6. L'aparell respiratori.

· Funció: És participar en l'intercanvi de gasos necessari per la respiració cel·lular. Fa entrar oxigen i sortir diòxid de carboni de la sang.

L'oxigen serveix per fer la respiració cel·lular (obtenir energia).

Glucosa + 6 O2 6 CO2 + 6 H2O (38 ADP+P = 38 ATP (Procés catabòlic)).

· Per què nosaltres tenim l'aparell respiratori que tenim caracteritzat perquè és molt estès i és interior.

Si respiréssim per la pell, no podríem sobreviure, perquè tindríem menys superfície que volum. Per tant tenim, uns pulmons amb alvèols que fan que la superfície sigui molt gran, el nostre consum d'oxigen es proporcional al volum i l'entrada d'oxigen proporcional a l'àrea.

L'aparell respiratori és una part específica del cos destinada a captar oxigen. No tots els animals tenen aquest aparell, però tots necessitem oxigen (n'hi ha que l'agafen per la pell). Fa falta aparell quan augmenta la mida o el metabolisme, farà falta augmentar l'aparell respiratori, que només és una expansió de la superfície corporal. Hi ha molts tipus d'aparells, un és el de les brànquies. L'altre són els pulmons. Per què necessitem aparell, som grans i tenim un metabolisme alt.

L'oxigen, per respirar pot ser només O2 molecular, i a l'aigua, no és H2O, per tant les brànquies no agafen l'oxigen separat de l'aigua sinó l'oxigen (molècula) dissolt a l'aigua. Els pulmons estan en un ambient humit i mai s'asseca (100% d'humitat).

· Dibuix de les parts que formen l'aparell respiratori.

- Vies respiratòries: Nas (fosses nasals), faringe, laringe, tràquea, bronquis i bronquíols.

- Pulmons: Bronquis, bronquíols i alvèols.

El que hi ha dins dels pulmons forma part de les vies respiratòries des del punt de vista funcional i des del punt de vista fisiològic als pulmons.

Les cèl·lules que formen el revestiment de les vies respiratòries, formen un epiteli pseudoestratifcat falsament, perquè poden ser mono (amb una sola capa de cèl·lules) o pluriestratificats (amb vàries capes).

Elaboren i secreten moc les cèl·lules caliciformes, tenen molt desenvolupats el reticle endoplasmàtic i l'aparell de Golgi per què interessa en la fabricació de mucus. A dins té vesícules que contenen moc, transportant el moc que el pugen a la mucosa.

Les ciliades, la seva funció és desplaçar el moc, sempre tapant la faringe.

Funció del moc. Quan hi ha molt moc, surt quan hi ha un refredat, té funció defensiva en tot el sistema. Als pulmons hi entra aire amb partícules perilloses (inclòs inertes). Reten els organismes o partícules nocives o perilloses, juntament amb l'aire.

S'ha de renovar contínuament, es tira a la faringe i s'empassa i s'elimina (fins i tot el de les fosses nasals).

Nota: Quan es fuma es carrega de partícules, sobre tot de quitrà. Es dipositen en el moc, però si es fuma molt no es pot filtrar bé. Però la raó principal de ser perillós, es que desactiva la funció de les undulipòties. Per tant, si s'enganxen partícules i el moc no es renova es tosseix fins treure'l (tos del fumador). En un 99'9% dels casos s'acaba en bronquitis.

Tot al llarg de les vies respiratòries hi ha diversos mecanismes de defensa, fonamentalment de dues menes. En primer lloc, l'aparell respiratori disposa d'una sèrie de mecanismes de defensa propis, característics de les vies respiratòries, que tenen una acció inespecífica contra qualsevol tipus d'agent nociu que pugui envair-les. En segon lloc, a l'aparell respiratori com en qualsevol altra part de l'organisme, també hi ha uns mecanismes defensius propis del sistema immunitari que actuen particularment contra determinats microorganismes.

