Mercè Rodoreda i Gurguí va nèixer a Barcelona, al barri de Sant Gervasi, el 10 d'octubre de 1908. És coneguda sobretot com a novel.lista i contista, però va escriure també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. La seva infantesa va ser solitària. D'una banda era filla única i, de l'altra, no va relacionar-se amb infants de la seva edat perquè només va anar a escola entre els set i els deu anys i, encara, en dos centres diferents.

Va créixer en un ambient de barri tranquil i envoltada de l'amor del seus pares i, sobretot, del seu avi, que li va saber inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort de l'avi, quan ella tenia dotze anys, va marcar la seva adolescència.

El 1928, es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, Joan Gurguí, que havia marxat a Amèrica molt jove i en va tornar amb una certa fortuna econòmica el 1921. Tenia només vint anys. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill, Jordi Gurguí, el 1929, es converteixen per a l'autora en una experiència traumàtica i, encara més, al final de la seva vida, quan ella mateixa, que sempre havia guardat zelosament el secret, es culpabilitza en cercles molt reduïts d'amics de la malaltia mental que afectaria al seu fill, a partir dels quaranta anys, i que el va obligar a ser internat a l'Institut Psiquàtric Pere Mata de Reus.

Va ser a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura comuna alternativa d'evasió d'aquell entorn clos i decebedor que havia patit.

Va iniciar així una carrera de gran regularitat i de perfeccionament progressiu, que es manifesta en les col.laboracions als diaris i revistes de més prestigi d'aquells anys, generalment en forma de contes (Meridià, Mirador, Revista de Catalunya) i, també, amb la publicació de novel.les que, exceptuant l'última, l'autora acabaria rebutjant en bloc i que no va incloure en les seves obres completes: Sóc una dona honrada (1932), Del que hom no pot fugir (1934), Un dia en la vida d'un home (1934), Crim (1936), i Aloma (1938), que va guanyar el premi Crexells.

Aquells van ser anys de molta activitat, durant els quals l'escriptora va treballar al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i va ser membre activa de la Institució de les Lletres Catalanes. També van ser anys viscuts intensament des de la perspectiva sentimental. Ho palesa la seva relació, potser platònica, amb el polític trotskista Andreu Nin i amb el novel.lista i promotor cultural Francesc Trabal, un dels puntals del Grup de Sabadell fundat amb el poeta Pere Quart.

El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili. S'instal.la amb altres escriptors catalans (Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí Bartra, Anna Murià i Cèsar August Jordana) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París. En aquell refugi d'exili, l'autora va encetar una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, casat amb la germana de l'escriptor Francesc Trabal, i que duraria fins a la mort d'aquest, a Viena, el 1971. La majoria dels escriptors catalans exiliats van embarcar cap a Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols van optar per quedar-se a França. Van assistir a l'entrada dels nazis a París i van haver d'emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs.

Van viure a Llemotges i a Bordeus. Però es van tornar a instal.lar a París el 1946. Va ser una època de duresa de supervivència durant la qual, segons la mateixa autora «escriure semblava una ocupació espantosament frívola». D'altra banda, la precarietat econòmica (cosia a preu fet) li impedia tenir la tranquil.litat necessària per dedicar-se amb continuïtat a la seva obra literària.

Sembla, però, que cal situar l'activitat dramàtica de Mercè Rodoreda en aquests primers anys de l'exili (1940-1950), quan a Catalunya encara no s'havia perdut l'esperança de restaurar la legitimitat republicana i quan l'autora tenia ben present la capacitat de projecció que el teatre català tenia en la preguerra. De tota manera, fins a l'any 1979 no es representaria cap de les seves obres a Catalunya, i la seva publicació seria ben tardana, deu anys després de la seva mort.

Cap al 1946, després d'una etapa de dubtes i de malviure en l'àmbit afectiu, comença a escriure poesia lírica. Fa uns quants sonets que li donaran la idea per a un recull poètic que s'hauria de dir Món d'Ulisses, en el qual treballarà intermitentment fins a ben entrats els anys cinquanta. Nou d'aquests sonets es van publicar a la Revista, el 1947; a més, va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Londres, el 1947, els de de París, el 1948, i els de Montevideo, el 1949, on va ser proclamada Mestra en Gai Saber.

L'estabilitat econòmica li arriba amb la feina que Armand Obiols obté el 1954 com a traductor a l'organisme de les Nacions Unides, a Ginebra, i això propicia que Mercè Rodoreda entri en una enorme etapa de creativitat: recull els contes que tenia dispersos en diferents revistes de l'exili, n'hi afegeix d'inèdits i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindria el premi Víctor Català 1957, i que l'esperona a redactar, gairebé alhora, les novel.les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La Mort i la Primavera.

