Triple salt

Deportes de competición. Atletismo. Saltos # Tècnique. Fases. Atletes

  • Enviado por: Mya
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 13 páginas
publicidad

Triple Salt

L'objectiu en el triple salt es cobrir la màxima distància possible en una seria de tres salts entrellaçats. El saltador corre per la pista i salta des d'una línia caient a la terra amb un peu, torna a impulsar-se cap endavant i, caient amb el peu oposat, pren l'impuls definitiu i cau, a la superfície de terra, de manera similar a com es fa en salt de llargària, es a dir, amb el talons davant i després amb tot el cos.

Característiques tècniques: De característiques similars al salt de llargada, la diferència consisteix en al realització de tres impulsos seguits abans de caure sobre la fossa de sorra. Això vol dir que la taula de batuda s'ha de situar més lluny de la fossa que en el salt de llargada.

Els tres impulsos s'han de realitzar amb un sol peu. Només el primer s'ha d'efectuar a la taula de batuda , mentre que el lloc d'impulsió dels altres dos dependrà totalment del mateix saltador. L'atleta està obligat a realitzar els dos primers impulsos amb el mateix peu, i ha de fer el tercer amb el peu contrari.

L'acció dels braços, com en el salt de llargada, té una gran importància per a l'impuls i per a la correcta execució del salt.

FASES DEL SALT

  • CARRERA ( diferències amb el salt de llargària )

  • Augmentar ràpidament la velocitat i mantenir-la , fins i tot després d'augmentar-la en els quatre últims recolzaments.

  • Ritme més homogeni

  • No hi ha diferència al final.

  • PRIMER SALT

  • FINALITAT:

    • Transformar la carrera en salt

    • Dotar de les condicions de velocitat i angle de sortida idoni al salt, d'acord amb la tècnica que es realitzi posteriorment.

    • Consumir en el salt el mínim de velocitat horitzontal

    • Col·locar el cos de l'atleta en condicions de poder continuar el salt

  • FASES DEL SALT

  • BATUDA

  • FASE AERIA :

    • Les cames fan una pas en el aire complet i ampli

    • Els factors que s'han de complir per a continuar el salt amb eficàcia son:

    • El bon equilibri, gràcies a uns correctes moviments segmentaris

    • El manteniment d'una postura global idònia

    • ADAPTACIÓ

      • La cama de batuda es posa davant casi estesa, buscant activament el terra

    • SEGOND SALT

    • 3.1. FINALITAT

      • Transmetre les condicions de velocitat del primer salt al tercer

      • Mantenir l'equilibri global en el canvi del peu de batuda.

      3.2. FASES

    • AMORTIGUACIÓ

      • No hi ha una gran flexió, si no que el moviment cap endavant del cos es fa molt ràpidament per a no perdre velocitat.

      • La cama lliure s'aproxima molt ràpidament a la de batuda i en el moment d'estar a l'altura d'aquesta acaba la fase d'amortiguació.

      • IMPULS

        • La cama lliure va de darrera endavant, en flexió, per a bloquejar-se a l'alçada de la cintura.

      • TERCER SALT

      • 4.1. FINALITAT

        • Aprofitar la velocitat horitzontal

        • Generar la velocitat de component vertical suficient per a terminar eficaçment el salt

        • Aconseguir la posició global i segmentaria que permeti una caiguda a la fossa en les millors condicions.

        4.2. FASES

      • BATUDA, però amb baixa velocitat

      • FASE AERIA, de manera natural

      • ATLETES

        Jonathan David Edwards

        Triple salt
        ( 1996- ), atleta britànic, especialista en la prova de triple salt, que va superar per primera la vegada la distància de 18 metres en aquesta disciplina.

        Va néixer a Westminster, fill d'un cura de l'església anglicana, la seva devoció cristiana el va conduir a la decisió de negar-se a competir en diumenge durant molts anys.

