L'ATLETISME

Marató:

La tècnica de cursa utilitzada en la marató és pràcticament igual a la realitzada en les curses de fons de pista. Es una tècnica denominada pendular per la forma de la trajectòria que descriu el peu durant la fase moviment.

Les normes impedeixen que es realitzi sobre terrenys tous i obliga que en el recorregut l'atleta disposi d'un seguit de controls o estacions, l'existència d'aquestes estacions es justifica com a ajut als corredors per suportar l'important esforç físic que suposa aquest tipus de proves. També existeis un servei mèdic que vigila als participants.

L'organització està obligada a informar els atletes sobre la distància recorreguda i per recórrer.El recorregut de la prova només pot ser abandonat per necesitats fisiològiques, i aleshores cal el permís previ d'un dels jutges de la cursa.

Història:

Aquesta prova fou creada per iniciativa de l'academic i historiador francès Michel Breal que promogué la seva incorporació al calendari de competicions de les primeres Olimpiades de l'era moderna, celebrades a Atenes el 1896. El seu origen es troba en la gesta del soldat grec Filípides que, l'any 490 aC, després de córrerrr des de Marathó fins la ciutat d'Atenes per anunciar la victòria morí de fatiga.

La marxa:

Com a característica principal la marxa te l'obligatorietat de mantenir sempre en contacte amb el sòl un dels dos peus. Això suposarà que el peu de suport no s'en separi, no respectar aquesta norma suposa la desqualificació després del segon avis dels jutges de cursa.

A les proves de marxa superiors a 20 km han d''existir controls o estacions d'avituallament i refresc.

Història:

La marxa s'integrà als Jocs Olímpics el 1908 (Londres) amb proves de 3500 m i de 10 milles, ambdues realitzadess en pista. Entre les Olimpiades de 1912 (Estocolm) i 1952 (Helsinki) només es realitzaren curses sobre una distància de 10 km en pista, encara que des de l'edició de Los Angeles de 1932 també s'introduí una prova de 50 km en carretera.

Curses de velocitat en la pista:

Les curses de velocitat de l'atletisme en piista poden ser de diversos tipus: llises, tanques i relleus, que es realitzen en equip. En tots els casos es tracta de cobrir una distància concrreta en el menor temps possible. La classificació indicada ve determinada per les distàncies a recòrrer i pels possibles obstacles existents en el recorregut. La tècnica d'utilitzar en cada modalitat és pràcticament la mateixa tot i que, en cas d'existir obstacles per superar, cal aplicar-hi l'adequada per franquejar-los.

La forma d'inici de la prova és en tots els casos en posició ajupida, tot i que en els relleus nom´´es ho fa així el primer corredor de l'equip.

Història:

Les curses es poden considerar relacionades amb l'origen de l'home, ja que el córrer es una acció normal de l'ésser humà.

En les antigues cultures i civilitzacions, com la Grècia ja es realitzaven proves d'aquest tipus. Com a activitat esportiva moderna sorgiren a les universitats i escoles secundàries angleses, durant el segle XIX. Allà començaren a reglamentar-se i el 1810 tingué lloc també en aquest país la primera reunió atlètica oficial.

Curses de fons en pista: