ÍNDEX.

1.5. Complicacions.

2.1.1 Característiques epidemològiques.

2.1.2. Model estètic actual.

2.1.3. Continuo des de la normalitat.

1.1DEFINICIÓ: L'anorèxia nerviosa es defineix per una intensa por a guanyar pes, és un temor extrema a la possibilitat de ser obès, amb pensaments peculiars relatius al menjar i/o a la figura. No tenen consciència de la malaltia i mantenen una preocupació permanent del pes, figura o dieta.

1.2 EPIDEMOLOGIA: L'anorèxia nerviosa es manifesta lligada al sexe femení i l'edat d'aparició sol ser al final de la infància, durant l'adolescència i a l'inici de la edat adulta.

1.3 DIAGNÒSTIC:. La APA ( Associació Psiquiàtrica Americana) i la OMS (Organització Mundial de la Salut) van elaborar uns manuals pel diagnòstic de l'anorèxia nerviosa:

1.4 CLÍNICA:

Els primers desitjos i valoracions ( “no vull engreixar”, “no m'agrado”, “peso massa”) estan seguits de les actituds i conductes: “he de fer exercici”, “menjaré menys”. Això no és diferent en la majoria d'adolescents, però les anorèxiques ho fan de manera més reiterativa, de forma anòmala i progressiva. Per elles al més important de la seva vida és tenir un pes cada cop més baix i una figura més esvelta. Al principi el seu interès per aprimar-se és per estar socialment millor acceptades, després és per acceptar-se elles mateixes. No estableixen uns límits de pes, el seu pes ideal sempre està per sota del pes aconseguit, és una carrera on la meta és cada cop més llunyana.

Una sèrie de alteracions cognitives reforcen i donen peu a les conductes anòmales de l'anorèxica. Els seus pensaments distorsionats atenen contra coneixements bàsics de la fisiologia: creuen que el procés d'augment de pes és indefinit, que els aliments es converteixen en greix per les seves característiques i no pel seu valor calòric...

Desenvolupen una sensibilitat diferent front a estímuls procedents del medi intern, tenen una percepció extrema per detectar les menors variacions de la mecànica digestiva: l'omplida i buidada de l'estómac, el procés de la digestió, els moviments intestinals i les variacions de pes. Elaboren cada cop més pensaments allunyats de la realitat. Les anorèxiques presenten alteracions en la valoració de la figura, avaluen erròniament les dimensions del seu cos. No valoren el estat greu en el que es troben i durant el tractament provoquen resistències a la seva recuperació.

S'inicien quan les pacients comencen la dieta restrictiva: rebutgen els greixos i els hidrats de carboni i utilitzen sacarines per reduir el número de calories. La progressiva restricció alimentària desperta l'alarma de la família i la pacient oculta la conducta de rebuig del menjar, dient que no té gana, o que ja ha menjat abans. Però en realitat, menja a deshores, llença el menjar, l'amaga,...

També s'alteren les formes de menjar. Sembla que les malaltes no es recordin de les normes socials relatives a la taula, utilitzen les mans, mengen lentament, es treuen el menjar de la boca per posar-lo al plat, l'escupen, el fan a trocets petits i el fan malbé. Algunes d'elles cuinen de forma excel·lent per als altres, mentrestant elles malmengen d'amagat. Com que la restricció d'aliments provoca estrenyiment, l'anorèxica utilitza habitualment laxants, l'ús d'aquests compleix dos objectius: precombatre el estrenyiment i buidar l'aparell digestiu per pesar menys i sentir-se més lleugeres.

Una altre conducta perillosa de les anorèxiques és l'utilització de diurètics. La mala utilització d'aquests fàrmacs, provoca greus trastorns electrolítics.

Una alteració conductual que es dona a la majoria de malalts és la hiperactivitat; les anorèxiques deixen d'utilitzar els medis de transport, van a peu, no utilitzen l'ascensor i passen la major part del dia sense seure. L'activitat física té per objectiu aconseguir un major consum calòric i inhibeix a curt termini la gana. Al principi practiquen aquestes activitats de forma manifesta, però quan la família s'alarma, les practiquen d'amagat.

