Valentí Almirall

Políticos catalanes siglo XIX # Catalanisme. Progrés Catalunya

  • Enviado por: Libbey
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad
publicidad

BIOGRAFIA DE VALENTÍ ALMIRALL

Valentí Almirall i Llozer va néixer a Barcelona el 8 de maig de 1841 en una família que tenia diverses propietats agràries i urbanes, nombroses cases i un important comerç de drogues. Durant la seva infància visqué a Badalona i estudià al col·legi Sant Tomàs de Barcelona. De l'any 1854 al 1857 Almirall va estudiar Filosofia i en acabar va fer la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona. Durant els anys d'estudiant assistí a diverses tertúlies -la més significativa de les quals fou la de Frederic Soler- on va conèixer escriptors, periodistes, artistes, etc. que constituïen el nucli de la projecció de la Renaixença a la població.

Arran del cop d'estat que va destronar Isabel II l'any 1868 i el sexenni revolucionari que portà la primera República, Almirall va començar a treballar en la política. A Catalunya el domini era dels republicans federals, per això Almirall es va donar a conèixer mitjançant els primers textos i organitzacions polítiques que dirigia tot oposant-se a la política centralista de la Junta Revolucio-naria de Madrid. El portaveu n'era la revista “El Federalista” i hom seguia, sense discutir-la, la ideologia i la política de Pi i Margall. També fou elegit primer president del Club dels Federalistes i intervingué en la fundació del Partit Republicà Democràtic Federal al Principat, on desenvolupà una notable labor més de caràcter ideològic que pràctic.

Les diferències entre una Catalunya industrialitzada i un país agrari feien que intervenir en la situació política de l'estat només amb el suport d'un sector del federalisme fos gairebé impossible i per tant es va optar per fer un pacte entre les forces federals. El 18 de maig de 1869 es va signar el pacte de Tortosa entre les entitats republicanes del Principat, el País Valencià, Balears i Aragó. Aquí va ser on ell començà a marcar diferències amb Pi i Margall, atès que Almirall volia fer respectar allò que diferenciava Catalunya de la resta de pobles ibèrics.

Pel setembre del 1869 prengué part a la revolta federal de Barcelona, on va ser fet presoner i enviat a Balears. Després fou traslladat a Marsella, on va residir fins a la concessió d'una amnistia. De nou a Barcelona, va ser elegit regidor de l'ajuntament i fins i tot es va procurar que fos alcalde, però no pogué ocupar el càrrec perquè es va negar a un jurament que considerava incompatible amb les seves idees republicanes. També va actuar en el moviment popular contra les quintes de l'abril de 1870.

Almirall va exposar el seu ideari polític en el diari “El Estado Catalán” a través de les seves publicacions. Però encara que Valentí Almirall participés en el diari, tenia un problema, atès que tenia una ideologia sense un cos social que li donés suport actiu i la fes políticament viable. El diari es feia en castellà -la llengua catalana quasi no era present en les manifestacions escrites- i era propagador del federalisme. Almirall va evolucionar de les seves posicions estrictament federals cap a un federalisme pre-nacionalista, i va passar d'un projecte de caire global per a tot l'estat a una acció pràctica per a Catalunya a fi d'incrementar el seu pes específic dins la política estatal. Aquest canvi va suposar la ruptura definitiva amb Pi i Margall. Valentí Almirall també va col·laborar en altres iniciatives periodístiques a les quals ajudà a néixer, hi va escriure o senzillament les defensà.

Aquest canvi va obtenir el seu màxim exponent en el “Diari Català”, que va ser un dels pilars essencials de la difusió de l'ideari catalanista i la formació d'una mentalitat pública catalana des d'una perspectiva eminentment política. Era habitual a l'època que, en sofrir una suspensió, un diari sortís amb altres noms, i així el “Diari Català” també era “Lo Tibidabo”, “Lo Catalanista” i “La Veu de Catalunya”. Almirall, tret d'un brevíssim període arran del Congrés Catalanista, en fou el fundador, director, ideòleg, gerent i propietari.

L'any 1871 Almirall va ser nomenat director de la Casa de la Caritat, un establiment -com una ciutat en miniatura- benèfic acollit a la Diputació de Barcelona que albergava infants orfes o desvalguts, vells sense recursos i bojos. Quan va ocupar la direcció hi va trobar un panorama desolador, atès que les instal·lacions eren defectuoses i velles, el personal no tenia motivació, hi havia instruments de tortura com a mesura de control, etc. Per això va reformar pràcticament tota la estructura interna, encara que mantingué la presència eclesiàstica, impulsà rifes per tal de dotar al centre de recursos propis i hi incorporà una impremta.

