Voleibol

Deporte de pelota. Historia. Pista de Voleibol. Equipo. Reglas. Estrategias

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 14 páginas
publicidad
publicidad

ÍNDEX

  • Voleibol

  • Una mica d'història...

  • Camp de joc

  • Material

  • Xarxa

  • Pilota o baló

  • Vestimenta

  • Els partits

  • Temps de joc

  • Temps ,morts

  • Arbitratge

  • Equips

  • Rotacions

  • Líber

  • Canvis

  • Regles bàsiques

  • Fonaments tècnics

  • Servei

  • Bloqueig

  • Repetició i passada

  • Atac / rematada

  • 1. VOLEIBOL

    El voleibol, també anomenat vòleibol, voleibol o simplement vòlei, és un esport on dos equips s'enfronten sobre un terreny de joc llis separats per una xarxa central, tractant de passar la pilota per sobre de la xarxa cap al terra del camp contrari. La pilota o baló pot ser tocat o impulsat amb cops nets, però no pot ser parat, subjectat, retingut o acompanyat. Cada equip disposa d'un nombre limitat de tocs per a retornar el baló cap al camp contrari. Habitualment la pilota es copeja amb mans i braços, però també amb qualsevol altra part del cos. En el voleibol els jugadors han d'anar rotant les seves posicions a mesura que van aconseguint punts.

    Existeixen diverses modalitats. Amb el nom de voleibol s' identifica la modalitat que es juga en pista d' interior, però també és molt popular el vòlei platja que es juga sobre sorra. El voleibol assegut, és una variant amb creixent popularitat entre els esports per a discapacitats i la pràctica del cachibol està estesa en les comunitats de majors. La comunitat xinesa d' Amèrica del Nord manté una lliga de voleibol nou (nine man volleyball). Amb caràcter més informal existeixen altres variants que són practicades de forma popular a l' estiu, en platges i zones turístiques, com el futvóley, el water vóley o el bossaball.

    El voleibol és un dels esports on hi ha major competició femenina i masculina, tant pel nivell de la competència com per la popularitat.

    2. UNA MICA D' HISTÒRIA…

    El voleibol va ser creat en 1895 per William G. Morgan. Llavors, era director d' Educació Física en el Ymca de Holihoke, en l'estat de Massachusetts, i havia establert, desenvolupat i dirigit, un programa d'exercicis i de classes esportives masculines per a adults. Es va adonar que faltava algun joc d' entreteniment i competició alhora, per a variar el seu programa. I va tirar mà dels seus propis mètodes i experiències pràctiques per a crear un nou joc.

    Les regles inicials i els conceptes de base van ser establerts: la Mintonette (primer nom amb el qual se li havia batejat). Però, el professor Halsetead proposa el nom de "Voleibol". Gràcies al Ymca el joc del voleibol va ser introduït en molts països.

    3. EL CAMP DE JOC

    El camp on es juga al voleibol és un rectangle de 18 m de llarg per 9 m d'ample, dividit en la seva línia central per una xarxa que separa als dos equips. En realitat el joc es desenvolupa també en l'exterior, en la zona lliure, a condició que el baló no toqui el terra ni cap altre element. La zona lliure ha de ser almenys de 3 m, mínim que en competicions internacionals s'augmenta a 5 m sobre les línies laterals i 8 m per a les línies de fons. L'espai lliure sobre la pista ha de tenir una altura mínima de 7 m que en competicions internacionals puja a 12,5 m. A 3 m de la xarxa, una línia delimita en cada camp la zona d'atac, zona on es troben restringides les accions dels jugadors que es troben en aquest moment en papers defensius (saguers i líber). Aquestes línies, s'estenen a l'exterior del camp amb traços discontinus, i la limitació que representen es projecta igualment en tota la línia, fins i tot més enllà dels traços dibuixats. Les línies tenen totes 5 cm d'ample. El contacte dels jugadors amb el terra és continu, utilitzant habitualment proteccions en les articulacions. La superfície no pot ser rugosa ni lliscant.

