L'AGULLA DAURADA de Montserrat Roig

1 Vida i obres de Montserrat Roig

2 Carrers i canals

2.1 Importància històrica

2.2 Estructura dels carrers i canals

2.2.1 Influència del riu

2.2.2 Arteries principals

2.2.3 Tipus de barri

2.2.4 Edificacions

2.3 Tipus de carrers

2.3.1 Escultures

2.3.2 Espais verds

2.4 Mitjans de transport

2.5 Il.luminació nocturna

3 Bibliografia

1.- Vida i Obra de Montserrat Roig

Montserrat Roig va nèixer a la ciutat de Barcelona l`any 1946 i va morir-hi al 1991.

Va estudiar batxillerat i més tard a l'Escola d'Art Dramàtic.

Al 1966 va participar a la caputxinada i va guanyar el premi de Prosa d'Iniciació Literària als Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Caracas.

Llicenciada als estudis de Filosofia i Lletres en llengües romàniques a la Unicersitat de Barcelona (UB).

Al 1970 guanyà el Premi Víctor Català amb l'obra Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volien i se n'assebentà quan estava tancada a Montserrat per protestar pel procés de Burgos (condemna a mort d'uns membres d'ETA per part del règim feixista).

Va col.laborar en diferents publicacions i va treballar diferents anys a TV3 (1975, 1979 i 1986).

Va guanyar el Premi Sant Jordi de Novel.la amb El temps de les cireres.

Al 1980 viatjà a Leningrad (actual Sant Petersburg) i posteriorment, al 1985, va publicar L'agulla daurada que va rebre el Premi Nacional de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya.

Al 1990 viatjà a Arizona on dòna cursos sobre novel.la espanyola del segle XX.

Va morir el 1991 a Barcelona.

Altres obres seves són: Personatges I i II, L'hora violeta, El feminismo i La veu Melodiosa.

Al 1980 Montserrat Roig va vitjar a Leningrad convidada per l'Editorial Progrés de Moscou perquè escrivis sobre el setge patit per aquesta ciutat durant la II Guerra Mundial. La seva estada a la ciutat va durar dos mesos.

Al 1980 la URSS es trobava immersa en un règim socialista i s'hi celebraven els jocs olímpics.

Leningrad en la seva fundació es deia Sant Petersburg, i més tard, després de la Revolució Boltxevic, va passar a anomenar-se Petrograd i més tard Leningrad. En l'actualitat i amb la desparició de la URSS i el desmembrament de l'antiga unió, ha passat a dir-se una altra vegada Sant Petersburg.

Malgrat això en el treball es mantindrà el nom que tenia la ciutat al 1980, Leningrad.

2.- Carrers i canals

2.1 Importància històrica

“Mentre anava cap a l'Europa per la Nevski, el seu cotxe de punt s'aturà davant una llarga corrua d'homes endolats que carretajaven caixes de morts. Hi duien els afusellats del dia abans, d'aquell famós nou de gener en què cent mil persones s'havien arreplegat, provocats pel pope Gopon a la Plaça del Palau d'Hivern per lliurar al tsar un document que descrivia les seves tràgiques condicions de vida” (pàg 37).

Aquestes paraules ens relaten els fets que van suceïr un 9 de gener de 1905 quan un grup d'obrers va intentar donar al tsar unes peticions sobre les seves condicions de vida. En la repressió van morir més de mil persones i aquesta fet va iniciar la caiguda del règim tsarista a Rússia.

Leningrad possiblement hagi estat la ciutat més important del segle XX pels successos que hi ha tingut lloc.

El fets de 1905 i més important encara la Revolució de 1917 van succeir; ja que era la capital de Rússia i el tsar hi tenia els seus palaus.

També, durant la II Guerra Mundial, Leningrad va estar assetjada pels nazis i gràcies a la seva resistència va ser un dels punts claus per a la derrota de Hitler al front de l'est i en conseqüència de la pèrdua de la guerra.

