1.-Asteca

Asteca o Mexica, membre de un poble que dominà el centre i sud de l'actual Mèxic, en Mesoamèrica, des del segle XIV fins al segle XVI i que és famós per haver establit un vast imperi altament organitzat, destruït pels conquistadores espanyols i els seus aliats tlaxcaltecas.

Algunes versions assenyalen que el nom de `asteca' prové d'un lloc mític, situat possiblement al nord del que hui en dia és Mèxic, cridat aztlán; més tard se van auto denominar mexicans.

.

Després de la caiguda de la civilització tolteca3 que havia florit principalment en Tula entre els segles X i XI, onades d'immigracions van inundar l'altiplà central de Mèxic, al voltant del llac de Texcoco. A Causa de la seua tardana aparició en el lloc, els aztecas-mexicas es van veure obligats a ocupar la zona pantanosa situada a l'oest del llac. Estaven rodejats per enemics poderosos que els exigien tributs, i l'única terra seca que ocupaven eren els illots del llac de Texcoco, rodejats de pantans.

El fet de que, des d'una base tan poc esperançadora, els asteques foren capaços de consolidar un imperi poderós en només dos segles, es va deure en part a la seua creença en una llegenda, segons la qual fundarien una gran civilització en una zona pantanosa en la que veren un nopal5 (cactus) sobre una roca i sobre ell un àguila devorant una serp. Els sacerdots van afirmar haver-hi vist tot això a l'arribar a esta zona; com a reflex de la continuïtat d'eixa tradició, hui en dia eixa imatge representa el símbol oficial de Mèxic que apareix, entre altres, en els bitllets i monedes.

Al augmentar en nombre, els asteques van establir organitzacions civils i militars superiors. En 1325 van fundar la ciutat de Tenochtitlán6 (ubicada on es troba l'actual ciutat de Mèxic, capital del país).

Els asteques van convertir el llit del llac, que era poc profund, en chinampas7 (jardins molt fèrtils, construïts amb una carcassa de troncs que sostenien arena, grava i terra de sembra, lligats amb cordes d'ixtle8, per a aconseguir illes artificials on es cultivaven verdures i flors i es criaven aus domèstiques). Es van fer calçades i ponts per a connectar la ciutat amb terra ferma; es van alçar aqüeductes i es van excavar canals per tota la ciutat per al transport de mercaderies i persones. Les construccions religioses —gegantines piràmides escalonades recobertes de pedra calcària i estuc de vius colors, sobre les quals es construïen els temples— dominaven el paisatge.

La ciutat va florir com resultat de la seua ubicació i de l'alt grau d'organització. En l'època en què els espanyols, capitanejats per Hernán Cortés, van començar la conquista en 1519, el gran mercat de Tlatelolco9 atreia a unes 60.000 persones diàries. Les mercaderies arribaven a les mans asteques gràcies als acords sobre tributs establits amb els territoris conquistats. Moltes d'eixes mercaderies s'exportaven a altres zones de l'Imperi asteca i a Amèrica Central.

Els aztecas-mexicas van establir aliances militars amb altres grups, aconseguint un imperi que s'estenia des de Mèxic central fins a l'actual frontera amb Guatemala. A principis del segle XV Tenochtitlán governava conjuntament amb les ciutats-estat de Texcoco i Tlacopan10 (més tard coneguda com Tacuba i en l'actualitat pertanyent a ciutat de Mèxic) davall la denominació de la Triple Aliança. En un període d'uns 100 anys els asteques van aconseguir el poder total i, encara que les altres ciutats-estat van continuar cridant-se regnes, es van convertir en mers títols honorífics.

Al final del regnat de Moctezuma II11, en 1520, s'havien establit 38 províncies tributàries; no obstant, alguns pobles de la perifèria de l'Imperi asteca lluitaven aferrissadament per mantenir. la seua independència. Estes divisions i conflictes interns al si de l'Imperi asteca van facilitar la seua derrota enfront de Cortés en 1521, ja que molts pobles es van aliar amb els espanyols. A més dels problemes interns que van contribuir a la seua caiguda, l'emperador Moctezuma havia donat una benvinguda pacífica a Cortés i el va instal·lar al costat dels seus capitans en els millors palaus, des d'on es van fer amb la ciutat. És possible que la interpretació d'antics presagis sobre la tornada del déu Quetzalcóatl12 induirà a Moctezuma a confondre'l amb Cortés, si bé el que més interessava a l'emperador era omplir de regals als espanyols perquè es retiraren.

