explosió encara no són del tot clars i són clarament contraposats.

L'empresa afirma que l'explosió va ser deguda a un acte de sabotatge però sembla ser que el desencadenant més factibles és una sobrepressió als tancs d'emmagatzematge. En condicions normals, l'isocianat de metil s'emmagatzema en estat líquid a uns 0 ºC i a una pressió de 2,4 bar. Aquella nit, la pressió del tanc era de 14 bar i la temperatura era d'uns 200 ºC . Les causes d'aquest augment en la pressió i temperatura poden ser dues: per una banda la hidròlisis de l'isocianat de metil degut a una introducció accidental d'aigua al tanc, i per altra la trimerització del compost en presència d'un catalitzador també introduït al tanc de manera accidental. Aquestes dues reaccions són altament exotèrmiques i poden arribar a ser explosives.

L'accident no hagués tingut consequències greus si el sistema de seguretat i de refrigeració hagués funcionat correctament. En cas d'una fuga d'isocianat de metil, el sistema hauria d'haver enviat el gas cap a una torre de depuració on s'hagués neutralitat amb sosa i posteriorment s'hauria incinerat amb un sistema de flamarada. El sistema no va funcionar ja que una de les torres estava fora de servei i l'altre no va entrar en funcionament. Això va ocasionar que el gas sortís lliurement cap a l'atmosfera i que la direcció dominant del vent enviés el núvol tòxic cap al centre de la població.

4.- Efectes de la catàstrofe:

Les víctimes de la catàstrofe:

La fuga d'isocianat de metil, juntament amb altres compostos, va provocar la mort directa a unes 8.000 persones i danys multisistèmics a unes 500.000. Les morts en els anys posteriors van ascendir, segons alguns estudis, a unes 16.000 persones més.

A més a mes de la toxicitat dels productes, va ser nefasta la manca d'informació que la companyia Union Carbide va donar sobre els efectes i el tractament que calia donar a las persones exposades als reactius. Tampoc va informar de les mesures que calia prendre en cas d'accident. Això va originar que les víctimes fossin sotmeses a tractaments inadequats i que, moltes persones, morissin de manera innecessària quan només amb un drap mullat davant la boca s'hagués pogut evitar.

A part de les víctimes, els danys ambientals també van ser i són importants; un estudi del CEL (Citizens Environmental Laboratory) demostra que les aigües subterrànies que tradicionalment s'empraven per al rec van quedar altament contaminades i la ingestió de les mateixes ha provocat que moltes víctimes quedin estèrils i inútils per treballar.

Altres institucions han corroborat els resultats per CEL però sota la influència de Union Carbide molts dels resultats s'han ocultat i només ha procedit a dragar els sediments dels pous i enterrar el material contaminat a 3 metres de profunditat amb un ridícul intent d'encobrir el dany ambiental causat.

Situació actual de la zona:

La situació actual de la zona es caracteritza per un complet abandonament de les víctimes del desastre industrial, tant per part de les administracions locals, com per els responsables directes de Union Carbide.

Els efectes de la catàstrofe encara són altament presents: els fills de les víctimes estan heretant seqüeles i malformacions genètiques. A més, segons un informe del Consell d'Investigació Mèdica de l Índia (ICMR), quasi un 25% de la població exposada, s'han convertit en malalts crònics. L'exposició al isocianat de metil ha provocat infeccions i malalties secundàries. A tall d'exemple, el nombre de casos de tuberculosi és més del triple del que cabria esperar .

Amb la finalització dels estudis realitzats per l'ICMR sobre les repercussions de la catàstrofe el 1994, totes les activitats d'investigació dels efectes de la tragèdia van ser pràcticament abandonats. Les autoritats locals es van comprometre a crear el Centre per als Estudis de Rehabilitació de Bhopal, però malauradament, aquest centre mai ha publicat un sol informe i no hi ha dades de l'augment de les malalties secundàries derivades de l'accident.

Els efectes de la catàstrofe es veuen altament agreujats a causa de la precària situació econòmica de l'India. En els centres hospitalaris de la zona tenen una mancança de tots els medicaments necessaris per a tractar el damnificats i, alguna ombra gris, obliga a la població pràcticament sense recursos, a comprar els medicaments i les xeringues que en principi haurien de ser gratuïts. Els registres de les existències de medicaments de l'Hospital Jawaharlal Nehru, un dels més propers a la zona afectada, demostra que falten aproximadament el 79% dels medicaments que haurien de rebre els

pacients i que, dels 114 medicaments que els calen, només tres es troben en quantitats necessàries. Els hospitals a més, no han modificat els protocols de tractament de l'exposició de tòxics des del dia de la catàstrofe, quan no es coneixia res sobre els efectes dels gasos tòxics.

Aquest mal funcionament de la medicina pública, ha provocat l'aparició d'un pròsper negoci de la medicina privada. A més a més, en aquests darrers centres, aproximadament el 70% del metges no estan suficientment qualificats encara que constitueixen el pilar de la medicina a Bhopal.

Cal destacar les diferents iniciatives de solidaritat internacional que intenten reduir els efectes causats. És important el compromís social que els escriptors Dominque Lapierre i Javier Moro, autors del llibre “Era medianoche en Bhopal”, han tingut amb la zona. Els beneficis obtinguts amb la publicació d'aquest llibre, un dels més venuts a França, s'invertirà en la construcció d'una clínica ginecològica a la ciutat i en la construcció d'una canalització d'aigua potable per abastar a una població d'uns 5.000 habitants que actualment, només disposen d'un pou amb aigües contaminades.