El primer mecanisme de defensa inespecífic es troba a les fosses nasals i consisteix en una acció aerodinàmica, depuradora de l'aire inspirat. L'aire inspirat passa, en primer lloc, per un filtre bast, constituït per les vibrisses del vestíbul nasal, que eviten el pas de partícules gruixudes. Posteriorment, l'aire passa per l'interior de les vies nasals a través d'una via tortuosa situada entre els cornets. Quan frega els cornets, l'aire forma corrents turbulents que afavoreixen el dipòsit de les partícules a les parets del conducte. Així, les partícules d'un diàmetre superior a 4 micres queden encastades a les parets interiors de les fosses nasals, d'on són expulsades per uns altres mecanismes: el sistema muco-ciliar, l'esternut o la mocada voluntària.

El sistema muco-ciliar constitueix un mecanisme de defensa eficaç que depèn de l'epiteli ciliat pseudostratificat que entapissa la major part de la superfície del tracte respiratori, des de les fosses nasals fins als bronquíols terminals. El sistema muco-ciliar es compon dels cilis que hi ha a la vora lliure de les cèl·lules epitelials i de la secreció mucosa que recobreix tota la superfície de la mucosa respiratòria. Aquest aparell actua en conjunt com una mena de cinta transportadora que empeny fora de les vies respiratòries les partícules dipositades a sobre. El moc és una secreció formada per les cèl·lules caliciforrnes de l'epiteli i per les glàndules mucoses del còrion. La secreció de moc és constant, tot i que la seva formació augmenta si es produeix alguna irritació a les vies respiratòries. El moc hi exerceix una doble funció protectora: mecànica i antimicrobiana. Ofereix una protecció mecànica, perquè és una secreció molt viscosa, a la superfície de la qual queden adherides aquelles partícules que hi entren en contacte i no poden avançar cap als pulmons. L'acció antimicrobiana és exercida per les substàncies i les cèl·lules contingudes al moc. El moc conté diverses substàncies d'efectes antisèptics, com ara el lisozim, una substància bactericida capaç de destruir bacteris diversos; la lactoferrina, una substància bacteriostàtica capaç d'inhibir el desenvolupament de diversos bacteris. o l'interferó, una substància d'acció antivírica. També tenen una acció antimicrobiana inespecífica diverses cèl·lules immunes que se solen trobar a la mucosa, com els macròfags, que ingereixen els gèrmens. i els mastòcits, que davant qualsevol estímul irritant desencadenen una resposta inflamatòria. El moc, amb les partícules i els gèrmens que hi puguin haver quedat adherits, és empès fora de les vies respiratòries pels ci1is vibratoris de les cèl·lules epitelials o per actes reflexos, com l'esternut o la tos. Les cèl·lules ciliades recobreixen les fosses nasals, la tràquea, els bronquis i els bronquíols. Els cilis que tenen a l'extrem lliure es mouen constantment, en un moviment de vaivé coordinat, però no simultani, de manera que recorda el moviment de les espigues en moviment tenen velocitats diferents, i el moviment d'avançament és 2 o 3 vegades més ràpid que el de retrocés. Com a conseqüència d'això, el moc i les partícules dipositades a sobre es desplacen en el sentit del moviment progressiu. Gràcies a aquest moviment, una partícula es pot traslladar des del cap del cornet inferior fins a la coana en 10 o 20 minuts, però la velocitat i el sentit d'aquest desplaçament són diferents en cada part de les vies respiratòries. El moviment ciliar és més freqüent i més ampli a les zones més properes a la sortida de les vies respiratòries, de manera que als bronquíols el moc es desplega a raó de 0,5 mm/min i a la tràquea a 10 mm/min. A l'arbre bronquial, el desplegament es dirigeix cap a la laringe, i a les fosses nasals cap a les coanes. En definitiva, el moc cau a la laringe i, en la deglució, passa cap a l'esòfag. El moviment ciliar és eficaç per a expulsar de les vies aèries les partícules menudes que es dipositen en quantitats moderades sobre el moc, però de vegades resulta ineficaç per a eliminar-ne les partícules relativament grosses o molt nombroses. Quan entren en les vies aèries unes partícules la grandària de les quals o llur nombre superen la capacitat mòbil dels cilis, es desencadenen una sèrie de respostes reflexes que les expulsen amb gran força i velocitat, o els tanquen l'accés a les vies aèries. El tipus de resposta reflexa que s'hi desencadena depèn de quina ha estat la via aèria envaïda. Quan les fosses nasals són envaïdes per massa partícules, substàncies irritants o cossos estranys, es desencadena el reflex de l'esternut. Aquest reflex s'inicia en estimular-se les fibres sensitives de la mucosa nasal, que transmeten llurs impulsos mitjançant el nervi trigemin. A través d'aquest nervi, els impulsos assoleixen el sistema nerviós central, on produeixen l'estimulació de cèl·lules nervioses que controlen la contracció de diversos músculs respiratoris. Així. se succeeixen una sèrie de contraccions musculars ràpides que originen una inspiració profunda seguida d'una obertura completa de la glotis, el davallament del vel del paladar i. finalment. una expiració brusca. En definitiva, l'esternut produeix un corrent d'aire brusc i sobtat per les fosses nasals capaç d'expulsar-ne les partícules, les substàncies irritants o els cossos estranys desencadenants.

