Índex

.

Pàg. 2 Canvis biològics.edat reial....

Pàg .2 Canvis psicològics......

Pàg. 2 Situacions de crisis..

Pàg. 3 La pertinença social......

Pàg .3 La parella major......

Pàg .3, 4 La viduetat.....

Pàg 4. Les malalties méshabituals.......

Pàg. 4,5 Els trastorns psicològics.....

Pàg 5,6 Edat percebuda

Pàg..6 Solucions

Pàg. 6 Comentari

CANVIS BIOLÒGICS EDAT REIAL

L'ésser humà evoluciona en el seu interior d'una forma diferent a l'evolució del seu aspecte biològic i per tant l'etapa i els processos d'envelliment no han de veure's com una etapa final sinó com una etapa de maduració i d'evolució del ser humà.

Problemes d'irrigació sanguínia: la caixa torácica es torna mes rígida, amb la qual al seu torn disminuïx la capacitat respiratòria. Disminuïx el ritme cardiac, augmenta la pressió arterial i disminuïx el subministrament sanguini a causa de la disminució del volum de contracció del cor.

La sexualitat: L'atròfia de les glàndules sexuals no significa que desaparegui l'activitat sexual normal, com s'ha cregut erròniament.

Els sentits: en el plànol funcional dels processos sensorials, l'ull i l'oïda són els òrgans que abans envelleixen pel que es refereix a la limitació de les seves funcions.

CANVIS PSICOLÒGICS El període involutiu es caracteritza psicològicament pels esforços que ha de realitzar l'individu per a adaptar-se als canvis biològics i limitacions físiques i a les noves condicions de vida que suposa l'envelliment.

Adaptació psicològica: les diverses aptituds cognoscitives de l'individu es veuen afectades en diferent mesura en el procés de l'envelliment. El descens de la capacitat intel·lectual en els ancians no es produïx en funció de la cronològica sinó que va lligat a malalties i circumstàncies psicosocials desfavorables.

La memòria: és fonamental per a l'aprenentatge, ja que el que no es pot recordar no existeix. La memòria immediata o de fets recents disminuïx notòriament, això conduïx a repetir les mateixes preguntes i converses.

SITUACIONS DE CRISIS Des de la fi de la maduresa, l'individu, sofreix una confrontació entre les seves realitzacions existencials i els seus projectes ideals. Aquesta confrontació està precipitada per l'aparició d'alguns moments crítics.

El desplaçament social - la jubilació: una de les crisis, consisteix en la pèrdua del paper social i familiar que representa la jubilació. Això suposa sovint, al costat de la perduda d'índole econòmica, la privació de status social i prestigi. Cada persona té diferents vivències de la jubilació. Per a alguns suposa un alliberament i la possibilitat de disposar de temps per a realitzar els seus somnis, però per a uns altres suposa el començament del seu final.

El sentiment d'inutilitat: a mesures que l'ancià va perdent facultats, cada vegada depèn més dels altres. Els graus de deterioració que va percebent la persona a mesura que passa els anys són progressius. Aquesta deterioració li conduïx inexorablement a la perduda d'autonomia personal i a la dependència dels altres, és la realitat que majors repercussions psicològiques té.

La solitud: és la crisi que es produïx per la pèrdua de persones benvolgudes. Aquesta solitud pot ser mortal quan els ancians viuen amb els seus fills i senten que són un entrebanc, o real, quan els ancians no tenen amb qui compartir la seva vida.

LA PERTINENÇA SOCIAL El sentiment de pertinença social correspon a la necessitat del ser humà de tenir arrels, un punt de referència i de continuïtat. No és simplement una necessitat circumstancial en una etapa particular de la vida, sinó que és una necessitat fonamental de la personalitat. -

Vida social: des del punt de vista sociològic s'ha vist com es considera a l'ancià un ésser no productiu al que se li pot desplaçar dels mecanismes econòmics i marginat de la societat.

Assumir la ancianitat: existeix un grup d'ancians que han assumit amb major celeritat la seva ancianitat. Una persona amb bona salut podrà desenvolupar amb major facilitat la seva vida, però una persona que no gaudi de bona salut i institutriu possibilitats econòmiques siguin escasses, no podrà gaudir dels avantatges de la 3º edat.

LA PARELLA MAJOR La parella anciana tendeix al mateix temps a l'execució de dos conductes que són en si ontogénics: d'una banda, l'aïllament en si mateixa, i, per un altre, la necessitat de dependència física, emocional i, de vegades econòmica dels altres.

Evolució sanitària de la parella: les persones, no envelleixen al mateix ritme ni somática ni psicològicament. És freqüent en aquesta etapa de la senectud la parella es trobi amb diferències entre els seus components teòricament no previstes.

Evolució dels fills: la vida familiar es reparteix entre el cònjuge i els fills, i són aquests els quals són la força de qui interrompen en la vida condicionen en gran parteix el tipus de relació de la parella, en les seves activitats, preocupacions, converses i plantejaments globals.

