ACCIÓ HUMANA:

ESDEVENIMENTS I ACCIONS.

-Les preguntes Kantianes “Que he de fer?”: La pregunta ètica.

I.Kant diu que la filosofia es pregunta 4 questions: (les tres primeres es resumeixen en la 4ta).

1.Què puc conèixer?: teories del coneixement, ciència..

2.Que he de fer?: Reflexió sobre l'acció humana..

3.Que puc esperar?:desde el punt de vista de la religió.

4.Què és l'home?

2.Què he de fer?

Té que veure sobre l'acció. No diu que que voldria fer ni res, sinó que es com si actuar fos una obligació. Doncs, ningun ésser de la naturalesa és lliure. Tots tenim els nostres actes determinats. Només l'home es considera lliure, perquè té la capacitat de pensar i de dur a terme els seus actes. I per això es pensa que es lliure. Tots els éssers tenen els seus actes determinats, però l'ésser humà es considera « indeterminat ».

“ El misteri més gran que hi ha a l'univers és l'home”.

Kant pensa el mateix, diu que hi ha dos coses que li causen admiració:

EL cel estrellat sobre el meu cap (l'univers).

La llei moral (la llibertat humana).

Kant diu que l'home que és lliure ha de fer algo, doncs aquí hi ha una contradicció; “Jo sóc lliure pero he de complir la llei”. La filosofia que ens parla sobre això, sobre l'ésser humà, les conductes humanes etc, és la ètica.

-Distinció entre esdeveniments i accions. L'acció com a conducta concscient i voluntaria que es fa en relacio a un fi. Una part de les accions son accions morals, en tant que afecten a les altres persones. Les accions humanes coma tenint resultats i consequencies. Analisi de l'accio. Distincio entre accio, evitacio i omissio. Accio es tant allo que fem com allo que no fem (i podriem fer).

Un esdeveniment és qualsevol fet natural (que caigui un llamp, terratrèmol, etc). L'ésser humà és un fet natural, doncs, també pateix aquests esdeveniments, i els hi direm activitats, que fem de manera necessària seguint el curs de la naturalesa (menjar, beure aigua..).

Aquelles activitats que fem pel propi gust (passejar, menjar per menjar,etc..) s'anomenen accions.

Una acció és una conducta humana concient i voluntària que fem amb vistes a una finalitat.

Caracteristiques de l'acció humana:

Conciència: l'ésser humà és capaç de preveure els seus actes, pensar, evaluar i sense dur a terme l'acció, és a dir, abans de fer-la.

La voluntaritat : l'home és lliure per elegir una conducte o una altre.

-Hi ha accions tècniques, pràctiques o instrumentals (una activitat econòmica..) i accions morals (aquelles que tenen resultats i consequències que afecten a altres persones o a un mateix).

Les accions no són indiferents, determinen el que som.

-Resultats i conseqüències: El fet de fumar: el resultat seria la satisfacció i la conseqüència la dependència del tabac.

Doncs, l'ésser humà és moral ja que les seves accions afecten als altres i també a ell mateix.

-Quan parlem d'acció hem de distingir tres fets:

1. Acció: és el fet de fer algo en vista d'un fi.

2. Evitar: poderm fer una acció per evitar algo.

3. Omisió: no fer una cosa que hauries de fer.

Exemple: Tallo un arbre per evitar que algú es fagi mal > evitació.

L'acció moral: Un 99% de les coses que fem les fem sense pensar (automatisme).

Es segueixen uns procediments ; apendre a fer altres coses pràctiques o morals però abans cal seguir unes normes :

-Externes: que són legals i castigades amb una sanció.

-Internes: que són morals i causen remordiments o mala conciència.

El critèri entre una moral bona o l'acció moral dolenta, el podem saber segons el sentiment de conciència. Però si no tens conciència moral podries tenir una alteració mental greu.

La conciència moral es mostra si fas una mala acció moral i et sents malament, per tant hi ha una obligació.

L'acció moral és incondicional perquè la fas perquè tu ho creus no pel que diran els altres.

ACCIO I RESPONSABILITAT.

-Responsabilitat com a capacitat de “respondre” les nostres accions.

Tenim que tenir una responsabilitat respecte les nostres accions. El fet que nosaltres sóm concients (o lliures) fa una equació que dona de resultat ; la responsabilitat.
La responsabilitat és ser capaç de respondre a les nostres accions.

-Distincio entre responsabilitat moral i legal. Distincio entre legalitat i moralitat.

Hi ha dos tipus de responsabilitat :

-Legal o externa: lleis

-Moral o Interna: Conciència.

-Limitacions del concepte de responsabilitat :
Hi ha dos eximens que limiten la responsabilitat.

a)la ignorancia o falta de coneixement :

Per exemple; Un noi agafa el cotxe i no te carnet o una persona que va a 140km/h per l'autopista. Poden causar un accident i són responsables de l'acció però ingorants.

b) la coaccio o falta de llibertat:

Nosaltres només podem ser responsables si som lliures, hi ha casos en que la nostra llibertat està limitada.

Per exemple; una persona que roba pot ser un cleptoman o pot estar coaccionat. Teoricament, en aquests casos, s'ha de triar el menor mal; assassinar al president o la mort de la teva família (dilema entre l'afecte i la raó).

EL SENTIT DE LES ACCIONS.

-D'acord amb Aristotil definim l'accio com allo que tendeix cap a un fi, que podem pensar com un be. Paradoxa del mal (el mal com a negacio del be).

