Aigües encantades

Carles Monereo Parera

Llengua catalana

2 Batxillerat C

Context de l'obra:

“Aigües encantades” va ser escrita l'any 1907 en el Molí de Batistó, a Alcover, coincidint amb l'etapa dramàtica de Puig i Ferreter on exposava les seves idees i passions, la qual va durar 10 anys, del 1904 al 1914. Aquesta obra teatral és considerada l'obra més representativa d'en Puig i Ferreter, encara que es noten unes fortes influències d'Isben. Aigües encantades va tenir un fort acolliment del públic i de la crítica ja que era precedida per una forta reputació de l'autor, encara que havia sofert alguns fracassos amb treballs anteriors. Puig i Ferreter, com ja reflectia en un dels seus textos teòrics, buscava un teatre moralitzador, que exclamés idees que fessin reflexionar a la gent que gaudia alhora de l'obra. Aquest intent de camuflar el caràcter social en obres de teatre també li reportà problemes. El que amb més freqüència feia fracassar les seves obres no era aquesta moralitat en les obres, però si el fet de que eren massa difícils de ser interpretades. Assolien un nivell massa conceptual. Entre el 1914 i el 1917 la seva creació d'obres es veu minvada per problemes econòmics. Encara que, com prou clar ha quedat ja, Puig volia infligir una millor mentalitat en l'audiència de les seves obres, però també feia del teatre el seu mode de subsistència. El seu teatre era massa innovador per la burgesia catalana, i per això, en contra dels seus principis va haver de donar el que el poble volia, convertint-se així en un autor de repertori. Així emprengué la segona etapa entre 1917 i 1923-24, teatre per distreure, i no crítiques socials que la burgesia catalana n'estava constantment carregada. El que podria haver estat un redreçament cap a la seva primera etapa es va veure frenada pel fracàs d'una obra d'un autor reconegut que també era de caràcter social i moral. Aigües encantades segueix el mètode de l'autor a la perfecció: Són un seguit d'experiències pròpies que només segueixen l'impuls i la passió, després transformades en poesia i coherència.

Característiques externes:

A la portada el que ens crida més l'atenció és la il·lustració que esta situada expressament quasi al mig del llibre, que serveix per situarnos en el context temporal i espacial de l'obra: deduïm per la roba que no es tracta precisament de l'època contemporània, i per la casa de camp i el prat deduïm que es tracta d'un mas d'un poble o d`algun lloc de muntanya. El títol és certament vistos, de color vermell, amb un tamany de lletra força gros. Una mica més amunt surt el nom de l'autor Joan Puig i Ferreter també subratllat però no tant vistos ni voluminós. A baix de tot hi posa també molt clarament que es tracta de la 23ª edició. A l'esquerra ens especifiquen l'editorial separant amb color blau a portada en si del llibre amb l'esmentada editorial. La part posterior del llibre s'estructura en dues parts: la del narrador, que et fa un avens de la vida de l'autor, seguit d'un segon paràgraf dedicat a l'obra. Els actes es marquen amb negreta i els diàlegs diferencien el parlant del que expressa utilitzant majúscules en els noms i res de peculiar amb les seves expressions (“CESILIA: poètic, però absurd...”). El poc narrador que hi ha es manifesta en forma de lletra cursiva (“Tarda avançada d'una festa d'estiu”).

Contingut de l'obra:

El relat transcorre en un poble greument endarrerit i exageradament tradicional pels voltants dels principis del segle XX, on un foraster arriba al poble a recomanar-los que utilitzin l'aigua d'uns gorgs per afrontar la forta sequera. Però la gent del poble es molt fanàtica encara pel fet de la llunyania de les ciutats, i per tant la incomunicació a la modernitat , el progrés i la ciència. Gràcies a algunes persones del poble es fa una reunió on es deixa parlar al foraster. En el seu discurs esmenta incompetències entre la religió i els seus propòsits i la gent se li comença a posar en contra. Una casualitat fa que comenci a ploure, i la gent es creu que és un miracle com a prova de que no han d'escoltar al pobre foraster. Per aquesta raó acabaran fent fora al foraster a pedrades.

