L'amor és un art en els quals requereix coneixement i esforç.

• LA TEORIA DE L'AMOR

1. L'amor, la resposta al problema de l'existència humana:

Una teoria de l'amor ha de començar amb una teoria de l'home, de l'existència humana. Encara que trobem amor, o més aviat l'equivalent de l'amor, en els animals, llurs afectes constitueixen principalment una part de llur bagatge instintiu; d'aquest bagatge instintiu, sols n'operen algunes restes en l'home.

L'experiència de l'isolament provoca angoixa. Ésser incapaç d'aferrar-se al món és l'origen de l'angoixa. Produeix, d'altre banda, sentiments de vergonya i de culpabilitat.

La necessitat més pregona de l'home és vèncer el seu aïllament, d'abandonar la presó de la seva solitud. El fracàs absolut en la consecució d'aquesta finalitat significa la bogeria a causa del pànic de l'aïllament complet, que sols es pot vèncer per mitjà d'un retraïment tan radical del món exterior, que el sentiment de separació desaparegui.

Com a forma de remediar l'angoixa és la conformitat:

La unió per a la conformitat no és intensa i violenta; es produeix calmosament, dictada per la rutina, i degut a això resulta insuficient per a pacificar l'angoixa de l'isolament. La freqüència de l'alcoholisme, la inclinació a les drogues, la sexualitat compulsiva i el suïcidi constitueixen en la societat els símptomes d'aquest fracàs relatiu del conformisme tipus ramat.

Un altre factor de la vida contemporània: el paper de la rutina en el treball i en el plaer. En el treball, no hi ha massa diferència entre els qui tenen càrrecs més alts i els que els tenen més baixos. Totes les tasques s'executen tal com prescriu l'estructura global de l'organització, que fins delimita les maneres i els sentiments: l'alegria, la tolerància, la responsabilitat, l'ambició i l'habilitat per a poder conviure amb tothom sense cap mena de fricció. Les diversions estan rutinitzades en forma semblant.

La darrera forma d'aconseguir la unió, radica en l'activitat creadora, sigui la de l'artista o la de l'artesà. En qualsevol tipus de tasca creadora, el qui crea s'uneix amb el seu material, que representa el seu món exterior. En totes les formes de l'amor hi ha uns elements bàsics, que s'han de tenir en compte: donar (per tal de rebre), responsabilitat, cura, respecte i coneixement.

2. L'amor entre pares i fills:

L'infant en el moment de néixer no té consciència de res del món exterior, no obstant, cada cop que es va fent més gran i va madurant, s'adona dels gestos que fa la mare per ell i va adquirint experiència, en aquest moment, l'infant integra a l'experiència: Sóc estimat. Però aquesta experiència és passiva. Per ésser estimat no haig de fer res, ésser el seu fill. L'amor de la mare significa joia, pau, no cal que sigui adquirit ni merescut. La qualitat incondicional de l'amor matern té també, però, un aspecte negatiu. No solament no cal merèixer-lo, sinó que també és impossible d'aconseguir-lo, de produir-lo, de controlar-lo. Si existeix és com una mena de benedicció; si no existeix, és com si tota la belles humana hagués desaparegut de la vida.

L'infant no estima, respon amb alegria i gratitud a l'amor que se li dóna. Entre els 8 i 10 anys apareix un nou factor: el sentiment d'ésser possible de produir per mitjà de la pròpia activitat. Per primera vegada a la vida de l'infant, la idea d'amor es transforma d'ésser estimat a estimar. L'infant, que pot ésser en aquest moment un adolescent, ha vençut, eventualment, el seu egocentrisme. Les necessitats de l'altre persona són tant importants com les seves; en realitat, esdevenen més importants. Donar esdevé més satisfactori que no pas rebre; estimar és fins hi tot més important que ésser estimat. En estimar, ha abandonat la presó de solitud i d'aïllament que representava el seu estat de narcissisme i d'egocentrisme. Experimenta una nova sensació d'unió.

La relació amb el pares és completament diferent.

La mare és la llar d'on procedim, el sol, l'oceà; el pare no representa una llar natural d'aquesta mena. El pare és qui ensenya al nen, qui li mostra el camí que el portarà cap al món. En l'amor condicional patern, així com en l'amor incondicional matern, trobem un aspecte positiu i un negatiu. El negatiu consisteix en el mateix fet que l'amor patern ha d'ésser guanyat, que pot ésser perdut si un home no fa el que s'espera d'ell. En la naturalesa de l'amor patern radica precissament el fet que l'obediència esdevé la principal virtut, la desobediència el pecat principal que és castigat amb la pèrdua de l'amor del pare. I el positiu: ja que l'amor del pare és condicional, és possible de fer alguna cosa per a aconseguir-lo; el seu amor no és fora del seu control, com en el cas de l'amor matern.