En tota acció hi ha un subjecte. Els subjectes ens ajuden a entendre l'acció i una finalitat però tota acció persegueix un fi i Aristòtil diu que tota acció persegueix un fi que per ell és un bé.

Hi ha molts tipus de béns per a Aristòtil:

-Instrumentals: Aristòtil creu que els éssers humans existeixen per ser feliços i per buscar la felicitat.

Però la felicitat té un problema i es que és una paraula abstracta, la idea de felicitat és una abstracció, per a cadascú la felicitat és alguna cosa diferent, hi ha molts models d'ella.

Per a Aristòtil, la felicitat ha de ser un bé en si mateix, on el subjecte ha de ser lliure.

Diu que allò que ens fa ser feliços de veritat és l'ús del coneixement no els diners ni els cotxes.

Si fem cas a aquesta idea d'Aristòtil plantegem una pradoxa; el mal.

-Distincio entre ciencies explicatives i ciencies comprensives. L'accio humana nomes la podem propiament comprendre (interpretar el sentit, finalitats, circumstancies..)

Les ciencies explicatives són les ciencies positivistes, es a dir, aquelles que prenenn establir d'una forma inquívoca les lleis generals que regeixen el funcionament de l'univers, tan sigui físic-natural o humanitar-social.

Les ciencies comprensives son aquelles que perseueixen la comprenció dels subjectes que actúen lliurement, en funció de la seva capacitat de decisió i del sentit propi que del que estan dotades les seves accions y buscan un coneixemen ideogràfic.

-El mal com allo- aquella conducta- que escapa a qualsevol comprensió.

Un fet natural el podem descriure objectivament. La conducta humana es molt complexe, no es el mateix que la conducte d'una formiga que sempre fa el mateix, cadascu es considera lliure. El mal es una cosa negativa, es una perdua de substància. Hi ha hagut filosofs que s'han plantejat el problema del mal, el perquè existeix;

-Diferents explicacions al problema del mal.

• St. Agusti desde petit li agradava fer el bé i es va fixar en la religió manikeisme ( que diu que el bé i el mal son 2 conceptes crontraris pero que existiran sempre ja que els dos son necessaris). St. Agusti més tard es fa cristià i no acepta aquesta teoria; ara considera que Déu és bo i que tota la seva creació és bona, que tots els individus són bons i que el mal es una corrupció del bé.

• Socrates deia que el mal es la ignorància, que és dolent aquell que no sap, aquell que ignora.

Tots aquests filosofs intenten explicar l'existència del mal. Hi ha un altre fet, i esque cadascú de nosaltres farem mal i el rebrem. El mal es una cosa incomprensible i nosaltres tenim una “escusa” perfecta: dir que aquell que fa el mal és boig.

LES ACCIONS SOCIALS. (internet i demanar apunts).

-L'accio per definicio es social.

L'acció social es reiterativa fem coses de manera semblant de fer habituals o hàbits.
Els hàbits d'una societat que són fruit d'un aprenentatge social de hàbits o costums per exemple anar d'etiqueta a l`hora d'anar a una festa elegant; el protocol hàbit social en ceremonies diplomatiques, politiques; la urbanitat es el hàbit social de la cortesía en la relació amb altres i en fet de saber viure i conviure.

-Distincio entre accions cooperatives i accions competitives.

Avui en dia resulta complicat definir Cooperació, perquè és un terme que s'utilitza per a moltes i diferents relacions.
No obstant això, la concepció més bàsica és definir cooperació com l'acció i efecte de cooperar.
La cooperació és la pràctica dels individus o grups que treballen en comú, amb objectius, i possiblement mètodes, acordats prèviament, i en les quals l'èxit d'un individu és depenent de l'èxit dels altres.
Per a una accion cooperativa es necessita un alt grau d'organització.
La cooperació és la pràctica oposada a la de qui treballen per separat o en competència mútua.
En aquest mateix sentit, es pot inferir que la cooperació és l'antítesi de la competència; no obstant això, la necessitat o desig de competir amb uns altres és un impuls molt comú, que motiva en moltes ocasions als individus a organitzar-se en un grup i cooperar entre ells per a poder formar un conjunt molt més fort i competitiu.

LA LLIBERTAT.

-Equivocitat, ambigüitat de la paraula.

L'equivocitat i l'ambigüitat són característiques fonamentals de les anomenades “ciències humanes”.

-Llibertat negativa i llibertat positiva.

Quan parlem de llibertat hi ha més d'una opinió:

1. Llibertat negativa “DE” (de moviment, de pensament): N'hi ha d'externes que segons la societat on vivim tindrem llibertat d'expressió, de vot (llibertat civil o social). Totes les llibertats han de ser respectades. No hi ha democràcia sense tolerància (capacitat d'acceptar la llibertat de l'altre) i no hi ha democracia sense llibertat ben entesa. En una societat oberta hi haurà llibertats.

La llibertat negativa ve donada per la societat i apart d'haver-hi llibertat ha d'haver-hi una repressió; En tota societat ha d'haver-hi lleis, controls que regulin la convivència i garanteixin la llibertat de tothom. Un equilibri entre l'ordre i el desordre.

2.Llibertat positiva “PER A”: Parlem de llibertat interna o com a concepte metafísic o filosofic.

En el cas d'una dictadura seria per exemple que tothom anés en contra del dictador defensant les seves llibertats.

En el cas d'una democracia seria que la gent canvies i evoluciones més que les lleis.

