INTRODUCCIÓ

El treball del dissenyador gràfic es divideix en tres àrees principals: el disseny creatiu, la producció d'originals que interpreten aquest disseny, i la coordinació dels diversos processos necessaris per a la producció del treball imprès final. Naturalment, la llibertat creativa del dissenyador quedarà limitada per el pressupost, el temps de que disposi per ha dur a terme el treball, les limitacions físiques dels diversos medis utilitzats per ha produir el treball artístic original, les tècniques de reproduccions gràfiques utilitzades per ha preparar l'original per a la impressió, el propi medi de la impremta, les tintes i el paper utilitzat i els processos de post-impressió com pot ser l'envernissat, tipus d'enquadernació, l'estampació, etc. Només mitjançant el coneixement íntim de tots aquests procesos podrà el dissenyador produir un treball creatiu que aprofitarà el màxim de la seva capacitat potencial.

Admès de la impressió, l'impressor ofereix altres serveis. Alguns poden incloures en pensa durant la impressió, altres necessiten prenses especials o altres equips. Generalment aquests processos es coneixen com “acabats”, inclou el tall i l'alçat, eventualment marques accessoris, perforat i plegat, termografia, troquelat, estampat, envernissat, empaquetat i etiquetat.

ACABATS

La darrera etapa en l'elaboració de gairebé tots els impresos és la fase de manipulats i acabats, on s'inclou el procés d'enquadernació, plegatge, lacats, encolats, vernisat, etz…

Durant molts anys aquesta àrea ha mantingut unes tècniques força artesanals. Però actualment, les tecnologies automatitzades han produït importants canvis en els seus processos de producció. És per això, que aquesta especialitat ha pres importància i han nascut moltes empreses dedicades exclusivament a subministrar aquests serveis.

GRAVAT

En les arts gràfiques el gravat es denomina “talla dulce” tant el mètode d'impresió al buit amb el qual s'obtenen impresos a partir d'una planxa de coura o zinc gravada a mà. El terme fou acunyat en el seu origen pels òrfebres per distingir aquest procediment de la talla en relleu.

El procediment mecànic d'impressió al buit, damunt d'una superfície de coure i gravat al aiguafort. De l'original en el qual caben el text i les il·lustracions alhora, s'en treu una diapositiva sense tramar. Es copia a continuació sobre paper carbó sensibilitzat i es treu el negatiu de trama, a base d'insolacions successives, de tal manera que queda reproduït sobre el paper pigment. Aquesta pel·lícula es transportada sobre el cilindre o planxa i gravada amb clorur de ferro. Les diverses gradacións aconseguides donaran els tons que calgui. Així, la imatge retara gravada en una retícula de forats iguals, però de profunditat

diferent. A la màquina és entintat tot el cilindre i un rgle d'hacer flexible, anomenat raspador, que aparta la tinta que no és dins els forats. D'aquesta manera només aquests imprimeixen el paper absorvent. Aquest és el procediment més emprat a les revistes de més tiratge i amb el qual es poden aconseguir impresions de fins a quatre colors per tiratges successius. Va començar a difondre's àmpliament després que, l'any 1910, Mertens, va donar a coneixer la premsa rotativa ràpida.

En les tapes i lloms de la majoria dels llibres que actualment s'estampen es pot realitzar un troquel de bronze o magnèsi presionant sobre la tela a trabés d'una fulla metàlica o

d'or. Hi ha una gran varietat de fulles metàliques, les quals es fabriquen a partir d'alumini vaporitzat amb tintes de color. També trobem acavats en blanc, negre i altres colors incluint-hi el mate i el brillant. La finura d'un estampat dependrà del material en el que s'estampi. Una tela de lona groixuda, per exemple, respondrà millor a una imatge clarament definida, mentres que en una coberta de paper suau aceptarà dissenys amb un alt grau de complexitat.

TERMOGRAFIA

És un conjunt de técniques per obtenir imatges a partir de les radiacions de calor o les ones inafraroges que emetn el cossos.

Aquest proces produeix una imatge brillant i en relleu. Aquesta s'imprimeix primer tipogràfica o litogràficament utilitzant una tinta adesiva que es cobreix després amb una resina que conté pols metàlic o de color (pel.lícula). Quan es passa per sota dels rajos infrarrojos aquesta resina es fon produint una imatge dura i en relleu.

La termografia degut a la seva alta temperatura, només es pot aplicar a:

• Adhesius de P.V.C 100, 110 graus.

• Adhesius de paper 110, 120 graus.

• Cartolines estucades 120, 130 graus.

• Cartolines poroses 130, 140 graus.

• Cartolines plastificades 130, 140 graus.

• Materials d'enquadernació 130, 140 graus.

• Pell natural en pel.lícula 130, 140 graus.

• Cuir envernissat 130, 140 graus.

• Fusta envernissada 140, 150 graus.

PLÀSTICS

• P.V.C flexible 110, 120 graus.

• P.V.C rígid 130, 140 graus.

• Polietilè 140, 150 graus.

• A.B.S 150, 160 graus.

• Polipropilè 150, 160 graus.

• Policarbonat 170, 180 graus.

• Metacrilat 180, 200 graus.

ESTAMPATS AL SEC O RELLEUS

Aquest mètode normalment es porta a terme en les premses tipogràfiques, mitjançant un grabat com els utilitzats en impressió normal de tipografia o en màqueines de troquelat.

També es pot realitzar en una màquina especial per a relleus, utilitzant un motlle i un contremotlle, que empresona el paper entreambdos i li dona volum.

L'estampat en sec és la creació d'una imatge en relleu sense la utilització de la tinta i s'utilitza usualment en capçaleres.

El paper o cartró pot també estampar-se abans o després de la impressió en màquines especials de gofrat a rodet.

TROQUEL

El truquel és un instrument amb bores tallants que s'utilitza per retallar per pressió cartrons, cuir o metall.

