Arte

Arte antiguo

Compartir 0 Me sirvió 0 No me sirvió

Amb el terme d'època severa designam l'escultura , en el cas que ens pertoca, que ens serveix per abandonar l'època arcaica i donar pas a l'etapa clássica. Autors com per exemple Rafael Urgullol al seu llibre tres miradas sobre el arte , es refereix a aquesta etapa emb el nom de postarcaica o preclásica. Aquest període abarcaria de l'any 480 fins al 450 abans de Crist aproximadament.

Cuan observam obres del dos periodes, arcaic i sever, es fácil apreciar el camí evolutiu que seguirá l'escultura grega. S'observa una perdua sistemática de la rigidesa de les figures, característica del Kuros d'època arcaica , que evolucionará cap a un naturalisme idealitzat, amb una clara intenció de mostrar o sugerir el moviment i expresar els sentiments interiors dels personatges. Encara que, de fet, en aquest període, es perceben notes i disposicions de les figures que responen a l'estereotipatge arcaica com poden ser: la disposició frontal, amb un sol punt de vista per a ser observada, una certa rigidesa i estatisme , com es pot apreciar a l'Auriga de Delfos, que ens mostra els plecs de les robes rígids, recordant el fust d'una columna. Els cabells responen, igualment, a una esquemática ondulació semblant a la dels Kuros d'època arcaica.

Aquest evolució de l'escultura grega i en aquets cas de l'epoca arcaica respón a un canvi en la mentalitat de la societat de l'època. Els grecs tenien una mentalitat antropocèntrica, en la cual l'home era el centre de l'univers , i com a tal, la mesura de tot. Per aquest fet es converteix en la mesura dels temples , en el model a imitar en l'escultura, fet que desembocarà en la recerca del naturalisme. Com a resulatat d'aquesta nova mentalitat els Deus també es representaran amb aparença humana. Un altre aconteixement important a tenir en compte és que els grecs no tenien la crença de l'existència d'una vida després de la mort i així es donava importància a lo terreral i material , fet que en l'escultura es plasma mitjançant la representació de figures joves independentment de l'edat del personatge, el cos i el rostre es representa jove, d'edat indefinida, mostrant clarament un ideal.

Un exemple d'escultura d'època severa el trobam en la decoració escultòrica del Temple de Zeus , situat al santurari de Olimpia. John Boardman ens explica el perqué de la situació d'aquest temple a Olimpia:

“Las guerras persas dejaron Atenas devastada, sus templos incendiados y sus monumentos destruidos por el invasor, y aunque no tardó en recuperar prosperidad y predominio sobre parte del mundo griego(...)la ciudad pasó tiempo sin recursos para invertirlos en arte monumental(...)

Així doncs la ruptura amb l'etapa arcaica la trobam a Olimpia, al gran santuari dedicat a Zeus.

Al mateix emplaçament que al temple de Zeus , la tradició i situava un palau del rei Enomao , segons la cual aquets rei , va perdre una carrera de carros amb Pèlops i va cedir-li la seva filla Hipodamia. Retornarem a aquest idea cuan comentem la decoració escultòrica del temple.

El temple de Zeus, construit entr ela anys 470 -456 abans de Cris, és d'ordre dòric té i unes dimensions similars al Partenó, com indica J.Boardman, uns 27 metres aproximandament, tres menys que el Partenó. Està construit amb pedra calcària i recobert d'estuc, els sostres i les escultures són de marbre de Paros. A la part exterior la decoració escultòrica es trobava a les acròteras de la teulada i al frontó. Al pòrtic interior hi havia sis metopes esculpides.

Els conjunt monumentals d'escultura foren executats a mitjan segle V a.C., el temes representats als frontons són els següents: al frontó occidental i trobam el mite de Pélops y Enomao amb la figura de Zeus al centre.Com e assenyalat anteriorment, era natural conmemorar aquest mite, ja que Pèlops era l'heroi de la planura de l'Atis, lloc on es situa el santuari d'Olimpia. Al frontó oriental es representa la baralla que precedí les noces règies de Piritoo, en la cual, els centaures volien raptar les dones assistents i foren vençuts pels lapites comandats per Teseo. Al centre de l'escena Apolo presideix el combat. Les mètopes estàn decorades amb els treballs d' Hércules, l'heroi predilecte del pare dels Deus.