Hi ha 3 variants d'aquesta conducta:

-Determinisme: La nostra conducta està determinada, és a dir, que no ets lliure: el destí, la familia, Déu farà que actuis d'un amanera o d'una altre.

-Compatibilisme: estem condicionadament limitats, és a dir, tens un marge de llibertat pero hi ha causes o motius que el condicionen.

-Indeterminisme: Llibertat absoluta. Significa que ets lliure totalment, conscient i pots avaluar i pensar els teus actes.

-Debats entorn de la llibertat positiva: afirmacio de la llibertat absoluta (Jean Paul Sartre); negació de la llibertat (Spinoza).

• Jean Paul Sartre: diu que l'home està condemnat a ser lliure fent ús o no de la llibertat.

• Spinoza (Jueu- holandès) : Diu que no som lliures, que pensem que creiem que pensem, però ignorem que no és cert. Tenim capacitat d'escollir i escollirem el que ens determina. Que la unica llibertat és la llibertat racional.

CONDICIONAMENTS/ DETERMINISMES.

-Distincio entre determinisme, indeterminisme i compatibilisme.

Compatibilisme: poden haver-hi factors que ens condicionin però que no ens treuen la llibertat.

Determinisme: no existeix la llibertat. Poden haver.hi diferents tipus de llibertat que no son una realitat sinó un ideal.

Indeterminisme: Una llibertat absoluta.

-Relacio de possibles determinisme externs i interns.

-Determinismes objectius, és a dir que venen de fora de nosaltres:

-Determinisme fisic: Kant diu que tota realitat de la naturalesa es fenomètica, es a dir, que tot el que existeix es a partir d'una causa. Tot es explicable causalment. El determinisme fisic es l'anunciat de que tot fet te una causa.

-Determinisme social: Marx diu que tot el que tenim es un producte social. Que a partir de la societat ens determinem.

-Determinisme educacional: es igual que el social, una variant. Skinner diu que tota conducta es producte d'un aprenentatge, d'un esforç, d'una educació, que poden ser positius o negatius.

L'individu te conductes, coses que ha apres a fer d'una manera o altre.

-Determinisme teologic: partim de que existeix un Déu i com que es molt intel·ligent te una llista amb els que es salvaran i amb els que no. Altres teologics no eren tan radicals, creien que Déu havia fet l'home lliure, hi havia el dubte de perque Déu ha creat un mon amb persones lliures que poden fer el mal. El destí, l'atrologia, son variacions d'aquest determinisme.

-Determinismes subjectius, que venen de nosaltres:

-Determinisme genètic: els factos genètics determinen moltes coses, per exemple, una persona amb el sindrome de Down es lliure? Perque ella no ha decidit ser aixi, es persona pero es lliure fins a les seves limitacions.

-Determinisme psicologic: hi ha dos variants:

Conscient: es el pensament racional, el llenguatge, i es producte de la logica.

Inconscient: format per desitjos, representacions, traumas, etc..tot allo del que no som conscients i que tendeix a apareixer en els subconscient.

APROXIMACIÓ ALS VALORS.

-Importancia, actualitat, el tema dels valors.

Ens passem el dia parlan de valors, fem valoracions, valorem el que fan els altres..

Els valors són les qualitats que reconeixem en una cosa, objectes, accions..

-Els valors com a propietat, qualitat o caracteristica de persones, coses, accions. Els valors son “captats” per via emotiva, mes que no pas intel·lectual (en ells hi ha mes aviat un “reconeixement” i no un mer “coneixement” objectiu).

No és el mateix conèixer i reconèixer. Conèixer és la ciencia, filosofia, que ens diuen el món com és objectivament fent judicis descriptius que tenen una copula;”ÉS”; “la taula és verda”.

El llenguatge que ens permet descriure el món, coneixement intel·lectual.
Els valors no els coneixem, els reconeixem a través d'una vía obejctiva o emotiva, per una empatía. Els valors captats per aquesta vía són: l'ètica, l'estètica, l'espiritualitat...) que no parla del que és la realitat sinó d'haver de ser, de l'ideal no de la realitat.

-Doble caracteristica dels valors: son bipolars, estan ordenats jerarquicament.

Els valors són bipolars (“bé-mal”) i té una jerarquia o escala de valors.

Hi ha dues teories, l'objectivisme i el subjectivisme.

Una persona és els seus valors, “l'essencial és invisible als ulls”, els valors es poden mostrar, no demostrar, els valors que ens fan persones i no es veuen a simpla vista.

Tampoc es poden imposar directamen però si a la societat,per exemple els pares als fills, segons els seus valors propis i virtuds.

-Tres elements a distingir: el valor en ell mateix, la valotacio, l'objecte valorat.

Els tres elements a distinguir són;

El valor en sí: la bellesa, la utilitat..

La valoració : el reconeixement de la bellesa.

Objecte dipositari: aquest paissatge és realment bell.

-Segons l'element que distingim com a prioritari definiriem un Relativisme o Subjectivisme axiologic o un Objectivisme axiologic. Definició.

1.Teoria objectivista (objectivisme axiològic) : diu que els valors són independents als objectes i estan en funcio dels ideals. Plató, per exemple, va inventar el mon de les idees, on vivien els valors i les idees.

2.Teoria subjectivista (subjectivisme axiologic) : Els valors són individuals i els creem nosaltres. Exemple : Nosaltres a l'or li hem otorgat un valor simbolic. Nosaltres deistjem les coses que tenen valor i per tant, el que desitgem es el valor en sí.

