Wolfgang Amadeus Mozart

Música clásica. Òpera mozartiana. La flauta mágica

  • Enviado por: Lau
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 15 páginas
publicidad

ÍNDEX

1. L'òpera

2

2. Característiques de l'òpera.

5

3. Johann Wolfgang Amadeus Mozart.

7

4. La flauta màgica.

11

  • L'ÒPERA

  • “Forma musical barroca profana de caràcter narratiu i amb representació escènica.”

    El seu nom prové de la denominació italiana opera in musica ( obra musicada ). La diferència entre l'òpera i els seus antecedents medievals i renaixentistes radica en el seu caràcter profà i també en el paper primordial que hi tenen la música i el cant. El que va donar l'últim impuls perquè tingués lloc la creació de l'òpera, fou del grup Camerata Fiorentina, format per poetes i músics que crearen les primeres òperes:

    • Dafne, de Peri ( 1597, avui perduda ).

    • Les Euridice feo, de Peri( 1600 ) i Caccini ( 1602 ).

    • L'Orfeo, de C. Monteverdi ( 1607 ).

    El nou espectacle, agradà al públic, i es propagà amb rapidesa: a Roma, els anys 1620-23 (amb Stefano Landi, L. Rossini, D. Mazzocchi i el llibretista G. Rospigliosi, futur papa Climent IX ), i a Venècia, on el 1637 s'obrí el primer teatre públic d'òpera anomenat, Teatro San Cassiano.

    Venècia disposà de noves òperes de Monteverdi i autors com P.F. Cavalli i G Legrenzi, mentre M.A. Cesti la consolidava a Viena i G,B. Lulli donava una forma peculiar a l'òpera francesa creada per R. Cambert.

    Al mateix moment, Nàpols arrelava amb A Stradella, F. Provenzale i, sobretot, Alessandro Scrlatti, que adoptà l'aria da capo com a element principal de l'òpera. L'escola napolitana, fou la primera de crear, ja el segle XVIII, l'òpera bufa o còmica, més popular, allunyada dels temes mitològics o històrics clàssics (anomenada òpera seria), especialment des que Apostolo Zeno i Pietro Metastasio afegien en els seus llibrets els passatger còmica que en el segle XVII solia haver-hi en el drama. Les òperes bufes van evolucionar a partir de l'intermezzo, el més destacat dels quals fou La serva Padrona, de Pregolesi, que assolí un gran renom fins i tot a frança, l'únic país que havia mantingut un estil propi d'òpera, amb J.Ph. Rameau i, d'altra banda, amb una opéra comique autòctona.

    Als altres països europeus l'òpera italiana arrelava malgrat els intents de H. Schütz a Alemanya, Purcel a Anglaterra i alguns episòdics assaigs a Castella. Els músics no italians hagueren d'adoptar l'estil italià.

    Sobresortiren G.F. Händel a Anglaterra, J.A. Hasse i K.H. Graun a Alemanya, J.J. Fux a Àustria, etc.

    Ara, l'òpera ja no era tant estètica com en el temps de la Camerata Fiorentina, i estava plena d'abusos, com per exemple l'excés d'importància que es va concedir a les veus agudes. És per això l'èxit dels castratis (homes, que es castraven de nens perquè la seva veu no canviés, però com que el seu cos si que ho feia, aconseguien tenir veu de nen, aguda, però amb una caixa toràcica d'home, més gran ).

    L'òpera seria anava perdent públic a mida que l'escola napolitana impulsava l'òpera bufa (i també semiseria), formada per un conjunt de compositors entre els quals hi havies figures com: N, Jommelli, T. Traetta, N. Piccinni (que estava enfrontat a Gluck, a Paris), i sobretot G. Paisiello i D. Cinarosa.

    La passió per l'òpera era impressionant, però alhora perjudicava l'evolució de la música instrumental (sorgida a Itàlia de la fi del segle XVIII).

    Malgrat tot, cap al 1770 aparegueren nous autors que componien formes nacionals d'òpera (de caire popular).

    Va ser Mozart el compositor que sabé crear una veritable síntesi de l'òpera bufa (i seria) italiana.

