ART ISLÀMIC

El sorgiment de la civilització islàmica te els seus arrels a l'impuls de la nova religió predicada per Mahoma (571-632) y la seua capacitat d'unificar als pobles nòmades de l'interior de la Península aràbiga amb els habitants de les ciutats costeres i la franja litoral de Yemen així com la franja del mar roig.

Mahoma començà predicant a la Meca una fe que reuneix cànons cristians, jueus i zoroàstrics junt d'ancestrals pràctiques de tribus àrabs.

Amb el rebuig de la seua pròpia ciutat se veu obligat a fugir cap a Medina (622), esdeveniment que marcarà el punt de partida de la cronologia musulmana.

Amb la mort del profeta, l'estat teocràtic fundat per ell es va estendre ràpidament per tota Aràbia, Síria, Pèrsia i Egipte.

· Materials.

Empren materials pobres com la rajola, fusta, algeps i la maçoneria.

Les edificacions no són elevades, per tant no necessiten elements de gran resistència (els arcs i cúpules són més decoratius que no estructurals).

· Elements arquitectònics.

Com a elements de sosteniment empren pilars i columnes, primes amb capitell corinti.

Es característic l'arc de ferradura (apuntat, peraltat), l'arc lobulat, i el mixtilini.

Els edificis es cobreixen de sostrals plans i cúpules (símbol de poder i divinitat). Les més utilitzades són la volta de canó, la semiesfèrica, les cúpules gallonades sobre arcs creuats i mocàrabs.

· Mesquita.

Lloc de reunió dels fidels musulmans.

La seua estructura es deriva de la casa de Mahoma a Medina i la basílica paleocristiana.

La planta potser rectangular, octogonal i quadrada. Siga quin siga el seu traçat, el recinte sol tenir dos espais ben diferenciats i comunicats: una sala coberta (haram) que es l'oratori i un pati porticat (sabn).

Al pati, el muetzí crida als fidels a l'oració des de la torre (minaret) al mur que dona accés al recinte. Hi ha una font de les ablucions (sabil) i l'haram.

La sala coberta (haram) es una zona diàfana en què les fileres de columnes, que sostenen sostrals generalment plans, dirigeixen la mirada cap a la Quibla orientada a la Meca.

En la quibla s'obri un nínxol, el mihrab, i davant d'aquest el Mimbar on l'imam dirigeix el sermó.

Dins de les mesquites no hi ha imatges, els murs es decoren i els sòls es cobreixen amb grans catifes per que s'agenollen els fidels.

A Espanya: Mesquita de Córdoba.

Fou edificada en el lloc que abans va ocupar la basílica visigòtica de Sant Vicent.

Envoltada d'un mur que li dóna aspecte de fortalesa, es compon d'un gran pati en el costat nord i un temple interior cap al sud.

La sobrietat exterior contrasta amb la riquesa interior, on 600 columnes sostenen arcs de ferradura i pilastres que al temps subjecten un segon pis d'arcs de mig punt sobre els quals es posa la sostrada.

Les dovelles dels arcs estan formades alternant pedra (blanca) i rajola (roig).

La mesquita de Córdoba fou ampliada varies vegades.

· Palau.

Simbolitza el poder terrenal dels sultans i califes.

En les regions orientals, les construccions tenien caràcter de fortalesa defensiva, influenciada per la difícil convivència entre cristians i musulmans a la Península.

En les regions occidentals, són més palatines. Com exemple, Medina Azahara al nord-est de Còrdova, ciutat palatina que reflecteix tota l'esplendor del califat cordovès.

Gràcies a testimonis literaris i a les excavacions arqueològiques coneixem la riquesa de la seua decoració.

A Espanya: l'Alhambra de Granada.

El conjunt és un recinte fortificat, de forma irregular, situat sobre un tossal.

L'alcassaba ocupa la zona oest com a bastió sobre la plana i les construccions palatines se situen al llarg de la muralla nord, l'Albaicín.

La zona pública, al voltant del pati de Comares o de les Murtes, i la zona privada, al voltant del pati dels Lleons, es disposen en dos eixos perpendiculars entre si.

La resta de construccions es dispersen per dins del recinte sense planificació aparent.

L'escultura és pràcticament inexistent perquè es prohibeixen les imatges de ple volum.

Les arts plàstiques tenen un caràcter ornamental, s'estableixen uns principis universals que s'apliquen de la mateixa manera a la decoració d'edifici i objectes d'ús de la vida quotidiana:

• Motius vegetals molt estilitzats i figures geomètriques (irrealitat).

• Utilització de colors brillants.

• Ús de l'epigrafia com a element decoratiu al mateix temps que piadós (els passatges de l'Alcorà s'integren en la decoració).

• L'ornamentació no deixa ni un sol espai sense decorar. L'art musiu i les arts menors (producció d'estores i teixits de seda i llana i la indústria del vidre i el treball en fusta de marqueteria.