La societat asteca estava dividida en tres classes: esclaus, plebeus i nobles. L'estat d'esclau era semblant al d'un criat contractat. Encara que els fills dels pobres podien ser venuts com a esclaus, solia fer-se per un període determinat. Els esclaus podien comprar la seua llibertat i els que aconseguien escapar dels seus amos i arribar fins al palau real sense que els atraparen obtenien la llibertat immediatament. Als plebeus o macehualtin se'ls atorgava la propietat vitalícia d'un terreny en què construïen sa casa. No obstant, a les capes més baixes dels plebeus (tlalmaitl), no se'ls permetia tindre propietats i eren llauradors en terres arrendades. La noblesa estava composta pels nobles de naixement, els sacerdots i els que s'havien guanyat el dret a ser-ho (especialment els guerrers).

En la religió asteca nombrosos déus regien la vida diària. Entre ells Huitzilopochtli13 (deïtat del Sol), Coyolxauhqui14 (la deessa de la Luna que, segons la mitologia asteca, era assassinada pel seu germà el déu del Sol), Tláloc (deïtat de la pluja) i Quetzalcóatl (inventor de l'escriptura i el calendari, associat amb el planeta Venus i amb la resurrecció).

Els sacrificis, humans i d'animals, eren part integrant de la religió asteca. Per als guerrers l'honor màxim consistia a caure en la batalla o oferir-se com a voluntaris per al sacrifici en les cerimònies importants. Les dones que morien en el part compartien l'honor dels guerrers. També es realitzaven les crides guerres florides a fi de fer presoners per al sacrifici. El sentit de l'ofrena de sang humana (i en menor mesura d'animals) era alimentar a les deïtats solars per a assegurar-se la continuïtat de la seua aparició cada dia i amb ella la permanència de la vida humana, animal i vegetal sobre la Terra.

Els asteques utilitzaven l'escriptura pictogràfica gravada en paper o pell d'animals. Encara es conserva algun d'estos escrits, cridats còdexs. També utilitzaven un sistema de calendari que havien desenrotllat els antics maies. Tenia 365 dies, dividits en 18 mesos de 20 dies, als que s'afegien 5 dies `buits' que es creia que eren atziacs i portaven mala sort. Utilitzaven igualment un calendari de 260 dies (20 mesos de 13 dies) que aplicaven exclusivament per a endevinacions. L'educació era molt estricta i s'impartia des dels primers anys. A les dones se'ls exhortava que foren discretes i pudoroses en els seus modals i en el vestir i se'ls ensenyaven totes les modalitats dels quefers domèstics que, a més de moldre i preparar els aliments, consistien en descarozar el cotó, filar, teixir i confeccionar la roba de la família. Als hòmens li'ls inculcava la vocació guerrera. Des de xicotets se'ls formava perquè foren forts, de manera que els banyaven amb aigua freda, els abrigaven amb roba lleugera i dormien en el sòl. A la manera dels atenesos de la Grècia clàssica, es procurava enfortir el caràcter dels xiquets per mitjà de castics severs i el foment dels valors primordials com a amor a la veritat, la justícia i el deure, respecte als pares i als ancians, rebuig a la mentira i al llibertinatge, misericòrdia amb els pobres i els desvalguts. Els jóvens deprenien música, balls i cantells, a més de religió, història, matemàtiques, interpretació dels còdexs, arts marcials, escriptura i coneixement del calendari, entre altres disciplines.