        Entre els seus primers triomfs es troba el títol de la Copa del Món de 1992, una medalla de bronze en el Campionat del Món de 1993 i dues medalles de plata en els Jocs de la Commonwealth ( 1990 i 1994 ).

        El seu nom va passar a formar part de la història de l'atletisme a l'agost de 1995, quan es va imposar en el Campionat del Món celebrat a Göteborg ( Suècia ) i va establir una nova plusmarca mundial després de saltar 18'29 metres. En un salt anterior d'aquell mateix concurs ja ho havia aconseguit amb 18'16m, per el que es va convertir en el primer atleta de tots els temps que batia el rècord del món en dos intents successius i el primer saltador que superava la barrera dels 18 metres.

        A començaments d'aquell mateix any ja havia establert una marca mundial a Salamanca ( Espanya ), amb un salt de 17'98m, i havia aconseguit la victòria en la Copa d'Europa al saltar 18'43m ( registre que no va ser homologat com a plusmarca per existir vent favorable superior al permès ).

        Edwards va obtenir la medalla de plata en els Jocs Olímpics d'Atlanta 96, així com el Campionat del Món celebrat al 1997 a Atenes ( flanquejat en el podi d'aquesta última competició per els cubans Yoelvis Luis Quesada, or, y Eliecer Urrutia, bronze ). Al 1998, a Budapest ( Hongria ), va aconseguir la medalla d'or en el Campionat d'Europa al aire lliure, i al 1999 la de bronze al Campionat del Món que es va disputar a la ciutat espanyola de Sevilla.

        Yoelvis Luis Quesada

        ( 1973- ), atleta cubà especialista en la prova de triple salt. Va néixer el 4 d'agost de 1973 en Sancti Spíritus. El seu primer gran èxit internacional va arribar al 1990, quan va aconseguir la medalla de plata al Campionat del Món Júnior.

        Al 1991 va aconseguir a La Havana, en el transcurs dels Jocs Panamericans , la seva primera medalla d'or en grans events internacionals. Aquell mateix any va participar al Campionat del Món d'Atletisme al aire lliure que es va celebrar a Tokio, però només va poder ser setè en la final.

        Al 1992 es va proclamar campió del món júnior i va debutar als Jocs Olímpics, en la edició dels mateixos celebrada a la ciutat espanyola de Barcelona, aconseguint un meritori diploma olímpic després de la seva sisena posició.

        Medalla d'or en els Jocs Centreamericans i del Carib al 1993, aquell any va ser cinquè al Campionat del Món Indoor ( pista coberta ) i dotzè al Campionat del Món d'Atletisme al aire lliure disputat a la ciutat alemanya de Stuttgart.

        La seva trajectòria des de llavors va començar a ser meteòrica; al 1994 va resultar vencedor de la Copa del Món i un any més tard va aconseguir diverses medalles d'or en el Campionat del Món Indoor i en els Jocs Panamericans celebrats al Mar de Plata. Als Jocs Olímpics d'Atlanta 96, Quesada va obtenir la medalla de bronze, només superat per l'americà Kenny Harrison ( or ) i el plusmarquista mundial Jonathan Edwards ( plata ).

        La seva consagració com a un dels millors atletes en la disciplina del triple salt es va produir al 1997 a Atenes ( Grècia ), en el transcurs del Campionat del Món d'Atletisme al aire lliure. Quesada va obtenir la medalla d'or gràcies a un salt de 17'85m, superant a Edwards, que va ser segon, i al també cubà Eliecer Urrutia, que va obtenir el bronze.

        Eliecer Urrutia

        ( 1974 - ), atleta cubà, especialista en la disciplina de triple salt. Va començar a destacar las Jocs Panamericans de 1993, en els que va conquerir la medalla d'or. Una greu lesió li va impedir competir al més alt nivell durant 1995, però, al any següent, va aconseguir consolidar-se entre l'etilè mundial amb una progressió molt alta, pujant la seva plusmarca personal de 17'27 a 17'70m. Tot i això, no va aconseguir classificar-se per a la final dels Jocs Olímpics d'Atlanta 96.

