ÍNDEX

Obres

Casa Tassel L'enterrament d'Ornans

Pavelló Alemany

Edifici de la Bauhaus

Torre Pirelli

Òpera de Sydney

Desconsol

La càrrega

Tres nus en el bosc

Nens a la platja

ARQUITECTURA

DOCUMENTACIÓ GENERAL

* Nom: Casa Tassel

* Autor: Horta, Victor

* Data: 1892 - 1893

* Estil: Art nouveau o modernisme

* Localització: Brussel·les

* Material: pedra. ferro, vidre, ceràmica i fusta

* Sistema constructiu: amb materials industrials

ANÀLISI FORMAL

Ens trobem davant de la Casa Tassel que té una planta estreta i allargada, quasi rectangular, formada per tres pisos. La distribució de les plantes ve determinada per l'escala que parteix del vestíbul i que no permet situar habitacions a banda i banda d'un passadís.

Els elements de suport són fines columnes de ferro que permeten prescindir de murs de càrrega. Aquestes columnes estan decorades al capitell amb gran imaginació i creativitat. En quant als elements suportats, apart del sostre, cal destacar les bigues de ferro del sostre que queden a la vista i que decoren també el conjunt.

La façana, a escala humana, es estreta i simple. En sobresurt una part al centre de vidre que li atorga sinuositat . Al primer pis hi destaquen les finestres separades per columnes de pedra i les columnes de metall amb una reixa insòlita. Al tercer pis hi ha una terrassa. Es especial i important el tractament de les balconades i la importància que s'atorga al vidre.

En quant a l'espai interior els elements estan inspirats en motius vegetals. Tots els elements estan decorats, des de les columnes fins les manetes de les portes,, i sembla que tot tingui una funció ornamental.

Aquesta obra de Victor Horta pertany al modernisme, estila arquitectònic que sorgeix a finals de segle XIX i que serà el primer estil de caràcter universal. És un estil inspirat en formes biològiques i adaptat a les necessitats de la funcionalitat urbana. Aconsegueix la unificació de l'artesania i la indústria mitjançant l'ús variats de materials i una decoració molt treballada. La construcció és també molt variada amb façanes d'obra vista, grans finestrals de vidre, columnes de ferro forjat i d'altre elements. La decoració té una importància cabdal a més de tenir un valor simbòlic. Cal destacar l'ús de trencadís de ceràmica o vidre i el ferro forjat en formes florals, figuratives o geomètriques.

INTERPRETACIÓ

La Casa Tassel és un edifici privat i de caràcter civil. La decoració floral permet que els propietaris puguin fugir de la geometrització marcada per la industrialització a un espai amb formes vegetals integrat a la natura. Fou un encàrrec del Senyor Tassel i la seva funció és, simplement, la de ser del gust del seu propietari a més a ser un espai habitable per una família.

PINTURA

DOCUMENTACIÓ GENERAL

* Títol: L'enterrament d'Ornans

* Autor: Courbet, Gustave

* Data: 1849

* Estil: Realisme

* Localització actual: Museu del Louvre, París

* Tècnica: Oli

* Suport: Tela

ANÀLISI FORMAL

Ens trobem davant d'un quadre que representa un enterrament al poble de l'autor amb crueltat i intensa força crítica des del realisme.

Les figures estan col·locades com si es tractés d'un fris en un suport apaïsat de grans dimensions. La forma del quadre ve determinada per qüestions d'espai a l'estudi del pintor. Les línies compositives predominants són les verticals que formen els cossos contraposades a les horitzontals que marquen els penya-segats del fons. Cal destacar la creu que es troba en l'espai que deixen els penya-segats que trenca la homogeneïtat del quadre. L'acció central del quadre es troba en l'espai que deixen els penya-segats on podem veure el fossat en primer terme, el sacerdot que presideix la cerimònia a l'esquerra i l'home que es tapa la cara en senyal de tristesa a la dreta.

Veiem un equilibri entre la línia i el dibuix on els colors no prenen importància. Aquests, amb una gamma cromàtica reduïda, són fruit de l'observació de la natura. Predomina el color negre trencat pel blanc dels clergues i les còfies de les ploracossos. També veiem el color vermell de les togues i els birrets dels macers i el to ocre marronós del paisatge. La llum és real com marca l'estil al que pertany el quadre.