-Quan parlem de valors parlem d'objectes « ideals » .

El valor és la forma i l'home li dóna significació. Per exemple, la bellesa com a valor en sí mateix no existeix, sinó com una forma incorporada a algun objecte físic o psíquic de la persona.
La bellesa és un valor i es capta per la via emocional, i la idea de bellesa és un objecte ideal (concepte) i es capta per la via intel·lectual.
No s'ha de confondre el valor amb l'objecte ideal (relacions, conceptes, etc.); la diferència està en que aquest últim és la idea, mentre que el valor s'interpreta com una sensació. El valor està subjecte a uns patrons més o menys fluctuants i estandarditzats, que són acceptats per cada cultura.
El valor no "és", sinó que "val", i l'objecte ideal "és".

-Distincio entre els Judicis de fet i els Judicis de valor.

Existeixen dos tipus de judicis :

-Judicis de fet: que són descriptius.

-Judicis de valor : són preescriptius. Ens diuen com ha de ser (la justicia, la bellesa..). És allò que afegim a la realitat. Tenen la copula “ÉS”. “la taula és verda”.

-La denominada Fal·làcia Naturalista.

David Hume diu que quan parlem, fem una trampa. Passem de la descripciod e la realitat a fer uan descripcio biològica. Lògicament és incorrecte ja que es una contradicció que pot ser voluntària o no.

ELS VALORS ÈTICS.

-Distincio entre Ètica i Moral.
La paraula ètica prové del grec êthos i significava, primitivament, estada, lloc on s'habita. Posteriorment, Aristòtil va afinar aquest sentit i, a partir d'ell, va significar manera de ser, caràcter. Així, l'ètica era com una espècie de naturalesa; una segona naturalesa adquirida, no heretada com ho és la naturalesa biològica.
D'aquesta concepció es desprèn que una persona pot modelar, forjar o construir la seva manera de ser.
La paraula moral tradueix l'expressió llatina moralis, i significava costum. Amb la paraula moralis, els romans recollien el sentit grec de êthos: els costums també s'adquireixen a partir d'una repetició d'actes. Tot i aquest profund parentiu, la paraula moralis va tendir a aplicar-se a les normes concretes que han de regir les accions.
Així, doncs, des de l'etimologia, hi ha poca diferència entre ètica i moral: l'una i l'altra fan referència a una realitat semblant. Però avui, malgrat que sovint s'utilitzen de la mateixa manera com si fossin sinònims, es reconeix que tenen significats diferents.
Es diferencia en que l'ètica és l'estudi filosòfic i científic de la moral i és teòrica mentre que la moral és pràctica.

-La etica com a reflexio teorica. La major part d'etiques, pero, propugnen una “moral”, en tant que la etica reflexiona sobre l'ambit de l'ideal, sobre “l'haver de ser”.
L'ètica és la reflexió teòrica sobre la moral (conjunt de principis, criteris, normes i valors que dirigeixen el nostre comportament. La moral ens fa actuar d'una determinada manera i ens permet saber que devem fer en una situació concreta).
L'ètica és l'encarregada de discutir i fonamentar reflexivament aquest conjunt de principis o normes que constitueixen la nostra moral.

-Subjectivisme moral.

El subjectivisme moral és un docrina ètico-filosòfica que afirma que allò que és bo i allò que és dolent en la moral es redueix a les nostres actituds i opinions personals. Si algú creu que p és bo, llavors p és bo per a ell. Per tant, si el subjectivisme moral fos correcte, les opinions morals subjectives serien infalibles, en la mesura que fossin autènticament subjectives.
No ha de confondre's el subjectivisme moral amb l'egoisme moral, d'acord amb el qual les persones han de tenir la normativa ètica d'obrar per al seu propi interès.
Hi ha dos tipus de subjectivisme moral:

-"Subjectivisme simple" expressa la idea bàsica del subjectivisme moral que és l'afirmació que alguna cosa és moralment bona o dolenta d'acord amb una perspectiva individual i, en conseqüència, aprova aquesta cosa o la desaprova sobre aquesta base. En conseqüència sorgeixen dues postures distintes, una persona que aprova que “x” és moralment acceptable, i altra que sosté que “x” és moralment inacceptable.

-El emotivisme és una versió del subjectivisme moral que associa el llenguatge moral amb actituds expressives, no informatives. L'objectiu del llenguatge moral, d'acord amb la perspectiva emotivista, és influenciar la conducta dels altres mitjançant expressions.
Desenvolupen aquestes teories: David Hume i Charles L. Stevenson

-Objectivisme moral: Max Scheler.

L'objectivisme moral sosté, per la seva banda, que en els enunciats ètics s'afirma la moralitat de quelcom o d'algú d'una forma objectiva. Un tipus d'objectivisme moral clàssic és el que propugna l'utilitarisme, segons el qual allò «bo» és allò útil, és a dir, allò que produeix la major felicitat del nombre més gran possible de persones. L'intuïcionisme és un altre tipus d'objectivisme moral, que sosté que un enunciat ètic és una expressió amb què manifestem la nostra intuïció moral o la nostra comprensió intuïtiva sobre la moralitat d'una cosa o d'una persona. Creure que podem parlar del «bé» i del «bo» com de quelcom definible per les seves propietats naturals és propi del “naturalisme ètic”: sistema que tracta les entitats morals com si fossin coses naturals; i en això -així s'afirma- consisteix precisament la fal·làcia naturalista.

