Tema 8: L'administrat

La noció d'administrat al.ludeix a tota persona, física o jurídica, que entra en relació amb l'Administració pública, és a dir, els qui en aquesta relació puguin veure modificades la seva situació per l'Administració i puguin exigir d'aquesta el reconeixement dels seus poders jurídics. “Administrat” és el participi passat del verb “administrar”, per lo que serà aquella persona que és objecte de l'activitat d'administrar. En tota relació jurídica administrativa existeix un element subjectiu doble: el titular d'un dret i l'obligat a cumplir l'exigit per aquell dret. En general, la posició activa ha estat reservada a l'Administració, mentres que la passiva li ha pertocat a l'administrat. Aquesta situació de supremacia ve fonamentada en la pròpia naturalesa i fins de l'Administració que es concreten en la satisfacció de l'interès públic, enfront als de caràcter privat que persegueixen els administrats. Aquests plantejaments han entrat darrerament en crisi.

Així doncs, serà administrat el particular en quant subjecte del Dret Administratiu. No essent-ho, per tant, el particular que es relaciona amb l'Administració en règim de dret privat o en règim de dret laboral. Quan el particular arriba a ser titular d'un òrgan administratiu deixa de ser administrat i esdevé autoritat o empleat públic.

La condició d'administrat dins del context constitucional no només la ostenten els espanyols, sinò també els estrangers, ja que per imperatiu de l'article 13 de la Constitució, els estrangers gaudiran a Espanya de les llibertats públiques que ens garanteix el Títol I, excepte els drets polítics (si no comptem l'exercici de sufragi actiu i passiu que poden tenir a les eleccions municipals en determinats casos). Val a dir que el terme administrat, conforme a la nova regulació del règim jurídic instituït per la Llei de Procediment Administratiu Comú, ha estat superat i substituït pel terme ciutadà, que enllaça molt millor des d'una perspectiva jurídica distinta on l'Administració està al servei del ciutadà.

L'administrat pot ocupar una posició purament genèrica o un status especial. En el primer cas, la posició de l'administrat no implica cap traç de subjectivació, sinò que detenta un status purament comú, com a ciutadà. En el segon cas, tot i això, la seva situació està singularitzada, bé per imperatiu de la llei o com a conseqüència d'una relació de caràcter conrtactual, o altres causes. Val a dir que aquesta distinció és purament funcional, ja que tots som administrats simples en la major part de les nostres relacions amb l'Administració Pública.

En certes ocasions, el ciutadà acostuma a ocupar una posició enfront a l'Administració més singularitzada, qualificació que pot derivar d'una sèrie de circumstàncies:

Pel que fa a la capacitat de l'administrat, n'hi ha una enorme pluralitat d'exigències de requisits específics en funció de l'interès públic present en cada relació i que provoca una sèrie de matisos.

La capacitat d'obrar és més àmplia en el Dret Administratiu que en el Dret Privat. Així, “tindran capacitat d'obrar davant de les Administracions Públiques, a més de les persones que l'ostentin segons les normes civils, els menors d'edat per a l'exercici i defensa d'aquells dels seus drets i interessos l'actuació dels quals estigui permesa per l'ordenament jurídic-administratiu sense assistència de la persona que n'exerceixi la pàtria potestat, tutela o curatela...”

En el camp de les relacions jurídico-administratives s'han de veure en funció de cada una de les situacions existents, amb el que s'origina una gran varietat de causes modificatives de la capacitat d'obrar, havent de ser la llei la que estableixi en cada supòsit els requisits per a que un subjecte pugui iniciar una relació amb l'Administració. Són causes modificatives de la capacitat d'obrar les següents:

• La nacionalitat: és una de les causes modificatives de la capacitat d'obrar en el dret administratiu, encara que les determinacions derivades del Tractat de la Unió Europea estableixen, en un procés d'integració gradual, la possibilitat de què tots els ciutadans originaris dels països integrants de la CEE, gaudeixin d'iguals drets, i per tant sense cap classe de distinció deguda a la seva nacionalitat. En aquest sentit, ha estat reformat l'article 13 de la nostra Constitució. També cal citar l'article 105 de la LOFAGE en permetre als funcionaris que haguessin perdut la seva condició per causa del canvi de la nacionalitat, sol.licitar la rehabilitació, segons el procediment que s'estableixi. La Llei 7/1993, de 23/12, permet l'accés a la funció pública dels nacionals dels països membres de l'Unió Europea, excepte per a aquells llocs de treball que comportin l'exercici del poder públic o la vigilància dels interessos generals.