    La pista de voleibol

    'Voleibol'

    Dimensions

    Zones

    1 . Zona lliure

    2 . Línia central

    3 . Línia de fons

    4 . Línia lateral

    5 . Línia d'atac

    6 . Zona de servei

    7 . Zona defensiva

    8 . Zona d'atac

    9 . Primer àrbitre

    10 . Segon àrbitre

    11 . Anotador

    12 . Banqueta

    Xarxa

    4. MATERIAL:

    4.1. La xarxa

    En l'eix central del camp se situa una xarxa de 1 m d'ample i sobre 9,5 m de llarg, amb dues bandes i dues varetes verticals excel·lents sobre la línia lateral del camp. La vora superior de la xarxa, les varetes i el propi sostre del pavelló delimiten l'espai pel qual s'ha de passar el baló a camp contrari. L'altura superior de la xarxa pot variar en diferents categories, sent en les categories adultes de 2,43 m per a homes i 2,24 m per a dones.

    4.2. La pilota o baló

    El baló és esfèric i flexible de 65-67 cm de circumferència, 260-280 g de pes i pressió interior de 0,3-0,325 kg/cm². És més petit i lleuger que els balons per bàsquet o futbol. Pot estar fet de diversos materials encara que el més còmode i utilitzat és el de cuir. També hi ha balons de plàstic que serveixen per a entrenament.

    4.3. Vestimenta

    Igual que en el tennis, els jugadors de voleibol vesteixen durant el partit, samarreta, pantalons curts, mitjons i calçat esportiu. Al tenir contínuament contacte amb el terra, és habitual portar també proteccions en genolls i colzes.

    A primera vista es distingeix immediatament al jugador líber perquè porta una vestimenta de color diferent a la resta dels seus companys d'equip.

    5. ELS PARTITS

    5.1. Temps de joc

    Un partit està format per tres, quatre o cinc sets. Els partits de voleibol es disputen al millor de cinc tandes o blocs que reben, igual que en tennis, la denominació anglosaxona de sets. En el moment que un dels dos equips acumula tres sets guanyats, guanya el partit i es dóna per conclòs l'enfrontament. Un equip guanya un set quan supera els 25 punts amb un avantatge de dos (i.i.: amb 25-23 es guanya, però amb 25-24 caldria esperar al 26-24 i així successivament mentre que cap dels dos equips no aconsegueixi els dos punts d'avantatge). De ser necessari el cinquè temps, set de desempat, es baixa la meta a 15 punts però també amb dos d'avantatge. Aquest set té així una durada més reduïda, però de totes maneres, la durada de les trobades de voleibol és molt variable, podent estendre's des del voltant d'una hora fins i tot més de dues hores i mitja.

    Els camps se sortegen abans del partit, així com el servei inicial. En cada set es produeix un canvi de camp i es va alternant el primer servei. En cas de ser necessari el cinquè set, set decisiu, es procedeix a un nou sorteig i a més es realitza un canvi de camp a d'arribar-se a el punt 8 pel primer dels equips.

    5.2. Temps morts

    Cada equip pot sol·licitar fins a dos temps de descans de 30 segons en cada set. Els temps poden ser demanats tant per l'entrenador com pel capità. En competicions oficials s'estableixen, l'ofici, dos temps tècnics de 60 segons quan s'arriba a pel primer dels equips els punts 8 i 16 respectivament de cada set, encara que en el cinquè set sigui definitiu.

    Durant els temps morts, els jugadors en joc acudeixen a la zona lliure pròxima a les respectives banquetes, on poden rebre instruccions de l'entrenador. La resta de jugadors poden escalfar sense pilotes en la zona lliure darrere de la línia de servei.

    5.3. Arbitratge

    L'equip arbitral en un partit de voleibol està format per:

    • Primer àrbitre: àrbitre principal, assegut o dempeus en una plataforma al costat d'un dels pals, amb visió elevada sobre la xarxa (50 cm). És l'àrbitre que dirigeix el partit, ja que indica l' inici de cada jugada, assenyala i decideix quin equip guanya un punt i quina falta es comet, si entra el baló o va fora. També és l'únic que té la capacitat de mostrar targetes a jugadors o tècnics.

    • Segon àrbitre: àrbitre assistent, situat dempeus al costat del pal oposat al del primer àrbitre. Està situat a nivell del terra. La seva funció principal és controlar els tocs de xarxa, les penetracions per sota de la xarxa i les faltes de rotació. També xiula els canvis, els temps morts; vigila la zona de banquetes i la zona d'escalfaments, comprova les posicions dels jugadors segons la rotació i controla les interrupcions, temps de descans i canvis.

