Tràfec d'armament

Armament. Armes. Comerç. Exportació armamentìstic. Despesa militar de l'Estat Espanyol

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 14 páginas
publicidad
publicidad

0- Introducció:

Ja des del 1978 l'ONU va recomanar la reducció de la despesa militar als països membres, però fins al dia d'avui la quantitat de diners que es gasten en armament no ha parat d'augmentar, fins i tot després de l'esfondrament del bloc de l'est, i per tant la desaparició del teòric enemic, la despesa militar ha continuat creixent arreu.

Avui en dia el comerç militar només està limitat pel que fa a les armes de destrucció massiva, per la seva gran perillositat, però en canvi les armes convencionals circulen lliurement, pràcticament sense cap trava, per tot el món. Són aquestes, teòricament menys mortíferes, armes les que tenen un resultat més funest per a les persones.

A més a més la despesa en investigació militar no para de créixer, això ens fa pensar que ens trobem davant d'un sector econòmic en expansió, i que es troba prou segur de si mateix com per invertir en la millora de la seva producció sense témer pel seu futur, és a dir que no preveu un retrocés dels seus mercats sinó més aviat tot el contrari. La indústria de l'armament és, en aquests moments un agent econòmic internacional de primera magnitud, amb tot el poder polític que això comporta, i que, previsiblement, encara creixerà més en els pròxims anys.

Així doncs actualment el comerç d'armes és un dels grans problemes mundials, les partides d'armaments que circulen entre els estats no paren d'augmentar sense que cap organisme internacional vulgui o pugui fer res per evitar-ho, paral·lelament, i moltes vegades a causa d'això, els conflictes armats cada cop són més nombrosos i més cruents, conflictes on la víctima principal és sempre la població civil.

1- Aproximació a la situació internacional del tràfec d'armament:

Codi de conducta de la UE: (aprovat el maig de 1998 pel consell de la UE)

  • Respecte dels compromisos internacionals dels estats membres de la UE, en particular de les sancions imposades pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides i les decretades per la Comunitat, els tractats de no proliferació i altres temes així com altres obligacions internacionals.

  • Respecte dels drets humans en el país de destinació final.

  • Situació interna del país de destinació final, en termes d'existència de tensions o conflictes armats.

  • Manteniment de la pau, la seguretat i l'estabilitat regional.

  • Seguretat nacional dels estats membres i dels territoris les relacions exteriors dels quals depenguin d'un estat membre, així com dels països amics i aliats.

  • Comportament del país comprador davant la comunitat internacional, en especial pel que es refereix a la seva actitud envers el terrorisme, la naturalesa de les seves aliances i el seu respecte al Dret Internacional.

  • Existència del risc de que l'equip venut es desviï dins del país comprador o es reexporti en condicions no desitjades.

  • Compatibilitat de les exportacions d'armes amb la capacitat econòmica i tècnica del país receptor, tenint en compte la conveniència de que els estats satisfacin les seves necessitats legítimes de seguretat i defensa amb el mínim desviament de recursos humans i econòmics per armament.

  • A partir d'aquest Codi de Conducta s'estableixen 18 indicadors d'alerta que serviran per comprovar el grau de compliment d'aquesta normativa i alhora revisar la situació del comerç d'armes a nivell mundial. Els 18 indicadors d'alerta estan englobats en 5 grans categories:

  • Embargaments de Nacions Unides o altres organismes regionals; són països embargats pel Consell de Seguretat, per la UE o l'OSCE, o que han firmat una moratòria en la compra d'armes.

  • Nivell de militarització; països que no informen al Registre d'Armes Convencionals de l'ONU, països amb una despesa militar superior al 4% del PIB o que tenen un índex de soldats superior a l'1,5% de la població.

  • Situació dels drets humans; països que no han signat els tractats internacionals que protegeixen els drets de les persones, que apliquen la pena de mort, o aquells dels que es té constància de la vulneració dels drets humans en el seu territori.

  • Nivell de conflictivitat; països amb conflictes bèl·lics, tensió greu o violència política, o conflictes que han generat 20000 refugiats.

  • Altres indicadors; com pot ser l'índex de percepció de la corrupció.

