Universo

Origen y composición. Sistema Solar. Galaxias. Planetas. Luna

  • Enviado por: Sergio García
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 20 páginas
publicidad
publicidad

Universo
TREBALL DE CIENCIES

EXPERIMENTALS

Índex

Nº Pàg

1 - Composició de l'univers 3

2 - Teories sobre l'origen i evolució de l'univers 12

3 - El sol, composició, estructura i dimensions 15

4 - El sistema solar, i situació a la Via Làctea 17

5 - Cossos del sistema solar 17

5.1 - Planetas 17

5.2 - Satelits 18

5.3 - Asteroides 18

5.4 - Meteorits 18

5.5 - Cometes 18

6 - La Lluna, dimensions i fases 18

7 - Bibliografia 20

COMPOSICIÓ DE L'UNIVERS:

L'univers és el conjunt de totes les cosas que existeixen (la Terra, el Sol, les estrellas, els planetas y tots els astres) ordenats i sotmesos a les lleis de la natura.

- Components:

Les galàxies.

Són inmensas agrupacions d'estrellas, gas y pols. Les galàxies estan formadas per conjunts de centenars, o inclús milers de milions d'estrellas i nebulosas, inmensos núvols de gas y de pols, de densitat variable.

El nostre Sistema Solar está inmers en una galàxia anomenada Via Láctea.

Segons la forma que tinguin las galàxias es poden clasificar en:

- Galàxias lenticulars. Els “agregados de estrellas” forman un nucli central vorejat d'un disc de nebuloses.

- Galàxias irregulars. Els “agregados” no presentan una forma definida i estan vorejats d'abundants nebulosas

-Galàxias elíptiques. Tenen una forma mes o menys esférica. Contenen poques nebulosas. Poseeixen un color vermellós i estan formades per estrellas vermellas.

Exemple de galàxia elíptica

- Galàxias espirals. Tenen un nucli central i uns brazos espirals que poden estar mes o menys oberts en els que es troben les nebulosas.

Exemple de galàxia espiral (M100)

- Galàxias irregulars no tenen una forma definida està vorejada de nombroses nebulosas.

- Galàxias espirals barradas. Els agregados forman un nucli central allargat, en el que es concentren las estrellas. D'aquest nucli parteixen els braços.

* Les galaxias s'agrupen per formar estructuras encara mayors anomenadas cúmulus galàctics. També, els cúmulus de galàxias poden agruparse en supercúmulus. El nostre Grup Local pertany al supercúmulus de Virgo.

Las galàxias activas.

Es coneixen amb el nom de galàxias actives una serie d'objetes cèlic que emeten una gran quantitat d'energia. Exemple: quàsars.

- Els quàsars són galàxias que emeten una gran quantitat d'energia en forma de llum. Aquests objectes son els mes llunyans de l'univers que es coneixen, alguns d'ells estan a una distància de milers de milions d'anys llum de la Terra. Poden ser òptica o radioelèctricamente observables.

S'anllunyan de nosaltres a velocitats pròximes a la de la llum.

- Las radiogalàxias són galàxias que emeten una gran quantitat de radiació en forma d'onas de ràdio. Estan molt mes a prop de la Terra que els quàsars.

La formació de las galàxias.

Las galàxias es forman al unir-se grans quantitats de pols i gas presents en una

determinada regió de l'espai.

Per que es formi una galàxia es necesari que una zona de l'espai tingui una densitat de matèria una mica major que els seus voltants, atreure així la matèria que posteriorment es convertirà en estrellas.

Gàlaxia en formació

Formació de forats negres.

L'existència d'aquests es dedueix de la teoria general de la relatividad

mencionada per Albert Einstein en 1915.

Exemple de forat negre

Els forats negres són objectes que no deixen escapar ningún tipus de radiació degut a la forta atracció gravitatoria que exerceixen en l'espai que els envolten.

Púlsars.

Son fonts d'onas de ràdio i, en alguns casos, també de la llum visible i de raigsX.