        Al 1997 va batre el rècord del món de pista coberta, després de realitzar un salt de 17'83m. Una setmana després de aconseguir-ho, va competir en el Campionat del Món Indoor ( pista coberta ). A la ronda de classificació va aconseguir un salt de 17'45m que li hagués donat el títol de repetir-ho en la final, però ja en aquesta es va lesionar i només va poder aconseguir la medalla de plata, per darrera del seu competidor Joel García.

        Al Campionat del Món d'Atletisme al aire lliure disputat aquell mateix any a Atenes ( Grècia ) va aconseguir la medalla de bronze, amb un salt de 17'64m, sent només superat pel seu compatriota Yoelvis Luis Quesada ( or ) i el britànic Jonathan David Edwards ( plata ).

        Salt d'Alçada

        L'objectiu en el salt d'alçada es sobrepassar, sense abatre, una barra horitzontal ( llistó ) que es troba situat entre dos suports verticals separats a 4m.

        El participant té dret a tres intents per a superar la màxima alçada. La majoria dels saltadors d'avui dia utilitzen l'estil de batuda anomenat Fosbury flop , anomenat així en homenatge al seu inventor, el saltador americà Dick Fosbury, qui el va utilitzar per primer cop en els Jocs Olímpics de 1968.

        Per executar el salt, els saltadors s'aproximen a la barra quasi des del davant, es gira en el salt, arriben a la barra amb el cap per davant, superant-la d'esquena caient al matalàs amb les esquenes. El Fosbury flop va deixar en l'oblit l'anterior estil, anomenat corró ventral.

        La tècnica ha canviat molt des de que en els inicis es saltés un llistó amb els peus junts i sense carrera, o s'utilitzava les “tisores” que va inventar el francès Lewden ( el saltador prenia carrera i afrontava el llistó fent una espècie de tisora amb les seves cames, passant primer una cama i després l'altre ). Amb aquesta tècnica es va arribar a saltar fins a 1'97m, que era bastant.

        La següent revolució la va introduir George Horine i es va anomenar “western roll” ( era una espècie de rodet, ja que el cos voltava sobre el llistó, però es feia d'esquena ). Horine va ser el primer atleta que va franquejar els dos metres.

        El mètode d' Horine es va anar perfeccionant i es va canviar la manera d'atacar el llistó, ara col·locant-se a cavallet, d'aquí el nom de “ corró ventral”. L'entrenador soviètic Dyachkov va començar a estudiar els fonaments d'aquesta tècnica a partir dels anys 50 i els saltadors russos van iniciar una irresistible ascensió en totes les seves marques.

        Així estaven les coses quan en els Jocs Olímpics de Mèxic'68 va aparèixer un quasi desconegut saltador nord-americà que passava el llistó amb un peculiar estil. El seu nom era: Dick Fosbury.

        Al començament la nova manera de saltar va semblar rudimentària i imperfecta , però els resultats van ser abassegadors i en poc temps després tots els atletes van adoptar el nou estil, que, com es lògic, va adaptar el nom del creador.

        En resum, es tracta de prendre una ràpida i potent carrera curta, descrivint un semicercle, per a, en el moment de fer la batuda, fer una rotació del cos, mentre que aquest s'eleva, i passar primer el cap i el cos sobre el llistó, d'esquena, per després realitzar un nou esforç i elevar les cames juntes per a no tocar el llistó.

