APOL·LO I DAFNE

Gian Lorenzo Bernini s.XVII

Situació en el temps

Es troba a la Galeria Borghese de Roma.

Context històric =

Estil = menys:

Bernini és l'escultor de la Contrareforma Catòlica al sevei de l'Esglèsia.

El seu estil es basa en l'ús de materials variats ( marbre i bronze ), temàtiques diverses

( religioses, funeràries, mitològiques ) , cercant perfecció tècnica: textura, moviment i violència expresiva.

Anàlisi Formal

Les figures estan captades en un moment de moviment.

Nimfa, fugint d'Apol·lo, comenta la seva metamorfosi en llorer, quan un pesat entorpiment li envaeix els membres, els seus pits són envoltats per una escorça, els seus cabells creixen transformant-se en fulles, els seus braços en branques, els peus queden fixats a terra com arrels i el seu cap la copa de l'arbre. D'ella només queda la seva bellesa. Apol·lo continua estimant-la, posa la seva mà en el tronc i sent bategar el seu cor sota l'escorça.

És un moment crític en què Apol·lo està apunt d'agafar a Dafne quan està fugint. Peneu escolta la pregària de Dafne i la transforma en arbre.

TÈCNICA: grup escultòric exempta tallat amb marbre.

El volum és obert en direcció centrífuga on els membres s'expandeixen en 3 dimensions, tan que es pot contemplar en diferents punts de vista.

Els braços s'estenen cap a fora, els cabells ondegen a l'aire i les vestidures es pleguen i s'agiten.

Les línies compositives són : diagonals ( braços ), corbes ( cossos) donant dinamisme, ímpetu i moviment ascendent, projectant un espai il·limitat.

Bernini treballa el marbre amb perfecció. Tracta amb naturalisme els detalls i les diferents textures.

La llum de forma uniforme sobre els cossos i provoca efectes de clarobscur en els vestits, rames i cabells.

L'expressió és un naturalisme idealitzat, però els cossos i rostres expressen un moment de tensió dramàtica.

Bernini té capacitat per a captar l'instant per a detenir el temps, i és marcat per línies diagonals que s'expandeixen i la tensió dels cossos paralitzant-se.

Moviment instantani i real.

Iconografia

Tema mitològic i fa referència a les Metamorfosis d'Ovidi on es narra la història de la nimfa Dafne. Segons el mite, Apol·lo es burla de Cupido per seu uniforme d'arc i fletxes, Cupido es venga d'ell i li dispara una fletxa que fa que s'enamori de Dafne ( filla de la Terra i el riu Peneu ), i també disparà una altra fletxa a Dafne perquè odiés l'amor d'Apol·lo.

Apol·lo volia posseïr-la, però Dafne va pregar al seu pare que la salvés. El seu pare la va escoltar i la convertir en llorer just quan Apol·lo ficà la mà damunt d'ella.

Apol·lo per consolar-se pren el llorer com el seu arbre, i va sempre coronat amb branques de llorer, i es vengà de Cupido fent que el guanyadors dels jocs Pítics fossin coronats de llorer.

Significat

Bernini rep l'encàrrec de realitzar aquesta escultura de part del cardenal romà Borghese, i estava destinada l'obra als jardins de la seva vil·la.

Obra de juventut.

Temàtica mitològica prevalent en l'escultura Barroca de la Contrareforma Catòlica.

Simbòlic de les virtuts humanes dels poderosos.

La bellesa de Dafne que va produïr als amics dels Borghese va fer que tingués un sentit moralitzador.

El tema dels 2 personatges simbolitzaria el triomf de la castedat sobre l'amor.

Funció

Decorativa, moralitzadora i persuasiva ja que vol exaltar els valors de la castedat per sobre de l'amor.

Vol convéncer l'escultura, de la necessitat de potenciar els valors morals per sobre dels més terrenals.