Els astrònoms creuen que un púlsar és un conjunt d'estrellas de neutrons en ràpida rotació.

Existeixen altres components de l'Univers com la Antimatèria, las Nebulosas, els Forats blancs i la Radiació remanent.

Els asteroides.

Son, en general, més petits que els planetas i els satélits. Els de menor tamany son irregulars i els majors tenen forma esférica.

Segons la seva composició, es distingueixen en: uns asteroides formats básicament per silicats i altres constituits per ferro i níquel.

Entre las órbitas de Mart I Júpiter i entre las de Neptú i Plutó s'han localizat cinturons de milers d'asteroides. El mes conescut va ser descubert en 1801 i gira en torn al Sol entre Mart i Júpiter, s'anomena Ceres.

Els cometas.

Tenen el mateix origen que els asteroides i la seva forma característica els converteix en astres molt populars. Estan compostus per una barreja congelada d'aigua, amoniac, y diòxido de carboni, junt amb partículas sólidas de pols.

Els cometas fan una órbita molt elíptica al voltant del Sol, de manera que, quan pasan molt a la vora d'aquest, el calor fa que part de els components es transformin en gas, i es desprenin partículas de pols. En aquest punt del seu recorregut es poden observar en els cometas:

Quan el cometa s'allunya del Sol, es va refredan i es transforma de nou en un cos sòlid.

Un de els cometas mes famosos es el Halley, estudiat per primera vegada en 1682 per l'astrónom anglés Edmond Halley i visible des de la Terra cada 76 anys.

Els meteorits.

Son, en general, fragments procedents d'asteroides o cometas que cauen sobre la superfície de els planetas o d'altres astros. Poden tenir el tamany d'un gra d'arena, o be, un diámetre de varis centenares de kilometres.

Quan entran en contacte amb la atmósfera terrestre, molts d'ells es posen incandescents degut a la fricció i deixan un rastre lluminós. Aquest és l'origen de las anomenadas estels fugaços. Normalment es desintegran abans d'arribar a la superfície terrestre, peró si son de gran tamany poden conservar part de la seva massa i caure sobre la superfície del nostre planeta.

Segons la seva composició, els meteorits es clasifiquen en:

  • Siderits. Estan compostus esencialment per ferro i níquel.

  • Siderolits. Contenen ferro, níquel, i silicats.

  • Aerolits. Formats principalment per silicats.

* Els siderits i els siderolits son els menys abundants; representan al voltant del 5% del total. Son importants per comparar-los amb la composició de la Terra, ja que es consideran fragments de l'interior dels planetas.

També es consideran meteorits alguns fragments de la Lluna i de Mart que s'han localizat en la Terra, i que es van originar per l'impacte d'asteroides contra aquests astres.

Meteorit

L'estudi de els meteorits que cauen sobre la Terra han facilitat el conociment de la composició de els asteroides i els satélits. I a mes a mes, proporcionan informació sobre l'origen de els planetas del Sistema Solar.

Las estrellas.

Las estrellas son cossos cèlics gasossos de grans dimensions en el qual el seu interior es produeixen reaccions nuclears que provocan la emisió d'una gran quantitat d'energia al espai interior.

Las estrellas tenen un núcli on es produeixen las reaccions nuclears. Aquestes reaccions nuclears son la causa de la emisió estelar de llum i calor.

Tipus d'estrellas.

Las estrellas poden clasificar-se segons el seu color i segons el tamany. El color de las estrellas depén de la seva temperatura superficial:

- Las estrellas blaves son las que tenen una temperatura superficial mes elevada.

- Las estrellas vermellas son aquellas que la seva temperatura superficial es menys elevada.

Segons el seu tamany las estrellas es clasifiquen en:

- Supergegants: tenen un diámetre de centenars de vegades que el del Sol. Per el contrari, la seva densitat és baixíssima. Els colors que presentan son el blau y el vermell.

- Gegants: tenen entre 10 a 100 vegades el diametre del Sol, peró només 2 a 5 vegades la seva massa. Hi ha blaves i rojas. Las rojas solen ser majors, de menor densitat y temperaturas superficiales que arriben a els 7000º Kelvin.