Desde el punt de vista compositiu s'aconsegueix una total adaptació a l'espai triangular del frontó . Al frontó est, al centre hi ha els protagonistes de l'escena, Pelops i Enomao a ambdós costats de Zeus, que presideix l'escena. Els protagonistes es troben precedits dels seus carros i als angles s'hi recosten els personatges secundaris de la composició, adaptantse perfectament a l'espai. Aquest fet ens mostra una evolució ja que en l'època arcaica s'optava per una altre solució, que a ulls de J. Boardman semblava ridícula i que consistia en anar decreixent el tamany dels personatges a mesura que s'acostaven als angles, com per exemple al frontó del temple d'època arcaica d'Artemis, en el cual al centre de la composició hi ha la figura d'una gorgona envoltada de dos lleons i per omplir els angles del frontó es va optar per representar escenes de la Guerra de Troya a un i a l'altre escenes de gigantomàquia, com es pot deduir aquesta solució no permetia mantenir la unitat temàtica. Una altre opció consistia a colocar als angles monstres amb coa de serp o de peix, com al temple de Atenea a l'Acròpolis d'Atenes.

Al frontó oest l'escena de la baralla es presidida per Apolo, al centre, que es troba amb el braç estirat com si decidis la victòria de la lluita entre els centaures i els lapites. La figura d'Apolo ens mostra una anatomia que roça la perfecció, però que a pesar de tenir el braç estirat encara es mostra estàtica, fet similar al que passa amb L'Auriga de Delfos. En l'observació d'alguna escena d'aquest frontó, com per exemple, la que ens mostra al centaure Euryton en el moment en que rapta l'esposa de Piritoo,es pot apreciar un nou gust pels detalls i pels sentiments dels personatges. Es veu com la dona intenta resistirse davant l'atac del centaure i el seu rostre mostra la vergonya que sent pel fet que el seu espòs es trobi contemplant l'escena.Aquest interés pel detalls i per la sutilesa de les figures, sovint es perd, degut a l'altura en que es troben i fa que l'espectador no els pugui percebre. Una altre exemple d'aquest nou gust pels detalls l'exemplificam , en aquest cas, en un detall del frontó Est, és la figura anomenada El contemplador, que actualment es troba la museu arqueològic de Olimpia. Es tracta de la representació d'un home que assisteix als preparatius de la carrera entre Pèlops i Enomao i que es mostra pensatiu i conmogut davant l'escena que té al davant.

S'aprecia així un nou gust pels detalls, pels sentiments interiors dels personatges i una intenció d'individualització.

Com a cloenda per el comentari dels frontons del temple de Zeus he triat unes paraules de R.Bianchi Bandinelli, que fan referència a la presència dels Deus en ambdues escenes i relacionant aquesta amb els aconteixement narrats i el seu desenllaç:

“en los frontones del templo de Zeus en Olimpia , las divinidades se manifestaban como presencias de profundo valor ético: Zeus está inmovil, con el rayo en la mano bajada y la cabeza (hoy perdida) ligeramente vuelta a un lado; con su sola presencia actúa la divinidad suprema. Apolo , ergido, inmovil en medio del tumulto de la lucha contra los Centauros , sólo levanta el brazo y observa. Así se presenta, así actua la divinidad en la época clássica: con su inmanencia. Su sola aparición cambia los hechos”

Pasam ara a comentar les mètopes. Les sis mètopes que es trobaven al pòrtic interior ens mostren els treballs de Hércules, en les cuals es veu el triomf sobre el lleó, l'episodi local de rompre les parets dels estables de Augies per inundarlos i ferlos nets, Hércules aguantant el pes del món en lloc de Atlas, que li oferta les pomes de Hespèrides, entre altres.

Entrant al temple , J. Boardman ens explica que a la cella hi havia una nau central formada per dues series de columnes dòriques superposadesa a l'extrem de les cuals es disposava l'escultura crisoelefantina de Zeus, obra de l'escultor Fideis, assegut amb una figura de la vitòria a la seva mà dreta. Aquesta representació de Zeus arribava fins al sostre. Emb el pas del temps aquest escultura fou portada a Constantinoble in desaparaguè ebn un incendi. Tata la informació de que es disposa actualment d'aquesta impressionant escultura és gràcies a reproduccions i als motlles de cera trobats al taller de l'escultor amb els cuals es van elaborar les vestimentes d'or.