• El veïnatge territorial: el veïnatge administratiu representa una limitació, doncs implicarà la condició de membre d'una Comunitat autònoma. La qualificació de veí té gran transcendència en l'àmbit de les Corporacions locals, no només per la seva capacitat per a exercir el sufragi actiu i passiu, sinò també per a gaudir dels béns comunals, per rebre prestacions benèfiques o per a plantejar determinades reclamacions.

• L'edat: la regla general és la majoria d'edat (18 anys), existint excepcions per sota i per sobre.

• L'enfermetat: els impediments físics poden comportar determinades seqüeles que limitin l'exercici dels drets. Les seves conseqüències poden ser molt variades, ja que poden ser causa per a dispensar a determinades obligacions o eximir del compliment de certs deures; també pot impedir l'ingrés dins la funció pública o extingir aquesta classe de relació; pot ser condició determinant del dret a obtenir determinades prestacions.

• Altres circumstàncies que motiven la disminució de la capacitat d'obrar dels administrats són:

• La condemna penal: la comissió d'un delicte pot comportar la pena, principal o accessòria, d'inhabilitació o suspensió de càrrecs públics.

• El processament: pot donar lloc a la suspensió provisional de la relació funcionarial, durant un termini màxim de 6 mesos.

• La sanció administrativa: pot ocasionar la pèrdua de la condició de funcionari en el cas de la separació definitiva del servei o una suspensió ferma pot paralitzar el seu exercici fins als 3 anys en el cas de les faltes greus i fins als 6 anys si s'hagués incorregut en falta molt greu.

• Les suspensions de pagaments, el concurs de creditors i la fallida: són causes que limiten la capacitat d'obrar.

L'administrat, en les seves relacions amb l'Administració pot resultar titular de situacions jurídiques que en alguns casos comporten l'ampliació dels seus drets (es produeixen situacions jurídiques avantatjoses, i en distingirem: potestats, drets subjectius i interessos legítims) i en d'altres una limitació d'aquests (situacions jurídiques de desventatge, és a dir,. deures i obligacions). De vegades, n'hi ha situacions en què es barregen avantatges i desavantatges, com en els casos de poders-deures o poders funcionals, essent exemple l'exercici de la pàtria potestat, el dret i deure de defensar Espanya,...

La potestat es defineix com el poder efectiu atribuit per l'ordenament jurídic, de forma prèvia i independent de tota relació jurídica concreta. En aquest aspecte podem destacar la potestat del ciutadà de posar en marxa la tutela judicial.

El dret subjectiu és l'àmbit de poder concret garantit per l'ordenament i que pot fer-se valer davant l'Administració per a obtenir el reconeixement de situacions individuals. Són situacions de poders concrets.

N'hi ha, en primer terme, els drets subjectius típics, que es tradueixen en pretensions actives i concretes davant l'Administració. Neixen de la Llei, de l'acte administratiu, del contracte o simplement de fets jurídics.

A més, existeixen uns drets jurídics subjectius reaccionals o impugnatoris, en els que es venen a concretar les figures dels interessos. En efecte, els interessos, en quant permeten recòrrer, evidencien la possibilitat d'oposició a una acció ilegal administrativa, en benefici propi directe. No es confonen, doncs, ni amb l'acció popular, ni amb la defensa de la legalitat objectiva. Llavors, la passió de l'interès origina el dret a eliminar la ilegalitat, pel que és possible afirmar que l'interès esdevé un dret.

