Intenteu aplicar l'aproximació de Przeworski, als inicis de la transició política del Kirguizistan.

Tingueu present que la transició política en aquest país és encara en desenvolupament (cal convocar eleccions properament) i, per tant, que els vostres resultats són temptatius. Indiqueu, si ho creieu oportú, cap a on poden decantar-se els esdeveniments segons el vostre parer.

El procés de liberalització al Kirguizistan es podria dir que comença amb les mesures reformadores que amplien la llibertat durant la Perestroika a la URSS. Aquest és un clar exemple en que els liberalitzadors en el poder donen llibertats per intentar integrar a la societat en el règim i arribar a una DICA.

Llavors, el que succeeix és el que comenta Przeworski, que la societat civil s'organitza i demana més poder arribant a la insurrecció que fa que es desintegri la URSS i que Yeltsin arribi al poder de Rússia, i a partir d'aquí, cadascuna de les repúbliques socialistes soviètiques agafen opcions polítiques diferents.

Per tant, després de la fragmentació de la Unió Soviètica, el Kirguizistan va intentar alliberar-se de la dependència russa alterant completament les relacions polítiques de tota la regió. Després d'accedir a la independència, el nou estat del Kirguizistan va anar adoptant mica en mica principis democràtics, va aprovar la seva pròpia Constitució i va organitzar eleccions públiques. Però la instauració d'una autèntica democràcia és bastant llarga, ja que les institucions s'adapten molt lentament a les noves realitats.

Així, els quins esperaven uns canvis ràpids, s'han decepcionat i el procés de transició ha tingut algunes conseqüències negatives per la població, com la degradació de les condicions de vida i dels cuidats mèdics, així com també un increment de l'atur.

En el cas que ens ocupa, el Kirguizistan, comença la transició amb les mancances pròpies d'un Estat sense tradició institucional.

Akayev governa el Kirguizistan des que aquesta nació es va convertir en una república independent l'any 1991, després de la caiguda de la Unió Soviètica i tot i que en aquest país es celebraven eleccions per escollir els seus representants, hi havia certes irregularitats. En aquest sentit, ja es va titllar de fraudulents els comicis de la reelecció d'Akayev de l'any 2000 i des de llavors, el mandatari va anar expandint els seus poders presidencials, també hi ha hagut un deteriorament de les llibertats civils del poble kirguís, acusacions de corrupció i alguns sectors de l'oposició l'acusen d'oprimir a l'oposició i als mitjans de comunicació, tot i que Akayev diu que l'oposició al seu país té una veu i expressa la seva opinió en mitjans de premsa independents.

Així doncs, el partit polític que venç en les eleccions comença a dur a terme accions que fan que en un període d'anys s'arribi a un estat de dictadura encoberta basada en l'engany i intentant limitar el camp d'acció de l'oposició. Tanmateix, no arriba mai al punt de reprimir aquesta oposició amb el que aquesta es pot organitzar per crear un estat de crispació que utilitzarà, mitjançant la insurrecció, per fer fora del govern a Akayev.

La revolució va començar per les irregularitats en els comicis que hi hagué en aquest país el passat mes de febrer i de març, on els líders opositors foren impedits de participar i dos fills d'Akayev obtingueren escons. Aquesta és una diferència important respecte les dues revolucions anteriors d'ex-repúbliques soviètiques, a Georgia (2003) i a Ucraïna (2004), on es va suspendre respectivament les eleccions locals i presidencials.

Així, després de tres intents fallits de votació, el president del Parlament del Kirguizistan va acceptar la renúncia del president Akayev, què va fugir del país i s'ha posat una nova data per les noves eleccions presidencials, el 10 de juliol. El fet de retardar les eleccions (inicialment previstes pel 26 de juny) pretén donar marge als aspirants perquè puguin ultimar a temps les seves candidatures.

Generalment, els projectes de liberalització d'un país són inestables i el cas de la transició política al Kirguizistan s'observa que no és una excepció, sobretot per les diferents protestes governamentals que està visquen darrerament el país.

Tot això juntament amb el fet que Kirguizistan és la regió més densament poblada i pobra de l'Àsia Central i on també hi ha molts vells conflictes interètnics, tràfic de drogues i fonamentalismes islàmics i que hi hagi desordre en relació a que l'oposició no està unificada, pot portar, i de fet sembla que estigui portant, a un caos polític.

Hem sembla que la teoria s'apropa bastant a la realitat i al que ha succeït en aquest cas del Kirguizistan, però també cal dir que des del meu punt de vista, aquesta teoria és molt àmplia i una mica ambigua pel que seria fàcil adaptar-la a qualsevol cas.

Això ho dic perquè en cap moment, l'autor delimita la causalitat que tenen en el procés de liberalització els diferents actors i escenaris en els que es poden trobar, sinó que sembla que més bé el que fa és un resum de tots els casos possibles.

D'acord amb tot el que he exposat, crec que en el cas del Kirguizistan, l'estructura del conflicte es tal que algunes institucions democràtiques podrien ser duradores si s'adoptessin, però crec que en aquest cas les forces en conflicte lluiten per establir una dictadura. Per tant, les forces polítiques tenen diferents preferències en quan a un marc institucional concret.

Si a tot això hi afegim el fet que el Kirguizistan està molt proper a l'Afganistan (zona plena de vells conflictes interètnics en una de les rutes del narcotràfic mundial), que aquesta regió es molt pobra i inestable, que tan Rússia com els Estats Units hi tenen bases militars, que el sud té una població majoritàriament d'ètnia uzbeka els quals rebutgen el que consideren com un domini polític i una major prosperitat del nord, pot ser que la revolució no sigui tan pacífica com les de Geòrgia i Ucraïna. I tot i que l'oposició d'Akayev sembla que vulgui avançar cap a la democràcia, aquesta creixent divisió podria impulsar a la nació a una guerra civil.

El fet que l'oposició en el govern, com he dit, es trobi dividida, que no hi ha interlocutors vàlids i la disputa per àrees d'influència entre Washington i Moscú fa preveure que pronosticar una guerra civil no és gens exagerat, i més quan els Estats Units recolzen públicament la nova administració dient que desembocarà en un procés democràtic i un govern estable, ja que preveuen que amb el canvi de règim el país s'occidentalitzarà.

Apart d'això, és evident que l'Àsia Central és una zona que interessa tant a Rússia com als Estats Units per la seva posició estratègica i pels interessos de les xarxes de droga i tràfic d'armes, les quals poden estar interessades en la desestabilització del país potenciant els desordres massius.