El 1960 envia La plaça del Diamant (amb el títol Colometa) a la convocatòria del premi Sant Jordi del 1960, i n'és eliminada, per un jurat que tenia entre altres membres, l'escriptor Josep Pla. Sembla que el títol de Colometa va fer dir a Pla que es tractava d'una "novel.leta cursi" i el guanyador d'aquella convocatòria va ser un autor desconegut, Enric Massó, que després no va continuar la seva carrera literària. El 1961, envia La Mort i la Primavera a la convocatòria del mateix premi i també és eliminada.

La publicació de La plaça del Diamant (1962), gràcies a una recomació de l'escriptor i assagista Joan Fuster, que també havia formart del jurat del premi Sant Jordi del 1960, i que en va parlar amb l'editor i escriptor Joan Sales, va contribuir a la seva consolidació definitiva i li va assegurar una relació estable amb el món editorial que continuaria sempre amb el segell del Club Editor i la direcció editorial de Joan Sales.

L'any 1966, li van atorgar, finalment, el premi Sant Jordi per El Carrer de les Camèlies, sense que l'autora s'hi hagués presentat, ja que aquell any la convocatòria havia decidit distingir una obra ja publicada. Aquesta novel.la va rebre posteriorment dos premis més, el de la Crítica (1967) i el Ramon Llull (1969). Després vindrien La meva Cristina i altres contes (1967), Jardí vora el mar (1967) i la segona versió d'Aloma (1969).

Amb la mort sobtada, el 1971, d'Armand Obiols s'accentua la seva solitud a Ginebra (on vivia en un apartament davant del llac Léman) i, el 1972, en una estada a Romanyà de la Selva, decideix construir-hi un xalet i retornar a Catalunya. A Romanyà acabarà la novel.la Mirall trencat (1974), considerada per molts la més sòlida de la seva producció, a la qual van seguir Semblava de seda i altres contes (1978), Tots els contes (1979), Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra (1980).

En aquesta etapa de retorn a Catalunya, va ser membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i li va ser atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d'un càncer, declarat en molt poc temps, va morir en una clínica de Girona, el 13 d'abril de 1983, i va ser enterrada a Romanyà de la Selva. Va deixar com a hereu del llegat literari l'Institut d'Estudis Catalans que posterirment va crear la Fundació Mercè Rodoreda.

El 1985, l'escriptora Anna Murià va accedir a publicar la correspondència (Cartes a l'Anna Murià 1939-1956) que li havia adreçat Mercè Rodoreda des de la seva discreta existència a Llemotges, París, Bordeus i Ginebra i que desvetlla les dificultats i les angoixes de tota mena que va patir l'escriptora a l'exili i també alguns processos d'escriptura de les seves obres. El 1986 es va editar pòstumament la novel.la inacabada, La Mort i la Primavera.

Des de 1998 es convoca el premi "Mercè Rodoreda" de contes i narracions, en homenatge a l'autora. El conjunt de la seva obra es continua reeditant i traduint constantment.

L' obra de Mercè Rodoreda es divideis en 3 etapes:

- Etapa de joventut

- Etapa de maduresa

- Etapa de vellesa

1.2.1.- Obres:

Quanta, quanta guerra

La mort i la primavera, publicada el 1986

Sóc una dona honrada?, 1932

Del que hom no pot fugir, 1934

Un dia en la vida d'un home, 1934

Aloma, 1938

Crim, 1938

Vint-i-dos contes, 1958. Cuentos.

Ganadora del Premio Aedos 1957

La plaça del Diamant, 1962

El carrer de les Camelies, 1966. Novela.

Jardí vora el mar, 1967

Mirall trencat, 1974

Semblava de seda, 1974

La meva Cristina i altres contes, 1976 Tols els contes, 1979

Viatges i flors, 1980

Contes de guerra i revolució (1936-39), 1981

Una Campane de vidre, 1984

Cartes a l'Anna Murià 1939-1956, 1985

Isabel i Maria, 1991

El torrent de les flors, 1993

1.2.2. - Argument d'algunes de les seves obres:

-La plaça del Diamant

La plaça del Diamant narra la història d'un procès de pèrdua i recuperació d'identitat. Natàlia, la protagonista, és una noia òrfena de mare, que treballa de dependenta en una pastisseria, que té un promès formal i que coneix Quimet, un altrenoi, en un ball de la Festa Major de Gràcia. La relació amb en Quimet, amb qui es casa al cap d'un any, capgira radicalment la seva vida, a més de sotmetre-la a un procés de submissió, el primer esglaó del qual és la pèrdua d'identitat. Ja en el primer capítol, la noia deixa de ser Natàlia per esdevenir Colometa. Natàlia-Colometa és, en la primera part de la novel·la, una noia ingènua, bondadosa i passiva, que no sap gaire què és el món i pateix se li demanen alguna cosa i ha de dir que no. Aviat és mare de dos fills, entra en una progressiva espiral d'angoixes i opressions: ha de suportar les rareses de Quimet, ha de treballar fora de casa, no pot atendre correctamnt els fills i li toca viure uns moments històrics delicats. La més significativa d'aquestes opressions és la progressiva invasió de la pròpia llar per part dels coloms que cria el marit. I és en contra aquesta opressió que es rebel·la Colometa el dia que inicia el camí cap a la maduresa aprèn a dir que no. I el primer que fa es desfer-se progressivament dels coloms. El personatge ha madurat i ha pres una decisió: es revolta contra allò que considera injust i inicia un llarg camí de recuperació cap a la pròpia identitat. L'acció contra els coloms és una rebel·lia contra el marit perquè els coloms són d'en Quimet. Per un altre costat, el canvi interior es produeix de manera paral·lela a la revolució exterior amb l'inicia de la guerra civil espanyola. Quimet es converteix en un milicià primerenc que és destinat, més tard, al front d'Aragó, on mor. La mort del marit, la immensa desolació de la postguerra, la gana i la misèria que passen els seus fills l'aboquen a pensar en un suïcidi col·lectiu -ella i els dos fills- com a única alternativa. Sortosament el projecte no tira endavant perquè l'adroguer que li ven salfumant obre una porta a l'esperança en oferir-li una feina i, mesos més tard, la possibilitat de fer la vida amb un nou matrimoni. Un matrimoni d'avantatges perquè a banda de millorar el nivell econòmic, Antoni, l'adroguer, és mutiliat delmig per la guerra, fet que estalviarà a la protagonista el trauma de les relacions sexuals. Per un altre costat, és mateix adroguer qui comença a restituir la identitat perduda adreçant-se-li pel seu nom: Natàlia.

-Mirall trencat

Mirall trencat és una novel·la llarga, dividida formalment en tres parts, que narra la corba ascendent i declinant d'una família, els Valldaura-Farriols, que representen un temps i un país concret. La primera part, formada per divuit capítols, té una funció de presentació tant pel que fa als personatges com pel que fa a l'escenari, per tant la narració de fets i esdeveniments hi són predominants; ens són presentats els fundadors de la família: Teresa Goday i Salvador Valldaura, personatges que pertanyen a un món culte. La segona part, estructurada en vint-i-un capítols, es desplaça dels fets externs cap a la intimitat dels personatges; el nucli d'aquesta part és el món infantil, marcat per la tràgica presència de la mort: Jaume, el fill petit, és assassinat i Maria es suïcidarà. La darrera part, de tretze capítols, continuarà amb la descripció de la història familiar; Teresa en serà l'ànima i morirà acompanyada dels records més estimats. L'evolució de la història queda reflectida, també, en la torre esplèndida on viuen i que es comporta com si d'un organisme vivent es tractés. El tema central de l'obra és la mort, tractat de manera simbòlica. És, també, la liquidació literària i mítica d'un període de Catalunya, vital i brillant trencat per la Guerra Civil. El temps no és lineal, sinó que queda fragmentat per nombroses reflexions, que giren sempre al voltant del pas del temps. Pel que fa als personatges cal dir que mantenen dues constants: la soledat i la desencisada concepció de l'existència humana; cal ressaltar la gran quantitat que n'apareixen a l'obra, tant de masculins com de femenins, i la seva extracció social benestant; cal apuntar que els personatges principals seran dues dones: Teresa, representant del món dels adults i Maria del món dels infants. Alterna l'estil directe amb l'indirecte. La veu predominant és en tercera persona

-Aloma

Aloma planteja la història d'un amor desgraciat entre Aloma, una adolescent solitària i somniadora, i Robert, un home ja madur i solter parent seu. El fracàs de la relació, juntament amb un desgastat ambient familiar, obligaran a la protagonista a acarar el futur amb fermesa per l'amor al fill que ha de néixer de les seves entranyes. El relat, ordenat en vint capítols, té una estructura narrativa clàssica dividida en plantejament (capítols I-VII), nus (capítols VIII-XIII) i desenllaç (capítols XIV-XX). A través del narrador omniscient i del monòleg interior, l'autora ens introdueix dins el món trasbalsat d'Aloma. L'acció té lloc a la ciutat de Barcelona, una ciutat que és vista sota diversos primes a mesura que es desenvolupa el relat.

-El carrer de les Camèlies

El carrer de les Camèlies narra la història de Cecília Ce, una nena trobada al carrer de les Camèlies, que esdevindrà prostituta; una protagonista que fugirà del casal del carrer de les Camèlies on 1'han trobada, i viurà a les barraques de Montjuïc, des d'on empesa per la gana, anirà a la Rambla: "a fer senyors". Posteriorment farà d'amistancada de diversos homes, i la seva vida es reduirà a anar als cafès i a passejar-se per la ciutat, sense cap objectiu precís: per la Diagonal o pel Passeig de Gràcia, espais com deserts i amb escassa animació, com ho és la vida de Cecília Ce. El seus somni més profund, però, és anar al Liceu, vestida com un a princesa, però un cop, ho aconsegueix, s'adona que aquell no és el seu món. Desenganyada, doncs, i com si fos una taula de salvació, busca els til·lers de la Rambla de Catalunya; Cecília Ce retornar al temps i a l'espai que, amb la distància, descobreix com a única pàtria possible: la infantesa al carrer de les Camélies, una infantesa envoltada de l'olor de les tasses de til-la que prenia de nena.