        El soviètic Valeri Brumel va ser el màxim exponent del corró ventral i va arribar a saltar 2'28m. Després va arribar Fosbury i hi va haver anys en que ningú va dominar de manera absoluta la prova, fins que els saltadors russos, ja amb la nova tècnica, van tornar a l'élite. Vladimir Yashchenko ( 2'34m al 1978 ), Sergey Zasimovich ( 2'36 al 84 ), Valeriy Sereda ( 2'37 al 84 ), Sergey Malchenko ( 2'38 al 88 ), Gennafy Avdeyenko ( 2'38 al 87 ), especialment Igor Paklin ( 2'41 al 85 ) o Rudolf Povarnitsyn ( 2'40 al 85 ). Després va arribar el suec Patrick Sjöberg per elevar el llistó fins a 2'42m.

        Però la gran figura mundial de l'actualitat i posseïdor del rècord absolut és Javier Sotomayor, que va saltar el 27 de juliol de 1993 a Salamanca, l'alçada de 2'45m. Per comprendre una mica millor la importància del cubà Sotomayor i el seu domini en el salt d'alçada, només cal dir que de les 23 ocasions en que s'ha superat o igualat el llistó a 2'40m, 17 d'aquestes van ser protagonitzades per el saltador cubà.

        ATLETES

        Dick Fosbury

        ( 1947- ), atleta dels Estats Units especialista en la prova de salt d'alçada, que en 1968 va revolucionar la tècnica existent fins llavors en aquesta disciplina de l'atletisme.

        El seu salt d'esquena, que es va anomenar Fosbury flop ( salto Fosbury ), va reemplaçar de manera progressiva l'anterior corró ventral, que es realitzava de front al llistó, ajupint la cama disposada a major alçada.

        Richard Douglas Fosbury, el seu vertader nom, va néixer el 6 de març de 1947 a Portland ( Oregón ). Es va formar a la Universitat de l'Estat d'Oregón, on va jugar al bàsquet i al futbol americà abans de centrar-se en l'atletisme.

        Des que va començar a practicar el salt d'alçada, va començar a experimentar la seva nova tècnica , amb la que va millorar notablement les seves marques.

        Al 1968 va aconseguir diversos títols, al aire lliure i en pista coberta, en els campionats de la National Collegiate Athletic Association ( NCAA ), i va poder classificar-se per a representar als Estats Units en els Jocs Olímpics que aquell mateix any es celebraven a Mèxic. Durant el desencadenament d'aquests Jocs, Fosbury va captivar el públic de tot el món quan va superar al primer intent 2'22m, amb el seu espectacular e innovador estil. Cap dels atletes que quedaven en competició va poder superar el llistó quan aquest va ser elevat fins a 2'24m, però Fosbury, que havia fallat en els seus dos primers intents, ho va aconseguir en el tercer. A més de la medalla d'or, va aconseguir batre el rècord olímpic.

        L'any següent, va vèncer de nou en el campionat al aire lliure de la NCAA. No va poder participar en les Jocs Olímpics de 1972 i mai va aconseguir batre la plusmarca mundial de salt d'alçada, però va passar a la història d'aquest esport modificant la tècnica.

        Javier Sotomayor

        (1967- ), saltador d'alçada cubà i una de les grans estrelles mundials de l'atletisme en els anys noranta.

        Va néixer a Limonar, a la província de Matanzas. Va iniciar la seva carrera esportiva en la disciplina de pentatlon, i cas curiós, tenia por a les alçades. Amb només 15 anys va saltar per sobre dels dos metres, i al 1984, entrenat per José Godoy, va batre per primer cop el rècord de Cuba, situat llavors en 2'33m.

        En els Mundials de Roma ( 1987 ) només va aconseguir un novè lloc, però aquell mateix any es va imposar als Jocs Panamericans, i a l'any següent, a Salamanca, va batre per primer cop el rècord del Món absolut ( 2'43m ). Al 1989 va batre una marca psicològica: 2'44m, l'equivalent a vuit peus en el sistema de mesura anglesa. El govern del seu país li va regalar llavors una casa i es va casar amb la també saltadora cubana Maria del Carmen García.