La fabricació del s troquels es diferencia sempre amb matissos per a cada fabricant, tres processos:

• El dibuix

• El tall de la fusta

• El montatge del ressort

El dibuix, es ralitza generalment sobre plec impres, encara que en alguns treballs amb montages complexos, es fa abans el troquel per montar després a sobre. S'utilitzen programes CAD, o simplement es traça sobre vegetal, si és molt senzill, sobre la propia fusta. Es necessari especificar la cara impressa, ja que sino, es podria invertir la posició de les linies de troquel.

El tall de la fusta, és realitza en una Segueta, seguint el dibuix anteriorment traçat, és el moment de marcar els ponts (necesaris per que al tallar no es caiguin les peces interiors).

Existeixen desde fa alguns anys, amb les aplicacions CAD/CAM, tall per làsser.

El montage del ressort; Una vegada realitzat el tall de la fusta es talla els ressorts d'hacer a tamany del dibuix, s'escullen els que tallen dels que han de fendre, o en el seu cas si hi ha trapat s'utilitza ressort especial segons les necesitats del treball.

Es fan els “pons” als ressorts que coincideixin, en ela anteriors traçats, es relitzen els “Pico de Loro” per les juntes de tall, es moldegen les curves, i es van montant i ajuntant. Una vegada acabada aquesta operació, ja sols queda possar les gomes, que són necesaries perque en el moment del troquelat, es pugui d'esenganxar el troquel del paper, i no s'enganxi dins de les troqueladores; un altre funció important de les gomes en els papers fins, és que al ser de major altura que el ressort, allisi el paper abans de troquelar i així s'eviten diferencies en els formats.

LACAT

El lacat s'aplica sobre el impres com una tinta més.

DAURATS

Els deurats normalment s'apliquen amb una màquina especial.

Les lletres o les imatges a daurar han d'estar recent impreses de forma que la purpurina que es diposita sobre la fulla s'aderixi solsament sobre aquestes parts.

Un sistema de respalls, elimina l'accés de purpurina de la resta de la fulla, a la vegada que, per fregament, fa resaltar la brillantor de les zones daurades. Donada l'antiguitat del sistema actualement es tendeix més a imprimir amb tinta d'or, que sol exigir dues passades de màquina per oferir un resultat positiu.

Es corrent la convinació de relleus en daurats, es a dir, l'aplicació d'un deurat sobre unes lletres a una imatge a ala que posteriorment dotarem de relleu.

Ambdos procediments s'utilitzen per targetes comercials, capceleres de paper de carta i sobre tot per etiquetes de envassos i ampolles.

Un altre sistema de deurat és el que s'aplica mitjançant fulles d'or aplicat al paper amb el calor.

PLASTIFICAT

El plastificat és un mètode que consisteix en recobrir un imprés amb una fina capa de plàstic per a la seva millor conservació, o per conferir-li brillantor i suavitat.

Podem diferenciar dos típus de plàstic, el brillant i el mat.

La película de plàstic passa per un rodet on se li aplica una cola, després passa a un canal secador on s'evaporen els disolvents. Després passa per la pulimentació a una temperatura entre 50 i 80 graus i una pressió de 14,5pea.

ENVERNISSATS

El envernissat és un acabat mitjançant el qual es pot aconseguir un acabat brillant a trabés de l'aplicació de laca o vernís després de la impressió.

Aquest pocés es pot dur a terme amb la impressió d'un vernís en la premsa ordinaria o d'un vernís evaporable en una màquina especial.

Es pot aconseguir una alta brillantor utilitzant una laca ultravioleta.

En aquest procés la laca s'aplica amb un cilindre i s'aseca amb llums ultraviolades.

La majoria de les cobertes dels llibres en rustica i molts envalatges tenen aquest acabat

ENVERNISSATS A MÀQUINA

Un cop la màquina ha envernissat l'arc, que és fa per mitja d'uns rodets que regulen la quantitat necessaria de vernís que s'exten sobre ell, passa per un canal de secat. Aquest pot funcionar per aire calent, raig IR o UV.

Els envernissats normals solen secar-se mitjançant aire calent o raig IR, aquest vernís es copossa per una mescla d'àcids d'alchol desidratats.

ENVERNISSATS IR I UV

En el mètode de secat de IR, es diferencien dos variants:

Una produeix calor, per raig IR que fa que els disolvents s'evaporin en el subsol absorvent. L'altre produeix els raigs IR semblants als raigs UV.

Els envernissats UV, en canvi, no contenen disolvents, el secat es produeix mitjançant la llum ultraviolada.

Els raigs UV, són un petit component del espectre electromacnètic, es diferencíen en:

UV-A, UV-13 i UV-C.

Per la impressió i el envernissat solament el àmbit dels raigs UVA, és d'interés.

La capa del enverrnissat es queda endurida en la superfície del paper, i és d'una elevada protecció.

ENVERNISSAT EN EL GRAVAT EN BUIT

Com ha variant del envernissat a màquina es coneix el envernissat en el gravat en buit.

Aquest es realitza a partir del arcs gravats al buit o amb una màquina rotatoria.

En el envernissat gravat al buit, solsament s'utilitzen màquines d'un color i cilíndres gravats.

En la màquina rotatoria, que funciona amb rodets, sutilitza casi sempre per envernissar les impressions de envalatges amb funció protectora.

Una de les aventatges del gravat en biut es que no pot engrogir; per el secat físic, el vernís s'asseca en el moment i no hi ha el perill per una posible entrada de calor o aire.

En aquest envernissat, s'aconsegueix una bona brillantor, resistència, i també una bona resistència a l'aigua.

ENVERNISSAT EN OFFSET

En l'offset l'envernissat es pot fer de dues maneres d'envernissat diferents. El més actual i modern és el que es pot mesclar amb l'aigua i el més antic i tradicional és a l'oli.

L'envernissat es pot realitzat de les següents maneres:

• Envernissat per obra de calor.

• Envernissat per obra d'humitat.

• Envernissat per obra d'envernissat integral.

En ells es poden diferenciar entre::

• Envernissat directe

• Envernissat indirecte.