També a la laringe es pot desencadenar una resposta ref1exa que tanca el pas a les vies respiratòries baixes. Així que un cos estrany -els mateixos aliments per exemple-, entra en contacte amb el paladar tou, s hi desencadenen els ref1exos propis de la deglució que fan davallar l'epiglotis, tanquen la glotis i alcen la laringe. Si les partícules arriben a sobrepassar el vestíbul laringi, es desencadena el reflex de la tos.

La tos, que s'origina a les i les respiratòries inferiors, és un reflex semblant a l'esternut. Qualsevol estímul irritant a fa laringe, la tràquea o els bronquis, sigui mecànic o químic, desencadena impulsos nerviosos a les fibres sensitives de la mucosa respiratòria que es transmeten pel nervi vague al bulb raquidi, des d'on es comanden una sèrie de moviments musculars. En primer lloc, es realitza una inspiració profunda; seguidament, en ajuntar-se les cordes vocals. es tanca la glotis; i continuació, es contreuen fortament els músculs respiratoris. principalment el diafragma, els músculs abdominals i els intercostals, la qual cosa fa elevar la pressió dins els pulmons; finalment, les cordes vocals es relaxen de sobte, la glotis s'obre, i l'aire a pressió es expel·lit amb gran força i empeny l'agent irritant.

Parts.

- Fosses nasals: N'hi ha 2, separades per un envàs nasal, cada una amb la seva finestra. L'aire entra per l'orifici nasal i va cap a les fosses i surt a la faringe per la coana. Hi ha pels, bibrises nasals, per retenir les partícules més grosses. La paret és ondulada, té replecs, cornets nasals, es pretén que l'aire passi turbulent fent remolins, la mucosa nasal està molt vascularitzada, té vasos, serveix per escalfar l'aire, per la vasoconstricció dels vasos (sang=36'6ºC). Les fosses nasals serveixen per filtrar l'aire i per escalfar-lo. Hi ha un cicle que fa la mucosa només deixi passar sang, per un forat (estalvi de moc).

- Faringe: Situada en la part posterior de la cavitat bucal que separa les vies respiratòries i les digestives, té 6 cavitats. Parts: Nasofaringe, bucofaringe, laringofaringe, l'orifici tubari, que és on desemboca la trompa d'Eustaqui (conducte de l'orella mitjana a la nasofaringe, la trompa d'Eustaqui és un tub que té permissió a aconseguir que hi hagi la mateixa pressió a banda i banda del timpà). Quan es badalla, és per obrir l'orifici tubari.

- Amígdales: Es troben entre la faringe i la cavitat bucal, són acumulacions de teixit limfoide repartides entre la boca i la faringe. Quan s'inflamen, els bonys fan que hi hagi una infecció (és una resposta). Tenen forma d'ametlla. És una zona potencial d'entrada de microbis i per això hi ha aquestes concentracions de limfoides.

- Laringe: Tub curt, entre faringe i tràquea. Hi ha les cordes bucals aquí. Són replecs musculars estriats de control voluntari però poca potència, intervenen en la fonació, són les que modulen els sons, originen les vibracions que fan que els sons siguin variats. Com més estretes, més notes agudes. Només fan tons. El forat que deixen se'n diu glotis.