2.-Mitologia asteca

Mitologia asteca, conjunt de mites i creences propis dels asteques, poble d'origen nahua i de caràcter nòmada que va succeir i va véncer a altres pobles d'eixe mateix origen, com els txitximeques, els toltecas i els tepanecas15. Fundadors de la ciutat de Tenochtitlán o Mèxic, el seu nom significa del lloc de les agrons. Una altra interpretació del nom el fa derivar d'Aztlán, `terra blanca', el lloc de què s'afirmava que procedien, en el nord de l'actual República Mexicana.

màscara asteca

De caràcter politeísta, el panteó asteca abraçava una abundant jerarquia de déus. Tezcatlipoca16 era una de les deïtats principals i representant del principi de dualitat. Portava un espill (el seu nom significa espill que fumeja), en el que es reflectien els fets de la humanitat. Divinitat aèria, representava l'alé vital i la tempestat i va arribar a associar-se posteriorment amb la fortuna individual i amb el destí de la nació asteca. La festa més important consagrada a Tezcatlipoca era el Tóxcatl17, que se celebrava en el mes quint. En eixa ocasió se li sacrificava un jovençà honrat com a representació del déu en la terra, guarnit amb tots els seus atributs, entre ells un xiulet, amb el que produïa un so semblant al del vent nocturn pels camins.

Considerat com pare dels toltecas, Quetzalcóatl, la serp emplumada, apareix enfrontat a Tezcatlipoca, qui, segons la llegenda, li va fer beure diversos glops de pulque (beguda alcohòlica que s'obté fent fermentar l'aiguamel o suc extret del maguey, una varietat de l'agave), suposadament beneficiós per a la seua salut, però Quetzalcóatl, avergonyit per haver perdut la seua enteresa, es va ocultar i finalment va desaparéixer, prometent que tornaria. Està relacionat amb l'ensenyança de les arts i, per tant, actua com a introductor de la civilització. Els seus devots, per a venerar-lo, es treien sang de les venes que estan davall de la llengua o darrere de l'orella i untaven amb ella la boca dels ídols. L'efusió de sang substituïa el sacrifici directe.

Tláloc

Huitzilopochtli, déu de la guerra, representava els dards i llances del guerrer, la saviesa i el poder, símbols que l'identifiquen amb la serp. Però a més el seu nom al·ludix al colibrí, precursor de l'estiu, l'estació dels rellamps i la fertilitat. Se li honrava en el quinzé mes asteca, en una cerimònia molt semblant al Tóxcatl de Tezcatlipoca, el Panquetzaliztli, en la que el sacerdot travessava amb una fletxa una massa preparada amb sang de persones sacrificades per a tal ocasió.

Un altre de els déus importants era Tláloc, déu de la pluja, casat amb Chalchiuhtlicue (la de la falda de jade) deessa de l'aigua, a la que se solia representar amb la imatge d'una granota, i amb la que va tindre molts fills: els tlalocas o núvols. Vivia en un paradís d'aigües cridat Tlalocan, on anaven els que havien mort en inundacions, fulminats per un raig o malalts d'hidropesia, que allí disfrutaven d'una felicitat eterna. Li oferien xiquets i donzelles en sacrifici. Els llauradors, en previsió de sequeres, feien fabricar ídols a imatge de Tláloc i els veneraven ofrenant-los dacsa i pulque. Relacionats amb l'agricultura hi havia un grup de déus, entre ells Cinteotl, als que s'identificava amb parts de la planta de la dacsa. La deessa principal del grup era Chicomecoátl, una altra forma de la deïtat de l'aigua, Chalchiuhtlicue. El seu festival se celebrava entre juny i juliol, quan la planta de la dacsa havia madurat completament.

Xólotl, com déu de l'estel de la vesprada, representava les formes ascendents i descendents del foc. Déu monstruós, apareix en algunes de les seues representacions amb les conques dels ulls buides perquè, segons la llegenda, al sacrificar-se els déus per a donar vida al nou Sol, es va posar tan trist i va plorar tant que els ulls se li van caure de les òrbites. Tlazolteotl, deessa de la immundícia, la luxúria i el desig, absolia als fidels de les seues faltes o pecats; representava el fem, l'abonament i, per tant, la fecunditat de la terra. Mictlantecuhtli era el déu de les tenebres i la mort. Vivia en una regió del Mictlán, en el Melic de la Terra; a este lloc anaven els morts que no mereixien cap dels diversos graus de cels, i el seu castic era el tedi.