- Novas: son estrellas de poc brillantor degut a una explosió, l'aumentan bruscament i expulsan material al espai en forma de núvols gasosas.

- Supernovas: amb característiques semblants a les anteriors, peró amb explosions o canvis bruscos de lluminositat a major escala.

Supernova

- Enanas i normals: tenen un radi comprés entre la meitat i cuatre vegades el solar i una masa de 1/10 a 20. Son el grup mes nombrós. A aquest pertany el Sol.

- Supernovas blancas: poseeixen un volum que arriba a ser inferior al de la Terra, peró tenen una massa similar a la del Sol.

* La unidad utilitzada per mesurar la massa de les estrellas és la massa solar. Las estrellas de major massa conescuda arriban a tenir una massa de mes de 100 massas solars.

Magnitut d'una estrella.

La magnitut d'una estrella és un número que ens indica la seva brillantor.

- La magnitut aparent es refereix a la brillantor amb el que s'observa l'estrella des de la Terra. Quan mes brillant és una estrella, mes petita és la seva magnitut.

- La magnitut absoluta és una quantitat que indica la brillantor de l'estrella.

Asociació d'estrellas.

Las estrellas no apareixen solas en el firmament, sinó que a vagades es troben agrupadas forman sistemas dobles i cúmuls estelars:

- Els sistemas dobles estan formats per dos estrellas que giran al voltant d'un centre comú.

- Els cúmuls estelars son grups d'estrellas que estan lligadas per las forças gravitacionals. Hi ha dos tipus de cúmuls: oberts, son agrupacions de decenas d'estrellas joves; i cúmuls globulars que estan formats per milers d'estrellas.

Origen de las estrellas.

Las estrellas neixen a partir de restes de gasos interestelars que es van agrupan. eLa massa es va concentran i calentan fins que arriba un moment en el que la temperatura de l'interior es suficient com per que s'iniciin reaccions nuclears que transforman l'hidrògen en heli.

La nebulosa de Orió és un dels llocs on s'està produin el procés de formació d'estrellas.

Nebolosa d'Orió

Una vegada iniciadas las reaccions nuclears en l'interior estelar, l'estructura de l'estrella va canvian a la llarga de molts milions d'anys. Aquesta evolució estelar depén de:

- La massa de l'estrella.

- La seva composició química inicial.

Sapiguen aquests aspectes poden calcular-se la evolució de l'estrella.

El destí de las estrellas depén de la seva massa. Las estrellas de poca massa com el Sol, s'apaguen lentament quan han consumit el seu combustible.

TEORIES SOBRE L'ORIGEN I L'EVOLUCIÓ DE L'UNIVERS:

Teoria mítica

En primer lloc va existir el Caos. Després Gea la de l'ampli pit. Per últim, Eros, el mes bonic entre els déus. Del Caos van surgir Erebo i la negra Nit. De la Nit a la seva vegada van neixer l'Éter (és el cel superior, on es troben els astres, estrellas, etc., i on els antics situavan els seus déus) i el Día. Gea va alumbrar primer al estrellat Urà amb les seves mateixes proporcions, per que la contingués per totes parts i poder ser així sempre segura per els feliços déus. Tambén va donar a llum a las grands Muntanyas. Ella igualment va parir al estéril piélago, el Ponto.

Teoria del Big Bang

La teoria del Big-Bang plantea que l'univers va surgir d'una explosió inicial que va ocasionar la expansió de la matèria des d'un estat de condensació extrema.

L'hidrògen i l'heli habrían estat els productes primaris de la Gran Explosió, i els elements mes pesats es van produir mes tard, dins de las estrellas.

A causa de la seva elevadíssima densitat, la matèria existent en els primers moments del Univers es va expandir amb gran velocitat. Al expandir-se, l'heli i l'hidrògen es van refredar i es van condensar en estrellas i en galàxias. La consecuència d'aquesta Gran Explosió pot comprovar-se per exemple, através de la comprovació de que las galàxias continuan allunyant-se unas de les altres.