9. ETIQUES MATERIALS I ETIQUES FORMALS.

-Distincio entre les ciencies “descriptives” i la etica que es prescriptiva.

Ciencies descriptives:
Un factor important en l'evolució d'una branca de la ciència és la seva capacitat de respondre als requisits de la societat, en altres paraules com exactament el sistema intern de la ciència pot detectar necessitats i problemes externs i dirigir la seva pròpia activitat respectivament. En la investigació tant descriptiva com normativa hi ha mecanismes per a aquesta tasca, però treballen diferentment.
El procediment autocorrectivo tradicional de la ciència descriptiva inclou la verificació.

Etica prescriptiva:
El trànsit des d'una perspectiva intel·lectual que privilegia la simplicitat als enfocaments que pretenen inserir la complexitat, està signat per una transformació radical del sistema global de producció, validació i circulació de coneixements.
Des de la perspectiva de l'investigador, la complexitat no és una meta a la qual cal arribar sinó una forma de qüestionament i interacció amb el món, constituïx alhora un estil cognitiu i una pràctica rigorosa que no s'até a estàndards ni a models a priori.

-Elements definitoris de les etiques materials segons Kant: son etiques de bens, que es basen en Imperatius hipotetics, en una Heteronomia de la voluntat i son (en terminologia de Kant) A posteriori.

Les ètiques materials es caracteritzen pels dos trets següents:
· presenten un objecte, propietat o estat de coses com un Bé Suprem (el plaer, els diners, el poder, la felicitat, la contemplació de Déu....).
· declaren com bones aquelles conductes o accions que permeten la realització del Bé Suprem i com dolentes aquelles conductes o accions que ens allunyen del Bé Suprem.
Les tres crítiques fonamentals que fa Kant a les ètiques materials són:
· les ètiques materials són empíriques;
· els seus preceptes són hipotètics o condicionals,
· són heterónomas.
Es resumeixen en la tesi que les ètiques materials no poden explicar l'existència de mandats absoluts (els imperatius categòrics) ni l'existència de llibertat, característica fonamental de la conducta moral.

-Kant enten que una etica “a posteriori” no pot tenir les caracteristiques de racionalitat i universalitat exigibles a una etica. Per aixo proposa una etica formal.

L'ètica formal defensa que un criteri merament formal ens permet dir si una conducta és bona o dolenta; aquest criteri consisteix fixar-se en possibilitat d'universalització de la màxima.
Kant distingeix entre la forma i la matèria d'un mandat: la matèria és el manat (per exemple, dir la veritat per al mandat "no s'ha de mentir"), i la forma, la manera de manar-lo (si s'ha de complir sempre, algunes vegades o mai).
Altres característiques de l'ètica formal són el que s'ha cridat rigorismo kantià, la defensa de l'autonomia de la voluntat en l'experiència moral, i la proposta dels imperatius categòrics com imperatius pròpiament morals .

-Elements definitoris de l'etica formal de Kant: es basa en un Imperatiu categoric, en l'autonomia de la voluntat i es una etica a priori (universal i necessaria). Aquest a priori moral és el deure.

En Kant, el criteri de la moralitat d'una acció; la manera com la raó s'imposa a la voluntat d'una forma incondicional i necessària, en contra de qualsevol desig merament subjectiu. Expressa el deure que ha de complir-se per si mateix, i no per aconseguir alguna altra finalitat (en aquest cas, seria un imperatiu hipotètic o condicionat). És la llei de la raó pràctica, que no prescriu res en concret que fer, sinó només la manera, la forma, com s'ha d'actuar.

-Definicions de l'Imperatiu categoric.

En l'ètica kantiana apareixen diverses formulacions de l'imperatiu categòric:
-(1) Immanuel Kant: primera definició d'imperatiu categòric (I)
Quan penso un imperatiu hipotètic en general no sé el que conté fins que m'és donada la seva condició, però si penso un imperatiu categòric de seguida sé què conté, ja que l'imperatiu no conté més que la necessitat de la màxima d'adequar-se a una llei, i aquesta no es troba limitada per cap condició.
Per consegüent, només hi ha un imperatiu categòric, i diu així: obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, al mateix temps, en llei universal.
-(2)segona definició d'imperatiu categòric (II)
Ja que la universalitat de la llei per la qual succeeixen determinats efectes constitueix el que s'anomena naturaresulta que l'imperatiu universal del deure accepta una altra formulació: obra com si la màxima de la teva acció hagués de convertir-se, per la teva voluntat, en llei universal de la natura.
-(3) tercera definició d'imperatiu categòric (III)
La natura racional existeix com a fi en si mateixa. Així es representa l'home la seva pròpia existència, i en aquest sentit l'esmentada existència és un principi subjectiu de les accions humanes.Però, justament a conseqüència del mateix fonament racional que té valor per a mi, per la qual cosa és, doncs, al mateix temps, un principi objectiu del qual, com a fonament pràctic suprem que és, han de poder derivar-se totes les lleis de la voluntat.
L'imperatiu pràctic serà llavors com segueix: obra de tal manera que et relacionis amb la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com un fi, i mai només com un mitjà.
-(4) quarta definició d'imperatiu categòric (IV)

Per consegüent, tot ser racional ha d'obrar com si fos per les seves màximes un membre legislador al regne universal. El principi formal de tals màximes és: obra com si la teva màxima hagués de servir al mateix temps de llei universal per a tots els éssers racionals.

-El concepte de Persona.