L'anorèxia es manifesta sempre amb una gran psicopatologia: l'ansietat està present des de el principi de la malaltia. La por a engreixar, la valoració crítica del seu cos, la pèrdua de l'autoestima, la pressió de la família, l'aïllament, la por a les complicacions i les intervencions terapèutiques generen ansietat. L'ansietat es pot manifestar amb una autèntica por o fòbia a engreixar. La malalta té actituds fòbiques respecte a l'alimentació: por a menjar, a engullir i a certs aliments; fòbies relatives al cos: mania a les seves cuixes, caderes o a mirar-se al mirall; por a situacions o a persones vinculades a la seva patologia: la cuina, el menjador, els pares, etc. També presenten una fòbia social: por a parlar, a posar-se vermella, a menjar o beure en públic, a sentir-se observada, a fer el ridícul... La depressió també sol presentar-se associada a l'anorèxia com la tristesa, l'aïllament, el plor, els sentiments de minusvalorització, l'insomni, sentiment de culpa i desesperança.

L'anorèxia nerviosa és una forma de trastorn obsessiu compulsiu, la malalta després de menjar sent com un desig compulsiu de fer exercici o de contar contínuament el contingut calòric dels aliments ingerits.

La malalta anorèxica presenta una pèrdua progressiva de pes, pèrdua de la menstruació (amenorrea), pal·lidesa, caiguda del cabell, sensació de fred i dits blavosos, debilitat i mareig.

1.5 COMPLICACIONS:

Moltes anorèxiques es queixen de tenir les extremitats fredes i cianòtiques, degut a la hipotensió arterial, la disminució del volum circulatori i la vasoconstricció. Sembla que el cor sigui més petit, amb parets més primes i situat en una posició més vertical, cavis que es deuen a la pèrdua de pes i a la disminució del volum sanguini circulant. Les pèrdues de potassi, secundàries als vòmits o a l'abús de laxants i diürètics, provoquen importants alteracions del ritme cardíac i són les responsables de la mort súbdita d'algunes de les malaltes.

La pèrdua de capacitat inmunitària permet l'aparició d'infeccions oportunistes. Aquelles malaltes que s'esforcen per vomitar augmenten la pressió intratoràcica i poden presentar neumotòrax o enfisema mediastínic. A més a més els vòmits mal controlats poden provocar neumoníes per aspiració amb les seves complicacions.

c) Sistema nerviós central.

Es creu que les malaltes d'anorèxia pateixen signes d'atròfia cerebral (dilatacions ventriculars i eixamplament dels surcs cerebrals), un EEG anòmal i s'observa defectes neuropsicològics ( falta de concentració, disminució de la velocitat de reacció, disminució de la intel·ligència...). Moltes de les alteracions desapareixen amb la recuperació de pes. A nivell perifèric s'observa miopaties, atrofia de les fibres musculars, problemes parestèsics per la exposició dels nervis perifèrics o compressions,...

No tenen gana, estrenyiment, disfàgia, nàusees i vòmits gairebé sempre autoprobocats. Són freqüents les hemorroides i el prolapse rectal. Tenen les dent malmeses i callositats als dits a causa del HCl dels líquids gastrointestinals. Pot haver-hi una hipertròfia de les glàndules parotídees associada a les conductes de vòmit, deshidratació i hipopotasèmia. Es queixen amb freqüència de dolor abdominal, flatulències i estrenyiment. Presenten tasses de colesterol elevades. La pell de les anoèxiques presenta una pigmentació de color groc.

La funció renal també es troba alterada: les xifres de urea són variables amb relació al consum de proteïnes, les contínues deshidratacions provoquen una disminució del filtratge glomerular, la hipovolèmia i la vasoconstricció provoquen alteracions a la concentració i la dilució de la orina. Les malaltes poden presentar una alcalosi metabòlica (amb nivells baixos de Cl i K) i una hipopotasèmia. Aquestes poden ser diagnosticades a partir dels símptomes de pèrdua de força muscular, parestèsies, poliuria, polidipsia i nicturia. Alguns diürètics poden augmentar la pèrdua de Mg pel ronyó o pel còlon (hipomagnesèmia). En alguns casos pot haver-hi problemes de còlics nefrítics per una existència de càlculs renals. Moltes poden presentar osteoporosis i osteopènia (pèrdua de la densitat osea) a causa d'una deficiència de Vit. D. (1)

2. INFLUÈNCIA DE LA SOCIETAT EN LA MALALTIA.

2.1. FACTORS SOCIOCULTURALS EN L'ANORÈXIA NERVIOSA.

2.1.1. CARACTERÍSTIQUES EPIDEMOLÒGIQUES

Per un altre, el rol femení també té integrades unes actituds determinades cap a l'alimentació i la silueta corporal. Per exemple és valorarà diferent la manera de menjar en públic entre u home i una dona. Si un home comença a menjar com un porc i en gran quantitat això és una demostració de la seva masculinitat i fora, en canvi si això ho fa una dona és vergonyós. I un exemple en quant a la silueta és que l'home per naturalesa tendeix al màxim desenvolupament corporal això és una demostració de la seva potència. En canvi la dona ha de seguir un model corporal on sobresurti una figura esvelta i prima.