3. Els objectes de l'amor:

L'amor no és pas essencialment una relació amb una persona específica: és una actitud, una orientació del caràcter que determina el tipus de relació d'una persona amb el món com a totalitat, i no solament amb un objecte amorós. La majoria de la gent creuen que l'amor està constituït per l'objecte, no per la facultat. De fet, fins i tot creuen que el fet d'estimar una sola persona és una prova de la intensitat de llur amor.

És el sentit de responsabilitat, de cura, de respecte i de coneixement en relació a qualsevol altre ésser humà, el desig de promoure la seva vida. L'amor fraternal és l'amor de tots els éssers humans i es caracteritza sobretot per la seva manca d'exclusivitat, es basa en l'experiència que tots som un. Les diferències de talent, d'intel·ligència, de coneixement, són negligibles en comparació amb la identitat de l'essència humana comuna a tots els humans.

És amor entre iguals, però és evident que iguals no ho som sempre; en la mesura en què som humans necessitem ajuda. (Avui jo, demà tu).

Amb tot, l'amor desvalgut, al pobre i al foraster és l'inici de l'amor fraternal. Estimar els de la nostra pròpia sang no té mèrit. Sols quans estimem aquells qui no necessitem per als nostres propòsits comença a desenvolupar-se l'amor.

L'afirmació de la vida de l'infant presenta dos aspectes. L'un és la cura i la responsabilitat absolutament necessàries per a preservar la seva vida i el seu creixement. L'altre aspecte va més enllà d'una simple conservació. És l'actitud que incluca a l'infant l'amor a la vida. L'amor matern, en la seva segona etapa, li inculca amor per la vida i no sols el desig de romandre viu.

L'amor de la mare per la vida és tan contagiós com l'ansietat. Ambdues actituds exerceixen un efecte profund sobre la personalitat total de l'infant.

Contrastant amb l'amor fraternal i eròtic, que existeixen entre iguals, la relació entre mare i fill és, per la seva pròpia natura, desigual: un necessita tota l'ajuda i l'altre la proporciona.

Contrastant amb l'amor fraternal i l'amor maternal, tenim l'amor eròtic, l'anhel de fusió completa, d'unió amb una sola persona. Per la seva mateixa naturalesa és exclusiu i no universal; és potser també, la forma d'amor més enganyosa que existeix. Es desig sexual, però, pot ésser estimulat per l'angoixa de la solitud, pel desig de conquerir o d'ésser conquerit, per vanitat, pel desig de ferir, fins i tot de destruir, tan com per l'amor mateix. A causa que el desig sexual s'uneix a la idea de l'amor segons molta gent, es cau fàcilment en l'error de creure que hom estima quan desitja algú físicament. L'amor pot inspirar el desig de la unió sexual. L'atracció sexual crea,per un moment, la il·lusió de la unió, però sense amor aquesta unió deixa els desconeguts tan separats com abans. L'amor ha de ésser essencialment un acte de voluntat, de decisió de dedicar completament la vida a la d'una altra persona.

Hom creu en general, que si estimar els altres és una virtut, estimar-se a si mateix és un pecat. Hom suposa que en la mesura en què m'estimo a mi mateix no estimo els altres i que l'amor a si mateix és igual a l'egoisme. L'amor als altres i l'amor a si mateix no són contradictoris.

L'amor per alguna persona és l'actualització i la concentració del poder d'estimar. L'afirmació bàsica continguda en l'amor es dirigeix cap a la persona estimada com una encarnació de les qualitats essencialment humanes. Estimar una persona implica estimar l'home com a tal. L'amor a l'home no és, com hom pensa sovint, una abstracció que segueix l'amor per una persona específica, sinó que és una premissa, encara que genèticament s'adquireixi en estimar individus específics.

La forma religiosa de l'amor, és, psicològicament parlant, d'índole similar. Sorgeix de la necessitat de vèncer l'isolament i d'aconseguir la unió. En totes les religions teistes, Déu representa el valor suprem, el més desitjable. D'aquí ve que el significat específic de Déu depengui del que és més desitjable per a una persona determinada. La comprensió del concepte de Déu pot, començar amb una anàlisi de l'estructura del caràcter de la persona que adora Déu.

