Utilitat de les plantes # Utilidad de las plantas

Clasificación vegetal # Alimentàries. Tèxtils. Ornamentals. Silvestres

  • Enviado por: Joan Servera
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 21 páginas
publicidad

INTRODUCCIÓ:

No vull ser un “petardo” amb el típic “rollo” introductori. Així que seré breu.

La utilització de les plantes per part de l'home a anat estretament lligada a la seva evolució. Al principi l'home era un “animal” més i no alterava profundament el paissatge. Això anà canviant (es feu sedentari, després aprenia tècniques agrícoles, revolució industrial, i finalment la actualitat).

Les plantes són per tant una primera matèria bàsica i les seves utilitats (que és del que va el treball) van des de l'ornamentació fins a supostos miracles i propietats, pasant per una principal font alimentícia, base per a medicaments o lligar-te a una al·lot/a que t'agradi (en el meu cas al·lota, que quedi clar).

No obstant la utilitat de les plantes s'ha vist com un negoci molt rentable i ha anat degenerant fin a ser part d'un món capitalista i occidental. Per exemple, les tècniques agrícoles han evolucionat fins a satisfer les necessitats mundials, això pareix que vol dir que ningú passa fam, però no és així perquè com es pot veure no volen donar res si no reben primer i prefereixen tirar les “sobres”. A més per produir tot això s'empren pesticides i adobs altament contaminants (bé una mer... eeeeh... una “caca”).

Però anem al que anavem. L'utilitat en si.

LA UTILITAT DE LES PLANTES:

En el sentit més general de la paraula formen part dels vegetals que són un element essencial en el cicle tancat de la Terra. Els vegetals són un element fonamental doncs són els úniques capaces de transformar la matèria inorgànica en orgànica per mitja de la energia solar (fotosíntesi). Gràcies a elles els herbívors es poden alimentar, i per tant també els carnívors que tots ells produeixen matería orgànica que és descomposta per els microorganismes i torna a començar el cícle.

PLANTES ALIMENTÀRIES:

Com el seu nom indica l'alimentació, ja sigui d'animals o humana és la seva principal utilitat. Cosa que no vol dir que no tenguin altra utilitat, doncs s'aprofita sempre tot el que es pot.

ALL

Nom: Allium (100 especies diferents). Família de les liliacies

Descripció: De quaranta a cincuanta centímetres d'alçada, amb fulles ensiformes molt estretes i flors petites y blanques. El bulb és també blanc i rodó y d'olor forta. Terra secana, que no se rega. S'ha de sembrar en el Novembre (el dia de SanPau si el vols medicinal)la recollida dels que sembres en el Novembre és 4 mesos després quan la coa comença a tornar roja (i els que es cullen per sant Juan tenen propietats) El mateix all es pot sembrar una dent per planta, canviant de terreny cada any. Els de sant Joan s'han de regar (l'estiu es fort). Si te posa rovell a les fulles lo seu es esquitxar-lo, s'han d'entrecavar molt més val una entrecavada bona que una regada bona. És bo de cuidar.

Utilitat: Sobretot els sembrats a Sant Pau i collits a Sant Joan (van bé per les picadures, com les de paparra, moscart, van bé pel reume, menjant un all sencer el primer dia, dos el segon dia, tres el tercer, ... fins el dia nou que te menges nou alls després repeteix i ves descendent), per assustar vampiros (he, he, he), és un element culinari (per fer el trampó; torrat, és molt bo amb tomàtiges de ramellet i esclatasangs)

PREBE BORD

Nom: apsicum annum, família de les solanàcies

Descripció: Planta herbàcia anual de 40 a 50 cm. d'alt de fulles ovades o ampliament lanceolades enteres de flors blanques solitàries i fruits comestibles, els prebes, de color vermell un cop madurs. Procedeix de l'Amèrica tropical. Vol sols adobads i no soporta el fred.