També presents en la mitologia maia, les ànimes, que eixien de la boca dels morts, portaven javelines per a afrontar diverses proves abans d'arribar a el seu domicili i anaven acompanyades per l'ombra del seu gos favorit: pas entre dos penyes perilloses, lluita amb una serp, enfrontament amb un caiman, travessia per huit deserts i huit muntanyes, superació d'un remolí capaç d'hender les roques més sòlides, a més d'una sèrie de dimonis que li impedixen el pas.

Com contrast amb esta visió heroica de la travessia després de la mort, el déu Omacahtl simbolitzava l'alegria i l'esperit festiu. Espècie de Dioniso asteca, es representava com un gros, en blanc i negre, tocat amb una diadema de paper de què penjaven papers de colors. Festejat sobretot pels rics, a través d'orgies i banquets, Omacahtl castigava els errors en el culte amb indigestions o marejos, la qual cosa parla de la necessitat d'un mite per a regular les regles d'urbanitat i el comportament en la taula.

Derivat del maia, el calendari asteca reunix el Tonalpohualli, cicle ritual de 260 dies, amb l'any solar de 365. En cada any hi havia cinc dies funestos, cridats nemontemi, durant els quals no es treballava. En la seua concepció cíclica del pas del temps, els asteques creien que el món acabaria al final d'un dels cicles de cinquanta-dos anys. En la vespra del final de cada u d'eixos períodes, atemorits, intentaven aplacar als déus amb ofrenes i sacrificis. Si no es produïa la catàstrofe, tornaven a encendre's els focs de la llar i es reprenia la vida normal. En el Museu Nacional d'Antropologia de Mèxic es troba la pedra solar del calendari asteca, que mesura quasi 4 metres de diàmetre i pes 25 tones. En el centre està el déu del Sol, Tonatiuh, rodejat per quatre seccions quadrades que representen les encarnacions de la divinitat i les quatre edats anteriors del món. Al voltant del conjunt, uns signes manifesten els vint dies del mes asteca.

Ometecuhtli representava la dualitat de la generació; equivaia al mateix temps al cel, el masculí, i a la terra, el femení, i ocupava el primer lloc en el calendari. Els asteques creien que quatre mons o sols havien precedit a l'actual. Com en moltes altres mitologies i concepcions religioses, entre els asteques existia la idea de la successió de distintes eres o mons, interromputs i transformats a través de cataclismes.

El primer Sol se cridava Nahui-Ocelotl (Cuatro-Ocelote o Jaguar), perquè el món, habitat per gegants, havia sigut destruït, després de tres vegades cinquanta-dos anys, pels jaguars, que els asteques consideraven nahualli o màscara zoomorfa del déu Tezcatlipoca.

El segon Sol, Nahui-Ehécatl (Cuatro-Viento), va desaparéixer després de set vegades cinquanta-dos anys al deslligar-se un gran huracà, manifestació de Quetzalcóatl, que va transformar als sobrevivents en mones.

El tercer Sol, Nahui-Quiahuitl (Cuatro-Lluvia de foc), va desaparéixer al cap de sis vegades cinquanta-dos anys, al caure una pluja de foc, manifestació de Tláloc, déu de la pluja i senyor del raig, de llargues dents i ulls enormes. Els habitants de la terra eren tots xiquets, i els sobrevivents es van transformar en pardals.

El quart Sol, Nahui-Atl (Cuatro-Agua), va acabar amb un terrible diluvi, després de tres vegades cinquanta-dos anys, a què només van sobreviure un home i una dona, que es van refugiar davall un enorme ciprer (en realitat, ahuehuete). Tezcatlipoca, en castic per la seua desobediència, els va convertir en gossos, tallant-los el cap i col·locant-se-la en el cul. Cada u d'estos sols correspon a un punt cardinal: Nord, Oest, Sud i Este, respectivament.