El títol (Aigües encantades) es refereix a uns gorgs que hi ha a prop del poble on hi ha aigua subterrània que segons una llegenda està encantada i seria sacrilegi utilitzar-la. Sobre la utilització d'aquesta font rica en aigua sorgeixen tots els problemes i discussions que enfrontaran la religió i la tradicionalitat amb el saber i la ciència, i alhora separa clarament les classes socials en dues parts: els rics aniran en contra del progrés i els pobres a favor (a part de la massa que forma el poble que al no tenir cultura és conformista i tradicionalista a part de massa devota amb el catolicisme. També deixa a l'estacada la penosa situació de la figura de la dona en aquella època, que es considerava sempre en segon lloc respecte a l'home i la dona no tenia ni dret ni vot i només servia per netejar, criar els fills... i tots els seus tòpics masclistes pertinents. També s'ha de denotar la presència de revolucions en les noves generacions que sorgien a l'època, a l'obra representades amb la figura de Cecília, la protagonista: Cecília és la filla del cacic del poble, un home important i més o menys adinerat jove, és magre i pàl·lida, morena, nerviosa, petita, intel·ligent i bonica amb pensaments una mica rebels, per aquesta raó admira el seu vell amic, el foraster, i n'està enamorada. Amat, cacic del poble i pare de Cecília és un home molt conservador i dominant que està frustrat per la reveldia de la seva filla que no pot redreçar de cap manera per més que ho intenti. El foraster és amic de la Cecília, la va conèixer a la ciutat on ella estudiava, i és un enginyer altament culturitzat i contrari al fanatisme i a la tradició. És un amant de la natura encara que amb la seva saviduria la pogui, en certa manera i amb il·limitades limitacions, controlar. El Mossèn és, com és lògic, molt religiós i conservador, per tant, contrari al foraster, i farà tot el possible perquè la gent se li giri en contra i dirà que la pluja és un miracle perquè no s'el creguin. El rector també és un home amb diners i és contrari als canvis. En Romanill, al igual que el republicà Bartomeu, és un pastor que te uns ferms ideals i els defensarà encara que se li giri tot el poble en contra. Està a favor, no de fer el que diu el foraster, si més no d'escoltar el que vol dir l'enginyer i de fer reformes. La Juliana és la mare de la Cecília i la muller de l'Amat, però ella només es preocupa per les coses de casa apartant-se de l'assumpte del poble. En Joan adopta un paper de moderador just en la conversa a casa d'en Romanill. És just i respectuós, i sap fer-se entendre. En Manso és un personatge amb una escassa economia que és un carlí pel fet que el seu pare va lluitar a la guerra carlina i perquè sempre s'ha estat carlí a casa seva. En un principi recolza al foraster, però al final sucumbeix a la creença de que la pluja és un miracle (“AMAT: Un miracle!”).

L'única funció del narrador és d'escriure un escenari o explicar fets que no diuen els personatges com pot ser una veu llunyana, enfadada, alegre... (“AMAT: Sentiu el nostre Déu com ve? (des de lluny)”): els efectes sonors.

Estructura:

L'estructura d'Aigües encantades” és molt senzilla, ja que consta de només tres actes on es separen clarament la introducció de l'obra en el primer, el cos en el segon i el desenvolupament en el tercer.

Recursos:

La història està explicada emprant sobretot diàlegs, on són els personatges els que t'expliquen tots els successos. Les descripcions dels personatges són més aviat descripcions d'accions que fan els altres personatges o han fet i l'opinió del parlant sobre el personatge es denota, a part de pel que diu d'ell, pels adjectius que fa servir (“Si, ja ho veig, s'ha deixat emocionar, com sempre.”) (“La pobre gent busca consol...”).

Onomatopeies: al ser una obra de teatre hi surten moltes onomatopeies, i el fet de que siguin diàlegs entre gent de poble caracteritzats com a una mica pagesos potencia la seva aparició. (“Bah...!”) (“Oh...!”)

Comparacions: al llarg de l'obra trobem infinitat de comparacions sobre tot amb elements de la naturalesa. (“com un ocell feréstec que no es recorda més del seu niu”) (“Aquest home me'l emporto jo pel meu compte, com un pastor que pren l'ovella malalta.”)