El quadre L'enterrament d'Ornans pertany a l'estil realista aparegut a la segona meitat del segle XIX a Europa com a reacció del romanticisme. Es caracteritza per l'equilibri del dibuix i la línia, la representació real dels colors que ens dóna la natura i les composicions equilibrades. Els temes, com en aquest cas, són quotidians o paisatgístics amb algunes crítiques que els fan polèmics i els fan ser refusats. Coubert és un d'aquests artistes crítics que el farà ser considerat un artista refusat.

INTERPRETACIÓ

El quadre representa un enterrament amb realisme i certa crítica. Cal destacar la visió de l'autor d'un enterrament on els personatges no sembla que mostrin cap interès per la mort de l'home que s'enterra ja que giren les cares cap una altra banda. Cal destacar l'home amb la cara tapada que si que sembla mostrar tristes i el gos de la dreta que és el que més s'apropa al fossat.

La funció del quadre era la de plasmar un esdeveniment social, com és un enterrament, amb el màxim realisme possible.

ARQUITECTURA

DOCUMENTACIÓ GENERAL

* Títol: Pavelló Alemany

* Autor: Mies Van der Rohe, Ludwig

* Data: 1929 (reconstruït al 1986 després d'un enderrocament)

* Estil: Racionalisme alemany

* Localització: Barcelona

* Material: pedra, acer inoxidable i vidre

* Sistema constructiu: amb materials industrials

ANÀLISI FORMAL

La planta del Pavelló Alemany és lliure, com marquen les característiques de l'estil al que pertany. Els elements de suport són vuit pilars d'acer inoxidable que deslliuren els murs de la seva funció de càrrega. Els murs, doncs, estaran distribuïts amb criteris més estètics que funcionals. La coberta és plana i horitzontal.

L'edifici s'aixeca sobre un podi rectangular de marbre amb una escala lateral, davant de la qual hi ha un estany, que permet l'accés a l'edifici. No té una façana pròpiament dita. Combina els diferents materials per difuminar la frontera entre espai interior i exterior. Cal destacar els mobles que també van ser dissenyats per Van der Rohe per l'ocasió.

Aquest edifici pertany al racionalisme alemany que sorgeix a Alemanya entre 1920 i 1940. El Racionalisme apareix durant l'època d'Entre guerres i es basa en construccions senzilles on la llum tindrà una importància cabdal. La escola destacada del racionalisme alemany és l'Escola Bauhaus creada al 1919. Aquesta escola aconsegueix la unitat d'art i funcionalitat conciliant el disseny artesanal amb les tècniques industrials. En totes aquestes construccions predomina la línia recta i les formes geomètriques. Per últim cal destacar el treball en equip per socialitzar els productes.

INTERPRETACIÓ

Aquest edifici és considerat un dels models de l'arquitectura moderna. Va ser pensat per ser un espai polivalent. Volia simbolitzar els valors de la nova Alemanya marcant un allunyament de les velles tradicions. La seva funció, finalment, va ser la de simbolitzar Alemanya a l'Exposició Universal de Barcelona de 1929.

ARQUITECTURA

DOCUMENTACIÓ GENERAL

* Títol: Edifici de la Bauhaus

* Autor: Gropius, Walter

* Data: 1923-1925

* Estil: racionalisme

* Localització: Dessau (Alemanya)

* Material: formigó. ferro i vidre

* Sistema constructiu: amb materials industrials

ANÀLISI FORMAL

Per la disposició dels mòduls que formen l'edifici la planta és molt irregular. És una singular figura geomètrica que es ramifica pels costats en formes cúbiques el resultat del qual és una forma gairebé d'aspa. Es divideix en diferents sales amb diferents funcions: hi ha aules, tallers, i d'altres estances.

L'edifici té una estructura de formigó i ferro que permet que les parets estiguin fetes amb materials innovadors com el vidre.

La organització tan peculiar dels mòduls de l'edifici li donen tres façanes tractades de forma diferent: el mur del bloc de les aules té finestres horitzontals que permeten una bona il·luminació; el bloc d'apartaments té unes obertures individualitzades per dotar de privacitat; i el bloc dels tallers té una façana més impactant feta per una superfície de vidre que permet veure l'interior des de fora.