Teoria oscilant

Presentada en l'any 1965 per A. Sandage, aquesta teoria és una variant de la teoria del Big-Bang, o gran explosión. Plantea que l'Univers es troba en un cicle d'expansió-contracció. Afirma que l'actual fase d'expansió durarà encara trenta mil milions d'anys abans de que l'atracció gravitatòria compensi gradualment la força deguda a l'explosió inicial, en aquest moment las galàxias invertirà el sentit del seu moviment conjunt, fins que finalment torni a concentrar-se en l'àtom primitiu. El destí del Univers, segons aquesta teoria, seria recorrer succesivament una serie indefinida de cicles d'explosió i implosió.

Teoria geocèntrica

En l'antiga Grècia, amb l'aparició de filosofs, es va comenzar a razonar tot.

La teoria geocèntrica soste que la Terra és el centre del Univers. Els mes importants creadores van ser Aristóteles i Ptolomeo. Aristóteles basaba la seva teoria en una observació ingenua i en el sentit comú, i en especulacions.

Segons Ptolomeo la Terra és el centre del Univers. La Lluna , el Sol i els planetas giran al voltant de la Terra describint órbitas circulars. Al mateix temps, tots aquests astres describeixen un petit cercle al girar sobre si mateixos. Las estrellas forman la bóveda celest que las engloba a totes.

L'astrònom Tycho Brahe va proposar una modificació a la teoria de Ptolomeo. Segons ell, la Terra era el centre del Univers, pero la resta de els planetas girava en torn al Sol i a la vegada, aquest, a la Terra.

Teoria heliocèntrica

Es realitza una visió del cosmos i s'intenta donar una explicació real de la forma i estructura del Univers através d'un nou métode científic basat en:

Observació i experimentació per la obtenció de dades.

Elaboració d'hipòtesis basadas en dades obtenides.

- Comprobació mitjançant experiments per saber si la hipòtesis és fiable.

Formulació de tesis o conclusions.

Els màxims creadors d'aquest métode van ser Galileo i Newton.

Aristarco de Samos va ser el primer en propondre l'heliocentrisme, pero va ser Copérnico qui va demostrar que la teoria geocèntrica era falsa. Segons el heliocentrisme, tots els planetas, inclosa la Terra, giran al voltant d'un Sol estàtic situat en el centre del Univers.

Caricatura de Copernico Esquema de la teoria heliocèntrica

Teoria excèntrica

Gracias al perfeccionament del telescopi i d'altres instruments va ser possible el conociment de la nostra galàxia considerada com tot l'Univers.

Shapley, astrònom norteamericà, va formular la teoria excèntrica abandonant la heliocèntrica. Aquesta teoria consistia en que encara el Sol és el centre del nostre Sistema Solar, no ho és de nostra galàxia, sinó que, es troba en la perifèria de la mateixa.

Concepció actual

L'univers es composa de milers de milions de Galàxias una de las cuals es la Via Làctea.

S'intenta atribuir un model geomètric al Univers, el cual respongui a les lleis físiques i matemàtiques establertas. No s'ha definit el centre del Univers, ja que no s'ha determinat la seva forma.

COMPOSICIÓ I DIMENSIONS DEL SOL

El Sol està estructuralment format per: el nucli, la zona de radiació, la zona de convecció i la fotosfera.

Els gasos del nucli son unas 150 vegades mes densos que l'aigua i arriban a temperaturas de 16 millones de grats centígrats. L'energia del Sol es produeix en el nucli median la fusió de els nuclis d'hidrògen en nuclis d'heli. En la zona de radiació, la radiació electromagnètica flueix fins l'exterior en forma de calor, i els gasos son tan densos com l'aigua. Aquesta zona és mes freda que el nucli, amb uns 2,5 milions de grats centígrats. En la zona de convecció, movimints de gasos treuen fora l'energia del Sol. La zona de convecció és ligerament mes freda (uns 2 milions de grats centígrats) i 10 vegades menys denses que l'aigua. La fotosfera es mes freda en uns 5.500 °C i molt menys densa (una milionéssima de la densitat del aigua). La turbulència d'aquesta regió és visible des de la Terra en forma de manchas solars, erupcions i petitas bolsas de gas anomenadas grànuls.