  • A través d'aquests indicadors es pot establir una classificació dels països segons el nombre d'indicadors d'alerta que acumulen. Tenint en compte que això no té perquè ser l'aspecte més important de l'anàlisi, encara que sempre serà rellevant, ja que es pot donar el cas que un estat que compleixi un sol indicador d'alerta arrossegui una situació més greu que no pas un que n'acumuli més. Tot depèn de les circumstàncies i el context de la situació.

    PAÏSOS AMB MÉS INDICADORS D'ALERTA

    12

    11

    10

    Afganistan

    R. D. Congo

    Angola

    Eritrea

    Iraq

    Xina

    Myanmar

    Sierra Leone

    Etiòpia

    Sudan

    Libèria

    Rwanda

    Turquia

    R. F. Iugoslava

    És colpidor saber que la majoria d'aquests països es troben en una situació de conflicte obert que ja ha provocat la mort de milers de persones, és el cas de la guerra entre Etiòpia i Eritrea, la que s'està lliurant a e la R. D. del Congo o la, últimament més ressaltada pels mitjans de comunicació, de Sierra Leone.

    - Pel que fa al primer grup d'indicadors, es constata que hi ha més de 20 països sota un embargament d'armes decretat per organismes internacionals, a més a més hi ha 5 estats en que l'embargament s'aplica sobre forces rebels o opositores que actuen a l'interior del país o contra països veïns. És simptomàtic que aquests estats presentin una mitja de 9 indicadors d'alerta, mentre que la resta de països només arriben als 4 de mitjana.

    - El segon grup d'indicadors fa referència al nivell de militarització dels estats, sabem que hi ha 110 països que no informen al Registre de l'ONU sobre armament; 62 països amb una despesa militar superior al 4% del PIB; 20 on la població militar és l'1,5% de la població total; i 23 països que importen armament per un valor superior al 3% del PIB.

    Hi ha un total de 120 països que compleixen amb almenys un indicador d'aquest grup, la majoria per no informar al Registre de l'ONU, tot i així hi ha un grup de 32 països que compleixen amb dos indicadors d'aquest grup al marge de si declaren o no al Registre, això indica que es troben dins d'una dinàmica de militarització que inevitablement els conduirà al conflicte, 11 d'aquests estats tenen en alerta greu dos indicadors d'aquest grup, es troben doncs en una situació altament perillosa que pot degenerar ràpidament en un enfrontament armat.

    - En el terreny dels drets humans hi ha un centenar llarg de països que com a mínim compleixen un indicador d'alerta, n'hi ha 20 que no han signat els tractats internacionals que protegeixen els drets fonamentals, 32 apliquen la pena de mort, 57 estats mostren greus vulneracions dels drets humans arribant a ser la situació molt deficient i d'alta gravetat en 17 d'ells. A més a més hi ha 20 estats on la situació ha provocat l'exili de més de 1000 ciutadans, que han hagut de demanar asil polític en altres països.

    - En allò referent al quart grup d'indicadors sabem que en aquest moment existeixen al món un total de 43 situacions de conflictes, de les quals 15 es poden qualificar com a importants. En 33 països s'ha produït la marxa de més de 20000 persones, com a refugiats, o el desplaçament de 50000 persones a l'interior del propi estat.

    Davant d'aquesta situació i amb la informació existent, seguint els criteris exposats pel Codi de Conducta de la UE, es podria fixar un llistat de 48 països que sota cap concepte podrien rebre transferències d'armament, ja que no compleixen de forma clara un o més dels criteris del Codi de Conducta de la UE. Tot i així aquests països continuen rebent armes sense massa dificultats. A més també s'ha de dir que aquest llistat es podria ampliar amb 49 països més, que mantenen activats alguns indicadors d'alerta.

    De les 100 principals exportacions d'armes fetes pels països europeus, 72 estaven destinades a estats que no complien el Codi de Conducta de la UE.

    2- L'Estat Espanyol i el comerç d'armes:

    2.1 Magnitud i control de les exportacions d'armament a l'Estat Espanyol:

    El primer al que ens hem de referir quan parlem del comerç d'armes i l'Estat Espanyol és el seu volum d'exportacions de material bèl·lic, així podem dir que entre 1993 i 1997 l'exportació d'armes va augmentaren un 680% passant de 94 milions de dòlars, el 1993, a 639 milions de dòlars el 1997; un increment que equival aproximadament a 81000 milions de pessetes. Aquest espectacular creixement ha permès que l'Estat Espanyol passés, en tan sols quatre anys, del desè al cinquè lloc entre els països exportadors d'armes només per darrera de "potències" com els EUA, Rússia, França i la Gran Bretanya, i per davant de països com la Xina o Alemanya.