Quan va ser proclamada la Primera República Espanyola (11 de febrer de 1873) Almirall es traslladà a Madrid per continuar la seva publicació en el diari “El Estado Catalán”. En desacord amb la República va tornar a Barcelona i va intervenir en la creació de l'Escola Industrial i Mercantil de Sabadell -que havia de donar formació al món obrer- de la qual fou director fins a la caiguda de la República (18 de desembre de 1874). Un any més tard va deixar de dirigir la Casa de la Caritat. També prengué iniciatives episòdiques com ajudar a fundar l'Ateneu Lliure de Barcelona l'any 1878 en contraposició a l'Ateneu Barcelonès.

A finals del 1880, el moviment catalanista s'anava cristal·litzant en uns eixos que estaven relacionats entre sí: el proteccionisme econòmic, el federalisme polític, el tradicionalisme en la seva branca carlina i la dinàstica conservadora i la renaixença cultural. El 8 d'agost d'aquest any, Valentí Almirall publicà un article titulat El Primer Congrés Catalanista al “Diari Català” on exposava els motius per a la creació d'un centre catalanista que enllacés els pòsits del catalanisme polític. El Congrés tingué una gran transcendència en la història del catalanisme, atès que era la primera vegada que elements actius de la política del país que anaven per lliure es trobaven per articular una acció comuna. Però arran de l'elecció del president van sortir tensions, atès que hi havia dues candidatures de les quals va guanyar per majoria la d'Almirall, la qual cosa va generar en el grup perdedor una crítica i l'abandonament del Congrés.

De les conclusions del Congrés destacaven l'assentament de posicions favorables a la creació d'un Centre Català, la necessitat de crear una Acadèmia de la Llengua Catalana, la defensa del dret català tradicional i la necessitat de clarificar i fixar les tendències del catalanisme. A més, Valentí Almirall considerava que aquells elements més actius del món periodístic, excursionista, literari i cultural, etc. es trobaven en un marc d'indubtable interès i amb una gran base de participants de caràcter popular. El 1881 intervingué en l'organització del Congrés de Jurisconsults Catalans, on defensà enèrgicament el dret català.

Desaparegut el “Diari Català” el juny de 1881, poc després de finalitzar el primer Congrés Catalanista i esdevinguda també la ruptura d'Almirall amb Pi i Margall, les posicions que eren anta-gòniques amb el grup de “La Renaixensa” s'acostaren amb cautela. Almirall era un home de ciutat, laic i amant del progrés més radical, mentre que els homes del grup contrari eren tradicionalistes, religiosos i tenien arrels camperoles. Malgrat això, la voluntat de construir una Catalunya ideal és el que els unia. Així, el 17 de juny de 1882 va néixer el Centre Català, que perdurà fins el 1887 en què es produí la separació que va impedir la seva continuïtat. Les dues iniciatives més grans que es van realitzar foren el segon Congrés Catalanista i el Memorial de Greuges.

El novembre de 1882 es va celebrar el segon Congrés Catalanista, on el es va establir una iniciativa encaminada a discutir les tendències del catalanisme, atès que era un aspecte que no havia quedat resolt en el primer Congrés. També es va parlar de la qüestió idiomàtica, ja que hom volia que el català fos llengua oficial en tot el territori de l'estat, igual que ho era el castellà. Amb relació a això també es va fer l'acord de demanar que els polítics catalans figuressin en partits d'obediència catalana i que no participessin en partits que fessin política castellana.

La Catalunya industrial volia defensar la seva producció davant la previsible reducció d'aranzels que amb les importacions destruiria la venda de les manufactures catalanes, mentre el proteccionisme era una trava per als interessos agraris de la resta de l'Estat. Per això, usant la prerrogativa del dret de petició al rei, les entitats de caràcter econòmic i cultural més representatives van acudir a Alfons XII amb el Memorial de Greuges, que era un al·legat extens i raonat, assumit i assumible, per resoldre per la via del diàleg una greu problemàtica tant social com econòmica i òbviament política i cultural.

Almirall va ser designat redactor-ponent i era molt conscient que el proteccionisme era només una excusa per a la transformació de les relacions entre Catalunya i Espanya, per a atendre les necessitats culturals del país, tant relatives a l'eliminació de l'analfabetisme com a la introducció de matèries específiques de Catalunya -com la llengua, la història... La presència activa d'Almirall en el conjunt de les manifestacions polítiques de preparació, desenvolupament i celebració del Memorial no només fou deguda al seu èxit i prestigi arreu de Catalunya sinó també al fet de ser un aliat hàbil per les seves dots personals.

