Vacunes

Microbiología. Vacunas # Procés de vacunació. Pasteur i el carboncle. Diftèria. Xarampió. Rubèola. Grip. Contraindicacions i efectes secundaris

  • Enviado por: Zynnoe
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 38 páginas
publicidad
cursos destacados
Álgebra Lineal
Álgebra Lineal
En este curso se estudian los conceptos básicos sobre Álgebra Lineal. Se explica que es una matriz, los...
Ver más información

Ejercicios resueltos de Cinemática Unidimensional!
Ejercicios resueltos de Cinemática Unidimensional!
En este curso de casi 2 horas, el profesor Carlos Millán explica el tema de Cinemática Unidimensional,...
Ver más información

publicidad

Índex

1. Introducció................................................................................................. . 1

2. Què és una vacuna?................................................................................. . 2

3. Història............................................................................................. ......... 3

3.1. L'antiguitat............................................................................ ......... 3

3.2. Les primeres vacunes.......................................................... .......... 4

3.2.1. Jenner i la verola...................................................... .......... 5

3.3. El segle XIX.......................................................................... ......... 8

3.3.1. Pasteur i el carboncle............................................... ......... 8

3.3.2. Altres esdeveniments............................................... .......... 10

4. Malalties de possible vacunació ................................................................. 12

4.1. La diftèria ................................................................................... 12

4.2. El tètanus ................................................................................... 12

4.3. La tos ferina ................................................................................ 12

4.4. La poliomielitis ............................................................................ 13

4.5. Malaltia invasiva per haemophilus influenzae B ....................... 13

4.6. El xarampió ................................................................................ 14

4.7. La rubèola .................................................................................. 14

4.8. La parotiditis (galteres) .............................................................. 15

4.9. L'hepatitis B ................................................................................ 15

4.10. La meningitis meningocòccica A-C .......................................... 16

4.11. L'hepatitis A .............................................................................. 16

4.12. La ...................................................................................... 17

4.13. La pneumònia pneumocòccica ................................................ 17

5. Les vacunes.............................................................................................. . 18

5.1. Vacunacions sistemàtiques........................................................ .... 18

5.1.1. DTPw i DTpa ..................................................................... 18

5.1.2. Antipoliomielítica oral trivalent ........................................... 19

5.1.3. Antiheamophilus influenzae b ............................................ 20

5.1.4. Triple vírica ......................................................................... 20

5.1.5. VHB .................................................................................... 22

5.2. Vacunacions no sistemàtiques ..................................................... 23

5.2.1. Inactivada de la poliomielitis .............................................. 23

5.2.2. Antimeningocòccica A-C .................................................... 24

5.2.3. Antihepatítica A .................................................................. 24

5.2.4. Antigripal ............................................................................ 25

5.2.5. Antipneumocòccica ............................................................ 26

6. El procés de vacunació............................................................................. . 28

7. Contraindicacions i efectes secundaris..................................................... . 29

8. Conclusió ................................................................................................. 32

9. Glossari .................................................................................................... 33

10. Bibliografia......................................................................................... ...... 34

1. Introducció

Vacunació és una paraula que tots coneixem. És molt probable que ens recordi estones desagradables asseguts en una consulta pediàtrica, d'assistència mèdica, a l'escola o a algun altre espai mèdic.

No obstant, el dolor mínim que representa serà àmpliament recompensat; no podrem tenir certes malalties que podrien arribar a ser mortals com la verola, el tètanus, la diftèria...

2. Què és una vacuna?

què és?

Una vacuna és una preparació obtinguda a partir d'un microorganisme o dels seus productes.

què fa?

Quan s'administra, proporciona una informació a l'organisme i el capacita per poder defensar-se activament contra una infecció determinada, sense haver de patir les molèsties i les conseqüències que aquesta pot produir.

Cada vacuna immunitza específicament contra una malaltia concreta. Hi ha, però, vacunes combinades que protegeixen de més d'una malaltia; en realitat són diverses vacunes juntes en un sol preparat. D'aquest tipus tenim preparats com la vacuna DTP (antidiftèrica, antitetànica i contra la tos ferina) o la vacuna triple vírica (antixarampionosa, antiparotidítica i antirubeòlica).

què porten?

Quant a la seva composició, les vacunes poden estar obtingudes amb:

> gèrmens vius atenuats semblants als que provoquen la malaltia que volem evitar, però sense capacitat de causar- la a les persones sanes. D'aquest grup tenim per exemple les vacunes contra el xarampió, les galteres, la rubèola i la vacuna oral contra la poliomielitis.

> altres vacunes, inactivades, s'elaboren a partir de gèrmens morts (vacunes inactivades senceres) o només d'algunes parts o productes del microbi (vacunes inactivades fraccionades, subunitat i toxoides) que en aquests casos són suficients per produir la immunitat. Els antígens fan que el sistema immunitari reaccioni i fabriqui els anticossos pertinents som si el microbi estigués viu. Les vacunes contra la tos ferina, el tètanus o l'hepatitis B són d'aquest tipus.

> obtingudes de toxines; alguns microbis són perillosos per les toxines que segreguen. Per combatre'ls s'utilitza una vacuna que es fabrica amb la toxina produïda pel microbi, la qual ha estat alterada perquè no sigui perillosa per a les persones. Aquestes toxines estimulen el nostre sistema immunitari perquè fabriqui els anticossos adequats. S'utilitza contra el tètan, la diftèria, etc.

3. Història

La història de com va descobrir-se la vacuna és molt curiosa. Dos noms formen la seva base; Jenner i Pasteur

Edward Jenner era britànic i va morir el 1923. Louis Pasteur era francès i va nèixer el 1922. Per tant, els dos científics no van tenir cap mena de contacte.

Abans de Jenner els circasians practicaven la variolització. Després de Pasteur els avenços són espectaculars. No obstant aquests dos homes van canviar la història i els seus noms aniran sempre lligats a la ciència de la vacunació.

3.1. l'antiguitat

Ja a l'antiguitat trobem antecedents del que seria una antiga “vacunació”, tot i que no ben bé com ara l'entenem.

De Circasia, a la regió septentrional del Càucas, a l'est del mar Negre, en l'anomenat país dels circasians o, com es diu actualment, dels “cherkesi”, Voltaire, en la seva XI Carta filosòfica i sobre aquest poble ens n'escriu el següent:

“Les dones de Circasia tenen el costum, des de temps immemorials, de donar la verola als seus fills, fins i tot a l'edat de sis mesos, fent-los una incisió al braç i introduint-hi una pústula* que han desprès amb molt de compte del cos d'un altre nen. Aquesta pústula fa, en el braç on és introduïda, l'efecte del llevat en un plat de pasta; fermenta i escampa per la massa de la sang les qualitats de que està impregnada. Les pústules del nen al que s'ha donat aquesta verola artificial serveixen per portar la mateixa malaltia a d'altres...”

Per què aquest costum bàrbar? Voltaire ens ho explica una mica més endavant:

“...Els circasians són pobres i les seves filles són belles, per això elles constitueixen el seu més gran comerç. Aquests circasians proveeixen de belleses les harems del Gran Senyor, del Sofi de Persia, i d'aquells que són suficientment rics per comprar i mantenir aquesta mercaderia preciosa. Eduquen a aquestes noies en l'art d'acariciar els homes, de realitzar danses plenes de lascívia* i de complaença, de reavivar mitjançant tots els artificis més voluptuosos el desig dels desdenyosos amos a qui estan destinades...”

Ara bé, Voltaire ens diu que el pitjor desastre que podia passar als circasians era que les seves filles agafessin la verola. Ja que alsehores:

“...una noia moria, una altra perdia un ull, una tercera es curava però li havia quedat el nas gran; i els pobres quedaven arruïnats, sense recursos...”

Para prevenir-se contra aquest veritable desastre econòmic, els circasians es dedicaven, sense saber-ho, al que avui anomenem vacunació. Explica Voltaire:

“Els circasians varen advertir que de cada mil persones, amb prou feines es trobava una que fos atacada dos vegades per una verola completa... Quedava, doncs, per a conservar la vida i la bellesa dels seus fills, el recurs de provocar-los la verola molt aviat...”

, el mètode passà a Turquia, i aquesta vacunació rudimentària sembla que era una cosa corrent a Constantinoble, on es trobava precisament, a principis del segle XVIII, una mare de família previsora, esposa de l'ambaixador de Sa Majestat George I a Constantinoble, lady Wortley Montague, que va fer el mateix que els turcs i els circasians i va inocular* la verola al seu propi fill. De retorn a Anglaterra, va explicar a la reina els principis de la verolització.

La sobirana britànica va realitzar primerament experiments amb gent condemnada a mort i desprès, satisfeta, va fer inocular als seus propis fills.