· Què és la Nou d'Adam?

Prominència que forma el cartílag tiroide en la part anterior del coll. Normalment en l'home adult, està més desenvolupat. Cartílag tiroide: Funció defensiva. Amb un cop a la nou, pot haver-hi un esclafament de la tràquea i fallada de la respiració. Són teixits de consistència, poc durs i no òssos, són cartílags.

- Tràquea: Tub d'uns 12cm de longitud format per l'apilament d'anells cartilaginosos. A l'alçada de la cinquena vèrtebra dorsal es divideix en 2 tubs, els bronquis, cadascun dels quals penetra en un pulmó. Tenen d'11 a 12 mm de diàmetre. Hi ha un agrupament d'anells cartilaginosos per què s'aguanti el tub vertical i consistent i que no s'aixafi, són anells en forma de ferradura i la part de darrere té l'esòfag.

- Bronquis: La tràquea es divideix en 2 bronquis principals, aquests en 2 o tres bronquis lobulars, que al seu torn es divideixen fins a arribar als bronquíols o acins pulmonars, amb un total de 23 divisions consecutives per a tot l'arbre bronquial (com que l'aire ha d'arribar a tota arreu del pulmó per poder repartir-ho millor), la superfície alveolar és d'uns 50m2 i n'hi ha uns 300 milions d'alvèols. Analògicament, els bronquis, tenen funció semblant als capil·lars.

Pulmons.

Són bosses que s'omplen d'aire. L'esquerre és més petit per l'espai que ocupa el cor. Són dos òrgans en forma de bossa, esponjosos de forma cònica i elàstics. El dret està format per 3 lòbuls i és més gran que l'esquerre que té 2 lòbuls. L'espai entre els dos pulmons és el mediastí, o es troba el cor i els seus vasos.

Cada pulmó està envoltat per una doble membrana de pleures, l'una en contacte directe amb la paret del pulmó (pleura visceral) i l'altra que entapissa la cavitat toràcica, enganxada a les costelles (pleura parietal). Entre ambdues hi ha el líquid pleural, que actua com a lubrificant en els moviments respiratoris. Durant la infància són de color rosa i es van fent cada cop més foscos per acumulació d'impureses, són roses perquè estan vascularitzats.

Interiorment: A la cara interna, part mitjana, hi ha una petita depressió, l'hil, per on entren el bronqui i els vasos sanguinis (artèria i venes pulmonars).

Està format per l'arbre bronquial i per teixit connectiu. A l'interior del pulmó, el bronqui es divideix diverses vegades en bronquis secundaris, fins a originar els bronquíols i els bronquíols respiratoris, amb un diàmetre de menys de mig mil·límetre. Cada bronquíol respiratori acaba en una mena de bossa irregular, el sac alveolar o aeri, format per nombrosos alvèols envoltats pels capil·lars sanguinis.

Cada pulmó té 300 milions d'alvèols, que entre tots fan una superfície de 50m2 ; l'intercanvi de gasos respiratoris es produeix entre la paret alveolar (monocel·lular) i dels capil·lars que l'envolten.

Tot el pulmó està ple d'alvèols, tot és una xarxa tridimensional. Acin: conjunt de sacs alveolars que es troben després d'un bronquíol terminal.

Hi ha una divisió de les últimes en que els bronquis deixen de ser-ho i són bronquíols, aquest moment és quan no tenen cartílag.

Es calcula que hi ha de 8 a 9 milions de sacs i 4 milions d'acins. Més o menys, 0'267mm2 cada alvèol de superfície, 80 m2 en un total de 300 milions d'alvèols.

La caixa toràcica és la cavitat del tronc que està limitada per les costelles, per darrera de la columna vertebral i per damunt de l'estèrnum i per sobre del múscul diafragma (el qual és estriat i té forma lleugerament abombada, convexa (cap a dalt), quan es contrau s'aplana). Entre les costelles hi ha un múscul que tapissa, són músculs intercostals. La combinació del diafragma y aquests músculs fan que augmeti el volum de la caixa toràcica i per tant dels pulmons (inspiració).