També els classifiquem en funció de les distintes situacions en què l'administrat es pot trobar, en:

• Status subjetionis: és l'estat més comú, ja que d'ell s'en deriven no nomé els drets públics subjetius en favor de l'Administració, sinò també en favor de l'administrat (ex: article 14 Constitució).

• Status libertatis: és la situació de llibertat individual reconeguda al Capítol II del Títol I de la Constitució, corresponent als poders públics promoure les condicions per a que la llibertat i l'igualtat de l'individu i dels grups en que s'integri siguin reals i efectives.

• Status civitatis: és l'estat de ciutadania que atribueix el dret d'ús de les coses públiques i de les seves prestacions.

• Status activae-civitatis: dret del ciutadà a participar activament en els càrrecs públics i en les tasques administratives.

En funció de les garanties jurídiques per a la seva protecció, els classifiquem en:

• Drets fonamentals i llibertats reconeguts a l'article 14 de la Constitució i a la Secció 1ª del Capítol II del Títol I.

• Drets continguts a la Secció 2ª del Capítol II del Títol I, essent alguns d'ells de caràcter mixte (com el dret i el deure de treballar)

• Els principis rectors de la política econòmica i social, als que es refereix el Capítol III i que informaran l'activitat dels poders públics, poguent ser alegats davant la jurisdicció ordinària, quan així ho disposi una llei.

A mode de conclusió, cap dir que tot avantatge jurídic derivat de l'ordenament pot esdevenir un dret si és injustament agredit per l'Administració, almenys mitjançant la figura de l'interès legítim.

L' interès legítim és un efecte reflex de les normes en vigor que afavoreix l'esfera de l'administrat tot i que de manera mediata i indirecta. En el cas de l'interés legítim ens trobem davant d'una expectativa de dret. Existeix un interés general, que és coincident amb un interès particular.

L'interès legítim, “és una situació jurídica caracteritzada, per una banda, per singularitzar-se l'esfera jurídica d'una persona davant de la generalitat dels ciutadans; i per una altra, aquesta situació està dotada de consistència i lògica jurídica-administrativa pròpies i independents de la seva connexió o derivació amb autèntics drets subjectius”. A diferència del que passa amb el dret subjectiu, la protecció d'un interès legítim es fa d'una manera indirecta, essent necessària la concurrència o la connexió entre l'interès general encaminat a assolir una finalitat pública i l'interès particular.

El ciutadà precisa exigir la procura existencial de les Administracions públiques, únics nuclis de poder en condicions de superar les carències socials i principal forma de salvaguardar la llibertat personal. No n'hi ha dret a exigir l'implantació de la prestació, sinò un interès teòric:

- Queda sota el bon judici de l'Administració materialitzar la permissió o el manament legals de crear l'activitat pública de prestació.

- Només molt recentment s'ha reconegut a l'esfera local aquest dret, quan es tracti de competències municipals pròpies de caràcter obligatori, el que es connecta amb la teoria del servei públic.

Freqüentment no existeix dret a exigir el manteniment del servei o prestació existents. Lògica excepció a aquest principi serà que es pretengui la supressió d'un servei local obligatori.

En canvi, n'hi ha un dret a l'igualtat en l'accès a aquestes prestacions, igualtat que aixímateix el concessionari està obligat a respectar escrupulosament quan el servei no és gestionat directament per l'Administració.

No existeix una regulació general pràctica de la participació en la gestió, excepte casos com els que es donen en matèria urbanística. Un cop ha accedit al servei, l'usuari entra en una situació de subjecció legal i reglamentària de la que neixen en favor seu una sèrie de drets en ordre al funcionament del servei d'acord amb les condicions reglamentàries que el regeixen, tot i que aquestes condicions poden ser modificades per l'Administració per raons d'interès públic sense que l'usuari pugui oposar-s'hi.