Per això podem concluir que és molt més difícil por la dona que por l'home seguir aquests models.

Hem de tenir en compte aquests factors socioculturals sobretot en l'adolescència, perquè és una època on es dona molta importància al propi cos, ells s'identifiquen amb el seu cos i el rol sexual, en la dona pot arribar a confondre autoimatge amb el seu cos. Això és molt perillós perquè l'autoimatge engloba molt més, no només el cos, i si arriben al punt de veure tota la seva persona identificada amb el cos desembocarà a l'anorèxia. Hem de tenir en compte que la societat actual, mitjançant la publicitat, fa una gran pressió sobre el ser prim i ara no només en noies sinó que els missatges també són cap a la població masculina. Per tant podem esperar un augment en la incidència dels malalts d'anorèxia masculins.

Ja que l'adolescent és el més afectat és bo saber perquè és l'adolescència el millor període per l'inici d'aquest trastorn. Durant aquesta etapa té lloc una crisi de valors i identitat, i aquests busquen l'autoestima i aprovació. Per aconseguir això l'adolescent necessita sentir-se incorporat, seguir uns models. També és una etapa de canvi: canvi de nen a adult, les característiques corporals, els estudis.. el nen ha d'elegir com serà en un futur i com serà la seva vida, i entre tot això pensa que el seu cos també el podrà elegir. La societat dona importància al fet d'estar prim i això afecta molt més al adolescent ja que ell s'identifica molt amb al seu cos.

A més a més, les noies per una banda es senten presionades a mantenir el rol femení tradicional de ser atractiva i bonica, així com de fer les feines de casa i la maternitat, i per un altre banda es sent presionada per arribar a ser unadona professional. Dins d'aquests dos rols diferents que s'han d'assumir es pensa que el control de pes equival a autocontrol i això li donarà èxit.

Però amb la expansió de la malaltia aquestes diferències de nivell econòmic tendeixen a ser menys pronunciades, i cada cop s'observen nous casos en les classes baixes, perquè tenen menys oportunitats, por d'afrontar-se a la realitat en que vivim i volen fugir d'ella.

Al igual que el sexe, la raça no es veu influenciada per factor biològics sinó més bé culturals. Això es suposa perquè la incidència del trastorn augmenta sobretot paral·lelament a cultures que es van occidentalitzant.

S'han fet estudis per veure el grau d'incidència en aquestes professions en comparació amb altres que no necessitaven de una figura esvelta i s'han donat compte que els casos d'anorèxia són molt més , simplement perquè l'activitat implica o dona molt de valor al cos prim. (1,2)

2.1.2. MODEL ESTÈTIC ACTUAL.

Constantment ens estant insistint amb missatges sobre la necessitat i convivència de ser prims i estar “en forma”. Però és tant alt el grau amb el que trobem aquests missatges, que ningú es planteja si el fet d'estar prim ens condueix a la felicitat, l'èxit i el benestar. Vivim en uns societat on només interessa el culte al cos més que altres valors, com l'autocontrol. Avui socialment, estar prim, tenir treball,...és més important que la vida familiar, ser feliç o buscar un destí d'estabilitat.

Avui en dia tenir un cos prim s'ha convertit en un símbol de dona lliure i “emancipada”.

Ara les models de passarel·la són més altes, primes i “andrògines” que les de les últimes dècades. Ara han disminuït de 2'6 a 3'4 el seu pes i les seves mides també han canviat molt, per tant en l'actualitat l'estàndard de figura és l'anorèxia.