3.2. Les primeres vacunes

Així, en els primers anys del segle XVIII, la verolització es va introduir a Europa. Aquest procediment no deixava de tenir riscos, i es va haver d'esperar als treballs de Jenner (1796) per que aquest mètode de immunització es generalitzés poc a poc.

Jenner no practicava la verolització, es a dir, la inoculació de la verola, sinó la vacunació, es a dir, la inoculació de la vacuna, malaltia semblant a la verola, però molt menys greu, que ataca a les vaques i que presenta immunitat creuada amb la verola.

Per tant, a principis del segle XIX se sabia que era possible immunitzar-se contra la verola. En aquest sentit, Jenner va ser el primer immunòleg de la hitòria de la medicina.

No obstant, no va ser fins 1879, es a dir, més de vuitanta anys després, quan el principi de la vacunació es va estendre a altres malalties infeccioses gràcies als treballs dels bacteriòlegs Pasteur, Koch, Mechnikov i altres.

Però és aleshores quan deixem d'estar a l'època dels remeis casolans, (els circasiano o la reina d'Anglaterra), ni tan sols a la dels precursors com Jenner. Estem, realment, a la història de les vacunes.

3.2.1. jenner i la verola

“Edward Jenner (1749-1823) Metge britànic. Les seves investigacions sobre la immunitat que donava la infecció amb el cow-pox (malaltia de les vaques) el van portar al descobriment de la vacuna anriveròlica, que va practicar per primera vegada en un nen el 1796. Dos anys més tard va publicar les seves conclusions en investigacions a propòsit de les causes i efectes de les vacunes de la verola. El terme “vacuna” es va aplicar posteriorment a les tècniques d'immunització.”

La verola és una malaltia epidèmica, es a dir, una malaltia que es transmet d'una persona a una altra arribant d'aquesta manera a un gran número d'individus. Les epidèmies de verola de l'Edat Mitjana van ser tristament cèlebres. A vegades morien les tres quartes parts dels afectats. A l'Índia, abans de l'última guerra mundial, es contaven encara 100.000 defuncions anuals a càrrec de la verola. Aquesta malaltia ha desaparegut pràcticament d'Europa. No obstant, el gener de 1955, els gèrmens continguts en alguns objectes procedents de l'Extrem Orient van desencadenar una epidèmia a la regió francesa de Vannes que es va contenir afortunadament aviat. A principis de 1962, es van senyalar varies defuncions a Anglaterra i a Alemanya: els països orientals en que la verola fa estralls estaven a poques hores de vol d'Europa. Era precís anar amb compte.

la malaltia i el seu germen

S'ha comprovat que passen de 10 a 15 dies entre el moment en que una persona es contamina i el principi de la malaltia. Aquest període es diu d'incubació. La persona “incuba” la malaltia. Després l'evolució és molt ràpida. La temperatura del malalt arriba a quaranta i més graus. Al cap d'alguns dies la cara i després el cos, es cobreixen d'unes taques roges que es converteixen en unes vesícules plenes d'un líquid clar. El líquid es torna ràpidament groc y purulent. Una setmana desprès d'haver començat la malaltia aquestes pústules s'obren; la febre, la intensitat de la qual havia disminuït, torna a passar dels 40ºC. Sovint el malalt mor intoxicat pel pus.

Si es venç la malaltia, las pústules s'assequen i es forma una crosta que cau al cap de tres setmanes. En el lloc de la pústula queda una cicatriu indeleble (que no desapareix mai). Els que han tingut la verola tenen el rostre “picat”. A vegades s'afecten els ulls i el malalt queda cec.

Si s'examina al principi de la malaltia el pus de las vesícules, no es veu cap germen al microscopi ordinari. L'agent de la verola és un virus filtrant. El microscopi electrónic ha permès fotografiar-lo. És una petita esfera de 250 milimicres de diàmetre. L'hem classificat entre els virus grans. El pus de las vesícules conté posteriorment estafilococs y estreptococs, que contribueixen a intoxicar el malalt.

contagi

Els malalts són contagiosos mentre dura la malaltia. El contagi pot ser directe, por contacte, si la pell presenta alguna rascada. La transmissió s'efectua habitualment pels pulmons: les partícules que contenen el germen penetren fins les vesícules pulmonars. El contagi indirecte es fa sobre tot pel transport de les crostes que es separen de las vesícules. Las robes, els papers i els llibres transporten així el germen, que es molt resistent.

Les mesures profilàctiques, es a dir, capaces d'impedir la propagació de la malaltia, són molt rigoroses. S'aïlla al malalt durant 40 dies. La seva habitació i tots els objectes que toca es desinfecten freqüentment. Els llibres i els diaris que llegeix es cremen. Naturalment, es prohibeixen visites, i el personal mèdic pren màximes precaucions per no transportar els gèrmens: desinfecció de mans, vestits, etc. Al final de la malaltia, el propi convalescent serà desinfectat amb banys de sublimat (sal de mercuri).

la vacuna antiveròlica

Des de molt antic se sabia que la verola no es reproduïa i per això es practicava la verolització: En el transcurs d'una epidèmia benigna (hi ha varies formes de verola) les persones no atacades fregaven els seus braços, desprès d'haver-hi practicat unes rascades superficials, contra els braços dels verolosos. El pus penetrava a les rascades i el braç sa es cobria de vesícules. Aquestes persones ja no contreien la verola. Es podia fins i tot, sense contacte directe, portar el pus de les vesícules a les rascades. Aquests procediments donaven bons resultats, però tampoc eren estranys els accidents. Al passar d'un organisme a l'altre, el germen podia fer-se més virulent i produir una verola greu. A més era possible la transmissió d'altres malalties.

El descobriment de Jenner.

Un metge anomenat Jenner (1749-1823), practicava la verolització. Gràcies al seu excel·lent esperit d'observació, es va adonar que el braç de certs individus no es cobria mai de vesícules. Durant una epidèmia de verola, aquestes mateixes persones no contreien la malaltia. Es tractava exclusivament de camperols encarregats de munyir les vaques. Metòdicament, Jenner va investigar les causes del fenomen i va descobrir que tots aquells individus privilegiats havien sigut atacats pel cow-pox, malaltia infecciosa de la vaca. En aquest animal, el cow-pox es manifesta perquè apareixen unes pústules a les mamelles. És una malaltia molt benigna, que es transmet fàcilment a l'home: les pústules apareixen aleshores a les mans dels vaquers. El cow-pox té, doncs, l'immens avantatge de preservar-lo de la verola. Jenner va deixar aleshores de practicar la verolització. Va inocular el cow-pox als seus clients, els quals van quedar protegits sense cap risc.

El cow-pox es diu vacuna en català i d'aquesta paraula prové el terme de vacunació emprat per designar aquesta operació. La verola i la vacuna són dos malalties molt semblants, però diferents, provocades por uns virus grans. Es veu que el descobriment de Jenner, purament empíric, es a dir, recolzat únicament en observacions i experiments, i no en una raonada explicació dels fenòmens, no podia ser l'origen de cap generalització. No pot dir-se el mateix dels treballs de Pasteur.

La pràctica de la vacunació.

Per obtenir pus de vacuna abundant, s'afaita el flanc d'una vedella, que el veterinari ha reconegut que està sana. Per mitjà d'una llanceta* o d'un instrument anomenat escarificador*, es practiquen de 100 a 200 escarificacions (talls superficials), sobre les quals s'aplica la polpa* vacunal recollida d'una altra vedella. A l'octau dia es recullen les crostes que es pulveritzen finalment mesclades amb glicerina. Aquest líquid, conservat en ampolles, constitueix la vacuna antiveròlica. Per mitjà d'un “vacinostilo” el metge practica sobre la pell (del braç, de la cuixa o del peu) dos o tres lleugeres escarificacions que no han de sagnar. Sobre aquestes escarificacions s'estén el líquid que conté les crostes. Uns dies després apareixen unes petites pústules i es forma una crosta que, al caure, deixa una cicatriu indeleble. A vegades la vacuna “no pren” Això es pot deure a una d'aquestes dues causes: la persona està ja immuntitzada o bé la virulència de la vacuna és insuficient. S'ha de repetir la vacunació unes setmanes més tard. La propagació del mètode de Jenner pel món va ser ràpida. El llibre en que ho va donar a conèixer es va publicar el 1798 i el 1800 ja es van practicar vacunacions a Espanya. Al continent americà va arribar la vacuna el 1804, i l'any següent a les illes Filipines, portada per una expedició enviada expressament amb aquesta finalitat per la corona d'Espanya i que va dirigir D. Francisco Xavier Balmis.

En l'actualitat en la majoria de països la vacunació és obligatòria. Com que la immunitat adquirida no dura tota la vida, és indispensable procedir a unes vacunacions successives en el primer, el décim i el vigéssim any d'edat.

