VIDA I OBRA D'ÀNGEL GUIMERÀ

Àngel Guimerà va néixer a Santa Cruz de Tenerife l'any 1845 i va morir a Barcelona l'any 1924. Era fill de mare canària i pare català, i va viure fins als 8 anys a les illes Canàries. L'any 1853 és traslladà al Vendrell, d' on era originària la família paterna, i anys més tard s'instal·là a Barcelona. Tot i que la seva primera formació fou en castellà, de seguida aprengué la llengua catalana i s'adaptà a la cultura del país. De ben jove participà en el moviment literari català, i fou fundador, i més tard director, de la revista La Renaixença. Va començar escrivint poesia i l'any 1877 fou proclamat Mestre en Gai Saber. Més tard, es dedicà al teatre, gènere en el qual assolí un èxit rotund. El seu vessant polític el convertí en un aferrissat defensor del catalanisme i en un personatge molt popular.

MARC HISTÒRIC- CULTURAL

El segle XIX fou una època de grans canvis socials: la societat de l'Antic Règim va entrar en crisi i va ser substituïda per un nou model dissenyat per la burgesia sorgida a partir de la Revolució Industrial. Però els factors desencadenants d'aquesta situació comencen al segle XVIII, segle de la política centralitzadora Borbònica, la qual suposà l'abolició de les institucions pròpies catalanes i la prohibició de l'ús oficial de la llengua catalana.

La demografia catalana augmentà importantment entre 1718 i 1787.Aquest fet unit a l'extensió i la intensificació de la producció agrícola gràcies a les millores introduïdes en tècniques de conreu, fomentà l'aparició d'un capital que donà suport a la creació d'una indústria que es convertí en la base del creixement econòmic català del segle XIX i que anà lligada a l'aparició d'una classe social nova: la burgesia.

En el segle XVIII algunes institucions començaren a interessar-se per la història i la llengua catalana, com , per exemple, la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, que pretenia redactar un diccionari d'autoritats de la llengua catalana, investigar el passat històric català i aprofundir les polèmiques sobre gramàtica i ortografia aparegudes el 1796 en El Diario de Barcelona.

L'antic Règim no fou capaç de donar resposta als problemes viscuts all llarg de les primeres dècades del segle XIX, com la crisi del tràfic colonial, la guerra del Francès o el Trienni Liberal, i oferia la imatge d'un govern ineficaç. La situació desprès de la guerra del Francès era desoladora: desertització del camp, i com a conseqüència, misèria. La situació política del país, concentrada en l'agitació social i una crisi econòmica persistent, contribuí a vincular la burgesia ascendent a un règim liberal favorable als seus interessos. Al mateix temps, aquesta classe social s'interessà per la identitat del poble català i impulsà la Renaixença.

RENAIXENÇA

La Renaixença és el període que va des de 1833 fins a 1877 i en el qual es donà un impuls a la producció literària culta en llengua catalana desprès de tres segles de decadència. Aquest impuls es regí per la conscienciació nacionalista assolida per la burgesia arran dels canvis provocats per la revolució Industrial. El terme Renaixença sorgí de la publicació l'any 1871 de la revista que portava a quest mateix nom. Les dates que l'emmarquen son simbòliques, al 1833 es publicà La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, i al 1877 L' Atlàntida, de Jacint Verdaguer, fou premiada als Jocs Florals i Guimerà fou proclamat Mestre en Gai Saber.

La causa directa del moviment renaixentista fou l'agitació social viscuda entre els segles XVIII i XIX com a conseqüència dels canvis polítics i dels problemes econòmics, i també l 'interès que l'estudi i l' ús de la llengua despertà en alguns sectors.

La Renaixença serví per introduir a Catalunya alguns dels corrents més innovadors del moment a Europa i suposà un intent de recuperar la identitat nacional.

Objectius de la Renaixença:

-Recuperar i depurar la llengua catalana

-Intentar conscienciar la població de la identificació entre llengua i raó

-Fomentar l'aparició de nous escriptors que permetessin recuperar els diferents gèneres literaris.

-Impulsar el paper de les institucions com també la creació de noves entitats.