En el directe la transferència succeix per contacte directe entre el vernís i el paper; i en l'indirecte el vernís es diposita primerament en una tela de goma i d'ella a la superfície destinada.

L'aplicació del vernís pot ser:

• Sencera.

• Parcial.

TALLS I GUILLOTINES

Introducció

El primer dels processos per estudiar és el tall simple del material que s'ha de transformar. Mit­jançant una ganiveta que treballa en un movi­ment cídic de cisallament, sota pressió, tallem ¡separem una o diverses parts d'un grup de fulls préviament apilat. La máquina que efectua aquest treball rep el nom de guillotina.

1.La guillotina lineal

La guillotina básica consisteix en una superfí­cie metál·lica completament plana anomenada taula, sobre la qual corre un regle en forma de pinta que anomenem escaire. Aquest regle ha de formar un angle de 90 graus amb el lateral de la guillotina, essent d'aquesta manera un recolza­ment correcte per a l'acabat a escaire de tots els talls que s'efectuïn a la màquina. Aquesta és la finalitat més important de l'eina esmentada.

L'amplada de la boca de la guillotina determi­na el format més gran que pugui tallar-se i a aquesta distància se la denomina «llum» de la màquina.

L'escaire té un moviment cap endavant i cap endarrera que ve sempre indicat al frontal de la guillotina, anteriorment mitjançant un cursor i actualment de forma digital. La distància de l'escaire a la línia de tall determina la longitud del paper que tallarem.

El procés de tall

El procés de tall a qualsevol guillotina s'inicia situant l'escaire al lloc corresponent per a la primera tallada. Com veurem més endavant es possible programar ja desde el començament tota la seqüéncia del tallat d'un material des del primer fins a l'últim tall, però per tal de millorar la comprensió seguirem el cicle manual pas per pas. Un cop situat l'escaire, normalment sinicia el treball amb la major longitud del paper dins de la guillotina ¡ suportant-les a l'escaire ¡ al lateral de la máquina. Aquesta tasca ha de ser realitza­da de forma rigurosa, ja que la qualitat de la ta­llada depén directament del bon apilament.

Recolzant les dues mans sobre els contactes el maquinista procedeix a la tallada del material. Automáticament s'inicia la seqüéncia amb la baixada del «pison» per comprovar la pressió ¡ la posició del tall.

Un cop tallat el material se situa la ganíveta ¡ el maquinista procedeix a situar de nou l'escaire.

Normalment `operan s'ajuda d'un moviment su­plementari de l'escaire per extreure el paper tallat.

Quan l'escaire sha posicionat novament es formen la pila o diverses piles per al nou tall ¡s'inicia una altra vegada el cicle. La pila pot for­mar-se fent suport al costat dret o a l'esquerre, lógicament depenent de les marques d'impres­sió ¡ del sentit del tall de la ganiveta.

Les ganivetes de la guillotina solen ser d'acer tractat especialment. També per a un treball es­pecialment dur poden usar-se ganivetes de wi­dia. Cal tenir en compte, abans de decidir-se per una ganiveta de widia, el seu tall, el material que hem de tallar i la possibilitat d'esmolar-la.

Les máquines guillotines han d'estar ben an­corades al sòl, essent el més práctic collocar­les sobre suports áíilants i antivibratonis.

La programació en el tall

Les primeres guillotines necessitaven que `o­perari transportés l'escaire fins a cada posició, d'una forma manual —normalment girant una roda millimetrada— i que posteriorment com­provés el tall

El primer pas fou la lectura directa de la posició de l'escaire, ja fos a la part superior del pont de la guillotina o bé sota la taula en forma d'ull de bou.

El próxim avenç va ser la programació: mit­jançant contactes electro-magnétics i més tard magnétics va ser possible programar el movi­ment de l'escaire que podia repetir-se en una seqüéncia prevista sense que `operan hagués de maure I'escaire a má una vegada i una altra.

Aquests sistemes de programació exigeixen, tanmateix, que el maquinista dugués `escaire, a má o per mitjans eléctrics, a cada punt on calia.

Les últimes generacians de guillotines han obli­dat tatalment aquests problemes i avui en dia la pragramació electrónica del moviment de l'escai­re permet preveure qualsevol mena d'utilització, amb moviments per efectuar el doble tall, amb si­tuació de l'escaire en punts óptims per guiar el material a `interior de la máquina i amb avenços de l'escaire a velocitats diferents en els grans re­correguts i les petites distáncies d'ajustament.

Lògicament, tota la pnagramació electrònica de la guillotina s'efectua sense maure l'escaire, que roman a punt ~en guanyar la seva primera pasició de treball.

El desenvolupament posterior és la guillotina rápida, controlada per micnocomputadora apra­ximadament des de 1978, dotada de visualitza­dar digital, amb escriptura directa de valors a la pantalla en efectuar el programa ¡ tecles de recerca rápida per ajustar ¡`escaire en funció de la imatge.

Criteris per a l'elecció de l'angle de tall adequat

L'angle de tall de la ganiveta depén de la na­turalesa del material a tallar. La regla fonamen­tal és:

Materials taus — Angle de tau més agut

Matenials durs — Angle més abert

Els angles de tall es mouen entre un mínim 19graus i un màxim de 26graus.

Material a tallar tou

S'entenen pen matenials taus, per exemple, el papen ceba, el papen de còpia, el papen de seda i el papen assecant. Aquests matenials i altnes de canactenístiques semblants tenen propietats que es fan paleses en el tall de forma molt des­agradable. Padem distingir-ne tres casas:

a) Males pnopietats de lliscament.

b) Elevada quantitat d'aine a la pila.

c) La pnópia tavan del material.

Cas A

A causa de les males propietats de lliscament del material, la ganiveta s'enfennitja, poguent ocasionan una pnessió de tall excessiva .