La quantitat total d'energia emitida per el Sol en forma de radiació es bastant constant, i no varia mes que unas poques décimas de un 1% en varis dias. Aquesta energia es genera en las profunditats del Sol. Al igual que la majoria de las estrellas, el Sol es compon sobre tot d'hidrògen (71%) també conté heli (27%) i altres elements mes pesats (2%). A prop del centre del Sol, la temperatura es de casi 16.000.000 oK i la densitat és 150 vegades la del aigua. Sota aquestas condicions, els nuclis de els àtoms d'hidrògen individuals actúan entre si, experimentan la fusió nuclear. El Sol junt amb els demés astres tene 4.600 milions d'anys. La distància del Sol a la Terra no és sempre la mateixa: la mínima és 147.100.000 kilometres, la màxima és 152.100.000 kilometres. La media és 150.000.000 kilometres.

Mostras de la gran activitat del sol

EL SISTEMA SOLAR

És un sistema format per el Sol, nou planetas i els seus satélites, asteroides, cometas i meteoroits, pols i gas interplanetari. Las dimensions d'aquest sistema s'especifiquen en termes de distància media de la Terra al Sol, denominada unitat astronòmica (UA). Una UA correspon a 150 milions de kilómetres. El planeta mes distant conescut és Plutó, la seva órbita está a 39,44 UA del Sol. La frontera entre el Sistema Solar i l'espaci interestelar es suposa que es troba a 100 UA.

El recuadre blanc indica la situació del sistema solar dins de la Via Làctea

COSSOS DEL SISTEMA SOLAR

-PLANETES: En l'actualitat es coneixen nou planetas principals. Normalment es divideixen en dos grups: els planetas interiores (Mercuri, Venus, Terra i Mart) i els planetas exteriores (Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Pluto). Els interiors son petits i es componen sobre tot de roca i ferro. Els exteriors (excepte Plutó) son majors i es componen, principalment, d'hidrògen, gel i heli.

Jupiter Saturn Superficie de Venus

-SATELITS: son objectes secundaris que gravitan en una órbita tancada al voltant d'un planeta. La Luna és el satélit de la Terra, si be la Luna i la Tierra tenen un tamany tan similar que se las pot considerar en alguns moments como un sistema de dos planetas.

-ASTEROIDES, METORITS I COMETES: es tractan a les pàgines 6, 6 i 7, 7 i 8, respectivament.

LA LLUNA, DIMENSIONS I FASES

La Lluna ha fascinat a la humanitat a través de el temps. Median la simple observació amb el ull nu, un pot distinguir dos grans tipus de terrenys:

Las mesetas relativament brillants i las llanuras mes oscuras. A mediats del seglo XVII, Galileo i altres astrònoms van realitzar observacions telescópiques, notant que hi havia un munt de cràters. S'ha sapigut també que la Lluna és menys densa que la Terra. Encara s'han esbrinat moltes cosas sobre la Lluna abans de l'edat espacial, aquesta nova era ha revelat molts secrets difícilment imaginables abans d'aquesta época. El coneixement actual de la Lluna és major que el de la resta dels objetes del Sistema Solar exceptuant la Terra. El 20 de Juliol de 1969, Neil Armstrong va ser el primer en trapitjar la Lluna. Es van emplear las comunicacions per ràdio ja que las onas de so només poden ser escoltadas quan viatjan através d'un medi com l'aire. El cel lunar es sempre negre degut a que la difracció de la llum requereix la presencia d'una atmósfera.