En el sistema religiós occidental predominant, l'amor a Déu és essencialment el mateix que la fe en Déu, en la seva existència, en la seva justícia i en el seu amor. En les religions orientals, l'amor a Déu és una intensa experiència del sentiment d'unitat lligada inseparablement a l'expressió de l'amor en cadascun dels actes de la vida.

• L'AMOR I LA SEVA DESINTEGRACIÓ EN LA SOCIETAT OCCIDENTAL CONTEMPORÀNIA

Si l'amor és una capacitat del caràcter madur, productiu, d'això es dedueix que la capacitat d'estimar d'un individu pertanyent a qualsevol cultura depèn de la influència que aquesta cultura exerceix sobre el caràcter de la persona corrent. Cap observador objectiu de la vida occidental no pot dubtar que l'amor és un fenomen relativament rar i que en el seu lloc es troben un nombre de formes de pseudo-amor, que són, en realitat, variants de desintegració de l'amor.

Una forma de pseudo-amor, que no és pas rara i que sol experimentar-se com el <<gran amor>>, és l'amor idolàtric. Si una persona no ha assolit el nivell corresponent a una sensació d'identitat, de <<Joïtat>>, arrelada en el desenvolupament productiu dels seus propis poders, tendeix a <<idolitzar>> la persona estimada. Les característiques d'aquest tipus d'amor idolàtric són, a la primeria, la intensitat i la precipitació de l'experiència amorosa. L'amor idolàtric sol ésser descrit sovint com el veritable i gran amor; però bé que pretengui de personificar la intensitat i la profunditat de l'amor, demostra solament el buit i la desesperació de l'idòlatra.

Una altra forma de pseudo-amor és la que podem anomenar amor sentimental. La seva essència radica en el fet que l'amor sols s'experimenta en la fantasia i no en l'aquí i en l'ara de la relació amb una altra persona real. La forma més comuna d'aquest tipus d'amor és la que hom troba en la gratificació amorosa experimentada pel consumidor de pel·lícules, de novel·les romàntiques, i de cançons d'amor. Tots els desigs amorosos d'unió i d'intimitat insatisfets troben llur satisfacció en el consum d'aquests articles.

Un altra aspecte de l'amor sentimental és l'abstractificació de l'amor en funció del temps. Una parella pot sentir-se commoguda pregonament pels records del seu passat amorós encara que no hagi experimentat mai amor quan aquest passar era present o per les fantasies del seu amor futur.

Una altra forma de l'amor neuròtic radica en la utilització de mecanismes projectius, amb el propòsit de defugir els problemes propis i concentrar-se en els defectes i en les febleses de la persona estimada. Els individus es comporten en aquest sentit d'una manera molt similar als grups, a les nacions o a les religions. Són molt subtils per a poder apreciar fins i tot els menors defectes de l'altra persona i viuen feliços ignorant llurs defectes propis, atrafegats sempre a acusar i a reformar l'altra persona.

Una altra forma de projecció és la dels propis problemes en els infants. Aquesta projecció apareix amb certa freqüència en el desig de tenir fills. Quan una persona s'adona que no ha pogut donar cap sentit a la pròpia vida, intenta de donar-lo a la vida dels seus fills.

Hem de mencionar aquí un altre error freqüent. De la mateixa manera que la gent creuen que el dolor i la tristesa han d'ésser evitats en totes les circumstàncies, creuen també que l'amor es incompatible amb el conflicte. El motiu d'això, però, el trobem en el fet que els conflictes de la majoria de la gent constitueixin un intent per a evitar els conflictes reals.

• LA PRÀCTICA DE L'AMOR

Estimar és una experiència personal que sols podem portar a terme per i per a nosaltres mateixos.

La pràctica de qualsevol art té sempre certs requeriments de tipus general. En primer lloc, la pràctica d'un art requereix disciplina. Mai no faré res si no ho faig d'una manera disciplinada; qualsevol cosa que faci, pel sol fet que em trobo en l'estat d'ànim apropiat, mai no esdevindré un mestres en aquest art. Tanmateix, el problema no consisteix solament en la disciplina referent a la pràctica d'un art en particular, sinó en la disciplina de tota la vida.

El fet que la concentració sigui una condició indispensable per al mestratge d'un art no necessita demostració. En la nostra cultura, però, la concentració és més rara que l'autodisciplina. La seva norma de vida és tan difusa i fora de tota concentració que quasi no registra paral·lels. Es fan moltes coses alhora; llegir, escriure, parla.. aquesta manca de concentració es manifesta clarament en la nostra dificultat per a estar tots sols amb nosaltres mateixos. Romandre assegut sense fer res és impossible per a la majoria de la gent. Esdevenen nerviosos i inquiets i han de fer alguna cosa.