S'ha de vigilar que el material sigui col·locat al costat esquerre, si la ganiveta es desplaça des-quema a dreta. Si es col·loqués la pila al costat dret s'afavoninia l'enfernitjament de la ganiveta, ja que ¡`escame dret impedinia la sortida del papen.

Casos B i C

A causa de `aíre contingut a la pila i a la tovor del material, a ¡`hora d'efectuar-se el tall el material tendeix a sortir de sota el picó. Això provo­ca un «sobretall», és a dir els fulls superiors de la pila queden més curts que els inferiors. Per tal d'evitar aquest enutjós efecte treballant amb aquesta classe de materials, és convenient fer­ho amb una ganiveta de 19graus.

També pot millo­rar-se el resultat del tau allisant amb cura espe­cial el bisell. S'ha de tenir en compte que una ganiveta esmussada té una força d'atracció me­nor que una ganiveta en bones condicions.

Però no solament és la ganiveta que influeix sobre la qualitat del tau. També la pressió da­quest i el picó hi tenen un paper important. La regla fonamental és:

Materials tous — pressió elevada

Materials durs — pressió baixa

La pressió pot ajustar-se de 150 a 5.000 kg. Si es tallen materials tous amb pressió elevada, el contorn del picó deforma el material. Això pot evitar-se emprant una xapa tapadora.

En casos despecial dificultat, pot usar-se una tira de cartó de 4 a 5 mm de gruix que sencola a la part inferior de la xapa tapadora. Aquest cartó sha denganxar, en el terç davanter de la xapa.

Material a tallar normal

Es qualifiquen de normals aquells materials que poden tallar-se amb un angle de 22graus i una pressió mitja, per exemple paper de carta i pa­pers d'imprimir normals. Per què tallar en aquest cas amb «pressió mitja»?

Es podria extreure la conclusió que, en tallar materials no delicats, es pot aplicar la pressió que es vulgui. Res més lluny de la veritat, perquè si la pressió és excessiva es poden produir fácil­ment sobretalls.

Com a regla fonamental por afirmar-se: «no apliqueu mai una pressió superior a la necessá­ria». Ha de ser, per tant, només suficientment elevada com per impedir que el material pugui desplaçar-se o maure's.

Material a tallar dur

En el cas de materials durs, per exemple pa­per estucat, paper engomat, cartonet i plástics, pot ocòrrer que la ganiveta es desvïi a `hora de­fectuar el tau, pel fet de tenir un angle massa agut, que caldrá modificar. Per tal de no haver de treure gaire material, safua un bisell de no­més uns 3 a 4 mm damplada.

Això té lavantatge, a més, que encara que l'angle del tau sigui molt obert, es manté un bon fluix del material. Una dificultat que es produeix sovint és el «sobretall», en manipular materials durs, i s'origina quan es talla la fulla de la ganive­ta per darrera en loperació dafinament.

El «sobretall» pot produir-se també per l'exis­téncia de zones defectuases a brutícia de la su­perfície de la ganiveta o del porta-ganivetes, per la qual cosa aquella no resta callada en pasició absalutament vertical. El mateix acarre amb ga­nivetes que són més gruixudes en la part supe­rior que en la inferior (defecte de fabricació de la ganiveta a esmalament defectuós).

Aquests defectes es posen de manifest per zones briiiants a la superficie de tau del material.

Els materials que presenten diferències en l`altura de la pila, al llarg de la iínia de tau. són per regla general materials durs (plàstics), que ni tan sois es poden aixafar augmentant la pressiá. a fi dobtenir una pressió uniforme a tot el ilarg de la línia de tall. Per poder compensar aques­tes diferéncies es recomana uttlitzar la xapa ta­padora flexible. Si tampoc així s'obté el resultat volgut, es pot enganxar una tira de feltre de 4 mm de gruix al terç davanter de la xapa tapado­ra. Aquesta tira de feltre ha de renovar-se cada 3-4 setmanes.

Quan está esmussada la ganiveta?

Mai no s'ha de treballar amb ganivetes es­mussades perquè la máquina es sobrecarrega ¡ el tau resulta imprecís i mal acabat. Es nota que la ganiveta está esmussada quan els ca­sos tallants s'enganxen, prenen una tonalitat fosca o queden aspres. Si es manipula un material dur en tallar l'últim full es produeix un cop agut. Si s'aprecien aquests símpto­mes. ha arribat el moment d'esmolar la gani­yeta, ja que:

1. Els costos d'esmolament es redueixen si no es deixa desgastar la ganiveta amb excés,

2. S'obté major qualitat de tall,

3. La ganiveta no es desgasta tan de pressa si només s'ha d'afuar una mica,

4. La guillotina treballa amb menys esforç.

El llistó de tall

El llistó de tall és, pràcticament, la contragani­yeta de la guillotina. El material del llistó ha de ser resistent peró no excessivament dur. Si és massa tou, la ganiveta hi penetra massa, amb la qual cosa el tall deIs últims fulls no resulta net. Quan está desgastat d'un costat, el llistó de tall es gira o canvia perqué, del contrari, els fu lIs in­feriors de la pila es trencarien.

El consum de llistons depèn naturalment, del material que es talla. Pot afirmar-se que com més dur és el material a tallar, més gran és el consum.

Diferéncies en el tall produïdes per materials de duresa irregular

El material queda massa curt en aquelies parts en qué la pressió és menor. Es produeix un tau convex (arquejat) en el centre quan es manipulen materials forts. a causa del tet que els dos extrems són empesos cap a tora perla ganiveta. Si es tracta de material cosit. el cantell contrari al cosit queda més curt per ser allá me­nor la pressió.

Si les diferències dalçada en una mateixa pila no ultrapassen els 4 mm, es recomana lbs de la xapa tapadora flexible, que compensa la dife­réncia dalçada i permet igualar la pressió. Si la diferéncia supera els 4 mm. ha demprar-se, a més, una tira de cartró. Pot produir-se un tall cóncau quan es treballa amb material ondulat, ja que, en premsar-lo. les ondulacíons són em­peses cap endarrera i. en concloure el tau, tor­nen a la seva posició primitiva. Per evitar els talls cóncaus és necessari reduir la pressió al mínim possible. Una altra forma de millorar el tau con­sisteix a tallar la pila del centre, és a dir. els talls de format s'efectuen a partir del centre del ma­terial, mentre que l'escairat té lloc al final.