3.3. Segle XIX

En una primera fase, des dels treballs de Pasteur i de Koch fins poc abans de la segona guerra mundial, la immunologia es va desenvolupar principalment en una perspectiva mèdica:

> com utilitzar les respostes immunitàries per protegir l'home de certes agressions (vacunoterapia)

> com lluitar contra aquestes agressions (seroterapia)

> com prevenir-se contra les respostes immunitaries nefastes (anafilaxia).

Després de la segona guerra mundial, el camp de la immunología es va ampliar, ja que la resposta immunitària és un procés molt general que inclou la fisicoquímica, la bioquímica, la citología, la biología general, la genética, etc.

3.3.1. pasteur i el carboncle*

“Louis Pasteur (1822-1895) va ser una bacteriòleg i químic francès. Desprès de realitzar diversos estudis sobre els processos de putrefacció i fermentació làctica, alcohòlica i butírica, va aconseguir desenvolupar vacunes preventives sobre la ràbia, l'erisipela, el carboncle, i la còlera de les gallines. Va descobrir les bactèries anaeròbies i va demostrar que la vida no s'originava espontàniament sobre matèria orgànica, sinó que la seva aparició era devia a la inoculació de gèrmens. Va posar les bases de la asèpsia i l'antiasèpsia per la medicina i la cirurgia i va desenvolupar un mètode per eliminar els microorganismes dels aliments mitjançant el calor (pasteurització). Entre 1870 i 1886 va descobrir nombrosos agents patògens de diverses malalties infeccioses. Es considera el fundador de la microbiologia."

Jenner ignorava el mecanisme íntim que protegia contra la verola. Quan el 1877, Pasteur va emprendre l'estudi de les malalties contagioses en els animals superiors, el bestiar oví estava afectat per una horrible malaltia, el carboncle.

Pasteur va decidir investigar el seu origen. Però ¿què es sabia el 1977 d'aquesta malaltia?

la malaltia

L'home emmalalteix de vagades de carboncle, però aquesta malaltia és, sobretot, freqüent en el corder, en el mateix camp de pastures. Pel nas li surt una sang negra que justifica el nom de la malaltia (carboncle ve de carbó). El braç i el fetge estan també negres. En l'home es forma una pústula maligna casi sempre on hi ha una rascada, després veurem per què. El més freqüent és que la malaltia evolucioni cap a una septicèmia* carbonclosa, la qual, a l'època de Pasteur, normalment era mortal.

El 1850, dos metges francesos, Rayer i el seu deixeble Davaine, observant al microscopi la sang d'un animal carbonclós, van trobar-hi uns cropúscles immòbils en forma de bastonets. No hi varen donar importància. En aquella època es creia que les fermentacions i les malalties engendraven aquests cropúscles. Però el 1861, Pasteur va publicar la seva memòria sobre les fermentacions i va insistir sobre el fet de que els microorganismes són la seva causa i no el seu efecte. Daivane va quedar molt impresionat per aquest treball. A partir de 1863, convençut que el bastonets que havia observat tretze anys abans a la sang dels animals atacats pel carboncle són els responsables de la malaltia va reprendre les seves observacions. Va tornar a trobar els bastonets immòbils i els va batejar amb el nom de “bacteridies”. Va comprovar que la sang carregada de “bacteridies” pot transmetre la malaltia a altres animals. Va demostrar que la pústula maligna de l'home és un aspecte del carboncle i que les mosques poden desenvolupar un paper en la transmissió de la malaltia. Daivane havia comprès perfectament el paper de les “bacteridies”. Però aquest concepte, absolutament nou, de l'origen de les malalties, va ensopegar amb una viva oposició per part dels metges i dels veterinaris de l'època. Per això, quan Pasteur va reprendre l'estudi del carboncle, va haver primer de demostrar que les “bacteridies” eren la causa de la malaltia i no el seu efecte.

Pasteur posava una gota de sang d'un animal carbonclós en un caldo estèril de cultiu. Els bastonets es multiplicaven activament. Quan el líquid estava força tèrbol a causa de la proliferació de les “bacteridies”, recollia una gota de aquest caldo i l'introduïa en un segon medi estèril de cultiu. Pasteur va repetir 100 vegades aquesta operació. En el centèsim matràs es pot admetre que tots els elements específics de la sang (al principi una gota) han sigut eliminats i que ja no queda res més que un cultiu pur del bacil del carboncle, nom que es dóna avui a la bacteridia. Alguns centímetres d'aquest cultiu pur són injectats aleshores sota la pell del corder, i l'animal no triga a morir del carboncle. Els bacils introduïts sota la pell s'han multiplicat ràpidament. El bastonet descobert per Rayer i Davaine és, doncs, la causa de la malaltia.

3.3.2. altres esdeveniments

1889

Charrin y Roger observen que els bacils* piociànics (bacils que es troben en certes formes de pus de color blauós) cultivats en presència d'un sèrum immunitzat (immunosèrum) perden la seva mobilitat i s'aglutinen. Aquesta reacció d'aglutinació té una importància considerable.

Buchner descobreix que en tot sèrum sanguini fresc existeix una proteïna que es destrueix a una temperatura de 55-56º C, mantinguda durant mitja hora. Li dona el nom d'alexina (del grec alexein= "refusar"). El fet de que aquesta substància perdi les seves propietats a una temperatura determinada permet dir que es tracta d'un factor termolàbil (en grec therme= "calor", y en llatí, labilis= "canviant"). L'alexina será anomenada complement per Ehrlich, el 1901.

1890

Koch descobreix la tuberculina.

1891

Koch observa el fenomen de Koch: una cobayao portadora d'una primoinfecció tuberculosa, es hipersensible a una nova inoculació i refusa els bacils reinoculats.

1894

Pfeiffer e Isaeff comproven que el vibrió* colèric (bacteria que produeix el còlera) introduït em el peritoneu* d'una cobaya previament vacunada contra la còlera és destruït (lisis) d'una manera específica (en altres paraules, l'immunització proporcionada per la vacunació del cobaya només s'exerceix amb respecte a l'espècie de vibrió amb el que s'ha realitzat la vacunació).

Roux, Nocard y Martin posen a punt la la seroterapia diftèrica. El sèrum d'un cavall immunitzat contra el bacil diftèric és capaç de curar a un individu atacat de diftèria.

1895

Bordet prosegueix l'experiment de Pfeiffer. Demostra que la destrucció del vibrió colèrico (és a dir, el que s'anomena la bacteriolisis) exigeix la presència en el sèrum del cobaya de dos factors: un factor termolàbil (l'alexina descoberta por Buchner en 1889) y un factor termoestable, és a dir, que no perd les seves propietats quan s'escalfa: l'anticòs.

1896

Aplicació de la reacció d'aglutinació en el diagnòstic de la febre tifoidea (Fernand Widal).

1897

Kraus observa que si s'agrega un antisèrum específic (es a dir, el sèrum d'un animal vacunat) a un filtrat de cultiu de vibrió colèric, s'obté ràpidament un precipitat. Es la reacció de precipitació, denominada a ella mateixa seroprecipitació.

Ehrlich assenyala que la unió antígen-anticòs és de naturalesa química.

1898

Bordet observa la hemólisis dels glòbuls rojos d'un vedell prèviament sensibilitzat per un anticòs sota l'acció de l'alexina.

Bordet demostra que la injecció de glòbuls rojos d'un animal a un animal d'altre espècie provoca la formació d'aglutininas específiques i una reacció d'aglutinació.

4. Malalties de possible vacunació

4.1. la diftèria

La diftèria és una malaltia infecciosa aguda molt greu, provocada per les toxines que allibera un bacteri, el bacil de Klebs-Löffler, i que determina una inflamació greu de les mucoses nasal, faríngia, laríngia i d'altres membranes mucoses o de la pell i, en certs casos, de la conjuntiva* o els òrgans genitals.

El contagi es produeix pel contacte amb un malalt o un portador.

Malgrat que aquesta malaltia és més freqüent en els nens, també pot afectar la població adulta.

Només es pot prevenir mitjançant la vacunació, ja que el fet d'haver patit la malaltia no sempre va seguit d'immunitat persistent.


4.2. el tètanus

És una malaltia produïda pel Clostridium tetani i que es caracteritza per l'aparició d'espasmes musculars incontrolables causats per la toxina produïda pel bacteri.

El tètanus és una malaltia greu que, malgrat tractar-se en unitats hospitalàries especials, encara en mor molta gent.

El bacteri es troba a l'intestí dels animals i dels éssers humans. Pot passar per la femta al sòl, on pot sobreviure en forma d'espores* durant molt de temps i contaminar qualsevol ferida.

El germen es reprodueix a la ferida i produeix una toxina que és transportada pels nervis perifèrics fins al sistema nerviós central, on produeix el seu efecte.