Utilitat: es sebra per l'abril se recollia normalment pel juriol quan era més vermell se torrava dins es forn, i quan estava ben torat es picava fins que feia una polseta semblant a farina. A més de ser un bon conservant per la sobrassada i embutits també era bo per cuinar, com que ni havia de dolç i de covent a un se li deia bord i covent, també servia per untar les sobraçades per damun perquè la mosca no hi anàs i per enmorcar les ovelles a l'estiu perquè la mosca no les picàs.

BLAT

Nom: Triticum, família de les gramínies

Descripció: Planta herbàcea anual, de tija buida en els nusos, fulles allargades amb una vaina que cobreix la tija, inflorescència en espiga terminal composta, i fruit o gra en cariòpside. Es sol sembrar per novembre i es torna a recollir per Sant Joan. S'ha d'abonar i quan te 4 dits d'altura i sulfat per ajudar a pegar l'estirada per amunt. No s'ha de regar, esquitxar només per la ravanisa, que és una planta que xupa més que le blat i no el deixa creixer. El sol ha de ser fèrtil i net de males herbes. Les enfermetats més comunes són fongs anomenats “caries, carbón i royas”.

Utilitat:. Sútilitza per donar als animals gallines coloms (gra), la palla per als animals de tiro (mula, etc.). Se feien empaiades que eren palla i farina mesclades amb aigua i es donava a les vaques i donaven millor llet dels restes de la palla feien el jaç dels animals. I lo que queda serveix per abonar la terra. La terra descansa mig any (la gires, la soletges, la gires i la tornes a soletjar) i es pot sembrar cada any. A més el blat mereix una menció especial perquè és el cereal que ocupa el primer lloc en l'explotació agrícola mundial. La seva adaptació a sóls, clímes, i labors es molt amplia. Ara que en pitjors condicions produeix menys però de la mateixa qualitat. Els estudis constants que es fan d'ell per descobrir varietats més productives, continuen obtenguent infinitat d'espècies en la major part del món. La temperatura que aguanta sense que es resisteixi la germinació son 5ºC min. 35ºC max. Però s'ha aconseguit 40 ºC de max. i -15ºC de min. -30ºC protegit per la neu.

ALFALS

Nom: Medicago sativa, família de les papilonàcies.

Descripció: Planta herbàcea perenne, alta, de fulles trifoliades i àpex foliolars dentats; inflorescències blavoses i fruits en llegum enrotllats helicoïdalment. Es fa en secans de més de 600mm de pluja anual, i en regadius. Prefereix els sols alcalins; és una planta àvida de fosfor i potassi, i agraeix l'aportació de nitrogen després de cada tallada. La sembra és feta a la primavera o a la tardor en terreny ben preparat a raó de 18-20 Kg de llavó per hectàrea. Els seus pitjors enemics són la cuca verda la cuca negra i l'emmusteïment bacterial.

Utilitats: S'utilitza com a planta farratgera. Prospera en tot tipus de clima en resistir les gelades, i dona 4 dallades en climes freds; en els meridionals, en incrementar-se el cicle vegetatiu, hom pot obtenir de 6 a 7 dallades. Planta millorant aporta al sól nitrògen i matèria orgànica. Es recolectada amb un 75-85% d'humitat i dona un rendiment en farratge sec de 10-12 tm/ha, la producció es consumida en part (45%) en verd, i la resta és conservada ensitjada, seca o deshidratada. Pot ser transformat en farina per elaborar pinsos. La producció d'alafals es troba en plena expansió; des de 1950 s'ha duplicat a causa del poc treball que necessita, a la fàcil mecanització, al fet d'ésser una planta millorant necessària en la rotació de conreus i als bons preus del mercat.