Mercè Rodoreda visqué sempre en contacte amb la literadura dels grans autors catalans gràcies a l' afecció que li fou inculcada en un primer moment pel seu pare Andreu Rodoreda i Sallent i que acabà de fomentar-li el seu avi Pere Gurguí.

El moviment cultural predominant en l'època de Mercè Rodoreda són les avantguardes, predominen les novel·les urbanes, situades en grans ciutats industrials com París, i Mercè Rodoreda agafà Barcelona com escenari de les seves obres com tambè ho havia estat de la seva infància.

Mercè Rodoreda rep molta influència del grup d'avantguarda de Sabadell.

L' Avantguardisme català es pot dividir en 3 etapes diferents:

Primera etapa: -1916-1924. Durant aquest període publicà tota la seva obra Joan Salvat-Papasseit: poemes, manifestos i articles en les revistes que ell dirigia -"Un enemic del poble", "Troços" i "Arc-Voltaic"-. Aparegueren les primeres publicacions de Josep Vicenç Foix, Joaquim Folguera, Josep Maria Junoy, V. Solé de Sojo, etc. Es tractava d'una literatura emmarcada majoritàriament dintre del Futurisme. L'any 1917 aparegueren els primers números de la revista "391" que dirigí a Barcelona, Francis Picabia, un dels homes més representatius del Dadaisme. També s'inicià en aquest període l'Ultraisme, un representant del qual fou Gabriel Alomar, que participà així mateix en altres tendències de l'Avantguarda. El cubisme, moviment anterior als esmentats, influí sobre ells , però les seves troballes més notables pertanyen al camp de l'art. El 1923 sorgeix l'anomenat grup de Sabadell format per Joan Olivé, Francesc Trabal i "Armand Obiols", pseudònim de Joan Prats. Començaren la seva activitat amb obres i actes provocatius propis de l'avantguarda, encara que amb un marcat caràcter humorístic, però ja el 1925 s'acostaren a postures més culturalistes malgrat mantenir un alt grau d'independència crítica i d'originalitat.

Segona etapa: El període que va de 1926 a 1930 es caracteritza per la recepció del Surrealisme francès a través de la revista "L'Amic de les Arts" que es publicà a Sitges entre els anys 1926 i 1929; dirigida per Josep Carbonell i Gené, comptava entre els seus col·laborador amb Salvador Dalí, Sebastià Gasch, Lluís Montanyà, Joan Miró. La revista "Hèlix" que es publicà Vilafranca del Penedès durant els anys 1929 i 1930, dirigida per Joan Ramon Masoliver, contribuí també a la difusió del Surrealisme. El 1928 es publicà el "Manifest groc", signat per Dalí, Gasch i Montanyà. El 1929 apareix el primer i únic número dels "Fulls grocs". Durant aquest període continua vigent encara el Futurisme i l'Ultraisme, aquest darrer moviment, que s'anirà dissolent entre els anys 1929 i 1931, assoleix a Mallorca un dels seus moments més brillants és el de 1926.

La tercera etapa: correspon a la represa de postguerra protagonitzada pel grup "Dau al Set" que publicà una revista del mateix nom entre 1948 i 1954.

La societat catalana a principis del segle XX era una societat de burgesia industrial i urbana.

El creixement demogràfic i les ciutats:

Durant el primer terç del segle XX hi van haver grans transformacions a la societat. La gent emigrava a les ciutats per tal de trobar feina i les ciutats els rebien malgrat no hi havia allotjament per a totes les persones que hi arribaven. Això va suposar unes pitjors condicions de vida per als més desafavorits.

Barcelona, ja a principis del segle XX es va convertir en la gran ciutat amb 533.000 habitants, xifra que es va duplicar a l'any 1930.

Les altres provincies catalanes també van experimentar un creixement de població sobretot les que estaven industrialitzades.

Barcelona desenvolupava un paper central en l'activitat econòmica catalana. Alhora que creixia demogràficament, també ho feia a nivell comercial i industrial.

Barcelona també era la capital cultural de Catalunya. Aquesta ciutat va anar creixent quan es van anar unint els municipis propers com Gràcia, les Corts o Sants entre d'altres. Poc a poc les fàbriques es van anar instal·lant fora de la ciutat. Aquestes zones es van anar convertint en barris i van anar agafant el nom propi que tenia la fàbrica de la zona (com ara La Maquinista) i van anar formant el que diem barris obrers.