    És fàcil endevinar que una quantitat tan gran d'armament difícilment pot haver estat venuda en la seva totalitat a països que compleixin els requisits establerts pel Codi de Conducta de la UE per al comerç d'armes.

    Pel que fa al control de les exportacions, i basant-nos en dades subministrades pel propi govern espanyol i que fan referència al 1998 i primer semestre de 1999, sabem que l'Estat Espanyol ha venut armes per valor d'uns 18000 milions de pessetes a països que, aplicant el Codi de Conducta de la UE, té prohibida la venda d'armes, entre aquests estats destaca sobretot Turquia, un país amb un ampli historial de violacions dels drets humans i genocidis, on s'ha exportat armament per valor de 12307 milions de pessetes. També s'han exportat armes, a 15 països als quals es recomana que s'imposin restriccions, per un valor de 5000 milions de pessetes, entre aquests destaca el Marroc, que, entre altres usos també il·legals, pot fer servir l'armament per reprimir la voluntat del poble saharaui.

    Així doncs del total d'armament declarat que exporta l'Estat Espanyol, un 42,6% es destina a països on segons el Codi de Conducta de la UE, un codi que l'estat ha acceptat, no s'és permès d'exportar, si a això hi sumem el 12,4% que s'exporta a països que podríem qualificar de "dubtosos", ens trobem que el 55% de les exportacions d'armament de l'Estat Espanyol es destinen a països on hi ha poques o nul·les garanties d'un ús responsable d'aquest material.

    A més cal afegir que segons alguns estudis portats a terme per diverses ONG durant la primera meitat de 1999 l'Estat Espanyol va ocultar la venda de 1200 milions de pessetes en munició a Ghana, Turquia, Veneçuela, Argentina i Xile, a més de la venda de material electrònic i naval. L'Estat Espanyol també ha venut una quantitat molt elevada de pistoles a Bulgària (país que actua com intermediari en la venda d'aquest tipus de material i ha tolerat la venda d'armes i munició a 22 països que no informen de les seves compres al Registre d'Armes Convencionals de Nacions Unides. Per últim cal afegir que, segons la càtedra UNESCO, l'estat hauria venut armament sense declarar-ho a 5 països que en tenen prohibida la compra i a 7 més que en tenen l'entrada restringida.

    2.2 Alguns exemples:

  • L'Estat Espanyol ha venut importants quantitats de munició a l'Àfrica Occidental, una regió de països en conflicte que estan sota embargament del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Des del 1993 fins ara Ghana, un país amb un petit exèrcit, ha comprat una quantitat desproporcionada d'armament, cosa que fa suposar que aquest s'ha reexportat cap a els estats veïns.

  • Entre el 1995 i el 1999 l'Estat Espanyol va vendre armes a Rússia per valor de 500 milions de pessetes, les vendes han anat augmentant any rera any, fins a arribar a 168 milions de l'any passat. S'ha de recordar que Rússia es troba immersa en el conflicte de Txetxènia on, com s'ha pogut comprovar, s'han comès, i es continuen cometent, brutals atrocitats contra la població civil. Rússia és un exemple clar d'estat que no compleix amb el Codi de Conducta de la UE.

  • L'Estat Espanyol va vendre 4000 milions de pessetes en armament a l'Àfrica entre 1992 i 1999. En aquests 7 anys es van exportar una mitjana de 600 milions de pessetes anuals en armes lleugeres i municions. Com se sap Àfrica és el continent més pobre del món, en gran part això es deu als conflictes que s'hi desenvolupen, per tant l'enviament de més armes només pot accentuar aquesta misèria.

  • L'Estat Espanyol ven armes a Sierra Leone, tot i l'embargament de l'ONU, el país africà ha rebut material de guerra des del 1992 fins al 1999 per valor de 39 milions de pessetes. Però el més greu és que fins i tot durant l'any passat, en plena guerra, Sierra Leone va poder comprar armes espanyoles per valor de 8 milions de pessetes, sense que ningú fes res per impedir-ho.

  • .