    A Itàlia la gent va trobar aviat en G. Rossini el successor de Cimarosa i Paisiello; Les seves produccions envaïren tot Europa i tingueren u èxit continu, alhora que influïen de manera poderosa damunt els compositors francesos que no seguien les pautes de Gluck (seguit en canvi, pels italians Cherubini, i Spontini).

  • CARACTERÍSTIQUES DE L'ÒPERA

  • “Drama per a ésser representat amb el text cantat”

    L'òpera consta dels elements indispensables de l'orquestra, el cor, i els solistes.

    A part consta d'una obertura que és l part instrumental que te lloc abans de l'inici de l'òpera, i d'interdudis, que son les parts instrumentals que van entremig.

    L'estructura de l'òpera està formada a base d'Àries, i Recitatius.

    En el temps del Barroc van sorgir dos grans tipus d'òperes, anomenades:

    L'Òpera seria: Era de caràcter aristocràtic, i sempre narrava històries de déus, es a dir que es basava amb temes mitològics.

    Tenia una organització que es basava en l'estructuració en àries (utilitzades per les parts líriques del text), i recitatius (utilitzats per a les parts de caràcter narratiu).

    Durant aquest període de temps els castrati (homes, que havien estat castrats de nens perquè la seva veu no canviés, però com que el seu cos si que ho feia, aconseguien tenir veu de nen, aguda, però amb una caixa toràcica d'home, més gran ), qualificats com a virtuosos, eren una segura font d'ingressos per a la família.

    En aquest tipus d'òpera es donava molta més importància als solistes, que al cor.

    L'Òpera bufa, o còmica: Era un tipus d'òpera de caràcter popular, i que es basava amb temes populars.

    Els seus protagonistes no son déus, i ja no tracta de mitologia, sinó personatges de classe mitjana, que critiquen l'aristocràcia.

    L'economia del que disposen no és gaire elevada, per tant el nombre de cantors és baix, i l'orquestra, és força petita. Però no obstant això s'utilitzen elements de caràcter folklòric.

    En aquest tipus d'òpera, tenen una especial importància les característiques nacionals, és per això que dins d'aquest gènere cal afegir-hi l'Òpera Comoque francesa, el Singspiel alemany, i l'Òpera Balada anglesa.

    L'òpera és un genera musical que ajunta el teatre (ja que és representada), la literatura (ja que pot tractar de mitologia, etc.), i de text (ja que es cantada pels intèrprets, que fins força temps desprès de l'aparició de l'òpera només poden ser homes. En part és per això que hi havia castratis).

  • Johann Wolfgang Amadeus Mozart.

  • Wolfgang Amadeus Mozart

    Johann Wolfgang Amadeus Mozart.

    Va néixer a Salzburg l'any 1756, i va morir a Viena l'any 1791. Era un compositor austríac. Setè fill de J. G. Leopold Mozart i d'Anna M. Pertl. Fou el seu pare qui va veure que Mozart tenia uns dots musicals molt especials, i va decidir d'educar-lo, i exhibir-lo (juntament amb la germana gran Nannerl, que era una precoç clavecinista i pianista) com a font d'ingressos.

    El 1763, amb el permís, del seu protector, l'arquebisbe de Salzburg, els Mozart emprengueren un llarg viatge (sud d'Alemanya, Brussel·les, Paris, Londres, la Haia, Lió, Suïssa) que suposà pel petit Mozart valuoses experiències.

    En Roma, més tart, fou admirat per haver pogut reproduir el Miserere d'Allegri, després d'una sola audició a la capella sixtina.

    Quan totnà a Nàpols el papa Climent XIV el féu cavaller de l'Ordre de l'Esperò d'Or, i poc després fou admès a l'Academia Filarmònica de Bolonya.

    Mozart va ser compositor que sabé crear una veritable síntesi de l'òpera bufa (i seria) italiana.