Tota aquesta expansió va anar acompanyada d'una política urbanística juntament amb la necessitat de desplaçar-se va obligar a ampliar la xarxa de transport públic.

Al 1922 va arribar el metro a Barcelona.

La burgesia:

La burgesia catalana es va anar enriquint gràcies al creixement industrial.

La banca catalana, no anava gaire bé a principis del segle XX. Mentre a la resta d'Espanya no es paraven d'obrir bancs, a Catalunya hi havia suspensió de pagaments pels treballadors de la banca.

Barcelona havia estat la principal ciutat financera a Espanya al segle XIX i es va veure mancada des del segle XX d'una banca comercial pròpia.

La burgesia duia un estil de vida propi on es feia notar la situació econòmica de la que gaudien.

Trets destacats d'aquesta classe social eren, per exemple, que s'agrupaven en barris concrets de les ciutats o el costum d'anar a estiuejar fora de la població de residència. Els balnearis es van fer molt populars.

En quant a entreteniments i esports, els burgesos es decantaven per les curses de cavalls a l'hipòdrom, els concerts al Liceu, els clubs marítims, l'hípica, l'esgrima i el tennis respectivament. El tennis era símbol d'ascens social.

Els fills de pares burgesos anaven a escoles privades religioses, la qual cosa mostrava que es pertanyia a una determinada classe social.

El proletariat:

Al primer terç del segle XX, a les ciutats hi havien forts contrastos socials. En contrast amb la burgesia, el proletariat vivia en unes condicions molt dures. El nombre d'obrers va augmentar molt al llarg d'aquestes dècades.

Els salaris van pujar molt poc, en canvi els preus ho van fer exponencialment. El que un obrer guanyava, li arribava tot just per a mantenir a la seva família. La major part del sou marxava amb el menjar malgrat la dieta obrera era molt precària. Els habitatges eren mol petits i sense condicions higièniques.

Es van construir barriades obreres, sovint fora de les ciutats.

Les condicions laborals eren molt penoses ja que els treballadors feien jornades laborals de més de 10 hores i si es quedaven sense feina per qualsevol motiu, no gaudien de cap protecció social, es a dir, no cobraven de l'atur.

A principis del segle XX, hi havia una forta conflictivitat social i moltes reivindicacions obreres a causa de les males condicions

laborals dels treballadors. Les associacions que duien a terme aquestes movilitzacions eren les federacions d'ofici.

La resposta del proletariat van ser el mutualisme, es a dir que els treballador, mitjançant societats de socors mutus, s'ajudaven els uns als altres en cas de malaltia, viduïtat o orfandat.

Una institució molt important en relació amb els treballadors van ser les caixes d'estavis, on els obrers deixaven els seus diners i podien anar i demanar credits a interessos més baixos que els que els bancs imposaven.

El proletariat reivindicava les jornades de 8 hores, cosa que no es va aconseguir fins al 1919.

Com a lleure, els treballadors van fundar els ateneus populars, a més a més de crear biblioteques on, entre d'altres activitats, s'ensenyava a llegir i escriure a les persones analfabetes.

Aloma era una dolescent que vivia amb el seu germà (Joan), la seua cunyada (Anna) i el seu nebot (Dani) en una caseta amb jardí a un barri de Barcelona. El germà gran d'Aloma, Daniel, s'havia suïcidat feia 5 anys quan tenia 18. Això va marcar Aloma per a la resta de la seva vida, ja que sempre es preguntaria per què ho havia fet, per què no estimava la vida.

Una primavera arrivaren notícies sobre el germà de l'Anna, Robert, que vivia a Amèrica. Aniria a visitar-los i restaria amb ells un temps. Al principi a Aloma no li va agradar gens Robert, li pareixia molt desagradable. I la desconcertava adonar-se que quan alguna veina coquetejava amb ell, ella es posava gelosa.

A partir d'aquest moment començà a veure d'una altra manera a Robert però els seus sentiments vers ell eren confusos. A vegades li agradava trobar-lo mirant-la i s'imaginava com seria tindre parella o estar casada, pel contrari, n'hi havia voltes que li repugnava aquell home. Un nit, que van anar tots dos a soles al cinema, ell la va besar.

Unes setmanes abans Dani havia enfermat i ara estaven preparats, ell i Anna, per a anarse'n a passar un temps a una masia al camp; el millor remei segons el metge era un canvi d'ambient.

Així doncs, Aloma es va veure sola; trobava molt a faltar Dani i estava desconcertada per l'actitud indiferent de Robert vers ella. Per fi, la nit de Sant Joan, després de passar una vetllada molt divertida passejant i menjant gelats amb Robert, van dormir junts.