    EXPORTACIONS APROVADES I REALITZADES PER L'ESTAT ESPANYOL EL 1998 I PRIMER SEMESTRE DEL 1999 A PAÏSOS QUE NO COMPLEIXEN AMB ELS CRITERIS DEL CODI DE CONDUCTA DE LA UE: (en milions de ptes)

    Angola

    0,1

    Jordània

    29

    Aràbia Saudita

    1910

    Kuwait

    479

    Colòmbia

    2168

    Oman

    179

    Indonèsia

    5

    Pakistan

    49

    Iran

    72

    Síria

    1

    Israel

    862

    Turquia

    12307

    2.3 Despesa militar de l'Estat Espanyol:

    La despesa militar real a l'Estat Espanyol és molt superior a la declarada, ja que aquest només reconeix com a tal al pressupost del Ministeri de Defensa, mentre s'ignoren els altres pressupostos de caràcter militar repartits entre altres ministeris i organismes.

    En els pressupostos generals de 1999 es donà una absoluta prioritat a l'R+D de caràcter militar, es van concedir crèdits per valor de 248469 milions de pessetes; en canvi els recursos dels que disposen les universitats i centres educatius per a realitzar activitats d'investigació són molt escassos, això suposa una important militarització de la vida científica. S'ha de tenir en compte que a més de la despesa d'investigació en armament realitzat pel Ministeri de Defensa, el Ministeri d'Indústria també ha assumit aquesta funció i ha finançat importants programes armamentístics.

    El pressupost de R+D militar ha experimentat un creixement del 412,7% en els últims quatre anys, el 1999 el 54% del total de pressupost destinat a R+D era de naturalesa militar, en canvi el gestionat pel Ministeri de Cultura era tan sols d'un 18,1% del total. Així, el 1999, mentre les assignacions a R+D militar creixien un 69,5%, les de caràcter civil augmentaven tan sols en un 27%. Per poder analitzar i sobretot contrastar aquestes dades s'ha de dir que en total el pressupost de R+D militar arriba als 248469 milions de pessetes, 5 vegades superior al que es destina a cooperació al desenvolupament, 30000 milions més dels que es destinen a formació professional i 150000 milions més que els destinats a beques i ajudes als estudiants.

    S'ha d'assumir, a més, que la despesa militar augmentarà encara en els pròxims anys a causa de la professionalització de l'exèrcit, que requerirà més despeses en el programa d'inversions, especialment en el referit a la construcció de l'avió de combat EF-2000, al que es destinarà en els pròxims anys 1 bilió de pessetes.

    COMPARACIÓ ENTRE ELS PRESSUPOSTOS D'INVESTIGACIÓ MILITAR I ALTRES PROGRAMES DE L'ESTAT (en milions de pessetes)

    Programa

    Pressupost 1999

    Armament

    209245

    Tecnològic (civil)

    168307

    Científic

    64229

    Educació infantil i primària

    128756

    Protecció i millora del medi ambient

    9089

    2.4 L'ajuda al desenvolupament i el negoci de les armes:

    L'Estat Espanyol des del 1992 queda vinculat i assumeix els criteris del CAD (Comitè d'Ajuda al Desenvolupament).

    L'Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD), és aquella ajuda destinada als països en desenvolupament i que és atorgada per organismes públics, té unes condicions financeres avantatjoses i té com a objectiu principal la promoció del desenvolupament econòmic i el benestar dels països en desenvolupament; no s'admet com AOD la inclusió d'ajuda militar. Per tant el govern de l'Estat Espanyol s'ha compromès a no utilitzar els crèdits FAD (Fons d'Ajuda al Desenvolupament) o l'AOD com a forma de financiació de les exportacions d'armes als països en desenvolupament.

    La realitat, però, és que el govern espanyol ha utilitzat els crèdits FAD per impulsar les exportacions de material de defensa. Entre el període 1980-1990 el 36% dels crèdits FAD (61677 milions de pessetes) van anar a parar a finançar la venda d'armes als països del tercer món.

    A partir del 1992 les publicacions oficials que recullen les dades sobre l'AOD espanyola, no es pot afirmar que part de l'ajuda al desenvolupament s'hagi destinat a finançar exportacions de material de defensa; tampoc es pot arribar a la conclusió que entre aquests dos factors hi hagi una correlació, encara que s'observa, a través de determinats casos, que tant l'AOD com les exportacions de defensa tenen un important component comercial, és a dir que es regeixen per les lleis del mercat, i no pas per altres criteris que es podrien considerar més adequats, com ara els humanitaris o els socials.