La Lluna està a 384,403 kilómetres (238,857 millas) de la Terra. El seu diametra és 3,476 kilómetres (2,160 millas). Tant la rotació de la Lluna com la seva revolució alvoltant de la Terra durant 27 dias, 7 horas i 43 minuts. Las liberacions ópticas han sigut observadas mediant telescopis des de mitjans del seglo XVII. Liberacions molt petitas pero reals (màxim aproximado de 0°.04) son causadas per l'efecte de la gravetat solar i l'excentricitat de l'órbita terrestre, perturbant lórbita de Lluna i permitint la preponderància cíclica del moment torpor en las direccions nort-sud i est-oest.

Només existeix una activitat tectónica residual deguda al refredament i a l'acció de las mareas. La Lluna te una carcaça d'uns 60 kilómetres d'espesor en el centre del costat proxim. Las determinacions sísmicas de l'existència d'una carcaça i un mantell en la Lluna indican que es trata d'un planeta estratificat amb diferenciació per processos ígneos. L'informació sísmica ha influit en las teorias sobre la formació i l'evolució de la Lluna.

Elss impactes meteórics van produir molts tipus diferents de roques per el seu estudi i van treure del interior de la Lluna moltes roques. Com que la Lluna no te ni atmósfera ni aigua, els components de el sól no es deterioran químicament com ho farian en la Terra. Roques 4000 milions d'anys encara existeixen, pwemitint informació del Sistema Solar.... Es considera que està geológicament morta. La Lluna es considera fosilitzada en el temps.

Les naus expacials han tornat a la Terra amb materials superficials de la Lluna (roques): els regolitos, els mars i las terrazas. El bombardeig de micrometeorits ha pulveritzat concienzudament las roques superficials produin uns detritus de gra fi denominats regolitos. Els regolitos, son grans minerals no consolidats, fragments de roca i una combinació d'aquests que han sigut soldats en forma de cristal per els impactes. Es pot trobar sobre tota la superficie lunar, amb l'excepció de les parets inclinadas de els valls i cráters. Tenen de 2 a 8 metres d'espesor en els mars i pot sobrepassar els 15 metres en las terrazas, dependre del temps que hagui estat exposta la roca subjacent al bombardeig de meteorits.

Els oscurs mars, amb relativament pocs cráters, cubreixen aproximadament el 16% de la superficie lunar i es concentran en el costat pròxim de la Lluna, principalment dins de las conques d'impacte. Aquesta concentració podria ser deguda al fet de que el centre de massas s'està desplazant del seu centre geométric uns 2 kilómetres en direcció a la Terra, probablement degut a que la carcaça es mes ample en el costat oscur. Es possible, que els magmas de basalt procedents del interior hagin alcanzat fácilment la superficie en el costat pròxim, però van trobar dificultats en el costat allunyat. Las roques de els mars son basalts i la majoria tenen una edat que va de 3100 a 3800 milions d'anys. Alguns fragments en las brechas de las mesetas tenen una edat de 4300 milions d'anys i las fotografias d'alta resolució sugereixen que alguns fluixos en els mars vorejan cráters joves i, per lo tant, podrian tenir una edat de 1000 milions d'anys. Els mars tenen un espesor medi de pocs centenars de metres però son tan masius que frecuenment deforman la carcaça subjacent lo que produeix depressions semblants a fallas i cordilleras aixecadas.

Las mesetas relativament brillants, recobertas de cráters son anomenadas terrazas. Els cráters i conques de las mesetas es forman per els impactes de meteorits i son, per tant, mes vells que els mars, havent acumulat mes cráters. El tipus de roca dominant en aquesta regió conte alts índex de feldespat plagioclássic (un mineral ric en calci i alumini) i son barreja de fragments amb escletchas per els impactes de meteorits. La majoria de las escletchas de las terrazas estan compostas per fragments d'escletjas encara mes vells. Quasi totes les escletchas de las terrazas i la massa fosa per els impactes es va formar fa 3800 o 4000 milions d'anys. L'intens bombardeig va començar fa 4600 milions d'anys, que es l'edat estimada de l'origen de la Lluna.

BIBLIOGRAFIA

  • Enciclopedia Universal Sopena.

  • Internet (http://www.diomedes.com/universo.htm)

  • Enciclopedia Catalana.

1

20