    • Anotador: en la taula, situat al costat oposat, enfront del primer àrbitre, darrere del segon àrbitre i enmig de les dues banquetes. És l'àrbitre encarregat d'anotar els punts, els canvis i les rotacions dels dos equips, sent ell l'encarregat d'indicar al segon àrbitre si un equip comet una falta de rotació.

    • 2 o 4 jutges de línia: en els cantons; si són només dos en diagonal, a la dreta de cada àrbitre. La seva funció és indicar a l'àrbitre principal si el baló cau dintre o fora del camp. Encara que cada àrbitre realitza una funció determinada, és el primer àrbitre el qual té tot el poder de decisió sobre qualsevol jugada.

    6. EQUIPS

    Cada equip juga amb sis jugadors que poden ser substituïts. Tres dels jugadors formen la línia davantera, en tasques d'atac i els altres tres es col·loquen darrere i actuen de defensors o saguers. L'equip complet el poden formar un màxim de 12 jugadors. Cada jugador s'identifica per un nombre diferent, del 1 al 18, nombre que apareix tant en la part davantera com en la del darrere de la samarreta.

    Un dels jugadors serà el capità de l'equip i s'identifica per una banda visible sota el seu nombre. El líber no pot ser capità i és l'únic que pot i ha de vestir una indumentària diferent, generalment de diferents colors a la resta de l'equip.

    6.1. Rotacions

    Quan un equip anota un punt, serà l'encarregat de posar en joc el baló. Quan s'arrabassa el servei al contrari, els sis jugadors han de rotar la seva posició en el camp, en el sentit de les agulles del rellotge. Això fa que tots els jugadors es vagin alternant en les posicions de davanters i saguers. Perquè la disposició sigui correcta, no és necessària una determinada geometria, sinó simplement que a d'iniciar cada punt, en el cop de servei, cada davanter tingui almenys un peu més avançat que el saguer corresponent, i dintre de la mateixa línia els laterals almenys un peu més exterior que el jugador en posició central. A partir d'aquest moment cada jugador pot moure's lliurement seguint el joc. Amb aquestes regles i les consegüents estratègies poden ser suficientment obertes. Abans de començar cada set l'entrenador lliura als àrbitres la llista dels jugadors que van a jugar el set. Per analogia, els nombres de l' 1 al 6 s'empren per a designar les corresponents zones del camp (i.i.: zona dues, zona quatre,... ).

    'Voleibol'

    6.2. Líber

    El líber és un jugador defensiu que pot entrar i sortir contínuament del camp substituint a qualsevol dels altres jugadors quan per rotació es troben en posició defensiva. L'objecte de la introducció del líber és cobrir el lloc dels jugadors atacants, generalment molt alts, que ofereixen per això mal rendiment en recepció. El líber és fàcilment recognoscible perquè vesteix un uniforme de color ben diferent a la resta de l'equip. El líber:

    • No pot ser capità.

    • No pot treure.

    • No pot bloquejar, ni tan sols participar en el bloqueig.

    • No pot completar un atac.

    • No pot col·locar dits per davant de la línia d'atac.

    El criteri per a considerar com falta la passada del líber és que el jugador que rebi aquesta passada o el propi líber realitzin el cop a camp contrari amb el baló completament per sobre de la vora superior de la xarxa. Una passada baixa per a retornar el baló està permès. No existeix cap limitació si el líber copeja el baló en salt iniciat des de darrere de la línia.

    6.3. Canvis

    Els jugadors de la formació inicial de cada set poden ser substituïts una única vegada en el set i posteriorment reintegrar-se desfent el canvi pel jugador que ho va substituir. Així, el nombre màxim de substitucions és de sis, una per jugador. No es comptabilitzen aquí les entrades i sortides del líber. Al seu torn, el jugador substitut tampoc pot substituir més que a un únic jugador per set. Els canvis es realitzen, a excepció de l'allibero, per la zona delimitada entre la línia de tres metres i la xarxa.

    7. REGLES BÀSIQUES

    S'aconsegueix punt quan l'equip contrari no aconsegueix controlar el baló o comet alguna infracció:

    • Els jugadors han d'evitar que el baló toqui el sòl dintre del seu camp.

    • El baló acaba fora de la pista de joc, sigui per un atac desencertat sobre el camp contrari o per un error al tractar de defensar. La falta correspon al jugador i a l'equip que va tocar el baló per última vegada, i s'anota punt el contrari. Es considera fora el contacte amb el sostre, públic o qualsevol element del pavelló, o els mateixos col·legiats. El contacte amb la xarxa, pals o varetes per la part exterior a les bandes laterals és també fora.