Els Pulmons estan enganxats a la caixa toràcica i al diafragma per la pleura. Quan la caixa toràcica disminueix o augmenta el volum, simpàticament disminuirà o augmentarà el volum dels pulmons.

Fisiologia:

La funció de respirar pel nas es recomana més que per la boca per la seva funció depuradora d'aire a més d'escalfar-lo i humitejar-lo. Les parets de les fosses nasals estan dissenyades per fer l'aire més turbulent i així fer que precipitin grans partícules (pols, etc) a causa de la seva estretor, en canvi per la boca no.

Dada: En condicions normals passen 6 litres per minut. En condicions excepcionals passen de 50 a 70 litres per minut (exercici, etc).

S'ha de dir també que no sempre estan actives les dues fosses. Inconscientment el cervell fa que només s'inspiri per una o per l'altra, fent que hi hagi un constant canvi d0'activitat en les fosses. Moltes vegades funcionen les dues.

La ventilació pulmonar es un conjunt de processos mecànics que té dos fases i té com a objectiu que entri oxigen a la sang. La ventilació es els moviments que permeten l'entrada i sortida d'aire i la renovació del alvèols. Conté dos moments:

• Inspiració: Entrada d'aire (als alvèols i no a la sang)

• Expiració: Sortida d'aire dels pulmons.

La inspiració es produeix perquè els pulmons s'eixamplen i els alvèols s'obren a causa dels músculs intercostals (és a dir, la caixa toràcica es fa més gran) i del diafragma que es dilaten. Els músculs es contrauen per l'impuls nerviós (Centre Respiratori regulat pel cervell).

El moviment d'inspiració és actiu (necessita energia energètic). Si no hi ha la dilatació muscular, els pulmons no poden agafar l'aire.

En l'expiració els músculs es relaxen, la caixa es més petita i deixa anar l'aire, és un moviment passiu (no necessita energia). Això també vol dir que aquest moviment es conseqüència inevitable de l'altre, és a dir, que encara que el cos estigui parat per parada respiratòria, l'últim moviment que farà serà l'expiració i no la inspiració.

Quan es respira molt forçadament (després d'un esforç) es diu que es panteixa (en castellà “jadear”)

La quantitat de sang que passa per els pulmons es la mateixa que passa pel cor, la qual es anomenada despesa cardíaca (o quantitat de sang als pulmons).

Sempre hi ha aire als pulmons (1 litre per terme mig en el nivell residual -veure gràfic-). El volum corrent és el volum d'aire que entra i surt sense forçar els pulmons. Quan la respiració es fa forçadament s'arriba al volum de reserva respiratòria.

La expiració forçada es activa, perquè es contrauen músculs per treure l'aire dels pulmons del que és normal. La capacitat va entre el nivell inspiratori màxim (6 litres) i el nivell expiratori màxim (1 litre). O sigui que la anomenada Capacitat vital va al voltant del 5 o 6 litres que hi pot haver.

· Equacions on s'expressen tots els volums totals.

Volum Residual = Nivell Expiratori Màxim - 0 (equació lògica però innecessària)

Capacitat Total = Capacitat Vital + Volum Residual

• Volum Residual = Capacitat Vital - Capacitat Vital

Capacitat Vital = Nivell Inspiratori Màxim - Nivell Expiratori Màxim (compte, no restar mai al Nivell Inpiratori Màxim el volum residual, conceptualment no es poden restar un nivell amb un volum, encara que doni el mateix resultat).

Intercanvi de Gasos

Per què posem l'aire als alvèols? Per fer l'intercanvi de gasos. Consisteix en fer passar l'aire a la sang; l'alvèol té la paret prou prima per poder intercanviar gasos als capil·lars, l'alvèol és “la superfície de respiració”. L'intercanvi de gasos consisteix en fer passar l'O2 de l'aire a la sang i CO2 de la sang a l'exterior. Es fa als capil·lars per la seva prima membrana (endoteli), perquè son els que millor connecten i son petits.

· Quin és el mecanisme que fa que passi Oxigen a la sang?