PATATERA

Nom: Solanum tuberosum. Família de les solanàcies

Descripció: Planta herbàcea perenne, de 40 a 80 cm d'alçaria, amb tubercles comestibles, amb fulles irregularment pinnatipartides, de flors blanques o morades en forma d'estrella de cinc puntes, i de fruits en baia arrodonida i verdosa. Prové d'Amèrica (dels Andes), on ja era conreada pels inques i actualment el seu conreu està estés a tot el món, llevat de les baixes regións tropicals. Comprén nombroses culti-vars. És plantada en hortes i en camps de secà, preferiblement en terressoltes i fèrtils. La plantació és feta vegetativament amb troços grillats de tubercles, que són soterrats en cavallons. La collita de les patates té lloc quan les parts aèrees de la patata comencen a assecar-se, pot ésser feta manualment, amb ajud d'eines com l'aixada o l'arada, o mecanicament mitjançant l'us d'arrencadores de tubercles. Els seus principals enemics són el mildiu de la patata i l'escarabat de la patata.

Utilitat: La patatera en si per poca cosa doncs es venenosa però el seu tubercle, la patata, és comestible. I es una de les bases alimentàries, els temps de fam de l'Europa del segle XIX fou l'únic mitja de subsistència que els salvà, era la segona font alimentària després dels cereals; ara ha estat desbancada fins al quart lloc per les hortalises i per la fruita fresca. A més de tenir una productivitat inmensa, comparant-la amb altres productes agrícoles com el blat (primera font alimenticia del món) la diferència es bestial: una hectàrea de conreu produirà aproximadament 15.000 kg de patates, 2.000 kg de blat. Fins i tot a l'Africa on els rendiments són mínims s'aconsegueixen 9.000 kg/ha. De la patata se n'obtenen també farratge i com a primera materia per a la fabricació d'alcohol, s'utilitza també comercialment com a font de midó.

TOMATIGUERA

Nom: Lycopersicon esculentum família de les solanàcies

Descripció: Planta herbacia anual, pilosa, olorosa per fregament de tijes decumbent o redreçades de 40 a 200cm; de fulles alternes, imparipinnades, amb foliols ovats irregularment incisos; de flors grogues, de corola rotàcia quinquelobulada, arranjades en cimes unipares opositifòlies, i fruits (les tomàtigues) en baia plurilocular, sucosa, de figura globosa, ovoide, deprimida, o piriforme. Prové de l'America tropical, on ja era conrada per els amerindis. El seu conreu es actualment estés a totes les regions temperades i tropicals. Prefereix sóls arenosos o llimosos, ben drenats i fèrtils. Hi ha varietats de sacà i de regadiu. Sovint, i especialment en les tomatigueres d'horta, les plantes són enasprades.

Utilitat: Per menjar (cuits, cruus, fregats...). Diverses formes de la tomàtiga són presentades en forma de conserva, facilment infectables per fongs, es solia utilitzar àcid salicílic però al ser verinós s'ha substituit àcid sorbic o benzoic i derivats.

CEBA

Nom: Allium cepa, família de les lileàcies

Descripció: Planta herbàcia bulbosa, potencialment bienal, amb un únic bulb gran, de forma ovoide, rodona o deprimida segons les varietats; amb fulles cilíndriques fistuloses i tija florífera de 60-120cm. d'alçària, dreta, fistulosa que duu a l'apex una umbrel·la globulosa de flors blanques llargament pedicelades. En ésser tallat, el bulb, desprèn un oli volàtil sulfurat que produeix llagrimeig per l'irritació conjuntiva. Originària de l'Àsia central, ja era conreada pels caldeus per allà als 2.000 aC. Planta de fàcil conreu, prefereix els climes càlids i secs i els terrenys lleugers, fertils, especialment els sorrencs i els calcaris. Es multiplica per sembra, feta amb planter. Els rendiments poden arribar als 400 qm/ha.

Utilitat: La ceba és una de les plantes més conegudes i apreciades en tota la Mediterrànea (que precisament és on esteim nosaltres) i forma part dels ingredients d'un bon nombre d'aliments i és presa de moltes maneres (sofregit, estofat, bullit, escaldat, cruu...). També té fama de planta medicinal i ha estat usada pel tractament de l'asma, l'ascites, la diabetes, la hidropesia, la hipertensió, etc. I si les gallines tenen pipida també els la lleva.