En el llenguatge cotidià, la paraula persona fa referencia a un ser racional y conscient de si mateix, que poseeix una identitat propia.

Una persona es un ser social dotat de sensibilitat, amb intel·ligpencia i voluntat.

En l'àmbit del dret, una persona es tracta d'adquirir drets humans i contraure obligacions.

INDIVIDU I SOCIETAT.

-Definicio Aristotelica. Caracteristiques de la sociabilitat humana i animal.

Aristòtil (IV aC) defineix l'esser humà com a animal politic (ZOONPOLITIKON). Es diu animal social al que viu amb els altres, l'únic animal politic son les persones ja que tenim sentit del mal, ètica i llenguatge que ens permet ser persones. Els primats i les persones poden ser primats. Per exemple Jane Goodall (antropoleg), i Savater (va portar al floquet de neu) creuen que els primats poden ser bastant socials perque uns aprenen a caçar termites, altres a menjar gra i son diferents cultures. Però només l'esser humà es plenament cultural. Un primat te mñes grau de maduresa que qualsevol altre animal, ja que te una socialitzacio i a l'hora de madura apren tot. Per l'home és social pel llenguatge i aico ens permet tenir valors, moralitat. El que cada un és, no es res mes que un conjunt, l'esser humà és la seva naturalesa social. Aristotil creu que si algun individu no sap conviure en societat és un monstre i que ha de ser expulsat. Aristotil escriu en esglaons de com s'ha de comportar la societat. Encara que la societat no existeix sense individus, pero aquests poden canviar la societat.

-Diferenciacio de F.Tönnies entre comunitat i societat.

-Comunitat: Està composta per alguns grups primaris com la familia, el poble, etc. L'individu es sent important amb el grup, amb el reconeixement i té un vincle afectiu.

-Societat: es produeix a l'edat mitjana. Comença formant grups secundaris que són més abstractes. Son grups impersonalitzats i individualistes però que fa que estiguin protegits. Encara que normalment existeix un vincle de competència.

EL PROCES DE SOCIALITZACIÓ.

-Definicio de socialitzacio. Grup social. Grups primaris i secundaris. Rol i status.

Socialitzacio: Adquireix uns coneixements, uns valors propis, etc. La socialitzacio dura tota la vida, i quan vas a un lloc i pateixes un canvi brusc, entres en un procés de resocialització. Sempre ens estem socialitzant a partir d'unes pautes. Has d'acceptar les normes socials, mitjançant una conformitat social. Preten reproduir un sistema, de tradicions, conductes, complements i els individus ho han d'acceptar.

La societat no és justa ja que hi ha fenomens de desviació social (per exemple hi ha una societat rural que pot crear un grup que tingui diferents pensaments). La societat sempre està evolucionant, canvis socials.

-Contro social. Conformitat. Desviacio.

Conformitat
Carácter nominatiu és l'acord del individus d'un grup social adaptar-se els hàbits social resposta que la majoriadonarà, i esperarà que altres els donin, tot i que es posible la conducta contrària a la pauta marcada pel costums.
En aquest cas, produirà el rebuig social o la sanció punitiva, segons quina sigui la pauta o norma infringida.
DESVIACIÓ
L'acord a les normes s'anomena conformitat; es pàrla de desviació quan la conducta d'una persona no respon a les normes vigents.

CONCEPTES BASICS DE LA FILOSOFIA POLITICA.

-Definicio classica Aristotelica: la funcio de l'estat.

Diu que l'Estat és una societat, tots per igual.

És la definició de perfecte ja que l'Estat no serveix per castigar sinó que és una institució que garanteix la seguretat i la igualtat entre tots.

Ha de garantir el benestar social amb dret positiu, són les lleis que regeixen un estat, a través d'aquestes lleis s'ha de garantir les solucions als conflictes.

A través d'un pret positiu es garanteix la resoolució del conflicte social.

La Societat Civil som nosaltres, és el concepte de totes aquelles esferes socials, sense estar centralitzada i els individus s'interrelacionen.

L'Estat és le que intenta posar limits a aquesta societat civil.

Però en l'aparició de l'Estat hi ha una centralització de poder. Li diem poder perquè l'Estat ens fa fer accions.

-Distincio entre poder i autoritat. El concepte de “Violència legitima” (Max Weber).

S'ha de distinguir entre poder i autoritat (per a tenir autoritat es necessàri; el carisma, la tradició, una creença, un bon discurs ideològic).

El poder és la força de que es pot fer, i l'autoritat és la legitivitat.

Com la tradició o el costum, un discurs ideològic, o que es basi en una serie de creences.

Una cosa es el poder però un poder per ser vàlid ha de tenir una autoritat, una autoritat enfront els habitants.

La violencia, que és legítima.Consisteix en, per exemple; declarar una pena de mort i és vàlida per l'Estat, però si alguna persona mata una altre està penalitzat.

-Teories sobre l'origen i legitimitat de l'estat.

1.Teoria de la coacció (Magciavel. T. Hoobes):

L'home és el lloc per l'home. És antisocial, està envoltat d'egoísme, els recursos són limitats i això implica una discussió permanent.

L'Estat és una estructura per controlar aquesta societat, tots entre tots.

2.Teoria de l'interès (Locke, Adam Smith):

és el propi interés de la societat per tenir un Estat, com a bé general, ja que l'Estat ens proporcionarà un lloc on estar, menjar, etc.

Adam Smith va dir que els interessos, però, erens individuals.