Metàfores: al igual que les comparacions el text n'està ple i també fan referència a la naturalesa. (“Mentre la tempestat no renovi els nostres aires!”)

Desordres sintàctics: l'obra esta constituïda de manera que gaudeixi d'una certa rima, per això es fan necessaris alguns desordres sintàctics per conservar la rima. (“Aquest home me'l emporto jo pel meu compte, com un pastor que pren l'ovella malalta.”)

Visió global del text:

L'obra ens transporta a principis del segle XX a una localitat rural fanatitzada i tradicionalista que no accepta l'ajuda desinteressada d'un jove enginyer que solventaria els seus problemes amb la sequera però el poble el rebutja amb violència. És una critica extensa cap a la religió, el tracte de les dones en aquella època , les classes socials i l'autonomia de les noves generacions en una obra que alhora es molt entretinguda, encara que curta. Els personatges estan molt ben qüidats i respecten un tipus d'argot i personalitat cada un que fa molt més real la representació. També hi fa entrar molta poesia per crear una rima durant tota l'obra que a més a més la fa més entretinguda i li dona una major categoria. Només te tres actes, cosa que la fa molt amena ja que és molt curta. Al final no s'aconsegueix millorar la situació de sequera quasi permanent a causa del fanatisme del poble, i això fa pensar indirectament o inconscientment.

L'obra de Puig i Ferreter d'”Aigües encantades” es una de les poques que tenen realment qualitat d'entre totes les altres que va escriure, i les que tenien qualitat pròxima a la d'aquesta obra no agradaven al públic burgés, el públic que es podia permetre l'entrada, perquè atacaven a la burgesia i a la seva opressió per interessos personals.

Conclusió:

El que l'autor pretén amb totes les seves obres és moralitzar, fer pensar, i en el cas d'Aigües encantades ens enfronta la tradicionalitat, ignorància i fanatisme irracional de la gent de poble envers el raonament d'una sola persona il·lustrada com a enginyer. Al final l'enginyer és expulsat del poble a pedrades per heretge, però l'autor deixa ben clar que en aquest cas no guanya la veritat, la raó i la justícia, havent cedit el poble a favor de la tècnica i la saviduria que el foraster els podia haver donat, sinó que te més pes la religió fanàtica i la tradició. També posa sobre la taula l'evident menyspreu cap a la dona, el seu segon paper i l'autoritat de l'home cap de família. La posició de la filla respecta el pare, però, és diferent: la filla pertany a una nova generació més independent, rebel i amb unes possibilitats molt àmplies d'adquirir cultura, que és l'eina més potent contra la religió i les tradicions.

Lògicament, els que es posen en contra del foraster són aquells que no volen progrés ni canvis perquè el seu estat ja esta prou bé com es el cas dels rics i buròcrates, com poden ser el batlle, el cacic, el rector i propietaris de terres; i els que formen el grup del foraster són elements marginats del poble tals com el pastor, el manescal, el republicà Bartomeu i el carlí Manso. En mig d'aquest grups hi ha altres personalitats rellevants: per una banda tenim la filla del cacic de part del foraster. La noia es decanta decidida cap a l'ús del raonament deixant de banda el fet de ser de bona família. El mestre Vergés és el cas contrari a la Cecília, la filla del cacic, ja que al contrari que ella hauria de decantar-se cap a la posició del foraster per la seva àmplia cultura, però els seus lligams amb les autoritats no permeten dit recolzament. El cas d'en Manso podria ser la representació de la rendició o més aviat fracàs dels defensors del foraster per culpa d'una casualitat en forma de pluja la qual anomenen miracle. En Manso es situa en el bàndol dels conservadors per que creu en el miracle. Per últim hem d'analitzar a les masses del poble, que es comporten com un nen petit sense raonar basant les seves decantacions cap a una idea o una altre per les supersticions i por al desconegut, per tant defensaran la postura tradicional, encara que sentin curiositat cap a les idees del foraster així com pel foraster en si.

També hem de destacar el pensament del foraster davant la natura. Tot i poder-la controlar parcialment amb els seus coneixements científics la eleva per damunt d'aquests meravellant-se amb ella (“FORASTER: No hi ha rés més hermós al món que les relacions de l'home amb la natura. La terra és per l'home, com l'home és per la terra,(...)”).