El tètanus pot afectar qualsevol persona que no hi estigui vacunada correctament.

La forma més eficaç de prevenir la malaltia és mitjançant la vacunació.

Una qüestió important que cal tenir en compte és que el tètanus no dóna immunitat. Un pacient que sobrevisqui a aquesta malaltia ha de ser vacunat correctament.

4.3. la tos ferina

És una malaltia infectivocontagiosa aguda produïda per un bacteri (el bacil Bordetella pertussis) i caracteritzada per una crisi de tos convulsiva que, de vegades, es prolonga durant setmanes o mesos.

Es contagia molt fàcilment, ja que es transmet per les petites gotes projectades per la boca i el nas en el moment de la tos.

És una malaltia pròpia de la infància. L'edat més freqüent d'aparició és entre els 2 i els 5 anys. No obstant això, també pot afectar els lactants i els nadons. En els adults és poc freqüent l'aparició d'aquesta malaltia.

Es pot prevenir mitjançant la immunització activa amb la vacuna antipertussis.

4.4. la poliomielitis

És una malaltia infecciosa aguda que pot presentar-se amb una àmplia varietat de manifestacions clíniques, que van des de la infecció asimptomàtica i quadres faringis lleus fins a l'afectació de la medul·la espinal amb paràlisis i deformitats òssies.

El virus es multiplica a l'orofaringe de l'individu infectat, per passar a continuació a l'aparell digestiu.

Fonamentalment la transmissió es produeix per les secrecions faríngies i la femta de les persones infectades, per objectes contaminats i, fins i tot, per aigües residuals, contaminades amb les excrecions dels malalts o portadors dels virus.

El més freqüent és que afecti a nens més petits de 5 anys.

4.5. malaltia invasiva per haemophilus influenzae B

L'Haemophilus influenzae B és un germen que normalment pot trobar-se a les vies respiratòries altes, sense causar malaltia o bé pot provocar infeccions superficials lleus (rinofaringitis, otitis, bronquitis). Altres vegades les infeccions poden ser més profundes (meningitis, epiglotitis, pneumònia, artritis, etc.) i arribar a ser molt greus; en aquests casos, parlem de malaltia invasiva per Haemophilus influenzae.

La transmissió es produeix de persona a persona, per contacte directe o pels aerosols de gotetes i secrecions faríngies que es produeixen en parlar, tossir o esternudar.

El 95 % de les malalties invasives per Haemophilus influenzae B afecta nens de menys de 5 anys, i d'aquests el 80 % són menors de 2 anys. Això es deu al fet que els nens van tenint contactes amb el germen, que passen desapercebuts però donen immunitat natural contra la malaltia, de tal manera que en altres edats i en els adults afecta, fonamentalment, persones amb alteracions immunitàries.

Hi ha una sèrie de factors que incrementen la susceptibilitat a la infecció o el risc d'exposició. Per exemple, la presència de fumadors al domicili, la lactància artificial o l'amuntegament. Teòricament podria incidir-se en aquests factors de manera preventiva. Malgrat tot, la vacunació ha demostrat ser la mesura de prevenció més eficaç. En els països que tenien les taxes més elevades d'aquesta malaltia la introducció de la vacuna en els seus calendaris de vacunació l'ha fet desaparèixer pràcticament.

4.6. el xarampió

És una malaltia causada per un tipus de virus de gran difusió en la població infantil. Cursa amb un quadre febril amb manifestacions de vies respiratòries altes, seguit d'un exantema* generalitzat.

El contagi es produeix principalment per les gotetes que es formen en parlar o tossir, o bé per contacte amb les secrecions del nas o el coll de les persones infectades.

Pot afectar a totes les persones que no hagin patit mai la malaltia o no hi hagin estat vacunades. Els nadons fills de mares que hagin estat vacunades o que hagin patit la malaltia hereten una protecció de la mare durant un període d'entre 12 i 15 mesos de vida.

Es prevé mitjançant la immunització activa amb la vacuna antixarampionosa.


4.7. la rubèola

És una malaltia exantemàtica* d'origen víric. La seva importància sanitària es determina per l'afectació de l'embrió durant els primers mesos de gestació, si la dona embarassada pateix aquesta infecció.

La malaltia es transmet per via respiratòria mitjançant gotetes i secrecions de l'aparell respiratori.

Pot afectar a tots els individus que no hagin patit mai la malaltia o no estiguin vacunats. En el moment del naixement, el nen rep els anticossos materns per via placentària, que li confereixen una protecció durant els primers mesos de vida.

Es pot prevenir mitjançant la immunitat activa amb la vacuna antirubeòlica (gammaglobulina en l'embaràs).

4.8. la parotiditis (galteres)

És una infecció vírica generalitzada que comença bruscament amb febre, cefalea* i vòmits.

Les persones malaltes en el període de començament o final de la malaltia són les que afavoreixen la difusió de l'epidèmia.

Es transmet per gotetes a través d'objectes contaminats amb les secrecions respiratòries dels malalts.

A totes les persones que no hagin patit mai la malaltia o que no estiguin vacunades els pot afectar, a no ser que ho previnguin mitjançant la immunització activa amb la vacuna antiparotidítica.

4.9. l'hepatitis b

És una malaltia produïda per un virus, que afecta exclusivament el fetge. La majoria dels infectats pel virus de l'hepatitis B evolucionen cap a la curació, però un tant per cent petit dels casos no s'arriben a curar i poden fer-se crònics (és a dir, que tindran sempre el virus dins del seu organisme). Una part d'aquests poden patir malalties molt greus del fetge.

Les causes més freqüents de contagi són:

  • Les transfusions sanguínies (quan una persona sana rep sang d'un donant infectat). Actualment, això no és possible, ja que s'analitzen sistemàticament totes les donacions.

  • Les punxades amb xeringues que han estat utilitzades per persones infectades.

  • Les relacions sexuals amb persones infectades.

  • Les ferides, esgarrapades i altres lesions a la pell (que permeten entrar en contacte amb la sang d'una persona infectada).

  • El fet de compartir objectes d'higiene personal, com ara raspalls de dents, maquinetes d'afaitar, talla-ungles, etc., amb una persona infectada.

Qualsevol persona que no hagi tingut mai contacte amb el virus de l'hepatitis B és susceptible d'agafar aquesta malaltia.

El seu tractament és difícil i per això cal protegir-se amb la vacuna, que impedeix que es produeixi la infecció i, en conseqüència, la malaltia.


4.10. la meningitis meningocòccica a-c

És una malaltia produïda per un bacteri, el qual es troba a la faringe d'una proporció important de la població. La gran majoria de persones que tenen el meningococ a la gola desenvolupen una protecció natural enfront d'aquest germen al cap d'una setmana. No obstant això, ocasionalment, el germen pot passar a la sang i produir una infecció generalitzada o bé afectar el sistema nerviós, causant el que s'anomena meningitis. Diagnosticada i tractada precoçment, aquesta malaltia es cura sense seqüeles en el 90 % dels casos.

El contagi és per via aèria, per intercanvi de saliva, petons o per gotetes que es formen en tossir o parlar.

En cas que la susceptibilitat a la malaltia sigui baixa, la població jove és la més afectada. A partir dels 19 anys la incidència de la malaltia disminueix.

De tots els tipus diferents de meningococs, el serogrup A i C es pot prevenir amb la vacuna i conjuntament amb la resta de serogrups amb tècniques quimioprofilàctiques.

 

4.12. l'hepatitis a

És una malaltia transmissible generalment benigna o asimptomàtica, sobretot en els nens. Normalment es manifesta per l'aparició sobtada de malestar general, inapetència, nàusees i vòmit. No sempre apareix icterícia (color groc de la pell i les mucoses). En els nens són freqüents les formes asimptomàtiques o molt lleus; només el 8 %, aproximadament, tenen icterícia. En canvi, en els adults els símptomes són més intensos, i són estranys els casos sense icterícia, fins i tot hi ha un 1 o 2 % d'hepatitis fulminants que poden ser mortals. Normalment, la recuperació plena es produeix en poques setmanes sense deixar seqüeles. No hi ha casos crònics.

El virus de l'hepatitis A penetra normalment en l'organisme per la boca, es reprodueix en el fetge i és eliminat en grans quantitats amb la femta. El contagi es realitza principalment per contacte amb persones infectades o també mitjançant aigua o aliments contaminats amb els virus que excreten els malalts.

Pot afectar qualsevol persona no immunitzada: aquelles que no l'hagin patit mai o que no hi estiguin vacunades.

La millora de la higiene personal, el rentat de les mans abans de dinar i la generalització de les mesures de sanejament i potabilització d'aigües han fet disminuir de forma important la malaltia a casa nostra durant els darrers anys. Tot això, paradoxalment, ha fet que la majoria de la població arribi a l'edat adulta sense immunitat natural.