Matrimoni sense fills: la vida d'un matrimoni de 40 anys, sense fills, se sembla a la d'una de 50 anys amb fills emancipats. Si una parella sense fills arriba a la ancianitat te en un estat d'integritat afectiva i amb una bona compenetració, la unió d'aquesta parella serà probablement més sòlida que si tinguessin fills, doncs aquests suposen cert obstacle en la relació interpersonal, encara que són un estímul vital.

La parella en la malaltia: normalment, en la parella anciana hi ha una distribució de valors quant a la salut. Habitualment, el marit ocupa el valor del malalt, i la dona, el paper de qui ho cuida. A causa de el seu major longevitat i al fet que, habitualment, és més jove, encara que no és excepcional que ocorri el contrari.

LA VIDUETAT: Una de les dures realitats que es presenten en la 3º edat és la pèrdua de l'ésser amb el qual s'ha compartit una llarga etapa de la vida. La repercussió per la pèrdua del cònjuge dependrà, en gran mesura, del grau de dependència establint situacions angoxadores,o no.

La solitud del viduo: des del punt de vista psicològic, la solitud és mes un sentiment que un concepte objectiu. El sentiment de solitud és personal i íntim però inclou la resposta de més persones i circumstàncies que envolten a l'individu que se sent solament. La viduetat és la ruptura de l'eix fonamental de la família, que és la parella.

Condicions de la vida del viduo: la solitud del vidu es veu agreujada per la dependència econòmica. Si l'ancià que queda vidu pateix alguna malaltia, pot tenir més dificultats per a superar aquesta estat. Les malalties invalidants agreugen la solitud del vidu, doncs després de la defunció del cònjuge es troba amb que no pot desenvolupar els mecanismes de relació que pot engegar el viduo/a. Altre problema és la burocràcia, l'ancià es troba en un entramat de gestions, no sempre comprensibles, com és l'arranjament dels papers per a cobrar les pensions, etc.

Actitud dels fills: és important que els fills comprenguin que solitud queda el seu pare o la seva mare i que tractin que la solitud queda el seu pare o la seva mare i que tractin d'alleujar-la. Aquestes situacions té diferents aspectes personals. Seria interessant que els fills organitzin l'atenció de qui ha quedat solament en funció de les necessitats d'aquest i no de la pròpia comoditat. En ocasions, els fills toleren malament el sofriment dels pares i pretenen evitant-lo costi el que costi, però cal comprendre que hi ha un tipus de sofriment completament inevitable.

LES MALALTIES MES HABITUALS A partir de certa edat, és freqüent la presència de petits problemes de funcionament de l'organisme i alteracions anatòmiques que associen molèsties, així com de malalties de major entitat.

Malalties cròniques: les malalties cròniques greus obliguen a l'ancià a limitar de forma important el seu ritme de vida i a seguir un tractament continuats.

Trastorns del somni: els problemes del somni a aquesta edat poden produir-se per excés o per defecte, a causa de un trastorn primari, una alteració ambiental o algun estat patològic.

Trastorns d'alimentació: la dentadura en dolentes condicions pot suposar una dificultat per a ingerir aliments i per a mastegar-los. A partir dels 60 anys, es presenten també alteracions de la capacitat d'absorció del sistema gastrointestinal i més freqüent la presència de gastritis de tipus atrófic. També l'abandó alimentari aquesta molt relacionat amb les situacions de veduoetat o de solitud.

Malalties del sistema ossi: la descalcificació o osteoporosis, perduda de la densitat o massa òssia, conduïx a problemes com dolors ossis, deforemitat de la caixa torácica, dels ossos en les extremitats, risc elevat de fractures, etc.

Malalties : vasculars i del cor: a causa del envelliment cel·lular de les artèries de l'organisme i als canvis de la massa muscular de cor, les malalties cardiovasculars contribuïxen una de les primeres causes de mort en l'edat avançada.

Les residències: per a alguns ancians les residències poden ser una molt bona solució, per a remeiar la seva solitud, la seva falta de mitjans econòmics, etc. Sovint, l'atenció d'una persona anciana pot fer-se fatigosa, com succeïx amb l'atenció d'un nen, i això pot provocar descoratjament i fins i tot cert rebuig. Un lloc assistencial és necessari i útil, però no hem d'allunyar a l'ancià del mitjà en el qual ha desenvolupat els seus últims anys de vida. La seva llar i veïnat han d'acompanyar-li en aquesta etapa de la seva vida i el suport dels fills resulta imprescindible per a aconseguir aquest objectiu.

ELS TRASTORNS PSÍQUICS Els trastorns que apareixen en la 3ª edat tenen característiques pròpies, distintes a les d'altres etapes de la vida. En el que podria denominar-se un envelliment normal, l'individu es va adaptant sense problemes a la seva nova situació, però, si no és així i, a més, es presenten circumstàncies molt adverses, l'ancià descompensat entra en un estat de senilitat amb alguns trastorns.

Depressió senil: forma parteix de la psicosi basada en lesions orgàniques, són reaccions sentimentals tristes. L'estat de tristesa o depressió constituïxen una estimulació afectiva que realitza amb freqüència el quadre clínic d'una cerebropatía orgànica senil.