    Escribí moltes òperes, cantates, etc. Unes de les moltes òperes que Johann Wolfgang Amadeus Mozart va compondre, i dirigir, són:

    La finta semplice

    1768

    Bastian y Bastiana

    1768

    Mitridate, Rè di Ponto

    1770

    Ascanio in Alba

    1771

    Il sogno di Scipione

    1772

    Lucio Silla

    1772

    La finta giardiniera

    1775

    Il Rè Pastore

    1775

    Zaide

    1779

    Idomeneo, Rè di Creta

    1781

    Die Entführung aus dem Serail (El rapto del serrallo)

    1782

    L'oca del Cairo

    1783

    Lo sposo deluso

    1783

    Der Schauspeldirektor

    1786

    Le Nozze di Figaro

    1786

    Il diccoluto punito ossia Il Don Giovanni

    1787

    Così fan tutte

    1790

    La Clemenza di Tito

    1791

    Die Zauberflöte

    1791

    Definitivament, Mozart tornà a Salzburg, on compongué uns anys després les senfonies K.318 i 319, i l'òpera Idomeneo, re di Creta l'any 1781; influïda per Gluck, és le primera de les seves grans òperes. L'exit que va assolir li valgué concerts i invitacions que l'arquebisbe, volgué impedir-li d'acceptar, fet que motivà la ruptura definitiva, amb la qual Mozart esdevingué el primer compositor que intentà de treballar independentment dels lligams de servitud.

    El 1782 rebé l'encàrreg de l'emperador Josep II de fer una òpera alemanya: en resultà el Singspiel Die Entführung aus dem Serail (“el rapte del serrall”); pocs dies després es casà amb Constanza Weber -tercers filla de F. Weber-, matrimoni que li suposà una càrrega.

    Per sobreviure donava lliçons i componia moderníssims concerts per a piano i orquestra, que executava personalment en audicions que sovint no li donaven gairebé res. D'aquesta època data la seva amistat amb J.F. Haydn, i li dedicà sis quartets (1782-85); estrenà també ara la sinfonia Haffner (K385, 1785) i altres obres, d'expressivitat molt superior a la de la música del seu temps.

    L'arribada de Lorenzo de Ponte a Viena, li proporcionar un gran llibretista per una nova òpera demandada per Josep II; fou Le nozze di Figaro (1786), que estava basada en la aleshores prohibida obre de Beaumarchais, i passà força desprevinguda a Viena, i no tingué gaire èxit, al contrari que a Praga.

    Això va fer que Mozart s'inspirés, i fes una simfonia (la K.504, Praga), i una òpera l'any següent. Mozart trià el tema, i Da Ponte, escriví el llibret de Don Giovanni (1787), que tingué un èxit extraordinari.

    Als països catalans, la primera òpera de Mozart coneguda, fou Così fan tutte (Barcelona, 1798). Ignorat en gran part durant gairebé tot el segle XIX, anà imposant-se a través dels concerts a Barcelona i València.

    L'associació Wagneriana li dedicà una atenció notable, i publicà traduccions dels llibrets de les òperes principals, que l'empresari J. Mestres i Calvet introduí al repertori del Gran Teatre del Liceu. A Barcelona hi ha actualment una Associació d'Amics de Mozart.

    Casa natal de Mozart, Salzburg. Representació de Così fan tutte, l'any 1956.

  • La flauta màgica.

  • Resum:

    La òpera comença amb una obertura tocada per una orquestra simfònica. En aquesta es mostren els contrastos que existeixen en ella (el be i el mal, el saber i la ignorància, el dia i la nit...). A continuació s'obre el taló, i comença el primer acte.

    Acte 1r

    L'òpera tracta d'un personatge que es diu Sarastro que rapta a Pamina, la filla de la Reina de la Nit. El motiu era perquè no veia convenient la educació que estava rebent de part seva. Al començament d'aquest acte, un jove princep que es diu Tamino corre darrera d'una serp, i aquesta l'atrapa i el deixa inconscient. Durant el temps en que està a terra, apareixen tres donzelles, que treballen per la Reina de la Nit, i l'avisen. També apareix Papageno, un venedor d'ocells que comerciava amb la reina, i que en despertat Tamino, li fa creure que li ha salvat la vida. Més tard, tormen les donzelles, amb una foto de la princesa Pamina, li ensenyen a Tamino, i ell s'enamora d'aquesta, i decideix rescatar-la jumtament amb Papagueno. La Reina els hi dona una flauta màgica, i un carilló màgic perquè els hi sigui més fàcil la missió. Van al castell del Sarastro i intentan alliverar a la princesa però Monostato els ho impedeix.

