Bcn al segle “XVIII”

“LA GUERRA DE SUCCESIÓ I LA DERROTA DEL 1714”:

Durant el regnat de Carles II no va arribar a tenir succesió, cosa que va causar polémica i va arribar a significar la guerra:

La mort de Carles II sense succesió es va ser realitat l'1 de novembre del 1700. El nomenament del lloctinent per Felip V de castella abans de jurar constitució va supopsar que prengué decisions contràries a les constitucions, com el de l'ensenyament. Malgrat això, el monarca va ser presentat a la cort a Barcelona (1701-02). La ciutat el va rebre amb diferents celebracions en honor seva i de la seva muller.

Anava passant el regnat i la gent s'anava adonant de que aquest rei no tenia el mateix concepte d'autoritat que els monarques de la casa d'Àustria. Va haver-hi constants conflictes entre l'administració i la ciutat de “Barna” i no van millorar pel fet que el rei passes un altre cop per Barcelona en tornar a Napols.

Mentrestant la guerra de succesió s'havia desencadenat; els aliats intentaven un desembarcament a BCN (maig de 1704), però no va ser possible.

Continuaren els conflictes i va succeïr l'empresonament del conseller en cap i el conseller cinquè de la ciutat. Pau Ignasi de Dalmases (embaixador de madrid) va ser empresonat tambè per protestar per aquests fets. La guerra anava cada cop progresant més contra ens interessos de Felip V…

El pretendent Carles i els seus aliats van embarcar el setembre de 1705 amb la intenció d'apoderar-se de la ciutat. La ciutat de Barcelona no va poder retendre el bombardeig constant de l'arxiduc Carles d'austria, i va ser reconegut com a nou rei per les autoritats catalanes.

Barcelona va esdevindre com capital i cort del rei-arxiduc Carles III i recuperava la aliança austriaca. No va trigar en sorgir una reacció per part dels borbons: el monarca borbó i les seves tropes van entrar i assetjaren fortament barcelona, però fracassaren. Això va suposar que millores laposició en la cual es trobava el rei Carles III.

La vida económica de Barcelona, malgrat la guerra, experimentà un nou impuls. El comerç de Barcelona havia sofert una evolució positiva i permetia comercialització directa amb les colónies americanes. A part d'aquesta, aparegueren moltes altres questions que contribuïren a elevar el nivell económic de la ciutat.

En 1711, quan Carles esdevingué emperador d'austria (per la mort del seu germà Josep I), el monarca abandonà Barcelona i la ciutat quedà privada del seu carácter de capital. Encara que romangué en la ciutat l'emperatriu Elisavet de Burnsvic-Wolfenbüttel, com a garantia de que ell no renunciava a el tro de Barcelona.

Tot europa es meravellà quan l'emperatriu va renunciar al tro i barcelona deixava lligam que tenia barcelona per obligar a les autoritats Austriaques a complir les promeses de defensar Barcelona.

Poc després austriacistes i francesos pactaven a Utrecht la fi de la guerra de succesió sense que hagués quedat resolt el problema català.

Les tropes de Felip V juntament per les franceses de Lluís XIV, assetjaren la ciutat (1713).

La ciutat resistí uns 14 mesos. Les tropes que assetjaren la ciutat passaren pel comandament del duc de Berwick, el qual va haver de passar per la pesada resistencia dels barcelonins avanç de poder entrar a la ciutat (l'11 de setembre).

Els combats deixaren la ciutat molt mal parada, l'onze de setembre ha esdevingut una data mítica : la pérdua dels drets catalans.

L'endemà de la derrota el que més va sorprendre als ocupants de barcelona ( soldats…) va ser que els ciutadants es dedicaven a refer la ciutat amb intensitat.

La ciutat quedà urbanisticament afectada per la guerra : fou enderrocada una part considerable del barri de ribera i en el seu lloc fou consrtuïda la Ciutadella. Per acabar d'assegurar la presència de tropes militars a BCN es va crear la Duana i l'edifici de llotja. La situació en que estava barcelona exercida pels borbons no era gens satisfactoria.

