AUSIÀS MARCH

Va ser un poeta català naixcut en 1397 en Valencia, fill de Pere March que també va ser un poeta Valenciano.

Pasà la seua joventud en el ejercici de les armes y en 1415 representà a l´estament militar en les Corte de València, quan encara no había sigut armat caballer. Ya en posesió de este títol, en 1419 s´enrolá en la expedició que Alfonso V el Magnánim va emprendir l´any seguent sobre Cerdenya y Córcega, en la cual tambié agafaren part els poetes Andreu Febrer y Jordi de Sant Jordi.

Ausias March es va distinguir en el llocs de Calvi y de Bonifacio. En 1422 es trobava en Gandía, on sa madre tenía que rendirle conters de l´administración de Beniarjó y de les posesions de Pardinas y Verniza, que el poeta había heretat de son pare.

Dos anys més tard, incorporat a l´escuadra que al cap de Federico de Luna anava a combatir contra els pirates dels mars de Sicilia y del nort d´Africa, va tindre una destacada actuació en el atac a l´isla de Gelves.

Cap al 1425 es va establir en les seues posesions y, desde 1429, va fixar la seua residència en Gandía. Alfonso V va permitir la seua actuació en les campanyes anteriors concedintle poders absoluts en la jurisdicció civil y criminal de Beniarjó, Pardinas y Verniza, y a mes, a títol honorífic, le nombrà halconer major dels servicis de cetrería que el rey poseía en Valencia.

La vida del poeta a partir de este moment, es documenta principalmente a través dels conflictes y pleits en que va estar implicat. Sovint foren els seus propis vasalls qui litigaren amb ell, y, del conjunt d´aquestos pleits, es va desprende que Ausias March es va excedir més d´una volta en el ejercici del seu poder, com en el cas de la denúncia que va tindre que afrontar en 1427, per abusos cometsos sobre una dona de Beniarjó, denuncia que el portà al borde de pedre les seues prerrogatives.

Altres conflictes derivaren de interferencies jurisdiccionals amb el duc de Gandía, en cuyos dominis es trobaven les posesions del poeta. Els pactes establerts amb Juan de Navarra, duc de Gandía desde 1433, no varem impedir que els oficials d´aquest pretengueren cobrar impostos als vasalls d´ Ausisas March (1438).

Pareix que els roces disminuiren quan el ducat pasà a mans de Carlos de Viana (1439), de qui el poeta sería recaudador de rendes en 1451. Entretant Ausiàs March, s´había casat amb Isabel Martorell (1437), germana del novelista Joanot Martorell, morta en 1439 y de la cual es quedà la dote heredaría, tras intrincats pleits, les posesions de Ráfol, Traella y Cuca.

En 1443 va contraure nou matrimoni amb Joana Escorna, filla d´una rica familia de Pedreguer, amb la cual es va establir en Valencia (1450), on ella moriría en 1454. Ningun d´aquestos matrimonis va donar descendència al poeta; sin embarg, en el seu testament, juntament amb diverses concubines, es citen cuatro fills naturals y se sap d´un altre, mort anbans que el pare.

Un d´ells es va vore envoltat en oscurs conflictes, cuyes derivacions ocasionaren l´encarcelament, probablement curt d´Ausiàs March (1458).

Els temes predominants y la cualitat formal d´estos poemes fan al seu autor tributari dels trovadors provençals, alguns dels cuals (A. Daniel, P. de Bellviure, B. de Ventadorm) demostra coneixèr de manera molt directa.

L´influix del dolce stil novo es patentitza en certs rasgs de un alcanç més reducït: espiritualització de l´amor, disquisicions filosófiques, a la manera de Dante; cants a la amada morta, rendició d´avant d´una dona d´aspecte frágil, com Petrarca.

Sin embarg la poesía d´Ausias March desbordaría els límits de cualsevol adscripció cenyida a aquestos moviments. El tono conflictiu de l´obra remitix constantment a la seua vida y ofrereix una vigorosa imagen de la seua personalitat: la del senyor feudal que sofreix y confesa les seues propies contradiccions morals.

Este aspecte l´allunya dels esquemes convencionals y preciocistes dels trovadors y mostra cóm per a aquest autor la cultura adquirida representa, ante tot, un cúmul d´elements asimilats, inseparables de la seua personalitat moral y determinants de la seua conducta.

Així, la doctrina aristotélica de la Ética a Nicómaco que, a través de diverses modificacions cristianes, reglaría el llenguaje erótic en la societat dels trovadors, per Ausiàs March es tenía que convertir en auténtica base de les seues conviccions més íntimes.