La vacunació és una mesura de prevenció molt eficaç.

4.13. la grip

És una malaltia infecciosa aguda que afecta les vies respiratòries i es caracteritza per febre, esgarrifances, mal de cap, dolors musculars i prostració, i tos intensa i persistent. Aquesta malaltia està causada per un virus que té la capacitat de ser molt variable i de propagar-se ràpidament entre la població. La distribució és mundial.

El virus de la grip es transmet habitualment de persona a persona per via aèria, mitjançant gotetes molt petites que es formen en parlar, tossir o esternudar. El virus entra per la via respiratòria, es fixa i penetra en les cèl·lules del pulmó fins destruir-les.

La susceptibilitat és universal. Tothom pot patir-la i una vegada curada en resta una protecció per al tipus de virus que ens ha afectat.

Mitjançant la vacunació es pot prevenir. El fet que aquest virus tingui una estructura molt variable obliga que cada any s'hagi de fabricar la vacuna per protegir l'individu de les soques de circulació més gran i, en conseqüència, cal vacunar-nos cada any.

 

4.14. la pneumònia pneumocòccica

És una infecció bacteriana aguda que afecta el pulmó i es caracteritza per l'aparició sobtada de febre amb dolor agut pleural*, dificultat respiratòria i tos acompanyada d'esputs.

Es contagia per contacte oral directe amb les gotetes que els malalts disseminen en tossir, parlar i, també, a través d'objectes recentment contaminats amb secrecions de les vies respiratòries.

En situació de bona salut, les persones són resistents a desenvolupar aquesta malaltia, però certes condicions personals o malalties prèvies estan associades a un risc més elevat de patir-la. Es manifesta d'una forma més greu a la infància i la tercera edat, és més freqüent a les ciutats que al medi rural, i incideix sobretot en grups de població marginats.

Es pot prevenir mitjançant la vacunació.

 

5. les vacunes

Les vacunes poden ser sistemàtiques, o sigui que formen part del calendari de vacunacions i s'apliquen de forma rutinària a tota la població, o no sistemàtiques, o sigui que s'han d'aplicar en algunes situacions específiques.

5.1. Vacunacions sistemàtiques

Les vacunacions sistemàtiques solen ser vacunes contra microorganismes de reservori humà; això vol dir que el microorganisme solament es troba en l'home (i no en els animals o al terra). En aquests casos, si assolim uns alts percentatges de persones vacunades, tallarem la transmissió del microorganisme i amb el temps podrem arribar a eradicar la malaltia, com va ser el cas de la verola.

A Catalunya, les vacunes que formen part del calendari de vacunacions són:

5.1.1. DTPw i DTpa

La vacuna DTP és una vacuna antidiftèrica, antitetànica i contra la tos ferina.

Això vol dir que presenta una immunologia contra la diftèria, el tètanus i la tos ferina, que ja hem explicat anteriorment

Les vacunes de la diftèria, el tètanus i la tos ferina es troben associades. L'anomenem DTPw quan és de cèl·lules senceres i DTpa quan és acel·lular. Així, la vacuna contra la tos ferina pot ser una suspensió de Bordetella pertussis (vacuna DTP de cèl·lules senceres), o diferents antígens purificats d'aquest bacteri (DTP acel·lular).

També hi ha presentacions en què solament es combinen el component diftèric i el tetànic (DT i Td).

La vacuna antitetànica absorbida es prepara amb toxoide (anatoxina) tetànic absorbit sobre un suport mineral, generalment hidròxid d'alumini.

És molt eficaç per a la prevenció del tètanus. S'administra sistemàticament en els nens inclosa en la vacuna i en la Td (antidiftèrica, antitetànica en la seva presentació per a adults).

En vacunar per primera vegada s'administren tres dosis: la primera en iniciar la vacunació; la segona al cap de 2 mesos, i la tercera transcorreguts entre 6 i 12 mesos de la primera.

L'efecte protector de la vacuna antitetànica (un cop administrades les tres primeres dosis) dura 10 anys. Passat aquest temps s'haurà d'administrar una dosi de record, i així cada 10 anys al llarg de tota la vida.

Després de l'administració, s'observa de vegades una reacció local lleugera (inflamació i enduriment en la zona d'injecció) que desapareix espontàniament. De vegades, s'ha descrit una reacció febril després de l'administració d'aquesta vacuna.

L'eficàcia de les vacunes acel·lulars és comparable a les de cel·lules senceres, però amb menys poder reactògen, de tal manera que possibilita noves estratègies vacunals com és la seva utilització en nens de 18 mesos i de 4 a 5 anys d'edat, on la DTP de cèl·lules senceres és més reactògena.

Al nostre calendari està indicada per a la immunització activa sistemàtica de lactants i nens de fins a 4-5 anys d'edat.

A partir dels 18 mesos d'edat no s'ha d'administrar la vacuna triple bacteriana de cel·lules senceres(DTPw) a causa de la possibilitat més alta d'accidents neurològics inherents a la vacuna contra la tos ferina. En els nens de 18 mesos i fins als 6 anys d'edat, s'utilitzarà la vacuna DTP acel·lular. A partir d'aquesta edat, s'aconsella la utilització de la vacuna Td (antitetànica i antidiftèrica tipus adult).

La vacuna DTP té contraindicacions específiques relacionades amb el component antipertussis. Aquesta vacuna no ha d'administrar-se a lactants o nens que presentin malalties neurològiques evolutives.

Una reacció neurològica en la primera dosi de DTP constitueix una contraindicació per continuar la vacunació antipertussis. En aquest cas la immunització continuarà amb la vacuna DT.

Unes hores després de la injecció pot aparèixer una reacció febril breu, acompanyada de molèsties doloroses locals lleugeres i de tumefacció (inflamació, envermelliment i escalfor en la zona de la injecció), de vegades seguides de la formació d'un nòdul que desapareix amb el temps.

5.1.2. vacuna antipoliomielítica oral trivalent (tipus sabin)

És una suspensió aquosa obtinguda partint de soques apropiades, vives i atenuades, dels poliovirus I, II i III cultivades en medis adequats.

És la vacuna d'elecció en la immunització primària sistemàtica contra la poliomielitis, ja que indueix immunitat general i local a nivell digestiu, és d'administració senzilla i no té pràcticament efectes secundaris.

El fet d'haver patit la poliomielitis no eximeix de la vacunació, ja que no hi ha immunitat creuada entre els tres tipus de poliovirus.

Contraindicacions específiques:

  • Diarrees i altres trastorns intestinals. En cas de diarrea o d'altres trastorns digestius que comprometin l'absorció intestinal, la vacunació haurà de diferir-se fins que les deposicions s'hagin normalitzat.

  • Embaràs. Encara que no hi hagi cap evidència documentada d'efectes adversos sobre el fetus per part de la vacuna antipoliomielítica oral, és prudent no vacunar durant l'embaràs. No obstant això, en cas de requerir-se una protecció immediata contra la malaltia, es pot aplicar la vacunació oral.

  • Immunodeficiències. Els pacients amb dèficits immunitaris congènits o adquirits tenen un risc més gran de patir poliomielitis paralítica per causa de la vacuna. Per això, en aquest cas està contraindicada. La vacuna antipoliomielítica oral està també contraindicada en els contactes familiars dels malalts immunodeficients.

  • Adults no vacunats amb anterioritat. Una primovacunació en un adult amb vacuna atenuada implica cert risc de formes paralítiques lleus . Per tant, s'aconsella començar la vacunació amb la vacuna de virus inactivats i després revacunar sense risc amb la vacuna atenuada.

No obstant, l'aparició de paràlisi associada a la vacunació és molt poc freqüent. Afecta especialment les persones immunodeficients.

5.1.3. antihaemophilus influenzae tipus b

Les vacunes actuals són vacunes molt eficaces i segures, que es poden fer servir des dels 2 mesos d'edat, amb una resposta immunitària molt bona.

Està indicada com a vacunació sistemàtica de tots els nens a partir del 2 mesos d'edat, per a nens (entre 2 mesos i 5 anys) afectats d'asplènia, anèmia falciforme, immunodeficiències o infecció per l'HIV, i per a adults que tinguin asplènia funcional o anatòmica, la malaltia de Hodgkin, drepanocitosi, neoplàsies hematològiques o immunodeprimits

Als malalts que han de rebre tractament immunodepressor se'ls ha d'administrar la vacuna abans de l'inici d'aquest tractament o bé aplicar-lo 15 dies després d'haver-lo finalitzat.

En un 10 % dels vacunats, a les 3 hores de rebre la vacuna poden aparèixer reaccions locals i es poden formar edemes o envermelliment en el punt d'injecció, que es resolen en 24 hores.