El fet de que les noies avui en dia caiguin en aquesta brutal malaltia, l'ANORÈXIA, es deu molt a la influència:

Un altre factor que tenim que tenir en compte en els mitjans de comunicació és que en aquests últims anys ha hagut un increment sobre els trastorns alimentaris. Tot i que el propòsit d'això és informatiu i d'advertència, estem en una societat on la gent vol autoidentificar-se, té curiositat, o vol imitar a persones que hagin patit aquesta malaltia. Últimament el que s'estan proposant les agències de model i tota la societat en si, és fer un augment de les talles, és a dir, ja no s'accepten model amb talles més petites de 36, sinó que han de ser més grans d'aquesta talla, ja que d'aquesta manera s'intenta evitar que les persones puguin caure en la temptació de patir aquesta malaltia, l'ANORÈXIA.

2.1.3. CONTINUO DES DE LA NORMALITAT.

En la població en general, sobretot en les adolescents de classe mitjana-alta occidentals, és freqüent i “normal” tenir actituds i conductes alimentàries pròpies del trastorn de l'alimentació, sense que això provoqui l'anorèxia. La nostra cultura ha adoptat aquestes conductes com normals i pròpies.

Com a conclusió podem dir que ens trobem amb un trastorn tant lligat a la nostra manera de viure actual, que els trastorns de l'alimentació es podrien considerar una malaltia sociocultural.

Temps enrrera aquesta malaltia la patien més gent de la classe alta, erò avui en dia, en el món en que vivim, la pateixen totes les classes, i sobretot les de classe baixa, la gent de diferent raça, perque tenen menys oportunitats, de diferents cultures,...perquè tenen més por de ser adults, d'enfrontar-se a la realitat a la que vivim i volen fugir d'ella. Aquestes persones que tenen por de ser adults, a viure, primer se'ls ha d'ajudar a afrontar aquesta por i un cop superada, ajudar-ler en la negació cap el manjar, ja que si no s'ha superat la por, segur que tornen a recaure en la malaltia.

L'anorèxia és una tapadera de la realitat, no de la bellessa.

3. RELACIONS INTERPERSONALS.

A part dels factors socioculturals, hi ha altres factors que poden predisposar, precipitar o mantenir el trastorn alimentari, i un d'aquests és l'afectació de les relacions interpersonals, i dins d'aquestes la més important és la relació familiar.

En les pacients anorèxiques s'han de tractar els aspectes patològics de la personalitat i alteracions en les relacions “temporals”, la falta de seguretat, problemes d'identitat, por a l'abandó i a la falta d'habilitats socials.

Qualsevol ésser humà encara que estigui en condicions difícils, busca la salut. Els objectius de la fundació GABA, per tal de que les anorèxiques es recuperin són quatre, i es fan per etapes:

Les característiques pròpies de les malaltes amb trastorns de l'alimentació són: la baixa assertivitat, baixa autoestima, la percepció del control extern i “hostilitat autodirigida”. Els trastorns de l'alimentació es produeixen per una interacció familiar particular, i aquesta interacció particular pot ser amb un membre de la família o amb la família en conjunt.

En general la família de l'anorèxica es descriu com a perfecte, però amb interaccions superficials, amb poc afecte i amb poca calidesa. No tenen costum d'expressar els problemes, sentiments,...i si els expressen ho fan d'una manera “hiperintelectualitzada”. Hi ha una baixa tolerància al patiment familiar, amb sobreprotecció cap els fills.

No hi ha possions indibidualitzades ni concretes en front el trastorn, és a dir, la família actua com si no passes res, com que no saben que fer i no troben cap relació ho rebutgen.

No hi cap model de la família estàndard, ja que a cada casa la dinàmica familiar és diferent, i no se'n pot posar cap.

Trobar un model de família en l'anorèxia nerviosa no significa establir una connexió entre la família i la etiologia del trastorn.

La alteració de la dinàmica familiar actua com un factor “mantenidor” del trastorn. La família és un aspecte molt important en la evolució i el tractament en els trastorns alimentaris.

Alhora del tractament es reuneixen amb la família per tractar els factors interpersonals i extrapersonals de la malaltia.

4. TRACTAMENT.

Aquest tractament implica l'associació dels tractament mèdics, amb la psicoteràpia individual o grupal y la teràpia familiar. És un procés llarg en el que paulativament aniran desapareixent els pensaments alterats. La depressió, l'apatia i els trastorns de la conducta al temps que millora la relació familiar.