En aquests fets no hi ha dubtes que els camins i els canals de la ciutat juntament amb els ponts que la travessen han estat testimonis d'innombrables batalles i desgràcies i sobretot de bombardejos com els del gener de 1944 “El foc d'artilleria damunt de Leningrad no cesà…” “Hi van caure, en total, 148.478 explosions… Una d'aquestes càrregues va explotar a l'illa de Vassilievski, a la banda nord del Neva, i matà dotze nens…” (pàg. 96-97). Degut a aquests la ciutat va haber de ser recontruida en part al finalitzar la guerra.

2.2 Estructura dels carrers i canals.

2.2.1 Influència del riu.

La construcció de Leningrand la va manar el tsar Pere I al 1703 sobre “un conjunt de'illesi de pantants” (pàg. 6) “amb petites artèries que avui són els canals” (pàg. 116), de la desembocadura del riu Neva. De fet, la seva construcció va ser complicada per les continues inundacions que el riu produia i que encara ara fa “les aigües s'han desbordat cent cinquanta vegades des que es va fundar la ciutat”.

Aquestes continues inundacions han marcat també el tipus de construcció i així Pere I va decretar que els edificis que es fessin al riu fossin de pedra i generen una continua construcció de dics, murs i molls (pág. 114).

El riu Neva “divideix i encercla” (pág. 62) la ciutat i així trobem els diferents barris a diverses illes i per exemple la construcció més antiga, que és la fortalesa de Pere Pau, està a l'illa de la Llebre (pàg. 28) i per altra banda hi ha més de 400 ponts que comuniquen els diferents sectors, encara que, a l'hivern el riu es gela i s'hi por passar a peu (pág. 115).

2.2.2 Artèries principals.

Degut a la seva construcció Leningrad es troba totalment condicionada als rius que la travessen i asxí aquest és un dels principals factors que ens permeten explicar la sefa forma.

Els carrers es troben bàsicament perpendiculars i paral.lels al curs del riu.

“Pere I va estudiar els plànols de les ciutats estrangeres que ell admirava. I va deduir que el millor model era el de les holandeses. Aquí, podem veure l'estil italià, el francès, el danès…” (pàg. 74).

La construcció de la ciutat es va fer en diferents bases i així en un primer moment es va crear una sèrie de canals concentrics com el canal de Griboïedov (pàg. 73) o el canal del Cigne (pàg. 62). En una segona es va seguir el model de Versalles i així es va crear tres avingudes que convergeixen cap a l'Almirallat reproduïnt la forma radiocèntrica de la ciutat capital. La més important és la Perspectiva Nevski i des d'ella es pot veure “alçant-se al fons del carrer… L'agulla de l'Almirallat” (pàg. 26). La Perspectiva, no més ampla i llarga que en un bulevard parisenc (pàg. 27) es troba atrevessada per “ponts i canals” (pàg. 27) i és la principal artèria de la ciutat on l'ús predominant és el comercial amb restaurants (pàg. 28), magatzems (pàg. 98), cinemes i bars (pàg. 147) i també d'esbarjo per on la “gent passeja” (pàg. 62), així hi podem trobar la majoria de transports públics com: tranvies i trolebusos que creuen l'avinguda (pàg. 27), taxis (pàg. 93).

La perspectiva Nevski és el centre neuràlgic d'una “ciutat simètrica i pensada” (pàg. 61).

Altres vies importants són: la Plaça de les Arts, un lloc de reunió i d'esbarjo on la gent fa mitja, llegeix o es gronxa i on tenen la seu alguns museus de la ciutat (pàg. 30, 53, 61 i 62).

La Plaça del Palau d'Hivern que és un “ample espai solitari i silenciós “ (pàg 42) i el Passeig del Moll.

A part d'aquests carrers i places n'existeixen d'altres a la ciutat d'unes característiques molt diferents que són “una xarxa de carrers i carrerons” (pàg. 108), com “l'antic carrer de la Petita Burgesia i el carreró del Ebenistes” (pàg. 109-110). Carrers on abans de la Revolució Industrial hi treballaven els artesans, com ja indiquen els seus noms i en els quals t'hi pots perdre (pàg. 107) ja que en la seva construcció l'únic que buscaven és la funcionalitat i l'agrupament dels gremis per carrers, així s'hi produeix una densitat molt elevada.