Aquesta articulació interior marca una diferenciació dels espais interiors: al centre hi ha l'entrada i el mòdul ocupat pels tallers; a l'extrem esta, el bloc d'apartaments unit als tallers a través d'un altre edifici on hi ha la sala de reunions i el restaurant; al nord hi ha l'edifici de les aules comunicat al centre amb un pont elevat sobre el carrer que materialitza l'ideal d'una arquitectura elevada del terra que no obstaculitza la circulació urbana.

Aquest edifici pertany al racionalisme alemany que sorgeix a Alemanya entre 1920 i 1940. El Racionalisme apareix durant l'època d'Entre guerres i es basa en construccions senzilles on la llum tindrà una importància cabdal i s'eliminarà tot element superflu per destacar l'ús funcional dels espais. La escola destacada del racionalisme alemany és l'Escola Bauhaus creada al 1919. Aquesta escola aconsegueix la unitat d'art i funcionalitat conciliant el disseny artesanal amb les tècniques industrials. En totes aquestes construccions predomina la línia recta i les formes geomètriques. Per últim cal destacar el treball en equip per socialitzar els productes.

INTERPRETACIÓ

L'edifici de la Bauhaus té un caràcter funcional que respon als ideals que es volen potenciar des de les aules com l'ús de nous materials i l'estudiada distribució dels espais. En un principi aquest edifici havia d'acollir l'escola de la Bauhaus, escola de disseny i arquitectura, però amb la Segona Guerra Mundial l'escola va haver de traslladar-se a Estats Units i l'edifici no va poder tenir aquesta funció primera.

ARQUITECTURA

DOCUMENTACIÓ GENERAL

* Títol: Torre Pirelli

* Autor: Nervi, Pier Luigi

* Data: 1956-1958

* Estil: art déco internacional

* Localització: Milà (Itàlia)

* Material: formigó, acer i vidre blindat

* Sistema constructiu: amb materials industrials

ANÀLISI FORMAL

L'edifici està constituït per dos grans blocs de formigó armat que configura l'estructura bàsica. Aquests blocs disposats en forma de mur diafragma van minvant amb l'alçada. L'edifici està suportat per elements verticals, pilars principalment, simètrics que es distribueixen uniformement per l'edifici. A la part superior trobem la coberta amb els extrems lleugerament elevats la part central de la qual es recolza en els pilars verticals interns.

Exteriorment, l'edifici té forma de paral·lelepípede trencada per plans oblics. Predominen les línies verticals tot i l'horitzontalitat que atorguen les fileres de finestres apaïsades. El perfil estret fa 27,5 metres mentre d'amplada fa 55 metres. El perfil el configura com un edifici pantalla de 34 plantes, dues d'elles al soterrani.

Per la construcció de l'edifici es va tenir en compte l'empenta del vent i la dilatació calorífica i es van fer petites escletxes que eviten que es facin esquerdes al mur.

La solidesa del formigó permet l'ús de materials més dèbils com el vidre per l'exterior ja que no tenen funció de sostenir l'edifici. Els fonaments de l'edifici s'endinsen 10 metres sota terra per compensar la gran alçària. El subsòl va ser aprofitat per construir una àmplia zona d'aparcaments.

L'espai interior està configurat pensat en l'ús funcional de les oficines. A més cal destacar les proporcions humanes de l'interior que compensen la monumentalitat de l'exterior.

En quant a l'estil cal destacar que aquesta construcció fou un repte per la indústria de la construcció italiana ja que fou l'edifici més alt construït fins aleshores.

INTERPRETACIÓ

La Torre Pirelli és producte d'un temps que procurà superar els estereotips posteriors a La Segona Guerra Mundial. després d'aquesta guerra s'imposà l'aspecte funcional dels nous edificis de la reconstrucció dels països juntament amb l'ús de noves tecnologies i materials. La Funció d'aquest edifici és situar l'administració de l'empresa de pneumàtics Pirelli. Aquesta funció va donar lloc a la creació d'aquest edifici amb una imatge en consonància amb la importància de l'empresa.