        Al 1990 va morir el seu entrenador, Godoy, i un any més tard després una lesió li va privar d'anar als Mundials. Als Jocs Olímpics de Barcelona 1992 suportava la pressió de no haver guanyat mai cap títol internacional de màxim prestigi, i va aconseguir imposar-se amb un salt de 2'34m.

        Al 1993, a Stuttgart, va conquerir el seu primer Campionat del Món ( havia sigut plata al 1991 i va tornar a ser-ho al 1995 ), i també al 1993 va elevar el rècord del Món a 2'45m, de nou a España. Sotomayor, mestre de la professió, posseeix un extraordinari físic, amb 1'98 d'alçada i 82 quilos de pes, a més d'una poderosa carrera d'aproximació al llistó, el que li va permetre, al tancament de la temporada de 1995, haver saltat 2'30 o més en 192 reunions, 21 d'elles amb marques superiors a 2'40 metres. A l'agost de 1997, a Atenes (Grècia), es va proclamar de nou Campió del Món.

        Ulrike Meyfahrt

        (1956- ), atleta alemanya, especialista en la disciplina de salt d'alçada, en la que va arribar a proclamar-se campiona olímpica en dos ocasions.

        Va néixer a Frankfurt del Main i als 13 anys d'edat va començar a practicar l'atletisme. Després d'adoptar la tècnica del Fosbury flop, la 1971 va participar al Campionat d'Europa celebrat a Hèlsinki ( Finlàndia ) i l'any següent va ser tercera en els campionats alemanys, el que li va valer per a integrar-se a l'equip alemany d'atletisme que va acudir aquell mateix any als Jocs Olímpics de Munic.

        Meyfahrt va protagonitzar una de les grans sorpreses d'aquella edició olímpica, ja que, amb només 16 anys d'edat, va conquerir la medalla d'or ( per davant de la búlgara Jordanka Blagojeva i la austríaca Ilona Gusenbauer ) i va batre el rècord del món en saltar amb èxit 1'92 metres.

        Després de la glòria que va aconseguir a Munic, es va proclamar campiona alemanya en 1973 i 1975. A continuació va sofrir una baixada esportiva de la que només es va recuperar després de passar a ser entrenada per Gerd Osenberg ( que més tard també dirigiria la carrera de Heinke Henkel ). Va aconseguir cinc títols nacionals consecutius ( 1979-1983 ) y es va proclamar campiona de la Copa d'Europa ( 1981 ) i de la Copa del Món ( 1982 ).

        Durant el Campionat d'Europa de 1982, a Atenes, es va assegurar el títol continental i va establir un nou rècord del món després de superar 2'02 metres.

        Al 1983 va ser medalla de plata en el I Campionat del Món de l'Atletisme al aire lliure, competició celebrada a Hèlsinki, en la que només es va veure superada per la soviètica Tamara Bykowa. Aquell mateix any, durant la Copa d'Europa disputada a Londres, va establir, amb 2'03m, una nova plusmarca mundial.

        Dotze anys després de aconseguir l'or olímpic a Munic, Ulrike Meyfahrt es va proclamar per segona vegada campiona olímpica en els Jocs Olímpics celebrats a Los Angeles al 1984. Finalitzada aquesta competició, va posar fi a la seva trajectòria esportiva.

        Heike Henkel

        ( 1964 - ), atleta alemanya, especialista en la disciplina de salt d'alçada, de la qual va arribar a ser campiona europea, mundial i olímpica.

        Va néixer el 5 de maig de 1964 a Kiel. Va adquirir una gran fama al 1984, quan, en el transcurs dels campionats nacionals d'Alemanya, va derrotar a Ulrike Meyfahrt.

        Des d'aquell any fins a 1988 i des de 1990 fins a 1993 es va proclamar campiona nacional al aire lliure; des de 1985 fins a 1992 va encadenar successives victòries en campionats nacionals en pista coberta.

        A partir de 1990 va vèncer en la majoria de proves en les que va participar, i en quasi 40 competicions va superar els 2 metres d'alçada. Al 1990 va conquerir el títol de campiona d'Europa, tant a l'aire lliure com en pista coberta.