2.2.3 Tipus de barri.

Els diferents tipus d'edificació o inclús de carrers s'ha d'enmarcar dins del barri que ocupa, ja que la segregació social per classes era molt accentuada abans de la Revolució d'Octubre i en tota la part més antiga la construcció és molt diferent.

El barri de Petrograd, el més antic de Leningrad, podria ser un exemple de barri de les classes acomodades (pàg. 207) i en canvi, els barris baixos de Petersburg (pàg. 111) l'altre cara de la moneda. De totes formes els barris han canviat molt, ja que s'ha produït un procés de renovació de les zones més deprimides (pàg. 111).

2.2.4 Edificacions.

La construcció de la ciutat i dels seus edificis s'ha degut des d'un inici a consideracions polítiques i relacions de poder marcades des dels agents públics que en tot moment van decidir sobre el tipus i forma de la construcció.

Dues d'aquestes decisions són les que han marcat i configurat la ciutat actual:

• Prohibició d'”edificar una casa més alta que el Palau, que dominava tot” (pàg. 42).

• La decretada pel tsar Pere I de “que tots els edificis que donaven al riu havien de ser construits amb pedra” (pàg. 114).

Aquests dos elements han facilitat una ciutat on no hi dominen els edificis en alçada i on només en sobresurten alguns d'administratiu-polítics o religiosos com “la casa del llibre, que és un edifici de diverses plantes” (pàg. 62) i en tots ells la pedra és l'elements essencial de la construcció.

Malgrat aquestes lleis moltes edificacions eren de fusta.

Si estudiem els edificis dels aristòcrates trobem que són “palaus d'aparença fràgil…” amb “cornises de porcellana” (pàg. 116) i encarats al riu (pàg. 117), construïts en uns barris on s'hi produia una segregació espaial molt important, ja que, per exemple, segon un edicte de Nicolau I “hi podien passejar els militars i la gent ben vestida, però la entrada era prohibida als plebeus i mugics” (pàg. 150).

Aquestes construccions es carecteritzen sobretot pels seus colors llimona, ocre i granat (pàg 100, 30, 93) i pels diferents estils sobretot barroc fracès (pàg. 66) i per l'abundància de columnes d'estil dòric (pàg. 53, 100, 165).

Al 1980 aquests edificis eren públics i destinats sobretot a museus, com el Palau Mikhailovski, Museu Nacional de l'Art Rus (pàg. 53).

Els burgesos de principi del segle XIX, en canvi, vivien en cases fosques i amb mobles rancis i feixucs d'estil anglès (pàg. 121) a les quals moltes vegades hi havia detalls a la façana com un “frontispici d'estil àrab (pàg. 207), demostrant-nos això la supremacia en aquell moment de l'aristocràcia de l'Antic Règim.

Aquestes cases solien ser unifamiliars d'una o de dues plantes. La seva construcció es realitzava en un entramat tancat d'edificació compacte que deixava patis i jardins interiors.

En quant a la classe treballadora, aquesta vivia als barris perifèrics de la ciutat i podien ser aïllats en qualsevol moment amb l'elevació dels ponts. Les seves edificacions eren molt precàries com les “barraques de fusta” dels barris baixos de Petersburg (pàg. 111).

Aquestes edificacions, a diferència de les de les anteriors classes socials, han estat derruïdes.

El barri de l'illa de Petersburg es troba dominat per la Fortalesa de Pere i Pau de d'on es controlava als obrers.

Amb la Revolució de 1917 arribà un tipus de construcció diferent, amb Stalin eren “granítics i vetust, sòlids, de colors buits i indefinibles” i posteriorment amb “rectangles de cases idèntiques, grisoses, amb finestres exactes” edificis uniformes on es manifesta el pensament socialista d'uniformitat i igualtat, i per últim els edificis més “moderns, alts i blancs, construïts a corre-cuita, amargs i uniformes”(pàg. 117).