Aquell estiu va ser una època bastant feliç per a Aloma; Robert l'estimava i passaven molt de temps junts, encara que ella sempre tenia la sospita de que algun dia ell l'abandonaria i se n'aniria amb altra dona que ,de segur, l'estava esperant en Amèrica.

Quan començava la tardor van tornar Anna i el nen, aquest últim no havia millorat res; al contrari, estava més prim i desmillorat que mai, no acabava de curar-se i això no era un bon pressentiment.

Un dia Joan, va agafar Aloma i li va dir que necessitaven parlar. Amb l'excusa de donar un passeig sortiren de casa. Joan li digué que havia apostat la caseta i que no tenien els diners necessaris per recuperar-la. Només hi havia una possibilitat: que Coral, una xica molt maca del barri, amb la que Joan havia tingut una aventura, li tornés un anell que li havia regalat i que valia bastants diners.

Així doncs, Aloma hagué d'anar a parlar amb Coral peró l'únic que va aconseguir va ser humiliar-se i descobrir que haurien d'abandonar per força la casa en la que havia crescut. Perdent així definitivament la seva infantesa. L'únic bó d'aquesta visita va ser que conegué un xic molt amable i que la tractà molt bé, anomenat Joaquim. Peró del que no va tornar a saber res més. Desprès d'aquella visita a casa de Coral, Aloma va parlar amb el seu germà i aquest li digué que sisplau demanés els diners a Robert. Aloma va anar a demanar-li els diners pero per sorpresa seva, Robert ja sabia que necessitaven diners perquè Joan ja els hi havia demanat; Aloma en aquell moment es sentí ridicula, no sabia que pretenia el seu germà fent-la anar darrere de ell a demanar diners si ell sabia perfectament que li serien negats.

Al cap d'uns mesos hagueren de mudar-se a un pis en un carrer estret i, quasi al mateix temps, Aloma va descobrir que estava embarassada. Va decidir no dir-li ho a Robert perquè no volia saber res més d'ell, a més en uns dies tornaria a Amèrica i no el tornaria a veure. Tornava amb la seva dona. Aloma sentia que tots l'havien utilitzada; el seu germà per a que aconseguir els diners i Robert per a passar el temps.

Aloma va arribar al pis, trobà a Anna i li explica tot el que havia passat amb Robert, però sense dir-li el nom. Anna l'agafà, la sacsejà per intentar fer dir el nom del culpable d'aquella “desgràcia”, Aloma fugí del pis i tornà a casa seva.

Ara es trobava sola i estava decidida a criar al seu fill sense ser un destorb per a la seva familia; treballaria i el seu fill aniria a l'escola.. Quan va tonar per última vegada a casa seva i ho va veure tot buit i ple de records de la seua infantesa va marxar plorant sense poder evitar-ho. Deixar aquella casa significava entrar al mòn dels adults.

Aloma: Es diu així perquè un oncle de la seua mare, que llegia Llull, ho havia volgut. Era el nom d'un dels personatges del llibre” Llibre d'Evast e Blanquerna”.

És una adolescent, bastant bonica, prima, no molt alta i pàl.lida. Té una dent del mig una mica més amunt que l'altra i les mans petites. Té molt poca autoestima, i en quant als sentiments i el seu estat d'ànim passa d'un extrem a un altre, de l'alegria més esborrajada a la tristesa més negra. És vergonyosa, molt tendra, massa distreta, i diu que tot li cansa de seguida. Vol fugir del món en el que viu perquè li pareix gris i trist. Cada vegada es sentia més presonera i dominada, si no volia morir asfixiada hauria de defensar-se amb les dents. Pensa que hauríem de tenir un armari on desar tot allò bonic que ara no ens cap a la vida. I que ho poguéssim traure quan ja no fos tan trista.

Daniel:a) La primera referència que es fa a aquest ens parla del germà d'Aloma que es va suïcidar un dia, ella té molts records sobre el seu germà i sovint es pregunta perquè es va matar.

b) És el fill de Joan i Anna. Aloma se l'estima moltíssim, al final de l'història ella fa una referència al pobre xiquet quan diu que el seu fill aniria a escola. Daniel mor desprès d'haver patit unes malalties.

Joan: És el germà d'Aloma, viu al marge de tot i no s'adona de res. Encara que treballa, aposta els diners i d'aquesta manera va perdre la casa. No és gaire responsable i no estima massa la seua dona, però pensa que és una bona dona que s'ocupa bé de la casa i de la seua familia. Tingué una aventura amb Coral.

Anna: és la cunyada d'Aloma, està casada amb el seu germà Joan. Tot l'amoïnava i la marejava, mai tenia ganes de sortir. Era molt pesada i segons quins dies no podia aguantar-la. Es conformava i, a la seua manera, era feliç, encara que estava enterada de les aventures i les apostes del seu marit. Es resignava amb tot. S'espantava de les malalties del seu fill Dani perquè no tenia ganes de patir. Està assabentada de totes les relacions extraconjugals del seu marit.