        Als Campionats del Món d'Atletisme celebrats al 1991 a Tokio, Henkel es va proclamar campiona amb una marca de 2'05m. Durant els campionats d'Alemanya de 1992 va superar els 2'07m, el que va suposar una nova plusmarca mundial en la pista coberta, i, aquell mateix any, va obtenir la medalla d'or en els Jocs Olímpics de Barcelona.

        En el Campionat del Món d'Atletisme de Stuttgart ( 1993 ), es va veure obligada a abandonar com a conseqüència d'una lesió. Després de ser mare i finalitzar els seus estudis, es va produir un parèntesi en la seva vida esportiva. Al 1996 no va poder classificar-se per als Jocs Olímpics d'Atlanta i va decidir posar fi a la seva carrera esportiva.

        Stefka Kostadinova

        ( 1965- ), atleta búlgara, especialista en la disciplina del salt d'alçada. Campiona olímpica, del món i plusmarquista mundial, està considerada una de les millors de tots els temps en aquesta prova de l'atletisme.

        Nascuda el 25 de març de 1965 a la ciutat de Plovdiv, al llarg de la seva trajectòria va batre el rècord del món en diverses ocasions, aconseguint la seva millor marca gràcies a un salt de 2'09m efectuat el 30 d'agost de 1987. Campiona d'Europa al 1986, els seus majors èxits al aire lliure van ser dues medalles olímpiques ( plata a Seül 88 i or a Atlanta 96 ) i per unes altres dues d'or en els Campionats del Món ( aconseguides al 1987 i 1995, a Roma i Göteborg, respectivament ). Per el que es refereix a les seves actuacions en pista coberta, es va proclamar campiona del món en quatre ocasions i d'Europa en unes altres quatre.

        ATLETES NACIONALS

        En aquestes modalitats no hi ha cap atleta espanyol que hagi tingut un mèrit reconegut . Hi ha atletes nacionals especialitzats en altres modalitats que també han practicat el salt d'alçada o bé el triple salt. Alguns d'aquests exemples son:

        Yago Lamela

        Aquest atleta espanyol és especialista en la prova de salt de llargària.

        Va donar els seus primers passos pel món de l'atletisme en la prova de triple salt però ràpidament es va passar al salt de llargària on després aconseguiria moltes victòries.

        Niurka Montalvo

        És un atleta cubana nacionalitzada espanyola. Esta especialitzada en la prova del salt de llargària però també pràctica, amb menys freqüència, el triple salt.

        Al 1995 va obtenir una medalla de plata en triple salt en els Jocs Panamericans.

        Al 1999 va participar per primera vegada en el Campionat d'Espanya i es va imposar en la prova de triple salt.

        Carlota Castrejana

        És una de les novetats espanyoles en l'atletisme.

        Carlota Castrejana és de Logronyo, on va néixer fa 26 anys. Va començar dedicant-se al bàsquet. Jugava en el Manresa i des d'allà va accedir a l'equip nacional de bàsquet. Va participar amb ella en els Jocs Olímpics de Barcelona 92 y l'equip va quedar en cinquè lloc.

        Després es va plantejar nous camins i va escollit l'atletisme. Va començar amb l'especialitat de salt d'alçada. Només va necessitar un any i mig d'entrenament per a batre el rècord nacional ( 1'89m ) i va quedar campiona d'Espanya. Es va quedar fora dels Jocs d'Atlanta per un centímetre i es va desanimar.

        Al 1997 va passar a fer triple salt, una especialitat nova en la competició femenina. Va ser campiona d'Espanya amb una marca de 13'75 i va aconseguir la novena plaça en l'europeu que es va disputar a Gante.

        També li va agradar el salt de llargària i va aconseguir una marca de 6'47m.

        Triple salt

        Triple salt

        Triple salt