El gas O2 passa com a molècula amb enllaç covalent (O-O), però la raó es que hi ha més pressió als alvèols i menys als capil·lars. Tots els gasos van d'on hi ha més pressió a menys (per així igualar-les).

En els alvèols carregats d'oxigen hi ha una pressió parcial de 100 mm de Mercuri (NOTA: 760 (aproximat) mm de Hg = 1 atmosfera). Aquesta pressió es més alta que els capil·lars de la sang que estan a 40 mm de Hg i que per tant rebran el gas a causa de la diferència de pressió. Aquesta entrada d'aire es fa de forma progressiva i fa que la pressió que hi ha al vas sanguini vagi variant de forma creixent fins a arribar a 80 mm de Hg. S'ha de dir que una de les raons que fan que el pas a la sang sigui tan ràpid es l'hemoglobina (Hb) però sense aquesta no passaria ràpidament i el cos moriria. Aquesta es una de les raons que fa que la gent que viu en zones molt altes amb poc oxigen, fa que es necessiti més pas d'oxigen a la sang produint més hemoglobina (per tant aquesta gent tindrà un hematòcrit més alt, això es veu en quant es fa exercici o es puja en zones altes).

També dir que es un procés en que NO ES GASTA energia. El que gasta energia es un altre procés, que es el de moure els músculs intercostals i el diafragma per fer entrar l'aire, però el pas de l'oxigen a la sang no comporta cap cost energètic.

En les cèl·lules es torna a fer l'intercanvi de gasos però aquí es farà per una altra raó. Es repartirà O2 a les cèl·lules depenent de la quantitat d'oxigen que necessiti la cèl·lula (o sigui, el procés es el mateix -diferència de pressió- però la manera de repartir es diferent). La cèl·lula que en necessiti menys, es perquè ja en tindrà i per tant tindrà més pressió d'oxigen a dins que al capil·lar. En canvi, si la cèl·lula el necessita, el capil·lar deixarà anar oxigen a la cèl·lula (que té poca pressió).

· Quin és el mecanisme que fa que passi CO2 a l'alvèol?

Passa el mateix que amb el oxigen però amb una petita diferència. Al CO2 li costa molt menys passar la membrana i té una circulació pels vasos més ràpida. Passa de més pressió a menys pressió també.

La forma en que ve el CO2 a la sang es en CarboxiHb i sobre tot de bicarbonat (HCO3):

HCO3 => H2CO3 + H+ ==> CO2 + H2O

També pot viatjar dissolt en el plasma.

Com més CO2 hi hagi en la sang, més àcida serà, perquè hi haurà més protons (H+).

Sempre hi ha oxigen i diòxid de carboni a la sang, l'únic que variarà es la pressió i la quantitat.

Regulació de la Respiració

La respiració pot variar el seu ritme (ritme variable), la respiració ha de ser regulada per adaptar l'entrada d'O2 a les necessitats del cos. I es fa amb el canvi de respiració, o sigui, fent-la més ràpida i profunda, també fent dilatar els alvèols i els bronquis, que a la vegada necessitarà una adaptació circulatòria lligada a la respiratòria: augmentant el ritme o despesa cardíaca i dilatar els vasos pulmonars. L'adaptació ha d'estar regulada en el precís moment que es necessiti.

Per detectar la falta d'O2 necessitem detectors que ens informin, i aquests estan als mateixos vasos sanguinis. Qualsevol davallada en l'oxigen de la sang es nota (també la pujada). Per això necessitem uns detector químics del CO2 (que en veritat son detectors d'acidesa), o sigui, uns detectors que ens diguin quan hi ha més CO2 hi ha més bicarbonats. Els detectors són cèl·lules nervioses que envien els seus impulsos al centra respiratori (part del sistema nerviós central). Quan hi ha carència de O2 el senyal és més ràpid.

Sistema nerviós Nervis

Detector d'acidesa Control Resposta

(Quimioreceptor) (Tronc encefàlic) (Muscular)

Fonació

Aire Expirat Cordes Vocals Sons Cavitat Cranial

(Intensitat) (To o vibració de l'aire) (Timbre i única articulada)

La Cavitat Cranial es l'únic articulat (les cordes vocals només tenen dues posicions: relaxades i tensionades), però d'aquesta cavitat es la que fa que les veus siguin diferent perquè ningú no té exactament la mateixa forma del cap (excepte en casos de bessons univitel·lins, els quals la tenen molt semblant.