    • Un equip supera el nombre de tres tocs permesos sense haver-lo passat al camp contrari o un mateix jugador toca dues vegades de forma consecutiva el baló. De totes maneres, en cas d'intent de bloqueig, aquest primer toc no es comptabilitza per a la falta dels quatre tocs d'equip ni per al doble individual. Quan el baló dóna en la xarxa sense passar a camp contrari és habitual que es produeixi quart toc, dobles o que simplement caigui al terra.

    • Falta de rotació: En el moment del servei els jugadors estan situats de forma incorrecta, o sigui, que no està ajustada a la rotació corresponent.

    • El toc del baló és incorrecte i hi ha retenció o acompanyament (dobles en aquest cas). Com cas especial, si el baló queda retingut sobre la xarxa simultàniament per jugadors dels dos equips, es produeix doble falta i es repeteix la jugada.

    • El jugador no es pot donar suport ni tocar la xarxa en el moment de jugar el baló.

    • Un jugador saguer, no pot atacar més enllà de la línia d'atac. El líber no pot si més no participar en el bloqueig ni tampoc fer "col·locació de dits" en la zona de front.

    8. FONAMENTS TÈCNICS

    S'empren diverses tècniques per a impulsar el baló en diferents situacions del joc. En totes elles el baló ha de ser copejat. La retenció, arrossegament o acompanyament del baló és mancada. El criteri arbitral en l'aplicació d'aquesta norma és font habitual de polèmica per part dels afeccionats que assisteixen als partits.

    8.1. Servei

    Cada punt s'inicia amb un servei del baló des de darrere de la línia de fons. Es llança el baló a l'aire i es copeja cap al camp contrari buscant els punts febles de la defensa de l'adversari. Es pot fer dempeus o en salt. És important l'orientació del servei perquè el jugador contrari, que es veu obligat a rebre el tir, queda limitat per a participar en el subsegüent atac.

    8.2. Bloqueig

    Intercepció dels atacs del contrari al primer toc saltant al costat de la xarxa amb els braços alçats buscant retornar directament el baló al camp del contrari, o en defecte d'això, estrènyer-li el camp d'atac per a induir-lo a tirar el baló fora del terreny de joc. En el bloqueig poden participar fins a tres jugadors (els tres davanters) per a augmentar les possibilitats de intercepció. També seran importants aquí les ajudes de la segona línia per a recuperar el baló en cas d'un bloqueig fallit. Una de les opcions que té l'atacant en salt és precisament llançar el baló amb força directament contra el bloqueig buscant la falta.

    8.3. Recepció i passada

    Interceptar i controlar un baló dirigint-lo cap a altre company en bones condicions per a poder jugar-lo. Els balons baixos es reben amb els avantbraços units al capdavant a l'altura de la cintura i els alts amb els dits, per sobre del cap.

    En altres casos fan mancada moviments més espectaculars. És habitual veure al jugador llançar-se en planxa sobre el abdomen estirant el braç perquè el baló pot sobre la mà en comptes d'en el sòl i evitar així el punt.

    Generalment el segon toc té com fi proporcionar un baló en condicions òptimes perquè un rematador ho fiqui al camp contrari. La col·locació es realitza alçant les mans amb una passada de dits, la passada més precisa en el voleibol. El col·locador té en la seva mà (i en el seu cap) la responsabilitat d'anar distribuint al llarg del joc balons als distints rematadors i per les diferents zones. Generalment utilitza les tècniques d'avantbraç, baleig, cabeci o cop amb qualsevol part del cos com últim recurs.

    8.4. Atac/Rematada

    El jugador, saltant, envia finalment el baló amb força a camp contrari buscant llocs mal defensats, o contra els propis jugadors contraris en condicions de velocitat o adreça tals que no ho puguin controlar i el baló vagi fora. El jugador també pot optar per l'engany o finta deixant al final un baló suau que no és esperat per contra. Encara que es disposa de tres tocs d'equip, es pot optar per un atac (o finta) en els primers tocs per a agafar descol·locat o desprevingut a l'equip contrari.

    'Voleibol'

    Servei

    'Voleibol'

    Repetició

    'Voleibol'

    Defensa

    'Voleibol'

    Rematada

    'Voleibol'

    Bloqueig