EL BARROC

El Barroc, propi del segle XVII, contrasta amb el racionalisme i el classicisme renaixentistes i va ser, no tan sols un moviment artístic, sinó que també va abraçar tots els aspectes de la vida i la cultura.

El Barroc va suposar nous valors estètics on predominen el moviment -amb l'utilització de les formes corbes, d'allò que és còncau i convex- la llum i el color més que el dibuix per crear les formes, el realisme en les representacions, i el gust pel que és teatral i escènic.

L'objectiu de l'artista no és només representar la realitat, a la manera ideal dels renaixentistes, sinó fer-ho de manera que s'exaltin els sentiments i que emocioni o sorprengui l'espectador. L'art barroc està ple de simbolisme i, sovint, l'obra d'art es presenta com un decorat teatral que pretén introduir l'observador al món dels sentiments i de les sensacions.

La renovació profunda de l'Església després del Concili de Trento trobà en els artistes barrocs de l'Europa catòlica eficaços propagandistes del nou esperit de la Contrareforma. La representació dels miracles, els martiris, etc. havien de suscitar la fe i la pietat dels fidels. Les esglésies, fastuoses en decoració, venien a representar l'avantsala del cel. Tot allò diví s'envoltava de grandesa i esplendor.

El moment central de la cronología del Barroc (1620-1680) coincideix amb una vasta crisi econòmica i política. Europa perdé l'ímpetu, la vitalitat i la confiança que caracteritzaren el Renaixement i donà pas al dubte, al somni i a l'angoixa.

L'època del Barroc és, també, la de les grans monarquies absolutes. Els artistes, sobretot els arquitectes, es van esforçar a projectar i construir sumptuoses mansions (amb jardins, places, escalinates i fonts) que fossin el reflex del poder del monarca. Els edificis tenien una rica i densa decoració tant en les façanes com en les cúpules. El Palau de Versalles és l'exemple més clar d'aquest estil.

En contraposició, a l'Europa protestant i burgesa, l'estètica i els temes eren molt diferents. A Holanda i Alemanya, les obres d'art són encarregades per “clients” burgesos i l'art es torna més intimista i quotidià (retrats, temes domèstics, flors…).

Palau de Versalles

Bernini: Sant Andreu del Quirinal

ESCULTURA BARROCA A ESPANYA

L'art d'Itàlia no va tenir quasi influència sobre l'escultura barroca espanyola. El realisme i la gran preocupació pel detall, son les seves característiques fonamentals; les figures se solen pintar i a vegades s'arriben a utilitzar ulls de vidre, vestits autèntics i cabell natural. Les escultures més importants del barroc espanyol són els retaules pels altars de les esglèsies, alguns d'ells de gran tamany i riquesa, realitzats per grups d'escultors i arquitectes. Els principals escultors van ser Gregorio Fernández, màxim exponent de l'escola castellana i els representants de l'escola andalusa, en especial Juan Martínez Montañés, Pedro de Mena, Juan de Mesa i Alonso Cano. Aquests tenen les seves obres repartides a Sevilla i Granada (Crists, Inmaculades, sants i altres temes típics dels passos procesionals).

La representació del moviment és el principal objectiu dels escultors barrocs. Les línies corbes, obliqües, fan la impressió d'equilibri inestable com si els personatges haguessin estat capturats en un moment fugaç de l'acció.

Els vestiments adquireixen gran importància, les seves formes s'inflen i els plecs es multipliquen.

L'altra gran aspiració de l'escultura barroca és el naturalisme, amb un caràcter efectista que pretén commoure o sorprendre. Les obres de Bernini, l'escultor barroc italià més representatiu, reflecteixen aquestes característiques. (Éxtasi de Santa Teresa, Apol·lo i Dafne). Altres característiques de l'escultura barroca es la grandiositat i la teatralitat. La teatralitat es una característica que es desenvolupa només a Espanya.

Bernini: Apol·lo i Dafne, 1625

Els escultors espanyols es troben a dues escoles:

• Escola Castellana: Aquesta escola es caracteritza per representar de forma excessiva el dolor, el patetisme i són figures de gran expressivitat El màxim exponent d'aquesta escola va ser Gregorio Fernández que va realitzar nombrosos Cristos yacentes.

• Escola Andalusa: Es caracteritza per representar poc el dolor i representa l'elegància i la serenitat. Els escultors més importants van ser Martínez Montañés, autor del Cristo de la Clemencia i d'alguna Inmaculada. Alonso Cano va ser un altre escultor que va desarrollar la seva obra a Granada i va realitzar nombroses Inmaculades.

Martínez Montañés: Cristo de la Clemencia

GREGORIO FERNÁNDEZ

Gregorio Fernández (1576 - 1636) és el màxim exponent del barroc castellà del segle XVII. D'origen gallec, es va establir aviat a Valladolid, ciutat on va desenvolupar una intensa activitat fomentada per la demanda d'una àmplia clientel·la, procedent tant del medi popular com del culte (monarquía, noblesa, ordres religioses, cofradies…).

L'abundant obra que realitza al llarg de la seva vida reflecteix estilísticament un procès evolutiu que arrenca del refinament i l'elegància del manierisme cortesà - Virtudes del Retaule de San Diego - i que el conduirà paulatinament fins al naturalisme barroc que caracteritza tota la seva obra posterior.

Gregorio Fernández és un magnífic coneixedor del seu ofici que exerceix amb gran perfecció tècnica. El seu domini del cos humà el condueix a detallar les anatomies, matitzant la duresa dels ossos, la tensió dels músculs, la carn tova o la suavitat de la pell. Al contrari a la gran plasticitat dels cossos, la seva roba és pesada i semblant al cartró, disposada en plecs rígids i angulosos que produeixen forts contrastos de llums i ombres.

El món expressiu de les seves figures oscil·la entre el dramatisme del dolor físic i moral (La Piedad) i l'evasió de l'experiència mística. Es transmet a través d'actituts calmades i gesticulació sòbria, deixant al rostre i a les mans el major pes expressiu.

La policromia de les seves obres, realitzada per pintors amb els que va treballar estretament, va conseguir potenciar la qualitat de la talla. Les encarnacions solen ser mats i en les teles dominen els colors llisos, llevat de petites sanefes més vistoses a les vores. També utilitzà postissos per augmentar el realisme.

Va realitzar sobretot escultures de retaule i imatges processionals, entre les es troba un conjunt important de “Passos” de complexa composició (Camino del Calvario). Va ser també un gran creador de tipus iconogràfic (Cristo Yacente, Santa Teresa) que van servir de model durant décades a altres artistes.

Va ser promotor d'un important taller i va deixar nombrosos continuadors fidels al seu estil, però cap va ser un deixeble notable. Va ser molt reconegut en vida i la seva tomba al Convent del Carmen Calzado n'és una proba clara, ja que hi col·locaren el seu retrat, pintat per Diego Valentín Díaz, amb un text alabant la seva figura.

Gregorio Fernández: La Piedad Valentín Díaz: Retrat de Gregorio Fernández