3.Teoria del consens del valor (Parson).

El poder, el que fa és plasmar una sèrie de valors semblants, i ho plasma als individus de la societat, es a dir, una formalització.

Parson intenta dir com aparèixs l'Estat i la seva legitivitat.

-Origens de l'estat de dret.

Els origens es remonten fins al s.XVII-XVIII amb l'Absolutisme, segons Bosuet.

El poder absolut del rei, vingut per la religió, per Déu, genera un tipus de poder absolut.

França fa una crítica, una teoria moderna de l'Estat.

A un Estat de dret li posen les bases d'un Estat modern per fer un Estat racional.

Es vol fer una protecció jurídica contra el despotisme, ja que la gent no són súbdits sinó ciutadants.

Així doncs, és va formalitzar a partir de diferents filòsofs.
1.Montesquieu :

Ens faria una separació de poders; legislatiu, judicial i executiu.

2.Rousseau : En un llibre, parla que la volutnat generada ha de ser a pressió de bé general o bé comú.
Voluntat de tots, d'un grup que pot ser important o de pressió, econòmic o polític, no significa que siguin un bé comú.

Vol garantir la igualtat, els drets dels ciutadants, que apareixen en la constitució com ; llibertat, legalitat i fraternitat.
Hi ha una variació cap a un Estat més social, amb una política més afectiva.

-Diferencia entre estat i nació.

1.L'Estat: L'Estat mantindrà una estructura de nació, un grup de persones que tenen característiques comunes.

2.La Nació: és la suma de;

-Objectiu: que tingui un lloc n estar, una llengua, una història, una cultura, una tradició, uns símbols i unes estructures socials.

-Subjectius: Conciencia de pertinènça, una nació és un nosaltres, que encara que siguem diferents formem part d'una identitat.

ESTAT. TIPUS D'ESTAT. ESTAT DE DRET.

-Diferents formes d'estat.

1.Estat totalitari ; és aquell en què el poder s'immisceix en tots els àmbits de la vida dels individus i on el spoders públics no se subordinen a la llei.

4.Estat autoritari o dictadura : Quan un estat admet la participació dels ciutadans en les seves institucions. Per obenir o mantenir el poder, una dictadura reocrre a la força, l'elecció restringida o l'herència, però no al sufragi universal.

-Caracteristiques de l'estat de dret. Separacio de poders.

La sobirania popular. És el primer postulat d'un estat de dret. L'esta exerceix el poder públic per delegació del poble.

La separació de poders (Locke i Montesquieu) defineixen aquest postulat de l'estat de dret. Els tres poders de l'estat (executiu, legislatiu i el judicial) s'han d'atribuir a òrgans diferents. Així els diversos òrgans es controlen els uns als altres.

El principi de legalitat. L'Administració ha de respectar la llei, i actuar dins dels límits.

Principi de jerarquia normativa. Els òrgans de l'estat dicten les normes. Així, les ordres d'un ministre se subordinen als decrets del govern ; aquests, a les lleis del parlament, ia aquestes, a la Constitució.

El principi de constitucionalitat. Tota llei i norma emanada dels òrgans de l'estat s'ha d'emmarar en la Constitució.

-Classificacio segons la forma de govern.
1.Estat democraticoliberal de dret : defineix i proclama els drets i les llibertats polítics ; garanteix les llibertatas personals i afavoreix la participació política dels grups socials. Aquest estat accepta :

a)El pluralisme polític i la lliure concurrència de les diverses opcions polítiques.

b)La participació de tots els ciutadans en la gestió de poders públics.

2.Estat del benestar : que intervé en el sistema econòmic i social, regula el món laboral i garanteix a tothom unes mínimes condicions de vida.

Per això l'estat :

a)Intervé amb mesures econòmiques

b)Defineix uns drets socioeconoòmics

Tanmateix, pateix un problema ; l'anomenada globalització.

-Definicio de democracia i estat de dret.

1.Estat de dret : és aquell en que hi ha certes relacions personals que no són regulades pels poders públics : hi ha llibertat d'expressió d'idees i creences.

Els poders públics se sotmenten a la llei.

Actualiment és l'únic mode de poder legítim legal i racional.

2.Estat democràtic: Si els governants participen en les institucions de l'estat a través de canals legals.
L'ideal democràtic sembla exigir que tots paricipin en els decisions que afecten la col·lectivitat, però una democràcia directa té dos obstacles difícils : són moltes les decisions que cal prendre i la consulta prèvia a tots el sciutadans paralitzaria la presa de decisions. A més, els problemes de complexitat tècnica que la majoria és incapaç de formar-se per decirdir. Per això, les democràcies són democràcies representatives. No decidim els impostos ni l'import destinat a l'educació o la sanitat, però triem els qui aproven els impostos i assignen els recursos.A

DRET, JUSTICIA I LLIBERTAT.

-Concepte i funcio de Dret. El dret positiu.

Les lleis que hi ha són un Estat.

Si parlem d'un Estat de dret, les normes han de tenir un sentit ètic.
Les lleis establertes per han d'estar establertes per una societat.

-Distincio entre moralitat i legalitat.

Per exemple, actualment, el PSOE ha aprovat el poder d'agafar la pastilla antibaby a les faramàcies.
La moralitat i el dret, el valor i la ideología, les lleis definiexen una acció com l'exemple de les antibabies.

Però sempre hi aura persones d'acord i persones en desacord, perquè en principi les lleis s'han d'insipirar en la moralitat.