    Així es podria destacar el cas d'Indonèsia que tot i ser un estat que viola de forma sistemàtica els drets humans, és el quart receptor d'AOD espanyola i els desè comprador de material militar espanyol. Segons l'informe del PNUD, del 1998, el govern indonesi va rebre 6 dòlars d'ajuda al desenvolupament per persona i se'n gastà 23 en armament. Aquesta contradicció flagrant no evita que els països desenvolupats, o l'Estat Espanyol, facin alguna cosa per reduir el seu volum de venda de material militar a aquell país, probablement això és així perquè Indonèsia està situada en una zona d'alt creixement econòmic i a causa de la seva conflictivitat interna és vista pels països desenvolupats com a futur consumidor de material de defensa, els interessos econòmics passen, una altra vegada, per sobre de les consideracions ètiques.

    3- CONCLUSIONS:

    Al través d'aquest treball s'ha intentat mostrar com el comerç d'armes es desenvolupa a nivell internacional, i també a l'Estat Espanyol, de forma pràcticament incontrolada i com els interessos empresarials o financers superen amb escreix les raons humanitàries. Com països que estan a les portes d'un conflicte, o a vegades en ple conflicte obert, reben armament des dels estats més desenvolupats tot i que aquests saben que les armes que estan venent només serviran per provocar més víctimes i més patiment. Tot i això ningú s'atreveix a posar fre a aquest comerç de mort, sembla ser que la mort és avui en dia un dels negocis més rentables del planeta.

    Sempre partint de la premissa que la millor manera de controlar el tràfec d'armes és no produir-ne, es poden proposar algunes alternatives, malauradament insuficients, que intentin fer la situació actual d'aquest comerç més controlable i amb més garanties.

    Els governs abans d'acceptar qualsevol sol·licitud de compra d'armament l'haurien d'estudiar a fons i a consciència, per tal de garantir que el material que transferirà no es farà servir per a la violació dels drets humans a l'interior d'aquell estat. Davant el dubte sobre si el material militar serà usat, o no, de forma correcta (si és que pot existir una forma correcta d'usar una arma), l'estat hauria d'aplicar el principi de precaució. En tot cas el govern exportador d'armament s'hauria de fer responsable de l'ús que se'n faci, d'aquesta manera es garantiria que com a mínim l'estudi de cada petició seria dut a terme amb seriositat i rigor. D'aquesta manera els estats tindrien l'obligació de buscar garanties perquè el material militar exportat no s'usés en contra de la població i per tal d'assegurar-se'n hauria de vigilar-ne l'ús final que se'n fa i en cas de dubte potenciar la presència d'observadors dels drets humans a la zona en qüestió. S'ha de preveure que si s'aprova una exportació d'armament a una zona que es troba en un context de conflicte, amb inestabilitat social o econòmica, es pot provocar un rearmament dels estats de la zona i provocar una escalada de tensió que desemboqui en un conflicte obert.

    Davant de la realitat actual del comerç d'armes caldria impulsar un codi de comportament a nivell mundial, que realment impedís a tots els països signants exportar armes als estats on es violin els drets humans, hi hagi un alt grau de militarització, existeixi el perill real de conflicte o estiguin embargats pels organismes internacionals competents.

    El primer pas cap al control efectiu del comerç d'armes seria la transferència de la facultat d'aprovar les exportacions militars del poder executiu al poder legislatiu (en alguns casos ja és així), d'aquesta manera s'aconseguiria una major discussió de la problemàtica, i seria més difícil fer pressió sobre els òrgans competents. A més a més també s'hauria d'aconseguir una molt major transparència en la informació sobre les exportacions militars, i que aquesta fos presentada de forma clara i de fàcil accés a la totalitat de l'opinió pública possibilitant així un ampli debat social.

    Un altre problema greu és l'augment any rere any de la despesa en investigació militar, abans ja s'ha assenyalat que això indica una confiança del sector en el seu creixement futur, una despesa que en molts casos és d'origen públic i que es podria destinar a altres usos que sens dubte serien més profitosos per a les persones.