“Barcelona sota els primers borbó”

Els primers anys imposats per la Nova Planta de Felip V van ser dificils tant económic com socialment per a la vida de la ciutat, però ni tan sols el grans gastos i la ocupació borbónica havien pogut exhaurir el nivell economic que BCN havia aconseguit durant principis del SXVIII.

La vida mercantil reprengué i un conjunt de petites empreses comercials van ser la base de la economia.

Una prova del decandiment la trobem al observar el baixíssim nivell de població que mostra Barcelona en el cens de 1717-18.

La vida de les manufactures téxtils s'havia anat revifant i aparegueren petites companyies dedicades a la venda de productes a fàbriques a traves de botigues.

L'any 1738 s'obrí la primera fàbrica d'indianes, un génere textil. Els propietaris d'aquesta primera fàbricaforen Esteve Canals i Grau i Jaume Canet i Furessola.

La vida comercial tambè augmentà gradualment els anys 1730 i 1740; l'any 1735 ja s'intentà reunïr la Junta del Comerç, però no va ser possible.

Els anys 1740 es feren noves temptatives de dur productes de Barcelona a les colónies americanes i el 1756 es fundà finalment la Companyia de Comerç de Barcelona, autoritzada pel govern de Ferran VI a comerciar amb Puerto Rico, Santo Domingo, l'illa de Margarita i, amb limitacions, Hondures i Guatemala.

Els beneficis del comerç americà influïren des del primer moment en la segona onada de prosperitat que es poduí al camp de les manufactures tèxtils, els anys 1760 i 1770: les principals fàbriques de Barcelona formaren el 1772 la companyia de filats de cotó i la producció tèxtil s'incrementà considerablement.

Tancada dins les muralles, la ciutat creixia en altura, amb edificis bastants pisos i s'anà ocupant rapidament l'espai disponible entre la rambla i la muralla meridional. El creixement de la ciutat fou en tots els ordres, i aixi trobem tambè un increment de les institucions i de la activitat cultural.

La manca d'universitats feu que el col.legi de cordelles fes la funció d'institució universitària.

Després d'una centúria llarga de'estagnació, el mon editorial barceloní començà a tenir més importancia i aparegueren alguns llibres de temes culturals i cientifics, gairebé sempre traduccions d'obres estrangeres. La ciutat començava a comptar amb una premsa setmanal: “Noticias de diferentes partes venidas a Barcelona” (en 1750 “las gacelas de barcelona”).

La vida teatral barcelonina era una de les poques activitats públiques d'una certa estabilitat en el camp cultural. Després de la guerra de succesió, el teatre de la santa creu havia romàs obert només gracies a la insistencia de les autoritats militars.

Una de les diversions més arrelades a la ciutat eren els balls de disfresses. Les autoritats eclesisàtiques s'hi havien oposat fermament.

Cap al 1740 les autoritats decidiren autoritzar novament els balls publics de disfresses amb moltes limitacions.

En aquests darrers anys del segle XVIII, Barcelona havia anat creixent considerablement i s'havia convertit en una ciutat cada cop més important, amb un trànsit bastant nombrós de gent estrangera. Aparegueren els primers cafès públics i diferents llocs d'oci…

Són força nombrosos els viatgers d'aquesta època que passaren per BCN i ens deixaren una descripció més o menys acurada del que és una extensa ciutat. Entre els que cal citar trobem Antonio Ponz (1785), Arthur Young (1787) i el funcionari castellà Francisco de Zamora (1785-1790)

El créixement demogràfic i els canvis socials del segon terç del segle, juntament amb la forta inmigració cap a BCN , motivaren que la vida fos més dificíl i conflictiva. Aquests canvis començaren a desestabilitzar les relacions entre les classes socials marcades per l'antic régim.

La figura del comerciant enriquit, malvist per la noblesa a vegades empobrida per la inflació, i que llueix cotxe i lacai comença a ser comú a la BCN nova que va sorgint amb l'expansió económica.