-Fonamentacions del Dret.

1.Jusnaturalisme: diu que té drets naturals, allò que diem que està bé o malament és la raó, Déu, un principi universal que garanteix el sentit ètic.

El que fa és equivoc, que parla de l'ésser humà com si fos una cosa etérea (lleis objectives).

2.Sociologisme o idealisme jurídic: el dret el que fa és posar per escrit la societat, és a dir, formalitzar valors i normes del conjunt de la societat.

3.Positivisme jurídic: el dret és el dret de l'Estat, tot acte d'Estat és l'Estat de dret, el que diu l'Estat és la llei, el que governa és el més fort.

Tot el que no apareixi escrit no és legal.

-Estat de dret i drets humans.

Aristòtil es basa en el jusnaturalisme (els drets del humans es basen en la naturalesa).

-Justicia social i igualtat social.

La justicia ha de ser igual per a tots però sempre hi ha discriminació per principi i es mostra a la frase: Tots som iguals, però uns més que altres.

-Tothom ha de rebre les mateixes oportunitats.

-Tots han de rebre la mateixa consideració i respecte.

-La mateixa igualtat social i judicial.

-La satisfacció de les necessitats bàsiques, com ara accedir al menjar, a l'escola i que aquests mínims estiguin coberts.

Però si la justicia es totalment igual·litària pot arribar a ser injusta.

-Justicia distributiva i justicia reparadora.

Segons Aristòtil

1.Justicia distributiva: No podem ser igual·litaris, és injust. Per exemple a l'hora de pagar impostos.

2.Justicia reparadora: La tenim com a justicia. Quan algu rep un dany o desperfecte exigeix una reparació. “Això per allò”.

-Les llibertats.

La llei social: El que fa es superar la llei natural, tots tenen el mateix.

L'Estat ha de suplir la llei natiral a través de la sanitat o l'educació, o sigui que la llei natural és desigual.

L'Estat ha de garantir la llibertat, ha de tenir una repressió social, ja que ha de mantenir un equilibre entre el dret i la llibertat.

PRINCIPALS TEORIES POLITIQUES.

-Liberalisme.

El liberalisme polític és la ideologia dominant de les democràcies contemporànies. Tanmateix, coincidint amb el canvi de mil·leni, una nova ideologia, el neoconservadorisme, ha trasbalsat Occident i bona part de món. Tenint això present, l'objectiu d'aquesta assignatura és doble. En primer lloc, volem mostrar com el neoconservadorisme va poder fer-se fort perquè va saber treure profit d'algunes febleses filosòfiques del liberalisme polític —d'aquestes febleses en direm “problemes”. En segon lloc, volem fixar-nos en els problemes en què ha furgat el neoconservadorisme per a plantejar-nos la pregunta de fins a quin punt aquesta mena de problemes són estructurals al liberalisme polític, o bé aquest pot fer-hi front amb recursos conceptuals harmonitzables amb el conjunt d'elements de la ideologia. En aquest sentit, entendrem que el neoconservadorisme constitueixen un repte per a les democràcies occidentals.

-Marxisme.
La filosofia marxista en el seu concepte, s'ocupa de la naturalesa mateixa del marxisme, excedint el camp tradicionalment ocupat per la filosofia. Per a donar l'aspecte filosòfic marxista o materialista dialèctic, és la lluita en contra de l'idealista i dualista per ser considerats com arma de la burgesia per a afeblir el poder del proletariat, en les quals hi ha diverses tesis:
· L'existència d'una matèria independent al pensament, considerat com matèria conscient.
· El desenvolupament de la matèria conscient per oposicions o negats successius.
Una extensió d'aquest materialisme dialèctic és el materialisme històric, que ho posa amb vista a la vida social determinat per les contradiccions en les maneres i relacions de producció, pel que es desemboca en la lluita de classes, aplicat a l'economia preconitzada en el socialisme científic de Marx.

-Anarquisme.

L'anarquisme és una doctrina que defensa que tota l'autoritat és innecessària i perjudicial tant política, jurídica com religiosa. Mitjançant l'abolició de l'autoritat podrem construir una nova societat basada en la bondat innata de l'home. Els principals representants de l'anarquisme són: MARX, SHIRNER, BAKUMIN, KROPOTKIN.
Durant els anys a París, Marx va formular e idear la seva teoria materialista de la història i va defensar que l'alienació que pateix l'home no és metafísica ni religiosa sinó política i econòmica. La obra més important d'aquesta època són els manuscrits econòmics i filosòfics de l'any 1844 (que va ser publicat l'any 1950). Al ser expulsat de París, l'any 1845, a Brussel·les i entre el contacte amb la organització del moviment comunista i és el que l'ocuparà més temps de la seva vida en aquesta època. Marx defensava que el que la filosofia havia de ser una cosa bàsicament practica. Fins ara els filòsofs havien interpretat el món però, el que calia fer era transformar-lo. Calia canviar la realitat social. Se li va encarregar una obra escueta, senzilla per establir els principals objectius del Moviment Comunista Internacional i juntament amb Engels escriu l'any 1848 el famós “Manifest del partit comunista”. En aquesta època va haver-hi unes revoltes socials molt importants que NO van ser conseqüència del manifest. Marx s'exilia a Londres l'any1849 fins la seva mort. A Londres es va dedicar al periodisme i a l'organització del moviment comunista. Al 1859 publica la “Crítica a l'Economia Política” i l'any 1867 el primer volum de “El Capital”.