PLANTES TÈXTILS:

Són les que les seves fibres poden ser filades i després teixides.

COTONERA

Nom: Gossypium sp. família de les malvàcies.

Descripció: Genere de les plantes que inclou unes 30 espècies , pròpies dels paisos subtropicals, quatre de les quals produeixen cotó i són extènsament conreades. Són arbusts, subarbusts o herbes de fulles poc o molt palmades i de flors caciculades, amb cinc pétals blancs o groguencs. Els fruits són càpsules ovoides, allargades o esfèriques, e color , de color verd amb taques vermelles; de les llavors són recobertes de borra. Les condicions més favorables del conreu del cotoner es donen a la costa est de l'Amèrica del Nord, entre el 25º i els 32º de latitud, però s'extén fins als 40 º a banda i banda de l'Ecuador. Exigeix un clima càlid i un bon grau d'humitat, però el perjudica un exés de pluja particularment poc temps abans de la collita; vol terrenys ben drenats rics en humus àlcalis, calç i adobads regularment. Cal sembrar-lo cinc mesos abans de l'estació seca per evitar les pluges durant la maduració. Es sembra en renglers espaiades d'1 a 1'3m. i hom arrebaça les plantes més petites per tant que hi hagi una separació d'uns 41 cm. Els fruits m'es bons, els donen els brots tendres i cal doncs l'esporgada . Pot viure més d'un any però el rendiment disminueix progressivament; ido han de ser replantats sovint. La maduració de les capsules és gradual la qual cosa fa que la collita sigui llarga. Es recull el cotó juntament amb la llavor i hi deixa la càpsula. Atàquen al cotoner lapidapters.

Utilitat: El tortó, ric en proteïnes és utilitzat com a ingredients de pinsos per al bestiar o per obtenir-ne derivats per l'alimentació humana (hidrolitzats de proteïnes), de les llavors estàn recobertes com ja he dit de borra, se néxtreu oli.

El cotó és economicament, la part més important de la planta: El Gossypium barbadense forneix el millor cotó, amb una longitut mitjana de fibra de 34-42 mm i un diametre de 15 microns; El G. hirsutum produeix fibres de 24-34mm de longitud mitjana i 20-25 microns; G. herbaceum amb fibres de mitjana inferior a 23mm de longitud i amb un diametre de 25 microns. Aquestes clases són anomenades també, respectivament, cotó egipci (de fibra llarga), coto americà (de fibra mitjana) i cotó indi (de fibra curta). L'utilitat es fer de primera matèria per l'industria del tèxtil.

PLANTES ORNAMENTALS:

Són plantes que ja sia per la seva bellesa, el seu colorit, o la seva bona olor, no falten a cap jardí que es preci. Les aromàtiques a més solen formar par de la perfumeria. I algunes per les seves especials característiques o per tradició tenen utilitats especials.

ANÉMONA

Nom: Anemone sp. Família de les ranunculacies

Descripció: Dedins de les anemones ni ha de diferents especies però totes són plantes herbacees de flors apétales i sepals petaloides de diversos colors (vermell, rosa, violaci i blanc) segons l'espècie, i un involucre de bràctees, i fulles totes radicals. Hi ha espècies espontànies, sobretot a la muntanya, com l'anemone alpina, el buixol o l'herba fetgera; d'altres com l'anemone del Japó i l'anemone coronària són cultivades en massissos i test, volen sóls amb sol i ombra i terra fresca.

Després ens trobem amb diferents tipus d'anemona cadascuna amb les seves pròpies característiques:

L'anemone alpina: té la tija pilosa, fulles grans i dividides en segments estrets i flors blanques o grogues, solitàries. Viu als prats alpins de l'alta muntanya d'Europa i d'Amèrica del nord.

