Antonin Artaud neix el 4 de septembre de 1896, a Marsella. Aquell nen de salut fràgil es convertirà en l'home que farà una de les aportacions més contundents del teatre de tots els temps a la teoria del teatre.

El 1920 Artaud entra en contacte amb el Moviment Surrealista a través del poeta Max Jacob y també aquest any comença a desenvolupar-se com actor.
Des dels primers passos a dalt d'un escenari, l'actuació per ell té alguna cosa d'allò trascendent i sagrat. Els seus intents per captar allò propi i escencial del teatre reben un alicient en presenciar una funció d'un grup teatral japonès que va visitar Marsella el 1922. Però sens duote fou en presenciar una funció de La companyia del teatre Balinès el 1931 quan les seves idees sobre el teatre varen començar a prendre forma al voltant d'una teoria: el teatre de la crueltat.

Fotografia d'Artaud actuant.

Artaud va utilitzar aquest terme per definir un nou teatre que hauria de minimitzar la paraula parlada i deixar-se portar per una combinació de moviment físic i gest, sons inusuals, i eliminació de les disposicions habituals dels escenaris i els decorats. Amb els sentits desorientats, l'espectador es veuria forçat a enfrentar-se al seu jo intern, al seu ésser esencial, nu de la seva civilitzada cuirassa.

El 1927 és co-fundador del Théâtre Alfred Jarry, on va porduir diverses obres, incloent-hi la seva Les Cenci (Les Cenci 1935), una il·lustració del seu concepte de Teatre de la Crueltat, però el resultat de l'escencificació no assoleix les pretensions d'Artaud. Aquell fracàs du Antonin Artaud a allunyar-se en cos i ànima d'uns hàbits incompatibles amb la seva concepció del fet teatral.

La crueltat com exemple d'alliberament, progressa i depura progressivament el seu radicalisme, ajudat sens dubte per la manca de confrontació de les seves intuïcions amb escenificacions concretes. Le théâtre et son double (El teatre i el seu doble 1938) recull i dóna unitat a un conjunt d'idees escrites en formats molt diversos entorn d'una catarsi dels sentits.

El 1936 viatja a Mèxic on viu uns mesos amb els indis tarahumaras i experimenta amb el peyote. Aquell viatge li serveix per reafirmar moltes de les seves conviccions i encara per introduir més passió en el nou discurs, la màgia l'esoterisme, els rituals de les antigues civilitazcions. Trobem la recopliació del viatge en Les Tarahumaras (Els Tarahumaras)

En tornar a França, empren gairebé inmediatament un viatge mísitc a Irlanda, es deportat des de Dublín i internat en diversos centres mentals fins 1946.

En Artaud, la vida i el teatre, viure i fer teatre, esdevenen coses alhora antagòniques i unides. El doble fonamental de la seva existencia. Artaud volia actuar sobre el món amb un teatre que no fos una trivial reproducció mimètica. I volia que actués sobre ell mateix. Artaud fou un esperit lúcid en un cos torturat.

La seva obra també es pot considerar com el testimoni brutalment real duna existencia acompanyada gairebé sempre de la malaltia, del dolor mental i físic, de les drogues que el poguessin mitigar i d'una lluita per enfrontar-se a una societat que rebutja els qui com ell, no es poden adaptar de ple a les seves regles. Entenent, així molt millor el paroxisme il·luminat de la formulació dels seus descobriments i les lògiques dificultats que l'impedien convertir en realitat les seves intuïcions.

Els escrits sobre el teatre d'Antonin Artaud poden considerar-se com una recerca adreçada a la consecució d'una mena de comunió col·lectiva, que vol involucrar les dues parts integrants del ritual teatral, intèrprets i espectadors, en una sola vivència. Una nova catarsi que vol porduir la purgació a través d'unes imatges revulsives, que no vol abstreure el públic amb la psicologia dramàtica, tràgica, o còmica de la vida d'algú, sinó penetrar de ple en zones desconegudes sorgides de l'alliberament d'allò que no és permès de treure a la vida real. L'ideari artaudià no es podia trobar a si mateix si abans no es capgirava la idea mateixa del fet teatral.

Amb la seva mort s'inicia una revolta generacional que, com ell, rebutajva molts dels trets socials i culturals d'una civilització creadora de comportaments cada cop més alienats, i que adobaria el terreny del canvi que Artaud cercava. La mirada cap a Orient dels moviments contraculturals nord-americans, la mística de la droga i els corrents artístics d'avantguarda trobaven un bon punt de referència en els escrits d'Artaud.

La renovació del ritual teatral considerat com a fet viu i subversiu; el rebuig del teatre com a cultura de consum i com a simple vehicle didàctic d'un ideari; la desaparició del text com a referència imprescindible; l'alliberament de l'expressió de l'actor de tota imitació de la vida; la necessitat de sentir i fer sentir en lloc de l'obligació d'entendre i fer entendre, covava un nou teatre.

En aquesta manera d'entendre i fer el teatre, la vivència inmediata, la catarsi per la comunió amb la força mateixa del cos i de la veu, poden arribar a ser per elles el missatge, l'únic vehicles capaç de trasmetre la dimensió abstracte de les idees.

La creació teatral que ha begut en les fonts d'Artaud ha estat, al capdavall, una empeltada d'energia que no ha aconseguit ni de bon tros badejar ni un gram de tota la banalitat que continua ostentant un tant per cent molt alt del teatre actual.

Estudiar avui la figura d'Antonin Artaud constitueix una invitació a reflexionar sobre la trascendència o la banalitat del teatre, tant per que el fa com per que el rep; una incitació a prendre conciència d'allò que el teatre realment és per a cadascú

Bibliografía:

ABELLAN, JOAN Artaud i el teatre. Barcelona 1988. Ed. L'avenç

ARTAUD, ANTONIN El teatro y su doble. Francia 1978. Ed. Ehadasa

ENCICLOPEDIA UNIVERSAL LAROUSSE Ed.