    Més tart, Pamina veu a Tamino, i també s'enamora d'ell, però perquè puguin marxar junts Sarastro imposa a Tamino unes proves. Abans

    que aquestes comencin baixen tres amics que els hi recomanen res constants i pacients i guardar silenci.

    Acte 2n

    Aquest acte comença amb una reunió que té Sarastro amb els seus consellers en la que convoquen als déus Isis i Osiris perquè ajudin las joves a passar les proves. Abans de que aquestes comencin els hi treuen els instruments màgics. Les proves varen ser:

    1ª: Tenia que evitar de parlar amb dones que apareixien i ho van aconseguir. Durant aquesta prova Pamina intenta parlar amb el seu estimat, però ell no la contesta per poder passar la prova. Desprès d'això Pamina pensa que ell ja no l'estima.

    2ª i 3ª: Aquestes eren dos proves simbòliques en les que tenia que superar el foc i l'aigua.

    Les proves son superades i Tamino aconsegueix llibertar-la i casar-se amb ella. Durant el transcurs de la història Papagueno s'enamora d'una criada del castell anomenada Papaguena. Poc abans d'acabar les proves La Reina de la Nit ordena a la seva filla que mati al Sarastro, però ella s'hi nega.

    Aquesta obra està orientada a Egipte i es basa en les idees de la maçoneria (secta o moviment ideològic basat en els principis de la ciència, la raó, la llibertat, i la laïcitat) ja que Mozart, vol fer un homenatge als seus amics maçons. Un dels trets que destaquen és el número 3, que apareix en diferents parts de la obra.

    Personatges:

    La història representa dos diferències molt clares: el saber i la ignorància, el dia i la nit, el be i el mal... que es veuen reflexades en els personatges durant el llars de tota l'òpera.

    Sarastro

    És el sacerdot que representa tot lo bo: la llum, el sol, la veritat, el saber, els coneixements... Aquest rapta a la princesa perquè no veia convenient la educació que estava rebent per part de la seva mare, la Reina de la Nit. És molt alt i d'aspecte serio.

    Reina de la Nit

    Aquest personatge és el contrari que Sarastro ja que representa tot lo dolent: la ignorància, el mal, la obscuritat, les tenebres... Durant la obra intenta assassinar, mitjançant la seva filla, a Sarastro per així poder recuperar el cercle del sol, que li proporciona poder.

    El resta de personatges que apareixen a l'òpera, són:

    Tamino

    És un jove príncep que al enamorar-se de la princesa Pamina, filla de la Reina de la Nit, decideix rescatar-la. També és un personatge alt i de caràcter alegre.

    Papageno

    És un venedor d'ocells que comerciava amb la Reina de la Nit i que és obligat a ajudar a Tamino en la seva missió. Durant la obra

    s'enamora d'una criada del castell, Papagena. És un personatge alegre, còmic i mentider, ja que al principi de la obra enganya a Tamino diguent-li que ell havia sigut el que l'hi havia salvat la vida.

    Pamina

    És la filla de la Reina de la Nit i es troba segrestada per Sarastro. També s'enamora del príncep Tamino, i al final de la obra es casa amb ell. És molt bella i noble.

    Papagena

    És una criada del castell que s'enamora de Papageno i participa a la primera prova intentant, amb èxit, fer parlar a Papageno.

    Monostato

    És un personatge de raça negra, cosa que li sembla molt rara a Papageno, que viu com a criat en el castell i que s'enamora de Pamina. És mentider i no és lleial a Sarastro.

    També apareixen dos sacerdots que son els que preparen i supervisen les proves. Un dels dos és molt alt, i l'altre molt baix.

    Altres personatges son les tres donzelles de la Nit, que treballen per la Reina i tres nois que aconsellen al príncep.

    Veus dels personatges:

    Classificats pel seu tipus de veu, son:

    Veu Aguda

    Veu Mitja

    Veu Greu

    La Reina de la Nit

    Papageno

    Sarastro

    Dos de les donzelles

    Monostato

    Els dos sacerdots

    Pamina

    L'altre Donzella

    Tamino

    Papagena

    15

    1