L'anemone coronària: és d'orígen mediterrani, cultivada en jardinería, les flors grans en forma de copa, senzilles o dobles, segons la varietat i de diversos colors (rosa, vermell, violeta, blau, blanc o bigarrat).

L'anémone del Japó: te les fulles retallades; floreix a la tardor

Utilitat: Purament ornamental. Bé les cabres d'en Tofol se les menjen però no crec que això tengui molta relevància (broma de l'autor).

GESPA:

Nom:

Descripció: Formación herbàcea de fulles petites i primes, de petit tamany i de creixement túpid, que cobreix el sól.

Utilitat: ornamentació de jardins i per a terrenys esportius (futbol, golf, tennis).

FLOR DE LA PAPALLONA:

Nom: Schizantus pinnatus, família de les solanàcies

Descripció: Planta herbàcia anual u bienal de 25 a 60 cm. D'alçària, de fulles pinnatisectes i de flors grosses amb una corol·la bilabiada i molt lobulada que, per la forma i per la varietat de colors i de dibuixos, recorda una papallona. Procedeix de Xile.

Utilitat: És plantada en jardins com a planta ornamental

AMORERA

Nom: Flor de l'amor Agapanthus africana família de les lileacees.

Descripció: Planta herbàcia vivaç de fulles lanceolades de 20 a 35 cm. de llarg i de flors blaves reunides en umbrel·la sobre un llarg escapus. Procedeix de la regió del cap.

Utilitat: És plantada als jardins o cossiols d'ornament.

JAZMÍN

Nom: Jasminum sp. família de les oleacees

Descripció: Arbusts de flors pendunculadas, blanques oloroses i amb cinc pétals soldats per la part inferior amb forma d'ebut. Originària de Pèrsia.

Utilitat: Esplantada en els jardins pel seu exelent olor i es usada en l'indústria dels perfums.

MALES HERBES:

Les males herbes no són sempre enemigues, per exemple quan un terreny ha estat devastat, les males herbes hi fan una colonització temporal i així impedeixen, dins del que cap, l'erosió. O algunes com les ortigues que són nitrofiles (estan en terrenys rics en nitrògen) ens indiquen la presència d'un terreny fèrtil i amb el temps poden ser subtituides per altres vegetals.

ORTIGA

Nom: Lamium album

Descripció: Planta herbàcea, de 20-40 cm. d'alçària, les tijes són simples, les fulles tenen peciols llargs, són ovades i puntiagudes, amb la base cordiformeo rodoneada, y tenen l'exterior dentat i tenen unes pilosidads urticàries.

Utilitat: De mala herba, que creix en terrenys rics en nitrogen. També súsa per fer tisanes o productes farmacèutics per la bronquitis.

VINAGRELLA

Nom: Rumex acetosa

Descripció: Herbàcia perenne de 40 cm. d'alçària, amb fulles sagitades, les superiors amb peciol curt, les inferiors no en tenen, de flors grogues verdoses. Viu en prats, es resistent al fred i s'adapta a qualsevol terreny.

Utilitat: Pot ser past per al bestiar o fer la funció basica de les males herbes (descrita a dalt), s'en pot obtenir sal d'agrella que es presenten en forma de cristalls amargs i venenosos i s'usen per treure les taques de rovell i tinta, per desoxidar els metalls, netetjar la fusta, descolorar l'estearina.

PLANTES SILVESTRES

Són plantes que no han estat cultivades i que creixen pel camp i les montanyes, normalment coneixem aquest tipus de plantes amb propietats medicinals. Es així perque actualment no necessitam plantes silvestres per fer la nostra vida quotidiana. Però temps enrera l'explotació silvicola era menys devastadora i més respetuosa, a més de variada. Jo no he conseguit informació més que del càrritx però hi ha altres plantes que també he descrit breument que eren molt comunes en les cases d'abans.