L'any 1886 Almirall era ja una persona madura amb un alt prestigi i, a més, el Memorial li havia donat nous aliats i un gran reconeixement social. El mes de febrer va escriure l'obra “Lo Catalanisme” que dedicà a la joventut perquè aquesta era l'esperança per les generacions madures. El llibre tenia tres parts: la primera era l'anàlisi, les raons i el perquè del catalanisme; la segona era l'anàlisi dels fonaments científics del particularisme, l'estat compost com a model d'estructuració, la divisió de la sobirania i els avantatges del sistema federal; la tercera i última part estudiava les solucions monàrquiques i republicanes d'altres països i Valentí Almirall acabava l'obra referint-se a les solucions espanyoles i a les catalanes.

El mateix any publicà un assaig anomenat “Espanya tal com és” on descrivia tot allò que no funcionava a l'estat per culpa dels governants i dels mateixos ciutadans que tenien els vicis i defectes arrelats en el seu comportament i en les seves actituds. L'origen de l'article va ser una sèrie d'articles de gran divulgació publicats a la revista francesa “Revue Du Monde Latin”. El madrileny Núñez de Arce va fer una crítica sobre les obres d'Almirall, on argumentava que “Espanya tal com és” era un assaig moral, el Memorial de Greuges una reivindicació, però amb “Lo Catalanisme” es va trobar amb una reflexió en molts aspectes difícil de rebatre, perquè era sòlida i segura.

L'escissió del Centre Català, la malaltia d'Almirall, les noves formacions polítiques en creixement, etc. van provocar una modificació en el seu comportament públic que el va fer iniciar el camí de la davallada en reconeixements. L'any 1888 es va realitzar l'Exposició Universal a Barcelona, però Almirall hi estava en contra i en criticava problemes concrets -com la falta d'hotels i de comunicacions- i fets estructurals com la crisi econòmica del món comercial i industrial, el poc estímul per a la participació forània, etc. Però l'aliança entre el sector dinàstic, les forces econò-miques més dinàmiques de la ciutat i la intel·lectualitat catalanista de la que després va ser la Lliga van fer que la preparació de l'Exposició avancés sense problemes i Almirall quedés marginat.

Una altra mostra del seu fracàs fou la polèmica dels Jocs Florals. Tot sorgí quan el consistori dels Jocs Florals, al cos d'adjunts del qual Almirall demanà infructuosament de ser admès, acordà de fer els Jocs en un lloc i data diferents del tradicional -el 27 de maig en el recinte de l'Exposició, perquè els pogués presidir la reina regent Ma Cristina en coincidir el seu viatge. El grup oficial va preparar amb èxit els tradicionals Jocs Florals, mentre que Almirall dissentí de l'organització i en va celebrar uns de paral·lels.

L'any 1896 va ser elegit president de l'Ateneu de Barcelona i en la inauguració del curs va llegir un discurs en català, on repetia aspectes ja coneguts del seu pensament, com la reivindicació lingüística, el pacte federal, el rebuig al separatisme i com el regionalisme era la solució pràctica per a Catalunya. La presidència de l'Ateneu es podia considerar com el reconeixement a la feina d'un precursor. Alguns nuclis federals i catalanistes van intentar treure'l de la reclusió en què vivia, especialment el “Club Autonomista Català”, que li reimprimí alguns escrits. També van intentar reintegrar-lo a la vida pública alguns republicans que seguien a Alejandro Lerroux.

El 12 d'agost de 1898 es va casar amb Rosalia Palma i va morir, gairebé sol, el 20 de juny de 1904, al seu domicili familiar després d'efectuar donacions de terrenys i cases per a fer-hi escoles, i de llibres a la Biblioteca Arús i al Col·legi d'Advocats. El ressò de la seva mort fou escàs, però l'any 1915 hom ja destacava el patriotisme de qui fou teoritzador i dinamitzador alhora, fet ben difícil de trobar en una sola persona adscrita al nacionalisme català.

OPINIÓ PERSONAL

Valentí Almirall i Llozer va estudiar la carrera de filosofia i la de dret, encara que al llarg de la seva vida va treballar de polític i d'escriptor. De tota manera, podem comprovar clarament com aquests estudis previs el van ajudar molt a l'hora d'estar al corrent de la producció ideològica moderna en contrast amb el to decadent de l'estat i li van atorgar una serietat i rigor que la resta d'escriptors i polítics contemporanis no tenia.