El Sol actual és el quint i s'anomena Nahui-Ollin (Cuatro-Movimiento), perquè està destinat a desaparéixer per la força d'un moviment o tremolor de terra, moment en què apareixeran els monstres de l'Oest, tzitzimime, amb aparença d'esquelets, i mataran a tota la gent. Quetzalcóatl, junt amb Xólotl, va crear a la humanitat actual, donant vida als ossos dels vells morts amb la seua pròpia sang. El Sol present se situa en el centre, quint punt cardinal i s'atribuïx a Huehuetéotl, déu del foc, perquè el foc de la llar es troba en el centre de la casa.

3.-Educació asteca

Educació asteca, sistema d'educació dels antics mexicans. El Còdex Mendoza referix que l'ensenyança dels xiquets asteques es fundava en la frugalitat i la dedicació. Començava en la llar i es prolongava fins als dotze anys. L'educació del baró estava confiada al pare, i la de la xiqueta a sa mare. En estos primers anys, l'ensenyança es limitava a bons consells i a labors domèstiques menors. El xiquet deprenia a portar aigua i llenya, acompanyava a son pare al mercat i arreplegava els grans de dacsa que hagueren caigut (caure) a terra. Per la seua banda, la xiqueta observava com sa mare filava i quan tenia sis anys era ensenyada a manejar el fus. A partir dels set anys i fins a complir els catorze, els barons deprenien a pescar i a conduir la canoa, mentres les xiquetes filaven el cotó, agranaven la casa, molien la dacsa amb el fique-te i treballaven en el teler. Al complir els dotze anys els jóvens podien ingressar en el calmécac, reservat en un principi als fills dels dignataris i comerciants, o bé al telpochcalli, l'escola del calpulli destinada a la gent del poble.

4.-Pedra del Sol

Pedra del Sol o Calendari asteca, probablement és el monòlit més antic que es conserva de la cultura prehispànica, la data de construcció del qual va ser al voltant de l'any 1479. Els motius escultòrics que cobrixen la seua superfície pareixen ser un resum de la complexa cosmogonía asteca.

Es tracta d'una roca de basalt olivino, d'unes 25 tones i 3,58 metres de diàmetre, tallada, segons alguns arqueòlegs, a finals del segle XV. Va ser trobada en el sòcol de la ciutat de Mèxic el 17 de desembre de 1790, amb motiu de les obres que es van portar a terme per al nou empedrat de la dita plaça. En principi va ser col·locada en una de les torres de la catedral; més tard, en 1885, va passar al Museu Nacional en el centre de la ciutat i finalment, en 1964, al acabat d'inaugurar Museu Nacional d'Antropologia, en la sala del qual Mexica es troba en l'actualitat. Els nombrosos motius allí esculpits pareixen relacionar-se amb l'astronomia, la cronologia i la cosmogonía dels antics mexicans. La pedra presenta una decoració en cercles concèntrics que d'interior a exterior pareix representar: en el centre el rostre de Tonatiuh (déu del Sol) amb adorns de jade i ganivet de sacrifici en la boca; emmarcant el rostre del Sol està la presència del símbol ollín (moviment), on cada aspa té cuadretes amb representació dels quatre sols o edats anteriors, que en conjunt amb les urpes, el rostre central i els rajos conformen el símbol del quint Sol, el Sol de l'home nahua (Nahui-Ollín) nascut en Teotihuacán. A continuació es troba el cercle dels vint dies, que es correspon amb la representació d'un mes (el calendari náhuatl constava de 18 mesos, de 20 dies cada un, la qual cosa suma un total de 360 dies més 5 dies nemontemi o atziacs), el cercle comença per la part superior i de manera inversa a les manetes del rellotge es representen 20 glifos, que simbolitzen a cada u dels dies. Al Costat d'este es troba el cercle amb els quatre rumbs de l'Univers i els rajos solars. Delimitant tota la representació del disc solar estan dos serps de foc, les cues de la qual es troben en la part superior, lloc on està representat el glifo 13, que per a alguns es relaciona tant amb l'any del sorgiment del quint Sol, com amb la data de la construcció del monòlit.

5.-divinitats maies i asteques