Robert: És el germà d'Anna, viu a Amèrica. Era massa pàl.lid, amb la mirada febrosa i els ulls brillants, que a Aloma li feien angúnia, a penes més alt que Aloma. Els seus cabells eren lluents, decantats cap a la dreta. Vivia en un altre món entre coses que no el deixarien mai, com aquella dona que l'esperava a Amèrica, l'ombra de la qual posava intranquil.la a Aloma. Segons aquesta, era com un plat de sopa que et posen a la taula cada dia, perquè al final la relació entre ells dos era molt monòtona. Al principi a Aloma no li agrada gens, però de mica en mica la va camel·lant. És un home misteriós, cada tarda se n'anava algun lloc, no se sap on. També és egoista, no intenta mai compendra a Aloma, sembla que només li interessi per les nits. Diu estimar a Aloma, però quan reb notícies d'una dona d'allà Amèrica se'n torna amb ella.

Coral: És una veïna de la mateix edat d'Aloma, més o menys. És molt maca, fina però una mica descarada. Els seus peus eren molt blancs, amb la pell que semblava de seda i amb els talons rosats, com si no haguessin caminat mai. I el que más impressionava Aloma era que sortia sempre que volia, i anava a ballar o al teatre sense donar explicacions i tot això envoltada de xicots. És molt presumida, mala persona i una mica cruel. Pensa que l'amor és un bon perfum, unes joies boniques, que els xicots no et diguin mai que no i poder-los fer desaparèixer quan ja fan nosa.

Marta: Veina filla de la senyora Baixeres, i es casa. Quan Aloma va a casa seva, ella i les seves amigues comenten les coses “dolentes” que han fet amb els nois.

Senyora Baixeres: Veina de la casa. La seva filla es casa i ella es veu tota cofoia, sempre insinua a Aloma que s'ha de casar, buscar-se un bon marit. Quan va a parlar a casa d'Aloma sempre explica moltes coses de la seva vida. No sap mai quan a de callar.

Cabanes: Veí vell. Sempre passa per casa d' Aloma cap al migdia a demanar menjar per les seves gallines. A Aloma el senyor cabanes no li agrada gens.

Joaquim: Amic de Coral. Aloma rep una impressió agradable d'ell.

Violeta: Companyera de Robert. No se'n diu res d'ella

Mercè: és l'única veïna que cau ve a Aloma. És vídua, havia tingut un fill abans de casar-se, el seu marit es va suïcidar.

Senyora Concepció: veïna de la familia. Al petit de la família aquesta dona no li agrada gens.

Les dones en aquell moment estaven molt mal considerades. Els homes es creien que només servien per donar fills, cuidar la casa i netejar. La majoria de dones de classe baixa eren analfabetes, no sabien gairebè llegir; les dones que podien accedir a un estudis eren molt poques, es creu que per cada dona a batxillerat i havien 7 homes i per cada dona a la universitat i havien 33 homes

. Les dones que treballaven acostumaven a ser les vídues i/o les solteres i treballaven de mestres, infermeres, teixidores... encara que només un 10% de totes elles estaven censades com treballadores. A les fàbriques eren considerades mà d'obra barata fins que es decidiren a rebel·lar-se. S'agruparen en sindicats laborals per aconseguir una millora en el seu treball.

Les dones que no estaven casades i sortien amb un noi i es petonejaven en públic eren mal vistes. Tenir relacions fora del matrimoni tan si estas casat com si no en una dona era perdre tota dignitat. Les dones eren gairebè un zero a l'esquerra. No podien tenir gaires aspiracions, la aspiració més gran que podia tenir una dona de classe baixa o mitjana era casar-se amb un home de diners (sempre dins de la seva classe social) i intentar ser feliç amb aquell home.

Els homes poderosos intentaven mantenir a ratlla a les dones intel·ligents no deixant publicar segons que coses o evitar que poguessin llegir llibres que els hi donessin peu a una protesta. Exemples d'aquestes coses són dones que com a escriptores i sota el seu propi nom eren rebutjades i sota un nom masculí (pseudònim) les seves obres eren molt venudes.

Les poques dones que es rebel·laven acabaven en boca de tothom i es deia que eren males dones, pitjor esposes i mares horribles; acabaven siguent marginades dins la societat i eren posades a l'altura de les prostitutes. Tambè estaven els homes que tenien amants que eren tot lo contrari a allò que predicaven, eren dones malbaratadores, sense escrúpuls a l'hora de deixar-los, eren dones que només volien joies, perfums i vestits a canvi de l'amor que elles oferien. Les dones d'aquests homes debien suportar la indignació de saber que el seu home era amb una altra dona i no podien queixar-se perquè a més a més l'home li podia tirar en cara que ella no el satisfeia.