2.Guillotina trilateral

Aquestes màquines, com indica el seu nom, estan construides per tres ganivetes, una d'elles perpendicular a les altres dues, i tenen com a missió el fet de tallar en una sola operació el cap, el peu ¡ la part davantera d'un producte enquadernat o semienquadernat. Nhi ha que per tallar el producte demanen de situar-lo amb el 1am cap endavant o al contrari. La majoria

de les guillotines trilaterals estan pensades per a la seva incorporació a una cadena de treball.

La màquina està equipada amb un bloqueig del cali, que causa la seva atu­rada automáticament si no Ii arriben tripes de la máquina precedent. Torna a arrencar per conducte automátic, quan es reprén la producc:o.

També sutilitzen aquestes máquines amb entrada manual. La seqüéncia normal fa baixar primer les dues ganivetes que tallen el cap i el peu, i immediatament fa baixar la ganiveta que calla la parc davantera.

Després del tall s'eliminen les engrunes i es realitza la sorticla en una cinta transportadora contínuament regulable i de marxa sincrónica per mitjá d'un expulsor.

Aquestes màquines consten de les següents parts:

- Marcador

- Taula de cali

- Pitjador

- Ganivetes

3.Guillotina d'un sol exemplar

Són guillotines trilaterais situades en les máquines de cosir amb fil d'aram, cambé anomenades embotidores, les quals realitzen el cali per fricció, donat que consten de dues ganivetes, una superior i laitra inferior.

L'obra avança al llarg duna cadena transportadora, amb el Ibm cap endavant, i es colloca en el primer lloc de tallament, on siguala a la vora inferior. Tot seguit es du al segon lloc mitjançant cintes de fricció, on es subjecta i s'iguala amb les ganivetes de cap i de peu.

PLEGATS

Introducció i concepte de plegatge

Entre doblegar i plegar existeix una diferéncia básica. Mentre que per doblegar, generalment, sentén un doblegat manual de materials plans sense ajuda deines, en l'operació de plegatge té lloc un plec de vora marcada obtingut sota pressió. La pres­sió necessária pel plegatge saconsegueix en el procés manual amb la plegadora, mentre que en el procés mecánic, el plec es forma entre els roleus plegadors; sota una pressió graduable en funció del gruix del paper. Amb aixó seliminen en gran mesura les forces de recuperació existents en major o menor quantitat en el paper. En la terminologia de lenquadernació, a la iba de plec obtinguda en procedir al plegatge se Ji dóna el nom de doblec, i al producte plegat, el nom de plec.

1.Característiques requerides pel paper

Sentit de la fibra

Les característiques del paper ¡nflueixen en gran forma en les dificultats del plegatge. Les fibres donen al paper tendéncies de dilatació' 1 encongiment o fins i tot darrugament o plegament mes o menys correcte.

Per tot això, una de les principals característiques del paper en fundó del plegatge és el seu sentit de fibra, és a dir, `orienta­ció de les seves fibres amb respecte a la línia o línies de pIe­gatge, sobretot en les máquines automátiques. La definició més correcta és que en qualsevol plec el sentit de la fibra del paper ha de ser parallel al Ibm del libre.

Humitat

Es sabut que un diferent contingut d'humitat entre el paper í`aire ambient pot conduirá considerables dificultats. La situa­ció no perfectament plana deis plecs de paper freqüentment ve originada per un emmagatzematge inadequat en naus on `aire ambient és massa sec o massa humit. Com que en una pila de paper la humitat tan sois varia en forma lenta, sorigi­nen variacions de dimensions típiques en els marges del paper, les quals poden també presentar dificultats en Ja manipulació per al plegatge.

Si semmagatzema una pila de paper en una nau on `aire és excessivament sec, en primer Jloc tat, mentre que a `interior de la pila prácticament no té lloc cap variació. Per aixó, es presenten deformacions a causa de ¡`escurçament deis marges, és a dir, s'alcen les vores deis piecs, adquirint l'anomenat perfil de plat.

Si per contra, la pila de paper té menys humitat que `aire ambient, en primer lloc agafen humitat les zones marginals de la pila, i aixá origina una ondulació de les vores degut al seu allargament.

Si els plecs no estan prou plans, tindrem problemes a `hora de fer-los entrar a les bosses plegadores que poden ser, al seu tom, la causa de la formació d'arru­gues.

Recuperació elàstica

Segons quina sigui la qualitat del paper, en els plecs píe­gats les forces de recuperació poden arribar a ser tan efectives que després del procés del plegatge el plec tendeix a obrir-se més o menys. En tal cas, es paría de l'angle de recuperació elástica, que és mínim pels plegats parallels, augmenta lleugerament en el cas de plegats mixtes, ¡ resulta máxim si es tracta de plegats en creu.

La formació del plegatge i les forces de recuperació en que resulten es veuen influenciades essencialment pel contingut de cendres de paper, peí seu contingut d'hu­mitat, pel sentit de la marxa, pel tipus de plegatge ¡ pel nombre de plegats.

En el cas duna elevada proporció en productes de far­cit en formar-se el plec té lloc una destrucció de les unions entre les fibres, degut a la qual es redueixen les forces de recuperació ¡ també l'elasticitat ¡ la resisténcia en el piec. Els papers amb recluit contingut de cendres, amb les mateixes sol-Iicitacions de plegatge, práctica­ment no experimenten minva digna de menció de la resisténcia; les forces de recuperació actuen amb una intensitat superior considerable. Mitjançant dispositius de roleus premsors disposats a continuació, pot reduir­se d'una manera efectiva l'efecte de recuperació elástica.