Els drets reconeguts per la reglamentació del servei en favor de l'usuari estan garantits jurisdiccionalment davant la Jurisdicció Cont.-Administrativa, en el cas dels usuaris de serveis gestionats directament per l'Administració o quan la decisió que s'impugna procedeix d'un concessionari que ha actuat en l'exercici de facultats que li ha delegat l'Administració titular del servei; en aquells serveis en que existeix un contracte privat entre el concessionari i l'usuari, aquest pot exigir la tutel.la de la jurisdicció contenciosa-administrativa i la dels tribunals ordinaris exercitant les accions derivades del contracte privat que el lliga amb el concessionari.

La contra-part de les potestats i dels drets subjectius són els deures i les obligacions. De la posició de supremacia es deriva de cara a l'Administració el que hem anomenat potestats i de cara a l'administrat el que es coneix amb el nom de deures públics que es tradueixen en una relació general de submissió. Dins d'aquests deures es poden distingir aquells que són de naturalesa positiva (deures de donar o fer alguna cosa), i els de naturalesa negativa (deures de suportar, no fer o abstenir-se).

La primera situació passiva en la que es troba l'administrat enfront a l'Administració pública és la de subjecció a les potestats jurídiques que l'ordenament reconeix a aquesta. La potestat consisteix en un poder genèric i abstracte d'actuació derivat directament de les normes jurídiques, de l'exercici del qual sorgeixen noves situacions jurídiques que es tradueixen en el naixement per a l'administrat d'obligacions i també de drets.

Les subjeccions de l'administrat front a les potestats administratives poden tenir el seu origen bé en l'status d'administrat simple (l'Administració es troba en una relació de supremacia general) o bé en l'status d'administrat qualificat (com és el cas del funcionari).

Els deures i les obligacions impliquen comportaments concrets de l'administrat, positius o negatius. El deure i l'obligació no són exactament el mateix.

L'obligació constitueix una aplicació del deure genèric i neix no directament de la norma, sinò d'una relació jurídica concreta entre l'administrat i l'Administració. Ex: el deure genèric de contribuir que estableix l'art. 31.1 CE, que no esdevé obligació per al ciutadà sinò en virtut de diferents operacions aplicatives: la LGT, el Reglament de l'impost i l'acte administratiu de liquidació del que es deriva una obligació específica de pagar l'import de la liquidació.

Els deures genèrics han d'estar sancionats en la CE en el cas dels deures fonamentals, i el seu contingut només pot ser desenvolupat mitjançant una llei formal. Tot i això, també és possible admetre l'existència d'altres drets no fonamentals que siguin nascuts directament de la llei. Aquesta és l'instrument habilitant per a que l'Administració pugui celebrar contractes o dictar actes administratius, que són les fonts quantitativament més importants de transformació dels deures genèrics en obligacions específiques per als administrats.

La participació en l'Administració del ciutadà i dels grups socials en els que s'integra produeix: un apropament del poder a la societat i la seva desburocratització, la reducció del caràcter autoritari de les organitzacions administratives, la disminució de les disfuncions administratives i burocràtiques i l'assoliment d'una major eficiència en el seu funcionament, i la recerca d'un nou consens legitimador del poder burocràtic. Avui dia existeix una especial sensibilitat respecte a la participació dels ciutadans en les funcions administratives, no només per la seva constatació a la Constitució, al seu article 9.2, sinò també per ser fruit de la societat en la que vivim, existint la creença generalitzada de que una Administració participada o compartida funcionarà millor, des del punt de vista de l'eficiència administrativa. Ara bé, la participació del ciutadà en les funcions administratives s'ha de veure des d'una perspectiva general, com a membre de la comunitat afectat per l'interès general i no com a titular de drets o interessos. És l'”status activae civitatis”, és a dir, el que atribueix el dret a usar i utilitzar les coses públiques i els serveis públics, el que ens interessa en aquest aspecte.

La participació del ciutadà, des d'aquesta òptica general, s'exterioritza mitjançant tres fòrmules d'actuació: la participació orgànica, la participació funcional i la participació cooperativa.