Un tercer factor és la paciència. Que és necessària per a aconseguir una cosa. Per a l'home modern és tan difícil de practicar la paciència com l'autoconcentració i la disciplina.

Qui aspiri a esdevenir un mestre en l'art d'estimar ha de començar practicant la disciplina, la concentració i la pràctica a través de cada fase de la seva vida.

La concentració és més difícil de practicar en la nostra cultura, en la qual tot fa la impressió d'estar en contra de la capacitat de concentrar-se. En realitat, ésser capaç de concentrar-se significa, sense cap mena de dubte, poder estar sol amb un mateix i aquesta habilitat és precisament la condició per a la capacitat d'estimar.

Estar concentrat vol dir viure plenament en el present, en l'aquí i en l'ara, i no pensar en la tasca propera mentre en realitzo una altra. La concentració ha d'ésser practicada per persones que s'estimen mútuament. Han d'aprendre d'estar lligades l'una a l'altra, sense escapar de les múltiples formes del costum. A la primeria, la pràctica de la concentració és difícil.

Hom no pot aprendre a concentrar-se sense fer-se sensible a un mateix.

La capacitat d'estimar depèn de la pròpia capacitat per a vèncer el narcissisme i la fixació incestuosa a la mare i al clan; depèn de la nostra capacitat de créixer, de desenvolupar una orientació productiva en la nostra relació envers al món i nosaltres mateixos. Aquest procés d'emergència, de naixement, de desvetllament, requereix una qualitat com a condició necessària: fe. La pràctica de l'art d'estimar requereix la pràctica de la fe.

Tenir fe requereix coratge, la capacitat de córrer un risc, la disposició a acceptar fins i tot el dolor i la desil·lusió. El qui insisteix en la seguretat i en la tranquil·litat com a condicions primàries de la vida, no pot tenir fe; el qui s'encercla en un sistema de defensa, on la distància i la possessió són els mitjana de seguretat, es converteix en un presoner. Ésser estimat, i estimar, requereix coratge, el coratge d'atribuir importància a certs valors fonamentals i de fer el salt i d'apostar-ho tot a aquests valors.

Una actitud indispensable per a la pràctica de l'art d'estimar que fins en aquest moment sols hem mencionat d'una manera implícita, ha de ésser examinada a partir d'ara explícitament, per tal com és bàsica a la pràctica de l'amor: l'activitat (que no significa fer alguna cosa, sinó una energia interior). L'amor és una activitat; si estimo, estic en un estat constant de preocupació activa per la persona estimada, però no sols per a ella. Si sóc peresós, si no em trobo en un estat constant de consciència, d'alerta i d'activitat, esdevindré incapaç, de relacionar-me activament amb la persona estimada.

Si l'amor és l'única resposta satisfactòria al problema de l'existència humana, llavors tota societat que exclogui, relativament, el desenvolupament de l'amor, a la llarga morirà a causa de la seva pròpia contradicció amb les necessitats bàsiques de la natura humana.

Parlar d'amor vol di parlar de la necessitat fonamental i real de tot ésser humà. Que aquesta necessitat hagi estat arraconada o no significa que no existeixi. Analitzar la natura de l'amor és descobrir la seva absència total en el present i criticar les condicions social que en són responsables. Tenir fe en la possibilitat de l'amor coma fenomen social, és tenir una fe racional basada en la comprensió de la mateixa natura de l'home.

OPINIÓ PERSONAL:

Trobo que és un llibre força interessant. No és difícil de llegir, encara que no segueix cap trama, dona petites pinzellades que poden anar mol bé.

És un llibre que et pot servir en molts moments de la vida, ja que et pot ajudar a identificar l'amor cap a una altra persona, o aclarir els sentiments i estàs confós, etc.

T'ensenya i t'ajuda a veure l'amor des d'un altre punt de vista, els diferents tipus d'amor que hi ha, quins són els conceptes més importants, quina relació hi ha entre l'art i l'amor, també ensenya la necessitat que tenim de rebre amor d'aquells que ens estimem, precisament d'ells. Pares i fills, o substitutius, amics i familiars... Tenim necessitats afectives i no hi ha res que les pugui reemplaçar si no les podem satisfer bé.

Aquest llibre el recomanaria a totes les persones que volguessin saber més sobre de l'amor i també a les persones que no creguessin en l'amor per tal de que ho veiessin des d'un altre perspectiva.

L'ART D'ESTIMAR

2