EL ROMANTICISME

El Romanticisme fou un moviment sorgit a Alemanya al final del segle XVIII que s' estengué ràpidament per Europa gràcies a Novalis, els germans Schlegel o Madame de Staël. La revista El Europeo, publicada a Barcelona entre 1823 i 1824, fou l'encarregada d'introduir les bases del moviment per primera vegada a tot l'estat. La definició del terme romàntic cal cercar-la en l'oposició al classicisme francès i a la rigidesa neoclàssica. Les seves característiques són:

-L'originalitat i la imaginació

-El paper de l'artista com a ésser superior.

-La visió dinàmica de la natura.

-L'ús del mite, el símbol i la ironia.

-L' interès pel passat, la cultura i el folklore.

-L'atracció per la foscor, el caos, l'agitació i tot allò oposat a la raó.

-Insatisfacció davant la realitat més propera

-La melangia

CARACTERÍSTIQUES DEL DRAMA REALISTA DE GUIMERÀ

La producció teatral de Guimerà pot agrupar- se en tres etapes. Es caracteritza per la repetició de certs elements que configuren l'estil propi de Guimerà i que presenten algunes similituds amb aspectes de la seva vida, com ara l' origen fosc, estrany, d'alguns personatges, que es pot relacionar amb el fet de que el s pares de Guimerà van contraure matrimoni religiós quan ell ja havia nascut. Aquesta situació el marcà profundament fins a l'extrem d'arribar a falsejar la seva data de naixement. Una altra característica de al seva obra es que molts del s seus personatges viuen en espais que resulten aliens, són fils d'altres cultures, d'altres països i, per tant, són en part rebutjats i se senten mestissos. Pensem que Guimerà arribà a Catalunya quan ja era gran i no coneixia la llengua. L'experiència amorosa de Guimerà també influí en la configuració dels seus personatges. Un fracàs amorós en l'adolescència el marcà fins al punt de deixar de banda qualsevol relació amorosa i d'idealitzar la dona com a mare. Guimerà caracteritzà molt bé els personatges femenins.

L'etapa inicial de la seva obra fou romàntica i hi destaquen les tragèdies històriques, la més important de les quals fou Mar i Cel, escrita l'any 1888. Es remarca l'ús del vers i la majoria de les obres se situen en l' Edat Mitjana.

La segona etapa va representar la seva consolidació com a dramaturg. En aquest període sintetitzà elements procedents del Romanticisme i del Realisme. Va escriure drames romàntics contemporanis i bandejà l'ús del vers a favor de la prosa. És l'època de les seves obres més famoses: Maria Rosa (1894), Terra Baixa (1897) i La Filla del Mar (1900). Les tres obres presenten una estructura similar: un triangle amorós que mena a un conflicte i a un desenllaç tràgic.

Finalment, en la tercera etapa Guimerà intentà adaptar-se als nous corrents imperants, naturalisme i modernisme. A aquest període pertanyen L'aranya (1906) i La santa espina (1907).

ESTRUCTURA

L' estructura del drama és la característica de tres actes amb el tòpic desplegament d' introducció, nus i desenllaç. Tot i que en aquest cas es pot dir que el desencadenament de la trama és fa ja patent al final del segon acte i el tercer queda reservat només a la lluita entre Manelic i Sebastià per una banda i el penediment del cor de personatges secundaris per l' altre. La dinàmica de l' acció ve marcada per un seguit d' elements premonitoris i simetries que anticipen fets que es concretaran més endavant. De fet, el primer acte ens ofereix de cop tota la informació necessària per el desplegament de la trama i ens apunta ja el possible desenllaç.

Tota aquesta quantitat d' acció dóna un ritme força trepidant al primer acte que es veu contrastat per la relativa calma dels altres dos.

El segon acte no aporta elements nous a la trama i més aviat apunta cap a la resolució del conflicte. En ell sabem més coses sobre el passat de la Marta. També es fa un malentès entre Manelic i Marta i es fa evident el poder del Sebastià sobre els personatges del cor. El punt d' intensitat dramàtica amb que acaba es veu contrastat per la delectació que l' autor es permet en el tercer en que la figura de Sebastià apareix amb tot el seu patetisme com a veritable víctima del a seva pròpia decisió.

L' Escena primera s' obre amb el penediment dels personatges de cor per haver separat Manelic del Sebastià tot i que es destaquen, sobretot, el caràcter de submissió i la incapacitat d' actuar al marge de l'amo al costat de la tafaneria que ja els ha caracteritzat des de el primer acte.