Al llibre es veu clarament cadascuna d'aquestes situacions exceptuan la laboral:

-Aloma no pot comprar un llibre perque per a una dona soltera les lectures estaven restringides, no podia entrar en alguns llocs si no anava acompanyada tambè a de donar les seves cortines noves, aquelles que havia anat a comprar i que va arribar a casa tota mullada, al germà de la seva cunyada.

-Anna quan se n'assabentà de que Aloma estava embarassada li va dir de tot. Anna a de suportar que el seu marit l'enganyi amb una altra dona, a més a més ell li tira en cara que no fa res.

-I Coral es la dona desvergonyida, que s'aprofita dels homes casats com Joan, no sap que significa l'amor i viu amagant allò que és.

Semblances:

• Entre Aloma i la filla de la senyora Baixeres: totes dues són dones joves, que semblen ser tradicionals pero que a l'hora de la veritat no ho són.

• Entre Anna i Aloma: totes dues han estat utilitazades directa o indirectament pels homes, totes dues primers la satisfacció dels homes que la seva propia satisfacció.

• Entre Anna i Coral: són dones que volen aparentar una cosa que no són.

• Entre les veïnes: totes elles tenen els seus problemes, sempre busquen el millor pels seus fills i no aspirena una vida millor per elles mateixes, però si pels seus fills.

• Entre Aloma i Coral: totes dues són utilitzades pels homes encara que cadascuna d' una manera diferent, les diferències entre Aloma i Coral semblen ser abismals pero al cap i a la fi totes dues aparenten ser allò que no són.

Diferències:

• Entre Anna i Aloma: Aloma no podria sentir-se enganyada y quan es sent enganyada deixa a Robert. Aloma es una dona forta i amb una visió de futur que Anna no té.

• Entre Anna i Coral: totes dues semblen no tenir sentiments. Anna per una part dòna una sensació de fredor, de insensibilitat, que en realitat per a mi es inseguretat perquè sap que l'únic que l'uneix a Joan es el matrimoni i aquell fill que tenen i que sembla no importar gens al seu marit. Coral en canvi es una insensible i només utilitza els homes per treure'n profit.

• Entre Aloma i Coral: Aloma no es deixaria utilitzar mai, ella es una dona honesta, a més a més ella sap que significa el sentiment de l'amor, cosa que Coral no.

• Entre Aloma i la filla de la senyora Baixeres: encara que Aloma a mantingut relacions amb Robert ho guarda gelosament dins seu, en canvi la filla de la veïna ho comenta amb les seves amigues.

• Entre les veïnes: la Concepció es creu una dona superior, la senyora Baixeres una dona humil i la seva filla es una miqueta massa liberal per a ser una dona de l'època, Mercè es una dona senzilla.

• - Semblances i diferències entre els peronatges masculins

Semblances:

• Entre Joan i Robert: tots dos son infidels a les seves dones i al final tornen altre cop amb elles.

• Entre Robert i Joaquim: tots dos intentaran apropar-se a Aloma encara que l'intent de Joaquim acabarà siguent nul.

Diferències:

• Entre Joan i Robert: Joan serà infidel a Anna molts cops i s'enamorarà bojament de Coral, trobarà en ella la passió que li falta a la seva dona. Robert només surt amb Aloma com una mena de caprici.

• Entre Robert i Joaquim: Joaquim tractarà a Aloma amb més delicadesa que Robert.

• Entre el vell Cabanes i Joaquim: el vell Cabanes a vegades es desagradable amb Aloma, Joaquim intentarà apropar-se a Aloma amb cura i delicadesa.

• - Opinió personal

El llibre m'agradat molt encara que al principi era una mica enredat i no m' he n' enterava de res si no ho llegia 4 o 5 cops però a partir del capítol 3 es va fer més ràpid i fàcil de llegir.

Potser canviaria el final, perquè no m'agradat massa, és molt trist que ningú de la seva família l'ajudi, es clar que tampoc escriuria que Robert i Aloma es queden junts, la veritat no m'agrada gens ni mica el personatge de Robert, em sembla una mica prepotent. No acabo d'entendre com Anna podia viure així amb Joan encara que tampoc tenia cap altre remei si ho mirem bè.

A l'hora de fer el treball m'han sorgit alguns problemes perquè no sabia ben bè com redactar algunes coses, però gràcies a ell he aprofondit més en el llibre i e descobert coses del llibre que si no l'hagués tornat a llegir no hauria descobert.

4. - Bibliografia

http://www.sgci.mec.es/be/media/pdfs/articulos/Mosaico013.pdf

http://www.xtec.es/~jducros/Merce%20Rodoreda.html

http://www.uoc.edu/lletra/noms/mrodoreda/index.html

http://www.escritoras.com/escritoras/escritora.php?i=63

http://www.xtec.es/~malons22/personal/avantguardes.htm

1