ARQUITECTURA

DOCUMENTACIÓ GENERAL

* Nom: Òpera de Sydney

* Autor: Utzon, Jørn

* Data: 1957-1973

* Estil: Organicisme

* Localització: Sydney (Austràlia)

* Material: formigó armat i pretensat, pedra, vidre, ceràmica, acer i fusta

* Sistema constructiu: amb materials industrials

ANÀLISI FORMAL

La planta d'aquest edifici és molt irregular. S'aixeca damunt d'un podi que engloba les instal·lacions auxiliars. Damunt d'aquest la coberta està disposada al llarg de dos eixos que determinen l'orientació dels grups de làmines de formigó que donen lloc als dos espais fonamentals: la sala de concerts i el teatre d'òpera.

La base de l'edifici està formada per unes plataformes de formigó recobertes amb plaques de granit. El podi format per la base sosté unes làmines corbades en forma de petxines blanques que transmeten la idea de les veles d'un vaixell. Aquest aspecte lleuger contrasta amb la solidesa de la plataforma.

Exteriorment l'edifici té l'aspecte d'un vaixell. Les petxines blanques, revestides a base de rajoles ceràmiques brillants i mats, semblen veles blanques. L'accés des de la plataforma es fa mitjançant una escala que arriba als tres nivells de l'edifici (plataforma, coberta i petxines).

A l'espai interior trobem grans superfícies de vidre que tanquen l'edifici on no hi ha les cobertes blanques. Els recintes estan distribuïts seguint els conceptes d'”espais servidors” i d'”espais servits”: les zones servidores estan dins el podi mentre les zones servides estan a la part més elevada de la plataforma.

La sala principal, la de concerts, té capacitat per 2.900 espectadors i es troba dins la petxina més gran. L'òpera, en canvi, es troba a una sala independent per problemes d'acústica. Aquests van plantejar serioses dificultats en la construcció a causa de la forma de les petxines. Va haver-se de folrar l'interior amb panells de fusta contraxapada i damunt de l'escenari van haver de posar-se làmines de plàstic per reflectir i projectar el so. Aquesta modificació de l'espai interior va reduir la capacitat d'espectadors a 1.547.

Aquest edifici pertany a l'estil organicista sorgit a Estats Units al segle XX on l'arquitectura es plantejarà en temes diferents. Aquesta arquitectura es basa en la simbiosi de l'edifici i l'entorn natural on es troba de manera que l'edifici es confongui amb el paisatge i no representi un xoc estètic. S'usen materials nus i tradicionals i les construccions tindran costos elevats. Es combina el funcionalisme i les línies atrevides a més de composar-se de parts diferenciades que responen a funcions diferents.

INTERPRETACIÓ

L'Òpera de Sydney és un edifici singular que esdevé un símbol de la ciutat com marcava la tendència de l'època. Té, doncs, un caràcter emblemàtic i funciona com a sala de concerts i d'òpera a més de tenir un cinema i un restaurant.

ESCULTURA

DOCUMENTACIÓ GENERAL

* Títol: Desconsol

* Autor: Llimona Bruguera, Josep

* Data: 1907 (al 1917 es fa una rèplica al parc de la Ciutadella)

* Estil: modernisme i simbolisme

* Localització actual: Museu d'Art Modern de Barcelona

* Localització original: Exposició Internacional de Belles Arts de

Barcelona del 1907

* Material: Marbre

* Tècnica: Talla

* Forma: escultura exempta

* Tipologia: sedent

* Cromatisme: monocroma

ANÀLISI FORMAL

L'escultura representa una actitud de desconsol a través del cos nu d'una noia. La noia està agenollada sobre uns esglaons amb el tors completament abocat cap endavant i el cap amagat entre els braços, cosa que fa que no es vegi l'expressió de la cara de la dona. Cal destacar que cap múscul està en tensió cosa que permet donar la impressió de repòs màxim.

Petits detalls mostren que l'escultor va anar més enllà del naturalisme per donar vida a l'obra.

Pits, ventre, cames i braços són representats amb el detallisme més gran, però cal destacar el tors que és el que transmetrà l'expressió d'abatiment de la figura. Aquest tors és ideal, símbol de la perfecció de l'anatomia femenina, en contraposició de mans, cabells i peus tractats amb un gran realisme i amb un acabat més tosc.

L'obra no mostra cap eix de simetria i el volum rodó de la dona contrasta amb el volum rígid dels tres esglaons que funcionen com a suport de l'escultura.