Neurosi: aquest quadre psiquiàtric no és molt distint al que es produïx en altres etapes de la vida encara que en ocasions té algunes característiques especials que ho diferencien. La depressió s'acompanya, freqüentment d'un component ansiós, somatisacións i hipocondría, una postura de pessimisme i la resignació davant les escasses perspectives de futur.

Psicosi i altres alteracions: com en el cas de la neurosi, aquests quadres provenen ja d'etapes anteriors o són molt similars als descrits en la vida adulta.

Demències: és una afectació de deterioració cerebral, amb decadència progressiva i global de les funcions intel·lectuals..

Malaltia de Alzheimer: és mes freqüent que l'anterior i es dóna més entre les dones. Es manifesta per un envelliment patològic i accelerat de les neurones cerebrals.

Demència senil: durant el declini de la vida es produïx de manera natural, una gradual deterioració de les funcions del cos i de la ment. Consisteix en una atròfia generalitzada,

EDAT PERCEBUDA

Per a la majoria de les persones l'envelliment té connotacions negatives, tant joves com persones majors consideren que l'aparença així com la capacitat per a realitzar tasques, en la vellesa, són poc atractives i en minusvalidesa respectivament. La tecnologia actual, a més, va col·locar a un gran sector d'individus fora de la possibilitat d'accedir a les noves formes d'informació i a la necessitat del reentrenament per al qual els de major edat se senten limitats, la nova situació va derrocar una de les fortaleses de l'edat com era el maneig del coneixement, això va aguditzar la creença que l'edat implica el tancament de les possibilitats d'interactuar amb l'ambient amb la suficient capacitat de resposta física i cognitiva i la percepció d'estar sense el control de si mateix i del món fora del seu entorn immediat. Així es va conformant el perfil del subjecte tremolós la principal preocupació del qual és no caure que tant imiten els comediants. El sentit de si mateix, el autoconcepte, que s'estructura per la percepció de la pròpia intel·ligència, estátus social i capacitat física que són lesbases sobre la qual es forma l'autoestima que es defineix com la consciència positiva que es té de si mateix, l'apreciació i el respecte de si. I com corol·lari d'aquests constructos es troba la autoeficacia, és a dir, la idea que tenen els individus de la seva capacitat per a realitzar una tasca magnifica, s'abandona en una acceptació pessimista de la situació i comença a comportar-se en funció d'aquesta idea, reduïx el seu camp d'activitats i d'interaccions socials, el seu sentit de si mateix es minva i per tant la seva autoestima i l`autoeficacia. Aquesta conducta de minusvalidesa és percebuda per l'ambient, que de per si mateix aquesta sensibilitzat per a considerar a l'envelliment com sinònim d'incapacitat, l'entorn comença a reaccionar en conseqüència i a tractar-lo com a tal reforçant la percepció inicial, " tot canvi en la capacitat d'execució que pot ésser a causa de factors socials, en l'activitat sexual com a conseqüència de l'estrès o de l'avorriment, fins i tot la pèrdua de força física, és atribuïble de forma errònia al procés d'envelliment biològic" (Bandura 1987).

Solucions

La pràctica d'un programa d'entrenament físic adequat millora tant l'àrea física com la psíquica. Però com la determinació. És indubtable que l'exercici millora l'autoestima, primer l'increment de la condició física és visible, segon l'assoliment arribat produïx un sentiment de benestar i es desenvolupa el sentit de la competència, el que al seu torn produïx sentiments de mestratge i control. A més la pràctica per llargs períodes desenvolupa hàbits sans d'alimentació i de somni brinden la percepció de capacitat i, finalment, el contacte amb uns altres que també estan en aquests programes facilita noves experiències socials. La recomanació per a preferir un estil de vida actiu a un sedentari radica en la qualitat de vida que implica en aquesta dicotomia, és a dir, si ser actiu em permet mantenir un ritme de vida quotidià significatiu per a mi i els meus parells, si sóc capaç de autocontrol, de minimitzar la dependència d'uns altres i que això em permeti interactuar amb el món de manera enriquidora, si sóc capaç de brindar energia i ser actor del que succeeixi en el meu entorn, llavors valdrà la pena l'esforç que l'exercici implica no importa el nombre d'anys que es visqui .

Comentari

La vellesa és l'èxode d'una persona que, per raó del seu creixement en edat, sofreix la decadència biològica del seu organisme i en un recés de la seva participació social. També es pot definir com una situació existencial de crisi, resultat d'un conflicte intim experimentat per l'individu entre la seva aspiració natural al creixement i la decadència biològica i social conseqüent amb l'avanç dels anys. La vellesa pot tenir unes limitacions, però també té uns potencials únics i distintius: serenitat de judici, maduresa vital, experiència, perspectiva de la vida històrica personal i social, etc. El procés d'envelliment aque esta condicionat per canvis a tres nivells:,somátics, psicològics i canvis sociològics.

BIBLIOGRAFIA

Apunts de classe

Gran Enciclopedia de Psicologìa, vol.6

Articles Roda Editors, S. a.

La Tercera Edat Sociologia

Bandura, A. (1987) Pensamiento y Acción. Editorial Martinez Roca. España

7