5.1.4. triple vírica

Està constituïda per tres components: l'antixarampionós, l'antirubeòlic i l'antiparotidític. D'aquesta manera, tal com passa amb la vacuna DTP, en un sol acte vacunal (en una sola punxada) es pot protegir el nen d'aquests tres virus.

Es recomana l'administració de dues dosis de la vacuna triple vírica (antixarampionosa, antirubeòlica i antiparotidítica) a tots els nens i nenes de Catalunya; una als 15 mesos d'edat i l'altra als 4 anys.

La vacuna triple virica està contraindicada en l'embaràs, ja que ho estan totes les vacunes que la componen.

antixarampionosa

La vacuna antixarampionosa és una vacuna liofilitzada, obtinguda a partir de cultius cel·lulars d'una soca atenuada del virus del xarampió.

També es recomana l'administració d'aquesta vacuna a totes les persones que no estiguin immunitzades enfront del xarampió.

Tots els nascuts després de l'any 1966, han de tenir posades dues dosis de vacunes. Es procedirà a vacunar aquells que no acreditin tenir aquestes dues dosis (tenint en compte que l'interval miním entre dosis ha de ser de 28 dies). Solament no s'han de vacunar aquelles persones que acreditin (mitjançant una determinació d'anticossos) haver patit el xarampió.

Aquesta darrera consideració serà també aplicable a aquells individus nascuts després de l'any 1966 i que volen realitzar un viatge internacional.

Està contraindicada en tuberculosi activa: la vacunació sí que es pot realitzar a partir dels 2 mesos d'iniciar un tractament correcte de la tuberculosi.

Els efectes secundaris són molt discrets. Entre el 5è i el 12è dia posteriors a la vacunació pot produir-se una reacció febril. Amb una freqüència inferior pot presentar-se un exantema fugaç o trastorns catarrals lleugers.

antirubeòlica

L'antirubeòlica atenuada és una vacuna liofilitzada, obtinguda a partir de cultius cel·lulars adequats d'una soca atenuada del virus de la rubèola.

Es comercialitza sola o associada a l'antixarampionosa i antiparotidítica (vacuna triple vírica).

Es recomana l'administració d'aquesta vacuna a totes les dones en edat fèrtil que no estiguin immunitzades (sempre que no existeixi cap possibilitat que quedin embarassades en el període immediatament posterior a l'administració de la vacuna).

Molt ocasionalment, durant la segona setmana posterior a la vacunació i, principalment, en els adolescents i adults poden aparèixer molèsties articulars lleus i passatgeres.

antiparotidítica

La vacuna antiparotidítica és una vacuna liofilitzada obtinguda a partir de cultius cel·lulars adequats d'una soca atenuada del virus de la parotiditis.

Aquesta vacuna es comercialitza associada a la vacuna triple vírica (antixarampionosa, antirubeòlica i antiparotidítica).

Ocasionalment, es pot presentar una reacció febril. Altres manifestacions apareixen de forma excepcional.

5.1.5. VHB o antihepatítica b

Aquesta vacuna té dues presentacions: una per a adults i una altra per a nens, que varia el seu contingut d'antigen segons el laboratori fabricant.

S'administra de forma sistemàtica: tota la població catalana de 12 anys.

També en determinats grups de risc:

 1. Personal sanitari en contacte amb la sang.

 2. Malalts sotmesos a hemodiàlisi.

 3. Malalts sotmesos a transfusions periòdiques.

 4. Malalts hemofílics que reben sang o derivats.

 5. Malalts talassèmics que reben sang o hemoderivats.

 6. Nadons fills de mares HBsAg(+).

 7. Deficients mentals.

 8. Persones que conviuen amb portadors crònics.

 9. Drogoaddictes per via parenteral.

10. Interns d'institucions penitenciàries.

11. Homosexuals masculins.

12. Heterosexuals promiscus.

13. Menors tutelats per la Direcció General d'Atenció a la Infància (DGAI).

14. Menors tutelats per Justícia Juvenil.

15. Funcionaris d'institucions penitenciàries.

16. Personal d'ambulàncies.

17. Treballadors de serveis funeraris.

18. Bombers.

19. Personal que té cura de deficients mentals.

20. Personal no sanitari que tingui contacte amb la sang o derivats.

21. Viatgers a zones d'alta endèmia, principalment en estades llargues.

22. Individus que han patit una punxada accidental.

No produeix efectes adversos si s'administra a portadors de l'HBV ni tampoc a persones que tinguin anticossos per una infecció anterior.

L'administració de gammaglobulines no interfereix l'efecte de la vacuna.

Els assajos clínics previs a la comercialització de la vacuna van demostrar que té un índex molt baix d'efectes secundaris, tant locals com generals, ja que és inactivada i, per tant, no conté partícules víriques vives. Com a efectes locals només trobem l'envermelliment de la zona injectada en el 17 % dels 4.500 casos estudiats i l'aparició d'efectes sistèmics (febre, cefalàlgies, cansament, nàusees), que van ser molt lleus i van aparèixer en el 15 % dels casos.

5.2 Vacunacions no sistemàtiques

Són les que s'han d'aplicar en algunes situacions específiques. Aquestes situacions es determinen per circumstàncies epidemiològiques o individuals.

Entre les circumstàncies individuals que poden requerir l'administració d'una vacuna no sistemàtica cal destacar les associades a les condicions de salut, a l'àmbit laboral i als desplaçaments a països o zones en què hi ha malalties de les quals cal protegir-se.

D'entre aquestes vacunes he escollit les següents:

5.2.1. Inactivada de la poliomielitis

La vacuna antiploiomielítica inactivada tipus salk és una suspensió aquosa preparada amb soques inactivades de virus poliomielítics tipus I, II i III, cultivades en medis adequats.

Actualment, al nostre país, no es recomana la utilització rutinària de la vacuna tipus Salk. Aquesta varietat troba la seva aplicació en els casos en què la vacuna antipoliomielítica oral està contraindicada, és a dir:

  • Embarassades.

  • Adults no vacunats prèviament.

  • Nens que pateixen immunodeficiències. En aquests nens la vacuna antipoliomielítica tipus Salk és especialment indicada, encara que la seva resposta immunitària pugui ser inferior.

Desprès de la injecció, de vegades s'observa una lleugera reacció local.

5.2.2. Antimeningocòccica A-C

Està indicada a la població de 18 mesos a 19 anys.

La vacunació amb el component C de la vacuna no genera resposta en els menors de 18 mesos. Entre els 18 mesos i els 6 anys, tan sols al cap d'un any el 20 % en tindran protecció. A partir d'aquesta edat, l'eficàcia de la vacuna millora notablement.

El component A és més eficaç que el C, però a Catalunya no hi ha aquest grup.

A més a més també disposa d'uns grups de risc:

  • individus amb dèficit de properdina o dels components terminals del complement.

  • individus amb asplènia anatòmica o funcional.

També s'aplica als viatgers; cal vacunar les persones que viatgin o vagin a viure a regions amb malaltia meningocòccica epidèmica o hiperendèmica, sobretot si per les seves activitats hauran d'estar en contacte amb la població local.

També es vacuna en cas de contactes de casos esporàdics i es duu a terme una vacunació en situacions epidèmiques.

Durant l'embaràs, fins que no es disposi d'avaluacions més àmplies, es recomana no aplicar-la si no és en cas de risc important.

La vacuna antimeningocòccica tetravalent presenta una bona tolerància i els seus efectes secundaris són poc freqüents i d'importància escassa.

S'han observat reaccions locals en forma d'eritema lleuger en un 2,5 % de nens i un 26 % d'adults, i reaccions febrils que en la majoria de casos no sobrepassen els 38°C.

5.2.3. antihepatítica A

És una vacuna amb un gran poder immunogènic, tant en nens com en adults. Pràcticament el 100 % dels vacunats resten protegits, amb dues dosis.

Atès el risc relativament baix d'infecció a casa nostra, la vacuna només es recomana als viatgers que es desplacen a zones d'alta endèmia i per controlar brots epidèmics en guarderies, campaments, etc.

Presenta una bona tolerància. La majoria de les reaccions adverses, locals o sistemàtiques, són lleus i de menys de 24 hores de duració.

La vacunació s'ha d'administrar a les persones que, per diversos motius, poden estar exposades a l'HAV. De forma més concreta, es consideren candidats a la vacuna:

- Viatgers joves a zones endèmiques.

- Manipuladors d'aliments.

- Personal sanitari i personal d'institucions per a deficients mentals.

- Militars i persones joves que conviuen en col·lectius amplis.

- Addictes a drogues per via parenteral.

- Homosexuals.

- Personal de neteja.

- Cuidadors de nens menors de 2 anys d'edat (llars d'infants).

5.2.4. antigripal

La gran variabilitat que presenta el virus de la grip fa variar la composició de la vacuna cada any. Per aquest motiu l'OMS fa un seguiment dels virus que s'aïllen arreu del món i cada any fa la recomanació de la composició de la vacuna.