    Els problemes de fons, però, són dos, o més aviat són dos aspectes d'una mateixa cosa, l'alt grau de poder de les empreses militars. El primer és que tota aquesta inversió portarà nova tecnologia armamentística, nova tecnologia que requerirà un camp de proves real per veure com respon en cas de combat, així doncs caldran conflictes que serveixin per provar les noves armes i llimar-ne els defectes per poder-les millorar (o fer-les més mortíferes), i com a tots els conflictes sempre hi haurà víctimes innocents. El segon és que l'augment d'inversió portarà l'augment de la producció i per tant de les reserves d'armes convencionals, i una llei econòmica bàsica és la que diu que cap empresa pot acumular stocks durant gaire temps sense entrar en crisi, per tant si en un futur no hi ha prou conflictes com per absorbir el creixement de la producció d'armament se n'hauran de crear més per poder vendre tot el que la indústria militar produeix.

    Malauradament és un fet comprovat que les multinacionals, que controlen les més grans indústries de l'armament, són capaces de provocar conflictes sense gaires dificultats, sobretot és clar en els països més pobres, dels quals només elles en surten beneficiades. Però avui en dia qui es pot, o qui es vol, enfrontar a les grans empreses transnacionals?

    El més lògic seria doncs intentar frenar aquesta espiral sense sentit que només ens condueix a estar cada cop més a prop del desastre. El primer pas hauria de ser el de reduir, o eliminar, la inversió en els programes de R+D militar, que només serveixen per alimentar la indústria de les armes a través de fons públics, i incrementar les partides destinades al desenvolupament i al foment de la cultura de la pau. Aquestes són les dues claus per acabar definitivament amb aquest comerç.

    Aconseguir-ho és pràcticament impossible, ja que caldria que els principals estats productors d'armament s'impliquessin a fons en el procés i s'enfrontessin a les seves pròpies indústries militars, que en molts casos formen un poderós "lobby" que arriba a influir fins a les més altes esferes del poder (és paradigmàtic d'això el cas dels EUA), i que a més a més fan servir el poder que els atorga el donar feina, en molts casos, a un nombre elevat de persones, la qual cosa provoca la lògica oposició popular a qualsevol intent de limitar el mercat de les armes ja que això podria suposar la pèrdua de llocs de treball.

    Caldrà doncs una molt major conscienciació i mobilització de les persones per aconseguir frenar o acabar amb aquest fenomen que només reporta beneficis a uns quants poderosos a canvi del patiment de molts milions d'éssers humans sense recursos i sense possibilitat de poder-se defensar. Haurà de ser, sens dubte, la societat civil la que s'enfronti a la barbàrie que és el mercat lliure internacional de les armes per tal d'obligar al poder polític a intervenir-hi, i no serà gens fàcil. Aquest serà un dels primers reptes als que la societat mundialitzada (o globalitzada) s'haurà d'enfrontar en aquesta nova era que diuen que comença, depenent del que s'aconsegueixi en aquest camp es podrà intuir cap a on anem, cap a un món més just, on allò comú s'imposi als interessos d'uns quants, o cap al desastre més absolut.

    Fonts:

    • Varis autors; informes de l'Escola de la Cultura de Pau; Càtedra UNESCO sobre Pau i Drets humans.

    • Varis autors; articles de la Campanya Contra el Comerç d'Armes (C3A).

    • Notícies de la pàgina de Vilaweb i de El Periódico de Catalunya.

    Informació extreta del dossier Criterios para autorizar o denegar las exportaciones de armamento de la Càtedra UNESCO sobre Pau i Drets Humans.

    Informació extreta del dossier Criterios para autorizar o denegar las esxportaciones de armamento de la Càtedra UNESCO sobre Pau i Drets Humans.

    Veure annex 1.

    Veure annex 2.

    Informació extreta del servei de notícies d'EUROPA PRESS a la pàgina de VILAWEB i del PERIÓDICO DE CATALUNYA dia 29 de maig del 2000.

    Informació extreta del dossier Los presupuestos de investigación armamentista superan a los recursos detinados a investigación civil de la Càtedra UNESCO SOBRE Pau i Drets Humans.

    Veure annex 3.

    Informació extreta de l'article La ayuda oficial al desarrollo y el negocio de las armas de Tica Font. Campanya Contra el Comerç de les Armes (C3A)

    1

    1