Molts d'aquests edificis, igual com va passar en altres ciutats europees, es van haber de reconstruir a l'acabament de la II Guerra Mundial, ja que van veure destruida molta part de la seva superfície habitable.

Un exemple d'edifici posterior a la IIGM d'aquest tipus d'edificació seria “un apartament de dues peces(pàg. 166) o un pis on no hi cabia ni una agulla (pàg. 231). Malgrat aquestes construccions, moltes en altura Leningrad no ha deixat de ser una ciutat extensa i baixa.

2.3 Tipus de carrers

2.3.1 Escultures

Les escultures al carrer humanitzen la ciutat i Leningrad és una d'aquelles en que no van escases, és com un museu a l'aire lliure.

Montserrat Roig fuig de la grandesa de la ciutat amb les seves anades a l'estatua de Puixkin a la Plaça de les Arts (pàg. 30 i 35).

D'entre les escultures sobresurten les que estan situades als ponts i que tenen com a model els animals i l`home, com: l'escultura dels quatre domadors de cavalls al pont de Anitxkov (pàg. 98 i 147).

Un altre element és “ la columna d'Alexandre, un fal.lus de color de rosa de quaranta-set metres d'alçada que havia fet erigir Nicolau I per commemorar la victòria damunt Napoleó (pàg. 43) i les “reixes amb motius de ferro forjat” (pàg. 151).

2.3.2 Espais verds

A diferència de moltes ciutats que no tene espais verds Leningrad és una ciutat on no hi falten.

La utilitat d'aquestes zones és la d'acostar la naturalesa al medi urbà.

Leningrad té molts parcs i sobretot aquests es troben envoltant o formen part d'edificis i palaus de l'antiga aristocràcia, això produeix unes qualitats estètiques més elevades ja que representa un complement per l'arquitectura.

Alguns jardins són el del Palau de Puixkin (pàg. 67), el Jardí d'Estiu (pàg. 72) o el Jardí de l'Almirallat (pàg. 230).

Aquests espais es distribueixen per la ciutat de manera, a diferència dels parcs centrals i únics d'altres ciutats, que tenen una funció de sanejament, de repós i d'esbarjo per a tota la comunitat.

2.4 Mitjans de transport

Leningrad com la majoria de ciutats europees té una xarxa de transport públic, molt amplia que prima sobre el vehicle privat. Els mitjans utilitzats són: el ferrocarril (pàg. 22), el tramvia, els trolebusos (pàg. 26 i 27), el taxi (pàg. 93), el Metro (pàg. 142) i per últim el cotxe (pàg. 42).

2.5 Il.luminació nocturna

En quant a la il.luminació nocturna es pot considerar “la ciutat amb més fanals del món” (pàg. 42) a causa de la latitud en que es troba emplaçada.

En canvi quan arriben les nits blanques no encenen cap fanal, ja que la nit és clara (pàg. 92) i blanquinosa (pàg.171).

Bibliografia

• Aymerich, Pilar; Pessarodona, Marta. “Montserrat Roig: Un retrat”. Institut Català de la Dona. Barcelona, 1994

• Goehnke, Carsten. “Historia Universal siglo XXI. Rusia”. Ed. Siglo XXI de España Editores S.A.. Madrid, 1980

• “URSS un viaje por su vida y su belleza”. Ed. Castell S.A.. Sta Perpètua de la Mogoda, 1981

• “Viaje por la URSS”. Ed. Planeta. Moscou, 1979

• Boix Gene, José. “Urbanismo”. Edicions CEAC. Barcelona, 1970

• “Artel Dicionario Enciclopedico Universal (Vol. 9)”. Ed. Marín S.A.. Barcelona, 1985

• “Salvat Català (Vol. 6)”. Salvat Editores S.A.. Barcelona, 1988

L'agulla daurada

-9-