S'aplica a aquelles persones en les quals el fet de patir la malaltia pot representar un risc important per a la seva salut;

  • la gent gran (més de 65 anys),

  • la població que pateix malalties cròniques:

- Adults i nens amb alteracions cardiovasculars i/o pulmonars cròniques, la gravetat de les quals hagi requerit revisions mèdiques periòdiques o hospitalització durant l'any anterior.

- Adults i nens amb malalties metabòliques cròniques (diabetis mellitus inclosa), disfunció renal, anèmia, immunosupressió o asma que hagin requerit revisions mèdiques periòdiques o hospitalització durant l'any anterior.

  • residents en clíniques de repòs o en altres entitats per a malalts crònics:

- Institucions mentals

- Institucions de disminuïts.

O a persones que per raons professionals de convivència poden contagiar la grip a la població d'alt risc, com ara els empleats d'institucions tancades que tenen cura dels pacients, els convivents amb els pacients d'alt risc, el personal sanitari en contacte amb pacients d'alt risc:

- Hospitalari

- Extrahospitalari

- Que treballa en centres tancats

- Que treballa al carrer (infermeres, visitadores, etc.).

El personal que desenvolupa activitats públiques:

- Guàrdia municipal.

- De neteja.

- Bombers.

- De transports.

- D'ensenyament.

- Policia autonòmica i estatal.

- De serveis funeraris.

No s'ha d'administrar la vacuna als nens de menys de 6 mesos d'edat. Els pacients que estan sota tractament amb anticoagulants haurien de rebre la dosi vacunal per via subcutània i amb agulla d'insulina.

Les reaccions locals són les més freqüents i destaquen com a més habituals: el dolor, l'eritema i la induració en el punt d'injecció. Aquestes reaccions apareixen en el 30 % dels casos i tenen una durada d'un a dos dies.

Les reaccions sistèmiques són molt menys freqüents que les locals; la seva incidència és del 2 %. Entre les reaccions sistèmiques més comunes destaquen la febre, la miàlgia i el malestar general. Aquestes manifestacions s'inicien entre les 6 i 12 hores després de la vacunació i tenen una durada d'un a dos dies.

La vacuna administrada per via subcutània és més reactògena que l'administrada per via intramuscular. Aquestes reaccions són més freqüents en els joves que reben la vacuna per primera vegada.

Cal recordar que aquesta vacuna és inactivada i per tant no conté virus infectants; així, qualsevol afecció respiratòria, refredat o grip que pugui aparèixer després de vacunar, són deguts a infeccions per microorganismes no relacionats amb la vacuna.

Cal tenir en compte que no és infreqüent la circumstància d'iniciar el procés vacunal quan s'està vivint ja en un ambient epidèmic determinat; l'aparició d'una patologia específica en aquests casos té el perill de ser confosa amb una reacció adversa de la vacuna.

5.2.5. antipneumocòccica

Als pacients adults amb risc de patir malaltia pneumocòccica o les seves complicacions com a conseqüència de la seva situació personal o malaltia crònica se'ls administra la vacuna. Aquests grups de risc són:

- Persones més grans de 65 anys

- Malalties cròniques cardiovasculars

- Malalties pulmonars prèvies

- Diabetis mellitus

- Alcoholisme

- Cirrosi

- Fístules cerebrospinals.

Pacients adults immunodeprimits amb risc de patir malaltia pneumocòccica o les seves complicacions:

- Esplenectomitzats

- Trasplantats

- Insuficiència renal crònica

- Síndrome nefròtica

- Sida

- Malaltia de Hodgkin

- Limfomes

- Mieloma múltiple.

Als nens d'edat inferior a 2 anys amb malalties cròniques associades amb alt risc de patir malaltia pneumocòccica o les seves complicacions (per exemple: asplènia, síndrome nefròtica, fístules cerebrospinals, etc.) se'ls aplica: Nens HIV positius, simptomàtics o asimptomàtics d'edat inferior a 2 anys.

En les condicions següents, la vacunació ha de ser aplicada com a mínim dues setmanes abans:

- Pacients que han de ser esplenectomitzats.

- Malalts de càncer que han d'iniciar quimioteràpia o tractament immunosupressor.

- Pacients que han de ser trasplantats.

Aquesta vacuna està contraindicada per les persones vacunades amb vacuna antipneumocòccica en un període igual o inferior a 3 anys i per a malalts respiratoris o cardíacs descompensats.

Les reaccions locals al punt d'injecció (eritema, dolor i induració) d'evolució ràpida (en les primeres 48 hores) són molt freqüents. Apareixen en més de la meitat dels casos entre un 50 i un 70 %. També pot aparèixer una distèrmia o quadre febricular durant les 24 hores posteriors a la vacunació.

Les reaccions de tipus general (febre alta, urticària, artritis, miàlgia, mal de cap, etc.) no són gaire freqüents i apareixen en menys de l'1 % dels vacunats.

6. el procés de vacunació

A Catalunya, la Generalitat ha establert un calendari vacunal tenint en compte les característiques de les malalties de vacunació sistemàtica a casa nostra.

Aquest calendari és el següent:

Edat

Vacunes

D.T.P.

Triple vírica

Poliomielitis oral trivalent

Prova de la tuberculina

Rubèola

3 mesos

D.T.P

Pol.oral tri.

5 mesos

D.T.P

Pol.oral tri.

7 mesos

D.T.P

Pol.oral tri.

12 mesos

Triple vírica

18 mesos

D.T.P

Pol.oral tri.

4-6 anys

D.T.

Pol.oral tri.

6 anys

Prov. tub.

11 anys (nenes)

Rubèola

14-16 anys i cada 10 anys

T.d.

A més, a partir dels 65-70 anys cada any s'ha de vacunar de la grip.

7. Contraindicacions i efectes secundaris

Una vacuna està contraindicada quan el risc de reaccions adverses que es pugui produir amb la seva administració sigui superior al risc inherent al patiment de la malaltia.

Amb les vacunes actuals, altament purificades i controlades de forma estricta, el nombre de reaccions adverses és molt reduït. D'altra banda, hi ha suposades contraindicacions, basades en consideracions teòriques, que en molts casos no han estat confirmades. En conseqüència, el nombre de contraindicacions veritables és, a la pràctica, molt limitat. Les contraindicacions més importants que cal assenyalar són les següents:

malalties en fase aguda

Les vacunes estan contraindicades en el curs de malalties greus o de gravetat mitjana en fase aguda, febrils o no febrils.

Contràriament, els processos respiratoris o digestius benignes, afebrils o
amb lleugera febrícula, no constitueixen una contraindicació.

hipersensibilitat als components de la vacuna

Les vacunes contenen diverses substàncies que potencialment poden actuar com a al·lèrgens: el mateix antigen vacunal, elements utilitzats en la seva preparació (medis de cultiu, etc.), antibiòtics, conservants i excipients.

Tots consten en la composició indicada de cada vacuna.

La hipersensibilitat de tipus anafilàctic a qualsevol dels components de la
vacuna contraindica la seva aplicació.

Els antecedents generals d'al·lèrgia, les al·lèrgies de contacte, i les reaccions locals o generals lleus que no són de tipus anafilàctic no constitueixen contraindicacions a la vacunació.

alteracions immunitàries

Les immunodeficiències primàries (congènites) i les secundàries (adquirides), tant si són conseqüència d'una malaltia (leucosis, limfomes, processos malignes generalitzats, infecció pel virus de la immunodeficiència humana) com si són degudes a la terapèutica amb agents immunodepressors (corticoides, antimetabòlits, agents alquilants, radioteràpia, etc.), poden facilitar la multiplicació incontrolada de l'agent vacunal després de l'administració d'una vacuna atenuada.

Com a norma general, els pacients que es troben en aquestes condicions no han de rebre vacunes atenuades.

trastorns neurològics

En pacients amb trastorns neurològics evolutius cal evitar, en general, aquelles vacunacions que puguin produir reaccions neurològiques adverses (vacunes que continguin component antipertussis) fins que no sigui establerta la naturalesa del trastorn.

Les vacunacions no estan contraindicades en els casos de malaltia neurològica diagnosticada i estabilitzada.

La presentació d'una encefalopatia aguda (convulsions, alteració de la consciència, signes neurològics focals) dintre dels set dies següents a l'aplicació d'una dosi de vacuna DTPw o DTPa contraindica l'administració de dosis successives.

embaràs i lactància

Considerant el possible risc d'afectació fetal, l'administració de vacunes atenuades (anticolèrica, antitifoïdal oral, BCG, antixarampionosa, antirubeòlica, antiparotidítica, antivaricel·losa, contra la febre groga, antipoliomielítica oral) està contraindicada durant l'embaràs. Tanmateix, pel que fa a la febre groga i la poliomielitis, si el risc d'infecció imminent és elevat, es pot vacunar l'embarassada, ja que el risc de la malaltia és molt superior al de la vacuna.