El timbre es el so de la veu, totes diferents, i depèn de l'arquitectura del cap, o tota l'estructura d'articulació.

L'articulació es fa amb els mateixos aparells del timbre (comprèn les parts del nas, boca, llengua, faringe, dents, llavis, vel del paladar (dur i tou) i úvula). Hi ha casos excepcionals com la pràctica de la traqueotomia o el cas del ventrílocs.

· Per què un sord de naixement, es mut?

Perquè no sap articular ni fer vibrar l'aire per que MAI ha sentit un so. Es una qüestió d'aprenentatge i d'imitació, a base d'assajar amb els músculs escoltant als pares, només així el nadó sabrà la manera adient de moure els músculs i la boca per articular els sons igual que els seus progenitors.

Símptomes i Trastorns de L'Aparell Respiratori

- Obstrucció Nasal: Quan hi ha un excés de mucositats. Símptomes de refredat, grip o irritació.

- Rinorea: Producció abundant de secreció nasal (moc), i es tant abundant que s'ha d'eliminar per la part posterior del nas (es sobreentén que s'elimina normalment per l'aparell digestiu, fent baixar el moc a l'estómac).

- Afonia: Incapacitat d'emetre sons (normalment per excés d'us de les cordes vocals)

- Disfonia: Sons alterats (diverses causes)

Proves Diagnòstiques

- Rinoscòpia: Consisteix en col·locar un aparell amb el que es puguin veure les vies respiratòries. La rinoscòpia es del nas, però si es la part anterior la que s'ha d'observar es posa un mirall sota l'úvula.

- Palpació del Tòrax: Posar les mans sobre el tòrax per detectar anomalies en les vibracions durant les inhalacions d'aire. També es pot fer amb l'oïda gràcies a un auscultador.

- Espirometria: Detectar els volums d'aire que un individu por treure o entrar. Es pot detectar l'enfisema pulmonar, comú als fumadors.

Malalties

- Epistaxi: Hemorràgia nasal per la zona més vascularitzada de les fosses nasals, la qual es trenca.

El tractament es estar dret, inclinar el cap endavant i tapar el nas amb força. Si surt en gran quantitat, s'han de tapar les vies nasals amb cotó i venes.

- Faringitis: Inflamació de la faringe causada per una infecció.

- Vegetacions adenoides o “carnots”: Inflamació de la amígdala faríngia (sostre de la nasofaringe). A qui té tendència a tenir-ne, se l'ha d'extirpar per a que no taponi el pas d'aire.

- Laringitis: Inflamació de la laringe.

- Ennuegament: Quan una partícula de menjar o un cos estrany entra a les vies respiratòries (a la glotis, principalment). Es pot expulsar amb la tos, però si no funciona es recorre a la maniobra de Heimlich. Aquesta maniobra consta en posar un puny sota l'estèrnum (en la part tova), agafant la persona per darrere passant els braços per sota les aixelles; finalment es posaran els dos punys a la zona i es pressionarà cap endins per fer que el diafragma pugi, la caixa toràcica es contragui i així es causarà una forta pressió dins dels pulmons per extreure l'objecte estrany. Si res d'això no funcionés, es tindria com a últim recurs la traqueotomia (si està obstruït un bronqui s'ha d'operar). El Heimlich mal exercit pot provocar fractures en les costelles.

-Tabaquisme: Addicció fisiològica i psicològica pel tabac (conjunt de substàncies cancerígenes i tòxiques que conté la combustió inhalada de la planta Nicotina Tabacum de la família de les solonàcies).

NOTA: Cal dir que el tabaquisme, per ser la pitjor malaltia curable de l'actualitat i per ser una droga tan estesa, la tractaré en un altre fascicle a que en veritat va a conjunt amb aquest. També cal que es sàpigan relacionar malalties de l'aparell cardiovascular amb aquest. No ho dic per combinar apunts, sinó per saber fer un examen del tema i tenir clars tots els conceptes.