Aquesta modalitat participativa suposa la inserció dels ciutadans en quant portadors d'interessos col.lectius, en els òrgans de les entitats admves. No es tracta d'una incorporació en la seva qualitat de polític o funcionari, sinò simplement com a ciutadà.Aquesta participació es realitza a través de Corporacions,, és a dir, associacions de persones que comparteixen un interès comú, formant una organització corporativa per a la defensa dels seus interessos. Aquesta fòrmula suposa sempre una tècnica d'auto-administració i per tant és la fòrmula de participació ciutadana més important. La integració del ciutadà consisteix en la participació dels seus membres en l'organització i en el funcionament de la corporació a travès de la designació per via electoral dels seus representants o a travès de la democràcia directa. Exemples de Corporacions de caràcter públic són els Col.legis Professionals o les Cambres de Comerç.

També pot succeir que la participació es faci en òrgans d'una administració no corporativa, trobant-se exemples, com poden ser les associacions de veïns, les associacions de pares d'alumnes...

En ambdós casos, el ciutadà desenvolupa una activitat participativa i col.laboradora. És destacable, dins de l'àmbit de les Corporacions locals, l'important col.laboració que el moviment d'Associacions du a terme en la base d'aquestes entitats, les quals poden ser declarades d'utilitat pública. L'article 72 de la LBRL esmenta les associacions per a la defensa dels interessos generals o sectorials dels veïns, havent d'afavorir al seu desenvolupament les pròpies Corporacions locals. En quant a la participació d'aquestes associacions en la gestió local, s'ha de tenir molt en compte que, en cap cas, aquesta participació podrà menystenir les facultats de decisió dels òrgans de l'Ajuntament.

En la participació funcional el ciutadà no s'inserta en un òrgan públic, sinò que, actuant des de fora de l'àmbit de l'Administració, exercita funcions materialment públiques. Les manifestacions més destacades d'aquesta són:

• La participació en informacions públiques quan l'Administració fa públic un projecte per al coneixement, i, si s'escau, la valoració crítica d'aquest per ciutadans abans de la seva aprobació.

• La denúncia-deure o denúncia facultat. existeix l'obligació positiva de denunciar quan es presencia la comissió de qualsevol delicte públic o en els casos d'enfermetats contagioses. Respecte de la denúncia facultat és aclaridor l'exemple extret del Reglament de Béns de les Corporacions Locals (art. 54) en quant al dret que tenen les persones que promoguin l'exercici de l'acció investigadora, a obtenir un 10 % del valor líquid o del valor de taxació de la finca recuperada, a conseqüència de la seva denúncia.

El ciutadà pot també instar l'actuació del Ministeri Fiscal en defensa de la legalitat i de l'interès general protegit per la Llei (art. 124.1 CE).

• L' exercici de l'acció popular és també una forma de participació, que es manifesta fonamentalment en matèria urbanística i en matèria penal, desenvolupant-se en ambdós casos una acció directa pels ciutadans sense necessitat de legitimació, en determinats supòsits establerts per la llei.

• Les peticions, a les que es refereix l'article 29 de la Constitució, sense que li suposin reclamacions o exercici d'altres facultats. L'Autoritat a la que es dirigeixi la petició només estarà obligada a acusar rebut d'aquella. No hem de confondre el dret de petició amb les peticions dins del marc del procediment administratiu, ja que en aquest cas l'Administració té el deure de dictar una resolució expressa.

• Les iniciatives i suggerències: a tots els Ministeris Civils existirà una Oficina d'Iniciatives i Reclamacions encarregada de rebre les suggerències del públic en matèries administratives i de serveis públics.

En la participació cooperativa, el ciutadà ni s'adscriu a un òrgan de l'Administració ni exercita funcions materialment públiques, sinò que realitza activitats estrictament privades, però que la desenvolupa en el sentit propugnat per l'Administració. És una col.laboració prestada des de fora de l'Administració, tant orgànica com funcionalment, però que suposa una col.laboració per via paral.lela. El ciutadà actua com a subjecte merament privat, en exercici de la seva activitat privada i sense integrar-se en l'organització administrativa. Dins d'aquesta tècnica destaca l'activitat de foment, que és una fòrmula d'estímul que tendeix a incentivar aquelles activitats que persegueixen finalitats que, tot i que siguin privades, a l'Administració els interessa desenvolupar, precisament per l'interès públic que aquestes activitats promouen.