La rehabilitació nutricional i la normalització dietètica corregeixen les seqüeles físiques i psíquiques que provoca a malnutrició. És l'objectiu inicial del tractament. El pes normal, és aquell pes òptim determinat individualment per cada malalt, d'acord amb les taules estandarditzades, i permet la recuperació de la funció ovàrica i de la mineralització. La recuperació de l'equilibri biològic millora l'estat d'ànim, els trastorns de conducta i els pensaments alterats relacionats amb el menjar, el pes i la figura.

La majoria de malaltes poden acceptar molt pocs dies la dieta normal (desprès d'haver-ne fet una hipocalòrica), ingerida en un temps normal i amb un hàbits urbans correctes.

L'alimentació parenteral i nasogàstrica no està indicada, solament en casos molt extrems, i en pacients amb conductes de rebuig a la alimentació, mai en psiquiatria.

El tractament psicològic és molt important en el tractament i cura de l'anorèxia. És ben sabut que en etapes greus de la malaltia, l'ajuda psicològica és molt efectiva, les malaltes malnutrides i amb baix pes no reposen positivament a la psicoteràpia i no s'observen canvis cognitius fins que no s'ha recuperat una mica. Però tot i així, és bo començar l'ajuda psicològica a l'inici de la hospitalització encara que els resultats siguin escassos, perquè la malalta no es trobi sola i separada del seu ambient També els tractament pot servir per facilitar el programa de modificació de conducta. En aquest sentit, la psicoteràpia, les tècniques de relaxació i les sessions psicoeducatives facilitaran que el pacient no vegi el programa com un mètode per que guanyi pes. En l'actualitat hi ha proves en que es veu que la psicoteràpia és ineficaç en períodes més greus de la malaltia, però pot ser útil en el procés de maduració del pacient o quan els trastorns de la personalitat contribueixen al procés de la malaltia o interfereixen en els programes de modificació de la conducta.

En conclusió hem de tenir en compte que la recuperació de la seva figura, del seu pes i dieta que junt amb els factors ambientals, afectaran al malalt, afavorint la recaiguda; per tant els tractaments psicològics i seguiments hauran de ser a llarg plaç.

Aquest tractament està indicat per ajudar en les tècniques de modificació de la conducta, com a tractament de la depressió, capacitat d'estimular la gana i potenciar l'augment de pes

El primer fàrmac que es va utilitzar va ser la Clorpromazina, desprès es va utilitzar la Ciproheptadina.

Els que han tingut més amplia difusió han sigut els antidepressius, tant la Amitriptilina com la clomipramina que han sigut molt efectius sobretot quan hi havia una depressió associada a la malaltia. El efectes secundaris d'aquests són els inconvenients més importants, excepte l'augment de pes.

Finalment s'utilitzen els inhividors de la recaptació de serotomina que s'han utilitzat per combatre la depressió i el trastorn alimentari. (1)

5. PREVENCIÓ EN L'ANORÈXIA NERVIOSA.

Hi ha tres tipus de prevenció que incidèixen sobretot en tots aquells aspectes comuns de la població, com els factors socioculturals.

Atén als aspectes del desenvolupament de la malaltia reduint la incidència.

Encara que no es coneixen en profunditat els factors que desencadenen la malaltia, existeixen uns factors que han sigut comuns a la majoria dels malalts, com la submissió als estereotips culturals, la reducció de la dieta, el desig de ser prims i la desinformació dietètica.

Un programa de prevenció primària abordarà els següents aspectes:

• Informació: Aquesta informació es dirigirà en primer lloc als subjectes de risc i a les seves famílies i en segon lloc a la població en general (llar, escoles i universitats).

• Modificació de conductes precursores de la malaltia: La conducta que s'han de corregir amb més freqüència és la que estableix que aquests nens o adolescents variïn la seva dieta, per millorar la seva figura.

• Identificació dels grups de risc: Hi ha enquestes que han pogut identificar els grups de risc, on es deurà incidir amb unes mides que poden anar des de la informació fins al seguiment, intentant evitar l'aparició del trastorn. Els grups de risc cada cop són més joves, tant nois com noies.

• Acció sobre els estereotips culturals i el body business: Són intervencions encaminades a sensibilitzar a la població del risc que comporta l'actual pressió cultural dirigida a potenciar els aspectes estètics, la promoció d'una figura inaccessible per a moltes adolescents, la vinculació de la bellesa física amb l'èxit i sobretot intervenir en l'existència d'un control sobre l'anomenat body business.