Aquests personatges simbolitzen també la societat que actua contra els que son diferents per covardia.

En l' acte tercer trobem, doncs, l' expiació dels personatges secundaris i el progressiu enfonsament de Sebastià.

L' ombra de Manelic plana per tot l' acte fins que, utilitzant el mateix camí que el “lladre” es troba definitivament amb Sebastià. Es present en el que diuen els Perdigons en el neguit del cacic, en la conversa de les dues dones enamorades del Manelic :Marta i Núria. D' una manera molt hàbil , Guimerà acumula tota l' atenció dramàtica per reforçar el cop d' efecte final. La preparació amorosa del duel final s' acosta a la tècnica del western.

Així, amb un gran sentit de la efectivitat dramàtica, es fa patent el conflicte - el bé contra el mal- que és l `atent en tota l' obra. Les expectacions creades en el final del segon acte i l' alentiment de l'acció del tercer acte desvetllen en l' espectador la sensació de trobar-se davant una situació eminentment tràgica. Entretant, assistim a la caiguda de Sebastià. La famosa menció final al llop recull tots els elements premonitoris que ja apareixen al primer acte. Des del principi aquesta metàfora expressa de manera contundent la inversió dels valors -amo igual a lladre- que dóna sentit estructural al nucli dramàtic a partir del qual es basteix el sistema simbòlic sobre el qual es sosté l' obra.

Al llarg del text, l' autor alterna les escenes còmiques amb les dramàtiques. Aquest procediment és molt clar al primer acte i decau a partir de la meitat del segon, a mesura que el desplegament de la trama porta cap al desenllaç tràgic. Així, l' humorisme de les escenes de Manelic com a gamarús contrasten força amb les escenes del tercer acte en que s' ens mostra l' acovardiment dels mateixos que es reien del pastor. S' inverteix així la situació i els burladors resulten patètics en la seva por a l' amo mentre que Manelic adquireix tot el seu relleu com a veritable protagonista.

Marta i Manelic s'estimen. L'enfrontament entre Manelic i Sebastià per Marta.

Mort el Sebastià, Marta i Manelic fugen a la terra alta.

PERSONATGES

Si fem un seguiment de la caracterització dels personatges principals a l'obra, veurem que la Marta i Manelic passen per un veritable procés d'aprenentatge. La primera de l'existència del bé, el segon, de la del mal. Es des de l'experiència amorosa que ho aprenem. L'amor de Manelic redimeix la Marta, i, conseqüentment li dóna la dosi de seguretat i d'autoestima que li faltava al monòleg de l'escena IV de l Primer Acte. Ella passa de la dependència del Sebastià a l'enamorament, o , el que es el mateix, d'una passió carnal concreta basada en la culpa a una relació sublimada fonamentada en el perdó. Sabem que Manelic sanglota cada nit davant la porta de la seva habitació. La seva actitud sotmesa contrasta amb la de domini exercida naturalment per l'amo. A més, les expectatives que obre la presentació de Manelic no s'acaben de concretar fins al final del Segon Acte. Quan Tomàs es refereix a ell ja apunta l' essencial del seu caràcter i anticipa premonitòriament la reacció del pastor al Tercer Acte.

També té una arrencada d'agressivitat a l'escena VIII del Primer Acte quan exigeix que l' expliquin que vol dir currotaco. Només l'extraordinari respecte que sent per l'autoritat del cacic l'impedeix actuar abans; així desprès de rebre la bufetada del Sebastià (a l'ultima escena del Segon Acte) respon a la incitació a la revenja plantejada per Marta recordant-li l'atribut que millor defineix el seu agressor : “és l'amo”. Benet i Jornet diu que és quan l'amo perd la seva categoria moral que se'l pot atacar.

Els tres integrants del triangle amorós han de viure l'experiència passional des del dolor, com una penitència imposada en el fons per les lleis de la Terra Baixa. Sebastià n'és també una víctima, ja que per aquestes lleis la seva passió per la Marta no pot expressar-se lliurement, i és per les mateixes lleis que ho acaba perdent tot quan el pare de la pubilla que pretén comença a sospitar la realitat.