El contingut d'humitat deis papers d'aproximadament el 1 0 % afavoreix la formació del plec ¡ s'aconsegueixen piecs ben marcats amb reduides forces de recuperació sense afectar per aixá la unió entre les fibres.

Segons si el plegatge té lloc parai leí al sentit de la marxa o perpendicular a aquest, son diferents eís efectes de recuperació elástica. Mentre que en el seu cas el pie­gatge parailei al sentit de la marxa s'observen majors forces de recuperació, aquestes son menys acusades quan el plegatge es perpendicular al sentit de la marxa. En aquest cas, ha d'ésser una mica menor la pressió deis roieus plegadors, ja que en cas contrari es debilitaria excessivament el paper a la linia de plegatge en aug­mentar el nombre de plecs, especialment en el cas de plegats en creu, augmenten també les tensions en el plec. Per aquesta causa en augmentar el nombre de plecs ha d'augmentar-se una mica la pressió deis roieus plegadors, a fi de poder aconseguir un plegatge ben marcat.

els marges cedeixen humi­

Cárrega electrostàtica

En les superfícies de contacte entre dos materials, té lloc una determinada compensacíó de cárregues eléctri­ques. Si es separen els materials, les cárregues flueixen en sentit invers.

Però si la separació té Iloc de forma molt rápida ¡ un deis materiais presenta una mala conductivitat, les cárregues ja no disposen de temps suficient per fluir en sentit invers. Ambdós materials queden carregats eléc­tricament, un en sentit positiu l'aitre en sentit negatiu. Aquesta càrrega estática pot reduir-se si la conductivitat su-perficial és suficientment gran, ja que una elevada humitat de `aire confereix una suficient conductivitat a la superficie del material. Per aquesta causa, en l`aire excessivament sec, especiaíment durant el periode de calefacció es presenten cárregues eléctriques. perqué el paper no pot conduir-les per a la seva descárrega.

Els papers ¡leugers i molt satinats tenen gran tendéncia a adquirir cárregues eléctriques. En aire sec el paper es torna a més trencadis, i com mes trencadis és, més quantitat de pois desprén.

Els papers carregats electrostáticament presenten, a més del gran despreniment de pois, grans dificultats per entrar a la bossa plegadora.

Pot ser d'ajuda per solucionar aquestes dificuítats aug­mentar la humitat relativa de `aire al 50-55 % amb una temperatura de la sala entre 20 ¡ 23 graus.

En el cas de fortes cárregues electrostátiques, només pot solucionar-se amb els adequats ionitzadors. Caldrà , en assaigs previs, determinar la posició més eficaç en la máquina plegadora per a aconseguir la neutralització de les cárregues

2.Máquines plegadores

Els principals tipus de máquines plegadorE són:

- Máquines plegadores de ganivetes

- Máquines plegadores de bosses

- Máquines plegadores combinades.

Máquines plegadores de ganivetes:

en el principi de plegatge amb ganivetes per a la for­mació del doblec del plegatge calen una ganiveta de moviment vertical ¡ dos roleus plegadors de rotació contrária. El plec és traslladat des del marcador al sis­tema plegador amb ganivetes fins a arribar a exercir contacte amb el topall i després d'un curt temps de repás és introduit entre eís roleus plegadors mit­jançant la ganiveta de descens vertical. Líavors, els roleus plegadors de rotació oposada prenen el plec amb el quai al mateix temps que aquest passa a través deis roleus, es forma el piec.

La separació entre eis roleus plegadors básicament sha de regir pel gruix deis plecs que passen entre eiís.

En un sistema plegador amb ganivetes, al contrari del que succeeix amb un líoc de plegat amb bosses, només es troba una ganiveta per un plegatge. Per cada nou plegatge es precisa, per tant, un nou sistema ple­gador amb ganiveta que sempre es disposa en angie recte respecte a anterior lloc de plegatge.

Els roleus plegadors que sutilitzen solen ser massissos d'acer amb estriat, cautxú o també roleus plegadors amb revestiment de poliuretá. Amb aquests diferents roleus plegadors saugmenta l'adhesio segons les caracteristiques del paper, millorant-se la presa del olec.

Máquines plegadores de bosses:

El principi de plegatge amb bosses consisteix en una bossa ¡ tres roleus que són els que formen un sistema plegador. Els dos primers roleus plegadors disposats perpendicularment, un sobre laltre, introdueixen en la bossa el paper entrant fins a arribar al topall da­questa, el qual pot ajustar-se segons es desitgi. El paper sintrodueix en la bossa fins arribar al topall. En topar la vora davantera del paper ¡ prosseguir el trans­port del paper entre els roleus plegadors es forma un bucle d'atap&t que és pres pels roleus plegadors dos­cil-laciá oposada. El doblec es produeix en passar per aquests dos ültims roleus.

A cada cos de plegat poden muntar-se diverses bos­ses, tant per la part superior com inferior deis roleus. Les bosses que no es precisen per a determinats pie­gatges es substitueixen per desviaplecs o suplements. Amb aquest sistema e poden portar a terme un gran nombre de plegats.

La separació deis roleus ha d'ajustar-se d'acord amb el gruix del plec o paper que passen per ells.

Els relleus solen ser d'acer, cautxü o bé amb revesti­ment de poliuretá sempre amb estriat per facilitar la presa de paper.

Màquines plegadores conbínades:

En les máquines plegadores combinades es troben máquines plegadores de bosses i ganivetes.

Básicament en el primer Iloc de piegatge es realitzen els plegaments en parai-Iel pel sistema de píegatge de bosses i els següents píegaments en creu pei sistema de plegatges amb ganivetes.

Aquest sistema té el gran avantatge de fer moltes variants de plegatges.

ENQUADERNACIÓ

Definició d'enquadernació: “l'enquadernació és l'art de vestir el llibre mitjançant l'unió i el cosit o l'enganxat per el llom dels plecs que el formen, al qual s'afegeixen la coberta , sigui rustica o en tapa, de manera que pugui manegar-se amb comoditat”.