Com a norma general, les vacunes inactivades es poden administrar sense inconvenient durant l'embaràs, si bé es recomana no aplicar-les, si és possible, en el curs del primer trimestre.

Aplicar vacunes atenuades a fills o convivents d'una dona embarassada no requereix cap precaució especial.

La lactància, tant per a la mare com per a l'infant, no representa cap contraindicació en les vacunacions.

administració d'immunoglobulines o productes que en continguin (plasma, transfusions sanguínies, productes hemàtics, etc.)

L'administració d'anticossos passius pot interferir la resposta immunitària de certes vacunes. L'aplicació d'algunes vacunes atenuades està contraindicada si no han transcorregut els intervals indicats en cada cas

edat

L'edat pot condicionar la resposta a certes vacunes en funció del grau de desenvolupament de la resposta immunitària o de la presència d'anticossos materns. En les vacunes corresponents s'assenyalen aquestes limitacions.

La prematuritat no és una contraindicació per a la vacunació. Com a norma general, els prematurs han de ser vacunats d'acord amb la seva edat cronològica.

L'edat avançada no solament no representa cap contraindicació per a les vacunacions, sinó que algunes vacunes (l'antitetànica, l'antigripal, l'antipneumocòccica) estan particularment indicades per a aquest grup de població

8. conclusió

Les vacunes no són una cosa nova. Això deu ser degut a la necessitat que les persones, com a animals pobres en el que fa a la resistència a les malalties i a altres aspectes del medi on vivim, tenim de protegir-nos per medis artificials.

Les vacunes han estat un gran avenç per la humanitat i, no obstant, encara estan en fase experimental.

Tot i això i com totes les coses bones d'aquest món que tendim a anomenar civilitzat també altres aspectes, que no el mèdic, influeixen en la seva aplicació.

Els països pobres no poden financiar-se aquests béns tan preuats i cada any moren milions de persones que amb això que a nosaltres, països del nord, ens sembla tan normal i fins i tot molest, podrien haver-se salvat.

Les vacunes estan molt bé, però falta que siguin patrimoni de la humanitat sencera, sense distincions.

9. glossari

bacil m. Bacteri de forma cilíndrica i recta, de bastó. | Gènere de bacteris (Bacillus sp.) de la família de les bacil·làcies*, que inclou bacteris proveïts d'espòrules*, grampositius*, aerobis* o microaeròfils*. (204)

aerobi -òbia m. Microorganisme, bacteri, que creix únicament en presència d'oxigen (43)

bacil·làcies f. pl. Família de bacteris, majoritàriament sapròfids, que comprèn el gènere Bacillus i Clostridium. | Individu d'aquesta família (204)

espòrula f. Espora* petita (795)

espora f. Cèl·lula endògena que es forma en determinades condicions en certs bacteris, desprès de dues divisions successives del nucleoide, degeneració de tres dels quatre nucleoides formats, concentració i deshidratació del citoplasma entorn del quart d'aquests i formació d'una membrana resistent (794)

grampositiu -iva adj. Dit dels bacteris i d'altres elements cel·lulars que, un cop tenyits pel mètode Gram, no es descoloreixen en tractar-los amb alcohol (968)

microaeròfil -a adj. Dit dels microorganismes aerobis que per a crèixer necessiten tensions parcials d'oxigen inferiors a les normals (1214)

carboncle m. Malaltia infecciosa dels animals, especialment del bestiar boví i oví, que es pot transmetre a l'home (351)

cefalea f. Cefalàlgia* tensional (381)

cefalàlgia f. Dolor al cap, caracteritzat per sensació de pesadesa, cops repetits i violents, constricció, punxades, etc. (381)

conjuntu -iva adj. Que uneix, especialment parts orgàniques (469)

escarificador -a adj. Que escarifica. || m. Aparell per a escarificar la pell que conté un joc de llancetes que es projecten mitjançant un ressort. (757)

exantemàtic -a adj. Relatiu o pertanyent a l'exantema* (831)

exantema m. Erupció eritematosa* difusa o en clapes, més o menys estesa (831)

eritematós -osa adj. Relatiu o pertanyent a l'eritema*, que en presenta els caràcters (745)

eritema m. Vermellor de la pell deguda a una congestió capil·lar (745)

inocular v. tr. Transmetre (una malaltia) a una persona o a un anmal introduint l'agent causal a l'organisme | Implantar microbis o un altre material sèptic en un medi de cultiu. | Administrar vaccins, sèrum immunitzador o altres antígens amb finalitats preventives, curatives o experimentals. (1060)

lascívia f. Qualitat de lasciu (1104)

lasciu -iva adj. Inclinat als delits carnals (1104)

llanceta f. Instrument de cirurgia que té una làmina acabada en punta, emprada per a fer petites incisions (1121)

peritoneu m. Membrana serosa que cobreix la superfície interior del ventre i forma plecs que envolten les vísceres abdominals. (1394)

pleural adj. Relatiu o pertanyent a la pleura* (1432)

pleura f. Qualsevol de les membranes seroses, una a cada costat del pit, que recobreixen les parets de la cavitat toràcica, els pulmons i el diafragma. (1432)

polpa f. Part carnosa dels fruits o d'altres òrgans vegetals. | Part carnosa o molsuda d'un òrgan o d'una part del cos (1446)

pústula f. Petita formació cutània que conté pus (1507)

septicèmia f. Nom genèric d'un grup d'infeccions generalitzades greus, que són degudes a l'existència d'un focus infecciós dins del cos, del qual, constantment o periòdicament, passen gèrmens patògens a la sang circulant. (1663)

vibrió m. Gènere de bacteris (Vibrio sp.) de forma corba, gramnegatius*, curts, aerobis i anaerobis* facultatius, que es caracteritzen per llur mobilitat gràcies a un flagel polar, per ésser oxidapositius i per descompondre els sucres per fermentació. (1867)

anaerobis m. Microorganisme capaç de viure en absència de l'oxigen de l'aire. (104)

gramnegatiu -iva adj. Dit dels bacteris i d'altres elements cel·lulars que, un cop tenyits per mètode de Gram, es descoloreixen en tractar-los amb alcohol. (968)

10. bibliografia

> ALBALADEJO, C, RUBIO MªL. Les defenses del cos Barcelona: Ed. Graó de Serveis Pedagògics, 1992 Col·lecció BC - Biblioteca de Classe, 61

> CLUA, A. “Positivos resultados de una vacuna contra la meningitis”. A: Medicina y calidad de vida núm. 110, 22-1-1993 (Suplement de: La Vanguardia) pàg. 8

> desire, ch (Professor agregat al Liceu d'Henri-IV), Villanueve, F (Professor agregat al Liceu de Nimes) Biología 3 (las ciencias naturales) Barcelona: Ed . Hora, S.A., 1982 2ª edició pàg.238-248

> DIVERSOS Consells de puericultura Barcelona: Direcció General de Promoció de la Salut, Departament de Sanitat i Seguretat Social, Generalitat de Catalunya, 1984 pàg. 64-70

> ESCUDÉ, M. “Una vacuna definitiva contra la polio”. A: Medicina y calidad de vida núm. 119, 26-3-1993 (Suplement de: La Vanguardia) pàg. 5

> Institut d'Estudis Catalans Diccionari de la llengua catalana Barcelona: Ed. Enciclopèdia Catalana, S.S. i Edicions 62, S.A amb la col·laboració de Publicacions l'Abadia de Montserrat, S.A., Edicions Moll, S.A. i Edicions 3 i 4, S.A., 1995 pàg. 43, 104, 204, 351, 381, 469, 745, 757, 794, 795, 831, 968, 1060, 1104, 1121, 1214, 1394, 1432, 1446, 1507, 1663, 1867

> PÉREZ, C. “Llega a España la vacuna antihepatitis A”. A: Medicina y calidad de vida núm. 130, 18-6-1993 (Suplement de: La Vanguardia) pàg. 4

> SALGADO, A. “¿Por fin una vacuna contra la malària”. A: Medicina y calidad de vida núm. 120, 2-4-1993 (Suplement de: La Vanguardia) pàg. 2

> http://www2.interplanet.es/dapsa/page19.htm

> http://www.comb.es/temp/informe2.htm

> http://www.gencat.es/sanitat/cat/entrada.htm

*; Aquesta paraula la podeu trobar al glossari

Louis Pasteur

Vacunes

Al grabat veiem a Edward Jenner, "metge verolitzador", encarregat d'inocular la verola al comptat de Gloucester (Anglaterra), segons el mètode dels circasianos.

Vacunes

El virus de la verola, tal com ara el coneixem