El component sadomasoquista característic dels drames de Guimerà es present a Terra Baixa, a l'escena VIII del Segon Acte. L' instrument de destrucció, un ganivet, es el símbol fàl·lic. Es prou significatiu que Manelic hagi de recórrer el ganivet amb la Marta abans de fer-la seva i just desprès que ella el provoqui recordant-li que encara no l'ha posseïda.

Pel que fa als personatges secundaris cal destacar-ne especialment dos: En Xeixa i la Nuri. Xeixa garbella en l'escena I del Primer Acte. Sap separar el gra de la palla i sap, doncs, que passa al molí. És l' únic que planta cara a l'amo d' una manera directa i malgrat està enamorat de la Marta, no pot fer el paper de redemptor de Manelic perquè no pot sentir l'amor que perdona. No es prou pur.

La Nuri, es alhora alter ego i competidora de la Marta però, en l'últim acte, companya solidària a favor de Manelic de qui se'ns insinua està enamorada.

SIMBOLOGIA

Com és sabut, l'obra articula el mite de la terra alta enfrontada a la terra baixa. Així, els adjectius alt i baix el seu significat geogràfic al sentit figurat de caire valoratiu. S' Identifica doncs el valor relacional locatiu amb la seva equivalència moral. Aquest simple fet transforma el paisatge en símbol i és un procediment clarament poètic destinat a donar els signes d'una motivació en el seu significat què és absent en la realitat. El món pur, autèntic, de la terra alta, començaria per la innocència del llenguatge. Com a contrapartida, el món de la terra baixa pot permetre's anomenar marit i muller als qui, de fet, no ho són: la Marta és la dona del Sebastià malgrat ser l'esposa de Manelic. L'ordre del món dels homes es reflectit també en l'ordre simbòlic del llenguatge, entès com a negociació de sentit més que no pas com a expressió de veritats essencials. La part en tota la seva càrrega significativa s'inicia en la simple adjectivació. En el text, però, ens cal distingir la terra baixa d' on procedeix la Marta de la de les terres del Sebastià. L'autor marcava una clara gradació entre la primera, la més corrompuda, i la segona, menys negativa. De fet, hom pot sentir-se temptat a considerar aquesta unió entre el mar i la muntanya que representen Marta i Manelic, un símbol d'una Catalunya representada pels orfes, necessitats d'amor i enfrontada a una Catalunya real basada en l'egoisme de les relacions de poder. Una Catalunya redimida pel perdó i l'amor més enllà del temps històric i les seves contingències.

Entre la vida i la literatura Guimerà optà per la segona i abocà tots els seus fantasmes personals en el més pur exercici de sublimació, tot allò que no gosava o no sabia concretar en la seva vida quotidiana ho realitzava a través dels seus passatges literaris. És evident que darrere d'aquest mite hi ha tota la càrrega de romanticisme Rousseuaunià que s'hi ha volgut veure i que la idea de l'amor com a passió redemptora hi té un paper molt important, però no val la pena remarcar que és un amor, en el fons, d'arrel platònica, si més no en contrast amb la passió clarament eròtica expressada per Sebastià.

El duro i la sang simbolitzen dues concepcions, dos sistemes de valors contraposats. Només aparentment harmonitzats per la llei de la propietat, una llei dels homes de la terra baixa. En canvi, la sang, defineix la llei de la terra alta, i és per això que cal que la Marta sagni en el moment de la revelació de l'amor, una sang que, a més, té una funció redemptora i que propicia que es trenqui el lligam amb Sebastià i esbossa l'ordre simbòlic que representa. Esbossa la culpa i l'estigma de la propietat. A l' últim acte, Marta dirà que estima al Manelic amb tota la vida i la sang. I Sebastià intuirà massa tard que tot el preu de la Marta passa per aquest valor. Les propietats de Sebastià no tenen cap fonament en l'ordre natural, de fet, ni tan sols es capaç de conservar les de la fortalesa de la seva autoritat amarga i la seva incapacitat com a administrador. Les seves debilitats són: el joc, les dones. En canvi, Manelic, malgrat la feblesa aparent, té la força que li dona la seva comunió amb la naturalesa, per tant, hi ha dues formes de possessió: la que es concentra en el poder dels homes i pren la forma de transacció mercantil i la que podríem dir ancestral o premercantil, representada per una superada llei natura de base Rousseauriàna, que es basa en la comunió amorosa.