La llum juga un paper molt important dins l'obra ja que lo confereix un atractiu especial mitjançant els efectes de llum i ombra que juguen amb el cos de la dona i el reflex del blanc sobre la superfície del marbre blanc.

L'estil de l'obra és el modernisme que es caracteritza per les formes sinuoses. Llimona va tenir gran influència de l'escultor impressionista Rodin que mitjançant una renovació tècnica feia jocs lumínics. Aquest escultor també destaca pel modelatge que practicava basat en un esfumat que deixava els cossos a mig desbastar per tal que l'observador doni forma definitiva al quadre a través de la retina.

INTERPRETACIÓ

Aquesta obra és la imatge de desconsol d'una noia jove en una postura d'abatiment al màxim. El cos, i no la cara, és l'encarregat de transmetre el sentiment. S'ha dit que la noia encarna la fugitiva joventut femenina; la dona envelleix però el marbre conserva l'esplendor del moment.

L'obra va ser realitzada per ser presentada a l'Exposició de Belles Arts de Barcelona de 1907 en la qual obtingué el premi d'honor.

PINTURA

DOCUMENTACIÓ GENERAL

* Títol: La càrrega (o Barcelona 1902)

* Autor: Casa, Ramon

* Data: 1899-1903

* Estil: Modernisme

* Localització actual: Museu Comarcal de la Garrotxa, a Olot

* Tècnica: Oli

* Suport: Tela

ANÀLISI FORMAL

Aquest quadre de Casas fa servir una composició característica de l'autor. Trobem un espai buit al centre, format per la multitud espantada, i l'atenció es desplaça cap un dels costats del quadre, el dret, un veiem dues figures on es desenvolupa l'acció principal. No s'aprecien ni línies compositives ni cap simetria i la perspectiva està formada pels homes que corren i el paisatge del fons on veiem fàbriques i una església envoltats de boira.

L'acció del quadre es centra a la dreta on veiem un home estès a terra i un Guàrdia Civil a cavall a punt d'agredir al vaguista del terra. Aquesta acció dóna una forta sensació de moviment al quadre.

La influència impressionista de Casas es mostra en la seva pinzellada ràpida per captar els moviments de la gentada que corre. Els colors varien segons la llum i l'atmosfera i es basen en una gamma de grisos en què destaquen els pantalons blancs dels guàrdies i altres elements que fan sobresortir algun personatge. Els personatges de la dreta destacaran, també, pel seu dibuix acurat.

Tot i tractar-se d'un quadre modernista que trenca amb l'academicisme del moment, Casas té una gran influència impressionista que es pot veure en aquest quadre. S'interessa molt per la llum i l'atmosfera aconseguint aquesta sensació de boira, a més d'utilitzar composicions i recursos relacionats amb l'estampa japonesa. Aquest quadre pertany a la darrera etapa de l'artista on usa una pintura més colorista i realista però amb gran influència de Manet que realitza una pintura antiacadèmica buscant contrastos bruscos.

INTERPRETACIÓ

Aquest quadre no és realment el que sembla. Tot i que podria representar la vaga general de 1902 no és possible ja que el quadre fou pintat al 1899, per tant, no és cap vista veritable de la ciutat de Barcelona. L'obra pretén fer una denúncia social i mostra la brutalitat utilitzada per la Guàrdia Civil per tal de reprimir els ciutadans. L'home caigut és el símbol de la impotència del poble.

No té cap funció específica. Casas, gràcies al benestar econòmic de la família es dedicava a pintar per gust. El quadre té un contingut de denúncia social que defensa els grups menys afavorits.

PINTURA

DOCUMENTACIÓ GENERAL

* Títol: Tres nus en el bosc (o Paisatge amb tres nus i Pastoral)

* Autor: Sunyer i de Miró, Joaquim

* Data: 1913-1915

* Estil: noucentisme

* Localització actual: Museu d'art Modern, a Barcelona

* Tècnica: Oli

* Suport: Tela

ANÀLISI FORMAL

El quadre Tres nus en el bosc representa tres dones emmarcades pels arbres i els matolls. Al centre veiem una dona asseguda sobre una tela blanca que busca la mirada de l'espectador i que no té cap pudor al mostrar la seva nuesa. A l'esquerra hi ha una altra dona que es tapa els pits i els genitals amb la mà en senyal de vergonya, i a la dreta una altra d'esquena amb un braç aixecat i l'altra doblegat cap el cap també nua. Al voltant d'aquestes figures tot és vegetació que crea una concepció orogràfica de les figures, és a dir, que sembla que formin part de la geografia física del paisatge. Al fons del quadre veiem una casa i en un primer pla hi ha un gos que sembla acompanyar a les dones.