Posicionament de l'empresa i compensacions:

L'empresa Union Carbide ha obstaculitzat tots els processos judicials que s'han obert en contra seva. Al 1.989, a través d'entranyes influències sobre les instàncies polítiques, es va acordar una indemnització global d'uns 470 milions de dòlars i l´empresa va quedar lliure de responsabilitats al·legant que l'accident era resultat d'un sabotatge.

La corrupció a tots els nivells, retrassos i procediments tortuosos fan del procés d'indemnització un camí sense fi. El 90% de les víctimes només ha rebut uns 430 dòlars (unes 65.000 pessetes). Més de 400.000 afectats continuen sense rebre cap tipus d'indemnització i un 30% dels demandants han vist rebutjada la seva petició.

El sistema judicial està cometent grans injustícies en la mesura que tenen uns coneixements molt limitats sobre les conseqüències sobre la salut dels gasos emesos. A més els danys causats a la salut mental dels supervivents i els fills de les víctimes que neixen en retards en el desenvolupament físic i mental no tenen dret a cap remuneració .

Per mirar de netejar la imatge de l'empresa, el govern estatal va engegar diferents projectes sense una fianlitat molt clara i on domina la corrupció i la manca de planificació.

Per una banda ha cedit les 8 clíniques de la comunitat al Trust Hospital Bhopal (BHT) establert per la pròpia Union Carbide Corporation. Els fons pel BHT surten del valor de les accions de la pròpia empresa que han sigut embargades prèviament, per impedir que els representants fugin de les sentències penals relacionades amb el desastre. Mitjançant les intervencions de Sir lan Percival, advocat de Union Carbide i únic dipositari del BHT, en el Suprem Tribunal l'empresa va aixecar l'embargament de les accions i continua impune. Les polítiques sanitàries i les inversions que planeja Sir lan Percival són i han sigut criticades per moltes empreses i institucions locals.

Un altre desastre de la política governamental és l'intent de rehabilitació de les persones discapacitades per l'accident. S'han cedit terrenys a 16 ONG per iniciar activitats generadores d'ingressos amb víctimes de l'accident com a treballadors. La realitat ha estat ben diferent i la Zona Industrial Especial ha estat ocupada per la organització paramilitar “Fuerza de Acción Rápida” i cap damnificat està treballant a la zona.

Actualment és vigent una ordre d'arrest per al president de Union Carbide en el moment de la catàstrofe, però les autoritats no s'esforcen a trobar-lo i el govern de l'India no pot demanar-ne l'extradició.

5.- Reflexions sobre els fets:

En aquest apartat cal fer referència a diferents actituds i actuacions que els dirigents polítics i econòmics que controlen les activitats industrials haurien de tenir present en vista del potencial destructiu que tenen algunes instal·lacions:

El personal que treballa en una planta química especialment els enginyers, haurien de tenir uns estudis sobre prevenció i seguretat. En alguns països aquests estudis són ja obligatoris però en d'altres com els EEUU, no i la formació del personal corre a càrrec de l'empresa.

Un altre dels aspectes importants a destacar és la manca de tècnics que hi ha en els països subdesenvolupats capaços de realitzar auditories i revisions de tots els sistemes de seguretat. Aquestes auditories corren en molts casos en mans de la pròpia empresa provocant que es faci la vista grossa en funció dels interessos econòmics.

La lliçó més important però, és potser la necessitat de dissenyar instal·lacions que utilitzin menys matèries perilloses. Un sistema de seguretat sempre pot fallar, com en el cas de Bhopal, però si no tenim matèries perilloses és impossible un accident. Aquest concepte es coneix amb el nom d'instal·lacions “fundamentalment més segures” i va ser desenvolupat per l'enginyer Flixborough. La seva implantació però encara està molt endarrerida i sense anar més lluny la empresa Union Carbide en la seva planta de Institute, West Virginia, té un tanc per emmagatzemar el triple d'isocianat de metil que a la de Bhopal.

La realitat industrial però va per un altre camí, es basa principalment en la busca del màxim benefici econòmic. Actualment les lleis als països desenvolupats són més estrictes però sota el paraigües de la globalització, les empreses multinacionals segueixen instal·lant complexos poc segurs i més barats en països subdesenvolupats. Això els representa menys despeses econòmiques de construcció, menys despeses en salaris i els màxims beneficis. A més aquests països veuen amb bons ulls l'arribada de capital estranger ja que es una via de tirar endavant una economia malmesa acosta d'assumir un cert grau de risc.

Tenint en compte les tendències actuals, s'hauria de crear un organisme internacional de control i revisió de qualsevol complex industrial amb prou poder d'actuació i deslligat de qualsevol interès polític i econòmic.

Un altre de les reclamacions fetes per moltes organitzacions i particulars és la d'implantar una política justa de indemnització als afectats per desastres industrials. Així, en el cas de Bhopal es demana al govern de la Índia que creï una organisme especial amb suficient pes legal, tècnic i científic amb la finalitat de jutjar als responsables de la tragèdia i repartir de forma justa compensacions econòmiques als damnificats. A més és necessari crear un Institut d'investigació mèdic per tal de que els supervivents rebin la millor tractament possible.

És necessari també buscar maneres per solventar el mal al medi ambient depurant les aigües contaminades que encara maten a tanta gent.

Sembla ser però que aquestes reivindicacions de justícia només estan en boca d'una minoria sense mecanismes d'actuació política i que l'empres Union Carbide s'escaparà de tota responsabilitat penal. Amb injustícies com aquesta s'entenen una mica més l'odi i la violència dels pobles oprimits contra les grans superpotències.

Que hagués passat si les víctimes haguessin estat d'un país amb un alt nivell econòmic?