Les novel·les d'Almirall estaven fetes amb uns protagonistes rígids i arquetípics de classes, donat que sempre apareixia la figura del menestral, el militar, el burgès, l'aristòcrata, etc. Malgrat això, hem de destacar que cada protagonista tenia unes condicions personals diferents -bondat, avarícia... La seva obra més coneguda va ser “Lo Catalanisme”, però a part d'aquestes obres també realitzà publicacions en diversos diaris. Veient això podem dir que la seva aportació als mitjans de comunicació va ser bàsica per entendre la seva actitud de vinculació amb allò més incisiu socialment per arribar a la plena modificació de criteris i idees del poble català.

En quant a la política podem comprovar com Almirall va ser un republicà federalista intransigent seguidor de la ideologia i la política de Pi i Margall que va evolucionar a un federalisme pre-nacionalista i a una acció pràctica per a Catalunya a fi d'incrementar el seu pes específic dins la política estatal que el va portar a la separació del federal Pi i Margall. Almirall considerava que el federalisme era una opció viable per a Catalunya, però per aconseguir-ho abans calia que la societat reconegués la identitat nacional pròpia. Considerem que aquesta és la raó per la qual va treballar més en aquest sentit.

Valentí Almirall entenia la catalanitat com a progrés social i creiem que és per això que considerava que per aconseguir el catalanisme polític calia tenir un ideari patriòtic generat amb la llengua, la cultura, etc. tot i que també hi havia el component econòmic. Va crear una institució amb el propòsit d'unir tothom que tingués interès per Catalunya, perquè d'aquesta manera pensem que volia aconseguir que es defensés, es fomentés i hi hagués un progrés els interessos de la nació. Amb això van aparèixer un gran nombre de corals catalanes, d'excursionistes, de sardanistes, etc. arreu de Catalunya.

Al llarg de la seva vida, la preocupació per la llengua i per la modernitat no el va fer indiferent a les necessitats immediates de Catalunya. En aquest sentit Almirall va ser un defensor de la industrialització, del proteccionisme, de la creació d'una xarxa de comunicacions i de disposar d'un ensenyament funcional i ben dotat, perquè pretenia crear i mantenir una infrastructura tècnica, científica i econòmica semblant a la dels avançats països europeus. Hem de destacar que Almirall era plenament conscient de la necessitat de reconstruir l'idioma, de fer-lo clar i correcte, atès que la llengua catalana era una autèntica dificultat per als catalans pel fet d'haver estat interrompuda la seva escriptura durant molts anys.

Per això podem afirmar que, en molts casos, les aportacions d'Almirall tenien un valor més simbòlic que pràctic. De tota manera, ell va participar en revoltes i moviments populars; i en una ocasió fins i tot va ser empresonat i traslladat a fora de Catalunya. A part d'això, també cal tenir present que Valentí Almirall va ajudar i va prendre part en la creació, el manteniment i la direcció d'alguns organismes -com per exemple la Casa de la Caritat.

Podem comprovar com en els últims anys de la seva vida la seva feina es va veure afectada per la malaltia en el discurs que va realitzar durant la inauguració de l'Ateneu de Barcelona. A això s'hi sumava el fet de la seva impopularitat i marginació generada per la seva negació a la realització de l'Exposició Universal a Barcelona i la polèmica dels Jocs Florals. Hem de destacar una de les seves biografies -la de Rovira i Virgili- on es creu que Valentí Almirall era un home massa republicà pels catalanistes i massa catalanista pels republicans.

Per tant, podem afirmar que Almirall va ser un avançat als temps que li va tocar viure i d'aquí va venir la manca de suport social per portar a la pràctica la seva ideologia. Al llarg de la seva vida, Almirall va lluitar per generar un sentiment de catalanitat al poble perquè creia que els aspectes culturals i històrics catalans estaven abandonats. Aquesta estimació per Catalunya es va materialitzar al segle XX i per això no fou fins aleshores que es reconegué tot el treball que havia realitzat. Actualment se'l considera el pare del catalanisme polític.

BIBLIOGRAFIA

Per a fer el treball sobre la biografia d'un personatge històric espanyol del segle XIX o XX s'ha escollit al català Valentí Almirall i Llozer. El resum de la seva biografia està realitzat a partir del llibre:

FIGUERES, Josep Maria

(1978)

Gent Nostra: Almirall

Edicions de Nou Art Thor

Barcelona

1