L'últim pas en l'etapa de l'elaboració dels impreseos és l'enquadernació. L'elecció d'un métode o material va a càrrec del dissenyador, l'enquadernació està condicionada per gran part de diversitat de factors estètics, pràctics i econòmics.

L'enquadernació de cada llibre dependrà de la utilización que tindrà, podem obtindre dos típus d'enquadernacions, temporal o permanent; el cost de cada una d'elles variarà.

TIPUS D'ENQUADERNACIÓ

Existeixen diferents típus d'enquadernació:

• Enquadernació de fresada i rustica.

• Enquadernació d'edició.

• Enquadernació a la americana.

• Enquadernació d'anelles

• Enquadernació mecànica

• Enquadernació en cantoné

L'enquadernació d'edició i l'enquadernació de fresada, són les dues formes convencionals per ha llibres amb “pasta” i llibres rustics. En l'enquadernació d'edició, els plecs els plecs es dopleguen en quadernets de 16 0 32 pàgines que seran alçades i cosides per una màquina, tot seguit es redondeja el llom i es pleega una tira de “gasa” que sobresurt per tots dos costats. Per ùltim es fica el llibre i les tapes en una màquina que enganxa les guardes i ajusta la coberta. En

l'enquadernació de fresada, les pàgines plegades i alçades s'adereixen al llom, després s'enganxa a la coberta.

Enquadernació fresada i rustica:

De tots els diferents típus d'enquadernació la més utilitzada és la fresada o sense fils, en aquesta les seccions i agrupades tenen tallat el plec del llom i les pàgines s'encolen per el llom per pegar-lo contra la coberta. Es te que deixar un marge d'uns 6 mm per el tall i per els marges interiors.

El gruix mínim per utilitzar aquest mètode es de 6 mm, si és menor les pàgines poden despendres per falta d'encolat.

La coberta per ha un treball d'enquadernació fresada o rústica només han d'estar laminades o barnizades en l'exterior, la cola no s'ha d'adherir a la superficie, a menys que s'hagi deixat una tira no laminada per la cola. Algunes publicacions tenen les cobertes del mateix paper que el paper que s'utilitza en l'interior. Aquestes poden ser del mateix tamany que les pàgines de l'interior, o be, poden tindre algun típus de reforsament. Aquest pot aconseguir-se mitjançant el “plegat francés” (paper de doble gruix plegat per la seva part superior, o be amb una funda en la qual el paper es plega per el marge frontal i es doplega cap a dins.

Els treballs enquadernats amb tapes dures o en cartoné, en els que les pàgines de text són enganxades a cobertes fetes de cartró forrat de tela o similar, aquest mètode d'enquadernació s'utilitza desde les publicacions produides en masa i totalment mecanitzades, fins els treballs especialitzats i fets a ma. Existeix gran varietat d'acabats, desde la pell fins imitacions de tela.

L'enquadernació rustica

És la forma més simple de “vestir” el llibre; consisteix en cobrir amb una coberta de paper fort o catolina que s'encola al llom. Aquesta coberta pot refilar-se amb la resta del llibre (es a dir el ques es diu “tripa”), amb una guillotina trilateral, en el cas que careixi de solapes, o be porta solapes com si es tractes d'una sobrecoberta. En el primer cas, el text que correspon a les solapes pot situar-se en la coberta posterior, deixan l'espai per el ISBN, que sol colocar-se en l'angle inferior esquerre de la coberta posterior.

L'enquadernació rustica sol portar una coberta anterior atractiva, amb totes les dades de la portada (es a dir, nom de l'autor, títol de l'obra i nom de l'editorial). A vegades, especialment en noveles d'amor o d'aventures, llibres de reportatges, etc, es coloca una frase que resumeix el contingut del llibre. En qualsevol cas, la funció d'aquest tipus de coberta es merament publicitari.

Enquadernació d'edició:

L'enquadernació cosida és el mètode més convencional utilitzat per a llibres de tapa dura i proporciona una enquadernació permanent. Les pàgines impresses es pleguen i es cusen, per els plecs centrals de cada signatura que marca la pàgina, lateralment el fil atrabessa tot el llibre, del principi al final, a uns 4 mm del plec central. Després s'encola les guardes de la vora interior de la primera i última signatura. Aquestes guardes han d'estar fetes de paper més pessat que el de text, perque uneixen el llibre amb la coberta. Per reforçar la costura, es guillotina el llibre per tres costats i es ficarà cola al llom , per últim la coberta s'encola a les guardes i es deixa secar en una premsa hidràulica.

3. Enquadernació a la americana

L'enquadernació a la americana és el mètode utilitzat per a enquadernar la major part dels llibres de butxaca i revites, i implica que l'encolat dels cantons del llom format ètode utilitzat per a enquadernar la major part dels llibres de butxaca i revites, i implica que l'encolat dels cantons del llom format per les pàgines. Si es necesari una enquadernació extra forta, s'agregarà al llom encolat una tira de greix. Finalement es colocarà al llom una funda de paper i es guillotina a la seva mida exacta. També es poden fer servir cobertes de tela o cartró, però aquestes s'aplicaran després del guillotinat.

4. Enquadernació d'anelles

Aquest típus d'enquadernació serveix per ha reunir pàgines de documents amb grapes platiques o de metall, també s'inclouen: lloms de plastics ficats per lliscament, és l'enquadernat temporal de molts documents, amb excasa flexibilitat d'apertura.

Aquest mètode permet que el llibre obert quedi perfectament pla. La carpeta d'anelles de fulles soltes tenenentre dos i cuatre anelles subjectes a un suport rígit i tou. Les anelles s'obren per introduir el paper perforat amb el número de forats necesaris. Les carpetes d'anelles múltiples es basen en el mateix sistema, però aquestes tenen més anelles.

IMPOSICIÓ

L'aspecte més imortant de la producció impresa per el disseny és el de disposició de les pàgines impresses en el plec. Les formes en el que les pàgines poden imposar-se (colocar-se en una posició en la planxa), varien considerablement i és esencial cert conoiexement de com s'han de plegar les pàgines impreses per asegurar-se de que les pàgines apareixeran en l'ordre correcte.