• Educació escolar: Prevenir els trastorns de l'alimentació pot significar l'obligació d'establir mides molt avançades, i els programes d'educació alimentàries en les escoles són un bon mètode per prevenir-los.

Facilita les intervencions encaminades a reduir el temps entre el diagnòstic del trastorn i l'inici del tractament

Per dur a terme això s'ha de fer:

• Diagnòstic i tractament precoç: Quan la pèrdua de pes alarma a les famílies que també han observat la presència d' amenorrea, peculiaritat en l'alimentació i preocupació per la figura i el pes, llavors van al metge.

• Tractament correcte: Una autèntica prevenció secundària comença quan s'inicia un tractament efectiu que atengui a les diferents àrees compromeses: dieta, pes, figura, cognicions i relacions interpersonals.

• Diagnòstic assistencial eficaç: La formació d'opinions multidisciplinàries, l'atenció hospitalària a aquestes malalties i la creació d'hospitals de dia (GABA) són termes pendents en la majoria dels hospitals de l'estat.

c) Prevenció terciària.

Intenten eliminar o reduir alguns dels símptomes o complicacions greus de la malaltia. (1).

La anorèxia nerviosa és una malaltia que avarca moltes disciplines en la seva etiologia, és per això que requereix un abordatge terapèutic multidisciplinari.

El tractament d'aquest trastorn no només deu d'incloure una teràpia individual o grupal amb els malalts, sinó que deu englobar també a la família. Les relacions familiars poden estar condicionant els comportaments desadaptats dels malalts, però la família no té perquè ser la desencadenant de la malaltia, encara que pot complicar el trastorn. Els familiars dels malalts evolucionen i actuen de forma paral·lela a com evoluciona i actua el malalt d'anorèxia. (ANEXES).

6.1 ESTRATÈGIES FAMILIARS.

En la teràpia familiar s'han de tractar aspectes bàsics com:

El primer pas en la teràpia amb els pares és la identificació, en el qual es té que fer una detecció de la malaltia, és el primer pas en prevencions secundàries.

D'altra banda és molt important la informació de la família sobre el riscs físics de la restricció alimentària, ja que el malalt d'anorèxia sol amagar la seva restricció alimentària i la percepció del trastorn per part dels pares pot tenir importants implicacions terapèutiques.

A més a més, l'autoprotecció de la família és la raó més important que sustenta la negativa de sol·licitar ajuda als professionals. També és usual que pares alarmats per la pèrdua de pes o per descobrir signes d'anorèxia com l'amenorrea, s'assabentin de que el seu fill està sofrint alguna estranya malaltia somàtica i no acceptin els aspectes psicològics sobre els que descansa l'anorèxia nerviosa.

L'altre etapa és la informació, en el que el terapeuta ha d'informar als malalts i a les famílies dels riscs físics de la restricció alimentària, de la autoinducció del vòmit i de l'abús de laxants i diürètics. Habitualment accepten de bon grau l'ajuda directa i objectiva per part del terapeuta. El primer pas és convèncer als malalts i als pares de que deuen participar en el programa del tractament. El suport dels pares és essencial en el programa i és necessari dedicar unes sessions per explicar-los les raons i propòsits del tractament amb l'objectiu d'assegurar la seva cooperació. La majoria dels pares es senten culpables dels problemes dels seus fills, encara que aquests sentiments deuen ser desviats fins la trobada d'estratègies i solucions operatives que ajudin en el canvi del malalt.

Altre pas en la teràpia familiar és la intervenció, on es tenen que fer diverses coses:

• Emfasitzar la responsabilitat del malalt, fent-se càrrec de la seva malaltia.

• Donar-li als pares pautes concretes, d'aquesta manera disminueix la seva ansietat i desesperança en les relacions amb el fill anorèxic.

• Ajudar a evitar l'autoderrota i neutralitzar el problema del contracop del menjar o l'amenaça de la pèrdua de pes.

La família deu aprendre a reanudar als menjars com un esdeveniment social, el que significa que deuen recuperar els seus hàbits normals com menús no especials per un membre més de la família. A més a més, en comptes de parlar sobre menjar o pes corporal, s'ha d'establir una conversació durant els menjars que de nou es converteixi en una trobada familiar agradable.

L'últim pas en la teràpia familiar és la teràpia intensiva, en que en alguns casos significa una separació intencional, i és quan es planteja la hospitalització. La opció del ingrés hospitalari deu estar contemplada amb la opinió de la família i encara que la seva col·laboració sigui indirecta deurà involucrar-se en el tractament.