Observant el treball dels frontons i de les metopes s'aprecia un progrés en el treball escultoric, amb voluntat d'individualitzar els personatges tant en el tractament dels rostres com en el cos. En cuant a l'expresió , es veu la voluntat per mostrar els sentiments dels diferent personatges.

Un altre exponent d'escultura severa el trobam a l'illa de Efgina a un temple dedicat a una divinitat local Aphaia, d'origen cretenc

Els conjunts de decoració escultòrica dels frontons de Efgina ens mostren els enfrontaments entre els troyans i els grecs, en els cuals els habitants de la illa de Efgina i van participar dues voltes: una en temps d'Hércules i Teseo amb el seu príncep Telamó i la segona dirigits per Ayax, van lluitar a les ordres de Agamenón y Menelao.

El protagonista de la composició és Palas, Déu de la sabiduria, també respón a una característica d'Atenes, per aquest fet el temple pot ser anomenat Temple d'Aatenea Aphaia. Palas es troba al centre, actuant com a árbitre del destí La representació de la guerra amb el troyans ha estat interpretada com una alusió a les guerres amb els perses, en la cual també participaren els habitant de l'illa de Efgina.

Les escultures dels frontons, actualment conservades ala Gliptoteca de Munich, estàn fetes de marbre a la manera de figures de bust rodó. S'ha especulat amb la possibilitat que els escultors del frontons del temple de Aphaia aplicassin tècniques de la metalúrgia per a la realització d'aquestes obres ja que hi havia una llarga tradició escultòrica en obres de bronze. Si aquesta suposició fos correcta s'explicaria la rigidesa

d'algunes figures, anatòmicament perfectes, però que es mostren rígides en lloc de lleugeres com sería el cas de les figures atlètiques o les centrals que ens mostren uns plecs rígids i paralels a les robes ,comparable , un altre cop , amb l'Auriga de Delfos. La decoració escultòria de Efgina tenia un caràcter marcadament dòric , però unes figures que representen uns guerrers que tiren amb arc ens mostren un estil més lliure, en els cuals es poden apreciar influencies jòniques un exemple sería la figura que ens mostra El guerrer caigut amb l'escut, del frontó Oest, anatòmicament és casi perfecte, mostra la musculatura del cos, mostrant abatiment, el rostre, en canvi, es mostra idealitzat fet que li dona un aire arcaic, amb el ulls ametllats igual que la postura, que hauria de ser més deixada, i es mostra rígida, estàtica . Influències arcaiques s'aprecien també a una altre figura del mateix frontó, en l'anomenada el guerrer moribund. Si observam la disposició dels seu cabells veurem que es troben distribuits d'una forma molt geomètrica. La postura també es presenta estàtica.Com a senyal d'evolució , comparant les figures comentades anteriorment, el guerrer caigut amb l'escut i el guerrer moribund, es veu l'intent per individualitzar els personatges ja que el primer es representa amb barba a diferència del segon.

En l'època severa s'evoluciona notablament en diferents aspectes, com em comprovat anteriorment en els frontons s'aconsegueix una total adaptació a l'espai fet que permet mantenir la unitat temàtica, almenys dins el frontó i sense haver de disminuir l'escala en el tamany dels personatge. A mesura que es va evolucionant la unitat temàtica apareixerà a tot el temple. En cuant al tractament de les figures s'evoluciona cap al naturalisme idealitazat, es a dir en la recerca de l'estereotip de bellessa que en època clàssica desembocarà en el cannon. Les figures també mostren un un intent per captar la seva individualitat, diferenciant els rasgues, intentant expressar els seus sentiments interiors,etc. En poques paraules, l'escultura severa ens obri les portes al període classic.

BIBLIOGRAFÍA:

R. BIANCHI BANDINELLI: Del helenismo a la Edad media, alcal, Madrid, 1981.
URGULLOL, Rafael. Tres miradas sobre el arte. Barcelona , Ed: Destino, 1989.
BOARDAMAN, John: el arte griego, Barcelona, ed: destino, 1991.
AUTORS DIVERSOS: Historia del arte, vol. 4 Grecia, Salvat-El pais, Madrid, 2006.

Web:

Urgullol, Rafael. Tres miradas sobre el arte. Barcelona , Ed: Destino, 1989, pag:138

Boardaman, John: el arte griego, Barcelona, ed: destino, 1991, pàg. 108