Tot el procediment pot resultar particularment complicat per al dissenyador, i abans de plantejar-se algun treball que comporti treballar en color -com una distribució irregular de pàgines a cuatre colors entre pàgines a una sol color- te que consultar amb l'impressor amb antelació, doncs el treball de la màquina que s'utilitzarà dictarà quantes pàgines poden imprimir-se en un plec. Si el treball s'imprimeix de forma regular, l'imposició no correspondrà necesariament al dissenyador, però sí un treball s'imprimeix en “quatre contra dos” (4/2 pàgines amb quatre colors en una cara i dos colors en l'altre), la colocació final del color es de extremada importància per al disseny del treball. El Coneixement de l'impossició revelarà al dissenyador que una distribució aparentment rígida com 4x2, de fet permet una flexibilitat considerable. Per exemple, una publicació de 192 pàgines impreses en 4x2 supossa que el dissenyador compta amb 96 pàgines a quatre colors i 96 pàgines a dos colors per a la seva distribució. Si el llibre s'imprimeix en plecs de 32 pàgines (16 pàgines per cada cara), es necesitarà 6 plecs per ha imprimir tot el treball. Això significa que les pàgines en color poden imprimir-se en un gran número de combinacions amb les de dos colors. Tres plecs, per exemple, poden imprimir-se en 4x4, deixant les tres restants per a imprimir-les en 2x2, o, si es vol un plec en 4x4, un altre en 2x2 i els altres quatre restants en 4x2. Aquest llibres està imprès en dos plecs de 96 pàgines, 48 per cara.

És posible major flexibilitat si els plecs es tallen després de la seva impressió, o si el treball s'imprimeix amb imposició a blanc i volta, es quan totes les pàgines s'imprimeixen per una cara del plec i a les hores es torna a imprimir l'altre pàgina per l'altre cara.

El número de pàgines d'un plec depèn del tamany de la pàgina en relació al tamany del plec o el de la màquina. La majoria de les màquines d'impressió imprimeixen i enquadren en múltiples de 16 pàgines, també és fan múltiples de 20 o 24.

Límposició no només afecta a la posició de la pàgina en color en una publicació, sinó també -per la disposició de cada pàgina en el plec- en el grau en el que pugui corregir-se el color en la màquina. El balans de color de les dos mitats d'una il.lustració a doble pàgina, per exemple, pot ser extremadament difícil si cada mitat apareix en cares oposades d'un plec i fora de la línea respecteb a la direcció en que els plecs surten de la màquina. La corecció del color obviament és més fàcil si les dos mitats parteixen del procés d'entintat de l'impremta.

PROCÉS EN LA TÈCNICA D'ENQUADERNACIÓ

Quan l'impressor finalitza la impressió de l'obra, els plecs passen al taller d'enquadernació, aquest poden formar part dels tallers d'impressió o constituir empresa a part. En aquest segon cas els plecs es transporten fins al taller on es tindran que manipular. Si la unitat de tirada és excessivament gran, els plecs tindran que sofrir un o més talls per ha adequadre-se a les màquines d'enqaudernació, de tal manera que aquests plecs tallats seran la unitat d'enquadernació, no coincident amb la impressió.

El plec, la unitat d'enquadernació és un plec de forma plana que, per ha pogué fer el llibre té que plegar-se una o més vegades per a formar quadrats de 4, 8, 16 o 32 pàgines (figura A). El número de pàgines del plec depèn del format del llibre, doncs si és un atlas de gran format, per exemple, probablement no passi de 8 pàgines , quan més de 16, degut que a les dimensions no pugui imprimir-se ni plegar-se en un número superior de pàgines. Per el contrari, si es tracta d'un manual de petit format, el plec pot contenir 32 pàgines. No es recomanable que tingui més pàgines degut a que en aquest cas el gruix del llom del plec seria més ample i el llom del llibre apareixerà antiestètic. Actualment s'ha generalitzat el plec en 32 pàgines, perquè abarata el cost, el plec de resultats més estètics és el de 16 pàgines . Aquest plec pot efectuar-se a ma, normalment s'emplea el plegat mecànic.

L'alçat, un cop plegats tots els plecs de l'edició, és procedeix a la següent operació.l'alçat, que consisteix en reunir tots els plecs per el seu ordre fins a tindre tots els que formen l'obra. L'enquadernador es fixa en el número de signatura, si les porten els plecs. O be en el que s'indica al llom dels respectius plecs, que poden anar numerats o amb un filet de marca, en tots dos cantons en escaleta. També l'alçat pot fer-se manualment o per màquines .

El premsat, seguidament dels plecs reunits en unitats per ha formar el llibre, es someteixen a la pressió de la premsa amb l'objecte d'expulsar l'aire que hagi quedat entre les pàgines dels plecs al temps que redueix el gruix del llom (figura A)

El cosit, a continuació el conjunt de plecs s'uneixen els plecs entre sí cosin-los amb fil de cotó. Aquesta operació també pot fer-se manualment o per mitja de màquines que cusen en torn a 3000 plecs per hora. Donat que el cosit aumenta el gruix del llom, és necesari sometre el conjunt de plecs a un mou premsat.

MÈTODES PER HA SUBJECTAR LES PÀGINES

Existeixen diferents métodes per ha subjectar les pàgines comper exemple:

• Grapat

• Grapat lateral

• Enquadernació americana

• Cosit amb fils

Grapat,el quadernet s'obre sobre un caballet es grapa a trabés del plec dorsal.

Grapat lateral, consisteix en insertar grapaes desde la coberta delanteraa mig centímetre del llom, que es tanca en la coberta.

L'enquadernació americana, els quadernets es retallen per el llom, és llimen i s'enganxen amb adhesiu.

El cosit en fils, consisteix en reunir el quadernets i cosir-los , finalment s'ajunten i es cusen conjuntament.