6.2. TERÀPIA DE GRUPS DE PARES.

La teràpia grupal de família ajuda a reduir els sentiments d'aïllament en els pares o en els altres membres de la família; aquestos tendeixen a canalitzar la descàrrega emocional quan descobreixen que existeixen problemes similar en altres famílies. Alguns pares senten que no són entesos i recolzats pel seu entorn, i en els grups de pares es troben amb persones que mostren els mateixos sentiments de culpa i desesperança.

Un altre potencial important de la situació de grups és l'actitud de la família en front el terapeuta, diferent a la seva actitud en la teràpia individual, on poden contemplar-se com una figura omnipotent, o com un rival usurpador del fill.

En el grup senten tranquil·litat per la presència d'altres pares, de fet, ells contribueixen, la majoria, en front al terapeuta i això els fa sentir-se menys vulnerables.

Els grups de pares ofereixen la oportunitat de fer aquests sentiments més tolerables , i evitar confrontacions directes amb el terapeuta, dirigint la interacció als altres membres del grup.

Durant i després de les sessions de grup, els pares il·lustren, intercanvien la informació entre ells. Tot i això, el més important és compartir les experiències; els membres de grup assumeixen progressivament de manera més activa els rols; donen consells, reconstrueixen experiències passades i es fan conscients dels seus propis problemes.

CONCLUSIONS.

Els malalts d'anorèxia tenen una predisposició a la malaltia, ja que, tenen una baixa autoestima, vulnerabilitat, aïllament social, por a fer-se gran i a les conseqüències que això comporta..., però un factor determinant per l'evolució d'aquesta malaltia és la cultura industrialitzada i occidental en la que vivim.

Creiem que el tractament per l'anorèxia és molt important, però el que es tindria que tractar seriosament és la cultura, ja que pot incidir en l'augment de incidència de la malaltia.

En els mitjans de comunicació, cada cop, apareixen models més primes i aspecte anorèxic, i cada cop més joves. Com que l'adolescent el que fa és idealitzar a la dona prenent com a patró a aquestes models, elles intenten imitar-les, sense saber les conseqüències que pot portar aquest camí.

El pitjor de tot es que aquest problema es troba cada dia en el carrer i en la societat en la que vivim, ja que les noies estem molt limitades alhora de comprar certes peces de roba, ja que les talles que més abunden són les inferiors de 40.

D'altra banda també cal considerar que la família també és un factor determinant en la curació de aquesta malaltia, i que, per tant, és la que més té que col·laborar, després de la pròpia malalta, en la curació de l'anorèxia.

És, per tant, una cosa de tots, ja que tots tenim que contribuir, no tan sols a la curació d'aquesta malaltia, sinó que també a la seva prevenció, mitjançant l'educació a nivell social, i la ràpida detecció de possibles factors de risc, que poden portar a aquella persona a desenvolupar ANORÈXIA.

“ Pot ser hi hagi una espècie de camí que ens porti a terme [ ], perquè mentres tinguem el cos i estigui barrejada amb semblant mal, mai arribarem de manera suficient al que desitgem,. I diem que el que desitgem és la veritat. [ ] Ens omple d'amors, de desitjos, de temors, d'imatges de totes les classes... de tal manera que, com es diu, per culpa seva no ens és possible tenir mai un pensament sensat. Per tant, som esclaus del seu manteniment.” (PLATÓ, Fedó )

BIBLIOGRAFIA.

“ La familia en sus génesis y tratamiento”

Walter Vandereychen, Josefine Castro i Johan Vanderlinda; Ediciones Martinez Roca, S.A.; Col·lecció Avances, Biblioteca de psicología, psiquiatría y salut; Serie, clínica infantil y juvenil; 1.991.

“Anorexia nerviosa, bulimia y obesidad”.

Vicente José Turón Gil; MASSON, S.A.; 1.997.

Josep Toro, Enric Vilardell; Ediciones Martínez Roca, S.A.; 1.987.

Alfonso Chinchilla Moreno; MASSON, S.A.; 1.995.

Karen Way; HARRINGTON PARK PRESS; 1.993; Editorial que la va traduir, Bellaterra ; Any de la traducció, 1.996.

http: // www.aluba.org/bulimiacat.htm

“UN PROBLEMA DE TOTS”