Tema 11: Ordenances i Reglaments de les entitats locals

1.- Ordenances i Reglaments de les entitats locals:

Conseqüència implícita de la consagració a nivell constitucional del principi d'autonomia local és el reconeixement en favor dels Ens locals d'una potestat reglamentària.

En efecte, autonomia significa poder de crear un propi ordenament jurídic. Dir a la CE que els Municipis gaudeixen d'autonomia implica, per tant, que gaudeixen de la capacitat de crear el seu propi ordenament jurídic i que allò ha de ser sempre respectat per la legislació ordinària vigent.

La LBRL indica al seu art. 4 que “... en la seva qualitat d'Administracions públiques de caràcter territorial i dins de l'esfera de les seves competències, corresponen en tot cas als Municipis, les Províncies i les Illes:

a) Les potestats reglamentàries i d'auto-organització”.

A l'art. 84.1 a) s'indica que “...les Corporacions locals podran intervenir l'activitat dels ciutadans a travès dels següents medis: a) Ordenances i Bans.”

En conseqüència, a la LBRL n'hi ha un reconeixement de la potestat reglamentària de les entitats locals, necessària per a fer efectiu el dret constitucional a l'autonomia local.

Correspon en qualsevol cas al Ple de l'ens local l'exercici d'aquesta potestat reglamentària. Així ho estableix per al Municipi l'art. 22 LBRL que encarrega al Ple l'aprobació del Reglament Orgànic Municipal, de les Ordenances (22.2 d) o l'aprobació dels Plans i demés instruments d'ordenació i gestió previstos a la legislació urbanística (22.2 c), entre d'altres atribucions.

1.2.- Procediment d'elaboració i aprobació:

El procediment d'elaboració dels Reglaments locals s'ajusta als següents tràmits:

* Informes previs: Si l'Entitat local ha constituït Comissions Informatives en la seva organització, haurà de dictaminar el projecte de Reglament la Comissió Informativa que correspongui. A més, si l'ordenança ha d'aprobar-se per majoria qualificada, el Secretari General de la Corporació haurà d'emetre un informe.

* Aprobació inicial: Després dels informes, correspon al Ple de la Corporació realitzar l'aprobació inicial del Reglament.

* Informació pública: Després de l'aprobació inicial pel Ple, el projecte d'ordenança s'ha de sotmetre a un tràmit d'informació pública i audiència als interessats per un termini mínim de 30 dies. La Llei d'Hisendes Locals precisa que l'obertura del període d'informació pública ha d'anunciar-se al BOP, i per aplicació de l'art. 86 Llei 30/92 és preceptiva la publicació de l'anunci d'obertura de l'informació pública al BOP. N'hi ha la possibilitat de formular reclamacions i suggerències als veïns. Informació pública i audiència als interessats constitueixen a la LBRL un tràmit únic.

* Aprobació definitiva: Finalitzat el període d'informació pública, el Ple en un acte unitari ha de resoldre totes les reclamacions i suggerències i procedir a l'aprobació definitiva del Reglament. La Llei d'Hisendes Locals disposa per a l'elaboració d'ordenances fiscals que en el cas de que no s'haguessin presentat reclamacions s'entendrà definitivament aprobat l'acord fins ara provisional. La LBRL exigeix la majoria absoluta per a determinats Reglaments locals: el Reglament Orgànic Municipal (ROM), les Ordenances fiscals i les urbanístiques. Les Ordenances reguladores dels aprofitaments de béns comunals presenten la peculiarietat de que és necessària l'aprobació definitiva de la CCAA, escoltat el Consell d'Estat o òrgan consultiu autònom equivalent.