Les dones s'insereixen en aquest bosc ideal sense perspectiva amb postures estudiades que creen una simetria amb els elements del paisatge: la rodonesa de les dones troba ressò en les formes de la natura, i els braços estableixen línies paral·leles amb els troncs dels arbres, com en el cas del braç de la dona de la dreta recolzat sobre una branca que s'aparella amb el tronc central del quadre.

Sunyer comparteix elements dins el quadre amb el postimpressionista Cézanne, com són la gamma austera de colors on veiem tons verds, ocres i marrons que transmeten una sensació de monocromia, i la línia com constructora de la figura.

Aquest quadre pertany a l'estil postimpressionisme que es derivà de l'impressionisme quan els artistes van començar a realitzar una pintura més personal. En un principi Sunyer va seguir un estil proper al de Bonnard però després d'aquesta obra, Tres nus al bosc, la seva pintura patí una transformació. S'intensificà el ritualisme decoratiu de les figures i va accentuar el classicisme de la composició. En Sunyer trobem moltes influències de grans artistes com Matisse, Renoir en l'exuberància vitalista, i uns volums suaus però harmònics d'Aristides Maillol. Cal destacar, doncs, dins del seu estil l'ús importantíssim de la línia i el retrocés de la perspectiva i el color.

INTERPRETACIÓ

Aquesta obra de Sunyer considera la dona i el paisatge com dos expressions de la natura. Les fesomies de les dones són properes a les de les dones autòctones i es veurà aquestes figures com el símbol de la dona catalana i de la Catalunya eterna. Aquest quadre serà un emblema del noucentisme català.

PINTURA

DOCUMENTACIÓ GENERAL

* Títol: Nens a la platja

* Autor: Sorolla, Joaquín

* Data: 1910

* Estil: postimpressionisme

* Localització actual: Casón del Buen Retiro, a Madrid

* Tècnica: Oli

* Suport: Tela

Anàlisi formal

El quadre Nens a la platja ens mostra tres nens estirats a la sorra d'una platja mentre són banyats per les onades i pel sol. En un primer pla veiem un nen d'esquena més clar que els altres dos situats a la part esquerra del quadre. El to de pell dels nens augmenta segons la seva llunyania. La figura del fons té els braços estirats i mira al terra, i el nen del seu davant, també estirat, gira la cara envers el nen del primer pla.

No veiem línies compositives ni simetria al quadre en el qual la llum és la màxima protagonista. Sorolla usa una pinzellada vibrant, solta i forta, i amb una única pinzellada, llarga, solta i sinuosa, traça els contorns i marca els punts de llum dels cossos dels nens. La pinzellada que usa al fons per fer l'aigua de la dreta és quasi abstracta i carregada de color en contraposició al modelatge academicista que utilitza per dibuixar els nens.

En quant al color hem de destacar la mestria cromàtica de Sorolla com veiem en l'aigua que es dibuixada amb grans tocs blavosos i violacis que formen taques sinuoses de color que donen sensació d'onatge i moviment.

El que cal destacar, com ja em dit, és la llum que es reparteix generosament per tot el quadre. Sobre els nens cau la forta llum del migdia, el reflex de la qual s'intensifica amb tocs de blanc pur a les pells bronzejades dels nens.

Sorolla és considerat un pintor postimpressionista per allunyar-se de l'impressionisme amb una pintura més personal. Afrontà problemes de composició i moviment tot i compartir amb els impressionistes el tractament de la llum i les pinzellades soltes. En les seves obres la llum té una importància màxima i el dibuix continua tenint un paper important tot i l'abstracció reduïda d'alguns punts.

INTERPRETACIÓ

Aquest quadre fou fruit de la fascinació per la llum i la seva terra de Sorolla. Amb la seva obsessió per la llum que difumina els objectes arriba a reduir la importància del dibuix i pren el concepte de “la pintura per pintura”. La funció del quadre és decorativa i un estudi de la llum en un paisatge.