Marta passa a ser efectivament del Manelic, però ho fa ingressant en un ordre simbòlic diferent, a través del bateig de sang del segon acte. Redimeix així el seu caràcter de mercaderia. En un procés que s'inicia quan es casa amb el pastor i com diu ella mateixa, per fi té una cosa seva. A partir d'aquell moment es fa evident la dicotomia entre el món de la terra baixa i el de la terra alta.

Sebastià no és només la representació del capital o del poder econòmic. El seu poder és més gran i més intemporal. Es per això que encarna el llop, perquè més enllà de la dicotomia capital/explotats. El conflicte se situa en un àmbit simbòlic; el bé i el mal. És l' ordre de les relacions de poder que transcendeix l' ordre humà. En aquest espai, la lluita amb Manelic és d'igual a igual, i per això Sebastià perd, perquè ha cregut que la posició social es un reflex d'una posició d'hegemonia moral. Però és a l'inrevés. En el seu cas l'ordre patriarcal- feudal, no correspon a la veritable llei del més fort que es dona en la naturalesa ja que ell ha transgredit els valors que fonamenten l'autoritat. Per això , l'amo sense ajut dels seus, sense els seus atributs de poder humà, no pot vèncer. Perquè ha canviat el paper de patriarca pel de lladre trencant l'ordre natural que justificaria les relacions de poder.

Aquí trobem el sentit en última instància polític de l'obra.

Allò que, molts espectadors copsaren de forma més o menys clara des de la seva estrena.

Guimerà no ha representat tant el símbol de l'autoritat com el de l'autoritat deslegitimada pel seu comportament deshonest.

Això no treu que hagi plasmat amb gran força la figura del cacic, que duu el seu afany explotador a l'àmbit de la sexualitat.

La utopia de salvació personal que planteja l'obra admet també una lectura que associa a la utopia política.

Convé recordar que terra baixa és molt probablement, l'obra dramàtica catalana més traduïda i divulgada gràcies sobretot a les gires de la gran actriu castellana Maria Guerrero. També hi ha dues versions operístiques i una pel·lícula.

LLENGUA

L'autor crea un registre que representa alhora algunes característiques dialectals i del parlar col·loquial que li resulta especialment afectiu per donar una major sensació de versemblança i acostar-se així el text a les tècniques naturalistes. Amés, la llengua de l'obra es d'una gran afectivitat dramàtica gràcies sobretot al fet d'accentuar aquests aspectes que donen sensació de mobilitat a l'acció (abundància de frases breus en forma interrogativa o exclamativa, preponderància o predomini de la juxtaposició i la coordinació...). La llengua de Guimerà era fruit de l'observació atenta dels usos quotidians i això explica també la versatilitat que demostra en el domini de les expressions populars (se'n perdrà la mena, el conill ho diu a la llebre, com una daina, més net que una patena...)

Un dels grans mèrits de Guimerà es la consecució d'aquesta prosa que pot passar de la força lírica més directa a la fixació fidel de la conversa quotidiana. N'hi ha prou a parar atenció a passatges com l'escena I del Primer Acte per adonar-se de la capacitat assolida pel dramaturg a l'hora de reflectir el parlar popular i la mateix temps, el domini del diàleg dramàtic. Comparem-ho amb la imatgeria simple però efectiva de Manelic quan en l'escena VIII del Segon Acte parla d' ell com un grapat de neu que es va fondre mirant la Marta o en el mateix parlament, la imatge de l'aigua de la muntanya i l' aigua del mar. Es el fet de veure-les plenament versemblants en boca d' un pastor allò que les fa especialment encertades.

OPINIÓ PERSONAL

M'ha agradat molt el llibre,perque reflecteix la societat de l'època,i la gran diferéncia que hi ha entre la terra alta i la terra baixa. Tots els personatges compten molt a l'obra,ja que sense algun d'ells no seria el mateix.El personatge que mes m'ha agradat és la Nuri,

sobretot a l'escena on parla amb en Manelic,els dos sols.També m'ha agradat molt el personatge de la Marta,ja que durant l'obra apren molt,i canvia.M'ha agradat tot en general,i mel tornaria a llegir.