La distinció entre el bé com a simple objecte de plaer y el bé imperfect, font de virtud, que radica en els aspectes espirituals del home, son exposats sistemáticament en poemes com Entre amor he soportat he fortuna, y va implícita en composicions més circunstancials, com Callin aquells que d´amor han parlat, que expresen l´angustia del poeta davant el seu propi comportament.

En un mateix plànol ideológic, asimilaría la doctrina de sant Tomás d´Aquino sobre els actes humans y la seua conexió amb el intelecte o bé amb les pasions que emparenten a l´hombre amb els animals; este tema es object del desenvolupament en el Cant moral y en altres poemes doctrinals.

L´obra ausiasmarquiana presenta dos cicles que , en les seues línees generals, segueixen la cronología de les composicions.

La elaboració del primer d´aquestos dos cicles es podría fechar entre 1427 y 1445; temáticament es centra en els poemes dirigits a Llir entre cards y Plena de seny, seudónims de les dames que els motivaren, y sintetitzen elements de la poesía dels trovadors amb el tono y els temes peculiars del poeta: debats sobre le seues conviccions y experiencies contradictories -Fantasiant, amor a mi descobre-, el repudi de deixar-se portar per cualsevol convencionalisme retóric -Leixant a part l´estil dels trobadors-.

El segon cicle comprendería els sis Cants de mort, posiblement dedicats a Joana Escorna, la llarga y vigorosa confesió que constitueix el Cant espiritual y els poemes filosófics, de tono sentencios y didáctic, que ocuparíen al poeta fins el seus últims anys. Ausiàs March va morir en Valencia en el anyo 1459.

La primera nota destacable del llenguaje d´Ausiàs March es la pureça amb la que utilitza l´idioma catalá, sent aixi el primer poeta cult que, dins de la seua área cultural, trenca amb la tradició provençalitzant. El seu estil, llunt de tot preciosisme, pareix que vol amoldarse al tema que trata: es enjut en els poemes filosófics, pero no desdeña els girs populars si aquestos les serveixen com a instrument persuasiu.

El vers predominant al llarg de tota la seua obra es el decasílab, en cobles generalment croades o encadenades.La seua obra va tindre un notable influix en poetes com Lluís de Vilarrasa, Lleonard de Sors, Pere Torroella y Romeu Llull, pero també sobre la poesía española del Renaixement, (Boscán, Garcilaso, Diego Hurtado de Mendoza, Hernando de Acuña, Gutierre de Cetina y Fernando de Herrera).

POESÍA

¿Quins tan segurs consells vas encercant,

cor malastruc, enfastijat de viure,

amic de plor e desamic de riure?

¿Com soferràs los mals qui et són davant?

Acuita´t, doncs, a la mort qui t´espera.

E per tos mals te allongues los jorns:

aitant és lluny ton delitós sojorns

com vols fugir a la Mort falaguera.

Braços oberts és eixida a carrera,

Plorant sos ulls per sobres de gran goig;

Melodios cantar de sa veu oig,

dient: “Amic, ix de casa estrangera.

En delit prenc donar-te ma favor,

que per null temps home nat l´ha sentida,

car io defuig a tot home que em crida,

prenent aquell qui fuig de ma rigor”.

Ab ulls plorant e cara de terror,

cabells rompent ab grans udolaments,

la Vida em vol donar heretaments

e d´aquells dons vol que sia senyor,

cridant ab veu horrible i dolorosa,

tal com la Mort crida al benauriat

(car si l´hom és a mals aparellat,

la veu de Mort li és melodiosa).

Bé em maravell com és tan ergullosa

la voluntat de cascun amador;

no demanant a mi qui és Amor,

en mi sabran sa força dolorosa.

Tots, maldient, sagramentejaran

que mai Amor los tendrà en son poder,

e si els recont l´acolorat plaer,

lo temps perdut, sospirant, maldiran.

Null hom conec o dona a mon semblant,

que, dolorit per Amor, faça plàyer;

Io són aquell de qui es deu hom complànyer,

car de mon cor la sang se´n va llunyat.

Per gran tristor que li és acostada,

seca´s tot jorn l´humit qui em sosté vida,

e la tristor contra mi és ardida,

e en mon socors mà no s´hi troba armada.

Llir entre cards, l´hora sent acostada

que civilment és ma vida finida;

puis que del tot ma esperança és fugida,

ma arma roman en aquest món damnada.

Ausiàs March.