ROMANÍ

Nom: Rosmarinus officinalis família de les labiades

Descripció: Petit arbust de fulles aromàtiques. Procedent de la regió mediterranea, creix en zones baixes acompanyant alzines (aquest nom cientific el me sé bé, quercus illex o algo així) o en la fase regressiva d'aquestes.

Utilitat: Com a medicina, perfum i condiment.

ARTA DE MONTE

Nom: Plantago lanceolada

Descripció: Planta de 10-40cm. d'alçària apareix sovint en prats i les voreres dels camins. L' “escapo” retxat és més llarg que les fulles y està recorregut per 3-7 nervis. Les fulles, puntiagudes més o menys erctes s'estrenyen en peciols aprop de la base. L' “escapo” acaba en una espiga cilindrica i curta. El càlze té dos lòbuls soldats i dos lliures. La corola, pardusca, té 2-3mm. De longitud. Els estams són de dos a tres pics més llargs que la corola. El fruit és una càpsula ovoide provista de un opèrcul que guarda dues llavors.

Utilitat: És una planta medicinal. Antes s'aplicaven les fulles sobre les ferides (estil Bola de Drac), avui s'empra per fer xarops contra la tos.

BETÓNICA

Nom: Stachys officialis

Descripció Aquesta planta creix en prts humits i en boscos. Medeix 30-100cm. d'alçària. Les tiges erectes no setan ramificades i duen poques fulles. Les radicals tenen llargs peciols i són ovalades, allargades, casi elíptiques, i dentades en els costat. Són velloses en la part d'abaix. Flors denses i cilíndriques. El càlze en forma de campana.

Utilitat: Planta medicinal molt usada en la preparació de tisanes

ORÉGAN

Nom: Origanum vulgare

Descripció: Planta de 20-50cm d'açària, creix en garrigues i boscos clars. Tijes amb fulles i branques curtes. Les fulles tenen peciols curts, els seus libs són ovalads i sencers o poc dentats. De una a tres flors, de peduncle curt, agrupades en inflorescència semblants a campanetes.

Utilitat: Aquesta planta ha estat utilitzada per indigestions o com a condiment (pizzes...).

MALVA

Nom: Malva silvestris

Descripció: Planta amb una alçaria de 20 a 100cm. Creix en els terrenys secs rics en nitrogen. La tija es ascendent o ercta. Les fulles radicals tenen peciols llargs, les caulinars més curts. Les flors broten en grups de de dos a sis en les axíles de les fulles els petals estan presents de cinc en cinc.

Utilitat: Es usada contra la tos.

CÀRRITX

Nom: Phagmites australis

Descripció gran planta herbàcea perenne, tija erecte i rubusta que ateny 2 m. i de fulles molt llarges, linears gauques, molt tenàces, aspres i ferridores. Les flors s'agrupen en panícules terminals, laxes i violades. Planta mediterranea meridional és especialment abundant a les illes Balears i també a les costes del Garrat.

Utilitat: Amb el càrritx es feien manades de càrritx. I temps enrera hi havia unes pedres que triaven aposta i una massa de fusta per picar-lo. Quan el tenies picat del fil que en treies el lligaven per fer vencisos i els vencisos s'usaven per dur el blat a s'hera per exemple. Cada 10 vencisos era un gabelló que era 10 garbes (feien una garba de cada vencís). Feien també casetes per als animals (barraques). Cassetes per guàrdies de possesio per gordar-se de la pluja o del sol. La recolecta es fàcil, vas a la montanya i el segues l'any vinguen el carritx creixia més tendre al mateix puesto i com més el tallaves més sa.

Ruda: No hi havía medicaments i la prenien per aliviar el mal. La bullien amb oli per matar els cucs als animals i posaven també un poc de tuina (es fum que s'aferrava per ses chimenees).

Ulivarda: per llevar les puces d'on hi geien els animals.

Canyamo: Se sembrava i se cullia quan era sec, la picaven, després la filaven i després feien padaços per la cuina etc.. la llavó es donava als animals. I la resta es donava als animals. I per fer cordes.