* Publicació: Els Reglaments locals, com a normes que són, estan subjectes al principi constitucional de publicitat. La LBRL estableix que els Reglaments locals han de publicar-se en el BOP i no entren en vigor fins que s'hagi publicat completament el seu texte.

* Integració de l'eficàcia: Les Ordenances no entren en vigor fins que hagin transcorregut, a més, 15 dies des de la recepció de la còpia de l'ordenança per les Administracions estatal i autonòmica, termini durant el qual aquestes Administracions poden requerir a la Corporació per a anul.lar l'acord.

Pel que respecta al quòrum per a l'aprobació de les ordenances legals, es requereix normalment vot favorable de la majoria absoluta del nombre legal de membres de la Corporació (arts. 47.3 a) i h) LBRL).

1.3.- Els Bàndols de l'Alcaldia:

Junt amb la genèrica potestat d'ordenança, l'Alcalde té dins de les seves atribucions la de dictar Bàndols. L'art. 84.1 LBRL al.ludeix als Bàndols junt a les Ordenances com a tècniques d'intervenció en l'activitat dels particulars per part de l'Administració local.

El fet que el Bàndol vagi dirigit, a l'igual que el Reglament, a una generalitat de persones, no altera el caràcter d'acte administratiu d'aquestes decissions de l'Alcalde front a la naturalesa normativa que cap predicar de l'ordenança. Aquesta crea Dret, incorporant-se a l'ordenament jurídic i regulant el seu específic àmbit fins la seva derogació per normes posteriors, No succeeix així en el supòsit del Bàndol de l'Alcalde que té caràcter merament aplicatiu de l'ordenament jurídic i no innovador d'aquest. Constitueix el Bàndol una modalitat de l'acte administratiu.

1.4.- Els límits de la potestat reglamentària local:

L'art. 55 del TRRL indica que: “En l'esfera de la seva competència, les Entitats locals podran aprobar ordenances i Reglaments i els Alcaldes dictar Bàndols. En cap cas contindran preceptes oposats a les Lleis”.

La LBRL habilita genèricament l'exercici pels Ens locals de la seva potestat reglamentària. Aquesta potestat s'atribueix als Ens locals en funció del grau de vincle d'aquesta ala consecució d'aquesta participació efectiva de la comunitat local en la gestió dels seus propis interessos.

2.- Classes d'Ordenances locals:

Si partim de configurar la potestat reglamentària com a mitjà d'intervenció de l'activitat dels ciutadans, pot comprendre's que la tipologia d'Ordenances locals sigui tan àmplia com la pròpia activitat local a travès d'elles regulada.

En aquest sentit l'art. 49 LBRL regula el procediment general d'aprobació d'aquestes ordenances:

“L'aprobació de les Ordenances locals s'ajustarà al següent procediment:

a) Aprobació inicial pel Ple.

b) Informació pública i audiència als interessats pel termini mínim de trenta dies per a la presentació de reclamacions i suggerències.

c) Resolució de totes les reclamacions i suggerències presentades dins del termini i aprobació pel Ple”.

En ocasions, la regulació específica pren substantivitat pròpia. Aquest és el cas de les Ordenances urbanístiques, les fiscals o les reguladores del règim d'ús dels béns comunals.

Les primeres, en quant integrants del planejament urbanístic es regeixen per tal normativa.

Per a les Ordenances fiscals, el TRRL conté una sèrie de previsions específiques. L'artr. 185 TRRL estableix en aquest sentit la necessitat d'una aprobació simultània dels tributs i les seves corresponents ordenances, aprobació que exigeix en tot cas vot favorable de la majoria absoluta del nombre legal de membres de la Corporació. La LHL,per una altra part, predetermina en aquest tipus d'ordenances el seu contingut, en establir el seu art. 16, que, en tot cas, les Ordenances reguladores dels tributs locals hauran de contenir:

Les ordenances reguladores de l'utilització dels béns comunals es caracteritzen pel seu caràcter supletori enfront a la norma consuetudinària.

00009782.doc

10